LA MORT DEL PARE

Barcelona, febrer del 1916

1

Quatre homes transportaven el taüt. Duien impreses als rostres les mirades cansades dels qui han de carregar el pes de la mort. Encapçalava el seguici en Pablito, capcot, fent giravoltar la gorra a les mans com si fos una joguina. L’última joguina de la seva infantesa. Al seu costat caminava l’Enric, un noiet de la seva edat, una mica més alt i corpulent que ell, i darrere de tots dos la Quimeta, la mare de l’Enric, tota vestida de negre, seguida de prop per mossèn Bernat. Els acompanyaven uns quants veïns i veïnes, pocs. Taques negres, tristes, que arrossegaven peus i ànimes pels fangars d’Horta.

La petita comitiva es dirigia, lentament i amb passes abatudes, a l’església de Sant Joan. Després, un cop acabades les exèquies, encara haurien de recórrer un bon tram fins a arribar al cementiri que esguardava el barri des de la llunyania. Allà quedaria en Ramiro Soto, dormint per sempre el son de la mort al costat de la Marie, la seva esposa. Ella no feia gaire temps que l’hi esperava. Tots dos havien partit d’aquest món massa aviat.

Després, acompanyant l’orfe, tornarien tots al mateix lloc d’on havien sortit: al carrer d’Aiguafreda, el carrer de les bugaderes.

El dia era rúfol.

En treure el taüt d’en Ramiro de casa, una gran massa de núvols foscos havia cobert el sol amb un vel opac. Semblava que el matí es volia vestir, també, de dol.

El dia era trist.

Els carrers estaven buits i les persianes de les botigues s’havien abaixat en senyal de dol. Tot passant per la Baixada del Mercat, el petit orfe va alçar un moment els ulls que tota l’estona havia clavat a terra. Se li feia estrany el silenci que li burxava les orelles privant-lo de la música quotidiana. Es va fixar en alguns homes i dones que sortien dels tallers i les botigues per acomiadar el seu pare en aquell viatge que emprenia. El darrer. De cua d’ull, va veure la Mundeta, la del forn de pa, i la senyora Ramona de la merceria que se senyaven. I, abans d’ajupir el cap de nou, encara va ser a temps de distingir en Manel de la fruita i el senyor Oliveres, el farmacèutic, drets a les portes dels seus establiments amb la mirada baixa i les gorres a la mà en senyal de respecte.

Va sentir a les espatlles el pes reconfortant del braç de l’Enric, el seu amic, que li somreia per encoratjar-lo. En Pablito es va tirar els mocs amunt.

Els carrers per on passaven havien estat per a ell, fins ara, els carrers de la infantesa. Carrers de jocs. Carrers de gent asseguda prenent la fresca fins que havien d’agafar cadires i canalla i fugir corrents quan les bugaderes buidaven els safareigs i tot s’omplia d’aigua bruta. I dins de l’aigua hi xipollejaven les rialles de la quitxalla i algun xip-xap fet d’estranquis seguit d’una plantofada i d’un renec.

El nen va pensar que tot s’havia acabat. Que tot s’ho estava enduent la pluja que començava a tamborinar contra les finestres de les cases del barri i formava bassals on, ara, només hi xipollejava la malenconia.

Els paraigües es van obrir, negres i fúnebres com ocellots. Però en Pablito va defugir l’aixopluc que li oferia el mossèn. L’aigua li feia bé. El netejava per fora, encara que la tristesa seguís fent-li giragonses dins dels ulls i li mossegués l’estómac. Les llàgrimes li cremaven a la gola. Va obrir la boca perquè les gotes de pluja empenyessin aquelles llàgrimes cap avall. Se les empassava. S’empassava l’aigua neta de la pluja i les llàgrimes. I tot empassant-se-les, se li anaven convertint en ràbia. Una ràbia negra i roent que semblava voler-lo ofegar. Una ràbia nova, perquè ell no n’havia sentit mai, de ràbia. Només tenia onze anys, i a onze anys és d’hora per enrabiar-se amb la vida.

A l’església, en Pablito va escoltar les paraules de mossèn Bernat sense parpellejar, estrenyent la gorra amb les mans. De tant en tant, s’enretirava cap enrere aquell floc de cabells espessos i rebels que sense la gorra s’entestaven a caure-li damunt dels ulls. L’olor d’encens, d’església, l’embafava. Aquella olor hauria de quedar-li enganxada al nas, gravada al cervell, unida per sempre més al record de la mort. Així com l’olor de la terra molla del cementiri quan hi van arribar, en acabat de ploure.

Perfums d’absències.

Van obrir el nínxol i van quedar al descobert les restes de la caixa on descansava la seva mare. La Quimeta, que tan amiga de la Marie havia estat, li va dir alguna cosa a cau d’orella, en veu molt baixa, com qui diu un secret, per distreure’l. Volia endur-se’l d’allà davant amb manyagueries per estalviar-li aquell espectacle funest. Però en Pablito es va desfer de la dona i va seguir tossudament palplantat al seu lloc, amb el cor bategant-li enfurit contra el pit. L’Enric tampoc no es va voler moure del seu costat encara que la Quimeta l’empenyia cap enrere.

En Pablito només tenia sis anys quan la Marie els va deixar. N’havia oblidat el rostre i la veu. Però ella vivia al seu cor a través de tot el que el pare li explicava. La mare, per a ell, era això: una imatge que havia creat la seva imaginació, com si fos un personatge d’un llibre estimat.

Havia promès al seu pare que no deixaria caure aquella imatge en el no-res. Que sempre tindria un lloc al cor per a la mare. Que tindria cura de la seva tomba i que li seguiria portant flors cada quinze d’agost, el dia del seu sant, i el primer dia de novembre, que és el dia que els vius s’acosten als seus morts.

Pare i fill van conversar molt durant els darrers dies de vida d’en Ramiro. El pare li va explicar moltes coses i li va dir que procurés no oblidar-les. Li va demanar, també, que recordés sempre d’on venia i qui era. Cap dels dos, però, ni en Ramiro ni en Pablito, van parlar de la mort que s’acostava de nou. L’home sabia que aviat, ben aviat, ell també passaria a formar part del món dels records. Per això s’afanyà a alliçonar el fill. Després, ja res tindria gens d’importància. En Ramiro estava convençut que després de la mort tot era silenci.

En Pablito, dempeus davant el nínxol on descansava la seva mare i on aviat tancarien el pare, tot i els seus pocs anys, va ser ben conscient de la seva soledat i que aquells a qui tant havia estimat començaven a habitar el món boirós dels records. Potser per això, per impedir que desapareguessin del tot va seguir amb la mirada magnèticament ancorada al taüt de la seva mare i no la va apartar ni quan el van obrir i en van treure les restes de qui l’havia dut a aquest món que ara li semblava tan trist. Tan desolat.

I així va seguir, immòbil i amb la mirada clavada en aquell forat tan negre fins i tot quan van introduir-hi la caixa d’en Ramiro. I quan van tancar el nínxol.

Pam-pam.

Tancats.

I no va plorar.

Perquè aquell dolor tan gran que sentia tan sols podia ser plorat per dins. En solitud. En completa solitud.

2

La Quimeta va dir al mossèn que aquella nit ella i l’Enric la passarien a casa dels Soto amb el nen.

—Encara que he de matinar per agafar el carro i anar a buscar la roba per rentar, prefereixo que dormi acompanyat aquesta nit i no haver-lo de treure de casa seva. El meu Enric li farà companyia, el distraurà. Ja sap com en són, d’amics. Van néixer només amb deu dies de diferència i des que van venir al món no s’han separat per a res.

El mossèn es va deixar caure en una cadira del menjador, cansat, abatut, i va afirmar distret amb el cap. La dona es va lligar un davantal al darrere i va començar a feinejar per la casa, tota ella embolicada en aquell garbuix de pensaments que anava desgranant en veu alta:

—Demà serà un altre dia. Li faré lloc a casa, només faltaria. El temps que calgui. Pobre vailet! —Va deixar anar un llarg i melancòlic sospir—: Que n’és de trista, a vegades, la vida, oi, mossèn?

—Sí que n’és, Quimeta.

—Primer la Maria i ara en Ramiro. Ja em dirà... Què se’n farà, d’aquesta criatura?

—Esperem que tot vagi bé, dona. No cridem el mal temps que prou mal temps que fa.

La Quimeta no sabia què era parar quieta. Mentre parlava amb el mossèn havia batut un parell d’ous i ara posava una paella al foc.

—Li vaig a fer una truita a en Pablito, que no sé el temps que fa que aquest vailet no bufa cullera. Aquest matí els he fet un bon esmorzar, a tots dos, a ell i al meu Enric. El meu nano se l’ha cruspit en dos segons, que és una llima aquell, sap? Però en Pablito ni l’ha tastat. Pobret!

El mossèn no va respondre, absort com estava en els seus pensaments. De cop, va alçar el cap.

—Quimeta, fes-me el favor de dir al nen que vingui. Li he d’explicar... bé, això... —va dir mentre es treia una carta de la butxaca de la sotana.

En Pablito va sortir de l’habitació i va anar a seure al menjador amb el mossèn. Pel seu gust s’hauria quedat tancat a la cambra la resta de la seva vida, sense veure ningú, sense haver de parlar amb ningú. Amb l’única companyia de l’Enric que mai no havia estat gaire parlador. Però això no ho podia fer, ja se n’adonava. Sobretot perquè una de les últimes coses que li havia dit el seu pare, quan ja no podia ni alçar-se del llit sense ofegar-se, era que fes cas en tot a mossèn Bernat, que ell l’ajudaria.

El sacerdot va posar la carta damunt la taula i la va cobrir amb les mans rabassudes, de dits curts com salsitxes.

—Saps què és això, Pablito?

—Una carta —va respondre el vailet, sorrut.

—Bé, home, vull dir si saps... si t’hi imagines què hi diu?

Va negar amb el cap. Com volia que ho sabés si estava tancada? El mossèn, a vegades, deia unes coses ben estranyes. Com si fos hora d’endevinalles!

Va ser llavors que mossèn Bernat es va posar a parlar del seu pare i de la seva mare sense estalviar-se els quenpaudescansin:

—La teva mare, encara que al barri tothom li deia Maria, es deia realment Marie, perquè era francesa.

Va callar i va esperar uns segons que el nen li respongués. Però en Pablito no va dir res. Ni tan sols va alçar els ulls de terra.

—Marie Huard, això tu ja ho saps, oi, noi?

Va fer que sí amb el cap.

—I què més saps de la teva mare? —va insistir el mossèn.

Potser no en sabia gaire cosa més dels orígens de la seva mare, en Pablito; o potser no tenia gens ni mica de ganes de parlar-ne. Fos com fos, no va afegir res; es va limitar a enfonsar la barbeta al pit i aixecar les espatlles en un gest que no convidava gens al diàleg. El mossèn va encreuar els dits i va recolzar els colzes a la taula. I, aleshores, ell sí, va començar a parlar, sense pressa, garbellant les paraules i desitjant de tot cor no equivocar-se en les seves decisions i que aquella trista història acabés el millor possible per al nen. Mossèn Bernat era un bon cristià.

—Doncs mira, fill, has de saber, si és que encara no ho saps o no ho recordes, que la teva mare tenia família a França. En concret una germana que, és clar, és la teva tieta. No sé pas si el teu pare te’n va parlar mai. Però a mi sí que me’n va parlar quan es va sentir malalt. Em segueixes, oi, fill?

Unes gotetes de suor queien pel front ample de mossèn Bernat. Sovint, estar al servei d’una comunitat t’obligava a fer coses que no hauries desitjat fer mai.

El noiet l’escoltava com qui sent ploure. Davant el silenci impertorbable del nen, el mossèn va seguir parlant amb el cor cada vegada més i més encongit:

—Quan va morir la teva mare, el teu pare va deixar de tenir contacte amb la teva tieta de França. Però... això tant se val, ara! Ella és la teva única família, oi? Per això el teu pare me’n va donar l’adreça i, mira, veus? —va fer alçant i mostrant-li la carta—, li he escrit.

En Pablito, d’improvís, va alçar el cap i es va quedar mirant fixament el mossèn; semblava que escoltava el bon capellà amb els ulls, de tan esbatanats com els tenia.

—Li demano que es faci càrrec de tu. Ara que els teus pares ja no hi són, aquesta és la millor solució, fill. Has de viure amb la teva família.

El nen li va sostenir la mirada. Va semblar que el temps s’aturava per dibuixar un gran interrogant i, després, quan el rellotge va reprendre el seu caminar, en Pablito va abaixar els ulls de nou, es va alçar sense dir res i d’una correguda se’n va anar a tancar-se a l’habitació.

La Quimeta, que havia estat escoltant des de la cuina, va sortir al menjador. Va ocupar la cadira que acabava de deixar el nen i va dir, passant-se una mà pels ulls humits:

—Ai, Déu meu Senyor!!!

3

Les fulles molles que encatifaven el pati desprenien una intensa olor vegetal i acre que s’enfilava fins a l’habitació d’en Pablito. Era una olor coneguda i familiar que el reconfortava. Les plantes enfiladisses, sacsejades pel vent, semblava que parlessin. Les seves paraules tènues grimpaven per les parets i li arribaven a l’orella xiuxiuejant-li el seu condol. Del llit estant, el nen seguia el trastejar de la Quimeta per la casa. La dona, incapaç d’estar-se quieta, l’havia deixat neta com una patena; havia fregat, cuinat, endreçat i tornat a fregar. Tot ben amanit amb sospirs i laments i algun parenostre resat per l’ànima de la seva enyorada Maria i la del seu marit, aquell Ramiro Soto tan sorrut; i, sobretot, pel nen. Per la sort d’aquell pobre orfe.

—Ai, Senyor! I si no l’acullen aquells parents estrangers, que Déu sap què en pensaran d’això de carregar amb una altra boca, què se’n farà, del fill de la Maria?...

Va moure el cap d’un costat a l’altre i es va repenjar a l’escombra:

—Tant com la trobava a faltar, la Maria, la seva germana de França! Però el Ramiro ni els coneixia, els parents de la Maria. No s’havien vist mai. I ara, se li quedaran el nen? I si no, què en serà, d’ell, pobre fill? L’hospici! Això l’espera! Ai, Déu meu! Que si jo me’l pogués quedar, me’l quedaria, però com m’ho he de fer, pobra de mi?

La dona es va mirar les mans. Les tenia vermelles, encetades i inflades de tant refregar la roba dels rics. Però això no era el pitjor. El pitjor era el mal d’esquena que no la deixava caminar dreta de dia ni descansar de nit. Com ho havia de fer, ella, per quedar-se amb aquell noiet si no era matant-se a treballar encara més?

Es va eixugar les llàgrimes amb un mocador xop i rebregat que es va treure de la butxaca del davantal. N’havia vessat moltes, de llàgrimes, aquells dies. Vestida i tot es va estirar al llit de l’habitació gran. El mateix llit on havia mort en Ramiro. I la Maria, abans. No va trigar gaire a quedar-se adormida de pur esgotament.

Quan en Pablito va sentir el respir pausat de la Quimeta a la cambra del costat, va deixar anar l’aire que retenia als pulmons; aquell aire ple de soledat, i de pors. Un plor mut va esclatar-li al pit, als ulls i a l’ànima.

Fent esforços per no despertar l’Enric que dormia en un matalàs a terra, als seus peus, en Pablito va amagar el cap al niu del coixí i es va adonar, amb tota la maduresa acabada d’adquirir, que la presència de la mare i el pare començava a convertir-se en pols.

UNA TORRE A PARÍS

París, agost del 1888

1

Els enormes pilars de la torre creixien i s’eixamplaven com els peus d’una gran piràmide de ferro. Els obrers hi treballaven embolcallats en un núvol espès de quitrà i hulla que se’ls ficava a la gola. L’ensordidor soroll del metall bramava sota els martells. Treballaven en les rebladures amb maces de ferro, com si fossin ferrers de qualsevol forja de poble, picant rítmicament damunt l’enclusa. Però no ho eren. Tampoc no picaven verticalment, de dalt a baix, sinó horitzontalment. De cada cop se’n desprenien guspires. Retallats en el fons blau del cel de París, els obrers de la torre Eiffel semblava talment que recollissin llampecs amb les mans.

Els diaris de mig món s’havien fet ressò de la construcció de la gran torre reticulada de ferro colat que s’estava alçant a París amb motiu de l’Exposició Universal que s’hauria de celebrar l’any 1889. En Ramiro Soto va llegir aquell article amb ulls àvids. El va doblegar curosament i el va desar a la caixa de cartó que guardava sota el llit de la pensió, amb els altres:

Adelantan extraordinariamente en el Campo de Marte las obras de la famosa torre que ha de ser asombro de la Exposición de 1889. Interesante por extremo es hoy una visita al gran taller donde se están construyendo las piezas enormes que han de formar la torre de trescientos metros.

Puede ya adquirirse idea de la importancia de la empresa, aunque no sea más que bajo el punto de vista del arte metalúrgico. Actualmente los pilares del edificio, de los cuales uno ya tiene la altura de veinte metros, han consumido en su fundición 550,000 kilogramos de hierro. Casi otro tanto de material espera almacenado a que se forje. [...] Ciento sesenta y un obreros constituyen actualmente el personal del taller. Trabajan sin cesar, hasta los domingos, desde las cinco de la mañana hasta las siete de la tarde. Desde que comenzaron los trabajos, es decir, desde el 1º de febrero último, no se han interrumpido más que durante tres días, incluyendo entre ellos el de la fiesta nacional [...].

La Vanguardia, 11 de agosto de 1887

En Ramiro tenia un somni que li refulgia als ulls i li permetia veure l’home que volia ser. Que seria.

2

En Ramiro, un jove alt i cepat amb mirada de quars que semblava voler foradar la vida, només coneixia una manera de viure i era la d’avançar fent realitat els seus somnis. Iecla, la vila murciana que l’havia vist néixer, de seguida se li havia fet petita per encabir-los. Feia més de quatre anys que s’havia quedat sol al món. Els seus pares li havien deixat una humil casa al poble i uns camps que ell no volia conrear. I, sobretot, li havien llegat la minsa educació que tenia; aquells anys d’escola en què havia après a llegir i a escriure i a perdre’s en uns mapes que li mostraven l’amplària d’un món a joc amb les seves expectatives.

Va arribar a un acord amb un parcer perquè li conreés els camps, i va provar altres oficis que aquell petit racó de món li oferia. Va treballar en una fàbrica d’aiguardent, i en una altra de sabó dur. Res semblava agradar-li fins que es va col·locar com a aprenent en una forja i tot picant el ferro candent amb el mall va semblar que descarregava la fúria del seu esperit indòmit. Va ser així com a la petita forja de Iecla va aprendre els rudiments d’un ofici en què se sentia còmode. Convençut que havia trobat, si més no, l’inici del camí, es va vendre la casa i els camps. Va encabir quatre coses en una maleta atrotinada, perquè els camins es recorren més de pressa si es viatja amb poc equipatge, i se’n va anar cap a Barcelona.

Tenia disset anys.

Els seus somnis no coneixien mesura.

3

Un cop va arribar a Barcelona es va dirigir directament al barri de la Barceloneta on s’alçava la fàbrica més important de construcció de maquinària pesant de la Ciutat Comtal: La Maquinista Terrestre y Marítima. N’havia sentit a parlar molt i era allà i només allà on volia treballar.

Ben aviat els seus propòsits es van fer realitat i va poder entrar als tallers de construcció de màquines de La Maquinista. No solament era un operari amb gran capacitat de treball, i un home jove i fort, sinó que aprenia de pressa. Els treballadors de més edat el van acollir bé i de seguida van mostrar bona disposició per ensenyar-li els secrets de l’ofici. Va ser així com va començar a aprendre i es va especialitzar en la rebladura del ferro.

Va ser un d’aquells homes, un dels companys de més edat, qui li va ensenyar la notícia al diari per primera vegada. A París s’estava construint una torre de ferro, un gran arc de triomf, que hauria d’arribar als tres-cents metres d’alçada.

Primer en Ramiro no s’ho va creure. Se’n feia creus. Aquella proesa li semblava impossible. Tres-cents metres? Suposant que l’estructura aguantés i els grans pilars de ferro no caiguessin empesos pel mateix grau d’inclinació, com s’ho farien per anar pujant el material?

La curiositat es va sobreposar als dubtes i les suspicàcies i va anar en augment. En Ramiro va començar a guardar tots els articles que parlaven de la prodigiosa torre que s’estava construint a París en una capsa que amagava sota el llit. A la nit, en la solitud de la petita cambra de la pensió on vivia, els llegia i rellegia intentant entendre aquella mena de prodigi. D’aquesta manera, el jove es va anar fent una idea de com seria la torre Eiffel i el que havia començat com una simple curiositat va convertir-se en una necessitat de saber i comprendre. Ben aviat, la torre que l’enginyer Gustave Alexandre Eiffel aixecava a París va ocupar tot el pensament del jove Ramiro. Hi va abocar les seves inquietuds i va esdevenir el seu únic i obsessiu objectiu. Era una mena d’ésser viu que el cridava de dia i de nit.

Ben aviat s’adonà que només hi havia una solució per apagar el foc que el consumia: anar a París.

4

Quan en Ramiro Soto va posar els peus a París per primer cop a la vida, la ciutat semblava endormiscada sota un plugim que tenyia el cel de gris. Tot i així, ell se’n va enamorar com només pots enamorar-te a vint anys: apassionadament.

Gràcies als estalvis de la venda de la casa i els camps, i al que havia pogut estalviar treballant a La Maquinista, en Ramiro es va poder regalar unes quantes setmanes dedicades només a conèixer i a coquetejar amb la ciutat que se li oferia sense reserves, com una amant complaent. Aviat aprengué a tractar i amanyagar la seva capriciosa estimada i a conèixer tots els seus racons ocults. Com tots els altres amants que l’havien precedit en el cor d’aquella dama tan vel·leïtosa, i com els que el seguirien, ell també va saber descobrir-ne la veritable essència, que es revelava sobretot de nit, quan París semblava esclatar en colors. Era llavors quan en Ramiro queia rendit sota l’electricitat que duia l’aire i es perdia per la ciutat vella, on cada nit s’escrivia, es pintava, es reia i es bevia vi.

Després d’allotjar-se durant dues setmanes en un hotel petit i senzill, en Ramiro va pensar que havia arribat el moment de buscar un espai propi per encarar amb més llibertat l’objectiu que l’havia dut a París. I encara que el seu francès era totalment insuficient i rudimentari, les nits passades al Moulin de la Galette, un bar amb una petita pista de ball damunt del Maquis, on es podia gaudir de beguda i companyia a molt bon preu, havien estat suficients perquè s’assabentés que a sota de la majoria dels terrats de París s’amagaven les habitacions del servei, que no eren res més que unes golfes de la mida d’un armari que miraven al carrer a través d’un ull de bou i que molts propietaris que ja no disposaven de servei llogaven a gent sense gaires recursos.

En Ramiro va llogar un d’aquests minúsculs i precaris allotjaments a una vídua vinguda a menys. Només hi cabia el matalàs a terra; un terra de fusta que grinyolava de mala manera. Per la finestra rodona s’albiraven terrats i més terrats i un bocí de cel blau. Però aquell catau tenia un valor especial als ulls d’en Ramiro. Una qualitat que no hauria pogut trobar a cap palauet de l’Île de la Cité: es trobava a la Rive Droite, tocant al pont d’Iéna i s’obria directament a l’obra de la torre Eiffel.

5

La torre Eiffel! El seu somni. El seu objectiu. Ni un sol dia havia deixat de visitar les obres de la torre des de la seva arribada a París.

Alguns dels treballadors, que primer el miraven amb una curiositat plena de desconfiança, se li havien dirigit de manera més amigable en veure que era un entusiasta admirador de l’obra i els divertia veure els esforços que feia per fer-se entendre i saciar la seva curiositat.

Però la gran sort d’en Ramiro va ser conèixer en Ricardo, un treballador d’una de les colles de rebladors que parlava espanyol perquè la seva mare era de Còrdova, encara que ell havia nascut a París.

En Ricardo, un jove de mirada franca i directa que mai estalviava somriures, es va avenir de bon grat a explicar els secrets de la torre que encara romanien ocults a la insaciable curiositat d’en Ramiro.

—Pel que he sentit a dir aviat es farà servir una grua grimpadora perquè la torre ja serà més alta que les grues normals.

En Ramiro va alçar les celles i va obrir molt els ulls i la boca, com si es volgués empassar aquella informació i gravar-la directament al cervell.

—Grues grimpadores? —va aconseguir mormolar—. Però... com? Què...?

L’altre va somriure. Li agradava poder practicar l’espanyol, que tenia una mica rovellat des que la seva mare havia mort, i encara li agradava més poder donar-se importància davant d’algú tan interessat en l’obra.

—Imagina’t —li va dir, tot girant-se cap a la torre i gesticulant amb les mans, mentre buscava les paraules precises— unes grues que es desplaçaran com... com un tramvia, sobre vies per la cara interior de cada pilar, i aquestes vies, després, quan la torre ja estigui acabada, serviran de suport als ascensors pels quals pujarà la gent.

—Ascensors! —va repetir en Ramiro sense amagar la sorpresa.

—Home, no deus voler que els visitants hi pugin a peu! —va fer en Ricardo amb una mirada suficient i burleta.

En Ramiro no se’n sabia avenir. Aquell Eiffel era un geni i ell no es cansava mai de sentir parlar de com treballava i com anava aixecant aquell prodigi de l’enginyeria moderna.

Els dos nois van començar a veure’s fora de l’obra. Els agradava estar junts i cada un d’ells aportava el seu granet de sorra a l’amistat que naixia. En Ramiro havia trobat algú amb qui poder parlar del seu somni sense les traves de l’idioma; això sí, sempre que se li presentava l’ocasió deixava ben clar a en Ricardo que, a més d’un somiador, ell era un obrer qualificat.

En Ricardo va ensenyar el seu barri a en Ramiro, la Salpêtrière, al XIII arrondissement, un conjunt de barris obrers que havien estat creats pocs anys abans en uns moments d’ampliació de la capital. Tots dos es van disposar a no deixar ni una sola taverna del barri sense visitar mentre segellaven la seva amistat.

Però hi havia un lloc especial que en Ramiro es delia per conèixer des de la seva arribada a París; un lloc de què havia sentit a parlar a Montmartre quan havia visitat Le Lapin Agile i que s’imaginava com el súmmum de la diversió nocturna parisenca. Un lloc, segons deia la gent, on tothom es donava cita, des d’obrers amb gorra i espardenyes fins a pares de família de classe mitjana, passant per dones de la vida i aristòcrates.

Era Le Moulin Rouge.

Un vespre, els dos amics s’hi van citar. En Ricardo el va esperar a prop de Le Moulin, a la falda de Montmartre, una zona poc respectable que freqüentaven a la nit les dones de mala vida. Quan es van trobar, es van encaminar cap al cabaret i hi van entrar junts.

A primer cop d’ull, Le Moulin Rouge va desil·lusionar en Ramiro. Es tractava d’un local una mica cavernós i xafogós on s’encabien dotzenes de taules. Va pensar que els que l’elogiaven amb entusiasme en feien un gra massa.

Els dos amics van ocupar una taula amb una bona vista damunt l’escenari. Van demanar les begudes. A mesura que passava l’estona, la primera impressió negativa d’en Ramiro va començar a esvair-se sota la claror càlida dels llums de gas que brillaven com cuques de llum i que es reflectien als grans miralls i conferien un aire màgic a la sala.

I, aleshores, en Ricardo, que tota l’estona exhibia un somriure d’orella a orella, li va donar la gran notícia:

—Saps? —va dir-li amb aire misteriós i ulls enjogassats—, ja ha arribat l’hora de muntar les noves grues. S’està formant una nova colla d’obrers per reblar les grans peces de la maquinària.

Va semblar que en Ramiro es quedava sense respiració, amb el got de vi a mig camí de la boca.

—He parlat de tu a l’encarregat. Bé, he exagerat una mica la nota... Me n’havia d’assegurar, és clar. Li he dit que eres un cosí meu acabat d’arribar d’Espanya, però que no s’havia de preocupar per res perquè parlaves perfectament el francès.

En Ramiro va fer un generós glop de vi sense apartar els ulls desorbitats del rostre d’en Ricardo.

—Demà et farà una prova. No tinc cap dubte que t’agafaran.

El soroll, les llums, les pampallugues del mirall... Tot el que els envoltava es va difuminar davant dels ulls d’en Ramiro. Unes notes musicals van assenyalar que començava l’espectacle. L’escenari es va omplir de colors i dels cossos lleugers de roba de les ballarines.

Però el jove murcià no veia res de tot allò. No podia. Als seus ulls només hi havia una imatge: una torre de ferro que s’elevava cap al cel de París.

LA JOVE MARIE HUARD

París, novembre del 1888

1

La Marie va sortir de la fàbrica Chocolats Lombart, on treballava, barrejada entre la resta del personal del torn de nit. A l’Avenue de Choisy, els llums dels fanals seguien encesos, encara que el cel començava a aclarir-se. L’aire era fred i duia entre les ales les olors del matí acabat d’estrenar. Els carrers començaven a omplir-se dels sorolls quotidians que relliscaven damunt la seva pell.

Li quedava una bona caminada fins a arribar a la miserable habitació que li feia de llar. El torn a la fàbrica, més de tretze hores feinejant dreta, la mala alimentació, les poques hores de son i aquella tos que arrossegava des de feia mesos i que es negava a abandonar-la, l’havien afeblit. Només tenia ganes d’estirar-se unes hores a la màrfega i oblidar-se de tot: de la seva vida, de les seves penes i d’ella mateixa.

Caminava a poc a poc, mirant el carrer que li semblava més llarg del normal, com si s’anés estirant a mesura que ella avançava. Notava com la suor li regalimava pel coll. Les mans li bullien. Es va fer conscient de l’enorme cansament que la tenia presonera. Hauria volgut seure però no podia fer-ho. Es va recolzar en una paret d’un edifici, respirant feixugament. Va pensar que, si s’aturava una mica, potser aquella sensació tan desagradable es diluiria. Però s’equivocava. Tot d’un plegat, li va venir un rodament de cap i una nàusea li va pujar a la boca des de l’estómac barrejada amb el sabor amarg de la bilis. Ara, s’estremia de fred; d’un fred que també li naixia dintre i que la manteleta de llana amb què s’embolicava no podia apaivagar.

Les cames se li van començar a afluixar. Els espasmes de fred van deixar pas a una calor febrosa. Suava. Va començar a veure milers de puntets brillants que dansaven davant dels seus ulls. Tot es va enfosquir. Va anar relliscant per la paret on estava repenjada, allunyant-se de tot, engolida per la foscor. Va obrir la boca i va intentar cridar el pànic que sentia. Però el crit va néixer mut.

2

Feia un any i mig que la Marie havia deixat Grasse, la petita vila de la Provença coneguda com la ciutat dels perfums, on havia nascut. Potser seria més correcte dir que n’havia fugit.

Grasse era un lloc bonic de debò; la vila antiga s’arrecerava als peus de la vella torre i, per dins, tota ella es convertia en un laberint de ponts, arcades, escales i rampes. Un veritable entramat de carrerons costeruts, que giraven i pujaven entre oms i plataners. Als seus peus, onejaven els turons que semblaven cavalcar l’un damunt l’altre, ornats d’oliveres de fulles argentades.

Grasse era com un bouquet florit i perfumat. I això era així gràcies a la seva situació excepcional i al clima que afavoria el conreu de nombroses espècies florals i aromàtiques. Com els gessamins, considerats els millors del món.

Marie havia nascut a la Rue des Quatre Coins, al costat mateix de la Place aux Aires, al cor de Grasse, on es feia, al peu de la gran font, el mercat de flors, i que antigament havia acollit sota els porxos de les cases els adobers que remullaven les pells. A la planta baixa de la caseta de dues plantes, la Pauline, la seva mare, hi regentava una petita confiteria que havia posat en marxa després de la mort del seu marit en un accident laboral. El negoci havia permès que la vídua Huard tirés endavant amb les seves dues filles, la Marie i l’Anne. En canvi, no va poder reconstruir la seva vida trencada per la meitat, ja que la mort del marit li havia arrabassat l’alegria de viure, de tal manera que es podia dir ben bé que aquell desafortunat accident havia deixat òrfenes de pare i mare les dues germanes Huard.

Vestida de dol per fora i per dintre, la Pauline Huard havia tancat el cor a qualsevol sentiment que no fos la pena de la pèrdua i l’autocompassió. Amb la vida i el futur esbocinats, la dona s’havia reclòs en un cercle de dolor i desesperança del qual no podia ni volia sortir, i ni la presència de les filles feia néixer al seu rostre els somriures perduts ni al seu cor els anhels de viure.

La Pauline vivia, a més, amb una por obsessiva clavada al cor; temia que un nou accident li arrabassés les filles com li havia arrabassat el marit, i per això els restringia els moviments de tal manera que semblava com si les pobres noies visquessin en una presó. La Marie ja havia complert els setze anys i la seva vida es reduïa a ajudar la seva mare a la confiteria i en les tasques de la casa. Fora d’aquests dos escenaris tan estrets es podia dir que no coneixia res més. I pel que feia a l’Anne, a tretze anys feia el darrer curs a l’escola, tal com havia fet la seva germana gran abans, sense cap altre horitzó de futur que seguir-li les passes un cop acabés els minsos estudis.

Les dues germanes Huard s’assemblaven molt per fora, però eren ben diferents per dins. De la boca de l’Anne, la petita, no n’eixia mai cap queixa. Era dolça com els confits que la seva mare venia a la botiga i molt submisa. La mirada només se li entristia quan pensava en el pare absent. Llavors sí que se li ennuvolaven els ulls. Però fora d’aquests moments d’enyorament, l’Anne sempre mostrava un somriure bonic als llavis i l’estretor de la seva vida no semblava amoïnar-la gaire.

Els ulls de la Marie eren més clars que els de l’Anne; a contrallum, adquirien un bell to verdós. Però no només eren diferents dels de la seva germana en el color; en els ulls de la Marie hi aletejaven tot de somnis, impacients per fer-se realitat. I els seus llavis, plens i molsuts, dibuixaven sempre un rictus d’enuig que només era la punta de l’iceberg del seu inconformisme i la seva infelicitat.

Era per això que la Marie discutia sovint amb la seva mare davant l’estupor de l’Anne. La dona acabava totes les discussions amb un gest brusc i imperiós de la mà; cada gest imposava un nou silenci. Una altra il·lusió trencada. Un desig no realitzat. I, de mica en mica, la Marie s’anava allunyant de la mare i se sentia més i més forastera a casa seva. Dia a dia anava recloent-se en el seu món. Un món patèticament petit, però en el qual encara existien els somnis.

Fins que va conèixer en Gilles a la confiteria, un dia que ell hi va entrar per comprar una d’aquelles figuretes de massapà que decoraven l’aparador de mil colors i que la Pauline feia a l’obrador de la botiga amb les seves pròpies mans.

En Gilles no era gaire més gran que la Marie. Però tenia l’ànima encara més plena de somnis que ella.

3

En Gilles i la Marie només es podien parlar d’amor amb els ulls. A la noia li va semblar que dins de l’estretor de la vida que duia li seria impossible parlar amb ell de cap altra manera. Però a en Gilles no li feia por res. Esperava que la Marie sortís de la botiga a fer qualsevol encàrrec per, burlant el ferri control de la seva mare, abordar-la i dir-li a cau d’orella totes aquelles coses que feien tan bonic de sentir.

Un nou món es va obrir davant la Marie. Un món ple de noves i desconegudes sensacions, d’anhels insospitats que creixien dia a dia a mesura que creixien, també, les promeses d’amor.

Fins que va arribar el dia de la primera cita i la jove Marie no va tenir altre remei que demanar ajut a la seva germana:

—És que a mi no m’agrada dir mentides, saps? —va respondre l’Anne a les seves súpliques.

—No has de dir cap mentida. Només hauràs d’entretenir la mama quan sortiu de l’església el diumenge. Una hora. Només et demano una hora!

—Però mentre nosaltres anem a missa tu et quedes a càrrec de la confiteria... —encara es va resistir l’Anne, al cap de la qual no cabien els jocs malabars que la Marie pretenia fer per veure el seu enamorat.

—Ningú no se n’adonarà, si la botiga està tancada una hora.

—Sí, els clients! —va cridar escandalitzada la joveneta.

La Marie va llançar una mirada irada a la seva germana. Com podia ser que no es posés del seu costat?

—Doncs és un risc que he d’assumir. Tu li dius a la mama que vols anar a donar un volt amb ella i que no ha de patir perquè jo seré a la confiteria.

—I si no vol?

—Oh, Déu meu! Doncs l’hi arrossegues!!! Si sempre fa tot el que tu li demanes.

La Marie va fer espetegar la llengua amb evident enuig. Després va suavitzar la mirada i va afegir:

—Anne... Annette... Que no veus que estic enamorada?

El rostre de la seva germana es va il·luminar amb un somriure picardiós.

—I, digues, què se sent quan s’està enamorada?

—És... és com... com si tinguessis el cos ple de pètals de flors, saps?

Les dues germanes es van quedar mirant als ulls i van esclatar a riure. I en aquella mirada van segellar el seu pacte.

D’aquesta manera, diumenge darrere diumenge, l’Anne anava a fer un volt després de missa amb la Pauline, mentre la seva germana gran corria als braços del seu enamorat. I encara que la Marie en un primer moment va mirar de resistir-se a les demandes amoroses del noi, aviat la seva resistència es va anar desfent com sorreta fina. Amagats de mirades indiscretes, els dos enamorats deixaven anar la seva passió l’un en braços de l’altre, estimant-se de pressa però ardorosament, i abans de separar-se sempre hi havia una estona per a les promeses fetes a cau d’orella amb llavis ardents.

—Jo no em conformo amb això, Marie. Vine amb mi a París. Estarem junts per sempre i viurem la nostra vida.

La noia, a qui el cor bategava molt ràpidament i descompassat quan estava tan a prop d’en Gilles, deixava que la seva mirada verda i ensomniada rellisqués pel seu rostre i li deia, a mitja veu:

—No puc deixar la meva mare. No ho resistiria.

Ell, aleshores, acostava els seus llavis als de la noia i la besava amb urgència, a cuita-corrents, amb una besada que era, encara, una besada adolescent, però que recorria el cos de la Marie de dalt a baix amb una xurriacada d’alegria.

No va ser, però, ni la Pauline, ni cap client estranyat de les absències de la Marie a la confiteria qui va acabar traient a la llum les seves trobades amoroses amb en Gilles. Foren ells mateixos qui es van delatar perquè es van tornar cobdiciosos d’aquells instants d’amor que es regalaven i els van anar estirant fins que van acabar posant-se en evidència.

Un diumenge de primavera, la Marie va tornar a casa a deshora. S’havia mudat com sempre que sortia amb en Gilles. Duia el seu millor vestit, un de ratlles cenyit amb un cinturó, i es cobria el cap amb un barret de palla per impedir que li sortissin pigues. Va anar cap a la botiga disposada a posar-se la bata amb què amagaria als ulls de la mare el vestit nou que delatava la seva escapada. El cor li va començar a bategar nerviós en veure la botiga oberta. Hi va entrar amb el cor desbocat. A la rebotiga, l’Anne plorava en un racó, avergonyida i espantada. Sens dubte, la Pauline havia aprofitat la seva candidesa per treure-li la veritat. La dona estava fora de si.

Un silenci enverinat es va enroscar a l’aire. La ira supurava pels ulls de la Pauline que s’afanyà a fuetejar la Marie amb tots els retrets que niaven al seu cor amarg.

—Que Déu ens empari! On s’és vist? Has traït la meva confiança, que és el més sagrat! Et juro que no veuràs mai més aquest... desgraciat! Estàs deshonrada i has portat la vergonya a aquesta casa! M’has mentit, m’has enganyat i has convertit la teva germana en una encobridora. M’avergonyeixo de tu. Què pensaria el teu pobre pare si fos viu?

La Marie va sentir que una ràbia profunda com no havia sentit mai abans li estrenyia la gola fins a convertir-se en un fil gèlid i tallant.

—Ja soc grandeta, mama. Deixi’m viure d’una vegada! Faria molt millor de preguntar-se què pensaria el papa de vostè i de la seva amargor!

La Pauline va fulminar la seva filla amb una mirada plena de fúria i va alçar la mà disposada a descarregar-la damunt seu, però la noia es va enravenar i va interrompre-li el gest amb un moviment ràpid i sec del braç. Es van quedar agafades com en una dansa quieta de moviments interromputs i mirades amenaçadores.

En abaixar el braç un dolor opressiu va esclatar dins del pit de la Marie, endins, ben endins, i va sentir dintre seu la urgència del comiat. Es va girar i amb passes accelerades se’n va anar a tancar-se a la seva cambra.

4

Aquella nit cap de les dues germanes Huard va poder agafar el son.

—No dorms? —va gosar preguntar l’Anne, després de força estona de regirar-se al llit i de sentir que la seva germana feia el mateix al llit del costat.

—No —va respondre la Marie, empassant-se les llàgrimes.

Va seguir un silenci ple de sospirs.

—Anne...

—Digues.

—Me’n vaig.

—Què?

—A París, amb en Gilles...

—Oh, Marie...

—Ho he de fer. No puc quedar-me aquí, consumint-me.

L’Anne va sentir que se li encongia el cor. Va notar una mena de dolor dins del pit, però va pensar que era un dolor dolç, perquè encara que estava a punt de perdre la Marie, sabia que ella anava a buscar la felicitat. Va deixar escapar un sospir amarg i tendre alhora.

—No has de patir per res. Jo tindré cura de la mama.

—No. De qui has de tenir cura és de tu mateixa.

L’Anne es va aixecar del llit i va anar a estirar-se al costat de la seva germana gran. Es van fondre totes dues en una abraçada estreta.

—T’estimo, Anne.

—M’escriuràs? —va preguntar-li l’Anne.

—I tant! I d’aquí a un temps et vindré a buscar i...

Va notar el suau pes del dit de l’Anne segellant-li els llavis i, després, el tacte fred d’un objecte que la seva germana li posava a la mà.

—Té. La meva cadena. És d’or com la teva. Potser algun dia et faran falta totes dues.

—Oh!, Anne...

L’Anne es va arraulir entre els braços de la seva germana i va recolzar la barbeta al seu pit. La Marie va tenir una sensació inquietant, com si el món es bellugués sota els seus peus. Però no en va fer cabal.

Dos dies després va fugir amb en Gilles cap a París.

5

Al contrari que la Marie, en Gilles no es va deixar impressionar per la grandiositat esplendorosa de París. Era ben cert que les dimensions de la ciutat no tenien res a veure amb el que els dos joves havien conegut fins aleshores. Però si la Marie se sentia aclaparada quan contemplava les torres de Nôtre Dame o quan passejava per la gran esplanada de la Place de la Concorde, el noi, en canvi, tan sols una setmana després d’haver arribat, ja podia recórrer Montmartre, el barri on s’havien instal·lat, a ulls clucs i li era tan familiar Le Moulin Rouge com Le Sanglier Bleu. Tot li semblava fascinant, tot li cridava l’atenció.

En Gilles era un jove que irradiava determinació. Tenia una cara acriaturada on destacaven uns ulls mentiders, que seduïen. Uns ulls d’un blau cel claríssim, d’expressió esmolada. Els cabells clars li oscil·laven damunt les espatlles. El somriure era tan seductor com la mirada. Amb aquesta carta de presentació va trobar feina de seguida en un bar de Montmartre. Treballava moltes hores. Tornava al costat de la Marie quan les ombres lentes de la nit ja donaven pas al cel oscil·lant de la matinada. Però se’l veia feliç. I ho era perquè la sang li bullia sota el desig d’encetar una nova vida.

Per a la noia, en canvi, les coses eren diferents. La pena pot paralitzar les persones. I la Marie estava enfonsada en la pena perquè vivia la seva fugida amb un gran sentiment de culpa. La ciutat li resultava tan estranya i amenaçadora que només s’atrevia a sortir al carrer quan en Gilles l’acompanyava. Però quan ell va començar a treballar es va acabar el temps de descoberta de la ciutat, el de les passejades llargues agafats de la mà, i ella va caure en un silenci i una soledat que no podia suportar. Alguns matins, el simple fet de sortir del llit i plantar-li cara a la vida es convertia per a la Marie en un repte insuperable. Era com si París, el gran monstre, s’hagués empassat les seves ànsies de llibertat.

En Gilles l’animava a sortir i a buscar feina.

—És important que ens esforcem a millorar. Quan puguem llogar un pis i no només una habitació llardosa, veuràs les coses d’una altra manera. Has de buscar feina.

—Potser sí que tens raó —li responia ella, absent.

Però passaven els dies, i quan en Gilles li preguntava si havia sortit a buscar feina, ella responia desmenjada:

—No m’ha vagat encara.

I aleshores ell la mirava amb aquells ulls que l’havien enamorat allà a Grasse, però que ara eren plens de retrets.

I la Marie s’enfonsava més i més en la desesperança i no podia deixar de pensar que no en trobaria mai, de feina, a París. Perquè, en realitat, què sabia fer, ella? Res. On l’agafarien? Enlloc. Ningú no li donaria feina perquè ella no era res més que una noia de poble que ho desconeixia tot.

La Marie va fer l’única cosa que es veia capaç de fer. Acompanyada per en Gilles va anar a vendre les cadenetes d’or. La seva i la de l’Anne. Va pensar q

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X