Els peripatètics de Merlí fora de l'aula

Héctor Lozano

Fragmento

cap-1

 

No sabem el vostre nom, però sabem que sou molts, de totes les edats, i que teniu en comú que esteu enamorats de Merlí.

Nosaltres, tot l’equip, estem encantats fent la nostra feina, ens ho passem bé, i més en una sèrie com aquesta. Però sapigueu que si hi som és perquè gent com vosaltres espereu els nous capítols cada temporada.

Què faria un filòsof sense uns deixebles que l’escoltessin? Què faria un actor sense públic? Què seria Merlí si no fos pels milers d’espectadors de tot el món que ens seguiu? Primer vau ser el públic català els que us vau entusiasmar amb els Peripatètics, i després s’hi van sumar la resta de l’Estat espanyol i tot Llatinoamèrica amb Netflix, França amb Canal Plus, i ben aviat uns nous Peripatètics apareixeran a Alemanya en l’adaptació que se’n farà… Cada cop hi ha més espectadors que s’interessen per la filosofia i els adolescents. La família Merlí va creixent!

Gràcies a tots per la fidelitat que heu demostrat tenir amb Merlí i els Peripatètics!

L’equip de Merlí

cap-2

 

 

«Aquí hi ha una sèrie!», aquesta frase sempre me la recorda l’Iñaki Mur, perquè es va adonar que quan m’entrevistaven sempre la deia, referint-me al moment en què em va venir al cap la idea per escriure Merlí.

Les idees sovint estan davant dels nostres morros i no les veiem. Una sèrie pot néixer a partir d’una frase que has sentit, o d’una veïna que tenies de petit, o d’una notícia del diari… L’important com a guionista és caçar les idees, que no et passin desapercebudes i evidentment saber-les plasmar damunt el paper. Per això l’Iñaki cada cop que passa alguna cosa curiosa em diu rient que «aquí hi ha una sèrie». I fem unes rises mentre celebrem que mig món està veient Merlí a través de Netflix.

Fa uns anys, jo em buscava la vida fent projectes. Per explicar-li les meves penes, vaig quedar amb l’Alfonso Díaz, un excompany de feina que va deixar la seva tasca de periodista a la televisió per donar classes de literatura a ESO i Batxillerat.

Prenent una Coca-Cola em va explicar dues anècdotes de la seva faceta com a professor: s’havia cuidat d’un dels seus alumnes, que no assistia a classe perquè tenia agorafòbia. L’anava a visitar cada setmana i el treia a passejar una mica cada dia, fins que va tornar sol a l’institut. També em va explicar que havia animat a tota la classe a fer trampes al concurs literari de l’escola.

Les dues històries em van semblar brillants, i li vaig dir la gran frase: «Aquí hi ha una sèrie». Un professor brillant i la seva relació amb els alumnes. Una idea senzilla, un món reconeixible (l’institut). Drama i comèdia barrejats. Així va néixer la idea de Merlí. Quan menys m’ho esperava, prenent una cola amb un amic.

Quan parlo d’escriure Merlí, parlo d’una de les millors experiències de la meva vida. Perquè no només ha significat per a mi crear la meva primera sèrie, i parlar dels temes que he volgut i com he volgut, sinó treballar al costat d’un equip de professionals immillorable.

Vull destacar la direcció de l’Eduard Cortés, director de cinema també amb molta experiència en televisió. Ha donat a Merlí aquell look cinematogràfic que mereixia. L’Eduard i el seu equip (també amb el Menna Fité com a codirector) són una de les parts imprescindibles de Merlí.

També vull subratllar la gran feina del protagonista, el Francesc Orella, que ha dotat el Merlí d’una proximitat i una veritat increïbles, i que fins a l’últim dia ens ha sorprès amb la seva interpretació.

Però abans que tot comencés… vaig escriure el projecte inicial, es tractava d’un dossier de pocs fulls. Si teniu curiositat, el podeu llegir aquí. Veureu que, en alguns aspectes, la sèrie ha acabat sent diferent, i alguns personatges ni els reconeixereu i d’altres tenen un altre nom, però l’essència de Merlí hi és. Veureu que… aquí hi ha una sèrie!

 

cap-3

 

imagen

imagen

A l’Institut Àngel Guimerà de Barcelona mai no hi passa res. Tot és previsible. La vida dels alumnes és tan divertida o avorrida com la de qualsevol altre institut. Fins que el professor de filosofia Merlí Bergeron s’incorpora a la plantilla del Guimerà com a nou professor de filosofia.

Des del primer moment, el Merlí s’adona que els seus alumnes no és que passin de tot, sinó que no estan motivats. No els interessa gens que els parlin dels presocràtics, ni de la caverna de Plató, ni de l’hedonisme d’Epicur. Com han d’aprofundir en la manera de veure el món de fa més de dos mil anys, si ni tan sols entenen el món que els ha tocat viure?

Tots tenim referents de pel·lícules en què un professor aconsegueix motivar un grup d’alumnes: La clase, El club de los poetas muertos, Rebelión en las aulas. D’aquesta relació professor-alumne tracta Merlí, una sèrie sobre els adolescents que els ha tocat viure immersos en aquest pessimisme de la crisi econòmica i política. Si ja era difícil aquesta edat quan les coses semblava que anaven bé, com s’encara el pas a l’edat adulta amb aquest panorama? A poc a poc veurem com els protagonistes de Merlí no busquen només drogues o sexe, sinó que busquen viure, tenir un futur menys negre que el present, es busquen a si mateixos, tenen pors, no es coneixen, i descobreixen de manera gairebé filosòfica aquell lema... Carpe diem.

És una sèrie optimista. La superació personal, l’interès per la cultura, el coneixement d’un mateix i la forja del caràcter és el que marcarà la relació entre el Merlí i els seus alumnes, a qui ell anomenarà Els Peripatètics, com es deien els alumnes de l’escola d’Aristòtil.

Cada episodi porta per títol el nom d’un filòsof. Per tant, cada capítol està dedicat a aprofundir en aquell corrent de pensament, i el que passa a les trames té relació amb el tema filosòfic.

 

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos