La Sagrada Família

Gijs van Hensbergen

Fragmento

cap-1

PRÒLEG

Darrere la façana

Gaudí és de ben segur un dels arquitectes més mal interpretats de la història. Molta gent només es fixa en l’aparença dels edificis i contemplen admirats, fent uns ulls com unes taronges, l’audàcia, el deliri de colors, la genialitat i la gosadia amb què estan dissenyats; la sensualitat de les superfícies, que conviden al tacte; la prodigiosa extravagància temàtica, amb dracs i calaveres i cases que semblen fetes de gingebre, com extretes de les pàgines de malson de Hansel i Gretel dels germans Grimm. Però gairebé mai no van més enllà de la seductora i de vegades inquietant façana.

De tots els edificis de Gaudí, la Sagrada Família (l’obra de tota una vida) n’és de bon tros el més intrigant i quixotesc. L’ambició del projecte sembla que no tingui límits, i la complexitat narrativa és tan desconcertant com les visions que sant Joan va experimentar a l’illa de Patmos i que després plasmaria en l’Apocalipsi.

Aquest llibre no s’adreça al lector que esperi una guia convencional, amb un itinerari fàcil de seguir i quatre comentaris breus, acompanyats de tant en tant d’alguna recomanació perquè visiti altres indrets. La Sagrada Família és un edifici tan conegut, tan visitat, tan fotografiat que s’ha convertit en la icona per excel·lència de Barcelona, sense necessitat aparent de cap mena de presentació. És clar que aquesta és una visió del tot simplista de la «catedral» fantàsticament complexa de Gaudí. Al llarg de més d’un segle, la «veritable» Sagrada Família ha aconseguit, d’una manera o altra, mantenir-se amagada sota el focus de l’atenció pública, a plena vista de tothom.

imagen

© Col. Thomas / IEFC.

Façana del Naixement de Gaudí.

Si els edificis de Gaudí han estat mal interpretats, també ho ha estat el mateix arquitecte. Com a persona, era un compendi fascinant de contradiccions: revolucionari i profundament conservador alhora; molt ambiciós, però també humil; a l’última en tècnica, però medieval de manera deliberada; tossut i irritable, i, tanmateix, pacient i gentil; era gairebé el franciscà perfecte, feliç sobretot quan meditava en comunió amb la natura. I, alhora, un abrandat catalanista que, de manera paradoxal, sempre intentava donar un abast universal a les seves aspiracions i ideals. S’ha descrit sovint la identitat dels catalans com la complexa fusió de dos extrems creatius representats per dos conceptes dialècticament antagònics, el seny i la rauxa: la freda ponderació enfront d’una determinació brusca, de vegades arravatada. Gaudí era tot això i més.

La culpa que a Gaudí el titllin tan fàcilment de simple xarlatà és en part seva o, més ben dit, de la seva accessibilitat. Durant molts anys, els historiadors de l’arquitectura (de fora de Catalunya) van considerar Gaudí massa popular i insubstancial per prendre-se’l de manera seriosa. El veien massa excèntric, massa estrafolari, i a Catalunya (pàtria de Salvador Dalí), descaradament surrealista o, de fet, estrambòtic i prou.

Gaudí és del tot únic. Però l’interès obsessiu de Dalí per Gaudí no va afavorir gens l’arquitecte. El 1933, a la revista surrealista Minotaure, en un article titulat «De la beauté terrifiante et comestible de l’architecture Modern Style» (Sobre la bellesa terrorífica i comestible de l’arquitectura modernista), Dalí cantava les lloances de l’arquitectura de Gaudí, s’hi extasiava, i a continuació la sacrificava a l’altar del seu ego pervers. Com de costum, Dalí és encara més intel·ligent del que ell mateix es pensava: l’arquitectura de Gaudí és sensual, tova, eròtica, tàctil, com una mona de Pasqua. Dalí tenia raó: l’arquitectura gaudiniana recorda vagament una mona de xocolata o una gran pièce montée, amb la seva glaça i sucre filat, com les que creava el llegendari Antonin Carême per als banquets de tsars, reis i emperadors. Va ser Carême (el primer xef estrella) qui, inflat d’orgull professional, va deixar anar la ximpleria que «l’arquitectura és la més noble de les arts i té com a branca principal la pastisseria». No obstant això, encara avui Christian Escribà, el pastisser xocolater més famós de Catalunya, crea i construeix de tant en tant, amb la màxima cura, la reproducció en xocolata d’algun edifici de Gaudí, amb la qual homenatja els seus dos mestres, els dos Antonis, Carême i Gaudí.

imagen

© Bibliotheque des Arts Decoratifs, Paris, France / Archives Charmet / Bridgeman Images.

Dissenys de Carême, per a la decoració de pastissos, publicats en la seva obra Le Pâtissier Royal parisien. Plat número 28.

No és cap secret que Ferran Adrià, el cuiner més famós del món, també s’ha inspirat sovint en Gaudí.

Però l’adulació d’Adrià ens porta a l’essència mateixa del problema de Gaudí. Seduïts per la superfície, és menys probable que investiguem què hi ha més enllà. I aquí és on Ferran Adrià ens pot ser útil, perquè el que veiem en les prodigioses creacions culinàries d’Adrià és la recerca de la ciència i les estructures ocultes en la naturalesa del menjar. En definitiva, en la seva recerca cada cop més aprofundida, Adrià, igual que Gaudí, ha emprès, de fet, la tortuosa cerca de la font de la creativitat.

El cert és que l’entusiasme de Dalí pel que considerava l’arquitectura «delirant» de Gaudí posa el dit a la nafra. Gaudí és molt popular. «Fa goig», com hauria pogut dir ell mateix en català. Però el goig que fa Gaudí és al preu del seu patiment, d’una estricta autodisciplina, d’una recerca a consciència, i també gràcies a la seva genialitat com a constructor. És clar que, en el fons, al cor de tot plegat hi trobem la seva profunda fe catòlica, com un nucli dur, immaculat i indestructible. La Sagrada Família és tan excepcional, i s’associa de manera tan estreta amb Barcelona, que se sol oblidar que deu el seu origen a una revifada del catolicisme arreu d’Europa.

En una època en què ens diuen tan sovint que la religió agonitza (menys, és clar, quan es manifesta com un bon motiu per fer la guerra), pot semblar estrany que una obra de les dimensions de la Sagrada Família encara tiri endavant.

La Sagrada Família és un projecte excepcional que de mica en mica s’acosta al seu anhelat final. Si es compleixen les previsions, la gegantina torre central, que duplicarà l’alçaria de les que ja s’han construït, s’acabarà el 2026 per commemorar el centenari de la mort de Gaudí. Com passa amb la construcció de totes les esglésies, és al final quan ens trobem amb el principi. I la Sagrada Família no n’és cap excepció.

El que pretenc oferir al lector és una aproximació al geni creatiu de Gaudí: seguir l’evolució de la Sagrada Família de temple expiatori a basílica i obrir una finestra al seu complex relat cristià. És una història fascinant que va començar amb els somnis d’un llibreter excèntric de la Barcelona de mitjan segle XIX que volia trobar la manera de retre homenatge a la Sagrada Família, mentre que avui contemplem gairebé acabat un edifici extraordinari de la més alta tecnologia. Entre l’origen i el final hi

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos