Economia en colors

Xavier Sala i Martín
Autor desconegut

Fragmento

cap-1

Pròleg

Què tenen en comú Johan Cruyff, Pep Guardiola i Xavier Sala i Martín?

Sí, ja sé que la resposta fàcil és Joan Laporta. Però no vaig per aquí. O sí, en part. La resposta és que tots tres practiquen una mena de teologia de l’alliberament, consistent a trencar la tradició victimista dels catalans i a fer-nos adonar que és molt millor guanyar. I a fer-nos-en adonar d’una manera planera. Per tant, tots tres són cruyffistes. Però, alhora tots tres són guardiolistes. I, alhora, tots tres són salamartinistes. Pare, fill i esperit sant. Amén.

Sí. El salamartinisme beu del guardiolisme, com el guardiolisme bevia del cruyffisme. I, en la seva versió més destil·lada, el Xavier practica el cruyffisme més primitiu. El salamartinisme és hereu del cruyffisme: fer fàcil el que és difícil. O fer-te adonar que fàcil que és una cosa, mentre la resta del món s’entossudeix a fer-la o a veure-la complicada.

Hi ha un fil roig inspirador entre Cruyff, Guardiola i Sala i Martín. Cruyff és l’instint, l’home que va venir del nord per demostrar-nos que es podia guanyar 0-5 al Bernabéu. Pep sublima l’esperit guanyador perquè afegeix al talent el fet de llevar-se ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora. I el Xavier suma, a l’instint i a la feina, el cos doctrinal i el rigor científic.

Sí, sí, ja sé que l’economia no és el futbol. Però ja heu vist a TV3 i veureu en aquest llibre que en podem treure grans lliçons, del futbol. I ja sé que algú pensarà que amb això de guanyadors estic parlant de política en un llibre d’economia. Sí, però no. Perquè si despullem el país del cruyffisme-guardiolisme-salamartinisme, el nucli d’aquesta filosofia és universal. Ja ho he dit i hi insisteixo: fer fàcil el que és difícil. Convertir una cosa complicada en tan senzilla que, quan te n’adones, s’allibera una riuada eufòrica de serotonina al teu cos.

Si tu tens la pilota, l’altra no la té. Quina bestiesa, no? I, en canvi, que senzill i extraordinari que és quan ho penses bé i quan rumies com aplicar-ho a tots els àmbits de la vida. Que senzill semblava el joc del millor Barça de la història, oi? És clar, tenien Messi… Però, en canvi, quan hi penses, que extraordinari. El rondo a la velocitat de la llum, un organisme viu. Quina complexitat! Doncs el Xavier fa una cosa similar. Extraordinària. Fa que sembli tan fàcil una cosa que arribes a pensar que ho simplifica tant que potser no és la part de l’economia que més domina. Però, miraculosament, quan et penses que ho has entès, hi vas rumiant, i un virus inoculat fa que t’adonis de la complexitat que hi ha al darrere. I aleshores tens una sensació extraordinària, estimulant.

Això és el que fa que l’autor d’aquest llibre tingui tants seguidors. Fer fàcil el que és difícil. I no ha de ser fàcil, justament, per a un catedràtic d’Economia baixar al territori dels profans. Un dia, durant el rodatge d’Economia en colors, dinant en un bar de menús, vaig demanar al Xavier que em posés un exercici dels que posa als seus alumnes. Aleshores, es va posar el tap d’un boli a la boca, va girar una mica el cap i va començar a escriure uns gargots inintel·ligibles. El veies que gaudia amb allò. Vaig pensar que era un luxe fer un programa de televisió amb un personatge així, que és una sort que hagi heretat dels seus pares la passió per ensenyar i que, encara que no ho reconegui, porti a dins un guionista de monòlegs extraordinari amb una reprimida vocació de comediant que el fa encara més interessant.

El repte, doncs, d’Economia en colors, era com casar el rigor acadèmic amb l’entreteniment. Però, francament, malgrat les discussions creatives amb l’Oriol Bosch i el Xen Subirats d’El Terrat, el Xavier és creatiu i entretingut de mena. Es tractava només d’adaptar en un format de road movie les master class que ell ja feia al programa Divendres, en múltiples conferències… i a la meva orella a través d’un llestèfon el dia abans de preparar el programa. Els espectadors no tenen per què saber-ho, però la vigília el Xavier m’explicava tot, i quan dic tot, faig curt, el que l’endemà explicaria al plató. Per això puc dir que he rebut classes d’economia d’un catedràtic de Columbia. I d’ell he après, també fent Economia en colors, que no es cansa d’explicar-ho tot des del començament una vegada i una altra, perquè un bon professor no ha de donar res per sabut. Una màxima que ens hauríem d’aplicar els periodistes, per cert.

