LA DERROTA
—Hem perdut —va dir el rei Fynn, amb els ulls clavats a la cervesa.
L’Skara contemplava la sala deserta, conscient que era un fet innegable. L’estiu anterior, s’havien congregat tot d’herois que amenaçaven de fer saltar les bigues dels sostres amb la seva set de sang, entonant cançons glorioses i escampant promeses de victòria contra els esbirros de l’Alt Rei.
Però com sovint els passa als homes, havien estat més violents a l’hora de parlar que no pas a l’hora de lluitar. Després d’uns quants mesos infructuosos sense pena ni glòria, s’havien esquitllat l’un darrere l’altre, deixant enrere un grapat de desemparats rondant al voltant d’una gran llar de foc circular de flames tan llangoroses com les fortunes de Throvenland. Allà on un dia s’havien aplegat els guerrers, al bosc de les mil i una columnes, ara s’hi havien instal·lat tot d’ombres i un devessall de desil·lusions.
Havien perdut. I no havien lliurat ni tan sols una batalla.
Evidentment, la mare Kyre ho veia d’una altra manera.
—Hem d’acceptar la realitat, Sa Majestat —reconeixia ella, pessigant amb els dits un tros de carn tan refinadament com ho faria una euga vella amb una bala de fenc.
—«Acceptar la realitat»? —L’Skara va clavar una ganivetada enfurismada al menjar, que no havia ni tocat—. El meu pare va morir per conservar la fortalesa del Cap d’en Bail, i tu n’has donat la clau a l’à via Wexen sense amollar ni un cop. Vas prometre als guerrers de l’Alt Rei el pas lliure per les nostres terres! Què et semblava que passaria després d’haver «perdut»?
La mare Kyre es va girar i va mirar l’Skara amb aquella serenitat que la treia de polleguera.
—El vostre avi fóra mort i al forat, les dones de Ialetoft plorarien sobre els cadà vers del seus fills, aquesta sala fóra un munt de cendres i vós, princesa, durÃeu un dogal d’esclau al coll i estarÃeu encadenada al tron de l’Alt Rei: això és el que per a mi seria haver «perdut». I per això dic que «hem d’acceptar la realitat».
Despullat del seu orgull, el rei Fynn flaquejava com un vaixell sense pal. L’Skara sempre havia considerat el seu avi invencible com el pare Terra. No suportava veure’l en aquell estat. O potser el que no podia suportar era adonar-se que havia estat massa ingènua confiant en ell.
La noia observava com el seu avi engolia encara més cervesa i eructava i encara allargava la copa perquè l’hi tornessin a omplir.
—Què deies, Jenner el Blau?
—Envoltat d’una companyia reial com aquesta, Sa Majestat, ben poca cosa.
En Jenner el Blau era un vell astut, més corsari que no pas mercader, de faccions aspres i marcades, castigades pel temps i clivellades com una vella bèstia de proa. Si l’Skara hagués portat la batuta, no li hauria deixat posar un peu als seus molls, i encara menys seure a la seva taula suprema.
La mare Kyre, evidentment, veia les coses d’una altra manera.
—Un capità és com un rei, però d’un vaixell en comptes d’un paÃs. La vostra experiència en pot sortir beneficiada, princesa Skara.
Era del tot indignant.
—Lliçons de polÃtica d’un pirata —va murmurar l’Skara entre dents— i a sobre d’un pirata que ni tan sols no ha triomfat.
—No remugueu. Quantes hores he estat ensenyant-vos a parlar com ho hauria de fer una princesa, com ho hauria de fer una reina? —La mare Kyre va alçar la barbeta perquè la seva veu arribés a l’embigat i ressonés sense obstacles—. Si considereu que els vostres pensaments són dignes de ser escoltats, pronuncieu-los amb orgull, projecteu-los fins al racó més petit de la cambra, ompliu la sala amb les vostres esperances i desitjos i compartiu-los amb tots els oients! Si us avergonyiu dels vostres pensaments, aleshores guardeu silenci. Somriure no costa gens. Què em deies?
—Bé, doncs... —En Jenner el Blau es va gratar els quatre cabells blancs que encara li penjaven de la calba, castigada i clapejada, òbviament un lloc per on no passava mai cap pinta—. L’à via Wexen va esclafar la rebel·lió a les Terres Baixes.
—Amb l’ajut d’aquell gos seu, en Gilling el Brillant, que no venera cap divinitat tret de la Mort. —L’avi de l’Skara va engrapar la copa quan l’esclau encara l’estava servint i va vessar la cervesa per tota la taula—. Diuen que va deixar el camà de la Casa Skeken vorejat d’homes penjats.
—L’atenció de l’Alt Rei se centra ara en el nord —va continuar en Jenner—. I està decidit a doblegar Uthil i Grom-gil-Gorm, i Throvenland...
—Li ve de camà —va concloure la mare Kyre—. Seieu bé, Skara. Escarxofar-se a la cadira és de mala educació.
L’Skara va arrufar les celles, però va redreçar una mica les espatlles per adoptar la postura terriblement artificiosa que aplaudia la clerga: esquena recta com un pal i coll estirat. «Segueu com si tinguéssiu un ganivet a la gola —deia sempre—. El paper d’una princesa no és estar còmoda.»
—Sóc un home avesat a viure en llibertat, i no sóc un entusiasta de l’à via Wexen, ni tampoc de la seva Deessa Única, ni dels seus impostos i normes. —En Jenner el Blau es va masegar la mandÃbula, profundament trist, fent una ganyota—. Però quan la mare Mar abriva la tempesta, un capità fa el que li toca per salvar el que pugui. La llibertat no val res per a la mort. I l’orgull encara val menys per a la vida.
—Sà vies paraules. —La mare Kyre feia que no amb el dit a l’Skara—. Els vençuts poden guanyar el dia de demà . Els morts han perdut per sempre.
—De vegades costa de distingir la saviesa de la covardia —va etzibar l’Skara.
La clerga va serrar la mandÃbula.
—Juro que us he ensenyat maneres més assenyades de tractar un convidat que no pas insultant-lo. La noblesa no es demostra pel respecte que us té el més alt, sinó pel respecte que teniu envers el més humil. Les paraules són armes. Cal anar amb molta cura a l’hora d’utilitzar-les.
En Jenner va fer un gest amb la mà per allunyar qualsevol indici d’haver-se sentit ofès.
—La princesa Skara hi té tot el dret, i tant que sÃ. He conegut uns quants homes més valents que jo. —Va fer un somriure malenconiós i va ensenyar tota la rastellera de dents tortes amb uns quants forats entremig—. I he presenciat com els enterraven prà cticament tots, l’un darrere l’altre.
—La valentia i una llarga vida poques vegades es donen la mà —va dir el rei, que va tornar a trabucar la copa.
—Doncs els reis i la cervesa encara menys —va replicar l’Skara.
—No em queda res, Skara, només la cervesa. Els meus guerrers m’han abandonat. Els meus aliats han desertat. Van fer juraments quan les coses anaven bé, ferms com un roure mentre la mare Sol lluïa, i es van començar a pansir quan els núvols s’aplegaven.
No era cap secret. L’Skara havia vigilat els molls un dia rere l’altre, delerosa de veure quants vaixells portaria el Rei de Ferro, el rei Uthil de Gettland, i quants guerrers acompanyarien el famós Grom-gil-Gorm de Vansterland. Un dia rere l’altre des que van brotar les primeres fulles, mentre feien una ombra esclarissada i mentre agafaven un to marronós, i encara després, dia rere dia, quan, finalment, les fulles van començar a caure. No van arribar mai.
—La fidelitat és habitual en els gossos però escassa en els homes —va assenyalar la mare Kyre—. Un pla que es basa en la fidelitat és el pitjor de tots.
—I què vols? —va preguntar l’Skara—. Un pla que es basi en la covardia?
El seu avi es va girar; la va mirar: tenia els ulls vidriosos i l’alè de bevedor de cervesa. Estava vell. Vell i abatut.
—Sempre has estat valenta, Skara. Més valenta que jo. No hi ha cap dubte que la sang d’en Bail et corre per les venes.
—La vostra sang també, Sa Majestat! Vós sempre em dèieu que només mitja guerra es guanya amb espases. L’altra mitja es guanya aquÃ. —I l’Skara es va prémer la templa amb el tou del dit, amb tanta força que es va fer mal.
—Sempre has estat llesta, Skara. Més llesta que jo. Els déus saben prou bé que podries moure mars i muntanyes, i quan et plagui. Som-hi, lliura aquesta mitja guerra. Brinda’m la gran astúcia que faci recular els exèrcits de l’Alt Rei i salva la nostra terra i la nostra gent de l’espasa d’en Gilling el Brillant. Aixà m’estalviaràs el deshonor d’acceptar l’à via Wexen.
L’Skara va mirar el terra, cobert de palla; tenia la cara ardent.
—Ja m’agradaria. —Però tot just era una noia de disset hiverns i, tingués o no sang d’en Bail a les venes, al cap encara no hi tenia respostes d’heroi—. Em sap greu, avi.
—A mi també, bonica. —El rei Fynn es va deixar caure damunt la cadira i amb un gest va reclamar més cervesa—. A mi també.
—Skara.
L’acabaven d’arrencar d’uns malsons pertorbadors. Estava a les fosques, veia la cara espectral de la mare Kyre a la llum trèmula d’una espelma.
—Skara, desperteu-vos.
Va engrapar les pells matusserament, endormiscada, i es va tornar a acotxar. De fora venien uns sorolls estranys. Crits i rialles.
La noia es va fregar els ulls.
—Què és aquest soroll?
—Heu de marxar amb en Jenner el Blau.
En aquell moment l’Skara va veure el mercader anant d’una banda a l’altra de la porta de la seva cambra. Una figura negra, grenyuda, amb els ulls mirant a terra.
—Què?
La mare Kyre la va estirar del braç per llevar-la.
—Heu de marxar ara mateix.
L’Skara estava a punt de protestar, com sempre feia. Però va veure l’expressió de la clerga i va obeir sense dir ni piu. Mai no havia vist la mare Kyre espantada.
Els sorolls de fora ja no semblaven rialles, sinó crits i veus ferotges.
—Què passa? —va fer a l’últim amb veu rogallosa.
—He comès un error terrible. —La mare Kyre mirava ara la porta, adés l’Skara—. Vaig confiar en l’à via Wexen —va dir fent girar el braçalet d’or que l’Skara duia al braç, el mateix braçalet que temps enrere en Bail el Constructor havia portat a la batalla; a la llum de l’espelma, el robà lluïa d’un roig fosc com la sang acabada de vessar—. Té, per a tu. —La clerga va allargar el braçalet a en Jenner el Blau—. Si em jures que la portaràs sana i està lvia fins a Thorlby.
Amb aire de culpabilitat i ulls espurnejants, el corsari va alçar el cap i va agafar el braçalet.
—T’ho juro. Per un jurament de Sol i un jurament de Lluna.
La mare Kyre tenallava amb una força dolorosa les dues mans de l’Skara.
—Passi el que passi, heu de viure. Aquest és ara el vostre deure. Heu de viure. Heu de governar. Heu de lluitar per Throvenland. Heu de representar la seva gent si... si no queda ningú més.
L’Skara tenia la gola tan nuada de por que prà cticament no podia parlar.
—Lluitar? Però si...
—Jo us n’he ensenyat. Ho he intentat. Les paraules són armes. —La clerga va eixugar les llà grimes del rostre de l’Skara; la noia ni tan sols s’havia adonat que plorava—. El vostre avi tenia raó, sou valenta i llesta. Però ara heu de ser forta. Ja no sou una nena. Recordeu-ho sempre, la sang d’en Bail corre per les vostres venes. I ara correu, aneu.
Descalça, amb pas sigil·lós, l’Skara va seguir en Jenner el Blau. La princesa anava en camisa de dormir i tremolava. Tenia tan ben apreses les lliçons de la mare Kyre que més que témer per la seva vida es preocupava per si anava vestida com calia. Les flames que es veien més enllà de les diminutes finestres feien unes ombres que clavaven ganivetades sobre una estesa de palla. Va sentir crits de pà nic i els lladrucs d’un gos silenciats de sobte. Després, un cop sord com un tro, com si talessin un arbre.
Com si envestissin la porta a destralades.
L’Skara i el corsari van entrar a la cambra dels convidats, on mesos abans havien dormit els guerrers espatlla amb espatlla. Ara només hi quedava la manta esparracada d’en Jenner el Blau.
—Què passa? —va mussitar ella amb una veu tan fina i escardalenca que prà cticament no la va reconèixer.
—En Gilling el Brillant ha vingut amb la seva tropa —va dir en Jenner— per saldar els comptes de l’à via Wexen. Ialetoft ja crema. Em sap greu, princesa.
L’Skara es va estremir quan ell li va passar una cosa pel coll. Era un dogal de fil d’argent recargolat que dringava subtilment, la mena de cadeneta que portava la noia ingling que li feia els recollits de cabell.
—Que sóc esclava, ara? —va murmurar mentre en Jenner es lligava l’altre extrem de la cadena al canell.
—Ho heu de semblar.
L’Skara va recular en sentir un soroll estrepitós a fora, el xoc del metall, i en Jenner la va empènyer contra la paret. Va apagar l’espelma i tots dos van quedar submergits en la foscor. La princesa va veure que el corsari desembeinava una daga, la mare Lluna llambregava a la punta.
De l’altra banda de la porta van arribar uns udols forts i esfereïdors, rugits de bèsties, no pas veus d’homes. L’Skara va serrar fort els ulls, les parpelles li coïen a causa de les llà grimes, i va resar. Recitava les pregà ries entre dents, quequejant; pregà ries sense sentit, a tots els déus i a cap en concret.
Que fà cil ser valent quan l’Última Porta sembla petita vista des de la distà ncia, una cosa llunyana que no t’afecta. Ara sentia l’alè fred de la mort al clatell i se li havia glaçat la valentia. Tot just la nit anterior esmentava la covardia a la lleugera. Ara entenia què era.
Un últim xiscle llarg i després el silenci, gairebé pitjor que tota la bullÃcia anterior. Va notar que l’arrossegaven endavant i l’alè ranci d’en Jenner a la galta.
—Hem de tocar el dos.
—Tinc por —va dir amb un bleix de veu.
—Jo també. Però si ens hi encarem amb audà cia els podrem convèncer perquè ens deixin lliures. Si ens troben amagant-nos...
«Només pots vèncer les teves pors encarant-t’hi —li deia el seu avi—. Si les defuges, et venceran.» En Jenner va obrir la porta, que va grinyolar, i l’Skara va fer mans i mà nigues per encalçar-lo; els genolls li tremolaven tant que gairebé entrexocaven.
Els peus descalços van lliscar sobre una superfÃcie molla. Al costat de la porta hi seia un home mort, tota la palla que l’envoltava era negra de sang.
Borid era el seu nom. Un guerrer que havia servit el seu pare. Havia carretejat l’Skara a collibè quan era petita perquè pogués arribar als préssecs de l’hort que s’alçaven per sobre de les muralles del Cap d’en Bail.
Els ulls coents es van dirigir lentament cap a la direcció d’on venien les veus. Per damunt de les armes trencades i els escuts esberlats. Per damunt dels cadà vers, doblegats, estesos, oberts de braços i cames, entre les columnes esculpides que havien donat nom a la sala del seu avi: el Bosc.
Tot de siluetes s’havien congregat al voltant de les flames llangoroses de la gran llar de foc circular. Guerrers llegendaris, equipats amb cotes de malles, armes i anelles-moneda que rutilaven amb els colors del foc. Les seves grans ombres s’allargassaven damunt del terra fins a on era ella.
La mare Kyre era entre ells, i l’avi de l’Skara també, malforjat amb la cota de malles, que s’havia enfundat apressadament, i els cabells encara esvalotats d’haver-se aixecat del llit. Somrient afablement als dos presoners, hi havia un guerrer esvelt, de cara suau i atractiva, d’aire tan despreocupat com un infant. Al voltant d’ell hi havia un espai que els altres assassins ni tan sols s’atrevien a desafiar.
Era en Gilling el Brillant, el que no venerava cap divinitat tret de la Mort.
La seva veu ressonava airosament en la immensitat de la sala.
—Tenia l’esperança de presentar els meus respectes a la princesa Skara.
—Se n’ha anat a ca la seva cosina Laithlin —va dir la mare Kyre. La mateixa veu que, amb tota la serenor, havia alliçonat, corregit i castigat l’Skara cada dia de la seva vida, tenia, aquesta vegada, un desconegut refilet de terror—. On mai no la trobareu.
—Ah, l’anirem a trobar allà , doncs —va dir un dels guerrers d’en Gilling, un home voluminós amb coll de brau.
—Ben aviat, mare Kyre, ben aviat —va dir un altre que duia una llança llarga i una banya al cinturó.
—Vindrà el rei Uthil —va dir ella—. Cremarà els vostres vaixells i us tornarà a la mar.
—Com cremarà els meus vaixells si estan en lloc segur darrere de les grans cadenes del Cap d’en Bail? —va preguntar en Gilling—. Les cadenes de les quals em vas donar la clau.
—Vindrà en Grom-gil-Gorm —va dir, però la veu ja s’havia apagat i era gairebé un xiuxiueig.
—Aixà ho espero. —En Gilling va allargar les dues mans i amb la delicadesa de sempre va col·locar bé els cabells de la mare Kyre darrere l’espatlla—. Però arribarà massa tard per a tu.
En Gilling va desembeinar l’espasa; tenia un gran diamant encastat al pom d’urpa daurada i l’acer refulgia en la foscor amb tanta intensitat que va enlluernar l’Skara.
—A tots ens espera la mort. —El rei Fynn va respirar fondo pel nas i va redreçar el cos amb orgull; un moment fugaç de l’home que havia estat. Va passejar la mirada per la sala i per les columnes, va trobar els ulls de l’Skara, i a ella li va semblar que li dirigia un Ãnfim somriure. Tot seguit va abaixar la mirada cap als genolls.
—Avui mates un rei.
En Gilling va arronsar les espatlles.
—Reis i camperols. Davant la Mort tots som iguals.
I va clavar l’espasa al coll de l’avi de l’Skara just al punt on s’uneix amb l’espatlla, va enfonsar la fulla fins a l’empunyadura i la’n va enretirar; un cop rà pid i letal com un llamp. El rei Fynn va fer un xiscle sec i va morir a l’instant; en desplomar-se, va caure de cara a la llar de foc circular. L’Skara es va quedar immòbil, amb la respiració a tota brida i el cap desbocat.
La mare Kyre es va quedar amb la mirada clavada en el cadà ver del seu senyor.
—L’à via Wexen em va donar la seva paraula —va dir quequejant.
I tac, tac, tac, la sang regalimava de la punta de l’espasa d’en Gilling.
—Les promeses només les obeeixen els febles.
En Gilling va fer un gir perfecte com si fos un ballarÃ; l’acer lluïa en la penombra. Va sortir expel·lida una gota negra i el cap de la mare Kyre va rebotar a terra amb un so buit mentre el cos s’esfondrava com si ja no tingués ossos que l’aguantessin.
L’Skara va fer un esbufec d’esgarrifança. Havia de ser un malson. Una pujada de febre. Volia jeure. Els ulls li parpellejaven, el cos li flaquejava, però la mà d’en Jenner el Blau la subjectava pel braç; li feia mal, però li transmetia fermesa.
—Ets una esclava —li va dir en Jenner a sota veu, sacsejant-la severament—. Tu no dius res ni entens res.
L’Skara va intentar sufocar els sanglots en sentir el so de les petjades lleugeres que es dirigien cap a ells. Al lluny, algú havia començat a cridar, i no s’aturaria.
—Vaja, vaja —va dir en Gilling el Brillant en veu baixa—. Aquest parell no són dels nostres.
—No, senyor. Em dic Jenner el Blau. —L’Skara no entenia com podia fer una veu tan simpà tica, segura i assenyada. Si ella hagués desplegat els llavis, només n’haurien sortit sanglots i baves—. Sóc mercader i tinc la patent de l’Alt Rei, i no fa gaire que hem tornat del riu DivÃ. Ens dirigÃem a la Casa Skeken i un vendaval ens va desviar del rumb.
—DevÃeu ser un bon amic del rei Fynn per ser convidat a la seva sala.
—Un hà bil mercader és amic de tothom, senyor.
—Estàs suant, Jenner el Blau.
—Francament, em feu por.
—Un hà bil mercader, i tant... —L’Skara va notar un toc suau sota la barbeta i va apujar el cap. Observava la cara de l’home que feia un moment havia mort les dues persones que l’havien criat des de ben petita; encara conservava el somriure afable tacat de sang de les vÃctimes i el tenia tan a tocar que li podia comptar els esquitxos que tenia per tot el nas. En Gilling va arronsar els llavis carnosos i va fer un xiulet fort i net—. I de bones mercaderies.
En Gilling va passar-li la mà pels cabells, se’n va enrotllar un ble als seus dits allargassats i li va enretirar de la cara, de manera que la punta del dit polze li va fregar la galta.
«Heu de viure. Heu de governar.» L’Skara va sufocar la por, l’odi. Va fer cara de morta, d’esclava, inexpressiva.
—I això, mercader, que m’ho vendries? —va preguntar en Gilling—. A canvi de la teva vida, potser?
—Oi tant, senyor —va respondre en Jenner el Blau. L’Skara ja sabia que la mare Kyre havia estat ben ximple de confiar en aquell bergant. Va agafar aire per maleir-lo i els dits nuosos del vell encara es van clavar més al braç d’ella—. Però no puc.
—Per experiència, i en tinc molta i de molt sanguinà ria... —En Gilling el Brillant va alçar l’espasa tenyida de vermell i se la va atansar a la galta com faria una nena amb la seva nina preferida; el pom del diamant lluïa encès de guspires vermelles, taronges i grogues— sé que una fulla esmolada talla tot un reguitzell de no pucs.
La nou del coll d’en Jenner sotraguejava cada vegada que s’empassava saliva.
—La noia no és meva, no la puc vendre. És un regal. Del prÃncep Varoslaf de Kalgiv a l’Alt Rei.
—Ui! —A poc a poc en Gilling va abaixar l’espasa, que li va deixar una llarga taca vermella a la cara—. He sentit a dir que tot home llest tem en Varoslaf.
—Té molt poc sentit de l’humor, és cert.
—Com més s’infla el poder d’un home, més es panseix el seu bon humor. —En Gilling va mirar encuriosit el rastre de petjades ensangonades que havia deixat entre les columnes, entre els cadà vers—. L’Alt Rei és més o menys igual. No seria prudent pispar un obsequi que es fan l’un a l’altre, aquests dos.
—He pensat exactament el mateix tot el camà de tornada de Kalgiv —va dir en Jenner.
En Gilling el Brillant va fer petar els dits tan fort com una fuetada i tot d’una els ulls se li van il·luminar amb entusiasme juvenil.
—Tinc una idea! Llançarem una moneda. Cara, et pots endur aquesta preciositat a la Casa Skeken i deixar que renti els peus de l’Alt Rei. Creu, et mato i me’n serveixo millor. —Va donar una palmellada a l’espatlla d’en Jenner—. Què me’n dius, bon amic?
—Jo dic que l’à via Wexen s’ho prendrà malament —va dir en Jenner.
—Ella tot s’ho pren malament. —En Gilling va somriure d’orella a orella i la pell fina del contorn dels ulls li va fer unes arrugues afables—. Però jo només em doblego davant la voluntat d’una única dona. Ni l’à via Wexen, ni la mare Mar, ni la mare Sol, ni tan sols la mare Guerra. —Va llançar una moneda d’or centellejant enlaire, al capdamunt dels espais sagrats del Bosc—. Només davant de la Mort. —Va engrapar la moneda en la foscor—. Rei o camperol, alt o baix, fort o feble, savi o ximple. A tots ens espera la mort.
Dit això, en Gilling va obrir la mà amb la moneda brillant al palmell.
—Ves per on —va dir en Jenner el Blau mirant la moneda amb les celles arquejades—, em sembla que encara es pot esperar una mica més, la Mort.
En Jenner el Blau i l’Skara van fugir a corre-cuita per les runes de Ialetoft. El vent cà lid abrivava la palla en flames, la nit era un bullici de crits, súpliques i plors. L’Skara no aixecava els ulls de terra, com havia de fer una esclava; ara ja no quedava ningú que li digués que no podia caminar capcota. De mica en mica la por es desglaçava i prenia la forma de culpa.
Van saltar a bord del vaixell d’en Jenner i se’n van anar. La tripulació murmurava pregà ries d’agraïment al pare Pau per haver-los salvat de la carnisseria, i els rems cruixien a un ritme continu mentre el vaixell avançava entre les galeres dels invasors i s’allunyava mar endins. L’Skara es va deixar caure entre la cà rrega del vaixell. A poc a poc, mentre esguardava com les flames devoraven la meravellosa sala del rei Fynn i, amb ella, el seu passat, la culpa es va estancar i va formar un doll de dolor. El magnÃfic gablet esculpit s’alçava negre sobre les flames i tot d’una s’esfondrava i aixecava una font de guspires que feien remolins en l’aire.
La crema de tot el que havia conegut va anar minvant. Des de la distà ncia i la foscor, Ialetoft ja només era una taca petita en flames. La lona espetegava mentre en Jenner ordenava al vaixell que viressin cap al nord, en direcció a Gettland. L’Skara es va aixecar i va mirar enrere, al passat; les llà grimes se li estroncaven a les galtes i el dolor les glaçava i les convertia en el pes ferri, fred, feixuc de la fúria.
—Veuré Throvenland lliure —va mussitar, serrant els punys—, la sala del meu avi reconstruïda i la carronya d’en Gilling el Brillant a mercè dels corbs.
—De moment, complim la promesa de mantenir-vos sana i està lvia, Sa Altesa.
En Jenner li va treure el dogal del coll, va agafar la seva capa i va abrigallar les espatlles tremoloses de la noia.
L’Skara va alçar els ulls i el va mirar.
—Et vaig jutjar malament, Jenner el Blau —va dir fregant-se les marques que li havia deixat el fil d’argent.
—El vostre judici era encertat. He fet coses molt pitjors del que pugueu imaginar.
—Aleshores, per què arrisques la teva vida per la meva?
L’home es va gratar la mandÃbula, com si rumiés la resposta.
—Perquè el passat és immutable —va dir, finalment, arronsant les espatlles—. El futur, no. —Li va ficar una cosa a la mà . Era el braçalet d’en Bail, el roig sanguini del robà brillava sota la claror de la lluna—. Teniu, em sembla que això és vostre.
NO HI HAURÀ PAU
—Quan arribaran?
El pare Iarvi seia a terra, estintolat contra un arbre, amb les cames encreuades i un llibre d’aspecte antic obert damunt dels genolls. Semblava ben bé que dormÃs si no fos perquè les feixugues parpelles se li movien intermitentment mentre escrivia.
—Sóc un clergue, Koll —va murmurar—, no un vident.
En Koll va mirar amb mals ulls les ofrenes escampades al voltant de la clariana. Ocells decapitats, copes de cervesa escurades i manats d’ossos penjant d’un cordill. Un gos, una vaca, quatre ovelles, tots cap per avall penjats de branques amb inscripcions rúniques, infestats de mosques que s’arremolinaven vora els colls tallats.
També hi havia un home. Un esclau, a jutjar per les marques del coll, que duia una tosca inscripció rúnica a l’esquena i a qui els artells de la mà li fregaven el terra brut de sang. Un sacrifici major a El Que Fa Germinar les Llavors d’alguna dona acabalada desitjosa de ser mare.
En Koll no era gaire amant dels llocs sants. El feien sentir observat. Li agradava pensar que era un home honrat, però tothom té secrets. Tothom té dubtes.
—Què és aquest llibre? —va preguntar.
—Un tractat sobre relÃquies èlfiques que va escriure fa dos-cents anys la germana Slodd de Reerskoft.
—Ja veig que continues interessat pels coneixements prohibits, eh?
—De l’època en què el Clergat tenia més intenció de recollir informació que no pas d’ocultar-la.
—Només el que se sap es pot controlar —va mussitar en Koll.
—I tot coneixement, com tot poder, pot ser perillós en mans equivocades. El que compta és l’ús que en facis.
El pare Iarvi es va llepar la punta del monyó del dit de la mà esguerrada i el va fer servir per passar la pà gina.
En Koll va mirar amb cara de perplexitat el bosc silenciós.
—Calia venir tan d’hora?
—Acostuma a guanyar la batalla el bà ndol que arriba abans al lloc.
—No havÃem vingut a negociar la pau?
—El camp de batalla del clergue són les converses de pau.
En Koll va fer un sospir i li van petarrellejar els llavis. Es va enfilar dalt d’una soca als marges de la clariana, a una distà ncia prudent de totes les ofrenes, va desembeinar la daga i un tros de fusta de freixe que havia començat a afaiçonar. Seria La Que Pica l’Enclusa, amb el martell enlaire. Un regal per a la Rin, quan tornés a Thorlby. Això si tornava i no acabava, ell també, penjat d’un arbre en aquella clariana. Un cop més va fer petarrellejar els llavis.
—Els déus t’han concedit un bon grapat de dons —va mussitar el pare Iarvi sense aixecar la vista del llibre—: mans destres, un enginy agut, una bonica mata de cabells rossos, un sentit de l’humor una mica agosarat. Però vols ser un gran clergue i fer costat als reis?
En Koll es va empassar la saliva.
—Ja saps que sÃ, pare Iarvi. Més que cap altra cosa.
—Aleshores has d’aprendre moltes coses, i la primera de totes és a tenir paciència. Centra d’una vegada aquest cap de pardals que tens i un dia podràs canviar el món, com volia la teva mare.
En Koll va fer una estrebada al cordill que duia al coll i va notar com sota la camisa repicaven els pesos que hi duia penjats. Eren els pesos que la seva mare, la Safrit, solia portar al damunt quan era rebostera; eren del tot fiables i donaven el pes just. «Sigues valent, Koll. Sigues el millor home que puguis.»
—Déus, encara la trobo a faltar —va mussitar.
—Jo també. Ara quiet i observa bé el que faig.
En Koll va deixar estar els pesos.
—Tinc els ulls clavats en tu, pare Iarvi.
—Ara tanca’ls. —El clergue va tancar el llibre d’un cop brusc i es va aixecar, espolsant-se les fulles seques de l’esquena del seu abric—. I obre bé les orelles.
Se sentien unes passes que venien del bosc i es dirigien cap allà on eren ells. En Koll va desar la talla però va conservar la daga apuntant cap a la mà niga. Potser sà que les paraules ben triades solucionaven la majoria dels problemes, però per l’experiència d’en Koll, l’acer ben esmolat era l’eina perfecta per abordar els altres.
D’entre els arbres va sorgir una dona vestida de negre, el color del Clergat. Duia els cabells d’un pèl-roig encès rapats a les temples i pentinats amb llard formant una cresta; al voltant de les orelles hi tenia tot de runes tatuades. El rostre, sever, s’hi tornava encara més quan els músculs es contreien en rosegar l’escorça de somiador, i les comissures dels llavis eren tacades de porpra.
—Arribeu d’hora, mare Adwyn.
—No tan d’hora com vós, pare Iarvi.
—La mare Gundring sempre em deia que era de mala educació arribar el segon a una reunió.
—Espero, doncs, que no tingueu en compte la meva descortesia.
—Això depèn de les paraules que porteu de l’à via Wexen.
La mare Adwyn va aixecar la barbeta.
—El vostre senyor, el rei Uthil, i el seu aliat, en Grom-gil-Gorm, han trencat els seus juraments a l’Alt Rei, n’han rebutjat la mà amiga que se’ls oferia i han alçat les espases en contra d’ell.
—La seva mà amiga pesava massa sobre nosaltres —va dir en Iarvi—. Han passat dos anys des que ens en vam desprendre i tots respirem millor. Dos anys i l’Alt Rei no ha conquerit cap poble ni ha guanyat cap batalla...
—I quines batalles han lliurat l’Uthil i en Gorm? Llevat que compteu les que es lliuren cada dia l’un contra l’altre? —L’Adwyn va escopir suc per la comissura dels llavis mentre en Koll s’entretenia, inquiet, amb una filagarsa de la mà niga. La clerga l’havia encertat de ple—. Heu tingut bona sort, pare Iarvi, perquè en aquesta rebel·lió l’Alt Rei s’ha fixat en les Terres Baixes. Una rebel·lió que, segons tinc entès, heu contribuït a desfermar.
En Iarvi va parpellejar, tot innocència.
—Que puc fer, jo, que s’alcin els homes a centenars de milles d’aqu� Que sóc mag, potser?
—Alguns diuen que ho sou, però la mà gia, la sort o la gran astúcia ara no canviaran res. La rebel·lió ja ha estat esclafada. En Gilling el Brillant es va enfrontar en duel als tres fills d’en Hokon i els va matar d’un a un. Té una habilitat sense parió amb l’espasa.
El pare Iarvi va clavar la mirada a l’única ungla de la mà esguerrada, com si volgués veure si tenia bon aspecte.
—El rei Uthil potser no ho veu aixÃ. Ell hauria mort aquests tres germans d’un sol cop.
La mare Adwyn no va fer cas d’aquella fanfarronada.
—En Gilling el Brillant és una nova mena d’home, amb noves maneres de fer. Va clavar l’espasa als qui van trencar els juraments i els seus acompanyants van calar foc a la sala de cadascun d’ells amb les famÃlies a dins.
—Va calar foc a les famÃlies. —En Koll es va regirar—. Veig que progressa.
—Que no sabeu què va fer després en Gilling el Brillant?
—He sentit a dir que sap ballar prou bé —va respondre en Koll—. Va ballar?
—Oi tant. Per tots els carrers de Ialetoft, i va fer una visita al deslleial rei Fynn.
Es va fer un silenci. La brisa va fer remorejar les fulles i crepitar les ofrenes, i va fer pujar un calfred pel clatell d’en Koll. La mare Adwyn va sufocar un somriure.
—Ah. Veig que el vostre bufó no en pot fer befa d’això. Ialetoft és un munt de runes, i la sala del rei Fynn, només cendres. Els seus guerrers han quedat escampats als quatre vents.
En Iarvi va arrufar subtilment les celles.
—I què se n’ha fet, del rei?
—És a l’altra banda de l’Última Porta, amb la seva clerga. Tots dos van quedar sentenciats a mort el dia que els vau enredar per participar en aquesta petita aliança dels perduts.
—Al camp de batalla —va mussitar el pare Iarvi— no hi ha norma que valgui. Noves maneres, sÃ, és clar.
—En Gilling el Brillant ja està calant foc arreu de Throvenland per aplanar el camà a l’exèrcit de l’Alt Rei. Un exèrcit més nombrós que tots els granets de sorra de la platja. L’exèrcit més gran que s’ha posat en marxa des que els elfs van declarar la guerra a la Deessa. Abans de mitjan estiu seran a les portes de Thorlby.
—El futur és una terra embolcallada amb boira, mare Adwyn. Ens pot sorprendre a tots plegats.
—No cal ser cap profeta per veure el que vindrà . —Va treure un pergamà i el va descargolar, el paper estava atapeït de runes gargotejades—. L’à via Wexen us nomenarà a vós i a la reina Laithlin bruixots i traïdors. El Clergat declararà aquest paper-moneda propietat de la mà gia èlfica, i s’il·legalitzarà i es proscriurà a tot aquell que l’utilitzi.
En Koll es va sobresaltar en sentir l’espetec d’un branquilló entre la malesa.
—Us haurien d’esborrar d’aquest món, i el mateix haurien de fer amb l’Uthil, en Gorm i qualsevol que els faci costat.
Aleshores van aparèixer els homes. Per les sivelles quadrades de les capes i els escuts llargs, es veia que eren de Iutmarca. En Koll en va comptar sis, i en va sentir com a mÃnim dos més al darrere, i es va obligar a no tombar-se.
—Espases desembeinades? —va preguntar el pare Iarvi—. Sobre el terreny sagrat del pare Pau?
—Nosaltres només venerem la Deessa Única —va grunyir el seu capità , un guerrer amb un casc gravat en or—. Per a nosaltres, tot això no són sinó rampoines.
En Koll va mirar les cares esmolades i les espases esmolades que l’apuntaven, mentre agafava amb el palmell relliscós l’empunyadura de la daga que duia amagada.
—Estem ficats en un bon embolic —va dir ell amb la veu trencada.
La mare Adwyn va deixar caure el pergamÃ.
—Tot i això, malgrat que sou un conspirador i un traïdor, l’à via us ofereix la pau. —Una ombra esclarissada va lliscar per la seva cara en alçar la vista cap al cel—. La Deessa Única és una deessa que realment sap perdonar.
El pare Iarvi va fer un rebuf. En Koll no se’n sabia avenir, que pogués semblar tan valent.
—Però de ben segur que el seu perdó té un preu, oi?
—S’han de destruir totes les està tues dels Déus Superiors i tot el mar Trencat ha de venerar la Deessa Única —va dir l’Adwyn—. Tot vansterlandès i gettlandès haurà de pagar un delme anual al Clergat. El rei Uthil i el rei Gorm deixaran les seves armes als peus de l’Alt Rei a la Casa Skeken, suplicaran el perdó i acataran els nous juraments.
—Els vells juraments no prevaldran.
—Per això vós, la mare Scaer i el jove prÃncep Druin a partir d’ara sereu hostatges.
—Mmmmmmm. —El pare Iarvi va alçar el dit esguerrat per picar-se la barbeta—. És una oferta fantà stica, però els estius a la Casa Skeken poden ser una mica calorosos.
Va passar una fletxa vibrant pel costat de la cara d’en Koll, tan a prop que la va notar a la galta. La fletxa va encertar silenciosament l’espatlla del cap dels guerrers, just per sobre del cantell del seu escut.
Van passar volant més astes des del bosc. Un home va cridar. Un altre es va aferrar a la fletxa que tenia clavada a la cara. En Koll es va abraonar sobre el pare Iarvi i el va arrossegar darrere el tronc robust d’un arbre sagrat. Va veure d’una revolada un guerrer que brandava l’espasa i es dirigia a la cà rrega contra ells. Aleshores va aparèixer en Dosduvoi, immens com una casa de pagès, i amb un únic gir de la seva gran atxa va enganxar l’home pels peus i el va engegar rodolant bosc enllà sota una pluja de fulles mortes.
Les ombres es recargolaven, etzibaven ganivetades, destralejaven i colpejaven les ofrenes i les feien balandrejar. Després d’uns moments sanguinaris, els homes de la mare Adwyn ja feien companyia al rei Fynn a l’altre costat de l’Última Porta. El capità estava de genolls, panteixant, amb sis fletxes clavades a la cota de malles. L’home intentava incorporar-se amb l’espasa com a crossa, però perdia força vermella.
En Fror es va esmunyir a la clariana, amb una mà aferrada a l’atxa massissa i l’altra desfermant amb cura la sivella del casc del capità gravat en or. Era un casc magnÃfic que quedaria d’allò més bé a un prÃncep magnÃfic.
—Et penediràs del que acabes de fer —va dir el capità , panteixant, amb els llavis ensangonats i els cabells blancs enganxats al front suat.
En Fror va assentir lentament amb el cap.
—Ja me’n penedeixo ara.
Va colpejar el capità a la coroneta i el va deixar estès a terra amb els braços completament oberts.
—Ara ja em pots deixar aixecar —va dir el pare Iarvi donant copets a l’esquena d’en Koll.
El noi es va adonar que havia cobert el clergue amb el seu cos com ho faria una mare amb el seu petit en una tempesta.
—No m’hauries pogut explicar el pla? —va preguntar aixecant-se de la posició de quatre grapes.
—No es pot revelar el que no se sap.
—No confies en mi per dissimular?
—La confiança és com el vidre —va dir en Rulf, penjant-se el seu gran arc de banya a l’espatlla i allargant la seva voluminosa mà a en Iarvi per ajudar-lo a aixecar-se—. És preciós, però només un curt de gambals hi deixaria molt de pes al damunt.
Els veterans guerrers de Gettland i Vansterland havien encerclat la clariana per tots costats, i al bell mig s’hi alçava la figura solità ria de la mare Adwyn. A en Koll gairebé li va fer llà stima, però sabia que no els aportaria res de bo a cap d’ells.
—Pel que sembla, jo he estat més bon traïdor que vós —va dir en Iarvi—. Ja són dues vegades que la vostra mestra m’intenta fer desaparèixer d’aquest món, i aquà em teniu.
—Per això us coneixen, aranya, per ser un traïdor. —La mare Adwyn li va escopir suc d’escorça porpra als peus—. Què se n’ha fet, del terreny sagrat del pare Pau?
En Iarvi va arronsar les espatlles.
—Ah, res, és un déu que sap perdonar. Però potser millor que us pengem d’aquests arbres i, per si de cas, us esquincem la gola com a ofrena.
—Doncs aleshores feu-ho —va dir amb un fil de veu.
—Qui és compassiu demostra tenir més poder que qui mata. Torneu amb l’à via Wexen. Doneu-li les grà cies per tota la informació que m’heu donat, serà d’allò més útil. —Es va girar vers els homes morts, ja els lligaven per penjar-los dels peus a les branques de l’arbreda—. I doneu-li les grà cies per aquestes valuoses ofrenes als Déus Superiors, no tinc cap dubte que les apreciaran. —El pare Iarvi es va atansar a ella d’una batzegada, amb els llavis arrufats. La mà scara de la mare Adwyn va caure de cop, i en Koll li va veure la por—. Però digueu a la Clerga Suprema que em cago en la seva oferta! Vaig jurar que em venjaria dels assassins del meu pare. Vaig fer un jurament de Sol i un jurament de Lluna. Digueu a l’à via Wexen que mentre ella i jo siguem vius, mai no hi haurà pau.
MAI PROU SANGUINARI
—Et mataré, puta de mig cap rapat! —va rondinar en Raith, ruixant saliva mentre corria al darrere d’ella.
En Rakki li va agafar el braç esquerre i el Soryorn, el dret, i entre tots dos el van retenir. Fet i fet, ja hi estaven acostumats.
L’Espina Bathu estava immòbil, només se li van moure els músculs de la mandÃbula, tensos al costat rapat del cap.
—Calmem-nos tots plegats una mica —va dir el seu marit, en Brand, fent un gest amb les mans obertes, com un pastor que intenta calmar un ramat esvalotat—. Es tracta que siguem aliats, oi que s� —Era un home robust, fort com un toro, molsut de cap a peus—. Perquè... perquè no ens mantenim en la llum un moment.
En Raith va deixar clar davant de tothom què en pensava, d’això: es va regirar i es va poder alliberar prou de les urpes del seu germà per escopir a la cara d’en Brand. No va fer punteria, ni de bon tros, però la seva posició va quedar clara.
L’Espina va fer una ganyota de menyspreu.
—Espero que el sacrifiquin, aquest gos.
Tothom té els seus punts febles i aquestes paraules van tocar en Raith de ple. Va defallir, va deixar caure el cap a banda i banda ensenyant les dents amb una ganyota displicent mentre arrossegava els ulls fins a en Brand.
—I si canvio d’opinió i mato aquesta covarda que tens per dona?
En Raith sempre havia sabut la manera d’encetar les lluites, i tampoc no era gens dolent a l’hora d’acabar-les, però res no l’havia preparat per preveure la velocitat amb què l’Espina se li llançaria al damunt.
—Ets home mort, malparit de cabells lletosos!
En Raith va fer una bona estrebada per alliberar-se del seu germà ; gairebé arrossega en Rakki i en Soryorn, tots tres fets un embull enmig del moll. Van caldre tres gettlandesos per emportar-se l’Espina a la força: l’antic i esquerp mestre d’armes, en Hunnan; el vell timoner de cap pelat, en Rulf, i en Brand, que l’agafava pel coll amb el seu braç ple de cicatrius. Tots tres homes forts, tensos per l’esforç, i tot i aixà el puny descontrolat de la noia va arribar a donar un bon cop a la testa d’en Raith.
—Pau! —va implorar en Brand mentre maldava per empènyer enrere la seva dona—. Per l’amor dels déus, pau!
Però ja ningú no estava per orgues. Ara eren uns altres els que proferien insults, tant gettlandesos com vansterlandesos. En Raith va veure artells blancs aferrats a empunyadures d’espases, va sentir el xerric de la daga d’en Soryorn en desembeinar-la. Podia ensumar la violència imminent, molt pitjor del que ell havia previst. Però la violència no és de fiar. Poques vegades es manté dins dels lÃmits que un es marca. Si s’hi mantingués, ja no seria violència.
En Raith va ensenyar les dents —mig grunyint, mig somrient—, foc ardent al pit, respiració que li abrusava la gola, tots els músculs en tensió.
Podria haver estat una batalla digna de ser cantada allà mateix, als molls plujosos de Thorlby, si en Grom-gil-Gorm no s’hagués obert pas a colzades entre la munió enfurismada com un toro imponent entre una multitud de cabretes.
—Prou! —va bramar el rei de Vansterland—. Què és aquest galliner?
El guirigall es va aturar en sec. En Raith es va desfer del seu germà , somrient i ensenyant les dents com un llop, i l’Espina es va allunyar del seu marit, vociferant malediccions. Sens dubte a en Brand li esperava una nit incòmoda, però per a en Raith tot havia anat prou bé. Al capdavall, ell havia vingut a lluitar i tant li feia amb qui.
Els gettlandesos d’ulls irats van obrir pas al rei Uthil, abraçat a l’espasa desembeinada. En Raith, evidentment, l’odiava. Un bon vansterlandès havia d’odiar el rei de Gettland. Però, malgrat tot, semblava un home digne d’admiració, rÃgid i gris com una barra d’acer, igual d’inflexible, cèlebre per moltes victòries i poques paraules, amb una espurna de follia al fons dels ulls enclotats que manifestava que només tenia un espai fred allà on els déus solien allotjar la compassió en els homes.
—M’has decebut, Espina Bathu —va grallar amb una veu rasposa com una mola—. N’esperava més, de tu.
—Em sap molt de greu, Sa Majestat —va grunyir, fulminant en Raith amb la mirada, i després en Brand, que, acostumat a aquestes mirades assassines, també va fer cara de pocs amics.
—No esperava res més. —En Grom-gil-Gorm va mirar en Raith arquejant una cella negra—. Però, amb tot, tenia l’esperança.
—Hem de deixar que ens insultin, Sa Majestat? —va etzibar en Raith.
—Si es vol mantenir una aliança, s’ha de suportar un petit insult —va fer la veu aspra de la mare Scaer.
—I la nostra aliança és un vaixell en mars tempestuosos —va dir el pare Iarvi, amb aquell somriure mel·liflu tan seu que clamava que li etzibessin una bona plantofada—. Enfonseu-lo amb les vostres picabaralles i acabarem tots solets al fons del mar.
En Raith va remugar. Odiava els clergues i el doble joc que feien amb el pare Pau i el bé major. Per a ell no hi havia millor manera de solucionar un problema que un bon cop de puny.
—Un vansterlandès mai no oblida un insult. —En Gorm va falcar els dits polzes entre les dagues que li penjaven del cinturó—. Però tinc set, i com que som els convidats... —En Gorm es va aproximar i, com cada vegada que s’inflava el seu gran pit, el collar fet dels poms dels enemics vençuts va pujar i baixar—. Jo, Grom-gil-Gorm, el Trencaespases i el Deixaorfes, rei de Vansterland i fill predilecte de la mare Guerra... entraré el segon a la ciutat.
Els seus guerrers van rondinar profundament. Havien perdut una hora discutint qui seria el primer que hi entraria i ara acabaven de perdre la batalla. El seu rei agafava el lloc menys honorable, per tant, ells serien menys honorables i, redéus!, amb el seu honor, no s’hi jugava.
—Una sà via elecció —va dir l’Uthil mig aclucant els ulls—. Però no espereu cap regal a canvi.
—El llop no necessita regals del xai —va dir en Gorm, tornant-li una mirada sorruda.
Els guerrers propers al rei Uthil van passar amb aire altiu, fent llambrar les sivelles daurades de les capes, les empunyadures de les espases i les anelles-moneda, estarrufats amb nous aires d’una arrogà ncia immerescuda, i en Raith va ensenyar les dents i va escopir als seus peus.
—Un gos, de fet —va dir en Hunnan amb menyspreu, i en Raith hauria saltat al coll del vell malparit i li hauria esclafat el cervell contra els molls si en Rakki no l’hagués abraçat ben fort i li hagués dit fluixet a cau d’orella: «Calma, germà , calma».
—Jenner el Blau! Quina sorpresa!
En Raith, amb cara de pocs amics, es va girar i va veure que un vell mariner de rostre conservat en salmorra estirava el pare Iarvi cap a un costat.
—Espero que sigui grata! —va exclamar en Jenner encaixant amb en Rulf com si fossin antics companys de rem.
—Això depèn —va dir el clergue—. Has vingut per endur-te l’or de la reina Laithlin?
—Jo intento endur-me tot l’or que se m’ofereix. —En Jenner va fer una llambregada com si estigués a punt de mostrar un tresor secret—. Però tinc un motiu millor per ser aquÃ.
—Millor que l’or? —va preguntar en Rulf, fent un gran somriure—. Has canviat, doncs.
—Molt millor.
En Jenner va fer passar davant seu algú que s’hi amagava al darrere, i en Raith va sentir com si li travessessin el crani d’una ganivetada i per una escletxa fugissin totes les à nsies de lluita.
Era lleugera i menuda, estava submergida sota una capa bruta i esparracada. Duia els cabells fets un embull rebel, un núvol de rÃnxols negres que la brisa salada crispava i agitava. Tenia la pell blanca, rosada i clivellada sota el nas, i els pòmuls tan fins i esmolats que semblava que l’embat d’una paraula dura els hagués de trencar.
La noia va mirar en Raith de fit a fit amb uns ulls grossos i negres com la mare Mar en un dia de tempesta. Ella no reia. Ni parlava. Se la veia trista, seriosa, un pou de secrets, i a en Raith se li van eriçar tots els cabells. Cap cop d’atxa al cap no l’hauria pogut deixar més estabornit que la imatge fugissera d’aquella noia.
Per un moment, el pare Iarvi es va quedar amb la boca oberta com un babau. Després la va tancar de cop.
—Rulf, acompanya en Jenner el Blau i la seva convidada a veure la reina Laithlin. Ara mateix.
—Estaves disposat a matar per decidir qui seria el primer d’entrar, i ara ja no hi vols anar? —En Rakki el mirava fixament, i en Raith es va adonar que els homes d’en Gorm entraven amb posat altiu darrere dels gettlandesos, encalçant-los i panteixant per ocupar el segon lloc.
—Qui és aquesta noia? —va dir en Raith amb veu ronca, com si dormÃs la mona d’una nit de cervesa i l’acabessin d’arrencar bruscament del son.
—Des de quan t’interessen les noies, a tu?
—Des que he vist aquesta.
Va mirar la multitud parpellejant amb l’esperança de demostrar-se a si mateix i a en Rakki que no era una imaginació seva, però la noia ja havia desaparegut.
—Devia ser tota una bellesa per fer-te desviar l’atenció de la brega.
—Una bellesa mai vista.
—Perdona, germà , però tu, de dones, no n’has vist gaires. Tu ets el guerrer, te’n recordes? —En Rakki va fer un gran somriure mentre amb grans esforços aixecava el voluminós escut negre d’en Grom-gil-Gorm—. Jo, l’enamoradÃs.
—Com no et canses de recordar-me. —En Raith es va carregar a l’espatlla la massissa espasa d’en Gorm i va decidir seguir el seu germà cap a Thorlby. Però la poderosa mà del seu senyor el va retenir.
—M’has decebut, Raith. —El Trencaespases el va aferrar per acostar-se’l—. Aquest lloc és ple d’enemics malèvols, però temo que l’Escut Elegit de la reina Laithlin és el pitjor de tots els que podies triar.
En Raith va arrufar les celles.
—No em fa cap por, Sa Majestat.
En Gorm li va ventar una bufetada contundent a la galta. Bé, per a en Gorm havia estat una simple manotada, però per a en Raith va ser com si hagués rebut una palada amb un rem. Es va quedar estupefacte, però el rei el va agafar i encara el va arrossegar més a prop seu.
—El que em molesta no és que hagis intentat fer-li mal, sinó que no ho hagis aconseguit. —Li va etzibar un clatellot a l’altra galta i en Raith va notar a la boca la salabror de la sang—. No vull un gos que lladri. Vull un gos que faci servir les dents. Vull un assassÃ. —Li va ventar una tercera clatellada que el va deixar atordit—. Em sembla que encara et queda un bri de compassió a l’interior, Raith. Esclafa’l, abans no t’esclafi ell a tu.
En Gorm va fer a en Raith una manyaga de comiat al cap, com la que un pare faria al seu fill. O més aviat com la que un caçador faria al gos llebrer.
â€