Pròleg

La Nadia no és només la meva clienta, és la meva amiga. Quan ens van presentar a Londres, em va preguntar si volia ser la seva advocada. Em va dir que no em podria pagar la previsió de fons, i que el cas segurament seria llarg i el perdria. Però abans de prendre una decisió, em va demanar que escoltés la seva història.

L’any 2014, l’Estat Islàmic (EI) va atacar el poble de la Nadia, a l’Iraq, i la seva vida d’estudiant de vint-i-un anys va quedar esmicolada. Va ser obligada a veure com s’enduien la seva mare i els seus germans per matar-los. I la Nadia va anar a parar a mans de diferents militants de l’EI. La van obligar a resar; la van obligar a vestir-se i a maquillar-se abans de ser violada, i una nit va ser brutalment maltractada per un grup d’homes fins que va quedar inconscient. Em va ensenyar les marques de les cremades de cigarrets i cops. I em va explicar que, durant tot el seu calvari, els militants de l’EI l’anomenaven «bruta infidel» i fanfarronejaven de sotmetre les dones yazidites i d’eliminar la seva religió de la Terra.

La Nadia va ser una de les milers de yazidites segrestades per l’EI amb l’objectiu de vendre-les als mercats i a través de Facebook, a vegades fins i tot per la ridícula quantitat de vint dòlars. La mare de la Nadia va ser una de les vuitanta dones grans que van ser executades i enterrades en una fossa comuna. Sis dels seus germans estaven entre els centenars d’homes que van ser assassinats en un sol dia.

El que em va explicar la Nadia és un genocidi. I un genocidi no passa per casualitat. L’has de planificar. Abans que s’iniciés el genocidi, el Departament d’Investigació i Fàtues de l’EI va estudiar els yazidites i va arribar a la conclusió que, com a col·lectivitat de parla kurda que no tenia cap llibre sagrat, eren uns infidels i la seva esclavitud era un «aspecte fermament establert per la xaria (la llei islàmica)». Per això, segons la recargolada moral de l’EI, les yazidites —a diferència de les cristianes, les xiïtes i altres dones— poden ser sistemàticament violades. De fet, aquesta era una de les maneres més efectives de destruir-les.

El que va seguir va ser l’establiment d’un règim del mal a escala industrial. L’EI fins i tot va imprimir un pamflet titulat Preguntes i respostes sobre la retenció de presoneres i esclaves per proporcionar algunes pautes. «Pregunta: Està permès tenir relacions sexuals amb una esclava que no ha arribat a la pubertat? Resposta: Està permès tenir relacions sexuals amb una dona esclava que no ha arribat a la pubertat si és apta per al coit. Pregunta: Està permès vendre una presonera? Resposta: Està permès comprar, vendre o regalar les presoneres i esclaves, perquè són simples propietats».

Quan la Nadia em va explicar la seva història, feia gairebé dos anys que havia començat aquest genocidi. Hi havia milers de dones i nens yazidites que continuaven captius, però no s’havia jutjat mai cap dels membres de l’EI en cap tribunal del món per aquests crims. Les proves s’havien perdut o sent destruïdes. I les perspectives de fer justícia poc prometedores.

Per descomptat, vaig acceptar el cas. I la Nadia i jo ens vam passar més d’un any fent campanya per reclamar justícia. Ens vam reunir amb el govern iraquià, amb representants de les Nacions Unides, amb membres del Consell de Seguretat i amb víctimes de l’EI. Vaig redactar informes, vaig redactar esborranys i anàlisis jurídiques, i vaig pronunciar discursos implorant a les Nacions Unides que actués. La majoria dels interlocutors ens deien que era impossible: el Consell de Seguretat feia anys que no prenia mesures en matèria de justícia internacional.

Però, justament mentre escric aquest pròleg, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha adoptat una resolució històrica creant un equip d’investigació que recopilarà proves dels crims comesos per l’EI a l’Iraq. Això és una victòria important per a la Nadia i totes les altres víctimes de l’Estat Islàmic, perquè significa que les proves es conservaran i que els membres de l’EI podran ser jutjats. Estava asseguda al costat de la Nadia quan el Consell de Seguretat va adoptar la resolució per unanimitat. I mentre vèiem com s’alçaven quinze mans, la Nadia i jo ens vam mirar i vam somriure.

Com a advocada especialitzada en Drets Humans, sovint la meva feina és ser la veu d’aquells que han estat silenciats: el periodista entre reixes o la víctima de crims de guerra que lluita perquè es faci justícia. No hi ha cap mena de dubte que l’EI va intentar silenciar la Nadia, quan la van segrestar i esclavitzar, la van violar, la van torturar i van matar set membres de la seva família en un sol dia.

Però la Nadia es va negar a ser silenciada. Ha rebutjat totes les etiquetes que la vida li ha posat. Orfe. Víctima de violacions. Esclava. Refugiada. I, en canvi, n’ha creat de noves. Supervivent. Líder yazidita. Defensora de les dones. Nominada al premi Nobel de la Pau. Ambaixadora de Bona Voluntat de les Nacions Unides. I, ara, escriptora.