Us confessaré una cosa. Al Xavier l’estimula molt el debat intel·lectual. Sort que la Sílvia ha fet que s’adonés que no és només un cervell amb potes… L’estimula tant i és tan guanyador —bé, i té un sentit de l’humor tan càustic—, que, qualsevol pregunta que li fas, la respon amb un «no». I aleshores imagines el seu cervell funcionant a tota màquina per argumentar, fins que et convenç, aquella resposta. Però també diria que la seva honestedat intel·lectual fa que, com a bon pregoner de la creativitat i la crítica, sigui flexible i no dogmàtic i capaç d’incorporar arguments nous al seu discurs. I l’estimula tant el debat intel·lectual, fins i tot amb ell mateix (o sobretot amb ell mateix), que si alguna conclusió li sembla massa òbvia, massa lineal, la mareja i la tortura de manera exigent i extenuant fins a trobar la més sorprenent i inesperada, però basada en el rigor de la ment racionalista i matemàtica que ha entrenat des que va descobrir la seva vocació.

El resultat de tot plegat ha estat el programa Economia en colors i aquest llibre. Un llibre que sí, ho heu endevinat, fa fàcil el que és difícil. Fa fàcil l’economia, després d’haver passat pel triturador d’un cervell que només abaixa la guàrdia amb l’Úrsula i el Max.

Segur que us inspirarà.

Però, abans, una coseta. No ho digueu a ningú, però si no m’hagués hagut d’inventar això del Johan i el Pep per fer aquest pròleg, i em preguntessin qui és el Xavier Sala i Martín, els diria, simplement: «Un bon tio. Un amic».

TIAN RIBA

cap-2

Introducció

La monumental crisi dels darrers anys ens ha fet veure a tots plegats que, ens agradi més o ens agradi menys, l’economia juga un paper molt important a les nostres vides. Des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir, la nostra existència està afectada per fenòmens econòmics que, massa sovint, s’escapen a la nostra comprensió: paguem el cafè amb llet de l’esmorzar, portem els nens a l’escola, anem a treballar a canvi d’un salari, paguem els impostos, rebem serveis públics, patim les conseqüències de les retallades, ens quedem a l’atur per raons que no entenem, anem al supermercat, decidim si anem caminant cap a la feina o bé si agafem la moto, el cotxe o el transport públic, hem de triar entre una carrera o una altra, entre un banc o un altre, entre pagar amb diners o amb targeta de crèdit, entre estalviar en un fons de pensió o fer vacances amb la família, entre demanar un vi car o demanar un vi barat quan anem al restaurant, entre anar de festa amb els amics o quedar-nos a casa i anar a dormir d’hora per anar a córrer l’endemà de bon matí. Encara que no ens n’adonem, l’economia està embotida indestriablement en molts aspectes de la nostra vida i això fa que sorprengui, i molt, el poc coneixement que sovint tenim de tot el que és i representa.

Els grans responsables d’aquesta incomprensió som els economistes, perquè no hem estat capaços de comunicar-nos amb la gent normal i corrent. Tenim una enutjosa tendència a utilitzar paraules, conceptes, models, arguments, dades i teories hipercomplicades que només entenen els altres economistes. La conseqüència d’aquesta incapacitat per parlar clar és que les seccions d’economia dels diaris són les menys llegides pels lectors, que els temes d’economia als telenotícies són tractats de manera ràpida i superficial per evitar que l’audiència fugi espaordida o que els programes d’economia acabin encabits als canals de menys audiència i a hores intempestives. Per a la majoria de la gent, l’economia és una ciència avorrida, impenetrable, fosca, grisa. Tan fosca i tan grisa com les americanes de la gran majoria de professionals de l’economia que assisteixen a reunions i simposis internacionals.

Personalment i durant molts anys, jo he intentat buscar maneres d’explicar economia d’una forma que fos divulgativa per al gran públic. Ho he intentat a través de la ràdio, de la televisió, de columnes d’opinió als diaris, del meu bloc (www.salaimartin.com) i fins i tot d’un videobloc que es deia e-Konomia (també a www.salaimartin.com). He de dir que l’èxit de tots aquests intents ha estat, diguem-ne, entre petit i nul. Sí que és cert que tenia un bon nombre de seguidors economistes, però mai no vaig acabar de trobar un format per parlar d’economia al gran públic.

I vet aquí que un bon dia van aparèixer a la meva oficina el Xavi Coral de TV3, el Tian Riba i dos productors d’El Terrat: el Xen Subirats i el Xavier Cassadó. Em van proposar de fer un programa d’economia per al prime time de TV3. Ells, que estan entre els millors experts del món quan es tracta de fer programes d’entreteniment, em van dir que em podien ajudar a trobar un format que fos atractiu per al gran públic. En un primer moment vaig dir que no. Vaig pensar que, per fer un programa de prime time, jo hauria d’actuar. Tots els que em coneixeu sabeu que sempre he pensat, i ho he dit públicament i repetida, que, a la vida, un ha de saber els seus límits i no ha de fer allò per a què no està preparat. I jo sóc professor i no pas actor! Però de seguida em van tranquil·litzar i em van assegurar que no hauria d’actuar. Van dir que, entre tots, inventaríem un nou format televisiu en el qual jo faria de professor que explica històries relacionades amb l’economia i que ells s’encarregarien de combinar les meves classes amb diferents formes d’entreteniment. D’aquesta manera podríem finalment posar colors i llum a aquesta ciència econòmica fosca, grisa i impenetrable que és l’economia.

La idea d’innovar al món de la televisió em va seduir. Fa molts anys que estudio la innovació empresarial i havia arribat l’hora de posar en pràctica el que ensenyava als meus estudiants. Ens vam posar a treballar. Vaig escriure vuit guions sobre vuit històries econòmiques. Ells van crear un equip d’experts liderat per un professional de primera l’ínia, l’Oriol Bosch, per pensar en el format. D’aquí va sortir una primera proposta que vam presentar a TV3. No ens van dir que sí d’entrada, però ens van encoratjar a seguir perfilant la idea i a tornar-la a presentar. Ho vam fer, i finalment el programa va ser acceptat. TV3 va posar els professionals del Departament de Programes d’Entreteniment a treballar conjuntament amb El Terrat i amb mi, i fruit d’aquesta col·laboració va acabar naixent Economia en colors.

Però hi havia un petit problema: el format televisiu de capítols de 50 minuts feia que no totes les històries que jo volia explicar hi cabessin. També feia que molts dels detalls importants de les històries que sí que hi sortien quedessin fora per manca d’espai. Vaig pensar que, a molts espectadors (i estudiants), els capítols televisius se’ls farien curts i que voldrien tenir més informació i més detallada i també una anàlisi més profunda que la que permetia un programa de televisió. És per tot això que vaig decidir fer aquest llibre. Un llibre que té el mateix títol, els mateixos vuit capítols amb els mateixos vuit colors i els mateixos vuit títols que la sèrie de TV3, però que conté tota la informació i tots els detalls inclosos als guions originals i que, finalment, van quedar fora dels programes per culpa de la manca de temps.

Cada capítol del llibre segueix, més o menys, l’estructura del corresponent capítol televisiu: comença amb una història que planteja un enigma econòmic, després hi ha una excursió per un dels vuit camps de l’economia, que ens permet anar descobrint conceptes i històries curioses, i acaba amb una conclusió que intenta resoldre l’enigma inicial.

L’única cosa que canvia respecte del programa de televisió és l’ordre dels capítols. El llibre segueix l’ordre que vaig dissenyar originalment quan vaig escriure el guió i no pas l’ordre que El Terrat i TV3 van triar per emetre el programa. Suposo que a l’hora de triar l’ordre TV3 i El Terrat es guiaven més per criteris d’audiència i jo em guiava més per criteris de lògica econòmica. I com que aquest llibre no busca l’audiència televisiva, he decidit tornar a l’ordre original, dictat per la lògica quadriculada de l’economista acadèmic que sóc.

El primer capítol, per exemple, és el vermell. Es titula «Més rics que el més ric» i parlo de la riquesa de les nacions, del PIB (o producte interior brut) i de com la divisió del treball i l’intercanvi resultant de la revolució cognitiva que l’Homo sapiens va experimentar fa uns 100.000 anys han permès al ciutadà mitjà de països mitjanament rics com el nostre assolir uns nivells de benestar i de riquesa que superen els de la persona suposadament més rica de la història: el Mansa Musa de Mali.

El segon capítol, el lila, titulat «Qui sap fer una galeta?», ens explica que el motor del progrés de la humanitat són les idees. Al llarg del programa revelem com els descobriments i la connectivitat han anat ampliant la «casa del coneixement» fins a aconseguir crear el gran cervell col·lectiu global. Estudiem les implicacions que el motor de les idees té per als límits del creixement econòmic.

El tercer capítol, el blau, es diu «El fals 9». Expliquem què és la innovació i per què és diferent de la recerca. Per mitjà d’exemples d’innovació que comencen el dia que Pep Guardiola decideix posar Messi de «fals 9» (el dia abans del 2 a 6 al Bernabéu), anem veient els trets que caracteritzen alguns dels grans innovadors empresarials de la història: Zara, Ikea, Starbucks, Cirque du Soleil, McDonald’s, El Bulli i Apple.

El capítol quatre, de color taronja, es titula «On són els nens de desembre?». La clau d’aquest capítol és el capital humà i l’educació. Exposem i repassem els problemes que el sistema educatiu actual té a l’hora de preparar els nostres nens per afrontar els reptes de la innovació i el canvi tecnològic constant que vertebrarà la resta de les seves vides. També expliquem quins trets hauria de tenir l’escola per garantir que una societat com la nostra no malbarati ni el talent ni la curiositat que els nens tenen d’una manera innata.

El cinquè capítol es titula «Una arma de destrucció massiva» i parla dels diners. El color groc de l’or ens permet explicar què són els diners, per a què serveixen i els perills que comporten. A mesura que ho expliquem, anem fent un viatge per la història i veiem com el diner ha anat evolucionant: des de l’ordi de Sumèria fins a les targetes de crèdit de l’actualitat, passant per les monedes primitives de Lídia, els denaris i els auris romans, els bi

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos