16.55

La Joan ha aconseguit mantenir-se molta estona en equilibri sobre el tou dels peus nus, amb els genolls doblegats i la vora de la faldilla fregant el terra. Però ara les cuixes no li aguanten més, per això posa una mà a terra i es deixa caure a la sorra.

Alguna cosa se li clava al maluc. Busca per sota la cama i pesca una petita llança de plàstic d’un dit de llarg, com a molt, però no és cap sorpresa perquè sempre troba armes diminutes als llocs més inesperats.

—Que has perdut una llança? —pregunta—. O és un ceptre, això?

En Lincoln no li contesta, tot i que li agafa la peça de plàstic del palmell de la mà. Es veu que estava esperant que tingués la falda disponible; es tira enrere, es posà còmode sobre les seves cuixes, sense ni un gra de sorra al damunt. Sempre ha tingut aquest punt primmirat; mai no li ha agradat ni pintar amb els dits.

—Vols un nas, mami? —pregunta.

—Ja en tinc un, de nas —diu ella.

—En vols un de més?

—Qui no el voldria?

Aquests rínxols foscos se li haurien de tornar a tallar, i ara se’ls aparta del front amb la mà. Les fulles cauen a poc a poc al seu costat. La teulada de fusta, recolzada en troncs bastos i rodons, els protegeix completament, però més enllà, la grava grisa és una combinació de clapes de sol i d’ombra que canvien quan el vent fa moure les capçades dels arbres.

—I d’on treus aquests nassos de més? —li pregunta.

—De la botiga de nassos.

Ella es posa a riure i es recolza en les mans, rendint-se a la sensació de la terra enganxosa. Es treu uns quants grans de sorra mig molls de sota les ungles. El Clot dels Dinosaures sempre és un lloc fresc i humit, on no toca mai el sol, però malgrat la sorra a les faldilles i les fulles que s’enganxen al jersei, potser és el seu racó preferit del zoo: apartat dels camins principals, després dels cavallets, la granja infantil i les gàbies amb galls, a l’altre costat de la zona d’arbres i herbes diverses, amb un rètol en què només diu BOSCATGES. Aquí sobretot hi ha arbres i roques, i uns quants animals solitaris al llarg dels estrets camins de grava del fons del parc. Hi ha un voltor que viu en un tancat on, per algun motiu, hi ha també una camioneta rovellada. Un mussol que mira amb males intencions una joguina per mossegar penjada a la gàbia. Galls dindis silvestres que sempre estan asseguts, immòbils; de fet, no està segura si tenen potes. S’imagina una mala jugada d’un caçador cruel, un collaret tacat de suor amb tot de potes de gall dindi penjades.

Li agrada l’ambient estrany i caòtic d’aquests boscos, en canvi constant a remolc d’intents poc entusiastes de transformar-los en una atracció de debò. En aquests moments hi ha una tirolina muntada entre els arbres, tot i que no ha vist mai ningú que s’hi tirés. Es recorda dels dinosaures amb animació electrònica que hi van posar fa un parell d’anys, i temps enrere hi havia una sendera tenebrosa, un caminet embruixat amb fantasmes. Arreu hi ha indicis d’encarnacions més remotes: grans roques que ella suposa que són de debò, però és probable que no ho siguin, tanques fetes amb troncs i una cabana a l’estil dels colons. Res d’això no sembla tenir una finalitat evident. Hi ha estanys de ciment buits que podrien haver servit perquè hi beguessin grans mamífers. De tant en tant, es veu algun esforç per crear un recorregut natural didàctic, senyals a l’atzar que fan que la passejada sembli més desconnectada del món, i no menys: un arbre porta l’etiqueta SASSAFRÀS, mentre que la vintena d’arbres del voltant no tenen nom.

—Ara et vull explicar una cosa —comença a dir en Lincoln, que li posa la mà al genoll—. Saps què li aniria bé, a l’Odin?

De fet, últimament sap moltes coses sobre els déus nòrdics.

—Una botiga d’ulls? —pregunta.

—Sí, és veritat. Perquè llavors no hauria de portar més el pegat de l’ull.

—Si no és que li agrada portar el pegat a l’ull.

—Llavors, no —admet en Lincoln.

Per la sorra del seu voltant hi ha un escampall de petits herois i malvats de plàstic: en Thor i en Loki; el Capità Amèrica, en Llanterna Verda i l’Iron Man. Darrerament tot acaba anant a parar als superherois. Al sorral hi ha esquelets de pega amagats: les vèrtebres d’algun animal extingit sobresurten de la sorra de darrere seu, i hi ha una galleda amb pinzells gastats per netejar-los. En Lincoln i ella solien venir aquí i excavar buscant ossos de dinosaure, en la seva vida anterior de nen de tres anys. Però ara, dos mesos després de fer quatre anys, ja ha passat per diverses reencarnacions des del seu passat d’arqueòleg.

Ara el clot dels dinosaures és l’illa del Silenci, la presó on en Loki, el germà trampós d’en Thor, està empresonat, i —quan no sorgeix el tema dels nassos extres— l’aire ressona amb el fragor d’un gran combat en què en Thor intenta obligar en Loki a confessar que ha creat un dimoni de foc.

En Lincoln s’inclina cap endavant, i continua l’èpica.

—El terrible malvat va fer una rialla terrorífica —narra en Lincoln—. Però llavors en Thor va tenir una idea!

Diu que són les seves històries i, si el deixa, poden durar hores. Ella prefereix les que s’inventa creant els seus propis personatges. Ha forjat un dolent que es diu Cavall Man, que converteix la gent en cavalls. El seu arxienemic és en Cavall Von, que torna a convertir els cavalls en persones. Un cercle viciós.

La Joan segueix a mitges la veu d’en Lincoln, que canvia el to i les inflexions mentre fa que els diferents personatges segueixin la història. Però s’està mig endormiscant, i és una sensació agradable. Un matí qualsevol aquests caminets estarien plens de mares amb cotxets i pantalons còmodes de fer ioga, però al final de la tarda la majoria dels visitants ja han marxat. Ella hi ve de vegades amb en Lincoln després de recollir-lo de l’escola —van variant entre el zoo, la biblioteca, els parcs i el Museu de la Ciència— i mira de guiar-lo cap als boscos sempre que pot. Aquí hi ha grills, o alguna cosa que sona com els grills, i cants d’ocells i remor de fulles, però cap soroll d’origen humà fora d’en Lincoln recitant els seus diàlegs. Ha assimilat tot l’argot dels superherois, i és capaç de reproduir-lo i fer-se’l seu.

—Tenia una arma secreta al cinturó!

—El seu pla maligne havia fracassat!

Tot ell vibra d’emoció. Totes les parts del cos li tremolen, des del tou dels peus fins als punys rodanxons. En Thor es mou pels aires i en Lincoln fa petits bots, i ella es pregunta si el que li encanta és la idea del bé conquerint el mal o tan sols lliurar un combat emocionant, i es pregunta quan li hauria de començar a deixar clar que entre el bé i el mal hi ha un entremig on es troba la majoria de la gent, però ell és feliç i no li vol complicar les coses.

—I saps què passa llavors, mami? —pregunta—. Després que en Thor li dona un cop de puny?

—Què? —diu ella.

Ha perfeccionat l’art d’escoltar amb només mig cervell mentre l’altra meitat va donant voltes pel seu compte.

—Resulta que en realitat en Loki controlava mentalment en Thor. I el cop de puny li fa perdre els poders!

—Oh —fa ella—. I després què passa?

—En Thor salva la situació!

El nen continua parlant —«Però hi ha un nou malvat a la ciutat, nois!»— mentre ella estira i arronsa els dits dels peus. Es posa a pensar.

Pensa que encara se li ha d’acudir un regal per al casament del seu amic Murray... Hi ha una artista que fa quadres de gossos, i un quadre així sembla una bona opció, demostra que hi ha pensat una mica; per tant, hauria d’enviar un correu electrònic i mirar si li fa una comanda, tot i que «comanda» potser és una paraula ofensiva per a una artista. Es recorda que volia telefonar a la seva tia àvia aquest matí, i pensa que potser en lloc de trucar-li... Està resolent problemes a tort i a dret, té un atac d’eficiència mental mentre en Loki va quedant enterrat a la sorra... Que en lloc de trucar-li podria enviar-li aquell mico tan divertit que en Lincoln va fer amb bosses de paper a l’escola. Segur que una obra d’art és millor que una trucada, si bé en això hi ha un punt d’egoisme, perquè no li agrada gens parlar per telèfon i sí, són excuses de mal pagador, ja ho sap, però es decideix per enviar el mico de tota manera. Pensa en com cuina la carabassa la seva tia. Pensa en els xips de plàtan que han sobrat, a l’armari de la cuina. Pensa en en Bruce Boxleitner. Quan feia el tercer curs d’institut va estar una mica obsessionada amb ell, que llavors sortia a L’espantaocells i la senyora King, i ara ha descobert que es pot trobar la sèrie sencera a internet, així que l’ha tornat a mirar, capítol a capítol —aguanta prou bé per ser una sèrie dels vuitanta, amb espies de la Guerra Freda i pentinats espantosos— i no es recorda de si en Lee i l’Amanda s’acabaven fent un petó al final de la segona temporada o a la tercera, i encara li falten per veure sis episodis de la segona temporada, però sempre podria passar a la tercera directament.

