Més fosc («Cinquanta ombres» segons en Christian Grey 2)

E.L. James

Fragmento

cap-1

Agraïments

Gràcies a:

Tota la gent de Vintage, per la vostra dedicació i professionalitat. M’inspireu constantment amb la vostra experiència, el bon humor i el vostre amor per les paraules.

Anne Messitte, per la fe que tens en mi. Sempre estaré en deute amb tu.

Tony Chirico, Russell Perreault i Paul Bogaards, pel vostre valuosíssim suport.

El meravellós equip de producció, l’editorial i el de disseny que ha dut a terme aquest projecte: Megan Wilson, Lydia Buechler, Kathy Hourigan, Andy Hughes, Chris Zucker i Amy Brosey.

Niall Leonard, pel teu amor, suport i guia constants, i per ser menys rondinaire.

Valerie Hoskins, la meva agent. Gràcies per tot, cada dia.

Kathleen Blandino, per la lectura prèvia i per totes les coses relacionades amb la web.

Brian Brunetti, una vegada més, pels teus valuosos coneixements sobre els accidents d’helicòpter.

Laura Edmonston, per compartir amb mi els teus coneixements sobre el nord-oest del Pacífic.

Professora Chris Collins, per il·luminar-me en el tema de la ciència del sòl.

Ruth, Debra, Helena i Liv, gràcies pels ànims i pels reptes plantejats, i gràcies per fer-me fer això.

Dawn i Daisy, per la vostra amistat i els consells.

Andrea, BG, Becca, Bee, Britt, Catherine, Jada, Jill, Kellie, Leis, Liz, Nora, Raizie, QT, Susi, quants anys fa, ja? I encara seguim forts. Gràcies pels americanismes.

Tots els meus amics autors i del món literari —ja sabeu qui sou—, perquè m’inspireu cada dia.

I per acabar, gràcies als meus fills. Us estimo fins a l’infinit i estic molt orgullosa dels joves en els quals us heu convertit. Em feu molt feliç.

No canvieu mai. Cap dels dos.

cap-2

Dijous, 9 de juny del 2011

Sec i espero. El cor em va a cent. Són les 17.36. Pels vidres foscos de l’Audi, observo la porta d’entrada a l’edifici on és ella. Sé que arribo d’hora, però tot el dia que espero aquest moment.

La veuré.

Em regiro al seient del darrere. L’aire em resulta sufocant, i tot i que intento mantenir la calma, tinc un nus a l’estómac i el pit oprimit per l’ànsia i l’expectació. En Taylor és al seient del conductor, amb la mirada fixa al davant, en silenci, amb el posat serè de sempre, mentre jo amb prou feines puc respirar. Quina ràbia.

Merda. On s’ha ficat?

És dins, dins del Seattle Independent Publishing. L’edifici, situat a l’entrant d’una vorera ampla i espaiosa, està força atrotinat i li fa falta un rentat de cara; el nom de l’empresa està col·locat de qualsevol manera a la porta, i la làmina que dóna un efecte glaçat al vidre està tota escrostonada. Darrere d’aquestes portes tancades tant es podria amagar una companyia d’assegurances com una assessoria comptable; la seva mercaderia no queda a la vista. Bé, això ho arreglaré quan en tingui el control. El SIP és meu. Gairebé. N’he signat el preacord.

En Taylor s’aclareix la gola i em clava els ulls pel retrovisor.

—L’esperaré a fora, senyor —em diu inesperadament, i baixa del cotxe abans que ho pugui impedir.

Potser aquesta tensió meva l’afecta més del que em pensava. Tant se’m nota? Potser és ell qui està tens. Però per què? Reconec que aquesta última setmana ha hagut d’aguantar els meus canvis d’humor constants, i sé que no he estat fàcil.

Però avui és diferent. Espero. És el primer dia productiu que he tingut des que em va deixar o això em sembla. L’optimisme m’ha animat a fer les reunions del dia amb entusiasme. Em falten deu hores per veure-la. Nou. Vuit. Set… El rellotge ha posat a prova la meva paciència a mesura que s’acostava el moment de retrobar-me amb la senyoreta Anastasia Steele.

I ara que em trobo aquí assegut, esperant-la tot sol, veig com tota la determinació i la confiança que m’han acompanyat al llarg del dia s’esfumen.

I si ha canviat d’idea?

Serà un retrobament? O només faré de taxi fins a Portland?

Torno a mirar l’hora.

Les 17.38.

Merda. Per què el temps passa tan a poc a poc?

Considero la possibilitat d’enviar-li un correu electrònic per fer-li saber que sóc aquí fora, però mentre busco el telèfon, m’adono que no vull apartar els ulls de la porta. Em reclino al seient i repasso mentalment els últims missatges que m’ha enviat. Me’ls sé de memòria; tots amables i concisos, però no hi ha ni un indici que demostri que em troba a faltar.

Potser sí que faré de taxi.

Descarto la idea i em fixo en la porta desitjant que aparegui.

Anastasia Steele, t’estic esperant.

S’obre la porta i el cor se’m dispara, però aviat s’alenteix per la decepció. No és ella.

Maleït siga.

Sempre em fa esperar. Un somriure gens alegre, se’m dibuixa als llavis: l’he esperat al Clayton’s, al Heathman després de la sessió de fotos i també quan li vaig enviar els llibres de Thomas Hardy.

Tess

Em pregunto si encara els té. Me’ls volia tornar; els volia donar a una organització benèfica.

«No vull res que em recordi a tu.»

La imatge de quan l’Ana se n’anava em retorna: la cara trista i pàl·lida, colpida pel dolor i la confusió. És un record desagradable. Dolorós.

Sóc jo qui l’ha fet tan desgraciada. Vaig anar massa lluny, massa ràpidament. I ara, des que va marxar, visc massa sovint en la desesperança.

Tanco els ulls per mirar de recuperar la calma, però aleshores he d’afrontar el temor més profund i fosc: ha conegut algú altre. Comparteix el reduït llit blanc i la bellesa de cos que té amb un desconegut de merda.

Collons, Grey, sigues positiu.

No vagis per aquí. No està pas tot perdut. D’aquí a poc la veuràs. Ho tens tot lligat. La recuperaràs. Obro els ulls i observo la porta d’entrada pel vidre fosc de l’Audi, que ara em reflecteix la imatge del meu estat d’ànim. Surt més gent de l’edifici, però l’Ana encara no.

On és?

A fora, en Taylor camina amunt i avall i de tant en tant dóna un cop d’ull a la porta. Ostres, sembla tan nerviós com jo. Què coi li passa?

El meu rellotge marca les 17.43. D’aquí a un moment sortirà. Respiro fondo i m’estiro els punys de la camisa, després intento posar-me bé la corbata, però m’adono que no en porto. Hòstia. Em passo la mà pels cabells i miro de foragitar tots els dubtes del meu cap, però em continuen turmentant. Seré només un taxi per a ella? Em deu haver trobat a faltar? M’acceptarà una altra vegada? Està amb algú altre? No en tinc ni idea. Això és pitjor que esperar-la al Marble Bar, i la ironia del moment no em passa per alt. Em pensava que aquell era l’acord més important que mai hauria negociat amb ella, i no va sortir com m’esperava. Res no surt com jo m’espero amb la senyoreta Anastasia Steele. El pànic em torna a fer un nus a l’estómac. Avui tinc l

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos