Sempre és així. A les glaceres, primer sents la veu de la Bèstia i després et mors.

Molts seracs i abismes idèntics a aquell on em trobava eren plens d’alpinistes i escaladors que havien perdut les forces, la raó i finalment la vida per culpa d’aquella veu.

Una part de la meva ment, la part animal que coneixia la por perquè hi havia conviscut al llarg de milions d’anys, entenia el que estava xiulant la Bèstia.

Sis lletres: «Vés-te’n».

No estava preparat per sentir la veu de la Bèstia.

Necessitava alguna cosa familiar, humana, que m’arrenqués de la crua soledat de la glacera. Vaig alçar els ulls més enllà de les vores de l’esquerda, ben amunt, cercant la silueta vermella de l’EC135 del Socors Alpí de les Dolomites. Però el cel era buit. Una fletxa escantellada d’un blau encegador.

Va ser això el que em va fer caure.

Vaig començar a gronxar-me endavant i endarrere amb la respiració accelerada i la sang buida, sense energia. Com Jonàs dins el ventre de la balena, em trobava sol en presència de Déu.

I Déu grunyia: «Vés-te’n».

A les 14.19 d’aquell maleït 15 de setembre, va sorgir del gel una veu que no era la de la Bèstia. Era en Manny, amb l’uniforme vermell que ressaltava enmig de tot aquell blanc. Repetia el meu nom, una vegada i una altra, mentre l’argue el baixava a poc a poc cap a mi.

Cinc metres.

Dos.

Les seves mans i els seus ulls cercaven ferides que expliquessin el meu comportament. Les seves preguntes: cent mil coses a les quals no podia respondre. La veu de la Bèstia era massa forta. M’estava devorant.

—No la sents? —vaig murmurar—. La Bèstia, la...

Li hauria volgut explicar que tot era culpa de la Bèstia, aquell glaç tan antic, perquè no tolerava que hi hagués un cor calent enterrat en les seves profunditats. El meu cor calent. I també el seu.

I aleshores, les 14.22.

L’expressió de sorpresa a la cara d’en Manny que es converteix en terror en estat pur. El cable de l’argue que l’aixeca com si fos un titella. En Manny que salta cap amunt. L’estrèpit dels rotors de l’helicòpter que esdevé un crit ofegat.

Finalment.

El bram de Déu. L’allau que anihila el cel.

Vés-te’n!

Aleshores hi vaig veure. Quan em vaig quedar sol, més enllà del temps i de l’espai, hi vaig veure.

La foscor.

La foscor absoluta. Però no vaig morir. I ara. La Bèstia es va rifar de mi. Em va deixar viure. La Bèstia, que ara xiuxiuejava: «Et quedaràs amb mi per sempre, per sempre...».

No mentia pas.

Una part de mi encara és allà.

Però, tal com hauria dit la meva filla Clara amb un somriure, allò no era la Z al final de l’arc de Sant Martí. No era el final de la meva història. Ben al contrari.

Allò només en va ser l’origen.

Sis lletres: «origen». Sis lletres: «Bèstia».

Exactament com: «horror».

(We Are) The Road Crew

1

En la vida, com en l’art, només compta una cosa: els fets. Per conèixer els fets, els que tenen relació amb l’Evi, en Kurt i en Markus i amb la nit del 28 d’abril de 1985, és essencial que ho sapigueu tot de mi. Perquè no és només el 1985 i la matança del Bletterbach. No és només l’Evi, en Kurt i en Markus; també hi ha en Salinger, l’Annelise i la Clara.

Tot està relacionat.

2

Fins a les 14.22 del 15 de setembre de 2013, és a dir, fins al moment en què la Bèstia gairebé em mata, m’havien definit com el cinquanta per cent d’un astre naixent en un camp, el dels documentals, que més que estrelles tendeix a produir meteors minúsculs i flatulències devastadores.

A en Mike McMellan, l’altre cinquanta per cent de l’astre en qüestió, li agradava dir que, encara que fóssim estrelles fugaces en ruta de col·lisió amb el planeta anomenat Fracàs Total, tindríem el privilegi de desaparèixer dins la flamarada reservada als herois. A partir de la tercera cervesa, li vaig donar la raó. Si més no, era una excusa excel·lent per fer un brindis.

En Mike no era només el meu soci. També era el millor amic que es pugui tenir. Era irritant, saberut, més egocèntric que un forat negre, obsessiu fins a un límit insuportable i amb la capacitat de concentrar-se en un sol tema d’un canari addicte a les amfetamines. Però era l’únic artista de veritat que havia conegut mai.

Va ser en Mike, quan només érem el parell de mig genis menys cool de tota la New York Film Academy (curs de direcció per a en Mike, d’escriptura de guions per a un servidor), qui es va adonar que, si seguíem les nostres ambicions hollywoodianes, acabaríem amb el cul aixafat de tant rebre puntades de peu. Seríem un parell d’amargats verbosos com el maleït professor «Digueu-me Jerry» Calhoun, l’exhippy que tan bé s’ho havia passat maltractant les nostres primerenques i tímides creacions.

Va ser un moment veritablement màgic. Una il·luminació que modificaria el curs de les nostres vides. Potser una mica menys èpic que una pel·lícula de Sam Peckinpah («Morirem», diu William Holden a Grup salvatge, i Ernest Borgnine li contesta: «Per què no?»), perquè es va produir quan estàvem picant unes patates fregides en un McDonald’s amb la moral per terra i l’expressió que té el bestiar quan el porten pel bulevard gloriós del reialme de les hamburgueses, però tot i així va ser irrepetible. Em podeu ben creure.

—A la merda Hollywood, Salinger —havia dit en Mike—. La gent té ganes de realitat, no pas de veure gràfics d’ordinador. L’única manera que tenim de fer surf sobre aquest Zeitgeist dels collons és deixar estar la ficció i dedicar-nos a l’estimada, vella i sòlida realitat. Cent per cent garantida.

—Zeitgeist? —vaig repetir aixecant una cella.

—I tu ets un cap quadrat alemany, soci.

La meva mare era d’origen alemany, però les seves paraules no em vam afectar; era a anys llum de sentir-me discriminat per en Mike. Ben mirat, jo havia crescut a Brooklyn, i ell, a l’Oest mitjà dels collons.

Consideracions genealògiques al marge, el que en Mike volia dir aquell novembre humit de fa tants anys era que havia de llençar els meus guions (pèssims) i posar-nos a rodar documentals junts. Treballar amb instants dilatats per transformar-los en una narració que fluís del punt A al punt Z, tal com deia l’evangeli del difunt Vladimir Jakovlevic Propp (un paio que era per a les històries com Jim Morrison per a la paranoia).

Un veritable merder.

—Mike... —vaig esbufegar—. Només hi ha una categoria de gent pitjor que la que vol triomfar al cinema: els que fan documentals. Tenen col·leccions del National Geographic que es remunten al segle XIX. Molts d’ells tenen avantpassats que van morir buscant les fonts de Nil. Porten tatuatges i bufandes de caixmir. O sigui, que són uns torracollons, però uns torracollons liberals, i se senten absolts de qualsevol pecat. I, a més, tenen unes famílies carregades de diners que els subvencionen els safaris arreu del món.

—Salinger, de vegades ets, ets... —En Mike va fer que no amb el cap—. Bé, deixem-ho córrer. Escolta’m. Ens cal un tema. Un bon tema per a un documental que faci saltar la banca. Alguna cosa que la gent ja conegui, alguna cosa familiar, però que nosaltres dos mostrarem d’una manera nova, diferent de com l’han vist mai. Rumia, pensa i...

Tant si us ho creieu com si no, va ser en aquell moment quan un mitja merda més un altre mitja merda van descobrir que podien transformar en carrossa daurada fins i tot la més estranya de les carbasses. Perquè sí. Ho tenia.

No sé com ni per què, però mentre en Mike em mirava amb aquell gest seu d’assassí en sèrie, mentre se m’amuntegava al cap un milió de motius per rebutjar aquella proposta, vaig notar com un clic gegantí m’esclatava al cervell. Una idea absurda. Boja. Incandescent. Una idea tan idiota que podia funcionar de puta mare.

Que potser hi havia alguna cosa més electritzant, potent i seductora que el rock’n’roll?

Representava una religió per a milions de persones, una descàrrega d’energia que aglutinava generacions. No hi havia ningú en aquest planeta que no hagués sentit parlar d’Elvis, Hendrix, els Rolling Stones, Nirvana, Metallica i tota la carretada resplendent de l’única revolució autèntica del segle XX.

Fàcil, no?

No.

Perquè el rock també era culturistes alts i cepats vestits de fosc, grossos com armaris de dues portes i amb la mirada d’un pit bull, a qui pagaven per treure’s de sobre els espavilats com nosaltres. Cosa que haurien estat disposats a fer fins i tot de franc.

El primer cop que vam intentar posar en pràctica la nostra idea (en una actuació de Bruce Springsteen d’escalfament abans d’una gira en un local del Village) en vaig sortir a empentes i amb un parell de blaus. A en Mike li va anar pitjor. La meitat de la cara semblava la bandera escocesa. I, a més, gairebé ens denuncien.

Després de Springsteen, va venir el concert dels White Stripes, el de Michael Stipe, el dels Red Hot Chili Peppers, el de Neil Young i el dels Black Eyed Peas, que llavors eren al cim de la fama.

Vam recollir una pila de blaus i ben poc material. La temptació de plegar veles va ser molt forta.

Llavors el Déu del rock ens va mirar, va veure els nostres esforços patètics per honrar-lo i, amb mirada benèvola, va mostrar-nos el camí de l’èxit.

3

A mitjan abril vaig aconseguir que ens contractessin per muntar un escenari al Battery Park. I no per a un grup qualsevol, sinó per a la banda més polèmica, diabòlica i criticada de tots els temps. Senyores i senyors: els Kiss.

Vam treballar com bones formiguetes primmirades i després, mentre els treballadors se n’anaven, ens vam amagar en una pila d’escombraries. Silenciosos com franctiradors. Quan van arribar les primeres berlines fosques, en Mike va pitjar la tecla «Rec». Érem al setè cel. Era la nostra gran ocasió. I, naturalment, tot es va espatllar molt de pressa.

Gene Simmons va baixar d’una limusina llarga com un transatlàntic, es va estirar i va ordenar als seus lacais que traguessin al seu gos adorat. Tan bon punt es va veure lliure, el púdel blanc i horrorós d’expressió demoníaca va començar a bordar cap a nosaltres com un dels llebrers infernals cantats per Robert Johnson («And the day keeps on reminding me, there’s a hellhound on my trail. | Hellhound on my trail, hellhound on my trail»).[1] El gos va fer un parell de salts i se’m va tirar a sobre. Apuntava a la jugular, el malparit. Aquella bola de pèl em volia matar.

Vaig cridar.

I uns dotze mil energúmens que no haurien quedat malament al Saló de la Fama dels pinxos ens van agafar, ens van clavar una bona pallissa i ens van arrossegar cap a la sortida, amb la intenció, segons van grunyir, de llençar-nos al mar. No ho van fer. Ens van deixar malparats, abatuts i cansats en un banc, envoltats de paperots, reflexionant sobre la nostra condició de Wile E. Coyote. Ens vam quedar allà, incapaços d’acceptar la derrota, escoltant l’eco del concert que s’anava apagant. Un cop acabats els bisos, vam seguir amb la mirada la multitud que minvava i, quan estàvem a punt de tornar al nostre cau, mentre uns paios cepats amb barbes d’Àngels de l’Infern i cares patibulàries començaven a carregar caixes i amplificadors als Peterbilt de la banda, en aquell instant precís, el Déu del rock va sortir del Valhalla i em va assenyalar el camí.

—Mike —vaig murmurar—, ho hem fet tot malament. Si volem rodar un documental sobre el rock, sobre el rock autèntic, hem d’apuntar la càmera a l’altra banda de l’escenari. A l’altra banda, soci. Aquells paios són el rock autèntic. I, a més —vaig afegir amb un somriure—, no tenen copyright.

Aquells paios.

Els roadies. Els que fan la feina bruta. Els que carreguen els tràilers, els condueixen d’una banda a l’altra del país, els descarreguen, munten l’escenari, preparen els equips, esperen el final de l’espectacle amb els braços encreuats i, un altre cop, tal com diu la poesia: «Milles per recórrer abans de dormir».[2]

Oh, sí.

Deixeu-m’ho dir, en Mike va estar absolutament increïble. Gràcies als afalacs i les promeses de diners i publicitat gratuïta, va convèncer un director de gira avorridíssim perquè ens donés permís per gravar algunes imatges. Els roadies, no gens avesats a tota aquella atenció, ens van acollir sota la seva ala protectora. No només això: els barbuts van convèncer el director i els advocats perquè ens permetessin seguir-los (a ells, no al grup, i aquest va ser el detall que els va persuadir de debò) al llarg de tota la gira.

Així va néixer Nascuts per suar: Road Crew, el costat fosc del rock’n’roll.

Vam treballar de valent, em podeu ben creure. Sis setmanes de bogeria, migranyes, pítimes de cansament i suor, al final de les quals havíem destruït dues càmeres, havíem agafat unes quantes intoxicacions alimentàries, havíem patit un esquinç al turmell (m’havia enfilat al sostre d’una caravana que va resultar que eren tan fràgil com una pasteta de te; estava sobri, ho juro) i havíem après dotze maneres diferents de pronunciar l’expressió fuck you.

El muntatge va durar un estiu a quaranta graus sense aire condicionat, que vam passar ofegant-nos davant un monitor que s’anava fonent. A principi de setembre del 2003 (any màgic si mai n’hi ha hagut cap), no només havíem acabat el nostre documental, sinó que, a més, n’estàvem satisfets. El vam ensenyar a un productor que es deia Smith i que ens havia concedit a contracor cinc minuts, cinc. Us ho podeu creure? Amb tres n’hi va haver prou.

—Un factual —va sentenciar mister Smith, màxim emperador de la Cadena—. Dotze episodis de vint-i-cinc minuts. El vull per a principi de novembre. Ho tindreu?

Somriures i encaixades. Un autobús pudent ens va tornar a casa. Embadalits i una mica trasbalsats, vam consultar a la Viquipèdia què dimonis era un factual. La resposta va ser: una barreja entre sèrie de televisió i documental. Altrament dit, teníem menys de dos mesos per tornar-ho a muntar tot i crear el nostre factual. Impossible?

Poca broma.

L’1 de desembre d’aquell any es va estrenar Road Crew. I va tenir un gran èxit d’audiència.

Tot d’una, tothom parlava de nosaltres. El professor Calhoun es va fer una foto mentre ens lliurava una andròmina que semblava una parida de Dalí però que, en realitat, era un premi que es concedia als estudiants que se’l mereixien. Ho subratllo: se’l mereixien. Els blocs parlaven de Road Crew, la premsa escrita parlava de Road Crew. L’MTV en va fer un especial presentat per Ozzy Osbourne, que, per a decepció d’en Mike, no es va menjar ni un sol ratpenat.

No tot van ser flors i violes, però.

Maddie Grady, de The New Yorker, ens va fer miques amb una destral poc esmolada: un article de cinc mil paraules que em va escalfar el cap durant mesos. Segons GQ, érem misògins. Segons Life, érem misantrops. Segons Vogue, encarnàvem la redempció de la Generació X. I això sí que ens va fer mal.

Alguns setciències de la xarxa ens van bombardejar amb crítiques sobre la nostra obra que, quant a prolixitat i pedanteria, haurien deixat fora de combat l’Encyclopaedia Britannica.

També a internet, bressol de la democràcia virtual dels collons, van començar a circular veus entre ridícules i inquietants. Segons els internautes més ben informats, en Mike i jo ens fotíem heroïna, speedball, cocaïna i amfetamines. Els roadies ens il·lustraven per torns sobre els cent pecats de Sodoma. Durant la filmació un de nosaltres dos havia mort («Mike, aquí diuen que ets mort». «Aquí hi diu que “un de nosaltres dos” és mort, per què he de ser jo?». «Que t’has vist la cara, soci?»).

Tanmateix, el meu rumor preferit era aquest: havíem deixat embarassada una groupie que es deia Pam (les groupies sempre es diuen Pam, us n’heu adonat?) i l’havíem fet avortar en un ritual satànic que ens havia ensenyat en Jimmy Page.

El març de l’any següent, el 2004, mister Smith ens va fer signar un contracte per a una segona temporada de Road Crew. Teníem el món a les nostres mans. Llavors, poc abans de marxar per començar el rodatge, va succeir una cosa que va deixar tothom bocabadat, a mi el primer.

Em vaig enamorar.

4

I, encara que costi de creure, tot va ser gràcies a en «Digueu-me Jerry» Calhoun, que va organitzar una projecció especial del primer episodi de Road Crew seguida de l’inevitable debat amb els seus alumnes. La paraula «debat» feia pudor de parany, però en Mike (que potser esperava venjar-se del nostre antic professor i del món sencer) havia insistit a acceptar i jo m’havia limitat a seguir-lo, com sempre que a en Mike se li ficava una cosa al cap.

La criatura que em va robar el cor estava asseguda a la tercera fila, mig amagada per un paio d’uns cent cinquanta quilos amb mirada de Mark Chapman (un admirador de la blogosfera, vaig pensar de seguida), a la temible aula 13 d’en Calhoun, la que alguns alumnes de la New York Film Academy anomenaven «el Fight Club».

Al final de la projecció, el grassonet va ser el primer que hi va voler dir la seva. El que va dir en trenta-cinc minuts de discurs es pot resumir en: «Merda això, merda allò!». Quan va acabar, satisfet, es va eixugar un fil de bava, va seure i va encreuar els braços amb una expressió de desafiament amb la seva cara de pa de ral.

Em disposava a vomitar-li un reguitzell de comentaris políticament incorrectes sobre els grassonets saberuts quan va passar l’impossible.

La noia rossa va demanar la paraula i en Calhoun, alleujat, l’hi va concedir. Ella es va posar dreta (era molt bonica) i va dir, amb un accent alemany molt fort:

—Volia preguntar una cosa. Quina és la paraula exacta per dir «Neid»?

Vaig esclafir una rialla mentre donava les gràcies mentalment a la meva estimada Mutti per la seva obstinació a ensenyar-me la seva llengua materna. Tot d’una, aquelles hores que havia passat flagel·lant-me la llengua contra les dents, aspirant vocals i cargolant les erres com si tingués un ventilador encallat a la boca adquirien una llum ben diferent.

—Mein liebes Fräulein —vaig començar, mentre gaudia del so produït pels ulls esbatanats d’aquella massa d’alumnes calents (el grassonet inclòs), semblant al d’un tap de xampany la nit de Cap d’Any—. Sie sollten nicht fragen, wie wir «Neid» sagen, sondern wie wir «Idiot» sagen. És a dir, estimada senyoreta, no cal que pregunti com diem nosaltres «enveja», sinó com diem «idiota».

Es deia Annelise.

Tenia dinou anys i era als Estats Units des de feia poc més d’un mes per fer-hi unes pràctiques. L’Annelise no era ni alemanya ni austríaca, ni tampoc suïssa. Provenia d’una província minúscula del nord d’Itàlia on la major part de la població parlava alemany. Alto Adige/Südtirol, es deia aquell indret tan estrany.

La nit abans de marxar de gira vam fer l’amor mentre sonava Nebraska, de Springsteen, i això em va reconciliar, si més no una mica, amb el Boss. L’endemà al matí va ser dur. Em pensava que no la tornaria a veure mai més. No va ser així. La meva dolça Annelise, nascuda als Alps, a vuit mil quilòmetres de la Gran Poma, va transformar les pràctiques en un permís d’estudis. Sé que sembla de bojos, però m’heu de creure. M’estimava, i jo l’estimava a ella. L’any 2007, mentre en Mike i jo ens preparàvem per filmar la tercera (i última, tal com ens havíem promès) temporada de Road Crew, en un petit restaurant de Hell’s Kitchen vaig demanar a l’Annelise que es casés amb mi. Va acceptar amb tant d’entusiasme que, de manera poc viril, vaig arrencar a plorar.

Què més hauria pogut desitjar?

L’any 2008.

Perquè l’any 2008, quan en Mike i jo, esgotats, fèiem una pausa després de l’estrena de la tercera temporada del nostre fuck-tual, un dia de maig que no feia ni fred ni calor, en una clínica de Nova Jersey envoltada de verd, va néixer la Clara, la meva filla. Van venir muntanyes oloroses de bolquers i farinetes decorant roba i parets, però sobretot vam passar hores i hores observant la Clara, que aprenia a conèixer el món. I com podem oblidar les visites d’en Mike amb la xicota de torn (que durava de dues a quatre setmanes, amb un màxim d’un mes i mig, tot i que s’ha de dir que en aquest cas es tractava de miss Juliol), en què s’esforçava a ensenyar el seu nom a la meva filla abans que aconseguís pronunciar la paraula «papa»?

A l’estiu del 2009 vaig conèixer els pares de l’Annelise, en Werner i la Herta Mair. No sabíem que el «cansament» amb què la Herta justificava els seus marejos i la seva pal·lidesa era una metàstasi en una fase molt avançada. Va morir pocs mesos després, a final d’any. L’Annelise no va voler que l’acompanyés a l’enterrament.

El 2010 i el 2011 van ser anys maquíssims i frustrants. Maquíssims: la Clara enfilant-se pertot arreu, la Clara preguntant «què és això?» en tres llengües diferents (la tercera, l’italià, l’Annelise me l’estava ensenyant a mi també i me’n sortia prou bé, era un estudiant motivat per una professora que trobava molt atractiva), la Clara simplement creixent. Frustrants? I tant. Perquè, després d’haver presentat a mister Smith uns cent mil projectes diferents (tots rebutjats), a final del 2011 vam començar a filmar la quarta temporada de Road Crew. La que havíem jurat que no veuria mai la llum.

Tot va anar malament. La màgia s’havia perdut i ho sabíem. La quarta temporada de Road Crew és un plany llarg i infeliç sobre el final d’una època. Tanmateix, al públic, com saben generacions senceres de redactors publicitaris, li encanta passar penes. La quota de pantalla va superar la de les tres sèries anteriors. Fins i tot The New Yorker ens va afalagar parlant del «relat d’un somni amb els ulls oberts que es fa miques».

En Mike i jo ens sentíem esgotats, apàtics. Deprimits. L’obra que consideràvem la pitjor de la nostra carrera despertava l’admiració de tothom, fins i tot d’aquells que fins feia poc ens havien tractat com si fóssim empestats. Per això, el desembre del 2012 vaig acceptar la proposta de l’Annelise: passar uns quants mesos al seu poble natal, una engruna al mapa anomenada Siebenhoch, Alto Adige, Südtirol, Itàlia. Lluny de tot i de tothom.

Una bona idea.

Els herois de la muntanya

1

Les fotografies que l’Annelise m’havia mostrat de Siebenhoch no feien justícia a aquell poblet encimbellat a mil quatre-cents metres d’altitud. És cert que les finestres amb els geranis eren les mateixes; els carrers estrets per conservar la calor, també. I les muntanyes nevades i el bosc dels voltants? Eren de postal. Però en viu tot era... diferent.

Un lloc magnífic.

M’agradava la petita església, envoltada per un cementiri que no feia pensar en la mort, sinó en el descans etern de les pregàries. M’agradaven les teulades agudes de les cases, els parterres ben cuidats, els carrers sense esquerdes. M’agradava el dialecte de vegades incomprensible que desfigurava la llengua de la meva mare (i a tots els efectes de la meva infantesa) per fer-ne un dialokt dissonant i desfermat.

Fins i tot m’agradava el supermercat ensopit que hi havia en un solar arrencat per força a la vegetació i l’enllaç de les carreteres provincials i nacionals, i m’agradaven els camins de ferradura mig enterrats per l’embull de faigs, falgueres i avets roigs.

M’agradava l’expressió de la meva dona cada vegada que m’ensenyava alguna cosa nova. Un somriure que la feia semblar la nena que, segons m’imaginava, havia corregut per aquells boscos, havia jugat a fer boles de neu, havia caminat per aquells carrers i que després, ja gran, havia travessat l’oceà per arribar als meus braços.

Què més?

M’agradaven l’speck, sobretot el curat, que el meu sogre ens portava a casa sense revelar la font d’aquella delícia (sens dubte, no venia del que ell anomenava les «botigues per a turistes»), i els canederli, preparats almenys de quaranta maneres diferents. Devorava crostate, strudel i altres delicadeses. Vaig guanyar quatre quilos insolents i no me’n vaig sentir gens culpable.

La casa que ocupàvem pertanyia a en Werner, el pare de l’Annelise. Es trobava al límit occidental de Siebenhoch (suposant que un poblet de set-centes ànimes pugui tenir realment límits), on la muntanya pujava fins a fregar el cel. Al pis de dalt hi havia dues habitacions, un petit estudi i un bany. A la planta baixa, una cuina, un rebost i el que l’Annelise anomenava «la sala», tot i que fos un terme reductiu per a aquella estança. Era enorme, amb una taula al centre i altres mobles de faig i pi suís que en Werner havia construït. La llum provenia de dues finestres grans que donaven a un prat, on el primer dia ja vaig col·locar una butaca al davant pel plaer de deixar que l’espai, les muntanyes i el verd (que quan vam arribar suportava una capa compacta de neu) m’entressin a dins.

Va ser mentre seia en aquella butaca, el 25 de febrer, quan vaig veure l’helicòpter que solcava el cel sobre Siebenhoch. Estava pintat d’un vermell flama preciós. Hi vaig pensar tota la nit. El 26 de febrer, l’helicòpter s’havia transformat en una idea.

Una idea fixa.

El 27 vaig comprendre que n’havia de parlar amb algú.

Amb algú que en sabés. Algú que ho entengués.

El 28 ho vaig fer.

2

En Werner Mair vivia a pocs quilòmetres de nosaltres, en una localitat amb molt poques comoditats que la gent de la zona anomenava Welshboden.

Era un home sever que somreia poc (una màgia que només la Clara aconseguia amb facilitat), cabells blancs i escassos a les temples, ulls penetrants d’un blau cel grisenc, nas esmolat i arrugues com cicatrius.

S’acostava a la vuitantena amb una forma física excel·lent i el vaig trobar tallant llenya en mànigues de camisa, malgrat que la temperatura se situava una mica per sota dels zero graus.

Tan bon punt em va veure arribar, va recolzar la picassa a la paret i em va saludar. Vaig apagar el motor i vaig baixar del cotxe. L’aire era punyent, pur. Vaig respirar a plens pulmons.

—Més llenya, Werner?

Em va fer una encaixada.

—Mai no n’hi ha prou. A més, el fred et manté jove. Et ve de gust un cafè?

Vam entrar.

Em vaig treure l’abric i el barret i em vaig acomodar vora la llar de foc. Sota l’olor del fum es filtrava una aroma agradable de resina.

En Werner va preparar el cafè (a la italiana i en versió muntanyenca: un gargall negre com el quitrà que et tenia despert durant setmanes) i va seure. D’un petit moble, en va treure un cendrer i em va picar l’ullet.

En Werner explicava que havia deixat de fumar el dia que la Herta havia tingut l’Annelise. Tanmateix, després de la mort de la dona, potser per avorriment o potser (sospitava jo) per nostàlgia, hi havia tornat. D’amagat, perquè si l’Annelise l’hagués vist amb una cigarreta als dits, l’hauria escorxat de viu en viu. Encara que em sentia culpable per encoratjar-lo amb la meva companyia (i la meva discreció), en aquell moment, mentre en Werner encenia un misto amb l’ungla del polze, el tabaquisme del meu sogre m’era còmode. Res millor que compartir una mica de tabac per fer-la petar entre homes, sabeu?

M’ho vaig prendre amb calma. Vam intercanviar quatre banalitats. El temps, la Clara, l’Annelise, Nova York. Vam fumar. Ens vam beure el cafè i un got de l’aigua de Welshboden, per treure’ns el gust amarg.

Finalment ho vaig deixar anar.

—He vist un helicòpter —vaig començar—. Vermell.

La mirada d’en Werner em va travessar de banda a banda.

—I t’estàs preguntant com quedaria a la tele, oi?

Exacte.

Aquell helicòpter no travessaria la pantalla. L’esmicolaria.

En Werner va llençar la cendra de la cigarreta a terra.

—Has tingut mai una idea d’aquelles que et canvien la vida?

Em va venir al cap en Mike.

Em va venir al cap l’Annelise. I la Clara.

—Si no, no seria aquí —vaig respondre.

—Jo era més jove quan vaig tenir la meva. No va néixer per casualitat, va néixer d’un dol. No és mai bo que les idees vinguin dels dols, Jeremiah. Però passa i no s’hi pot fer res. Les idees vénen i prou. Algunes vegades se’n van i d’altres arrelen. Igual que les plantes. I, com les plantes, no paren de créixer. Tenen vida pròpia. —En Werner es va aturar per mirar la brasa de la cigarreta abans de llençar-la dins la llar de foc—. Quant de temps tens, Jeremiah?

—Tant com calgui —vaig contestar.

—Nix. Error. Tens el temps que t’han concedit la teva dona i la teva filla. Per a un home, la família ha de ser el primer. Sempre.

—Ja... —vaig respondre, i crec que em vaig posar una mica vermell.

—De tota manera, si vols sentir aquesta història, no et caldrà gaire temps. Veus aquella fotografia?

Va assenyalar una instantània emmarcada, penjada sota el crucifix. En Werner s’hi va acostar i la va fregar amb els dits. Com a molts muntanyencs, a ell també li mancava alguna falange, en el seu cas la primera del dit petit i la del dit anular de la mà dreta.

A la fotografia en blanc i negre s’hi veien cinc joves. El de l’esquerra, amb un floc rebel al front i la motxilla a l’esquena, era en Werner.

—La vam fer l’any 1950. No em recordo del mes. Però d’ells sí, que me’n recordo. I també em recordo de les rialles. Són el que menys es descoloreix quan et fas vell. T’oblides dels aniversaris. T’oblides de les cares. Per sort, també t’oblides dels dolors i patiments. Tanmateix, les rialles d’aquella època, de quan encara no ets un home i ja no ets un nen... aquelles rialles se’t queden a dins per sempre.

Encara que jo era més jove, entenia allò que en Werner mirava de dir-me. Dubtava, però, que la memòria li fallés. Pertanyia a una raça de muntanyencs forjada amb acer. Malgrat els cabells blancs i les arrugues, m’era impossible considerar-lo vell.

—A Siebenhoch la vida era dura. Al matí, anàvem a l’escola, al fons de la vall; a la tarda i al vespre, ens trencàvem l’esquena als camps, a les pastures, al bosc o als estables. Jo tenia sort, perquè el pare, l’avi de l’Annelise, s’havia salvat de l’ensorrament de la mina, mentre que molts dels meus amics eren orfes, i haver de créixer sense pare al Südtirol en aquells anys no era cap passejada.

—Puc imaginar-m’ho.

—Imaginar-t’ho potser sí —va respondre en Werner sense desenganxar els ulls de la fotografia—. Però dubto que ho puguis entendre de debò. Has passat mai gana?

Una vegada m’havia assaltat un drogoaddicte que m’havia apuntat amb una xeringa al coll, i a un amic meu molt estimat li havien clavat una ganivetada quan tornava d’un concert al Madison Square Garden, però no, no havia passat mai gana.

Per això no vaig respondre.

—Érem joves i inconscients, i per tant feliços, no sé si m’entens. El que més ens agradava era escalar les muntanyes —va continuar dient en Werner, amb una expressió entre melangiosa i irònica que aviat va desaparèixer—. En aquella època i en aquesta zona, l’alpinisme era una cosa de gent estranya i somiatruites, no pas un esport respectable com avui dia. En certa manera, vam ser uns pioners, saps? Amb el temps, l’alpinisme s’ha transformat en turisme, i ara el turisme és la primera font d’ingressos de tot l’Alto Adige.

Era veritat. Pertot arreu hi havia hotels, restaurants i telefèrics per facilitar l’ascens cap als cims de les muntanyes. A l’hivern, els turistes es concentraven a les zones d’esquí, i a l’estiu es dedicaven a fer excursions pels boscos. No els ho podia retreure: tan bon punt canviés el temps, amb el desglaç, tenia pensat comprar botes robustes i veure, amb l’excusa de portar la Clara a respirar una mica d’aire pur, si aquest noi de Brooklyn podia competir amb els muntanyencs de la zona.

—Sense el turisme —va prosseguir en Werner—, l’Alto Adige seria una província pobra, habitada només per pagesos cada cop més vells, i Siebenhoch ja no existiria, això segur.

—Seria trist.

—Molt i molt trist. Però no ha estat així... —Va parpellejar—. Sigui com sigui... per a la gent de l’època, sobretot per a la gent d’aquí, anar a la muntanya volia dir anar a treballar a la muntanya. Portar les vaques a pasturar, tallar llenya per al foc. Conrear la terra. Això era la muntanya. Nosaltres, en canvi, ens hi divertíem. I érem imprudents. Massa. Competíem per veure qui aconseguia pujar la paret més escarpada, ens cronometràvem, desafiàvem les inclemències del temps. I l’equip? —En Werner es va clavar una plantofada a la cuixa—. Cordes de cànem. Saps què vol dir caure quan estàs assegurat amb una corda de cànem?

—No en tinc ni la més petita idea.

—El cànem no és elàstic. Si caus amb les cordes modernes, les de niló i vés a saber què més, pot arribar a ser divertit. S’allarguen i absorbeixen el teu pes. El cànem és una altra història. Et pots quedar esguerrat per a tota la vida. O encara pitjor. I després... els claus d’escalada, els martells i tota la resta eren fets a mà, pel ferrer del poble. El ferro és molt i molt fràgil, i sortia car. Però nosaltres no teníem cinema, no teníem cotxes. Ens havien educat per estalviar fins a l’últim ral. I estàvem encantats de gastar-nos els diners fent escalada. —En Werner es va escurar la gola—. Ens sentíem immortals.

—No ho éreu pas, oi?

—Ningú no ho és. Pocs mesos després d’haver fet aquella foto, hi va haver un accident. Érem quatre i havíem pujat a la Croda dei Toni. Hi has estat mai? En el dialecte de Belluno vol dir «corona dels trons», perquè quan plou i cauen llamps és un espectacle que et fa posar la pell de gallina. És un lloc bonic. Però això no fa la mort menys amarga. La mort és mort, i tant hi fa tota la resta.

L’hi vaig llegir a la cara. Estava pensant en la Herta, morta amb un monstre al cervell que la devorava. Vaig respectar el silenci fins que es va sentir preparat per continuar l’explicació:

—Els altres tres no se’n van sortir. Jo em vaig salvar per pura sort. En Josef se’m va morir entre els braços, mentre jo cridava i cridava demanant ajuda. Però, encara que algú m’hagués sentit, saps quants quilòmetres hi havia entre el punt on es va trencar la corda i l’hospital més proper? Vint. Impossible salvar-lo. Impossible. Vaig esperar que la mort se l’endugués, vaig recitar una pregària i vaig tornar al poble. I vaig tenir la idea. O millor, la idea em va venir a buscar. Després dels enterraments, uns quants ens vam reunir per beure en memòria dels morts. Ja te’n deus haver adonat, que la gent d’aquí beu força. I aquella nit vam beure com esponges. Vam cantar, vam riure, vam plorar, vam renegar. A trenc d’alba, vaig exposar la meva idea. Tot i que ningú no ho deia, hi ha coses que no cal sentir-les: sabíem que tothom ens tenia per uns bojos que se l’estaven jugant. Ningú no ens donaria un cop de mà si ens passava alguna desgràcia allà dalt.

—Per salvar-vos només podíeu comptar amb les vostres forces.

—Exacte, Jeremiah. Així vam fundar el Socors Alpí de les Dolomites. No teníem diners, no teníem suports polítics i havíem de pagar de la nostra butxaca tot l’equip, però va funcionar. —En Werner em va concedir un d’aquells somriures que només la Clara aconseguia arrencar-li—. Un de nosaltres, l’Stefan, va comprar un manual de primers auxilis. Se’l va estudiar i ens va ensenyar les principals tècniques de reanimació. Respiració boca a boca, massatge cardíac. Vam aprendre a encanyar una fractura, a reconèixer un traumatisme cerebral. Coses així. Però encara no n’hi havia prou. Començaven a arribar els primers excursionistes, com en dèiem aleshores, i amb ells, gent inexperta i mal equipada, i augmentava el nombre d’intervencions. Sempre a peu; la primera camioneta, la vam comprar l’any 1965, una carraca que en qualsevol cas només ens podia portar fins a un punt, i a partir d’allà calia espavilar-se a l’antiga. Carregant els ferits sobre l’espatlla. Sovint i amb ganes, carregant els morts sobre l’espatlla.

Vaig provar d’imaginar-me l’escena. Em va venir una esgarrifança. Em fa mal admetre-ho, però no van ser només esgarrifances d’horror, perquè jo també, com en Werner, tenia al cap la meva idea.

—Arribàvem, trobàvem el cadàver, recitàvem una oració i després el més vell del grup començava a passar una ampolleta de conyac o de grappa, un glop per cap, i al més jove li tocava transportar el cadàver. Llavors tornàvem a la base, que era el bar de Siebenhoch, l’únic lloc on hi havia telèfon.

—Collons —vaig murmurar.

—Per no allargar-me, a Siebenhoch el veritable turisme va arribar a principis dels noranta, quan en Manfred Kagol va tenir la idea de crear el Centre de Visitants, però ja als anys vuitanta altres valls se les veien magres per satisfer les demandes dels turistes. Els turistes fan guanyar diners. Quan es comencen a moure diners arriben els polítics, i ja se sap que, si tens una mica de cervell, pots fer-los anar com una baldufa.

No hauria volgut ser al lloc del polític de torn que intentés fer la guitza a en Werner Mair.

—Així van arribar els fons. Vam arribar a acords amb Protecció Civil i amb la Creu Roja. Al final dels setanta, gràcies a un projecte, vam tenir el suport dels helicòpters de l’exèrcit. Els resultats van ser espatarrants. Si abans sobrevivien a un accident tres de cada set ferits, amb l’helicòpter vam arribar a sis de cada deu. No està gens malament, oi?

—Diria que no.

—Però nosaltres volíem més. En primer lloc —va comptar en Werner, mostrant-me el polze—, volíem un helicòpter que estigués a la nostra disposició tot el temps, sense haver d’enfrontar-nos cada vegada amb els capricis d’algun coronel. —Al polze s’hi va afegir l’índex—. Volíem aixecar aquelles estadístiques. No volíem més morts. Per això...

—Volíeu un metge a bord.

—Exacte. L’helicòpter redueix el temps i el metge estabilitza l’accidentat. Vam aconseguir el primer helicòpter l’any 1983. Un Alouette que de fet eren dos tubs soldats i un motor de tallagespa. Vam traslladar la base d’aquí a Pontives, prop d’Ortisei, perquè allà teníem la possibilitat de construir un hangar i un heliport. El metge de bord va arribar més tard, quan la Herta i jo ja havíem marxat de Siebenhoch.

—I això?

Una ganyota a la cara d’en Werner.

—El poble es moria. Encara no hi havia prou turisme. El Centre de Visitants era només una idea d’en Manfred... Ho veus, sempre parlem d’idees? I jo tenia una nena per alimentar.

—T’hi hauries pogut quedar fent de socorrista.

—Te’n recordes el que t’he dit abans d’explicar-te tot això?

—Bé, jo... —vaig balbucejar, confús.

—Un home ha de tenir una sola prioritat: la seva família. Quan va néixer l’Annelise jo no era pas vell, però tampoc no era cap criatura. És veritat que la Herta tenia vint anys menys que jo i estava acostumada a passar les nits sabent que em dedicava a pujar dalt dels cims per socórrer escaladors amb problemes, però l’arribada de la nena ho va canviar tot. Era pare, ho entens?

Sí, ho entenia.

—Un amic em va trobar una feina en una impremta de Cles, a prop de Trento, i ens hi vam traslladar quan l’Annelise tenia pocs mesos. Quan va acabar l’educació secundària vam decidir tornar aquí. O més ben dit, va ser ella qui hi va insistir. Estimava aquest lloc. Per a l’Annelise només era el poble de les vacances, però d’alguna manera hi estava lligada. La resta, tal com es diu en aquests casos...

—És història.

En Werner em va contemplar una bona estona.

En Werner no mirava. En Werner observava. Heu vist alguna vegada un ocell rapaç? Doncs en Werner tenia aquella mirada. En diuen carisma.

—Si estàs convençut que vols fer el que estàs pensant, puc fer un truc a un parell de persones. Després et tocarà a tu guanyar-te el seu respecte.

La idea.

Ja ho tenia tot al cap: muntatge, veu superposada... Tot. Un factual com Road Crew, però ambientat allà, entre aquelles muntanyes, amb els homes del Socors Alpí de les Dolomites. Sabia que a en Mike li entusiasmaria la idea. Fins i tot tenia el títol. Es diria Mountain Angels i seria un èxit. N’estava segur.

Ho sentia.

—Però t’he d’avisar. No serà pas com t’ho esperes, Jeremiah.

La veu de la Bèstia

1

Al cap d’uns dies en vaig parlar amb l’Annelise. Després vaig telefonar a en Mike. No, no era cap broma. I sí, era un fotut geni. Sempre ho havia sabut, gràcies de tota manera.

El 4 d’abril en Mike es va presentar a Siebenhoch. Es cobria el carbassot amb un barret de pell i duia una bufanda de Harry Potter al coll. La Clara picava de mans i cridava: «Oncle Mike! Oncle Mike!», tal com feia d’ençà que era poc més que un nap-buf. El meu soci n’estava molt orgullós.

El 6 d’abril, cofois com quarterbacks en plena Super Bowl, vam iniciar la filmació de Mountain Angels a Pontives, Val Gardena, on es trobava la seu operativa del Socors Alpí de les Dolomites.

2

La base de Pontives era un edifici de dues plantes envoltat de verd. Modern, ple de comoditats, molt net i endreçat.

Va ser en Moses Ploner, l’home que havia ocupat el lloc d’en Werner al capdavant del Socors Alpí de les Dolomites, qui ens va fer la nostra primera visita de reconeixement i ens va presentar la resta de l’equip. Gent que havia salvat una xifra de vides amb uns quants zeros.

No ho amagaré pas: ens sentíem intimidats.

Vam estar encongits fins a les deu del matí, quan els esgarips de la ràdio es van transformar en una veu monòtona.

—Papa Charlie a Socors Alpí de les Dolomites.

Papa Charlie volia dir «lloc de comandament».

—Aquí Socors Alpí de les Dolomites. Parla Papa Charlie —va respondre en Moses, inclinant-se cap al micròfon.

—Tenim un turista al vessant est del Seceda. Prop del refugi Margheri. Canvi.

—Perfecte, Papa Charlie, tanco.

Abans de la filmació, m’havia muntat una pel·lícula al cap que incloïa homes barruts com en Navy Seals que saltaven d’una banda a l’altra com les boles d’un joc del milió, alarmes a tot volum, llums vermells intermitents i frases grolleres com ara: «Apa, senyoretes, moveu el cul!».

En canvi, zero enrenou.

El perquè, l’entendria ben aviat. La muntanya és l’últim lloc on encara regeix la diferència entre experiència i autoritat.

De tota manera, aquell 6 d’abril no vaig tenir temps de sentir-me decebut. En Moses Ploner (amb

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X