Pròleg

Un home amb una cama de fusta avançava pel passadís d’un hospital.

Era un individu baix i vigorós, de complexió atlètica, d’uns trenta anys, amb un vestit llis de color gris cendra i sabates amb puntera negra. Caminava ràpidament, però es podia endevinar que era coix per la lleugera irregularitat de les seves passes: «tap-tap, tap-tap». Duia un gest sever fixat al rostre, com si el domi­nés un sentiment molt fort.

Va arribar al final del passadís i es va aturar al taulell de la infermera.

—El tinent de vol Hoare? —va demanar.

La infermera va alçar els ulls d’un llibre de registre. Era una noia bonica de cabells negres i tenia l’accent suau de County Cork.

—Suposo que deu ser un parent —va respondre amb un somriure amable.

El seu encant no va tenir cap efecte.

—Germà —va respondre el visitant—. Quin llit?

—El darrer, a l’esquerra.

Va girar sobre els talons i va avançar a grans passes al llarg del passadís fins al final del pavelló. En una cadira, al costat del llit, una silueta amb una bata marró seia d’esquena a l’habitació; mirava per la finestra, fumant.

El visitant va dubtar.

—Bart?

L’home de la cadira es va aixecar i es va tombar. Duia el cap embenat i el braç en cabestrell, però somreia. Era una versió més jove i més alta del visitant.

—Hola, Digby.

En Digby va abraçar el seu germà estrenyent-lo ben fort.

—Em pensava que havies mort —li va dir.

Es va posar a plorar.

—Pilotava un Withley —li va explicar en Bart.

L’Armstrong Withworth Withley era un bombarder pesant de cua llarga que quan volava feia la grotesca sensació que anava amb el morro baix. La primavera del 1941, de la flota total de set-centes unitats, el comandament de bombarders en tenia un centenar.

—Un Messerschmitt ens va disparar i ens va encertar diverses vegades —va continuar en Bart—. Però devia anar curt de combustible, perquè es va retirar sense acabar amb nosaltres. Vaig pensar que era el meu dia de sort. Aleshores vam començar a perdre altura. El Messerschmitt ens devia haver encertat als dos motors. Vam llançar a l’aigua tot el que no estava collat per reduir pes, però no hi va fer res i em vaig adonar que aniríem a petar de cap al mar del Nord.

En Digby seia a la vora del llit d’hospital, ara ja amb els ulls secs, mirant el rostre del seu germà, mentre visualitzava els mil metres d’altura en perspectiva que en Bart recordava.

—Vaig ordenar a la tripulació que llancessin al mar la compor­ta del darrere i que després es col·loquessin en posició d’amaratge forçós i que nedessin contra la mampara. —En Digby va recordar que el Withley tenia una tripulació de cinc persones—. Quan vam arribar a altitud zero, vaig empènyer la palanca de control tant com vaig poder per donar gas, però l’aparell va negar-se a recuperar la posició i vam anar a parar a l’aigua. Va ser un cop espantós. Jo vaig perdre el coneixement.

Eren germanastres amb vuit anys de diferència. La mare d’en Digby va morir quan ell tenia tretze anys i el seu pare es va casar amb una vídua que tenia un fill. Des del principi, en Digby va tenir cura del seu germà petit, protegint-lo dels cercabregues i ajudant-lo amb els deures. A tots dos els havien apassionat els avions i havien volgut ser pilots. En Digby va perdre la cama dreta en un accident de moto, va estudiar enginyeria i va introduir-se en el món del disseny aeronàutic; però en Bart va poder fer realitat el seu somni.

—Quan vaig recuperar el coneixement, vaig sentir olor de fum. L’aparell surava i l’ala d’estribord cremava. La nit era fosca com una gola de llop, però les flames em permetien veure-hi. Vaig avançar a quatre grapes pel fuselatge fins a trobar el paquet del bot pneumàtic. Vaig llançar-lo per l’escotilla i vaig saltar. Punyeta, que freda estava l’aigua!

La veu li sonava baixa i tranquil·la, però feia unes xuclades llargues a la cigarreta, duent el fum ben endins dels pulmons i expulsant-lo entre els llavis serrats amb força en un raig inacabable.

—Duia una armilla salvavides i vaig pujar a la superfície com un suro. El mar estava molt embravit i no parava d’anar amunt i avall com les calces d’una meuca, però era incapaç de pujar al bot. Per sort, el paquet del bot salvavides era just davant dels meus nassos. Vaig estirar el cordill i es va inflar. Però no tenia prou força als braços per sortir de l’aigua. No ho podia entendre; no em vaig adonar que tenia una espatlla i un canell dislocats, i tres costelles trencades i tota la pesca. O sigui que em vaig limitar a quedar-me allà, aguantant, morint-me de fred.

Hi va haver un temps, recordava en Digby, en què havia cregut que en Bart havia estat l’afortunat.

—Finalment, van aparèixer en Jones i en Croft. Havien estat aferrats a la cua fins que es va enfonsar. Cap dels dos no sabia nedar, però les armilles salvavides els van salvar i van aconseguir enfilar-se al bot i m’hi van pujar. —Va treure una altra cigarreta—. Mai més no vaig tornar a veure en Pickering. No sé què li va passar, però he de suposar que és al fons del mar.

Es va quedar en silenci. En Digby va notar que encara faltava un membre de la tripulació. Després d’una pausa, va dir:

—Què me’n dius, del cinquè home?

—En John Rowley, que s’encarregava d’apuntar les bombes, era viu. El vam sentir que cridava. Jo estava una mica marejat, però en Jones i en Croft van intentar remar en direcció a la veu. —Va moure el cap en un gest de desesperació—. No et pots imaginar com en va ser, de difícil. Les onades devien ser d’un metre d’alçada, les flames començaven a extingir-se i gairebé ja no ens hi vèiem, i el vent udolava com un maleït àngel dels inferns. En Jones cridava ben fort, té una veu molt potent. Tot seguit, en Rowley responia, després el bot enfilava una onada i baixava per la següent alhora que giravoltava, i, aleshores, quan tornava a respondre, semblava que la seva veu vingués de la banda oposada. No sé quanta estona va passar. En Rowley continuava cridant, però la seva veu s’anava afeblint a mesura que el fred l’envaïa. —El rostre d’en Bart es va encarcarar—. Va començar a dir coses patètiques, cridava Déu i la seva mare i totes aquestes bajanades. Finalment, no va dir res més.

En Digby va adonar-se que estava contenint la respiració, com si el mer so de l’aire entrant i sortint dels pulmons fos una intromissió en un record tan espantós.

—Ens van trobar poc després de l’alba, una patrulla destructora que anava en un submarí alemany. Van deixar anar un patruller i ens van remolcar. —En Bart va mirar per la finestra sense veure el paisatge verd de Hertfordshire, espectador d’un altre escenari, molt llunyà—. Òndia, això sí que és tenir sort —va comentar.

Van seure una estona en silenci, i aleshores en Bart va dir:

—Va anar bé, l’atac? Ningú no em diu res de quants van poder tornar a casa.

—Desastrós —va respondre en Digby.

—I el meu esquadró?

—El sergent Jenkins i la seva tripulació van tornar sans i estalvis. —En Digby es va treure un full de paper de la butxaca—. I també l’oficial d’aviació Arasaratnam. On va néixer?

—A Ceilan.

—I l’aparell del sergent Riley va rebre algun impacte, però va poder tornar.

—La sort de l’irlandès —va dir en Bart—, i la resta?

En Digby es va limitar a moure el cap.

—Però si en aquell atac van participar sis aparells del meu esquadró! —va protestar en Bart.

—Ho sé. Com el teu, dos avions més van ser abatuts. Aparentment, sense supervivents.

—Així doncs, en Creighton-Smith és mort. I en Billy Shaw. I..., ostres, Senyor. Va girar-se.

—Em sap greu.

En Bart va passar d’estar desesperat a enfurismat.

—No n’hi ha prou, que et sàpiga greu —va deixar anar—. Ens envien allà fora a morir!

—Ho sé.

—Per l’amor de Déu, Digby, tu formes part del refotut govern.

—Treballo per al president, sí.

A Churchill li agradava agafar persones de l’empresa privada per al govern, i en Digby, un gran dissenyador aeronàutic abans de la guerra, era un dels seus agents que es dedicaven a resoldre problemes.

—Aleshores, és tan culpa teva com de tota la resta. No hauries de perdre el temps fent visites als malalts. Fes el favor de fotre el camp i fer-hi alguna cosa.

—Ja hi estic fent alguna cosa —va respondre en Digby amb calma—. M’han assignat la tasca d’esbrinar per què passa tot això. En aquella incursió vam perdre el cinquanta per cent dels aparells.

—Punyeta, devia ser una traïció a les altes esferes. O algun imbècil de tinent general que va esbombar enmig del bar que l’endemà hi hauria un atac, mentre un cambrer nazi en prenia nota darrere els barrils de cervesa.

—És una possibilitat.

En Bart va sospirar.

—Em sap greu, Diggers —va dir, fent servir un renom de la infantesa—. No és culpa teva, només és que perdo els estreps.

—Parlant seriosament... tens alguna idea de per què n’abaten tants? Has volat en més de dotze missions. Què en penses?

En Bart semblava pensarós.

—Escolta, això dels espies no ho he dit per parlar. Quan arribem a Alemanya, ens estan esperant. Saben que hi hem d’arri­bar.

—Què t’ho fa pensar?

—Tenen els caces a l’aire, esperant-nos. Ja saps que per a les forces de defensa és molt difícil calcular el moment amb precisió. L’esquadró de caces ha d’emprendre el vol en el moment just; han de volar des del camp d’aviació fins a la zona on creuen que hauríem de ser, després cal que pugin per damunt del nostre sostre, i, un cop han fet tot això, cal que ens trobin a la llum de la lluna. Fa falta tant de temps per concloure el procés que hau­ríem de poder deixar anar la munició i escampar la boira abans que ens enxampessin. Però les coses no van així.

En Digby va assentir. L’experiència d’en Bart coincidia amb la d’altres pilots a qui havia interrogat. Estava a punt de dir-l’hi, quan en Bart va girar la vista i va somriure per damunt de l’espatlla d’en Digby. En Digby es va tombar i va veure un home negre vestit amb l’uniforme de cap d’esquadró. Com en Bart, era jove per al grau que tenia, i en Digby va suposar que havia rebut els ascensos automàtics que s’atorguen per experiència en combat: tinent de vol després de dotze sortides, cap d’esquadró després de quinze.

—Hola, Charles —va saludar en Bart.

—Ens tenies amoïnats, Bartlett. Com et trobes? —El nouvingut parlava amb accent del Carib i un lleu deix del parlar reposat d’Oxbridge.

—Podré viure, diuen.

Amb el tou del dit, en Charles va tocar el revers de la mà d’en Bart allà on sortia de dins la màniga. Era un gest estranyament afectuós, va pensar en Digby.

—Estic molt content de sentir-ho —va dir en Charles.

—Charles, et presento el meu germà Digby. Digby, en Charles Ford. Vam anar junts al Trinity fins que vam entrar a les forces aèries.

—Era l’única manera de no fer els exàmens —va explicar en Charles mentre encaixava amb en Digby.

—Com et tracten, els africans? —va preguntar en Bart.

En Charles va somriure i va explicar a en Digby:

—Hi ha un esquadró de Rhodèsia al nostre camp aeri. Pilots de primera classe, però els costa força tractar amb un oficial del meu color. Els diem «els africans», cosa que sembla enrabiar-los una mica. No entenc per què.

—Evidentment, no permets que això t’afecti gaire —va dir en Digby.

—Crec que amb paciència i una educació millor, finalment aconseguirem civilitzar aquesta gent, per més primitius que semblin ara. —En Charles va apartar la mirada i en Digby va notar una espurna de la ràbia que hi havia sota el bon humor.

—Li preguntava a en Bart per què creu que perdem tants bombarders —va explicar-li en Digby—. Què en penses, tu?

—Jo no vaig participar en aquesta incursió —va respondre en Charles—. Pel que diuen, vaig tenir sort de no anar-hi. Però d’altres operacions recents han anat força malament. Tinc la sensació que la Luftwaffe ens pot seguir entre els núvols. Em pregunto si podria ser que tinguessin alguna mena de dispositiu a bord que els permet localitzar-nos fins i tot quan no som visibles.

En Digby va moure el cap.

—Tots els avions enemics abatuts se sotmeten a una anàlisi escrupolosa i mai no hem vist res que s’assembli al que dius. Estem invertint molts esforços a desenvolupar aquesta mena de dispositiu i estic segur que l’enemic també, però encara trigarem molt a aconseguir-ho i estem força convençuts que són molt lluny dels nostres resultats. No crec que sigui això.

—Bé, això és el que sembla.

—Continuo pensant que hi ha espies —va observar en Bart.

—Interessant —va respondre en Digby—. He de tornar al Whitehall. Gràcies per donar-me la vostra opinió. És una ajuda a l’hora de parlar amb els de dalt de tot. Va donar la mà a en Charles i va estrènyer l’espatlla sana d’en Bart—. Descansa i recupera’t.

—Diuen que tornaré a volar d’aquí a unes quantes setmanes.

—No et puc dir que em faci content.

Quan en Digby es va girar per marxar, en Charles el va aturar.

—Et puc preguntar una cosa? —va dir.

—I tant.

—En una incursió com aquesta, el cost que ens suposa substituir els aparells perduts deu ser superior al cost que li suposa a l’enemic reparar els danys que puguin causar les nostres bombes.

—Sens dubte.

—Aleshores... —En Charles va obrir els braços en un gest d’incomprensió—. Per què ho fem? Quin objectiu té bombardejar?

—Sí —va corroborar en Bart—, m’agradaria saber-ho.

—Què més hi podem fer? —va preguntar en Digby—. Els nazis controlen Europa: Àustria, Txecoslovàquia, Holanda, Bèlgica, França, Dinamarca, Noruega. Itàlia és aliada, Espanya n’és simpatitzant, Suècia és neutral, i tenen un pacte amb la Unió Soviètica. No disposem de forces militars al continent. No tenim cap altra manera de contraatacar.

—O sigui que som tot el que teniu —va assentir en Charles.

—Exactament —va dir en Digby—. Si s’aturen els bombardejos, la guerra s’acabarà... i Hitler haurà guanyat.

El primer ministre mirava El falcó maltès. Feia poc que havien habilitat una de les antigues cuines de la seu del Ministeri de la Marina com a cinema privat. Hi havia cinquanta o seixanta seients apelfats i un teló de vellut vermell, encara que normalment s’hi projectaven els enregistraments dels atacs aeris dels bombarders i s’hi visualitzava propaganda de guerra abans de fer-la pública.

Entrada la nit, un cop s’havien dictat tots els memoràndums, s’havien enviat els cablegrames, s’havien comentat els informes i s’havien signat les actes, quan estava massa amoïnat, enfurismat i tens per dormir, Churchill s’asseia en un dels grans seients situats a primera línia, reservats per als alts càrrecs, amb un got de conyac a la mà i es deixava captivar per la darrera meravella de Hollywood.

Quan en Digby va entrar a la sala, Humphrey Bogart explicava a Mary Astor que, quan maten el company d’un home, se suposa que aquest ha de fer-hi alguna cosa. L’aire estava embafat pel fum dels cigars. Churchill va assenyalar un seient. En Digby hi va seure i va mirar els darrers minuts de la pel·lícula. En el moment en què els crèdits van aparèixer per damunt de l’estàtua d’un falcó negre, en Digby va comunicar al seu cap que semblava que la Luftwaffe havia sabut per endavant el moment en què havia d’arribar la unitat de bombarders.

Quan en Digby va acabar de parlar, Churchill es va quedar mirant la pantalla durant uns segons, com si intentés esbrinar qui havia fet el paper d’en Bryan. Hi havia moments en què el primer ministre era un home molt agradable, amb un somriure atractiu i els ulls blaus i lluents, però aquella nit semblava que estigués enfonsat en la malenconia. Finalment, va preguntar:

—Què en pensa la RAF?

—Ells ho atribueixen a una formació de vol deficient. En teo­ria, si els bombarders avancessin en formació tancada, el seu armament hauria de cobrir tot el cel, de manera que qualsevol caça enemic que aparegués hauria de ser eliminat immediatament.

—I tu, què hi dius?

—Bestieses. El vol en formació no ha funcionat mai. Hi ha un factor nou que s’ha afegit a l’equació.

—Hi estic d’acord. Però què?

—El meu germà parla d’espies.

—Tots els espies que hem enxampat eren principiants; és clar que per això els vam enxampar. Podria ser que els competents s’hagin escapolit a través de la xarxa.

—Potser els alemanys han fet algun gran avenç tecnològic.

—El Servei Secret d’Intel·ligència m’informa que l’enemic està molt per darrere nostre en el desenvolupament del radar.

—Es refia de les seves valoracions?

—No.

Els llums del sostre es van encendre. Churchill portava un vestit d’etiqueta. Sempre anava molt empolainat, però tenia el rostre solcat pel cansament. De la butxaca de l’armilla es va treure un full doblegat de paper fi.

—Una prova —va dir mentre l’allargava a en Digby.

En Digby va estudiar el paper. Semblava que era la descodificació d’un missatge radiofònic de la Luftwaffe, en alemany i en anglès. Deia que la nova estratègia de la Luftwaffe de combat nocturn a cegues —Dunkle Nachtjagd— havia donat molt bons resultats, gràcies a la informació tan acurada que havia proporcionat Freya. En Digby va llegir el missatge en anglès i després en alemany. «Freya» no era una paraula pròpia de cap dels dos idiomes.

—Què vol dir, això? —va preguntar.

—Això és el que vull que esbrinis. —Churchill es va aixecar i es va col·locar bé la jaqueta arronsant les espatlles—. Vine amb mi —va dir. Mentre sortia va dir en veu alta—: Gràcies!

—Ha estat un plaer, senyor! —va respondre una veu des de la cabina de projecció.

Mentre avançaven per l’edifici, dos homes van afegir-se darrere seu: l’inspector Thompson, de Scotland Yard, i el guardaespatlles privat de Churchill. Van sortir al pati d’armes deixant enrere un equip que maniobrava amb un globus de barrera contra els bombardejos i van passar per una porta a la tanca de filferro espinós que donava al carrer. Londres estava a les fosques, però la lluna creixent els proporcionava prou claror per poder distingir el camí.

Van caminar uns quants metres l’un al costat de l’altre, davant la desfilada de la guàrdia muntada número u, a la porta Storey. Una bomba havia malmès la part posterior del número 10 de Downing Street, la residència tradicional del primer ministre, de manera que Churchill vivia a l’annex proper damunt de les sales del Consell de Guerra. L’entrada estava protegida per un mur a prova de bombes. El canó d’una metralladora sortia per un forat de la paret.

—Bona nit, senyor —va dir en Digby.

—Això no pot continuar així —va confessar Churchill—. A aquest ritme, la unitat de bombarders haurà desaparegut pels volts de Nadal. Necessito saber qui o què és Freya.

—Ho descobriré.

—Fes-ho tan ràpidament com puguis.

—Sí, senyor.

—Bona nit —va acomiadar-se el primer ministre, i va entrar a la casa.

PRIMERA PART

1

El darrer dia del mes de maig del 1944 es va veure un vehicle estrany recorrent els carrers de Morlunde, una ciutat de la costa occidental de Dinamarca.

Es tractava d’una motocicleta Nimbus amb sidecar de fabricació danesa. Era, per si mateixa, una visió poc freqüent, ja que no hi havia prou benzina per a ningú tret dels metges i la policia, i, per descomptat, les tropes alemanyes que ocupaven el país. Però aquella Nimbus havia estat modificada. El motor de benzina de quatre cilindres havia estat substituït per un motor de vapor extret d’una llanxa de riu abandonada. El seient del sidecar havia estat eliminat per encabir-hi una caldera, uns fogons i una xemeneia. El motor substitutiu tenia poca potència i la moto assolia una velocitat màxima de trenta-cinc quilòmetres per hora. En comptes del brunzit habitual del tub d’escapament d’una moto, només se sentia el delicat xiulet del vapor. La seva tranquil·litat tan misteriosa i el seu avanç lent atorgaven al vehicle un aire majestuós.

El selló l’ocupava en Harald Olufsen, un jove alt de divuit anys, pell clara i la cabellera rossa pentinada enrere des d’un front ample. Tenia l’aspecte d’un víking amb jaqueta d’escolar. Havia estalviat tot un any per comprar la Nimbus, que li havia costat sis-centes corones, i just l’endemà d’haver-la adquirit, els alemanys havien imposat les restriccions de benzina.