Des que la conec, la Nadia no només ha trobat la seva veu, sinó que s’ha convertit en la veu de cada yazidita víctima del genocidi, de cada dona maltractada, de cada refugiat oblidat.

Aquells que es pensaven que amb la seva crueltat la podrien silenciar, estaven equivocats. L’esperit de la Nadia Murad no està esmicolat, i la seva veu no s’apagarà. Al contrari, amb aquest llibre, la seva veu és més forta que mai.

AMAL CLOONEY, advocada,

setembre del 2017

Primera part

1

A la primeria d’estiu del 2014, mentre estava enfeinada preparant-me per a l’últim any d’institut, dos camperols van desaparèixer dels seus camps de conreu als afores de Kocho, el petit poble yazidita del nord de l’Iraq on vaig néixer i on, fins fa poc, em pensava que viuria la resta de la meva vida. Els homes descansaven tranquil·lament sota l’ombra d’uns tendals casolans espellifats, i al cap de poc ja eren captius en una petita habitació en un altre poble, no gaire lluny, habitat sobretot per àrabs sunnites. A més dels camperols, els segrestadors es van endur una gallina i uns quants pollets, cosa que ens va confondre. «Potser només tenien gana», vam comentar entre nosaltres, malgrat que això no ens va acabar de tranquil·litzar.

Durant tota la meva vida, Kocho ha estat un poble yazidita; els camperols i els pastors nòmades que hi van arribar es van instal·lar enmig del no-res i van decidir construir-hi cases per protegir les dones de la calor del desert mentre ells portaven els ramats d’ovelles a pastures més verdes. Van triar una terra bona per cultivar, però era un lloc perillós, a l’extrem sud de la regió de Sinjar, a l’Iraq, on viu la majoria del poble yazidita, molt a prop de l’Iraq no-yazidita. Quan van arribar les primeres famílies yazidites, a mitjan dècada dels cinquanta, Kocho l’habitaven camperols àrabs sunnites que treballaven per als terratinents de Mossul. Però aquelles famílies yazidites havien contractat un advocat per comprar les terres —l’advocat, un musulmà, encara avui se’l considera un heroi—, i quan jo vaig néixer, a Kocho, ja hi vivien unes dues-centes famílies, totes yazidites i unides com si fóssim una de sola, gran, i gairebé ho érem.

La terra que ens feia especials també ens feia vulnerables. Els yazidites hem estat perseguits durant segles a causa de les nostres creences religioses, i, en comparació amb la majoria dels nostres pobles i ciutats, Kocho és lluny de les muntanyes de Sinjar, la regió muntanyosa alta i estreta que ens ha acollit al llarg de generacions. Durant molt de temps, se’ns van disputar les forces rivals dels àrabs sunnites de l’Iraq i els kurds sunnites, que volien que renunciéssim a la nostra herència yazidita i adoptéssim la identitat kurda o àrab. Fins al 2013, quan finalment van asfaltar la carretera entre Kocho i la muntanya, trigàvem gairebé una hora amb la nostra camioneta blanca Datsun per arribar, per camins polsegosos, fins a la ciutat de Sinjar, al peu de la muntanya. Vaig créixer més a prop de Síria que dels nostres temples sagrats, més a prop d’estranys que de la seguretat.

El viatge cap a la muntanya era alegre. A Sinjar hi havia caramels i un tipus d’entrepà de xai que no teníem a Kocho, i el pare gairebé sempre s’aturava per deixar-nos comprar el que volíem. La nostra camioneta alçava núvols de pols mentre avançàvem, però tot i així jo preferia anar a la part de fora, estirada a la plataforma de darrere fins que ens allunyàvem del poble i dels veïns curiosos, i llavors m’incorporava per notar el vent als cabells i per mirar el bestiar, que, com una taca borrosa, s’alimentava als camps, al llarg de la carretera. M’emocionava fàcilment i sense adonar-me’n m’anava aixecant, fins que el meu pare o el meu germà gran, l’Elias, m’alertaven que si no vigilava sortiria disparada.

En la direcció oposada, lluny d’aquells entrepans de xai i del confort de la muntanya, hi havia la resta de l’Iraq. En època de pau, i si no tenia pressa, un comerciant yazidita trigava un quart d’hora amb cotxe per anar des de Kocho fins al poble sunnita més proper a vendre el gra o la llet. Nosaltres hi teníem amics, en aquells pobles: noies que havíem conegut en casaments, professors que durant el trimestre dormien a l’escola de Kocho, homes a qui les famílies convidaven a agafar a coll els nostres nadons durant el ritual de la circumcisió i que a partir de llavors quedaven units a aquella família yazidita com a kiriv, més o menys com la figura d’un padrí. Els metges musulmans venien a Kocho o a la ciutat de Sinjar quan estàvem malalts, i els comerciants musulmans venien al poble a vendre vestits i llaminadures, coses que no trobaves a les escasses botigues que hi havia a Kocho, on principalment venien productes de primera necessitat. De ben joves, els meus germans sovint anaven als pobles no yazidites per guanyar diners amb feines ocasionals. Les relacions estaven afectades per segles de desconfiança. Era difícil no sentir-se malament quan un convidat musulmà a un casament es negava a menjar els nostres aliments, encara que fos de mala educació; però, malgrat això, hi havia una autèntica amistat. Aquella connexió es remuntava segles enrere, s’havia conservat durant el control otomà, la colonització britànica, Saddam Hussein i l’ocupació nord-americana. A Kocho érem particularment coneguts per la nostra estreta relació amb els pobles sunnites.

Però quan hi havia enfrontaments, i a l’Iraq sempre semblava que n’hi hagués, aquests pobles s’imposaven sobre nostre, els petits veïns yazidites, i els vells prejudicis fàcilment es convertien en odi. Sovint, d’aquest odi, en sorgia la violència. Durant almenys els últims deu anys, des que els iraquians es van submergir, l’any 2003, en una guerra amb els nord-americans que després es va convertir en enfrontaments locals més violents i, finalment, en autèntic terrorisme, les diverses comunitats es van distanciar moltíssim. Les localitats veïnes van començar a acollir extremistes que denunciaven els cristians i els musulmans no sunnites, o, encara pitjor, que consideraven que els yazidites eren kàfirs, infidels que mereixien la mort. El 2007, uns quants d’aquests extremistes van anar amb un camió cisterna ple de combustible i tres cotxes al centre de dos pobles yazidites, situats a uns quinze quilòmetres al nord-oest de Kocho, van fer explotar els vehicles i van matar centenars de persones que s’hi havien apropat pensant que duien aliments per vendre al mercat.

El yazidisme és una religió monoteista antiga, que ha passat de generació en generació oralment gràcies als sants barons als quals s’han confiat les nostres històries. Malgrat que té elements en comú amb les nombroses religions de l’Orient Mitjà, del mitraisme i el zoroastrisme a l’islam i el judaisme, en realitat és única i pot arribar a ser difícil d’explicar i transmetre fins i tot per als sants barons, que memoritzen les nostres històries. Veig la meva religió com un arbre vell amb milers de branques, cadascuna de les quals explica un relat de la llarga història dels yazidites. Molts d’aquests relats, per desgràcia, són tragèdies.

En l’actualitat hi ha, aproximadament, un milió de yazidites arreu del món. Durant tota la meva vida —i puc afirmar que des de molt abans de néixer—, la nostra religió ha estat el que ens ha definit i ens ha mantingut units com a comunitat. Però també ens ha convertit en objecte de persecució per part de grups més nombrosos, dels otomans als baasistes de Saddam, que ens atacaven o intentaven obligar-nos a prometre’ls lleialtat. Degradaven la nostra religió dient que veneràvem el diable o que érem menyspreables i ens exigien que renunciéssim a la nostra fe. Els yazidites hem sobreviscut durant segles als atacs organitzats per eliminar-nos, matar-nos, obligar-nos a convertir-nos o simplement fer-nos fora de la nostra terra i prendre’ns les possessions. Abans del 2014, diverses forces externes havien intentat destruir-nos setanta-tres vegades. Aquests atacs contra els yazidites, nosaltres solíem anomenar-los firman, una paraula otomana, fins que vam descobrir el terme «genocidi».

Quan ens vam assabentar del rescat que demanaven pels dos camperols, tot el poble va quedar aclaparat pel pànic. «Quaranta mil dòlars —van exigir els segrestadors a les dones dels camperols per telèfon—. O veniu aquí amb els vostres fills per convertir-vos tots a l’islam.» Si no, van dir, els dos homes moririen. No van pas ser els diners allò que va fer plorar desconsoladament les dues dones davant del nostre mukhtar, o líder del poble, l’Ahmed Jasso; quaranta mil dòlars era una quantitat astronòmica, però només eren diners. Tots sabíem que els camperols preferien morir abans que convertir-se, de manera que els vilatans ens vam quedar molt alleujats quan, una nit, els dos homes es van escapar per una finestra trencada, van córrer pels camps d’ordi i van arribar a casa, vius, bruts de pols fins als genolls i panteixant de por. Però els segrestos no es van aturar.

Poc després, en Dishan, un home que treballava per a la meva família, els Tahas, va ser segrestat en un camp a prop de les muntanyes de Sinjar, on cuidava els nostres ramats d’ovelles. A la meva mare i els meus germans els havia costat anys poder comprar i alimentar les ovelles, de manera que cada una era com una victòria. Estàvem orgullosos dels nostres animals, els teníem al pati quan no pasturaven pels afores del poble, els tractàvem gairebé com si fossin animals de companyia. L’esquilada anual era tota una celebració. M’encantava aquell ritual, la manera com la llana flonja queia a terra formant munts de núvols, l’olor de mesc que omplia la casa, els bels suaus i passius de les ovelles. M’encantava dormir sota els cobrellits gruixuts que la meva mare, la Shami, feia amb la llana, ficant-la de farciment entre retalls de teles de colors. A vegades agafava tant d’afecte a una ovella que quan arribava el moment de sacrificar-la me n’havia d’anar de casa. Quan van segrestar en Dishan, teníem més d’un centenar d’ovelles: per a nosaltres, una petita fortuna.

Amb el record de la gallina i els pollets que s’havien endut amb els camperols, el meu germà Saeed va agafar la camioneta de la família i va córrer cap al peu de les muntanyes de Sinjar, un trajecte d’uns vint minuts ara que la carretera estava asfaltada, per assabentar-se de què havia passat al ramat.

—Segur que se’ns han endut les ovelles —va grunyir—. I són tot el que tenim.

Més tard, quan en Saïd va trucar a la mare, estava molt sorprès.

—Només se n’han endut dues —va dir—, un moltó vell i una ovella jove.

La resta estaven pasturant tranquil·lament en aquella herba verd-marronosa i van seguir el meu germà de tornada cap a casa. Vam tenir una gran alegria. Però l’Elias, el meu germà gran, estava amoïnat.

—No ho entenc —va dir—. Els que l’han segrestat no són pas rics. Per què han deixat les ovelles?

Creia que això significava alguna cosa.

L’endemà del segrest d’en Dishan, Kocho era un caos. La gent s’apinyava a les portes de casa seva i, juntament amb altres homes que feien torns per atendre un punt de control que havien organitzat als afores del poble, vigilaven si s’hi acostava algun cotxe desconegut. En Hezni, un dels meus germans, quan va tornar a casa després de la feina —feia de policia a la ciutat de Sinjar—, es va unir als altres homes, que discutien en veu alta sobre què s’havia de fer. El tiet d’en Dishan volia venjança, i va decidir organitzar un grup i anar cap a un poble a l’est de Kocho liderat per una tribu sunnita tradicional.

—Segrestarem dos dels seus pastors —va declarar, amb ràbia—. Així ens hauran de tornar en Dishan!

Era un pla arriscat, i no tothom hi estava d’acord. Fins i tot els meus germans, que havien heretat del pare la valentia i la predisposició a lluitar, dubtaven sobre el que calia fer. En Saeed, que era només un parell d’anys més gran que jo, passava molt de temps imaginant-se el dia en què per fi podria demostrar el seu heroisme. Ell estava a favor de la venjança, mentre que en Hezni, que tenia deu anys més i era el més comprensiu, creia que era massa perillós. Malgrat tot, el tiet d’en Dishan es va endur tots els voluntaris que va poder i va segrestar dos pastors àrabs sunnites i els va dur cap a Kocho, els va tancar a casa seva i va esperar.

La majoria de conflictes del poble se solucionaven a través de l’Ahmed Jasso, el nostre pràctic i diplomàtic mukhtar, i ell era del parer d’en Hezni.

—La nostra relació amb els veïns sunnites ja és prou tensa —va dir—. Vés a saber què faran si intentem lluitar contra ells.

A més, va avisar que la situació fora de Kocho era molt pitjor i molt més complicada del que ens imaginàvem. Un grup que es feia anomenar Estat Islàmic (EI), que en gran mesura havia nascut allà, a l’Iraq, i que després s’havia estès a Síria durant els últims anys, havia assaltat pobles tan a prop nostre que quan passaven podíem comptar les figures vestides de negre que hi havia als seus camions. Eren ells els qui tenien el nostre pastor, ens va dir el mukhtar.

—L’únic que fareu serà empitjorar les coses —va advertir l’Ahmed Jasso al tiet d’en Dishan.

Per això, al cap de poques hores d’haver segrestat els pastors sunnites, els van deixar en llibertat. En Dishan, en canvi, va continuar captiu.

L’Ahmed Jasso era un home intel·ligent, i la família Jasso tenia dècades d’experiència negociant amb les tribus àrabs sunnites. Al poble, tothom els anava a veure per exposar-los els seus problemes, i fora de Kocho els Jasso eren coneguts per ser uns diplomàtics molt hàbils. No obstant això, alguns de nosaltres ens preguntàvem si aquesta vegada no s’estava mostrant massa cooperatiu, deixant clar als terroristes que els yazidites no prendrien mesures per protegir-se. En aquell moment, l’única cosa que s’interposava entre nosaltres i l’EI eren els guerrillers kurds iraquians, anomenats peixmergues, que havien estat enviats des de la regió autònoma kurda per protegir Kocho després de la caiguda de Mossul, feia gairebé dos mesos. Tractàvem els peixmergues com a convidats d’honor. Dormien en catres a la nostra escola i cada setmana una família diferent sacrificava un xai per alimentar-los, un esforç enorme per als vilatans pobres. Jo també respectava els guerrillers. Havia sentit a parlar de dones kurdes de Síria i de Turquia que lluitaven contra els terroristes i portaven armes, i això em feia sentir valenta.

Algunes persones, incloent-hi uns quants dels meus germans, creien que ens haurien de permetre protegir-nos. Volien atendre els punts de control. El germà de l’Ahmed Jasso, en Naif, va intentar convèncer les autoritats kurdes que li deixessin formar una unitat peixmerga yazidita, però no li van fer cas. Ningú no es va oferir per formar els nostres homes ni els va animar a unir-se a la lluita contra els terroristes. Els peixmergues ens van assegurar que, mentre ells fossin allà, no havíem de patir per res, i que estaven tan decidits a protegir els yazidites com la capital del Kurdistan iraquià. «Abans deixarem caure Irbil que Sinjar», afirmaven. Ens van dir que confiéssim en ells, i ho vam fer.

Tot i així, la majoria de famílies de Kocho tenien armes a casa: rifles kalàixnikov i un o dos ganivets grossos dels que se solien fer servir per sacrificar els animals els dies de festa. Molts dels nostres homes, incloent-hi els meus germans més grans, havien agafat feines a la patrulla fronterera o al cos de policia després del 2003, quan aquests llocs de treball van quedar disponibles, i estàvem segurs que, mentre els professionals vigilessin les fronteres de Kocho, els homes podien protegir les seves famílies. Al capdavall, van ser ells, i no els peixmergues, els qui van construir un mur de terra amb les seves pròpies mans al voltant del poble després dels atacs del 2007, i els qui patrullaven per aquell mur dia i nit durant tot un any, els qui aturaven els cotxes en punts de control improvisats i vigilaven els desconeguts, fins que ens vam sentir prou segurs per tornar a fer vida normal.

El segrest d’en Dishan ens va fer pànic a tots. Però els peixmergues no van fer res per ajudar. Potser per a ells es tractava d’una petita disputa entre pobles, i no el motiu pel qual Masud Barzani, el president del govern regional del Kurdistan, els havia enviat allà, fora de la seguretat del Kurdistan, en una de les zones desprotegides de l’Iraq. Potser estaven tan espantats com nosaltres. Alguns dels soldats no semblaven gaire més grans que en Saeed, el fill de la meva mare. Però la guerra va canviar les persones, sobretot els homes. No feia pas tant de temps que en Saeed jugava amb mi i amb la nostra neboda, la Kathrine, al pati de casa, perquè encara no era prou gran per saber que les nines eren una cosa que se suposava que no podia agradar als nens. Últimament, però, en Saeed s’havia obsessionat amb la violència que arrasava l’Iraq i Síria. Uns dies enrere l’havia enxampat mirant vídeos de decapitacions de l’Estat Islàmic al mòbil; les imatges li tremolaven a la mà, em va sorprendre que alcés el telèfon perquè jo també ho veiés. Quan el nostre germà gran, en Massoud, va entrar a l’habitació, es va enfadar molt.

—Com pot ser que ho ensenyis a la Nadia! —va escridassar-lo, i ell es va encongir de cop.

Li sabia greu, però l’entenia. Era difícil girar l’esquena a aquelles escenes horripilants que es produïen tan a prop de casa nostra.

La imatge del vídeo em venia al cap quan pensava en el nostre pobre pastor captiu. «Si els peixmergues no ens ajuden a alliberar en Dishan, hauré de fer-hi alguna cosa», vaig pensar, i em vaig esquitllar cap a dins de casa. Era la més petita de la família, la més jove d’onze germans, i era nena. Tot i així, no tenia pèls a la llengua i sovint m’escoltaven, i la fúria que em bullia per dins em feia sentir valenta.

Casa nostra era a prop de l’extrem nord del poble, una filera d’habitatges de tova d’una sola planta alineats en forma de cercle i connectats per obertures sense porta que donaven a un gran pati de terra amb un hort, un forn de pa anomenat tendur i, sovint, tot d’ovelles i gallines. Vivia allà amb la mare, sis dels meus vuit germans i les meves dues germanes, dues cunyades i els seus fills, i molt a prop dels meus altres germans, germanastres i la majoria dels tiets, tietes i cosins. A l’hivern, quan plovia, hi havia goteres, i a l’estiu semblava un forn, de manera que sovint pujàvem al terrat a dormir. Quan una part de la teulada s’ensorrava, l’apedaçàvem amb peces de metall que trobàvem al taller mecànic d’en Massoud, i quan necessitàvem més espai, el construíem. Estalviàvem diners per a una casa nova, una que fos més sòlida, feta de blocs de ciment, i cada dia ens acostàvem més al nostre objectiu.

Vaig entrar a casa per la porta principal i vaig córrer cap a una habitació que compartia amb les altres noies, en la qual hi havia un mirall. Em vaig embolicar un mocador clar al voltant del cap, un que normalment em posava per evitar que els cabells em caiguessin a la cara quan feinejava a l’hort, i vaig intentar imaginar-me el que devia fer un guerriller quan es preparava per lluitar. Els anys de feinejar a la granja m’havien fet més forta del que semblava. No obstant això, no tenia ni idea de què faria si veiés els segrestadors o la gent d’aquell poble entrant a Kocho. Què els diria?

—Els terroristes van segrestar el nostre pastor i se’l van endur al vostre poble —vaig dir davant del mirall, per practicar, amb el front arrugat—. Els hauríeu pogut aturar. O almenys ens podríeu dir on són.

Vaig anar a un racó del pati i vaig agafar un bastó de fusta, com les gaiates que porten els pastors, i vaig tornar cap a la porta principal, on la mare i uns quants dels meus germans estaven tan concentrats conversant que amb prou feines es van adonar que m’hi acostava.

Al cap d’uns minuts, una camioneta blanca del poble dels segrestadors baixava pel carrer principal, amb dos homes al davant i dos al darrere. Els vaig reconèixer vagament, eren àrabs de la tribu sunnita que s’havia emportat en Dishan. Ens vam quedar mirant la camioneta mentre passava a poc a poc el sinuós carrer principal de terra que travessava el poble, aparentment sense gens de por. No tenien cap motiu per passar per dins de Kocho, les carreteres que circumdaven el poble connectaven ciutats com Sinjar i Mossul, la seva presència semblava una provocació. Em vaig allunyar de la meva família, vaig córrer cap al carrer i m’hi vaig plantar al mig per barrar el pas a la camioneta.

—Pareu! —vaig cridar brandant la gaiata per sobre del cap per intentar semblar més gran—. Digueu-nos on és en Dishan!».

Va caldre la meitat de la meva família per contenir-me.

—Però en què estaves pensant? —em va renyar l’Elias—. Volies atacar-los? Trencar-los el parabrisa?

Ell i uns quants dels meus altres germans acabaven d’arribar del camp, estaven esgotats i feien tuf de les cebes que collien. Per a ells, el meu intent de venjar en Dishan no era res més que un rampell de criatura. La meva mare també es va enfadar amb mi per haver sortit corrent al carrer. En circumstàncies normals, tolerava el meu temperament, fins i tot la divertia, però aquells dies tothom estava crispat. Semblava perillós cridar l’atenció, sobretot si eres una dona jove i soltera.

—Vine aquí i seu —va dir amb severitat—. És vergonyós, això que has fet, Nadia. Tu no n’has de fer res. Els homes se n’ocuparan.

La vida va continuar. Els iraquians, i en particular els yazidites i altres minories, saben adaptar-se bé a noves amenaces. N’havies de saber, si volies intentar fer una vida més o menys normal en un país que semblava que s’esfondrava. A vegades els canvis eren relativament petits. Reduíem els nostres somnis —acabar l’escola, canviar la feina del camp per una de menys escarrassada, un casament en el moment oportú—, i no era tan difícil convèncer-te a tu mateixa que aquells somnis eren inassolibles des de bon principi. A vegades els canvis arribaven gradualment, sense que ningú no se n’adonés. Deixàvem de parlar amb els estudiants musulmans a l’escola o ens ficàvem a dins de casa si algun desconegut apareixia pel poble. Miràvem les notícies d’atemptats a la televisió i ens començàvem a preocupar més per la política. O bé no en fèiem gens de cas, pensant que era més segur no parlar-ne. Després de cada atac, els homes ampliaven el mur de terra dels afores de Kocho, començant per la banda oest, mirant cap a Síria. Fins que un dia ens vam despertar i ens vam adonar que ja ens envoltava del tot. Llavors, com que encara ens sentíem insegurs, els homes van cavar una rasa tot al voltant del poble.

Durant generacions havíem anat acceptant aquelles molèsties o injustícies, fins al punt que havien esdevingut prou normals per ignorar-les. M’imagino que per això havíem acabat ignorant certs insults, com ara que es rebutgés el nostre menjar, cosa que probablement devia semblar una mena de delicte la primera vegada que va passar. De fet, els yazidites ens havíem arribat a acostumar fins i tot a l’amenaça d’un altre firman, malgrat que acceptar això era horrible. Feia mal.

En Dishan encara estava segrestat, i jo vaig tornar amb els meus germans als camps de cebes. Allà no havia canviat res. Les verdures que havíem plantat mesos enrere ara ja havien crescut; si no les collíem, no ho faria ningú. Si no les veníem, no tindríem diners. Per tant, ens agenollàvem tots en fila al costat dels brots verds, arrencàvem els bulbs de terra i els ficàvem en uns cabassos de plàstic teixit, on els deixaríem madurar fins que arribés el moment de dur-los al mercat. «Durem les cebes als pobles musulmans aquest any?», ens preguntàvem, però no sabíem respondre. Quan un arrencava un tros de fang negre i pestilent amb una ceba podrida a dins, tots rondinàvem, ens tapàvem el nas i continuàvem.

Mentre arrencàvem cebes, xerràvem i fèiem broma, ens explicàvem històries que tots havíem sentit un milió de vegades. L’Adkee, la meva germana, que era la graciosa de la família, recordava el dia que havia sortit a barrar el pas d’aquella camioneta: una camperola esprimatxada, amb el mocador que li queia sobre els ulls, brandant un bastó enlaire, i tots ens petàvem de riure. Convertíem la feina en un joc, fèiem una cursa per veure qui collia més cebes, de la mateixa manera que, mesos abans, havíem fet una cursa per veure qui plantava més llavors. Quan el sol començava a pondre’s, tornàvem a casa per sopar amb la mare, a fora, al pati, i després dormíem ben apinyats sobre uns matalassos que posàvem al terrat de la casa, mirant la lluna i xiuxiuejant fins que l’esgotament deixava tota la família en silenci.

No vam saber per què els segrestadors havien robat els animals —la gallina, els pollets i dues de les nostres ovelles— fins al cap de gairebé dues setmanes, quan l’Estat Islàmic (EI) es va haver apoderat de Kocho i de gran part de Sinjar. Un dels seus militants, que va ajudar a reunir tots els residents a l’escola de secundària del poble, en va explicar el significat a unes quantes dones.

—Dieu que hem aparegut de sobte, però us vam enviar missatges —havia dit, amb el rifle balancejant-se al costat del cos—. Quan vam agafar la gallina i els pollets, era per dir-vos que ens enduríem les dones i els nens. Quan ens vam endur el moltó, era com si ens enduguéssim els vostres líders tribals, i sacrificar-lo significava que teníem planejat matar aquests líders. L’ovella jove eren les vostres noies.

2

La meva mare m’estimava, però no em volia tenir. Durant mesos, abans de concebre’m, la mare estalviava diners sempre que podia —un dinar d’aquí i un d’allà, el canvi d’un viatge al mercat o una lliura d’uns tomàquets venuts furtivament— i se’ls gastava d’amagat en algun mètode anticonceptiu, perquè no s’atrevia a demanar-ho al pare. Els yazidites no es casen fora de la religió ni permeten la conversió al yazidisme, i les famílies extenses eren la millor manera de garantir que no ens extingiríem completament. A més, com més fills tenies, més ajuda a la granja. La mare va aconseguir comprar pastilles anticonceptives durant tres mesos, però llavors es va quedar sense diners i, gairebé de seguida, va quedar embarassada de mi, la criatura que feia onze, l’última.

Era la segona dona del meu pare. La primera va morir jove i el va deixar amb quatre fills que necessitaven una dona que els pugés. La meva mare era guapa, nascuda en una família pobra, profundament religiosa de Kocho, i el seu pare es va alegrar de donar-la al meu com a esposa. Ell ja tenia una mica de terra i animals i, en comparació amb la resta de Kocho, estava molt ben situat. Per tant, abans de fer vint anys, fins i tot abans de saber cuinar, la mare es va convertir en esposa i en madrastra de quatre fills, i ràpidament es va quedar embarassada. No havia anat mai a l’escola i no sabia llegir ni escriure. Com molts altres yazidites, la llengua materna dels quals és el kurd, no parlava gaire àrab, i amb prou feines es podia comunicar amb els vilatans àrabs que venien al poble per als casaments o per vendre mercaderies. Fins i tot les nostres històries religioses eren un misteri per a ella. Però treballava molt i s’ocupava de totes les feines que comportava ser la dona d’un camperol. No n’hi havia prou de parir onze vegades —cada cop, excepte el part perillós dels meus germans bessons, en Saoud i en Massoud, a casa—; una dona yazidita embarassada també havia de fer llenya, plantar llavors i conduir tractors fins al moment del part, i després s’havia de cuidar del nadó mentre treballava.

A Kocho, el meu pare era conegut per ser un yazidita molt devot i tradicional. Duia els cabells recollits en llargues trenes i es cobria el cap amb un mocador blanc. Quan els qawwals, professors religiosos que toquen la flauta, els tambors i reciten himnes, visitaven Kocho, el meu pare sempre era dels que els anaven a rebre. Era una veu destacada al jevat, o casa de reunions, on els homes del poble es reunien per discutir sobre problemes de la comunitat amb el mukhtar.

Al meu pare li feia més mal la injustícia que qualsevol ferida física, i treia la força de l’orgull. Els veïns que el coneixien bé es delectaven explicant històries sobre el seu heroisme, com la d’una vegada que havia rescatat l’Ahmed Jasso d’una tribu veïna que estava decidida a matar el nostre mukhtar, o la vegada que uns cavalls àrabs molt cars que pertanyien a un líder tribal àrab sunnita es van escapar dels estables i el meu pare va fer servir la seva pistola per defensar en Khalaf, un pobre camperol de Kocho, a qui havien enxampat muntant un d’aquells cavalls en uns camps d’allà a prop.

«El vostre pare sempre va voler fer el que era correcte —ens deien els seus amics quan va traspassar—. Una vegada va permetre que un rebel kurd que fugia de l’exèrcit iraquià dormís a casa seva, tot i que li va portar la policia a la porta.» El que va passar fou que, quan el van descobrir, la policia va voler empresonar-los a tots dos, però el meu pare els en va dissuadir.

—No l’he ajudat per motius polítics —va dir a la policia—. L’he ajudat perquè és un home i jo sóc un home.

El van deixar anar. «I va resultar que aquell rebel era un amic de Masud Barzani!», recordaven els seus companys, encara impressionats després de tant de temps.

El meu pare no era gens violent, però, si calia, lluitava. Havia perdut un ull en un accident a la granja, i el que li quedava a dins de la cavitat —una petita bola lletosa que s’assemblava a les bales de vidre amb què jo jugava de petita— li donava un aire amenaçador. Sovint he pensat que si el pare hagués estat viu quan l’EI va venir a Kocho, hauria liderat un aixecament armat contra els terroristes.

El 1993, l’any que jo vaig néixer, la relació dels meus pares s’enfonsava i la meva mare patia molt. El fill gran de la primera dona del meu pare s’havia mort uns anys abans a la guerra entre l’Iran i l’Iraq, i després d’això, segons el que em deia la mare, tot va anar malament. A més, el pare havia dut una altra dona a viure amb la família, la Sara, amb qui es va casar i amb qui ara vivia amb els seus fills en un extrem de la casa que la mare sempre havia considerat seva. La poligàmia no està prohibida en el yazidisme, però no tothom de Kocho n’hauria sortit impune. Tanmateix, ningú no qüestionava el meu pare. Quan es va casar amb la Sara era amo de moltes terres i moltes ovelles i, en un moment en què les sancions i la guerra amb l’Iran feien molt difícil sobreviure a l’Iraq, necessitava una gran família que l’ajudés, més gran que aquella que la meva mare li podia proporcionar.

Encara se’m fa difícil criticar el pare per haver-se casat amb la Sara. Qualsevol persona la supervivència de la qual depengui directament del nombre de tomàquets que cultivi en un any o del temps que dediqui a portar les ovelles a pastures més bones segur que entén per què el pare volia una altra dona i més fills. No era una cosa personal. Més endavant, però, quan va deixar la mare definitivament i ens va enviar a tots a viure en una petita edificació darrere de casa, gairebé sense diners ni terres, em vaig adonar que s’havia casat amb una altra dona no només per raons pràctiques. Estimava més la Sara que no pas la meva mare. Ho vaig acceptar, de la mateixa manera que vaig assumir que a la mare se li devia haver trencat el cor el dia que l’altra dona va entrar a casa. Després que el pare ens va haver deixat, la mare solia dir-nos, a mi i a les meves dues germanes, la Dimal i l’Adkee: «Si Déu ho vol, el que m’ha passat a mi no us passarà a vosaltres». Jo volia ser com ella en tot, excepte que no volia que m’abandonessin.

Els meus germans no van ser tan comprensius:

—Déu t’ho farà pagar, això! —va cridar en Massoud al pare una vegada que estava molt enfadat.

Però al capdavall ells també van haver de reconèixer que la vida s’havia tornat una mica més fàcil sense la mare i la Sara vivint juntes i competint per captar l’atenció del pare, i al cap d’un temps vam aprendre a coexistir. Kocho era un poble petit, sovint vèiem el pare i la Sara. Jo passava cada dia per davant de casa seva, la casa on vaig néixer, per anar a l’escola de primària; el seu era l’únic gos de tot el trajecte que em coneixia prou bé per no bordar. Passàvem les vacances junts, el pare a vegades ens duia a Sinjar o a la muntanya. El 2003 va tenir un atac de cor i tots vam veure com aquell home tan fort es convertia en un vell malalt, confinat en una cadira de rodes, a l’hospital. Quan va morir, al cap d’uns quants dies, ens va semblar que havia estat tant per l’afecció del cor com per la vergonya de la seva fragilitat. En Massoud es penedia d’haver-lo escridassat. Es pensava que el pare era prou fort per entomar qualsevol cosa.

La mare era una dona profundament religiosa, creia en els senyals i els somnis que molts yazidites interpreten per llegir el present o per predir el futur. El primer dia de lluna creixent, la trobava al pati encenent espelmes. «Ara és quan els nens són més vulnerables a les malalties i als accidents —deia—. Reso perquè no us passi res a cap de vosaltres.»

Jo sovint tenia mal d’estómac, i quan això passava, la mare em duia als curanderos yazidites, que em donaven herbes i infusions i ella me les feia beure, tot i que tenien un gust horrible; i quan algú es moria, la mare anava a veure el kochek, un místic yazidita, perquè li acabés de confirmar que el difunt havia arribat al més enllà. Molts pelegrins yazidites agafen una mica de terra abans de marxar de Lalish, una vall del nord de l’Iraq on hi ha els nostres temples més sagrats, l’emboliquen amb un trosset de tela plegada en forma de triangle i se la guarden a la butxaca o a la cartera com un talismà. A la mare no n’hi havia faltat mai, d’aquesta terra sagrada, sobretot quan els meus ger

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X