1

Va obrir un ull en notar les pessigolles a les plantes dels peus.

Però com que li encantava que n’hi fes, es va quedar quiet, aguantant-se les ganes de riure o d’encongir les cames.

El pessigolleig va continuar uns pocs segons més.

—Sé que estàs despert —li va dir la Patro finalment.

Es va quedar immòbil.

—Miquel...

Res.

—I, a més, sé que ets viu perquè fa una estona roncaves.

—Jo no ronco —va protestar ell, arrossegant la veu pel pantà de la seva boca.

—Oh, sí, amor meu: ronques!

—Antipàtica.

La Patro va deixar de fer-li pessigolles.

—Continua —li va demanar ell.

—No, les antipàtiques no fem aquestes coses.

Va haver d’obrir els ulls i girar-se al llit. No hi havia llençol que resistís la calor, de manera que dormien destapats. Tenia el pijama xop. La Patro ja s’havia vestit.

Va recordar que era dia de platja.

—Tens pressa? —va rondinar en Miquel amb un deix d’amargor pel fet de no poder relaxar-se al llit amb ella al costat.

—No, però no hi vull arribar a tres quarts de quinze.

—El mar no es mourà pas.

—Què vols, que ens donin una caseta de les dolentes?

—Si totes són iguals.

—Això ho dius tu. O t’has oblidat de la de fa un mes, al costat de la piscina de l’entrada, amb tots els nens cridant?

—Com si ens hi haguéssim de quedar a dins! Només la fem servir per canviar-nos —va dir ell, asseient-se al llit, mentre la veia anar d’un costat a l’altre de l’habitació, agafant les tovalloles, els banyadors, una gorra per protegir-se els cabells...—. Avui és un dia entre setmana. Hi ha casetes de sobres.

La Patro va posar els braços fent nanses.

—I no t’agrada banyar-te sol i tranquil abans que arribi més gent?

Estava preciosa.

El vestit li cenyia el cos, li modelava la silueta eternament juvenil, li recollia i donava forma al pit, li ajustava la cintura i en mostrava, al final de la faldilla, unes cames esculpides per un Miquel Àngel celestial, rematades per unes sandàlies obertes que oferien la nuesa dels peus que tant li agradava acaronar. El blanc li il·luminava la cara. Una resplendor. Continuava semblant la mateixa núvia amb qui s’havia casat una exhalació de temps abans.

Ell.

Increïble.

La Patro es va posar a riure.

—Si veiessis la cara que fas...

—De sorpresa.

—De babau.

—Mira que ets...

Ella es va asseure al seu costat, al llit, i li va fer un petó ràpid i dolç als llavis.

—Au, no siguis dolent. Ja saps que m’agrada molt anar a nedar.

—Em sorprèn la teva vitalitat a l’estiu, amb aquesta calor.

—No et facis el vell, que et veig venir.

—Ahir a la nit vaig trigar a adormir-me —es va voler justificar en Miquel.

—I jo també! Pensa que d’aquí a menys d’una hora estaràs a l’aigua, fresquet.

—Anem als de Sant Sebastià —li va proposar.

—Això, com si fóssim rics —va replicar la Patro, obrint els ulls—. Saps que són més cars que els de Sant Miquel! A mi, aquests, ja m’estan bé!

—Però la piscina interior dels banys de Sant Sebastià...

—Sí, molt bonica, però l’aigua està gelada, ves per on! Has de tenir pell d’elefant per no morir-te de fred! No puc ni ficar-hi un peu, ja ho saps, encara que siguem a l’agost!

Li encantava veure-la expressar-se amb aquella passió.

El problema és que anava al ralentí, encara amb la son enganxada a les parpelles. Va voler abraçar-la, però la Patro se’n va escapolir àgilment.

—Ah, no, ni parlar-ne, a sobre! Per això m’he llevat abans i t’he deixat dormir? Ja tinc fins i tot preparats els entrepans, i la truita de patates feta! Tot a punt de marxa! Et vols llevar d’una vegada! Ens vam prometre un dia lliure, sencer!

El paradís.

Un dia lliure, sencer, volia dir anar a la platja al matí, dinar allà mateix, prendre una mica el sol a la tarda, quan ja no cremava, potser fer una última capbussada, i cap a les sis o les set anar al cinema. Programa doble.

També volia dir que qui decidia les pel·lícules era ella.

—Què anirem a veure?

—Van morir amb les botes posades i Scherezade, a l’Alondra.

—No es diu Scherezade, sinó Sherezade.

—Al diari està escrit així! Que potser en saps més tu que ells?

Quin món més cruel.

—En vols veure una de cowboys on els indis massacren els del Setè de Cavalleria? —la va punxar per una altra banda.

—Ho veus? Que n’ets, de...! —va exclamar la Patro disgustada—. Ja m’has explicat el final!

—Dona, que tothom coneix la història del general Custer.

—Doncs jo no! —Es va molestar encara més—. I hi anirem igualment! Vull veure l’Errol Flynn, ja saps que m’agrada molt! I a tu, la Yvonne De Carlo, que surt a l’altra! Tan bé que les havia triat!

S’havia enfadat.

I era el que menys li convenia.

En Miquel es va posar dret.

—No sé pas per què discuteixo amb tu. —Va sospirar—. Sempre hi surto perdent.

—Estaves molt acostumat a guanyar.

—És clar.

—Calla, inspector de pa sucat amb oli —el va renyar.

En Miquel va sortir de l’habitació amb el ressò burleta de la paraula «inspector» voleiant-li pel cap. Inspector? A partir del gener del 39 ja no, i havia plogut molt des d’aleshores, tot i que s’havia ficat en prou problemes després del seu retorn a Barcelona el juliol del 47, tres anys abans, i havia tornat als seus millors dies de policia, per més que s’hi hagués vist obligat per les circumstàncies, com si atragués els embolics.

Quan es va aturar davant del mirall del safareig, es va mirar la cicatriu de l’espatlla. Encara li feia una mica de mal l’articulació del braç. La bala disparada el 24 d’abril li havia deixat empremta. La bala del maleït espia rus que el volia matar.

Confiava que fos el seu últim «cas».

Va obrir l’aixeta del safareig i va ficar el cap sota el raig d’aigua fresca.

Juliol del 47, agost del 50.

Tres anys i un mes de llibertat.

Feliç.

Sorprenentment casat.

Sí, la Patro es mereixia tot el que feia per ella. Tot i més. Els vuit anys i mig d’esclavitud al Valle de los Caídos, treballant en aquell maleït mausoleu, sempre amb la por que es complís la sentència i l’afusellessin, li compensava aquell renaixement, la seva segona vida, la seva darrera oportunitat.

L’amor de la vellesa era tan diferent de l’amor de la joventut.

O era perquè la Patro amb prou feines era una nena de trenta anys, tan plena de vida?

Tanta que l’hi encomanava.

A l’hivern tremolava de fred en rentar-se. A l’estiu ho agraïa. El més incòmode, especialment a la seva edat, era enfilar-se al safareig i ficar-se a dins. Per què no es feien una cambra de bany, com a les cases noves? Una cambra de bany amb una banyera...

Un somni.

O no. La merceria anava relativament bé. Ni tan sols es tractava d’un luxe, sinó d’una necessitat. Qualitat de vida.

—Afanya’t o me’n vaig sense tu —va sentir la veu de la Patro.

Es va afanyar.

Un cop rentat a mitges, aixelles i poca cosa més, ja que tornaria a estar en remull en menys d’una hora, com havia dit ella, va tornar a l’habitació i es va vestir.

Que la seva dona estava combativa després d’haver-li explicat el final de la pel·lícula, es va fer evident en veure’l.

—Penses anar així a la platja?

En Miquel es va quedar quiet.

—Doncs... sí. Què passa?

—Posa’t alguna cosa més còmoda, home! Sembla que vagis a l’oficina.

—Però a tu què t’ha agafat avui? —va preguntar ell, arrufant el nas.

—A mi? Res. Ets tu qui va amb aquests pantalons i aquesta camisa.

En Miquel s’hi va acostar.

En això sí que continuava sent un bon policia.

Encara captava els detalls, la lluïssor d’una mirada, la veritat o la mentida, la manera com l’ànima podia lliscar a flor de pell per damunt d’una persona i trair-la, tot revelant-ne els secrets o l’estat d’ànim.

—Sí, a tu te’n passa alguna.

—Què vols que em passi? —va dir la Patro, fent l’orni.

—Treus foc pels ulls.

—És perquè es fa tard i sembla que et porti a l’escorxador, en lloc d’anar a passar-ho bé a la platja.

—No parlo d’això. Ahir estaves igual. I abans-d’ahir. Ara me n’adono.

—Mira l’expert —va replicar ella, arronsant els llavis amb una ganyota irònica.

—Potser sóc un inspector de pa sucat amb oli, però inspector al capdavall.

—T’has picat, eh? —va dir ella, fent cara de dolenta.

—No fugis d’estudi i digue’m què et passa.

—No em passa res, ja t’ho he dit! Som a l’estiu i ens agafem un dia lliure! Què més vols?

Aquesta vegada sí que va aconseguir abraçar-la.

I li va dir:

—Estàs rabiosament guapa.

—Això de rabiosament...

En Miquel li va segellar els llavis amb un petó.

La Patro no solament l’hi va correspondre, sinó que es va enganxar a ell, tot lliurant-se-li com només ella sabia fer-ho.

Van ser cinc, deu segons d’oblit.

Amb el cap a l’altra punta de l’univers i el cervell capgirat.

Sí, tres anys amb ella eren el ple renaixement.

—Vinga, posa’t una mica menys seriós i, mentrestant, donaré un encàrrec a la Teresina —va dir la Patro, separant-se d’ell—. Ens trobem a baix.

—Si vas a la botiga, t’embolicaràs —li va advertir.

—Que no —li va assegurar ella—. Em vaig oblidar de dir-li una cosa, això és tot. I no diguis «la botiga», home. És una merceria.

Estava orgullosa de ser la propietària d’alguna cosa.

Ella.

—Baixa tu la bossa amb les coses de la platja i el menjar —li va recordar abans de sortir de l’habitació.

—D’acord.

—I no triguis! Cinc minuts!

—Entesos!

Es va quedar sol.

Per què no podia anar vestit amb unes sabates negres, còmodes, uns pantalons grisos i una camisa blanca amb les mànigues arremangades?

Bé, una mica clàssic, sí.

Però almenys no duia corbata.

2

Es va posar uns pantalons menys «seriosos», marrons. I una camisa de màniga curta, blavosa. La Patro ja no li deixava portar samarreta a l’estiu. Insistia que no era «modern». Els dies d’en Clark Gable a Va succeir una nit havien quedat oblidats. Coses d’«abans de la guerra». El que més li havia costat era renunciar a la corbata.

Era un clàssic readaptat.

Si la Quimeta el veia des del cel, es devia estar petant de riure.

Quina una, ella.

En Miquel es va mirar al mirall.

Si badava, la Patro el faria vestir encara més «a la moda». I ell li faria cas, és clar. Com podia enfrontar-se a la seva vitalitat i al seu devessall d’energia?

Aquella lluïssor als ulls...

Alguna cosa li passava.

Una cosa que la mantenia encara més viva, desperta i feliç.

Es devia haver enamorat d’un home de la seva edat?

Va bandejar de cop aquell pensament traïdor i absurd. Aquesta era la seva por. Només seva. La Patro del present ja no tenia res a veure amb la del passat, la que havia retrobat el juliol del 47. Ara era una dona casada. Quan a vegades l’abraçava a la nit i li deia que l’havia salvat, ho deia de veritat. I no era pas agraïment. Era amor. L’amor de dues meitats capaces de tornar a formar un sol cos.

—Fixa-t’hi —va dir al seu altre jo reflectit al mirall de l’habitació.

A la seva edat, el seu pare ja havia mort.

Ell continuava viu.

Després d’una guerra, després d’un llarg captiveri, després de perdre-ho tot, un fill, una dona, i gairebé, gairebé, la dignitat.

—Quan deixaràs de sorprendre’t?

Probablement mai.

Vuit anys i mig al Valle de los Caídos representaven gairebé tres mil cent dies, tres mil cent albades incertes, tres mil cent capvespres encara viu, tres mil cent moments de derrota. La compensació era bonica, però continuava pensant que tot era un somni, que encara era allà.

O pitjor, o millor, que estava mort.

Havien passat els cinc minuts.

No volia fer enrabiar de nou la Patro, de manera que va agafar la bossa, les claus i la cartera, i va sortir del pis per baixar al vestíbul. La bossa pesava una mica per la carmanyola amb la truita de patates. Al berenador dels banys demanarien la beguda i llestos, així estaria fresqueta.

La Patro encara no havia arribat.

Tampoc no va veure la portera al seu cubicle vidrat.

Aquella dona semblava que sempre anés amb un coet al cul. No parava ni cinc minuts quieta. Entrava i sortia, pujava i baixava, tot menys fer guàrdia gaire estona al seu lloc.

En Miquel va treure el cap pel portal de l’edifici.

No hauria hagut d’anar a la merceria. La Teresina sempre li venia amb problemes. Els cinc minuts es multiplicaven.

—Haurem d’agafar un taxi —va dir ell, arronsant les espatlles.

Encara era d’hora perquè fes una calor excessiva, però la idea el va animar. Valia més això que anar a buscar el tramvia, què caram. Ja que ella no volia anar als banys de Sant Sebastià perquè eren cars...

Quantes vegades havia pensat en el mar als estius al Valle estant?

Rostit, veient caure els companys com mosques.

—A què treu cap pensar-hi ara? —Es va remoure inquiet.

A vegades el pessimisme sortia a la superfície, com un suro que hagués estat submergit al fons del mar. Un pessimisme que li feia mal, perquè ja no tenia cap sentit.

Deu minuts.

—I ella que tenia tanta pressa! —va rondinar.

Va mirar l’hora. La primera alternativa era que hi hagués algun problema. La segona, que la Teresina encara no hagués arribat per obrir la botiga... la merceria. La tercera i la més improbable, que la Patro s’hagués trobat algú al carrer.

Va sospirar i va iniciar la marxa, aferrant bé la bossa amb la mà dreta.

Una bossa amb tovalloles de platja.

Un jubilat d’or.

Es va oblidar del ridícul aparent i de la culpa d’anar a la platja en un dia laborable. Va caminar a bon pas carrer avall. La tercera opció, la de la trobada de la Patro amb algú, va quedar eliminada. En obrir la porta de la merceria, la Teresina es va aixecar d’un salt.

Des de l’incident del mes d’abril, quan l’havia enxampat escapolint-se de la feina amb un nòvio indesitjable, casat i penques, era dòcil com un xai.

—Bon dia, senyor Mascarell.

—I la senyora?

—No ho sé —va respondre la Teresina, arronsant les espatlles.

—Com que no ho saps? —es va estranyar ell—. Si ha vingut a dir-te no sé què fa cinc minuts.

—La senyora? —Més cara de sorpresa—. No l’he vist pas. I he obert la porta puntualment —va voler deixar clar.

—Teresina, et dic que ha vingut fa un moment —va replicar ell, començant a enfadar-se.

—Que no, senyor Mascarell. —Va ajuntar les dues mans, en un primer rampell de nerviosisme—. Ni tan sols ha entrat cap clienta des que he obert, i no m’he mogut d’aquí.

En Miquel es va encarcarar.

—De debò?

—L’hi juro.

No es va ni molestar a acomiadar-se d’ella. Va tancar la porta i va pujar carrer amunt, tornant cap a casa, ara amb el pas molt més viu.

Era possible que, tan bon punt havia sortit, la Patro hagués canviat d’idea i hagués anat primer a la botiga d’ultramarins?

Devia ser això.

Molta pressa, molta pressa, i després...

Va arribar a la cantonada del carrer Girona amb València i es va ficar al seu portal. La portera havia reaparegut. Escombrava el vestíbul enèrgicament, com si hi hagués passat una processó de Setmana Santa. En Miquel es va aturar davant seu.

—Que ha vist la meva dona?

—Sí, fa un moment —va contestar ella, deixant d’escombrar.

—S’ha fixat cap on anava? Vull dir, si s’ha posat a caminar cap a la dreta, l’esquerra...

La resposta que va sentir aleshores va tenir el mateix efecte que el d’un ganivet de glaç travessant-lo.

—Ha pujat a un cotxe.

En Miquel va parpellejar.

—A un cotxe? —va repetir com un ximple.

—Sí, amb un home.

Devia fer cara d’idiota, ja que la portera va alçar lleugerament les celles. Es va aferrar a l’escombra com si fos una escopeta i muntés guàrdia al peu del seu fortí.

—N’està segura? —va insistir.

—És clar que sí.

—Però si havíem d’anar a la platja.

El silenci va ser incert. La mirada de la dona, solemne.

Entre l’un i l’altra van flotar cinc segons.

—Perdoni que hi insisteixi, però és que... —Va deixar la bossa a terra i va obrir l’altra mà amb impotència—. Com vol que la meva dona se n’hagi anat sense...?

—Miri, ha sortit al carrer, i llavors ell, aquí mateix, l’ha abordat. Primer li ha dit alguna cosa a cau d’orella i després l’ha agafat pel braç...

No va poder acabar l’explicació. Un nen va entrar al portal i es va aturar davant d’ells. Devia tenir uns deu o onze anys i cara de murri, ulls brillants, cabells gairebé pelats al zero. Vestia uns pantalons curts amb tirants i una camisa que necessitava una rentada urgent. Duia un sobre a la mà.

El nen el va allargar a la dona.

—Vostè és la portera?

—Senyora portera.

—Bé, però l’és?

—Sí.

—Això és per a un senyor que viu aquí i es diu Mascarell.

En Miquel va sentir un calfred.

Si havia après alguna cosa durant els seus anys de policia era que res no solia ser casual. I menys quan les coses es torçaven.

Com en aquells moments.

Amb una mà va agafar el sobre. Amb l’altra va aferrar el nen.

—Jo sóc el senyor Mascarell —li va dir—. Qui ets, tu?

El nen va provar de desempallegar-se’n.

No va poder.

—Em dic Jordi —va contestar, mirant-lo amb el nas arrufat, una mica de por sobtada i una bona dosi de desimboltura.

—Qui t’ha donat això?

—Deixi’m anar.

—Qui t’ho ha donat?!

—Un home! Ai, em fa mal!

Va afluixar la pressió, sense deixar-lo anar.

—Com era?

—No ho sé. —Va arronsar les espatlles—. Un home normal.

—Descriu-lo.

—Doncs... baixet, ulls molt junts, nas gros... Escolti, jo no he fet res —va dir el nen, forcejant una mica més, sense èxit, i cada vegada més espantat—. Només m’ha demanat que donés això a la portera!

—L’havies vist abans?

—No!

—Què t’ha dit exactament?

El nen va mirar la portera, com si esperés ajuda per part seva, però ella estava tan sorpresa com ell.

—M’ha... m’ha dit que esperés deu minuts i que portés això aquí —va respondre el nen, assenyalant el sobre—. M’ha donat tres pessetes.

Una propina molt generosa per a un encàrrec.

—Baixet, ulls molt junts, nas gros?

—Sí!

En Miquel es va adreçar a la portera.

—Era el mateix del cotxe?

—No. —En veure que en passava alguna de grossa, la dona va començar a amoïnar-se—. Bé... jo era a la garita, tampoc és que li hagi vist gaire bé la cara, però a mi m’ha semblat alt. Quan he tret el cap, ja estava d’esquena. Llavors els he vist entrar al cotxe.

Li va començar a rodar el cap.

Sempre havia sabut reconèixer el perill, instintivament. A vegades n’hi havia prou amb uns quants indicis. En aquest cas, començava a haver-n’hi massa.

El sobre li va tremolar a la mà.

El nen es va tornar a remoure. Continuava retenint-lo.

El va deixar anar.

I mentre el petit sortia d’allà corrents, en Miquel va agafar la bossa de platja i, com el nen, va sortir disparat escales amunt per arribar com més aviat millor al seu pis.

3

Va obrir la porta esbufegant a causa de la ràpida ascensió, sense alè i completament amarat de suor, tremolant i amb el cor bategant-li amb força. Va deixar la bossa a l’entrada i es va precipitar cap al menjador, per tenir prou claror de dia quan examinés el misteriós sobre. No feia gaire embalum. Un senzill sobre de carta amb un full de paper a l’interior.

Un cop al menjador, al costat de la finestra, el va sostenir amb la mà.

El seu nom era a la part frontal; res més.

Escrit a mà i amb lletra molt polida.

Es va asseure en una cadira i el va mirar a contrallum, abans d’estripar-lo per un dels costats, per no fer-ne malbé el contingut. L’experiència policial quedava enrere. Res d’actuar amb més precaucions. Va extreure’n la carta i la primera cosa que va observar era que estava escrita a màquina.

Correcta, sense ratllades.

Va començar a llegir.

Inútilment.

Ho feia a batzegades, sense entendre res.

Va tornar a intentar-ho.

Es va passar una mà pels ulls. La suor ja li amarava el front. Va fer un veritable esforç per concentrar-se.

I aquest cop sí que, amb penes i treballs, se’n va sortir.

Senyor Miquel Mascarell, abans de res permeti’m que li digui que em sap greu tot això, però és l’única manera que avui, al cap de tants anys, es faci justícia. No esperem que ho entengui, però faci un esforç per comprendre-ho.

El dia 17 de març de 1938, a les dues de la tarda, durant els bombardejos que l’aviació italiana va fer sobre Barcelon

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X