La nova educació

César Bona

Fragmento

cap-3

1

INVITACIÓ A SER MESTRE

Per què vaig triar ser mestre? Perquè els mestres podem obrir portes i finestres per tal que els nens es converteixin en persones plenes; perquè és a les nostres mans empènyer-los cap endavant de manera que ells mateixos construeixin el seu present i el seu futur. Podem fer-los participar en la societat perquè ens ajudin a canviar les coses. I per aconseguir-ho també els hem d’oferir eines. Que sàpiguen com expressar una emoció o un pensament, que sàpiguen com defensar un argument o acceptar els errors. Que aconsegueixin ser resilients i que aquesta flexibilitat els converteixi en persones més socials, per poder lluitar i ser capaços de defugir la individualitat i l’egoisme que, sense adonar-nos-en, es converteixen sovint en part de la nostra vida.

Als nens, els subestimem constantment. Si els ho proposem, duen a terme coses increïbles. Un dilluns, per exemple, vaig animar-los a retirar els quaderns de damunt la taula i els vaig prohibir que parlessin si no ho feien en vers. Vaig donar-los unes pautes i van començar a expressar-se tímidament. Vam passar tota la setmana així, i quan va arribar el divendres, allò semblava una obra de teatre de Shakespeare. Ho he viscut a la pròpia pell, no és un miratge: són nens i poden fer moltes coses. I, a més, tenen una imaginació desbordant; si aconseguim alliberar-los de totes aquestes regles que s’imposen a les escoles, són capaços de veure les coses de manera diferent. És per això que la seva participació en la societat té tant valor. Treballem el respecte envers els altres, però també envers ells mateixos; respecte al lloc on viuen i a les persones amb qui comparteixen aquest lloc. És la nostra obligació convertir-los en ciutadans globals, preparar-los per als reptes que la vida els posarà davant. Les Matemàtiques, l’Anglès, etc., haurien d’estar orientats a aquest camí, és a dir, a facilitar-los la vida en lloc d’esdevenir mers objectius d’avaluació.

Els mestres portem unes ulleres màgiques que sovint ens oblidem de treure’ns. La nostra visió de l’educació, dels nens i del món en general sol ser excessivament didàctica. Ens fa l’efecte que tot ha d’anar enfocat a ensenyar-los coses. I és cert, però tampoc no cal que ho forcem. A la infantesa aprenem coses per curiositat, una curiositat innata que ens acompanya en el decurs de la vida però que molts deixen de banda a mesura que es van fent grans. És així. A les escoles ens encaparrem a ensenyar-los coses en lloc de convidar-los a aprendre. Estimular aquesta curiositat dia rere dia hauria de ser obligatori per a tots els qui vulguin ser mestres.

Hem d’esperonar aquesta curiositat, d’això no n’hi ha cap dubte, però també ens hem de convertir, nosaltres mateixos, en persones curioses, amb desig d’aprendre coses de tot allò que ens envolta. Un mestre no només es forma en els cursos homologats per vés a saber qui. Un mestre, una mestra, ha d’atresorar a dins seu una màquina de recerca curulla de preguntes: per què, com és possible, d’on, quant... I què ens impedeix aprendre amb els alumnes, és a dir, que siguin ells els qui ens ensenyin coses a nosaltres? Aquesta és una altra de les claus que em fan de guia. Recordem que si alguna cosa els agrada, als nens, és sentir-se investigadors. Aprofitem-ho, doncs, perquè ens ensenyin coses que desconeixem. Els nens i les nenes poden sorprendre’ns, deixem-los espai perquè facin un pas endavant.

Et desafio a donar a conèixer els teus projectes; no deixis que es morin a l’aula. Obre les portes i comparteix-los. Funcionen, amb els teus nens i nenes? Doncs ofereix-los al món; comuniquem-nos i creixem junts. Hi ha milers de projectes magnífics que mai no es coneixeran perquè el mestre o la mestra no s’han atrevit a fer aquest pas, moltes vegades per vergonya o perquè creuen que els projectes en qüestió no són prou bons. Ha funcionat amb un nen? Doncs volem saber de què es tracta!

En aquest llibre, m’he proposat de fer un recorregut pels projectes que he dut a terme durant aquests anys, perquè m’ajuden a reflexionar sobre allò que he fet com a mestre i, a més, em serveixen de suport a l’hora de desenvolupar tots els meus pensaments i conviccions sobre l’educació.

Et proposo, a tu que ara em llegeixes, que estimulis la curiositat dels teus nens com a mínim una vegada al dia. Oblida’t que és l’hora de Matemàtiques o de Llengua, d’Educació Física o d’Anglès. El fet d’aprendre no hauria d’estar encasellat, perquè la curiositat no hi entén, de límits.

Et desafio a ser mestre; a redescobrir l’essència d’aquest ofici si és que ja n’ets, i a contagiar tothom qui topis pel camí aquesta passió que ens ha d’acompanyar en tot moment. Et desafio a adoptar una actitud positiva i plena de passió perquè els nens vulguin imitar-te, i a no deixar-te contagiar per aquells que fa temps que han oblidat la màgia d’aquesta professió.

Que et vegin arribar de lluny i diguin: «Ja ve el mestre», amb orgull, amb tota l’admiració que la nostra feina es mereix, perquè és d’aquí que provenen tota la resta de professions, i perquè amb la nostra feina es pot contribuir, i molt, a fer d’aquest món un lloc millor.

I si ets pare o mare, et convido a fer un pas endavant i a treballar braç a braç amb els mestres que coneguis perquè el factor humà prevalgui per damunt de les xifres. T’animo a oferir idees, a proposar canvis, a ser una peça més d’aquest sistema educatiu nou i fresc que tots volem i del qual tots formem part. És per això, justament, que tots hem de contribuir a col·locar l’educació en el lloc que es mereix.

cap-4

2

VIATGE EN EL TEMPS.
LA INFLUÈNCIA DELS MESTRES

Abans del 8 de desembre del 2014, sempre solia dir que una cosa que m’encantaria fer era visitar les facultats d’Educació per parlar als futurs mestres. No pas per ensenyar-los res, és clar que no. La meva idea era parlar-los d’actitud, de com n’és d’important un mestre o mestra en la vida de centenars de nens, de fins a quin punt influirem en les seves vides. I volia parlar-los des de l’experiència d’una persona que està en contacte amb nens diàriament, però també des de l’experiència d’un adult que recorda amb absoluta nitidesa com se sentia amb els mestres amb qui va aprendre a estimar determinades coses i a detestar-ne d’altres.

Aquests records em fan viatjar en el temps, a l’època en què jo era nen, i també en l’espai, a l’escola d’Ainzón, el meu poble. Allà hi havia el senyor Dionisio, davant d’un César de vuit o nou anys que compartia pupitre amb en Dani, amic infatigable que se sabia de memòria on i quan ens esperaven les maduixes, les cireres o els albercocs. Per a mi sempre va ser com un d’aquests experts en mapes i localitzacions de les pel·lícules de comandos. D’ell, me’n podia refiar.

El senyor Dionisio tenia una traça especial a moure el bigoti quan volia mostrar desacord, i només li calia arrufar el front perquè no se sentís ni una mosca. Va ser ell

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos