(In)satisfets

Fragmento

cap-1

Introducció

En els més de vint-i-cinc anys que tinc la sort i el privilegi de fer entrevistes, sempre he pensat en les que m’han «marcat». Amb el temps, fins i tot, per l’impacte que em produïen algunes converses, vaig passar a utilitzar el «marcat» pel «canviat». «Apa!», diran alguns, «com et pot canviar una entrevista?»

Doncs sí, una entrevista et pot canviar, de la mateixa manera que ho pot fer una experiència, una pel·lícula, una obra de teatre, una cançó, un llibre, una amistat, una nova coneixença...

Dels aforismes d’Heràclit amb què comença aquest llibre, es diu que Plató en va fer aquesta lectura: «Cap home pot banyar-se dues vegades en el mateix riu».

I és així, ni el riu ni nosaltres som els mateixos quan tornem a banyar-nos-hi. O no és així? És la mateixa aigua? I el més important, ara, el més rellevant: i nosaltres, que som els mateixos? Doncs, talment podríem dir de moltes altres situacions.

La resposta d’aquest canvi l’hem de buscar, possiblement, com diu la ciència, en la fisiologia del cervell. En el cervell hi ha tot el que som i tot el que podem ser. I malgrat això, continua essent l’òrgan més desconegut del cos humà a causa, segurament, de la seva immensa complexitat.

En el cervell hi ha uns cent mil milions de neurones en comunicació constant. I un nombre deu vegades superior d’unes altres cèl·lules anomenades glia. El cervell d’avui ja no serà el de demà: haurà canviat, com el riu. El cervell canvia, nosaltres canviem. I això és constant: sempre hi ha moviment, segons els neurocientífics.

Fa molts anys, el 5 de desembre de 1967, el cirurgià cardíac Christiaan Barnard va fer el primer trasplantament d’un cor humà de la història, a l’Hospital Groote Schuur, de Ciutat del Cap, a la Sud-àfrica de l’apartheid.

El receptor va ser Louis Washkansky, un home de cinquanta-quatre anys que s’estava morint d’una miocardiopatia isquèmica terminal. I la donant, una jove de vint-i-quatre anys que havia tingut un accident i de resultes patia una disfunció cerebral greu. Louis Washkansky va morir divuit dies més tard a causa d’una infecció per pseudomònades (bacteris) als pulmons.

Christiaan Barnard es va haver de retirar de la cirurgia el 1997 a causa d’una artritis a les mans. Havia practicat cent quaranta trasplantaments.

Barnard, que va morir d’un atac d’asma, s’havia negat el 1979 a fer un trasplantament de cap humà. Era una idea que li va semblar impracticable i «probablement, immoral». Una idea que un dels seus referents en els trasplantaments de cor, el científic rus Vladimir Demikhov, ja havia començat a experimentar amb gossos des del 1940. Podria incloure aquí un enllaç d’Internet amb imatges històriques d’aquesta aberració, però els estalvio el sofriment.

Els experiments del científic rus avui dia segurament serien prohibits allà on hi hagi una mica, només una mica, de decència i de dignitat.

Demikhov va ser el primer a trasplantar un cor a un gos, el 1946, el primer a trasplantar un pulmó a un mamífer i el primer a fer un bypass coronari el 1953. És obvi, doncs, que els seus coneixements, més enllà de qüestions ètiques, van ser utilitzats per altres científics i cirurgians, com és el cas de Christiaan Barnard.

El 1968, el doctor Cristóbal Martínez Bordiú, marquès de Villaverde i gendre del dictador Francisco Franco, va realitzar un trasplantament de cor a un lampista gallec, que va morir vint-i-set hores després de l’operació. Amb tot, la comunitat mèdica mai no va considerar aquell trasplantament com un fet mèdic homologable.

Disset anys després del primer trasplantament de cor humà del món, concretament, el 8 de maig de 1984, els doctors Josep Maria Caralps i Josep Oriol Bonín van fer el primer trasplantament de cor amb èxit a Catalunya, i a tot Espanya, a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

El malalt era un home de trenta-tres anys d’edat amb una miocardiopatia dilatada a qui els metges donaven pocs mesos de vida. El donant era un noi de poc més de vint anys que havia mort d’accident de trànsit. D’aquell fet històric no se’n va fer ni una sola fotografia.

Set mesos després, el 8 de desembre, els doctors Caralps i Bonín em van deixar entrar amb un equip de TV3 al quiròfan de l’Hospital de Sant Pau per enregistrar el que havia de ser el quart trasplantament de cor humà que es faria a Barcelona. I va ser la primera vegada que un equip de televisió va poder gravar una intervenció d’aquestes característiques a Espanya.

El pacient, Nicolàs Campillo Morales, aragonès de vint-i-sis anys, patia d’una miocardiopatia dilatada i tenia una expectativa de vida de menys de sis mesos.

El donant va ser un home de quaranta anys, mort per una hemorràgia cerebral a causa d’un accident laboral.

Recordo, com si encara fos avui, les imatges del cor malalt una vegada extret de la cavitat toràcica: nu, de color vermell fosc, bategant dèbilment en una safata d’acer inoxidable. I també la destresa, la precisió i la disciplina gairebé militar amb què actuaven tots els membres de l’equip responsable del trasplantament.

Mentre m’ho mirava, tremolava de fred o potser d’incomoditat, d’angúnia... No ho sé. No havia vist mai abans un cor humà, ni com obrien el tòrax a una persona, ni... El doctor Caralps fins i tot em va haver de dir que si em quedava tan allunyat de la taula d’operacions no serviria de res que hi hagués anat.

La intervenció va durar una mica més de tres hores.

Una vegada finalitzat el trasplantament, i encara impressionat pel que havia acabat de veure, vaig preguntar al doctor Caralps:

—Doctor, nosaltres només som això, aquesta víscera que encara batega sola en la immensa i freda solitud d’una safata d’acer inoxidable?

—No. Nosaltres som moltes coses més, però el cor és fascinant i carismàtic, com el cervell. El cor batega unes cent mil vegades i bomba uns deu mil litres de sang al dia. És com una màquina perfecta. Mira ara aquest electrocardiograma. Ho veus? Hi ha dos batecs, els batecs dels teixits del donant i els batecs del receptor.

Aquell «Nosaltres som moltes coses més, però el cor és fascinant i carismàtic, com el cervell» em va encuriosir durant bastants anys. Tant és així que no vaig parar fins que vaig poder veure un cervell. Va ser durant una autòpsia. El forense em va dir:

—Aquí tens l’estructura, l’òrgan més complex conegut per l’home. L’únic que pot pensar sobre si mateix. El cervell ets tu. Aquí tens el teu jo. Fixa’t com n’és, de sublim, que fins i tot el molt murri ens fa preguntar-nos qui som. La seva plasticitat és enorme.

He de dir que l’autòpsia no em va impressionar tant com l’operació del trasplantament de cor, i és que aquell cor bategant, aquell cor que encara es movia feblement en aquella safata d’alumini, no s’oblida fàcilment. No ho sé, potser el fet que fos una autòpsia i no una intervenció quirúrgica a una persona viva també hi va influir.

Avui, suposadament, encara no es tenen els coneixements necessaris. O potser la ciència encara no pot permetre el trasplantament de cervell o de tot un cap humà, i, a més, no crec que des del punt de vista ètic es permetés que un altre Vladimir Demikhov fes experiments amb gossos amb dos caps. Però, què passaria si es poguessin fer trasplantaments de cervell com es fan els de cor, per exemple? Què passaria si tinguéssim els nostres doctors Caralps i Bonín dels trasplantaments de cervell i tots els científics del món per poder-lo fer realitat?

En el cas del trasplantament de cor, el que es trasplanta és una víscera, és a dir, s’extreu el cor malalt del pacient i se n’hi posa un altre d’un donant. Però, com aniria el de l’hipotètic trasplantament de cervell? Què es trasplantaria, el cos o el cervell?

Si el cervell ets tu, la consciència de ser tu, la teva memòria, els teus records, els teus amors i desamors, els teus colors, les teves olors, les teves imatges..., si se’t llença a les escombraries de vísceres humanes d’un quiròfan d’hospital qualsevol perquè estàs en fase terminal, on seràs tu, després?

Què és el teu cos sense tu?

Els teus amics reconeixeran el teu cos, la teva cara quan et vegin perquè no hauran canviat, però existiràs tu. On seràs tu? Els reconeixeràs tu?

I si en canvi ets tu el que s’ha trasplantat, és a dir, se t’ha posat en un altre cos, com ho faràs amb els amics, coneguts i estimats?

Què farà el teu cervell en el nou cos? Et reconeixeràs?

T’estimaran igual els que t’estimaven, el teu company i/o companya?

I els altres òrgans del cos que has ocupat, s’acostumaran a ordres i hàbits diferents? Buff, que n’és, de complicat, tot això!

De la conversa amb el forense, em va cridar l’atenció el terme «plasticitat». Un cervell «plàstic»?, vaig preguntar-me en silenci. Què vol dir això? Unes quantes entrevistes després em van donar la resposta.

Què és la plasticitat del cervell, doncs? El terme «plasticitat» va ser usat per primera vegada l’any 1890 pel psicòleg nord-americà William James per definir la naturalesa modificable del comportament humà.

A partir de les grans aportacions del gran savi espanyol i premi Nobel Santiago Ramon y Cajal en la seva obra Estructuras de los centros nerviosos de las aves del 1888, hi ha consens, sobretot des de fa trenta anys, a definir que «la plasticitat del cervell és la capacitat fisiològica i anatòmica de canviar». És a dir, gràcies a aquesta propietat, aprenem, ens transformem, canviem. L’experiència ens canvia i el cervell s’hi adapta. Si la nostra activitat/experiència té lloc en un entorn ric en estímuls, el desenvolupament de les potencialitats del cervell és major. En canvi, si l’entorn és pobre, les potencialitats de creixement són menors.

De la mateixa manera que la fotosíntesi és una de les meravelles del regne vegetal, la plasticitat és una de les meravelles de la condició humana.

Un dia, Álvaro Pascual-Leone, catedràtic de Neurologia de la Universitat de Harvard i director del Centre d’Estimulació Cerebral No Invasiva de Boston, per explicar-me la plasticitat cerebral em va posar l’exemple del programari i del maquinari. Pascual-Leone em va preguntar si em podia imaginar un programari que modifiqués, que canviés el maquinari. Si em podia imaginar que un document de Word canviés la meva targeta gràfica. Li vaig dir que això era impossible. I ell, que evidentment ja en sabia la resposta, va fer-me veure que és precisament això el que permet la plasticitat cerebral, la característica del nostre cervell de modificar-se.

Però és que, a més, el fet de saber que el nostre cervell és plàstic, que podem generar noves neurones i noves connexions entre elles (sinapsis), ens permet creure que podem millorar, que podem tenir noves habilitats per superar nous reptes, noves dificultats, nous canvis del nostre entorn.

Això és molt important. Molt. I ho és perquè la ciència et diu que tens la capacitat biològica de millorar. Per tant, si no hi ha cap lesió orgànica irreversible, tothom pot millorar.

Fa més d’un segle que Ramón y Cajal ja ho va resumir així: «Tot home, si s’ho proposa, pot ser escultor del seu propi cervell». Això, evidentment, no vol dir que milloraràs estant assegut en una cadira sense fer cap esforç per part teva. No. Milloraràs, com diu Ramón y Cajal, si t’ho proposes, és a dir, per mitjà de l’aprenentatge, de l’esforç, del sacrifici, de la voluntat de fer-ho i, a vegades, de pensar-ho, segons sostenen alguns neurocientífics!

En un principi, abans del 1960, es creia que quan s’arribava a l’edat adulta el cervell ja no podia canviar, és a dir, que ja perdia la seva plasticitat. Però una sèrie d’estudis van demostrar que això no era cert i que, al contrari del que es creia, el cervell sempre canvia en funció de com interactues amb el teu entorn.

Per dir-ho d’una altra manera, ja siguis infant o adult, com més riques siguin les interaccions amb l’entorn, més connexions de neurones hi haurà. Sempre.

Si deixes un avi en una residència sense cap mena d’estímul, avorrit, sense interactuar amb altres persones, fent el mateix cada dia, veient només com passa el temps, el seu cervell es farà més «petit», amb connexions neuronals més febles. Però si decideix aprendre a tocar el piano, per exemple, els estímuls que rebrà el cervell seran extraordinaris.

No cal dir que la desigualtat que existeix en la nostra societat condemna les persones (petits i grans) que viuen en entorns pobres i molt pobres a no poder desenvolupar amb plenitud les seves capacitats neuronals.

No fa pas gaire temps, es creia que es naixia amb un nombre de neurones concret i amb una intel·ligència que, a més, determinava la nostra càrrega genètica i que no s’hi podia fer res. Fals.

Álvaro Pascual-Leone no es cansa de dir que «jo sóc el meu cervell», cosa que em recorda el que em va dir el forense que em va permetre veure, per primera vegada, un cervell humà.

I un altre neurocientífic, Francisco Mora, doctor en Neurociències per la Universitat d’Oxford i catedràtic de Fisiologia Humana a la Universitat Complutense de Madrid, afirma amb contundència que, en essència, l’ésser humà és allò que aprèn i memoritza, res més. La cultura seria el marc en què es desenvolupa tot ésser humà, i seria el mirall on reflectim constantment tot el que som.

De fet, seguint amb el doctor Mora, aprendre és la necessitat més vella del món. I la vida no seria possible sense l’aprenentatge i la memòria.

cap-2

 

He volgut destacar a grans trets i sense cap voluntat de ser exhaustiu, entre altres coses perquè no sóc científic ni tinc la formació adequada, allò que més m’ha impactat al llarg de totes les entrevistes que he fet a neurocientífics i professionals de la medicina en general amb un objectiu ben clar: intentar aprofundir en una contradicció que cada vegada esdevé més gran. És aquesta:

La neurociència ens diu que podem canviar, que podem transformar-nos i que podem millorar, perquè la fisiologia i l’anatomia del cervell humà ho permeten, cosa que no vol dir que sigui fàcil. Però possible ho és. Reco

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos