L'aroma del temps

Núria Pradas

Fragmento

cap-2

LA MORT DEL PARE

Barcelona, febrer del 1916

1

Quatre homes transportaven el taüt. Duien impreses als rostres les mirades cansades dels qui han de carregar el pes de la mort. Encapçalava el seguici en Pablito, capcot, fent giravoltar la gorra a les mans com si fos una joguina. L’última joguina de la seva infantesa. Al seu costat caminava l’Enric, un noiet de la seva edat, una mica més alt i corpulent que ell, i darrere de tots dos la Quimeta, la mare de l’Enric, tota vestida de negre, seguida de prop per mossèn Bernat. Els acompanyaven uns quants veïns i veïnes, pocs. Taques negres, tristes, que arrossegaven peus i ànimes pels fangars d’Horta.

La petita comitiva es dirigia, lentament i amb passes abatudes, a l’església de Sant Joan. Després, un cop acabades les exèquies, encara haurien de recórrer un bon tram fins a arribar al cementiri que esguardava el barri des de la llunyania. Allà quedaria en Ramiro Soto, dormint per sempre el son de la mort al costat de la Marie, la seva esposa. Ella no feia gaire temps que l’hi esperava. Tots dos havien partit d’aquest món massa aviat.

Després, acompanyant l’orfe, tornarien tots al mateix lloc d’on havien sortit: al carrer d’Aiguafreda, el carrer de les bugaderes.

El dia era rúfol.

En treure el taüt d’en Ramiro de casa, una gran massa de núvols foscos havia cobert el sol amb un vel opac. Semblava que el matí es volia vestir, també, de dol.

El dia era trist.

Els carrers estaven buits i les persianes de les botigues s’havien abaixat en senyal de dol. Tot passant per la Baixada del Mercat, el petit orfe va alçar un moment els ulls que tota l’estona havia clavat a terra. Se li feia estrany el silenci que li burxava les orelles privant-lo de la música quotidiana. Es va fixar en alguns homes i dones que sortien dels tallers i les botigues per acomiadar el seu pare en aquell viatge que emprenia. El darrer. De cua d’ull, va veure la Mundeta, la del forn de pa, i la senyora Ramona de la merceria que se senyaven. I, abans d’ajupir el cap de nou, encara va ser a temps de distingir en Manel de la fruita i el senyor Oliveres, el farmacèutic, drets a les portes dels seus establiments amb la mirada baixa i les gorres a la mà en senyal de respecte.

Va sentir a les espatlles el pes reconfortant del braç de l’Enric, el seu amic, que li somreia per encoratjar-lo. En Pablito es va tirar els mocs amunt.

Els carrers per on passaven havien estat per a ell, fins ara, els carrers de la infantesa. Carrers de jocs. Carrers de gent asseguda prenent la fresca fins que havien d’agafar cadires i canalla i fugir corrents quan les bugaderes buidaven els safareigs i tot s’omplia d’aigua bruta. I dins de l’aigua hi xipollejaven les rialles de la quitxalla i algun xip-xap fet d’estranquis seguit d’una plantofada i d’un renec.

El nen va pensar que tot s’havia acabat. Que tot s’ho estava enduent la pluja que començava a tamborinar contra les finestres de les cases del barri i formava bassals on, ara, només hi xipollejava la malenconia.

Els paraigües es van obrir, negres i fúnebres com ocellots. Però en Pablito va defugir l’aixopluc que li oferia el mossèn. L’aigua li feia bé. El netejava per fora, encara que la tristesa seguís fent-li giragonses dins dels ulls i li mossegués l’estómac. Les llàgrimes li cremaven a la gola. Va obrir la boca perquè les gotes de pluja empenyessin aquelles llàgrimes cap avall. Se les empassava. S’empassava l’aigua neta de la pluja i les llàgrimes. I tot empassant-se-les, se li anaven convertint en ràbia. Una ràbia negra i roent que semblava voler-lo ofegar. Una ràbia nova, perquè ell no n’havia sentit mai, de ràbia. Només tenia onze anys, i a onze anys és d’hora per enrabiar-se amb la vida.

A l’església, en Pablito va escoltar les paraules de mossèn Bernat sense parpellejar, estrenyent la gorra amb les mans. De tant en tant, s’enretirava cap enrere aquell floc de cabells espessos i rebels que sense la gorra s’entestaven a caure-li damunt dels ulls. L’olor d’encens, d’església, l’embafava. Aquella olor hauria de quedar-li enganxada al nas, gravada al cervell, unida per sempre més al record de la mort. Així com l’olor de la terra molla del cementiri quan hi van arribar, en acabat de ploure.

Perfums d’absències.

Van obrir el nínxol i van quedar al descobert les restes de la caixa on descansava la seva mare. La Quimeta, que tan amiga de la Marie havia estat, li va dir alguna cosa a cau d’orella, en veu molt baixa, com qui diu un secret, per distreure’l. Volia endur-se’l d’allà davant amb manyagueries per estalviar-li aquell espectacle funest. Però en Pablito es va desfer de la dona i va seguir tossudament palplantat al seu lloc, amb el cor bategant-li enfurit contra el pit. L’Enric tampoc no es va voler moure del seu costat encara que la Quimeta l’empenyia cap enrere.

En Pablito només tenia sis anys quan la Marie els va deixar. N’havia oblidat el rostre i la veu. Però ella vivia al seu cor a través de tot el que el pare li explicava. La mare, per a ell, era això: una imatge que havia creat la seva imaginació, com si fos un personatge d’un llibre estimat.

Havia promès al seu pare que no deixaria caure aquella imatge en el no-res. Que sempre tindria un lloc al cor per a la mare. Que tindria cura de la seva tomba i que li seguiria portant flors cada quinze d’agost, el dia del seu sant, i el primer dia de novembre, que és el dia que els vius s’acosten als seus morts.

Pare i fill van conversar molt durant els darrers dies de vida d’en Ramiro. El pare li va explicar moltes coses i li va dir que procurés no oblidar-les. Li va demanar, també, que recordés sempre d’on venia i qui era. Cap dels dos, però, ni en Ramiro ni en Pablito, van parlar de la mort que s’acostava de nou. L’home sabia que aviat, ben aviat, ell també passaria a formar part del món dels records. Per això s’afanyà a alliçonar el fill. Després, ja res tindria gens d’importància. En Ramiro estava convençut que després de la mort tot era silenci.

En Pablito, dempeus davant el nínxol on descansava la seva mare i on aviat tancarien el pare, tot i els seus pocs anys, va ser ben conscient de la seva soledat i que aquells a qui tant havia estimat començaven a habitar el món boirós dels records. Potser per això, per impedir que desapareguessin del tot va seguir amb la mirada magnèticament ancorada al taüt de la seva mare i no la va apartar ni quan el van obrir i en van treure les restes de qui l’havia dut a aquest món que ara li semblava tan trist. Tan desolat.

I així va seguir, immòbil i amb la mirada clavada en aquell forat tan negre fins i tot quan van introduir-hi la caixa d’en Ramiro. I quan van tancar el nínxol.

Pam-pam.

Tancats.

I no va plorar.

Perquè aquell dolor tan gran que sentia tan sols podia ser plorat per dins. En solitud. En completa solitud.

2

La Quimeta va dir al mossèn que aquella nit ella i l’Enric la passarien a casa dels Soto amb el nen.

—Encara que he de matinar per agafar el carro i anar a buscar la roba per rentar, prefereixo que dormi acompanyat aquesta nit i no haver-lo de treure de casa seva. El meu Enric li farà companyia, el distraurà. Ja sap com en són, d’amics. Van néixer només amb d

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos