1

La Raquel tenia els ulls oberts.

El mirava.

Fins i tot en la penombra, malgrat que tan sols tenia tres mesos i set dies d’edat, el mirava fixament.

Quieta.

Seriosa.

En Miquel es va preguntar què devia estar veient en realitat, si ja era capaç de reconèixer-lo, o què devia pensar, si és que un nadó tenia la capacitat de pensar alguna cosa. Tres mesos i set dies no eren res. O sí. Una vida.

El miracle era allà, però encara li costava assimilar-ho.

Havia mirat mai així, en Roger?

No ho recordava.

El seu propi fill, caigut a l’Ebre tretze anys enrere, a vegades se li esvaïa en la ment, es perdia en el record.

—Raquel...

La nena va rebre el sospir com si li acaronés el rostre.

De fet, va ser una carícia.

Va obrir una mica més els ulls.

—Hola, Raquel. Soc el teu pare.

En acabar de dir-ho va sentir una profunda emoció, una gran densitat, que semblava que li omplís el pit fins a desbordar-lo.

Tot d’una, les paraules van fluir.

—No sé pas quantes opcions hi ha que et vegi créixer, ni que et recordis de mi —va dir a poc a poc—. Espero que algunes, nineta. Deu anys més de vida serien una benedicció. Quinze, un somni. Vint, un miracle. Però, per si de cas peco d’optimista, vull que, almenys, escoltis la meva veu cada dia. Potser restarà en la teva memòria, com un eco que et rebotarà dins sense saber d’on prové. —Va fer una pausa per eixugar-li una mica de bava que li queia per la comissura dels llavis—. La teva mare t’ho explicarà tot de mi, si em passa res dolent, si l’edat m’atrapa abans que tu i jo puguem parlar, per ser amics. Mentrestant, ho faré per tots dos, cada dia —va afegir ell, somrient-li amb tendresa—. Em dic Miquel. No Miguel. I et dius Mascarell, no Mascarel, com diran els qui vulguin negar la sonoritat del teu cognom. Vaig ser policia, un bon policia. Ho dic amb orgull. Un inspector al servei de la llei quan en aquest país hi havia una llei a la qual es podia servir, no pas una dictadura a la qual cal obeir. La meva primera dona va morir i la teva mare em va salvar la vida quan es va enamorar de mi. Vaig tenir un fill abans que tu. Un fill que va caure en una guerra de la qual ningú no et parlarà fins que, un dia, quan la bèstia mori i aquest país recuperi la dignitat, reapareixerà en la memòria de tots, com un suro submergit al mar, per netejar-nos la brutícia d’aquests anys de silenci.

La Raquel va moure una mà. Va atrapar-li el dit índex. Va intentar ficar-se’l a la boca, després de sacsejar-lo un instant.

Va tornar la calma.

La hipnosi produïda per la veu d’en Miquel.

Suau, dolça, ferma, tot i estar carregada de sentiments.

—La teva mare i jo ens vam conèixer el penúltim dia de la guerra a Barcelona, ens vam retrobar al cap de vuit anys i mig, quan vaig sortir de la presó, i ens vam casar decidits a tenir una segona oportunitat i lluitar amb l’esperança d’aconseguir un futur millor. Un futur del qual ara tu formes part. —Es va omplir els pulmons amb una mica d’aire—. Estimo la teva mare més que res al món. M’ha donat la pau, la serenitat, la calma que han fet d’aquests primers anys de la meva vellesa un bàlsam on viure amb l’única cosa que ens manté vius a vegades: l’amor. Ara, a més, m’ha donat el millor dels regals possibles: tu. Quan vaig saber que havies de venir, em vaig espantar molt, i no solament pel fet de ser gran, sinó per portar-te a un país sense llibertat, condemnat a la foscor i la mentida, tan ple de por, odi i rancúnia que...

—Miquel?

Es va aturar en sec i es va girar. En aquell moment, la Patro treia el cap pel marc de la porta.

—Sí?

—Què hi fas, aquí, gairebé a les fosques? —va preguntar ella acostant-se-li i posant-li una mà a l’espatlla, mentre mirava la seva filla.

—Res, parlava amb la Raquel —va respondre.

Ho va dir amb tota la naturalitat del món.

«Parlava amb la Raquel.»

—Ah, sí?

—Ja ho veus.

—Ai, Senyor...! —va sospirar la Patro.

—Em fa més cas que tu —va intentar burlar-se’n.

—Ja et poses de part seva, reina meva? —va dir ella adreçant-se a la petita.

—Diuen que les nenes tenen preferència pel pare.

Aquesta vegada no va dir res. La Patro s’havia quedat abstreta en aquella plàcida contemplació.

El silenci, de tota manera, va ser breu.

—Fixa’t com ens mira —va assenyalar.

—Sembla que ho entengui tot —va afirmar en Miquel.

—No plora mai. Té caràcter.

—Deu haver sortit com la seva mare.

La Patro li va besar el cap, afalagada.

—I què li explicaves? —va voler saber.

—Coses nostres —va respondre ell traient-li importància.

—Que n’ets, de...! —va replicar la Patro encreuant els braços, però sense aconseguir apartar-se d’ell.

En Miquel l’havia retingut.

—Vine aquí, mama.

—Estigues quiet, vols? —es va rebel·lar—. Estàvem a punt de sortir, te’n recordes?

—Ara?

—Una estoneta, sí, per respirar una mica d’aire i estirar les cames. Anirem a veure aparadors.

—El dia que entengui aquesta mania de «veure aparadors»...

—Tampoc no està tan malament —va replicar ella arronsant les espatlles.

—Doncs quina diversió veure el que no compraràs; que, de fet, és gairebé tot, perquè no podem.

—I què vols? Ja m’agradaria a mi anar al cinema, que no saps com ho trobo a faltar!

—I si deixem la Raquel amb una veïna?

—Calla, calla, mal pare.

—Dona, un parell d’horetes! Podríem anar a un cinema d’estrena, no pas a un de sessió doble.

—Que no, que seria incapaç de veure la pel·lícula a gust!

—La del primer s’hi ha ofert un parell de vegades.

—Potser més endavant, però ara no. És massa petita —es va entossudir la Patro.

—I amb la Teresina, a la botiga?

—Vols donar-li més feina? Prou fa portant la merceria sola aquestes setmanes, que si no fos per ella...

—Sí, s’està portant bé —va reconèixer en Miquel.

—És que tu ajudes tant...

—Dona —es va plànyer, dolgut, pel comentari de la Patro—, que jo venent vetes i fils em faig un embolic, ja ho saps.

—Excuses!

—I, a més, les clientes prefereixen una dependenta, no pas un ve... un senyor gran amb cara de no entendre-hi gaire, per no dir gens!

—El que passa és que no t’hi esforces —va insistir ella.

En Miquel va mirar la Raquel, que romania ben quieta, amb els ulls oberts, observant-los des del bressol.

—El papa i la mama no estan discutint —li va dir—. Simplement tenen punts de vista diferents.

—Au, pallasso! —li va etzibar la Patro amb un somriure al rostre—. A vegades...

—A vegades no semblo un senyor de seixanta-sis anys, oi?

Ella en va tenir prou.

—Posa la Raquel al cotxet, va! Vaig a vestir-me!

—Sí, perquè si surts així al carrer...

—Però què et passa avui? —va dir ella, sense saber si enfadar-se o continuar rient.

—Res. No puc estar content? Apa, vine.

—No em toquis els pits que em fan mal! —li va advertir.

—I el cul?

—El cul és tot teu —va sospirar melindrosa.

L’hi va prémer, amb les dues mans, mentre es feien un petó.

Un petó molt llarg, com si fes dies que no s’haguessin besat.

Van romandre abraçats uns quants segons, en silenci, fins que tots dos van tornar a mirar la nena.

—Ho veus? —li va dir en Miquel—. Tot va començar així.

—Sembla que t’escolti. —La Patro es va quedar parada.

—És clar que m’escolta. Hi sent perfectament. I és feliç.

Van restar així durant uns quants segons més, abraçats i contemplant l’ésser que els havia canviat de nou la vida.

—Ai, no em diguis que no és guapa! —va esclatar la Patro, emocionada.

—Com tu.

—Més.

—Bé, ara no discutirem pas per això.

Ella es va apartar del seu costat. Final d’escena. En Miquel va saber que era hora de posar-se en dansa. Al cap de pocs minuts sortirien al carrer tots tres, ell empenyent el cotxet de la seva filla.

El cotxet.

La Patro va sortir de l’habitació.

—Però el primer que em digui que és la meva neta, el mato! —va remugar llavors en Miquel en veu baixa.

2

El carrer Pelai era ple de gom a gom, com qualsevol dissabte.

La diferència consistia en el fet que, empenyent un cotxet de nadó, la gent s’apartava sense cap mena de problema, com les aigües del mar Roig davant l’empenta de Moisès.

Tampoc no és que caminessin gaire estona seguida.

La Patro s’aturava a cada moment.

—Has vist quin tresillo més bonic?

—Sí.

—I modern, oi?

—Molt.

Mirada.

—T’agrada o no?

—Que sí, dona!

—És que sembla que ho diguis per quedar bé.

—Que el compraràs?

—No.

—Doncs llavors...

—El fet que no el compri no vol dir pas que no m’agradi, ni que no me’l pugui imaginar a la nostra sala. I sí que el podríem comprar. Com si fóssim pobres!

Un menjador sencer, «estil Chippendale», de noguera o roure, costava 9.600 pessetes. Això era el que s’anunciava a l’aparador, a més del tresillo.

—Tampoc no som tan rics per comprar-lo, tenint-ne ja un —va al·legar en Miquel.

—Si n’hem de parlar... Has vist com està, pobre?

—Vell, però còmode.

—A tu t’agrada, Raquel? —va preguntar la Patro a la seva filla, que viatjava de cara a ells, tan desperta com seriosa.

La nena va sacsejar els braços, com si l’hagués entès.

—Gràcies, tresor! —va assentir la seva mare.

Van continuar caminant.

Anaven per la vorera tumultuosa, la de les botigues i els grans magatzems. Ningú no ho feia per l’altra, pràcticament buida, excepte pel tràfec accelerat dels qui tenien pressa. La llarga paret plena d’anuncis presidia el tram que anava des del carrer Balmes fins a la plaça de Catalunya, tot esperant que, algun dia, alguna constructora aprofités l’espai.

En passar per davant de La Vanguardia, en Miquel va mirar els diferents fulls del diari del dia oberts a l’aparador. No s’hi va acostar a tafanejar, malgrat que ni tan sols havia sortit al carrer al matí per aconseguir-ne un exemplar. Si hi trobés cap notícia interessant, es passaria un parell o tres de minuts llegint-la, com feien alguns vianants desvagats, i la Patro s’empiparia.

Durant un moment va pensar en l’Albert Mainat, a qui havia salvat l’abril de l’any anterior d’una falsa acusació d’assassinat.

Podia entrar a saludar-lo.

No, valia més que no.

Tarda de dissabte. A falta de cinema, passejada.

«Veure aparadors.»

—Quines cortines! —va exclamar la Patro aturant-se un altre cop.

En Miquel la va observar a ella en lloc de mirar les cortines.

Li encantava veure-la feliç.

Tan nena...

—Precioses —va dir ell per quedar bé.

—I, sobretot, és que deixen passar molta llum, oi? Perquè les nostres...

—Quan ens toqui la loteria, canviarem la casa de dalt a baix.

—Però si no hi jugues mai! No creus en la sort.

—Aquest Nadal hi jugarem —li va prometre.

La Patro el va mirar amb aire de sospita.

—Estàs molt estrany avui.

—Jo? —va replicar en Miquel, ple d’incredulitat—. Si discuteixo, perquè discuteixo. Si em poso irònic, malament. Si et dic que sí, resulta que estic estrany...

—Digue’m què li explicaves, a la Raquel —el va interrompre ella sorprenent-lo.

—Què vols que li expliqués? Li deia que era molt guapa i coses així.

—Ja.

—Patro...

—Si és que ets un paràs —va dir ella aferrant-se-li encara més al braç.

Un paràs.

I un marit de vida tranquil·la. Si més no els darrers tres mesos, des de l’embolic del març, el de l’assassinat d’en Pere Humet i el cas dels bessons Piñol.

Ara que la Raquel ja havia entrat a formar part de la seva vida, tant de bo no hi hagués més problemes, ni investigacions forçades ni el passat trucant a la porta.

Van continuar caminant fins a arribar a la botiga següent.

—Fixa’t quin vestit!

La Patro gairebé va enganxar el nas a l’aparador.

Més que un vestit, era un luxe, ideal per posar-se’l per anar a prendre un cafè al Saló Rosa o a lluir-lo al Sandor.

—Si te’l posessis, m’agafaria un infart —va dir en Miquel.

—Sí, ja, amb la panxa que m’ha quedat després de parir.

—Vols que et digui que estàs millor que mai?

—Doncs sí, mira —va respondre ella amb un posat trist.

—Encara amb la depressió postpart?

Va deixar enrere el vestit i l’aparador, se li va tornar a penjar al braç i es va acostar a ell per dir-li a cau d’orella:

—Depressió, la teva, amb la quarantena.

—No te’n riguis.

—No me’n ric pas! —va dir reprimint les ganes de fer-ho.

—Que van ser quaranta dies, reina.

—Però et compensava —va dir ella encara més fluix, fregant-li l’orella amb els llavis.

—No és el mateix, però s’agraeix.

—Mira que t’agrada, eh? —va prosseguir la Patro, cada vegada amb més intenció.

En Miquel no sabia si parlava seriosament o no.

Però sí, parlava seriosament, al bell mig del carrer Pelai i amb la Raquel ben atenta.

—Què vols? —va dir ell, com si es disculpés—. Me n’havia oblidat. La Quimeta va estar cinc anys malalta, des del trenta-quatre, i havent renascut després dels vuit anys i mig presoner...

—Perdona, ho deia de broma —es va excusar ella.

—Algun avantatge ha de tenir el matrimoni, no trobes?

—La meva fera...

—Un dia ens detindran per escàndol públic.

—Continuarem a casa —va dir la Patro fent-li l’ullet—. Però a aquest pas, abans que ens n’adonem, li regalarem un germanet, a la Raquel.

En Miquel va empal·lidir.

—Vols dir?

—Estàs fet un Tarzan.

—Au, calla, Jane.

Caminaven per davant dels magatzems Capitol, anomenats així des del 1940, ja que abans eren els magatzems Alemanys. El més normal era que la Patro s’hi aturés de nou.

Aquest cop va fer alguna cosa més.

—Et fa res que entri a veure una cosa mentre m’esperes aquí? Així aniré més de pressa.

—Què vols veure?

—No, res, uns preus.

—Quant trigaràs?

—Poc. Cinc minuts.

Cinc minuts al mig del carrer, tot i el bon temps, amb un nadó...

—I per què no t’hi puc acompanyar? —va dubtar.

—Perquè moure’s aquí dins amb el cotxet pot ser complicat, i perquè fa calor i ella està millor aquí fora.

Convincent.

—Va, no triguis.

Es va quedar sol.

Al costat de la porta, enganxat al vidre, dissimulant tan bé com va poder, fent cara de badoc.

Davant seu, les formigues humanes es movien a diferents velocitats. Unes a correcuita, d’altres a poc a poc. No xocaven entre si. No tenien antenes, però s’esquivaven. Pur moviment harmònic. Algunes persones somreien. La majoria, no. I mai no sabia si les que no ho feien era perquè no tenien motius per riure o si és que, senzillament, eren poc propenses a la felicitat. Hi havia hagut una guerra. Després de dotze anys, pervivien les restes de la catàstrofe. La major part de les cases ploraven algun mort. Les ferides cicatritzaven lentament, tant, que a vegades s’obrien soles. N’hi havia prou amb una paraula, un gest, un moment, i la desesperació reapareixia. Quantes persones assassinades impunement esperaven als boscos i les cunetes d’Espanya una justícia que potser trigaria molt a arribar? Quants morts sense comptar, prop de les parets dels cementiris o en fosses comunes, esperaven la llum d’una nova història? Però si fins i tot ell, una desferra, havia tornat a la vida, per què no creure que tots ho podien fer? Oblidant? No. Perdonant?

En Miquel va estrènyer els punys.

El núvol de formigues humanes es va engrandir davant dels seus ulls.

—Hi haurà molta feina a fer quan mori Franco —es va dir en veu baixa, abans de mirar la seva filla i afegir—: I et tocarà a tu, petita. N’estic segur, tot i que no sé quan serà, això.

El 7 de juny, tot just uns dies abans, el Generalísimo Franco havia inspeccionat les obres de l’Instituto Nacional de Colonizaciones, a Badajoz. Després d’inaugurar una presa i visitar tres nous pobles nascuts a la seva empara, en lliurar els títols de les cases a cinc mil nou-centes una famílies, havia pronunciat un discurs en què lloava les inversions del Govern davant les crítiques que continuaven arribant de l’estranger. Llavors va cridar una de les seves memorables frases per a la història, tot i que no era ni de bon tros seva: «¡Insultad y ladrad, pues galopamos!».

Així doncs, «galopaban».

—La mare que el va parir... —va remugar en Miquel.

De sobte, la gent es va aturar, com si el carrer s’hagués col·lapsat de cop i hagués arribat a un punt de saturació sense retorn. Es pensava que, en ple apogeu de la Fira de Mostres, tothom seria a Montjuïc. Però no. Hi havia gent per a tot.

Del no-res va sorgir una dona gran.

Com totes les ancianes de postguerra, endolada, minvada, solcada per milers d’arrugues forjades pel temps.

—Que bonica! —va dir, fascinada per la Raquel.

En Miquel va resar perquè la Patro aparegués de seguida.

No va ser el cas.

—Quina edat té? —li va preguntar la dona.

—Tres mesos —va respondre ell veient-se obligat a comportar-se correctament.

La dona es va inclinar més sobre el cotxet.

—Preciosa! —va exclamar de sobte—. A-cutxi-cutxi-cutxi!

El pitjor va ser que la Raquel es va posar a riure.

En Miquel la va mirar com si fos una traïdora.

Va arribar la frase més temuda.

—Ah, si no fos pels avis, oi?

Va fulminar-la amb ulls de venjador justicier, però la dona ni tan sols se’n va adonar. La gent es va tornar a moure, un cop superat el moment de la paràlisi. Sortosament també va reaparèixer la Patro al seu costat, com un àngel salvador. El primer que va fer va ser el més natural: penjar-se-li una altra vegada al braç, com feien les esposes amatents.

—Ja està, anem!

En Miquel va empènyer el cotxet, va baixar i apujar el cap en direcció a l’anciana, i tots tres es van submergir novament en el cabal humà que fluïa amb rumb de passeig per la popular artèria consumista.

—Una pesada?

—Sí.

—Anem a prendre una xocolata al carrer Petritxol?

—Perfecte —va dir ell accelerant una mica el pas per sortir d’aquell atabalament com més aviat millor.

3

La tarda, en el fons, estava sent perfecta.

La xocolata, boníssima. Tant, que havia repetit. La Raquel, calladeta, sense plorar. Per res. Una santa. Tret d’una migdiadeta a la granja on havien entrat, després que la Patro li donés el pit ficada al lavabo, la resta, com sempre: ulls enormes i oberts, mirant-ho tot. La por d’en Miquel de passar les nits en blanc, amb la nena plorant, havia desaparegut al cap de pocs dies.

La vida, a vegades, fins i tot al purgatori d’una dictadura, podia arribar a ser perfecta.

O gairebé.

Tornaven tranquil·lament a casa, gaudint de la bona temperatura del final d’una primavera que presagiava un estiu calorós. No era tard, però la gent ja començava a desfilar. La Patro es va aturar a la porta del cinema Capitol per mirar-ne els cartells. Hi projectaven La hora radiante, amb Joan Crawford i Melvyn Douglas, i La espía de Castilla, amb Jeanette MacDonald i Allan Jones.

—No m’agrada, en Melvyn Douglas —va comentar.

—Doncs bé que vas riure amb ell a Ninotchka —li va recordar en Miquel.

—Vaig riure amb la Garbo. Ell és bastant corrosiu.

—Ui, corrosiu!

La Patro li va clavar un cop de colze. Va continuar mirant els cartells. Per al dilluns s’anunciava un «sensacional acontecimiento»: l’emissió de Mando siniestro, protagonitzada per Walter Pidgeon i John Wayne, amb Las cuatro plumas com a complement. Mando siniestro anava acompanyada amb frases del tipus «Luchas desenfrenadas», «Inquietud delirante», «La Guerra de Secesión americana deja un rastro de fuego, crímenes y odios»...

A en Miquel se li va regirar l’estómac.

No per les emfàtiques paraules tipus «delirante» o «desenfrenadas», sinó perquè la guerra de secessió americana havia deixat un rastre de «fuego, crímenes y odios».

Només aquesta guerra?

Se li va enfosquir el rostre.

—Au, anem —va dir ell estirant la seva dona.

—Sí, tampoc no les veurem —va sospirar la Patro.

—Posarem la Raquel damunt la taula i la mirarem a ella mentre escoltem la ràdio.

—Doncs és ben divertida quan fa aquelles cares tan gracioses.

—T’estimo —va ser l’única cosa que se li va acudir dir-li.

—Pobre de tu que no ho facis —va replicar la Patro arrambant-se-li més.

Van caminar en silenci un bon tros. Van creuar la plaça de Catalunya en diagonal i van enfilar el carrer Casp. En passar per davant de Ràdio Barcelona ella va tornar a parlar.

—Miquel.

—Sí?

—No hem comentat res sobre la carta del teu germà.

—I què vols comentar?

—No ho sé. Vas llegir-la, et vas alegrar que estigués bé, i això va ser tot.

—Tampoc no hi ha gaire més a dir.

—Et demanava que et reunissis amb ell, que abandonessis Espanya per començar de nou a Mèxic.

En Miquel va trigar a respondre. La carta havia arribat tot just feia una setmana. La correspondència amb el seu germà, ara, era més regular. No el veia des d’aquell dia del gener del 1939, el dilluns 23, a l’escala de la casa del carrer Còrsega, quan en Vicenç va anar a buscar-lo perquè fugissin junts cap a la frontera i ell li va dir que no, que la Quimeta no resistiria el viatge, i que preferia estar al seu costat durant els seus últims dies, encara que el preu fos la mort quan caigués Barcelona.

En Vicenç vivia lliure i feliç, amb la vida refeta, a Mèxic.

I ell?

També era feliç i continuava estant viu, encara que no fos lliure.

—Ens hi veus, a tu, la Raquel i a mi, embarcant-nos cap a una aventura incerta? —es va adreçar a la Patro.

—No ho sé —va vacil·lar ella—. La llengua no suposaria cap problema, però és un país molt diferent, si més no pel que es veu en les pel·lícules. I tu ets tan català...

—Si només fos per això...

—No, és clar.

—Per a bé o per a mal, tenim una vida, aquí —va ser sincer—. Soc massa gran per anar a viure a un altre lloc. I, no cal dir-ho, em sap greu que la nostra filla creixi en una dictadura, però sé que no durarà cent anys.

—Jo també m’estimo més quedar-me —va dir la Patro en veu baixa.

—Doncs ja està.

—I no ens deixarien sortir pas, hauríem d’entrar a França. Per més diners que ens enviés el teu germà... És clar que si venguéssim la merceria...

—No hi pensis, va. De moment, la xocolata se m’ha posat bé a l’estómac.

Unes quantes passes més.

Al començament, a en Vicenç li havia anat malament. Després, ja no. El grup d’il·lustres intel·lectuals espanyols que havia emigrat a Mèxic ja s’hi feia notar. Un plus inesperat per a aquell país. Una pèrdua irreparable per a Espanya. Els intel·lectuals de dretes, addictes al règim, no eren més que uns feixistes de coll dur.

Sí, la xocolata se li va remoure a l’estómac.

Només li va faltar veure la cara del Generalísimo, impresa en una paret, amb el jou i les fletxes a un costat i els coneguts lemes «¡Arriba España!» i «¡Viva Franco!».

Potser Mèxic no era una opció tan dolenta.

Si no tingués tants anys...

Van passar per davant d’un celler petit i atapeït. L’olor de vi arribava fins al carrer, perquè la porta estava oberta de bat a bat. I era forta, molt forta. En Miquel va mirar cap a l’interior preguntant-se com una persona podia treballar-hi tot el dia sense sortir-ne ebri. El cellerer atenia un client, parlava i reia a crits.

En Miquel va observar el client.

I llavors la xocolata se li va acabar de remoure a l’estómac.

També ho va fer el cervell.

Vertigen.

Una espiral al·lucinada l’hi va capgirar del tot.

Va continuar caminant, sense adonar-se’n.

Tot seguit es va aturar.

—Espera.

—Què passa?

—Ara torno.

—Però on vas?

No li va contestar. Va recular les tres passes de més que havia fet i es va situar un altre cop davant la porta. Ni tan sols va dissimular fent veure una altra cosa. El cellerer i el client estaven embrancats xerrant. No es van fixar pas en ell.

En Miquel va foradar l’home amb una mirada tensa.

Incisiva.

Plena de sensacions a flor de pell.

I si només s’hi assemblava?

I si...?

La Patro esperava. La Raquel esperava. A tres passes hi havia el seu món.

I, tanmateix, un cop més, reapareixia el passat.

L’horror.

L’horror en forma de monstre.

Semblava un estaquirot, una estàtua de sal. Quan el cellerer va donar uns copets a l’espatlla a l’home i aquest va enfilar la porta, en Miquel va haver de reaccionar i es va allunyar del lloc.

Llavors li va arribar la confirmació.

La veu del cellerer dient:

—Molt bé, senyor Andrada, passi-ho bé. Espero que li agradi!

Senyor Andrada.

Es va quedar glaçat.

L’home va sortir a l’exterior, va passar prop d’en Miquel. Ni tan sols el va mirar. Duia una ampolla embolicada amb paper de diari sota el braç. Va començar a caminar en direcció a la Patro. A ella sí que li va llançar una mirada distreta, la va deixar enrere i això va ser tot.

En Miquel estava paralitzat.

Tant que va ser la Patro qui s’hi va acostar tot empenyent el cotxet de la Raquel.

—Què et passa? —va preguntar espantada—. Sembla que hagis vist un fantasma. Estàs pàl·lid.

Li va costar parlar.

Li feia mal el pit.

Li esclatava el cap.

—Aquest home... —va barbotejar.

—Quin? El que acaba de passar? —va preguntar la Patro girant-se i veient com s’allunyava carrer amunt.

—Sí —va esbufegar ell.

—Qui és?

Llavors l’hi va dir.

Exactament com ho sentia.

Com ja llavors ho havia sentit.

—L’únic home a qui vaig detenir una vegada i vaig voler matar jo mateix, Patro. Amb les meves pròpies mans.

4

No l’hi havia pogut explicar al mig del carrer. Va haver d’esperar. El vertigen, la xocolata alterada, el cap rodant-li, les cames convertides en gelatina, el pit travessat per aquella punxada...

Assegut a la butaca, encara amb la jaqueta posada, en Miquel mirava al buit quan la Patro va tornar a aparèixer.

—Ja està ben adormideta —li va dir. I es va acomodar a la seva falda per poder abraçar-lo—. Peso?

—No, no, ja saps que m’agrada.

—Va, explica-m’ho.

—No és agradable.

—No tinc quinze anys.

—I hi ha la Raquel.

—Què hi té a veure, la Raquel, amb això, sigui el que sigui? —es va estranyar ella.

—Té a veure amb nens, amor meu —va contestar ell empassant-se la saliva.

—Tan greu és? —va replicar ella posant-se seriosa.

—Sí.

Va fer-li un petó al front. Seguidament al nas i, per acabar, als llavis. No van ser petons que esperessin una resposta apassionada. Tan sols una mostra d’afecte i confiança, solidaritat i compromís. En Miquel es va sentir en pau. Almenys amb la pau suficient per poder enfrontar-se al passat i els seus records.

Va agafar aire.

—Abans de la guerra, aquest home era capellà —va començar dient—. Servia en una parròquia de Barcelona i treballava en un orfenat, com tants altres. No hauria passat res si no fos perquè un dia es va suïcidar un nen.

—Un nen? —el va interrompre la Patro, com si una cosa així li semblés impossible de creure.

—Sí —va assentir en Miquel—. Crec que tenia onze o dotze anys. A la carta que va deixar escrita deia que, si Déu ho sabia i no feia res, era un mal déu, i si no ho sabia, això volia dir que d’omnipresent en tenia ben poc. Així que, fos com fos, tot era mentida. Després va escriure que no ho suportava més i que n’estava fart, cansat...

—Pobret —va sospirar la Patro.

—Era un suïcidi, i molt clar. Però jo em vaig fer preguntes. Què era el que Déu havia de saber? Vaig començar a investigar i vaig descobrir que altres nois d’aquell mateix lloc estaven aterrits. Cap d’ells no volia parlar. Els interrogava i em miraven plens de pànic, movien el cap d’un costat a l’altre, amb els ulls ben oberts. Tremolaven. Es trobaven en un estat, individual i col·lectiu, tan desesperat que em vaig espantar més i més. Finalment vaig aconseguir que un d’ells parlés i m’ho va explicar. El pare Andrada els feia de tot, i els demanava que l’hi fessin a ell.

—Et refereixes a...? —No va poder acabar la pregunta.

—Sexe, sí —va ser clar.

—Mare meva! —va dir la Patro, esgarrifada.

—Quan vam escorcollar el seu dormitori... —Va fer un esforç per continuar—. Allò era Sodoma i Gomorra en versió reduïda, reina. Aquest home feia anys que perpetrava aberracions, impunement. Tenia fotografies, artefactes inconfessables... Pur horror, cruel, descarnat, fastigós —va afegir en Miquel i va agafar aire—. No et pots ni imaginar a quants nens va destrossar la vida! N’eren desenes! Desenes! Quan el vaig detenir... saps què em va dir?

—Va demanar perdó?

—Em va mirar als ulls i em va dir que, si Déu l’havia fet així, era per algun motiu, i que estava segur que el seu pas per la vida d’aquells nens tenia algun sentit superior a nosaltres mateixos!

—De debò va tenir el coratge de dir-te això?

—Com si res! Sense cap remordiment, sense culpa, sense el més mínim penediment! Se sentia... no ho sé, superior! Un guillat, paranoic, boig... rematat, com en vulguis dir! Jo el mirava al·lucinat, consternat davant aquella impassibilitat. Llavors li vaig dir que a la presó rebria nombroses carícies dels altres presos, i que no serien nens com aquells a qui havia destrossat la vida, sinó homes granats. Vols saber què em va contestar? —No va esperar que la Patro parlés—. Em va dir que un dia sortiria lliure i que jo ja no hi seria per detenir-lo!

—Et va desafiar?

—Més que les seves paraules, el que em va espantar, el que em va fer sortir de polleguera, va ser la seva expressió. Mai no oblidaré els seus ulls, la fredor de la seva veu, la manera com ho va dir, l’amenaça que per a tants nens del futur amagava aquella mena de promesa. Amor meu, llavors jo...

—Què vas fer? —va preguntar la Patro, espantada, en veure’l tan consternat.

—Era policia, un bon policia, sempre al costat de la llei...

—Ja ho sé, ja ho sé! Què va passar?

En Miquel va mirar-la fixament.

—Vaig treure la pistola, l’hi vaig posar al front, vaig fregar-ne el gallet amb el dit...

—Déu meu... Miquel...

—Ni tan sols es va immutar. Va continuar desafiant-me amb els ulls, el seu posat serè, aquella mena d’estatus que li donava la sotana... Suposo que sabia que no dispararia. Ho sabia! Però vaig estar ben a punt de fer-ho, Patro. Ben a punt. Realment volia matar-lo

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X