1
Què hi fem, aquí?
Una setmana després dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017, em van demanar una entrevista per a un programa de televisió per parlar de la situació dels musulmans a Barcelona.
Cap a les deu del matí va arribar una periodista al lloc on havíem quedat i em va dir que, al cap d’uns minuts, entraríem en directe. L’entrevista semblava senzilla. Mentre estàvem parlant al carrer i em posaven el micro, de sobte em va passar un noi pel costat que em va cridar a la cara:
—Ves-te’n al teu país!
Què vols que et digui…, una cosa és que t’arribin tuits amb aquesta invitació tan afectuosa i una altra és que t’ho cridi algú al mig del carrer.
A més a més, el noi volia acompanyar aquell poema amb una performance i va decidir de quedar-se plantat darrere de la càmera, mirant-me fixament. Jo podria haver pensat que s’havia enamorat perdudament de mi, però tenia una mirada amenaçadora, com si estigués esperant que la conversa anés a més. Amb una mica de por al cos i molt desconcertada, vaig començar l’entrevista.
El principi va ser tens. Era la meva primera entrevista en directe des del carrer i, a sobre, tan bon punt vaig començar a enraonar, em vaig adonar que en la connexió entre aquella unitat mòbil i el plató del programa es produïa un efecte de retorn, i, al cap d’uns segons de dir una frase, la tornava a sentir per l’auricular, en un eco constant que em feia molt difícil no perdre el fil de l’explicació.
La primera part de l’entrevista la va fer la presentadora que es trobava al plató de Madrid. Tot anava més o menys bé fins que em va començar a preguntar si em sentia integrada i si tenia amics que no fossin musulmans.
«Ja hi som…», vaig pensar. «Vinga, explica-ho una altra vegada, Míriam, que no passa res…»
I això vaig fer, o ho vaig intentar fer: explicar que no m’havia de plantejar d’integrar-me perquè havia nascut i crescut en aquest país, de manera que el meu context havia estat sempre el mateix. Vaig explicar un cop més que hem d’entendre que una religió no defineix la integració o no en una societat, i la importància de diferenciar entre cultura i fe, encara que, amb tu, parlaré de tot això més endavant.
Potser em vaig explicar malament, perquè la presentadora va insistir i em va preguntar si em sentia integrada «socialment». Aleshores ja se’m començava a acabar la paciència, i vaig decidir preguntar-li si ella es qüestionava mai la seva integració. Em va sorprendre quan em va dir que sí, que, quan se’n va anar de Galícia a Madrid, es va plantejar si aconseguiria adaptar-s’hi.
Problema identificat. En un exercici d’empatia, la gallega em va intentar explicar el seu procés migratori i d’integració, que, tot i que em va semblar interessant, no tenia gaires paral·lelismes amb la meva vida. Una gallega a Madrid és una migrant, mentre que una musulmana a Barcelona no ho és necessàriament.
Aleshores, la presentadora va donar pas a un dels tertulians, un advocat que em va explicar els seus viatges al Marroc i algunes de les dificultats que hi havia tingut. Abans d’entrar en aquella conversa, et donaré un parell de dades de context.
Els meus pares són marroquins i van arribar a Espanya fa vint-i-vuit anys. Es van retrobar a Barcelona i s’hi van casar, encara que també van celebrar un casament al Marroc, ja que tota la família vivia allà. Jo vaig néixer a Barcelona el 1993.
He anat al Marroc gairebé tots els estius de la meva vida, i estic encantada d’haver-ho fet. Cada estiu, quan acabava el curs escolar, agafàvem el cotxe i «hi baixàvem». Allà tenia, i encara hi tinc, bona part de la família. L’àvia paterna, que vaig veure vint vegades en tota la meva vida, com a molt, els meus cosins i les tietes. També hi tinc la història de la meva família: l’hospital on va néixer la mare, la casa on va créixer el pare o l’escola on van estudiar. Aquells estius han forjat una part de la meva identitat, però no he viscut mai al Marroc.
Tornant al tertulià advocat, em va començar a fer preguntes sobre si al Marroc es podien construir esglésies i si aquestes esglésies podien ser cristianes. Li vaig haver de repetir unes quantes vegades que ja n’hi havia, mentre l’home s’entestava a esperar una resposta que no obtenia.
Resumint, l’entrevista va ser una simple caricatura de situacions ja viscud