1

Barcelona, dimecres 26 de gener de 2005

Cap a les dotze del migdia de diumenge passat, la impertinència del telèfon em va arrencar dels pensaments en què em trobava enclotada des de feia estona. Tot i que em va contrariar que em destorbessin d’aquella manera tan abrupta, sentir la veu de la Llum em va alegrar moltíssim; feia molt de temps que no parlàvem.

Vaig escarxofar-me al sofà amb una poma a les mans, les cames ben estirades, i em vaig deixar anar, disposada a passar-m’hi una bona estona; amb ella sempre és així. Des d’allí estant, veia com el sol entrava a raig pel balcó del menjador i il·luminava la fotografia emmarcada en fusta blanca que tant m’agrada: la Llum, la mare i jo, protegides amb barrets i ulleres de sol, somrient a la càmera, tot fent ganyotes, en una terrassa del Port Olímpic de Barcelona. Eren bons temps.

—Ja feia dies que et volia trucar, Maria, però he necessitat una empenteta… —em va dir.

En pocs minuts, la Llum em preguntava per nosaltres, pels projectes que jo estava portant a terme, em posava al dia de les seves novetats editorials… Xerrava molt, i molt de pressa, però, malgrat l’entusiasme característic del seu tarannà, aquell dia li notava un no sé què estrany a la veu… Com si frisés per explicar-me alguna cosa concreta.

Havia conegut la Llum Timoneda feia cinc anys. Aleshores, ella vorejava els trenta-cinc i era una escriptora poc coneguda, dedicada en cos i ànima a denunciar temes espinosos, donar suport a causes perdudes i investigar sobre el passat històric d’aquest país. Aquells dies, estava embolicada en un article sobre dones milicianes, compromeses amb els seus ideals, que havien fet la guerra i n’havien patit les conseqüències, dones que havien plantat cara a una dictadura sense arronsar-se mai. Remenant documents insòlits, havia localitzat la història de la mare d’una manera casual, una història molt lligada a la terra natal de la Llum: Alacant.

La veu de la meva amiga anava fent, serpentejava d’un tema a l’altre.

—Que t’he d’explicar a tu, oi, nena? Però, mira, millor que sigui així perquè…

I jo em deixava bressolar per la musicalitat de les seves paraules i anava dient que sí amb el cap, com si la Llum fos capaç de veure’m. De tant en tant, fins i tot aconseguia introduir algun monosíl·lab; com sempre, em sentia rendida al seu entusiasme.

L’article de l’escriptora havia anat creixent i havia acabat convertit en un llibre titulat Dones republicanes del 36. Crònica d’una llibertat robada, i un posterior documental d’una certa repercussió mediàtica. Mentre va durar el projecte, totes tres vam teixir forts llaços de complicitat. Sé que la Llum havia patit molt la notícia de la malaltia de la mare.

—Però parla’m d’ella. Com es troba?

Mentre la posava al dia, em podia imaginar la tristesa de la seva mirada i el seu dolor.

—Mira, et seré sincera —va etzibar-me per fi—, a banda de saber coses de vosaltres, t’he trucat per un tema que crec que és important. Ahir va passar una cosa… Em va telefonar algú que… com t’ho diria? Va ser una trucada molt estranya. És una dona que té interès a coneixe’t. Em va semblar una persona seriosa i té una història increïble per explicar-te. Penso que l’has d’escoltar.

D’aquella conversa, avui en fa tres dies.

El matí s’ha aixecat tapat, plujós i fred, carregat d’humitat, d’aquelles humitats que s’enganxen als ossos, com una segona pell, i no aconsegueixes apaivagar-la ni amb tota l’escalfor del món. Odio l’hivern: m’entristeixen els dies curts, l’absència del sol, el fred i la pluja que sovint cau sobre la ciutat, xopant-t’ho tot.

Com avui.

Des d’on sóc, al pis de baix del Zurich, controlo tota la cafeteria. A la meva esquerra, un dels grans finestrals deixa passar la llum esmorteïda d’aquest dia sense encís que s’entossudeix a afegir més neguit al que sento des de la trucada de la Llum. Torno a mirar el rellotge: tres quarts de deu. He arribat amb massa temps.

Fa estona que m’entretinc veient passar la gent amunt i avall, a l’altra banda dels vidres; van a corre-cuita, fugint del fred i de la pluja. Per sort, els paraigües oberts, en contrast amb l’asfalt gris i emmirallat, donen un to multicolor a la tristor del dia. Sempre m’ha agradat imaginar-me les vides de la gent que observo: cap a on deuen anar, d’on deuen venir, com es deuen dir, quins interessos els ajuden a llevar-se cada matí… Contra la paret, els turistes, protegits pel tendal de la cafeteria, prenen alguna cosa amb el plànol de la ciutat obert, aliens a la baixa temperatura; mai no he deixat d’admirar la seva immunitat climàtica, em pregunto de quin país glaçat deuen ser nadius perquè la gelor no els afecti.

Però els esforços són debades. Per molt que intento distreure’m, no aconsegueixo espolsar-me el neguit que se m’ha enganxat com una plepa.

Encara em sembla sentir, a l’altra banda del fil, les paraules pronunciades per aquella dona que, amb veu greu i un to molt educat, em van corprendre: «M’agradaria parlar amb vostè. És amb referència a la seva mare… Sí, sí, m’han posat al corrent de la seva malaltia. Ho sento molt, molt més del que es pot imaginar… No, per telèfon no és possible. És massa delicat. Li agrairia que quedéssim per veure’ns i per explicar-l’hi amb més detall. És complicat. Sé que és difícil d’entendre, però és molt important per a mi. Li agrairia si… Dimecres? A les deu? D’acord. De debò, moltes gràcies. Portaré…».

No en vaig treure l’aigua clara, ni aleshores, ni ara.

La conversa, curta, no sé per què, em va trasbalsar; em va deixar un forat al pit i un fred interior que conec bé i, justament per conegut, em fa por; sorgeix del no-res, m‘oprimeix l’estómac i se m’enfila fins a la gola. Encara no en sé el motiu, però estic segura que alguna cosa inevitable està a punt d’arribar. És la mateixa sensació d’angoixa que he experimentat en dues ocasions anteriors: poc abans que el pare morís, de manera sobtada, ja fa vint-i-vuit anys, i també quan, en fa sis, la mare i jo esperàvem els resultats de les proves mèdiques que li havien fet i totes dues sabíem que alguna cosa no funcionava, però rèiem recordant velles anècdotes, mentre sucàvem uns melindros a la xocolata desfeta que tant li agrada, a la granja del carrer Petritxol, i jo segur, i crec que ella també, fèiem veure que no passava res.

Però sí que passava.

I tant que passava!

No m’acostumo a la seva absència… Com la trobo a faltar! Tant de bo pogués explicar-li les meves pors, com abans. Veure-la així, perduda dins d’aquesta boira que no la deixa trobar el camí de tornada a la realitat, em trenca el cor.

Torno a obrir El País, rellegeixo el mateix titular una vegada i una altra, però el cap no deixa de barrinar: «Al voltant de seixanta anys, estatura mitjana, cabellera curta de cabells negres, complexió prima, portaré un barret de pelfa gris i un abric del mateix color, amb una agulla de color sang, sabates…». Els ulls se m’escapen a la porta… Insisteixen a trobar-hi la figura, però no, no ha entrat ningú que concordi amb aquesta descripció.

Amb un gest, demano un altre cafè amb llet al cambrer. Uns minuts després de prendre-me’l, però, segueixo gelada; el meu fred prové de molt endins i sé que res no el calmarà fins que enraoni amb ella. Una veueta, dins meu, em diu que la Llum té raó, que l’he d’escoltar.

Els ulls tornen a la porta. Noto que el cor se m’accelera… Ara sí! És aquí, amb els braços encreuats sobre el pit sostenint una carpeta i la flor vermella de color sang a la solapa de l’abric gris. Passeja uns ulls enormes verd maragda pel local per trobar una altra mirada, la meva.

Ens reconeixem alhora.

Em noto els peus clavats a terra, m’he quedat paralitzada.

La dona ve cap a mi amb passos lents i moviments elegants; no pot amagar un cert nerviosisme. Sense ni adonar-me’n, m’he aixecat i l’espero palplantada davant la tauleta. Ens interroguem amb un silenci, mirant-nos als ulls, intentant endevinar abans de pronunciar cap paraula.

I és ara, just en aquest precís instant, que tinc la certesa que el meu futur sempre més estarà lligat al d’aquesta dona misteriosa que, amb un somriure ampli i generós, m’encaixa la mà.

I

Una il·lusió

Dir el que sentim,

sentir el que diem,

concordar les paraules amb la vida.

SÈNECA

1

Setanta-tres anys abans…

El tren avançava ràpid, amb el seu trac-trac repetitiu, com si posés música a l’escenari. Anava engolint muntanyes, boscos, valls… La Rosa, amb el nas esclafat contra els vidres entelats, s’entretenia buscant formes imaginàries als núvols, igual que quan era petita: ara un gos, ara una girafa de coll llarguíssim, ara un drac de dents esmolades, un rostre de nas gegantí, o d’ulls oberts com plats… Però passaven a tal velocitat per la finestra que li era impossible aconseguir-ho. Només quan s’acostaven a les estacions, la màquina de ferro semblava que s’ho prenia amb més calma i, a poc a poc, començava a esbufegar: buf, buf, buf… Afluixava la marxa i es permetia un descans abans d’entrar en aquelles estacions petites, com de joguina. Allí, els venedors ambulants s’arrombollaven al voltant dels vagons per oferir aigua, peces de fruita, pa, xocolata calenta… Els viatgers aprofitaven per baixar a estirar les cames fins a sentir el xiulet del cap d’estació, que, movent braços i banderola, cridava: «Viatgers al tren!».

La Rosa no havia gosat baixar-hi a cap: li feia por no ser a temps de tornar a pujar, córrer el perill de veure com els seus somnis s’esfumaven a la velocitat de la locomotora. Després de gairebé cinc hores de viatge, asseguda al seient de cirerer, engolia amb ansietat un tros de pa i un bocí de truita de faves. El viatge li havia obert la gana. Mastegava ràpid, mentre sostenia l’entrepà amb totes dues mans, fort. Els seus ulls grossos, del color dels boscos de la terra asturiana, miraven per la finestra provant de veure-hi al ritme dels paisatges que passaven, un darrere l’altre. Intentava processar-ho tot, encabir-ho ben endins, per no oblidar res.

Tenia divuit anys i fins a aquell dia no havia sortit mai de Las Casetas, a Langreo, el barri on havia viscut sempre.

En apartar-se de la finestra va topar amb els ulls de la nena d’uns tres anys que, des del seient de davant, la mirava amb l’esguard fix en l’entrepà. Estava asseguda a la falda d’una dona jove, possiblement la seva mare; li va somriure i va aixecar la maneta en direcció a la truita.

—Que en vols una mica? —li va dir la Rosa, acostant-n’hi un bocinet.

La nena va moure el cap amunt i avall diverses vegades, rient obertament i, en fer-ho, se li van formar dos clotets a les comissures dels llavis. Dos clotets com els de pá.

En recordar-lo, un núvol de tristesa va travessar-li la mirada.

Quan l’Eleuterio Monforte Santos havia vingut a aquest món un dia qualsevol de l’hivern del 1862, poc es podia imaginar que la seva vida estaria envoltada de tanta misèria, des del principi fins al final. Amb els anys, es va convertir en un home de complexió forta, pell fosca, ulls verds, aspecte tosc i bondadós d’esperit, amb un somriure etern als llavis. Al barri de Langreo on va néixer, anomenat Las Casetas, el cel era del color del plom, i els carrers, negres del sutge del carbó, per no tenir no tenien ni nom, només número. El bram de la sirena presidia la vida de la gent que hi malvivia. Era l’eix de les seves vides: marcava el pas de les hores, els canvis de torn, les desgràcies… El dia a dia s’organitzava al voltant de la mina. Aquest va ser el destí que esperava a l’Eleuterio i a set dels vuit fills que va tenir del seu matrimoni amb la Lucía, la noia més bonica que havia vist mai. La mina era l’única possibilitat de subsistència a què els homes podien aspirar en aquell racó de món: néixer per créixer i per morir amb els pulmons mossegats pel sutge, la pell esquerdada i els ulls injectats en sang, molls pels vapors dels gasos i també per les llàgrimes vessades en la solitud de la nit, resignats a la ràbia i la impotència. Res no havia canviat des que pá i també güelu tenien memòria, i res no semblava que ho hagués de fer en un futur.

Mentre ho recordava, la Rosa pensava en les dones de Las Casetas. Dones no gaire més afortunades que ella: mares, esposes, germanes i filles de miners, en molts casos, mineres elles mateixes, sempre amb el cor encongit, tement per la vida dels seus homes, tremoloses davant del bram de la sirena a una hora inesperada, sempre eixutes de més sentiment que no fos la por: por de la mort i també por de la vida.

Lucía Naval García, la seva mare, havia estat una dona de gran bellesa, però, per contra, no havia gaudit mai de bona salut, i els vuit embarassos i parts que va haver de suportar van posar fi a la poca que li quedava. Las Casetas era un lloc per a supervivents on la tasca més simple es convertia en un objectiu feixuc: obtenir aigua; organitzar-se sense llum; realitzar les tasques domèstiques. Tot era complicat i costós, tot suposava una heroïcitat. La pluja infinita que queia tot l’any convertia els carrers en fangars i tot ho calava: calava els camps, calava els cossos i calava els esperits dels seus habitants, els quals, farts de clamar al cel i no obtenir-ne resposta, havien après a resignar-se. En aquell temps, a Las Casetas no arribaven més que els udols de la misèria.

La Lucía va lluitar contra la vida tant com va poder i li va guanyar moltes batalles, però quan la Rosita va decidir venir al món, ja ningú no l’esperava, i ella, que ja comptava quaranta-quatre anys, tampoc. La Lucía va plorar molt, va plorar dia i nit durant molts dies i moltes nits, durant moltes setmanes, va plorar fins que no li van quedar llàgrimes per vessar. No era capaç de mirar la nena, ni d’acaronar-la, ni de donar-li escalf. No va intentar posar-se-la al pit malgrat els brams de la criatura, tan gran era el desig de morir que sentia. Però la Rosita havia nascut forta, havia nascut per lluitar i havia decidit que encara no era el moment de morir.

Per a l’Eleuterio, vuit anys més gran que la seva dona, la criatura havia estat una mena de miracle i, fins i tot, hauria gosat parlar-ne com d’un «regal del cel» si no hagués estat que el seu esperit agnòstic no li ho permetia. Socialista per principis i sindicalista per necessitat, rebutjava qualsevol intervenció divina i estava segur que tota millora en les seves vides seria resultat de la lluita organitzada pels treballadors, aquí a la terra, i no pas al cel. Un matí, davant l’estat de la seva dona i els angoixants plors de la nena, va anar a buscar una veïna del carrer número 6, que també acabava de parir, i van acordar tres cañachos de carbó a la setmana a canvi d’alimentar la criatura. I així va ser com, des del 26 d’agost de 1914, que la Rosita va treure el nas, ell, que era un home bo i estimava els seus fills per sobre de tot, va decidir fer-li de pare i de mare: amb la filla als braços, el cor se li estovava cada dia una mica més, i la veia més bonica, i més llesta, i més espavilada que els set fills anteriors, amb els quals no havia disposat de gaire temps per a rialles, ocupat com estava a portar un plat a taula a totes aquelles boques famolenques.

La Rosa va créixer essent la nineta del seu pare, i la consentida de tots els germans, que la veien com la joguina de la casa. En especial, de l’Ernestina, que, malgrat que era la que la precedia, tenia deu anys més que ella i des del moment que va néixer la va fer servir com a nina dels seus jocs.

La Lucía, dona petita de pell blanca i ulls immensos i negres com el carbó engolit dins la muntanya, es va anar recuperant, però sempre més va estar impregnada d’una melancolia que la feia aïllar-se del món i la mantenia perduda durant dies sencers, mentre la pluja seguia caient, i seguia calant els camps, els carrers, els cossos i els esperits de tots.

Havia estat sempre una dona creient i temorosa de Déu, encara que mai adoctrinadora amb els fills. Amb els anys, però, les imatges dels sants i les marededéus havien proliferat per tota la casa i cada cop que dinamitaven la mina, cobraven vida i començaven a caminar i a saltar disparades pertot arreu.

—No, si a mi no em matarà, la mina, a mi em mataran els teus sants! —li deia l’Eleuterio, en veure’ls saltar per sobre la capçalera del llit.

I la Rosita, que es quedava extasiada veient-los en moviment, es trencava de riure. Sempre es rebentava de riure, tot li feia gràcia, tot la divertia. Era una nena alegre. Malgrat la mare malalta, malgrat la mina, malgrat el fang… Era una nena alegre i llesta, que estava aprenent a espavilar-se sola perquè havia entès, massa aviat, que la seva era una mare absent.

—Pá, vull anar a escola! —va dir-li un dia, quan encara no tenia quatre anys.

I padre va anar a trobar els altres fills i tots van estar d’acord a fer mans i mànigues perquè la Rosita hi anés. No volien que la petita compartís el seu destí a la mina, ni veure les seves manetes ennegrides, ni sentir-la estossegar per culpa del carbonet que s’escolava irremeiablement pel nas, per la boca, fins a arribar als pulmons… Tenien clar que la nena era força intel·ligent i que estudiar era l’única possibilitat per sortir de la misèria arrelada al seu entorn.

—Pá, saps que cada lletra té un so i ajuntant les lletres ajuntes els sons? Mira: «Pa-dre», «ma-dre»…

I l’Eleuterio, que sabia molt més de la vida que de lletres, l’escoltava embadalit mentre la veia escriure les primeres paraules, amb els ditets ben nets, i tenia la certesa que el futur era ella.

Un sotrac del tren la va arrencar dels seus records. La locomotora va tornar a esbufegar i, amb un sospir cansat, va enfilar el pendent de terra erma que ara travessaven; cruixien els eixos de la màquina entre els obstacles pedregosos que s’amuntegaven a banda i banda del camí de ferro. Va observar que les acompanyants del compartiment havien baixat, i ara, mentre el tren seguia devorant quilòmetres i escopint engrunes de fum al seu pas, la nit i el fred començaven a caure sobre el paisatge de Castella.

Va sentir un calfred i es va abrigar. Res no l’hauria fet desistir d’aquell viatge. Va decidir foragitar la melancolia que el record de la família li produïa. No va ser difícil: l’esperava una nova vida, lluny de la misèria, lluny de la por i de la ignorància. Unes hores més i Barcelona s’obriria als seus ulls oferint-li una nova vida, més bona, plena d’oportunitats i allunyada del so de la sirena que l’havia ofegada des que havia nascut.

Amb la mort de pá, sis mesos enrere, la vida li havia donat un tomb. Ja no tenia sentit continuar a la barraca de Las Casetas tota sola. Feia set anys, quan má havia mort, cansada ja de tanta lluita, pá s’havia enclotat en una tristesa de la qual només sortia gràcies a les bromes que la Rosita s’esforçava a fer-li. Li llegia històries d’aventurers a la cerca de nous mons, de monstres que solcaven mars impossibles, de qualsevol tema que la seva fantàstica imaginació fos capaç d’inventar; el rentava; el pentinava i el vestia; l’alimentava amb devoció. Però va arribar el dia en què el seu pare també es va cansar de lluitar i, amb cura de no molestar, amb dignitat i silenci, sense fer soroll, tal com havia viscut sempre, va dir adéu. Havia estat un cop molt fort per a tots els germans, però per a la Rosita en especial: ell omplia el seu temps i la seva vida, era el que donava sentit a continuar allà, el seu nord. Ara res no la lligava enlloc. Era lliure per primer cop i havia de decidir què fer-ne, d’aquesta llibertat.

Havia arribat el fred i, amb ell, les festes de Nadal. I havia tornat a casa, com cada any, la Lola, amiga de tota la vida de la seva mare. Un vespre, en una conversa improvisada al voltant de la taula, la Lola li havia explicat que els senyors de la casa on ella servia a Barcelona estaven buscant una minyona jove i mínimament instruïda. La Rosa havia començat a donar voltes i voltes al tema, el tema s’havia convertit en idea, la idea en decisió… Quan la Lola li havia trucat al cap d’uns quants dies dient-li que els senyors havien dit que sí, que hi estaven d’acord i que l’esperaven, els crits d’alegria s’havien sentit arreu del barri.

I allà estava, dins d’aquell vagó de tren, amb la certesa que Barcelona era el futur que sempre havia somiat.

Tots els germans i nebots havien anat a acomiadar-la: l’Ernestina, que plorava com una bleda, i la Xisca, la més gran, amb la seva neboda Llara, amb la qual s’havia criat com una germana i que se li havia arrapat tan fort al coll que no la deixava respirar… I els seus germans, l’Andresu, el Selmo, el Tomás, el Luis i el Victorino, el més jove de tots, amb qui havia arribat a compartir sostre durant els anys d’infantesa. El Victorino també plorava; sempre havia estat el més sensible de tots i li havia donat suport més que cap altre davant del seu interès pels estudis, la passió per la lectura i l’afany de superació que sentia.

Lleida. Segons li havia dit l’home de l’abric llarg, de nas aguilenc i grans bigotis, que havia baixat feia uns minuts, faltava poc per arribar-hi. Havia aconseguit dormir una mica i es fregava els ulls, vermells del cansament i la son. La Rosa va anar al compartiment de l’excusat i es va rentar la cara: pell blanca i fina com la de la mare, nas petit, ulls maragdes i llavis molsuts com els del pare. Es va pentinar amb cura els cabells negres, normalment sedosos i ara esborrifats del viatge, i es va posar unes gotes de l’aigua de colònia que li havia regalat la Xisca a l’estació: «Has de fer bona olor quan arribis, si no, es pensaran que han contractat una qualsevol. Som pobres, però nets!». Quan es va mirar al mirall, la imatge que va veure li va agradar. Mentre es fitava fixament, va sentir la seva pròpia veu: «26 de gener de 1932, comença el primer dia de la teva nova vida, Rosita, aprofita-la!». I el mirall li va tornar un somriure ampli.

El tren va entrar a l’Estació de França esbufegant, llençant els seus darrers esgarips de cansament. Els frens cruixien i les llengües de fum suraven per sobre la màquina. La Rosa ja estava preparada davant la porta, amb les seves escasses pertinences a la mà desades dins d’una maleta vella però per estrenar, que havia estat de pá. Passejava la mirada amunt i avall per una andana immensa que semblava no acabar-se mai, el neguit estrenyent-li el cor… Una munió de persones caminaven pertot arreu com si fossin abelles, feinejant, carregant i descarregant mercaderies, esguardant els trens, buscant cares conegudes, mentre els uns s’abraçaven i els altres s’acomiadaven.

El tren va frenar amb un cop sec, una estrebada va sacsejar-ho tot i va silenciar la respiració de la màquina amb un sospir definitiu. La Rosa va obrir la porta i va baixar amb passos insegurs els quatre esglaons que la separaven del terra.

Va esguardar d’una ullada tota l’andana. No va haver de patir gaire. La Lola era allà, movent un gran mocador blanc que duia a la mà, amb un somriure penjat als llavis.

* * *

La llum plàcida de la tarda s’escolava per les contrafinestres mig tancades i oferia a la sala de planxar un to daurat que convidava a la migdiada. La nit anterior havia caigut un gran xàfec sobre Barcelona i havia regalat una mica de frescor a la calor d’un mes de juny que ja apuntava l’entrada de l’estiu. Les dues finestres de la cambra, obertes de bat a bat, deixaven entrar l’airet que s’havia girat després de la pluja. A la casa, hi regnava un silenci sepulcral que només s’atrevia a trencar el Palomino, el canari de doña Mercedes, a qui tot li estava permès i que no entenia de costums ni de convencionalismes. Les tardes de dimarts, dedicades a la roba, s’havien convertit en una estona de descans que els permetia prendre’s la feina amb tranquil·litat i xerrar pels descosits sense que ningú no les destorbés. Cada dissabte al matí, la Remei i la seva filla Berta, bugaderes del carrer Aiguafreda, baixaven amb carro des del barri d’Horta per recollir per les cases benestants del passeig de Gràcia la roba acumulada durant la setmana. I cada dimarts, puntuals, tornaven per repartir-la. Quan la Tata Pona i la Rosa obrien els paquets, curosament embolicats amb paper de seda, l’olor de net i de sabó d’espígol impregnava tota l’habitació de planxar.

Totes dues dones planxaven sense presses, era un dels rituals que a la Rosa li agradava més: agafava la roba plegada de la cistella de vímet, l’estenia sobre la post de planxar i l’esquitxava amb una barreja d’aigua i midó perfumat amb roses per a la senyora i amb lavanda per al senyor, que havien preparat la vigília, fins que quedava un pèl humida. Aleshores passava amb suavitat la planxa escalfada al carbó per sobre de cada raconet de la peça, mirant de no entretenir-s’hi gaire, no fos cas que la roba se’n ressentís… Esquivava cada plec, cada fistó, cada punteta amb suavitat i delicadesa. Fins que havia entrat a servir els senyors, ara feia sis mesos, la Rosa no havia vist mai robes tan fines: cotó egipci, sedes de Damasc, puntes de Sitges… La Tata Pona li havia ensenyat a planxar com Déu mana aquelles peces cosides com d’artesania i ben aviat va perdre la por de fer-les malbé i es va convertir en una bona planxadora. A la Rosa li encantava aquesta feina, la relaxava i, en acabat, mirava amb orgull el resultat com si es tractés d’una obra d’art.

—Els estius a Llavaneres són molt agradables. —La Tata Pona plegava una camisa de dormir de doña Mercedes en tres plecs, amb una habilitat extraordinària—. Ja ho veuràs, després et farà molta mandra tornar al pis. Et sentiràs com engabiada.

—Engabiadaaa? En aquesta casa?

La Rosa, que estava entonant un bolero en veu baixa, va deixar de cantar i va esclatar a riure. Si a la cambra de planxar ja s’hi podria fer un ball! Recordava, quan havia arribat a Barcelona i havia trepitjat per primer cop el pis del passeig de Gràcia, la sensació que havia tingut: els primers dies pensava que es perdria per aquells passadissos que anaven de banda a banda de l’edifici!

L’habitatge, un principal que ocupava tota la planta, se li feia difícil de mesurar. A la part del darrere, la que donava a l’enorme pati de l’illa de l’Eixample, hi havia una escala de cargol que conduïa a un pis superior, el qual ocupava una tercera part de l’habitatge principal. Allà era on el servei tenia les seves habitacions: una cambra gran, amb bany, per a la Tata Pona; una doble per a la Lola, que feia de cuinera, i el seu marit, el Santiago, que era el xofer i jardiner dels senyors; i una altra que compartien la Nieves, una sevillana petita i eixerida, i ella, que feien de minyones; encara en quedava una altra, no gaire gran però molt lluminosa, que s’utilitzava com a saleta de descans, de lectura, per cosir o pel que convingués. L’espai es completava amb un altre bany i un lavabo. Però el pis noble era el que tenia el cor robat a la Rosa; mai, ni en el millor dels somnis, s’hauria pogut imaginar que existissin pisos com aquell: tal com s’hi entrava, hi havia un distribuïdor del qual sortien dos passadissos a dreta i esquerra que dividien la casa en dues ales. La de la dreta estava destinada a les quatre habitacions dels senyors i, al fons, la biblioteca despatx de don Álvaro; a l’ala de l’esquerra hi havia les habitacions de servei: una cuina enorme, el rebost, la cambra de planxar i un bon pati interior amb estenedors i safareig per a la roba petita. A la sala d’estar i menjador, que ocupava la part central del pis, s’hi accedia directament des del distribuïdor de l’entrada: una gran porta amb motllures de fusta i decorada amb un vitrall de colors, pel qual entrava la llum natural, donava pas al saló, amb el sostre folrat de fusta de marqueteria. D’una banda a l’altra de la paret que donava al passeig de Gràcia hi havia una gran vidriera amb accés a una balconada sobre el carrer. Des d’allà es podia observar l’anar i venir de cotxes, carros i tramvies, la gent caminant, les voreres de l’Eixample i, fins i tot, la muntanya del Tibidabo. Una taula de caoba presidia l’habitació i, al costat esquerre, un llarg sofà i dues confortables butaques de pell amb làmpades de plata completaven la zona de descans. Aquell era el lloc on a don Álvaro li agradava asseure’s havent sopat i on es fumava un cigar mentre repassava els diaris del dia: La Vanguardia, El Correo Catalán, El Diario de Barcelona…

—Per saber què és estar engabiada hauries de venir a la nostra casa d’Astúries, és més petita que la gàbia del Palomino —va contestar-li la Rosa.

La Tata Pona va somriure. Els dimarts a la tarda eren un moment de plaer per a totes dues. Li agradava la Tata! Alguna vegada li havia dit que, quan havia arribat a la casa, havia entrat amb ella una mena d’alenada d’aire fresc en aquell ambient ensopit. Mira que n’era, d’exagerada!

L’Arturo, el fill de la casa, va obrir la porta de la cambra, de cop, com feia sempre.

—Què fan les dues preciositats de la casa juntes? Conspirar a la meva esquena?

La Rosa va enrogir de cop i se’l va quedar mirant, extasiada. No es cansava d’admirar els seus ulls, grossos i foscos, emmarcats en aquella pell color d’oliva; els cabells rinxolats com petits cargolins; els llavis, com dos botons; el cos musculat… Tot ell li semblava una escultura grega, com les que havia vist en els llibres que el senyor tenia a la biblioteca.

—Rosita, vigila les puntes de la camisa! —li va recriminar la Tata.

—Ho sento! —va abaixar el cap ràpidament i va fer veure que es concentrava en la tasca de passar, repassar i tornar a repassar amb la planxa les fines puntetes de la camisa de Doña Mercedes.

—I tu què vols, senyoret? Com és que no ets a la fàbrica?

—L’amo m’ha donat festa, vol que aquest vespre els acompanyi al Liceu. —La veu i el gest de l’Arturo denotaven contrarietat.

—Arturo! No parlis en aquest to del teu pare! La senyora n’estarà ben contenta; fa temps que no els acompanyes enlloc.

—Rosita, vols venir amb mi? Va, Rosita, no em trenquis el cor! —va bromejar l’Arturo, acostant-se a la noia.

—Va, Arturo! Ja n’hi ha prou, deixa’ns treballar! Aquí tenim molta feina, no estem per a romanços, ara!

L’Arturo es va acostar melós a la Tata Pona i li va omplir de petons una galta mentre li pessigava l’altra.

—Cada dia més rondinaire, Tata Pona, cada dia més rondinaire…

La Tata se’l va espolsar.

—Au, va! Vés.

La Rosita se sentia la respiració estroncada. Continuava amb el cap cot per vergonya que l’Arturo li veiés la vermellor de les galtes i la lluentor de la cara.

Igual com havia entrat a la cambra, en va sortir: com una exhalació.

—Aiii! Aquest noi, no em madurarà mai! —reia la Tata.

La Rosa sucava el xurro ensucrat a la xocolata espessa, amarga, negra i ben calenta, «tan calenta que pràcticament t’has de cremar la llengua», com deia la Tata Pona. Així es menja una bona xocolata desfeta. Sucava amb passió, es concentrava en l’art de submergir-lo a poc a poc, mirant que totes les bandes, torradetes i cruixents, quedessin ben recobertes pel líquid espès i fumejant. Quan el treia de la tassa i se l’acostava a la boca, la flaire del cacau li pujava als narius i les papil·les gustatives es preparaven per rebre el sabor amargant que tant li agradava… No havia tastat mai res de tan bo. Xocolata, n’havia menjat algun cop a Las Casetas, però això, això era diferent! Ni tan sols la Lola, que mira que n’era, de bona cuinera, la feia tan bona, amb aquell punt perfecte en tot com la sabien preparar a la granja del carrer Petritxol.

La Rosa era feliç. Es menjava la xocolata desfeta i es menjava el món.

Acabaven de tornar de Llavaneres, on els senyors tenien la residencia d’estiu i l’Arturo hi passava molts dies del calendari. La casa, de tres plantes i grans finestrals pels quals entrava la llum tot el dia, disposava d’un petit hort, que el Santiago cuidava amb gran dedicació, una zona de vinyes a la part posterior i un jardí esquitxat de pins, plantes aromàtiques i flors de temporada. Veloç i Esperit, dos cavalls de pura raça que don Álvaro havia regalat a doña Mercedes, gran aficionada a les curses, vivien immillorablement a les quadres situades a mà dreta, vora d’un bosc frondós que delimitava el terreny per la banda de ponent. Tots dos animals, ara ja grans, anys enrere havien corregut i havien obtingut molt bons resultats; segons deien, fins i tot havien guanyat un munt de medalles que doña Mercedes tenia exposades a la vitrina de la sala. A l’altre cantó del jardí, la banda sud, la vista s’hi perdia fins a l’infinit, fins en aquell punt de l’horitzó on la degradació de blaus es confon en una línia fina entre el mar i el cel, del qual costa definir la frontera. Quan la Rosa havia trepitjat la finca havia quedat extasiada per la immensitat dels blaus, per la fragància de l’aigua salada que la brisa portava fins a la casa, per la verdor dels pins. Sovint, li dolia que els seus pares haguessin mort sense ni tan sols sospitar que existís res tan bonic.

Puntuals, ja que era el costum de cada any, la setmana de Sant Joan havien fet les maletes i s’havien instal·lat a la casa de Llavaneres. I un altre cop, puntuals, el 30 de setembre les havien tornat a desfer al passeig de Gràcia. Els preparatius de l’estança a la torre havien resultat esgotadors, però un cop allà, havia passat el millor estiu de la seva vida. S’havia de reconèixer que la Tata Pona havia tingut un punt de raó quan el juny anterior, mentre planxaven, li havia dit que en tornar se sentiria com engabiada al pis de Barcelona.

—Tata, quan arribem a Barcelona, el primer que faré el meu dia lliure serà anar a La Pallaresa, al carrer Petritxol, i prendre’m una bona tassa de xocolata desfeta, amb molta nata. Suís, oi?

—Sí, un suís. No sé on t’ho poses, tot plegat, Rosita! Si continues menjant així no et coneixeran ni a casa teva.

Amb pena, va observar el fons de la tassa, ja buida; després de pagar, va sortir al carrer. Va tombar el cap a una banda i l’altra; el va mirar en totes dues direccions; dubtava si anar cap a la dreta o cap a l’esquerra, tot i que, en realitat, tant li feia; només tenia ganes de passejar sense rumb, de submergir-se dins la gernació anònima que passava pel seu costat, ignorant-la, aliena a la seva presència. Aquesta sensació de transparència li encantava, li donava ales, li regalava llibertat, llibertat per pensar, per imaginar, llibertat per fer. Que diferent que resultava abans, quan vivia a l’aldea i no podia fer un pas sense que tothom se n’assabentés!

Va prendre la decisió a l’atzar i, enfilant el carrer cap a la dreta, va baixar per Petritxol fins a la plaça del Pi. Es va aturar davant l’església, ara tancada. Per terra s’hi veien restes d’arròs i pètals de roses; devia fer poques hores que s’hi havia celebrat un casament. El cap, capritxós, li va volar sense gaire esforç: es va veure vestida de núvia, envoltada de tota la família que havia baixat de Langreo, expressament, per estar amb ella, a dins, esperant… Va foragitar la imatge al moment. Va enfilar Cardenal Casañas amb la idea de baixar per la Rambla, però aleshores va recordar aquell forn del carrer de la Palla on feien les coques de sucre i pinyons que tant agradaven a la Lola i va decidir de portar-li’n una. Estava torradeta i cruixent. Devia ser feta de la tarda? «Sí, és clar! Les acabem de fer.» La Lola estaria contenta i en Santiago segur que també. «No li convé», segur que es queixaria la Lola, «aquesta panxa comença a pesar, tot al dia dins del cotxe, assegut i menja que menja…» Era de bona vida, el Santiago! Tant hi feia, els la portaria igualment! Segur que discutirien una estona i uns minuts després farien les paus. Eren així, ells. I si en portava una als senyors? Sabia que a don Álvaro li agradaven molt, però no gosava. O potser sí? Va decidir portar-ne per a tothom.

—Vinga, posi-me’n quatre, si us plau!

En pensar en els senyors no va poder evitar comparar-los amb els seus pares. Al principi, quan va entrar al seu servei, va pensar que la fredor que els notava amb ella era fruit del desconeixement i que, de mica en mica, el tracte els aniria suavitzant. Aviat va entendre que no seria així. Per als senyors, fora de la Tata Pona, que s’havia guanyat el seu lloc a còpia d’anys i mèrits, la resta del servei havia de fer bé la seva feina a canvi del sou; això era tot el que n’esperaven.

Els primers mesos, li va costar entendre el nou paper que li tocava fer. Estava acostumada a servir els altres, sempre ho havia fet: havia cuidat má, havia cuidat pá, s’havia encarregat de la casa… Però no estava acostumada a les maneres d’aquella classe i li costava molt pair-les. Havia hagut d’aprendre a riure en silenci, a sufocar l’espontaneïtat, a no parlar si no li preguntaven res… I ho havia hagut de fer de pressa. La monotonia i l’avorriment s’havien instal·lat a les parets d’aquella casa de feia temps; quan els senyors eren de viatge, en canvi, semblava com si es desprenguessin de la seva crosta rònega i prenguessin vida: les veus i les rialles omplien les habitacions.

Als capvespres, l’arribada del senyoret Arturo posava la casa cap per avall, era com un terratrèmol devastador que ho capgirava tot, envaïa els espais amb la frescor que portava enganxada a la pell, una pell morena que exasperava la senyora i que a ella li encantava.

«Quina pell més fosca! Quina pena!», li deia sovint, movent el cap amb resignació. I era cert, el seu to contrastava exageradament amb el de la seva mare, blanca com un glop de llet. Les faccions angulars, el nas aguilenc, els ulls negres com carbó, els cabells rinxolats… Tot en ell suggeria més una raça d’aquelles exòtiques del nord d’Àfrica, on els senyors viatjaven sovint, que no la d’un noi de casa bona, criat al passeig de Gràcia. Doña Mercedes, avergonyida, intentava amagar l’escàndol que havia suposat per a la família que el rebesavi Antoni s’enamorés i es casés amb una de les serventes, gitana de pura raça, pujada des de les coves del Sacromonte de Granada, però entre el servei era un secret del domini públic. A hores d’ara, els gens de tres generacions anteriors seguien jugant males passades a la família García de Solans i Sentís.

Havia de donar la raó a doña Mercedes: el senyoret no semblava fill d’aquella família. Sovint li passava que, quan era davant d’ell, se li embotien els sentits, se li entortolligava la llengua i se sentia com una bleda assolellada.

Submergida en aquests pensaments, va seguir pel carrer de la Palla fins a arribar a la plaça Nova, la va creuar i va tombar pel carrer del Bisbe. La porta que donava accés al claustre de la catedral era oberta. Li encantava aquell racó de la ciutat, la pau que s’hi respirava. Va inspirar la frescor del pati; escoltava els seus propis passos trepitjant el pedrís humit, la remor de l’aigua de la font que rajava sense treva; va repassar els capitells delicadament esculpits en la pedra i que definien aquell claustre tan preciós, amb el blau del cel per sostre. Malgrat que al carrer encara resplendia un sol espetegant, a dins, la llum hi penetrava esmorteïda, il·luminant-lo amb un to serè i crepuscular, es diria que pensat expressament per al recolliment.

El cap de la Rosa va volar fins a Astúries, la seva vida a Las Casetas. Recordava els seus pares, tan llunyans, els seus germans, nebots… «Rosita, explica’m una història», li deia el seu pare, amb aquells dos clotets que se li formaven al costat dels llavis mentre apanyava qualsevol andròmina que encara podia ser útil; «Rosita, escriu-me una carta per a la meva amiga Lola», li demanava la seva mare, Lucía, mentre picava la roba al safareig, amb més ganes que forces. El diumenge era el millor dia de la setmana, les dones cuinaven unes faves amb un bon tros de cansalada i un altre de lacón, un parell de botifarrons, un tros d’orella i un os de pernil i, sobretot, forca xoriço. L’Ernestina preparava un enorme pastís de pomes verdes amb canyella, amb una bona capa de sucre glacé per sobre. Tenia molt bona mà per als pastissos. Si feia bo, dinaven a l’era; si plovia, al cobert. Després de l’àpat, mentre l’Andresu, el Selmo i el Victorino estripaven la gaita, el pá i el Tomás feien bromes de les seves o explicaven acudits dolentíssims, que era el que més els agradava fer. El Luis se’ls mirava en la distància, sempre tan callat, tan seriós… De tant en tant, però, es deixava anar i en deia alguna de les seves, oportuna, brillant, i tots esclafien a riure. Acostumava a ser el millor de tota la tarda. Quins saraus que muntaven! Els petits corrien amunt i avall i ella i la seva neboda Llara, que només era vint-i-vuit dies més petita que ella, anaven tot el dia de bracet, com si fossin bessones, xerrant de tot allò que els passava pel cap, amb el riure fluix.

Quins diumenges tan diferents dels d’ara a Barcelona, tan solitaris! Sens dubte, la Rosa preferia la rutina dels altres dies de la setmana i les tardes lliures dels dijous, quan semblava que la capital agafava vida i deixava aquell punt mandrós dels festius. Aleshores, la ciutat se li presentava com una capsa farcida de sorpreses, plena de grans oportunitats.

Els ocells la van despertar, piulaven com embogits amagats als arbres del claustre, excitats davant la perspectiva d’un vespre imminent; la llum s’havia esvaït del tot i pràcticament ja no s’hi veia.

Va sortir al carrer.

Calia tornar a casa, a la llar d’una ciutat que l’havia enamorat, que encara no se sentia seva, però que ja havia decidit, feia temps, que un dia o altre ho seria.

Els llibres eren els protagonistes d’aquella estança elegant, quadrada i espaiosa. La seva olor característica, barreja de paper, tinta i anyenc, es flairava tan bon punt es creuava la porta de doble batent que hi havia al fons del passadís. Hi entrava força llum, però unes cortines molt fines de color cru mitigaven els efectes nocius dels raigs solars sobre el mobiliari de roure. A la Rosita, l’olor de vell li encantava.

—Males llengües m’han dit que ahir vas portar coca per a tothom menys per a mi. No deu ser veritat, oi?

La Rosa estava traient la pols de l’escriptori de don Álvaro, d’esquenes a la porta, i en sentir aquella veu, va fer un bot i va ofegar un crit:

—Arturo! Vull dir, senyoret Arturo, quin ensurt que m’ha clavat!

—Ja n’hi ha prou de tant «senyoret Arturo» per aquí, «senyoret Arturo» per allà… Arturo a seques, em sents, Rosita? Quants cops t’ho hauré de dir?

—Però, és que… No puc… No està bé que jo… Vostè em busca un problema, senyoret Arturo!

—Està bé, està bé! Senyoret Arturo en públic, Arturo en privat, d’acord?

L’Arturo reia per sota el nas i la Rosita va veure-li la mirada entremaliada de nen petit, que sempre tenia quan feia una broma.

—Ja ho veurem! —va contestar i, tombant-se, va continuar netejant.

—Però és veritat o no? Vas portar coca i no me’n vas donar? —va insistir ell, xiuxiuejant-li a un pam de l’orella.

La Rosita va esbufegar, resignada, i el serrell li voleiava a cada bufada. Sentia l’alè de l’Arturo al clatell. La seva olor, penetrant, tan a tocar, la va convertir en un manyoc de nervis. Un calfred va recórrer-li l’espinada, la pell dels braços se li va eriçar, va sentir els batecs del propi cor, l’escalfor de les galtes… «Se n’adonarà, se n’adonarà…» Va intentar mostrar-se desmenjada, fer veure que la seva proximitat li era indiferent. L’enrabiava aquella reacció seva, que no podia controlar.

—Ai, senyoret Arturo! No és culpa meva si va arribar tard! Aquesta casa és plena de golafres!

Va provar de tornar a concentrar-se en la feina. Centenars de llibres curosament distribuïts per les prestatgeries esperaven el torn per ser acariciats. Perquè això era, exactament, el que la Rosa feia quan els treia la pols.

Passat l’estiu, quan la Tata Pona havia reorganitzat les feines de la casa, la Rosa s’hi havia presentat voluntària. Tothom s’hi havia avingut de bon grat, era una tasca que no agradava a ningú. Hi havia instruccions que l’estança havia d’estar sempre neta com una patena, el senyor no suportava trobar-hi ni un bri de pols.

Per a la Rosa, era un espai màgic: sentia una debilitat especial pels llibres i per la lectura. El sol fet de fullejar-los, d’ensumar-los, el tacte fi de la pell que n’enquadernava uns, l’aspror dels cartrons envellits d’alguns altres… Tot plegat la transportava lluny d’allà. Sabia llegir i escriure, havia anat a escola de ben petita, però el fet d’haver-la hagut de deixar tan aviat per cuidar els pares li havia causat una gran frustració. Sentia que s’havia quedat a mitges, no en tenia prou. Llegia lentament i escrivia amb dificultat. En aquest sentit admirava don Álvaro: quan el veia allà, assegut darrere l’enorme escriptori de fusta, la mirada sobre els fulls de paper, concentrat a fer aquella cal·ligrafia perfecta, arrenglerada i neta, sense cap borrall, segur, decidit a l’hora d’emprar les paraules. Se’l quedava mirant i l’admirava. L’admirava també quan el veia llegir, un llibre darrere l’altre, mentre fumava la seva pipa davant del gran finestral de la sala d’estar.

A la biblioteca, els llibres semblaven incomptables. Les prestatgeries, plenes a vessar, s’arrengleraven a dreta i esquerra de l’estança des d’un metre del terra, aproximadament, fins a tocar el sostre; una llarga escala, amb petites rodes als dos extrems, les recorria d’una banda a l’altra de la paret per facilitar-ne l’accessibilitat.

La Rosa passava hores traient-los la pols, aspirant-ne l’aroma, admirant-ne les il·lustracions, llegint els títols dels lloms: Veinte mil leguas de viaje submarino, El tratado de Pitágoras, Las Bucólicas, América antes de Colón, Cuentos transilvanos, Ensayo biológico sobre Enrique IV de Castilla y su tiempo. Tenia la certesa que dins de cada un hi havia una vida amagada que reclamava ser descoberta; quan els treia la pols, procurant de no malmetre’ls, els llibres semblaven pregar-li que els obrís, que en descobrís el món intern que dormitava esperant veure la llum des de feia vés a saber quant. Don Álvaro devia haver llegit tot aquell bé de Déu de cultura?

La Rosa, enfilada dalt de l’escala, va deixar el llibre de nom impronunciable que tenia a les mans a l’espai que havia quedat buit a la prestatgeria. Tecnologia… la flaca del senyor. Don Álvaro era enginyer i, pel que es veia, un enamorat de l’enginyeria. A la casa, tots sabien que mirava d’estar al dia dels avenços i procurava d’aplicar-los a la producció de la seva empresa. Sempre viatjava, amunt i avall, i importava màquines noves.

La riquesa de la família García de Solans provenia del negoci tèxtil que don Álvaro tenia amb el seu germà militar, don Mario. La fàbrica, que estava a Llavaneres, l’havien heretada del seu pare i elaborava teixits de cotó per a la indústria de la restauració, l’hoteleria i els hospitals, i, des de feia cinc anys, també proveïa l’exèrcit, gràcies a les importants relacions de don Mario, que havia aconseguit un contracte d’exclusivitat per a la fabricació d’estovalles i roba de llit per a les casernes de tot Catalunya. Amb l’empenta d’aquest últim contracte, els beneficis s’havien multiplicat i havien superat amb escreix qualsevol expectativa que hagués pogut somiar el seu avi, fundador de García de Solans e Hijos. A la pràctica, era don Álvaro qui portava el negoci. De bon matí marxava al seu despatx de la Via Laietana, i un cop per setmana el Paco el portava amb cotxe a la fàbrica, on passava tot el dia. Allà repassava les tasques de producció organitzades la setmana anterior i planificava les de la setmana següent, que l’Arturo s’ocupava de portar a terme amb l’ajuda d’en Tomeu, l’encarregat de tota la vida i l’home de confiança de don Álvaro.

Durant els mesos que havia passat a la torre d’estiueig, la Rosa havia tingut ocasió d’assabentar-se de la història familiar i també de visitar la fàbrica un parell de cops. Recordava, en especial, una tarda de juliol que hi havia anat per fer unes neteges; aquell dia l’Arturo se li havia mostrat d’una manera diferent del noi esbojarrat que creia que era.

L’havia vist per casualitat, ja que anava vestit amb una granota blava com la resta dels obrers. Estava agenollat a terra, d’esquenes a ella, manipulant els cargols d’una màquina que semblava que es resistien a girar. L’havia reconegut pels cabells negres com el carbó, d’aspecte suau i rinxolats, que, a cada moviment del cap, ballaven com si fossin molles. L’ajudava en Cintet, un aprenent amb fama de maldestre i cap boig que no parava de fer broma. De cop i volta, amb una de les embranzides d’en Cintet, una de les peces va sortir disparada amb força i va anar a parar sobre una planxa de vidre, que es va esbocinar en desenes de trossos. En Tomeu, fart de l’actitud del noi, va carregar contra ell:

—Ja n’hi ha prou, en tinc el pap ple!

—Però, jo… Ho sento… Ha estat sense voler! Aquesta maleïda peça…

—Si no haguessis estat tan ocupat fent el brètol i et prenguessis la feina més seriosament, no hauríem de lamentar res! Saps què val la planxa que acabes de trencar? Eh? Saps què val? Ara haurem de fer-ne portar una altra d’Alemanya. Vés a saber quan arribarà i…

El Tomeu s’anava accelerant per moments, roig d’ira, i amb els ulls esbatanats. Les paraules li sortien de la boca de manera incontrolada, cada cop més exaltat.

—Passa per l’oficina ara mateix! La Carmeta et prepararà el compte, pots marxar cap a casa i no cal que tornis.

El Cintet havia quedat petrificat.

—Però, Tomeu, de debò que ho sento! Jo no volia, jo…

Amb els ulls inundats de llàgrimes, boquejava com si fos un peix fora de l’aigua; intentava parlar, però no ho aconseguia.

Al voltant d’ells s’havia fet un silenci absolut, trencat només pel compàs rítmic de les màquines. Els obrers, expectants, semblava que no donaven crèdit a l’escena.

—Ho sento molt, Tomeu, he estat un graponer —va intervenir-hi l’Arturo—, no era la meva intenció trencar res. Encara sort que ningú no ha pres mal!

—Com dius? —El Tomeu es va tombar cap a ell.

—Ja m’has sentit. De veritat que em sap greu. No carreguis contra el noi, no n’és responsable.

—Però jo mateix he vist com manipulava la planxa. Què pretens, Arturo? En Cinto és prou responsable del que fa. No em sembla correcte que vagis tapant els defectes dels altres i…

El Tomeu no va poder acabar la frase, el to i la mirada de l’Arturo van ser suficients per fer-lo callar.

—T’he dit que he estat jo. Ja pots donar instruccions per tal que em descomptin el preu de la planxa de la meva setmanada. N’hi ha una de recanvi al magatzem, fes-la pujar i, avui mateix, que la Carmeta en demani una altra a Frankfurt. D’aquí a tres setmanes, com a molt, serà aquí.

Tothom estav

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X