Un picot martelleja allà a la vora, i el soroll la fa tornar a l’ara i aquí. Es fixa que la piga de la mà d’en Lincoln es va fent més grossa. Sembla una anemone. Els canvis de llum i ombra a la grava fan un efecte molt bonic, i en Lincoln fa la seva rialla de dolent, i li ve al cap la idea que aquelles tardes amb el pes del seu fill a les cames, envoltats per l’arbreda, tenen un punt d’eufòria.

En Thor li cau al peu, i el cap de plàstic topa contra un dit.

—Mami?

—Sí?

—Com és que en Thor no porta el casc a la pel·lícula?

—Crec que amb el casc posat no s’hi veu tan bé.

—Però que no es vol protegir el cap?

—Suposo que de vegades se’l posa i de vegades no. Depèn del dia.

—Crec que hauria de protegir-se sempre el cap —diu ell—. Combatre sense casc és perillós. Per què creus que el Capità Amèrica només porta una caputxa? No és una protecció gaire bona, oi?

En Paul s’avorreix quan comença a xerrar de superherois —el seu marit preferiria molt més parlar d’estratègies de futbol americà i alineacions de l’NBA—, però a la Joan no li fa res. Temps enrere ella havia tingut obsessió per la Wonder Woman. Superman. L’Increïble Hulk. «Si el Superman i l’Increïble Hulk es barallessin —havia preguntat un dia al seu oncle—, qui guanyaria?» Ell havia dit: «Bé, si anés perdent, el Superman sempre podria fugir volant», i a ella li havia semblat una resposta del tot genial.

—El Capità Amèrica té l’escut —li diu a en Lincoln—. És el que fa servir per protegir-se.

—I si no és a temps de tapar-se el cap?

—És molt ràpid.

—Sí, però... —diu ell, gens convençut.

—Saps què? Tens raó —diu ella, perquè la té—. De fet, hauria de portar casc.

La paret del fons del clot és d’una mena de roca artificial, beix i bonyeguda, i hi ha algun animal petit gratant al darrere. Espera que no sigui una rata. S’imagina un esquirol, però fa un esforç per no girar el cap.

Obre la bossa per mirar el telèfon.

—Hauríem d’anar tirant cap a la sortida d’aquí a cinc minuts —diu.

Com fa sovint quan li diu que és hora de parar de jugar, en Lincoln continua a la seva, com si no hagués parlat.

—El Doctor Doom sempre porta màscara? —pregunta.

—Que m’has sentit? —pregunta ella.

—Sí.

—I què he dit?

—Que falta poc per marxar.

—D’acord —diu ella—. Sí, el Doctor Doom sempre porta màscara. Per les cicatrius, els senyals.

—Senyals?

—Sí, els senyals que li van quedar de quan va fer l’experiment al laboratori.

—I per què hauria de portar màscara per això?

—Perquè se’ls vol tapar —diu ella—. Creu que són lletjos.

—I per què hauria de creure que són lletjos?

Ella observa com una fulla de color taronja intens cau a terra.

—Bé, amb ells té un aspecte diferent —diu—. De vegades a la gent no li agrada veure’s diferent dels altres.

—Jo no crec que els senyals siguin lletjos.

Mentre parla, un soroll fort i sec s’escampa pel bosc. Dos cracs, i després uns quants més. Espetecs, com de globus que esclaten. O petards. Intenta imaginar-se què podria estar fent algú en un zoo que sonés com petites explosions. Alguna cosa relacionada amb les celebracions de Halloween? Han penjat garlandes de llums pertot arreu —aquí al bosc no, però sí per tots els camins més populars—. Podria ser d’això, que hagués explotat un transformador? O potser estan fent obres amb un percussor?

Se sent un altre esclat. I un altre, i un altre. Sonen massa forts per ser de globus, massa poc seguits per ser un percussor.

Els ocells romanen en silenci, però les fulles continuen caient suaument.

A en Lincoln no l’afecta.

—Podria fer servir el meu Batman per fer de Doctor Doom? —pregunta—. Va vestit de negre. I si el faig servir, tu li podries fabricar la màscara que porta?

—I tant —diu ella.

—Amb què la faràs?

—Amb paper de plata —proposa.

Un esquirol passa corrents per la coberta del sorral, i ella sent la lleugera fressa de l’impacte quan salta a un arbre.

—I què farem servir per als fanals? —pregunta en Lincoln.

Abaixa la vista cap a ell.

—Fanals? —repeteix.

El nen fa que sí amb el cap. Ella li torna el gest mentre reflexiona i recorda. Es concentra a desxifrar les voltes que dona el cervell del nen: és un dels aspectes de la maternitat que més li agrada, sobretot perquè no sabia que existia. En Lincoln té una ment única i complexa, que crea els seus propis mons. Quan dorm, de vegades exclama frases senceres —«A baix a l’escala no!»— i hi ha finestres per accedir al seu funcionament intern, per entreveure’l, però mai no arribarà a conèixer-lo del tot, i aquí hi ha l’emoció. Ell és un ésser complet i independent, tan real com ella.

Fanals. Raona per resoldre l’enigma.

—Vols dir els fanals que té a la cara? —pregunta.

—Sí. Els que creu que són lletjos.

Ella es posa a riure.

—Oh. El que he dit abans era «senyals»; ja saps, com els que el papa té al braç de quan era petit i es va cremar amb l’aigua calenta? O el que tinc jo al genoll de quan vaig caure?

—Oh —fa ell, una mica avergonyit. També riu. De seguida entén les bromes—. Senyals, no fanals. Per tant, no creu que els fanals siguin lletjos?

—De fet, no sé què opina el Doctor Doom sobre els fanals —diu ella.

—A la cara no en té.

—No. El que té són senyals, cicatrius.

Ella escolta, mig analitzant si hauria pogut portar el tema de les cicatrius amb més tacte, mig pensant en trets d’arma de foc. Però és impossible que fossin trets. I si ho fossin, a hores d’ara ja haurien sentit alguna altra cosa. Crits, o sirenes, o alguna veu per la megafonia.

No se sent res.

Últimament ha vist massa pel·lícules.

Mira el mòbil. Només falten uns minuts perquè tanqui el zoo, i és molt possible que en aquell racó dels boscos no els vegi ningú. S’ha imaginat la situació més d’una vegada: passar la nit acampats al zoo, potser amagar-se en aquest racó a posta, anar a veure els animals a mitjanit, quan tot és fosc... La mena de cosa sobre la qual s’escriuen llibres infantils. És ridícul, és clar, perquè segur que hi ha personal de seguretat. Tampoc no és que hagi vist mai cap guàrdia de seguretat, per aquí.

S’haurien de posar en marxa.

—Hem de marxar, amor —diu.

Se’l treu de la falda i l’aguanta fins que ell suporta tot el pes del seu cos, cosa que fa a contracor. Pensa que li hauria d’haver posat la jaqueta, però abans ell li ha jurat que no tenia fred, i per tant ella ha permès que la deixés al cotxe.

—Ens podem quedar una miqueta més? —pregunta el nen.

Ella s’aixeca, surt de la sorra i es posa les sandàlies. Aquesta predilecció per les sandàlies fa que no tingui prou autoritat moral per dir-li que es posi jaqueta.

—No —diu—. Són gairebé dos quarts de sis. L’hora de tancar. Ho sento. Hem d’anar de pressa cap a la sortida, perquè, si no, ens podríem quedar tancats aquí dins.

Ara aquesta possibilitat comença a neguitejar-la; ha esperat massa, i encara han de caminar una estona per sortir del bosc, i després hi ha tot el tros del parc infantil, i és cert que aniran molt justos de temps.

—Ens podem aturar un moment al parc infantil i passar el pont? —pregunta en Lincoln.

—Avui no. Podem tornar demà.

Ell assenteix, surt de la sorra i salta cap a la poca herba que hi ha. No li agrada trencar les normes. Si els del zoo diuen que és hora d’anar a casa, ell se’n va a casa.

—Em pots ajudar amb les sabates? —pregunta—. I posar-te tota la gent a la bossa?

Ella s’ajup, li espolsa la sorra dels peus i després li posa els mitjons sobre els ditets blancs i els peus amples i rodanxons. Obre les tires de Velcro de les vambes i quan aixeca els ulls veu com un cardenal vermell aterra a menys d’un metre de distància. Aquí els animals no tenen gens de por. De vegades veu mitja dotzena de pardals o esquirols a uns quants pams de distància, observant les batalles que representa en Lincoln.

Tira les figuretes de plàstic dins la bossa.

—Ja està —diu.

17.23

La Joan repassa amb la vista el sorral per si s’hi han deixat algun homenet de plàstic, i després dona la mà a en Lincoln i agafa el camí que surt del bosc. Es pregunta quan ja no li voldrà agafar la mà, però de moment tots dos semblen igual de contents amb aquest sistema. Al cap de vint passos encara no, els arbres ja no són espessos —només és una il·lusió, l’aïllament del lloc— i se sent la cascada esquitxant les roques de la zona de les llúdrigues.

La llúdriga és un dels animals preferits de tots dos, un dels pocs que encara aparten en Lincoln de les seves històries. Les dues llúdrigues tenen una gran instal·lació amb aire de cova, amb falsos sortints de roca, i els animals fan giragonses, salten i es capbussen en un estany verdós darrere d’una gran paret de vidre. Les roques sobresurten del camí, i una cascada passa per damunt dels caps dels visitants i va a parar a un estanyol ple de nenúfars, canyes i una mena de tiges amb flors morades. Sempre ha trobat que el caminet de fusta que dibuixa un revolt per sobre l’estany és el tros més bonic dels Boscatges, però ara només el veu buit.

En Lincoln riu al seu costat.

—Mira la llúdriga. Mira com neda.

Encara li costa una mica pronunciar algunes combinacions de consonants. «Iúdiga», diu, en lloc de «llúdriga». En Batman atura un «iade». Al partit de futbol hi ha «àbite».

—M’agraden les potes que té —diu ella.

—Té potes? No té aletes? I són potes com les d’un gos o potes amb dits com les d’un mico?

Té la temptació d’aturar-se i ensenyar-li com és l’anatomia de la llúdriga; això és el que més desitja per a ell, potser, que vegi que la vida és plena de coses sorprenents i meravelloses, que sàpiga que cal estar alerta —«Mira que maco», ha dit, mirant un bassal de benzina al terra de l’aparcament del zoo—, però ara no tenen temps. Li estira la mà i ell segueix sense gaires problemes, tot i que triga a girar el cap i deixar de mirar la llúdriga. Quan pugen al pont de fusta, amb nenúfars a banda i banda, pensa que tant de bo veiessin algú més, alguna altra família xerrant que també anés tard. Tampoc no és que sigui estrany fer el camí tots sols. Sovint, a la tarda, no veuen ningú més fins que no arriben a la sortida, i avui falta menys que de costum per a l’hora de tancar. Accelera el pas.

—Vols fer una cursa? —pregunta.

—No.

—Vols que fem salts?

—No, gràcies.

Va seguint a poc a poc.

De vegades es pregunta si la insistència del nen a no fer una cosa és directament proporcional a la quantitat d’entusiasme que ella hi mostra. Ara continua fent ziga-zagues pel pont, fent pauses per encongir-se si s’acosta un mosquitet o per contemplar una carpa de colors. S’atura del tot per gratar-se la barbeta. Quan ella li diu que s’afanyi, arrufa les celles, i per l’expressió de la cara ja sap què li demanarà.

—Vull que m’agafis a coll —diu.

—No et puc portar tot el tros fins al cotxe —diu ella—. T’estàs fent molt gran.

Veu com el llavi del nen comença a sortir enfora.

—Fem un tracte —diu, abans que la cosa es compliqui i acabi fent-los perdre més temps—. T’agafaré quan arribem als espantaocells, i des d’allà et portaré a coll. Si camines fins als espantaocells i et portes bé.

—D’acord —diu ell, encara que la veu li tremola una mica i el llavi li surt més, i es posa a gemegar fins i tot quan mou els peus al ritme d’ella.

És veritat, pensa, que no ha especificat que no podia plorar mentre caminava. Tècnicament, està complint la seva part del tracte. És possible que pari de plorar tot sol en qüestió de segons i es distregui per un pensament fugisser sobre el casc d’en Thor o el pegat de l’ull d’Odin. És possible que es posi a plorar més fort i prou, i al final ella es rendirà i l’agafarà a coll, perquè, de fet, ja ha caminat molt, sense queixar-se, amb les seves cametes. És possible que continuï plorant i ella es planti i el faci caminar fins al cotxe perquè no vol que acabi sent de la mena de criatures que fan grans enrabiades per tot.

Quin sistema de controls i equilibris que és fer de mare; quantes projeccions i deduccions, i ràtios de cost-benefici.

Una libèl·lula plana un instant i s’e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X