En Harald es va enrabiar. Quin dret hi tenien? Però l’havien ensenyat a actuar, i no pas a queixar-se.

Encara va trigar un altre any a modificar la moto; treballava durant les vacances escolars, combinant-s’ho amb el repàs per als exàmens d’accés a la universitat. Aquell dia, fora de l’internat per passar les vacances de Pasqua a casa, havia estat tot el matí memoritzant equacions de física i la tarda instal·lant les dents d’un tallagespa rovellat a la roda del darrere. Ara, amb la moto en un estat perfecte, es dirigia cap a un bar on esperava escoltar una mica de jazz i potser, fins i tot, conèixer algunes noies.

El jazz li agradava molt. Després de la física era la cosa més interessant que li havia passat mai. Els músics americans eren els millors, és clar, però fins i tot valia la pena escoltar els seus imitadors danesos. A vegades podies sentir bon jazz a Morlunde, potser perquè era un port internacional que rebia la visita de mariners d’arreu del món.

Però quan en Harald va arribar al Club Hot, al cor del districte del port, va veure que el local tenia les portes i les finestres tancades.

Es va quedar sorprès. Eren les vuit del vespre d’un dissabte i aquell era un dels punts més concorreguts de la ciutat. Hauria d’haver estat ple.

Mentre en Harald contemplava el silenciós edifici, un vianant es va aturar i es va quedar mirant el vehicle.

—Què és aquest artefacte?

—Una Nimbus amb motor de vapor. En sap res, d’aquest local?

—És meu. Quina mena de combustible fa servir la moto?

—Qualsevol cosa que cremi. Jo faig servir torba. Va assenyalar la pila que hi havia darrere del sidecar.

—Torba? —va riure l’home.

—Per què està tancat?

—Els nazis me’l van tancar.

—Per què? —va fer en Harald, desanimat.

—Per contractar músics negres.

En Harald no havia vist mai de la vida un músic negre de carn i ossos, però pels discos sabia que eren els millors.

—Els nazis són una colla de porcs ignorants —va saltar, enrabiat; li havien aixafat la nit.

El propietari del club va mirar carrer amunt i avall per assegurar-se que no ho havia sentit ningú. El poder vigent governava Dinamarca amb mà generosa, però, tot i així, hi havia poca gent que insultés els nazis obertament. Tanmateix, no hi havia ningú a la vista. Va girar els ulls cap a la motocicleta.

—Funciona?

—És clar que sí.

—Qui l’ha transformat?

—Jo mateix.

La diversió de l’home s’anava convertint en admiració.

—Quina traça.

—Gràcies. —En Harald va obrir l’aixeta que deixava passar el vapor al motor—. Em sap greu això del seu club.

—Espero que em deixaran tornar a obrir d’aquí a unes setmanetes. Però m’hauré de comprometre a contractar músics blancs.

—Jazz sense negres? —En Harald va moure el cap contra­riat—. És com expulsar els cuiners francesos dels restaurants. —Va alçar la bota del fre i la moto va començar a avançar len­tament.

Va pensar d’anar cap al centre de la ciutat, per veure si trobava algú conegut als cafès i bars del voltant de la plaça, però es­tava tan decebut amb allò del club de jazz que va decidir que sortir només serviria per deprimir-lo encara més. Aleshores es va dirigir cap al port.

El seu pare era pastor de l’església de Sande, una illeta que es trobava a uns tres quilòmetres de terra ferma. El petit transbordador que anava a l’illa i en tornava estava amarrat al moll, i s’hi va dirigir de dret. Estava ple de gent, la majoria coneguts. Hi havia una colla de pescadors molt animada que havien anat a veure un partit de futbol i després havien fet unes copes; dues dones adinerades amb barrets i guants, un poni i un cabriolé, i una pila de compres, i una família de cinc membres que havien anat a visitar parents a la ciutat. Una parella ben vestida que no va reconèixer devien anar segurament a sopar a l’hotel de l’illa, que tenia un restaurant de classe alta. La motocicleta va atreure l’interès de tothom i va haver de tornar a explicar com funcionava el motor de vapor.

En el darrer moment, hi va pujar un Ford sedan de fabricació alemanya. En Harald coneixia el cotxe: pertanyia a l’Axel Flemming, el propietari de l’hotel de l’illa. Els Flemming eren hostils a la família d’en Harald. L’Axel Flemming considerava que ell era el líder natural de la comunitat de Sande, una funció que el pastor Olufsen creia que li corresponia a ell, i les friccions entre els patriarques rivals s’havien estès a tots els altres membres de les famílies. En Harald es preguntava com s’ho havia fet en Flemming per aconseguir benzina per al cotxe. Però aleshores va pensar que, per als rics, tot era possible.

El mar estava picat i per l’oest el cel es veia cobert de núvols foscos. S’acostava una tempesta, però els pescadors van afirmar que ja serien a casa quan arribés. En Harald va treure un diari que havia agafat a la ciutat. Amb el títol Reality, era una publicació il·legal, impresa com a desafiament al poder vigent i que es repartia de franc. La policia danesa no havia intentat eliminar-la i els alemanys semblava que la consideraven amb menys que menyspreu. A Copenhaguen, la gent la llegia tranquil·lament als trens i als tramvies. Allà, la gent era més discreta, i en Harald la va doblegar per amagar-ne el nom mentre llegia un article sobre l’escassetat de mantega. Dinamarca produïa milions de quilos de mantega cada any, però ara la major part s’enviava a Alemanya i els danesos tenien problemes per aconseguir-ne. Era la mena d’història que no apareixia mai a la premsa legal censurada.

La silueta plana tan familiar de l’illa s’anava acostant. Feia uns dinou quilòmetres de llargada i un i mig d’amplada, i hi havia un poblet a cada extrem. Les casetes dels pescadors i l’església amb la casa rectoral formaven el poble vell a la punta sud. També a la punta sud, una escola de nàutica, que feia temps que estava abandonada, havia estat ocupada pels alemanys i en aquell moment servia de base militar. L’hotel i les cases més grans es trobaven a l’extrem nord. Enmig dels dos extrems, l’illa no tenia res més que dunes de sorra i matolls amb uns quants arbres i cap pujol, però tot al llarg de la costa hi havia una magnífica platja de setze quilòmetres.

En Harald va notar unes gotes de pluja a mesura que el transbordador s’acostava al dic, a l’extrem nord de Sande. El taxi de l’hotel, tirat per cavalls, esperava la parella ben vestida. Als pescadors els esperava la dona d’un d’ells, que conduïa un cavall amb un carro. En Harald va decidir creuar l’illa i anar fins a casa seva per la platja de sorra tan gruixuda i compacta que l’havien fet servir per celebrar-hi curses de velocitat de cotxes de carreres.

Estava a mig camí entre el dic i l’hotel quan es va quedar sense vapor.

Feia servir el dipòsit de benzina de la moto com a reserva d’aigua i en aquell moment es va adonar que no era prou gran. Hauria d’aconseguir un bidó de petroli de vint-i-dos litres i col·locar-lo al sidecar. Ara com ara, però, necessitava aigua per arribar a casa.

Només hi havia una casa a la vista, i, malauradament, era la de l’Axel Flemming. Malgrat la seva rivalitat, els Olufsen i els Flemming es parlaven: tots els membres de la família Flemming anaven a l’església cada diumenge i seien plegats a la primera fila. De fet, l’Axel era diaca. Tanmateix, a en Harald no li feia cap gràcia haver de demanar ajuda als antagònics Flemming. Va plantejar-se anar caminant mig quilòmetre fins a la següent casa més propera, però al final va decidir que seria una ximpleria. Amb un sospir, va enfilar per aquella carretera tan llarga que pujava cap a la casa dels Flemming.

Quan hi va arribar, en comptes de trucar a la porta del davant, va voltar la casa i es va dirigir a les quadres. El va alleujar veure que un criat entrava el Ford al garatge.

—Hola, Gunnar —va saludar en Harald—. Em podries donar una mica d’aigua?

—Tu mateix —va respondre l’home amablement—. Al jardí hi ha una aixeta.

En Harald va trobar una galleda al costat de l’aixeta i la va omplir. Va tornar a la carretera i va buidar l’aigua al dipòsit. Semblava que se’n podria sortir sense ensopegar amb cap dels membres de la família. Però quan va tornar la galleda al jardí, hi va trobar en Peter Flemming.

Un home alt i arrogant de trenta anys amb un vestit de tall perfecte de llana de color farina de civada, en Peter era fill de l’Axel. Abans de la baralla entre les dues famílies havia estat el millor amic del germà d’en Harald, l’Arne, i durant l’adolescència se’ls havia conegut com els «lladres de cors»: l’Arne seduïa les noies amb el seu encant malèvol i en Peter amb la seva sofisti­cació freda. Ara, en Peter vivia a Copenhaguen, però havia tornat a casa a passar el cap de setmana lliure, va suposar en Harald.

En Peter estava fullejant el Reality. Va alçar els ulls del diari i va veure en Harald.

—Què hi fas, aquí? —va preguntar.

—Hola, Peter. He vingut a buscar una mica d’aigua.

—Suposo que aquest diari de pa sucat amb oli és teu.

En Harald es va ficar la mà a la butxaca i, consternat, es va adonar que el diari li devia haver caigut quan s’havia ajupit per agafar la galleda.

En Peter va observar el moviment i en va comprendre el significat.

—Ets conscient que podries anar a la presó només per tenir-lo en la teva possessió?

Esmentar la presó no era una amenaça gratuïta: en Peter era detectiu de la policia.

—A la ciutat el llegeix tothom —va respondre en Harald. Va fer veu de desafiament, però el cert és que estava una mica espantat. En Peter era prou mesquí per arrestar-lo.

—Això no és Copenhaguen —va replicar en Peter.

En Harald sabia que a en Peter li hauria encantat tenir l’opor­tunitat de deshonrar un Olufsen. Tot i així, dubtava. En Harald creia que en sabia la raó:

—Et prendran per un imbècil si detens un escolar a Sande per fer una cosa que la meitat de la població fa amb tota la tranquil·litat del món. Especialment, quan descobreixin que sents rancúnia contra el meu pare.

Era molt evident que en Peter estava dividit entre el desig d’humiliar en Harald i la por que es riguessin d’ell.

—Ningú no té el dret de violar la llei —va dir.

—Quina llei, la nostra... o la dels alemanys?

—La llei és la llei.

En Harald va recuperar la confiança. En Peter no estaria tan a la defensiva si tingués la intenció de detenir-lo.

—Això només ho dius perquè el teu pare guanya molts diners donant plaer als nazis al seu hotel.

Havia posat el dit a la nafra. L’hotel era conegut entre els oficials alemanys, que tenien més diners per gastar que no pas els danesos. En Peter va envermellir de fúria.

—Mentre el teu pare ofereix sermons incendiaris —va replicar. Era cert, el pastor havia predicat en contra dels nazis amb l’argument que «Jesús era jueu». En Peter va continuar—: No s’adona de quants problemes sorgiran si va agitant la població?

—Segur que sí. El mateix fundador del cristianisme era una mica busca-raons.

—No me’n parlis a mi, de religió. Jo he de mantenir la pau aquí, a la terra.

—A la merda, l’ordre! Ens han envaït! —La frustració d’en Harald pel vespre arruïnat el desbordava—. Quin dret tenen els nazis a dir-nos què és el que hem de fer? Hauríem de fer fora del nostre país aquesta gentussa d’una puntada de peu!

—No hauries d’odiar els alemanys, són amics nostres —va dir en Peter amb un aire de fariseisme pietós que va fer embogir en Harald.

—Jo no odio els alemanys, tros de brètol, tinc cosins alemanys. —La germana del pastor s’havia casat amb un jove dentista pròsper d’Hamburg que anava a Sande a passar les vacances durant els anys vint. La seva filla Monika era la primera noia a qui en Harald havia fet un petó—. Han patit més per culpa dels nazis que no pas nosaltres —va afegir en Harald.

L’oncle Joachim era jueu i, encara que s’havia batejat en el cristianisme i era un ancià de la seva parròquia, els nazis van decretar que només podia atendre jueus, amb la qual cosa li van arruïnar la consulta. Feia un any l’havien detingut perquè se sospitava que acumulava or i el van enviar a una mena de presó especial que anomenaven Konzentrazionslager, a la petita ciutat bavaresa de Dachau.

—Les persones es creen elles mateixes els problemes —va anunciar en Peter amb posat d’home experimentat—. El teu pare no hauria d’haver permès mai que la seva germana es casés amb un jueu. Va llançar el diari a terra i va marxar.

Al principi, en Harald es va quedar massa sorprès per respondre. Es va ajupir i va recollir el diari. Aleshores va dir a en Peter, contraatacant:

—Comences a parlar com un nazi.

Ignorant-lo, en Peter va entrar a la casa per la porta de la cuina i va tancar-la de cop.

A en Harald li feia l’efecte que havia perdut la discussió, i això l’encenia, perquè sabia que el que havia dit en Peter era ultratjant.

Mentre tornava cap a la carretera va començar a ploure amb ganes. Quan va arribar al costat de la moto, va veure que la flama de sota el calefactor s’havia apagat.

Va mirar de revifar-la. Va fer una bola amb l’exemplar del Reality per encendre-la; a la butxaca duia una capsa de llumins de fusta de bona qualitat, però no havia agafat la manxa que havia fet servir per encendre el foc al matí. Després de vint minuts frustrants ajupit damunt del fogó sota la pluja, va decidir deixar-ho córrer. Hauria d’anar a casa caminant.

Va apujar-se el coll de la jaqueta d’esport.

Va empènyer la moto més de mig quilòmetre fins a l’hotel i la va deixar al reduït espai d’aparcament; després va començar a caminar per la platja. En aquella època de l’any, quan faltaven tres setmanes per al solstici d’estiu, els vespres escandinaus duraven fins a les onze; però, aquella nit, els núvols enfosquien el cel, i la pluja que queia encara dificultava més la visibilitat. En Harald es guiava per les siluetes de les dunes i resseguia el camí amb el tacte del terra sota les botes i la remor del mar a l’orella dreta. Ben aviat, va tenir la roba tan xopa que podria haver tornat nedant a casa sense mullar-se ni una gota més.

En Harald era un home jove i fort, sa com un llebrer, però dues hores més tard, en arribar davant la tanca que envoltava la nova base alemanya, estava cansat, mort de fred i desesperat. A més, es va adonar que hauria de caminar uns cinc quilòmetres per rodejar la tanca i poder arribar a casa seva, situada tan sols a uns centenars de metres més enllà.

Si la marea s’hagués enretirat, hauria continuat caminant per la platja, ja que, encara que oficialment aquell tros de sorra era fora dels límits, els guardes no l’haurien pogut veure amb aquell temps. Tanmateix, hi havia marea entrant, i la tanca era a l’aigua. Li va passar pel cap de fer nedant el darrer tros, però va descartar la idea immediatament. Com tothom en aquella comunitat de pescadors, en Harald sentia un cautelós respecte pel mar, i va pensar que seria perillós nedar de nit amb aquell temps quan ja estava extenuat.

Però sí que podia escalar la tanca.

La pluja havia afluixat i es podia veure un quart de lluna a ratxes entre els núvols que corrien pel cel, llançant intermitentment una claror incerta sobre el paisatge tot moll. En Harald podia veure la reixa de tres metres d’alçada amb dues fileres de filferro espinós a dalt, prou formidable, però no pas un obstacle insalvable per a una persona decidida, en bona forma física. Cinquanta metres terra endins, creuava un bosquet d’arbres baixos i matolls que l’amagaven de la vista. Per allà seria per on saltaria.

Ja sabia què hi havia més enllà de la tanca. L’estiu anterior havia treballat com a peó a l’obra. Llavors no sabia que havia de ser una base militar. Els constructors, una empresa de Copenhaguen, havien dit a tothom que seria una estació de guardacostes nova. Podrien haver tingut problemes per trobar personal si haguessin dit la veritat; per començar, en Harald no hauria treballat per als nazis si ho hagués sabut. Aleshores, quan els edificis van estar aixecats i la tanca acabada, van acomiadar tots els danesos i van arribar els alemanys per instal·lar-hi els equipaments. Però en Harald en coneixia el traçat. Havien restaurat l’escola de nàutica abandonada i s’havien construït dos edificis nous, un a cada costat. Tots els edificis es trobaven prou allunyats de la platja, de manera que podia creuar la base sense acostar-s’hi. A més, gran part del terra en aquell extrem del recinte estava cobert per arbustos baixos que l’ajudarien a amagar-se. Només li calia estar a l’aguait de les patrulles.

Va arribar fins al bosquet, va escalar la tanca, va passar amb compte per damunt del filferro espinós de la part superior i va saltar a l’altra banda, i va aterrar suaument sobre les dunes molles. Va mirar al seu voltant, estudiant la penombra, i només hi va distingir les ombres vagues dels arbres. No es veien els edificis, però podia sentir música distant i alguna rialla de tant en tant. Era dissabte a la nit, potser els soldats prenien unes cerveses mentre els seus oficials sopaven a l’hotel de l’Axel Flemming.

En Harald va avançar per la base movent-se tan ràpidament com s’atrevia sota la claror movedissa de la lluna, mantenint-se a prop dels arbustos quan podia i orientant-se amb les ones a la dreta i la música distant a l’esquerra. Va deixar enrere una estructura elevada que va reconèixer, en la foscor, com una torre de reflectors. Tota la zona podia il·luminar-se en cas d’emergència, però, normalment, la base estava a les fosques.

Un esclat sobtat de soroll a l’esquerra el va espantar i es va ajupir amb el cor bategant-li amb força. Va alçar la mirada cap als edificis. Hi havia una porta oberta per la qual s’escolava llum. Mentre s’ho mirava va sortir un soldat, que va arrencar a córrer pel recinte tancat; aleshores es va obrir una altra porta en un altre edifici i el soldat hi va entrar corrent.

El pols d’en Harald es va tranquil·litzar.

Va passar pel mig d’un grup de coníferes i va baixar per una petita depressió. Quan va arribar al fons del declivi, va veure una mena d’estructura que sorgia de les tenebres. No la podia distingir amb claredat, però no recordava que haguessin construït res en aquell indret. S’hi va acostar i va descobrir un mur de ciment de la seva mateixa alçada que feia un revolt. A dalt del mur, s’hi movia alguna cosa, i va sentir un brunzit sord, com el d’un motor elèctric.

Allò ho devien haver aixecat els alemanys després que els obrers locals fossin acomiadats. Es preguntava com era que mai no havia vist l’estructura des de l’exterior de la tanca. Aleshores es va adonar que els arbres i la depressió del sòl la devien amagar des de la majoria de punts de vista, tret, potser, de la platja, que era al davant de la base, en una zona prohibida.

Quan va alçar la mirada per intentar distingir-ne els detalls, la pluja li va caure al rostre i li van coure els ulls. Però sentia massa curiositat per deixar-ho córrer. La lluna va lluir durant un segon. Aclucant els ulls, va tornar a mirar. Damunt de la paret circular va distingir una xarxa de metall o filferro semblant a un matalàs més gros del normal, de tres metres i mig de costat. L’aparell sencer voltava com si fos l’estructura d’uns cavallets de fira i completava una volta sencera cada pocs segons.

En Harald estava fascinat. Era una màquina d’una mena que no havia vist mai abans i el seu esperit d’enginyer estava captivat. Què feia? Per què donava voltes? El soroll li deia poca cosa, no era res més que el motor que feia girar l’aparell. Estava segur que no es tractava de cap peça d’artilleria, almenys no de les convencionals, ja que no hi havia canó. Tan sols es va poder imaginar que tenia alguna cosa a veure amb la ràdio.

Algú va estossegar a prop seu.

En Harald va reaccionar per instint. Va saltar, va alçar els braços per damunt de la part superior de la paret i es va donar impuls. Durant un moment va quedar estès a dalt de tot, una franja molt estreta, i es va sentir perillosament visible; a continuació, es va deixar caure a l’interior del recinte. L’amoïnava que els peus topessin amb maquinària en moviment, però estava pràcticament convençut que hi devia haver un passadís al voltant del mecanisme, perquè els enginyers en poguessin tenir cura, i després d’uns segons de tensió va tocar un terra de ciment. El brunzit era més fort i es podia sentir olor d’oli de motor. A la llengua notava el regust característic de l’electricitat estàtica.

Qui havia estossegat? Va suposar que devia ser un sentinella que passava a la vora. Les passes de l’home devien haver quedat esmorteïdes amb el brogit del vent i la pluja. Afortunadament, els mateixos sorolls havien camuflat el so que havia fet ell en enfilar-se dalt de la paret. Però l’havia vist, el sentinella?

Es va arrambar a l’interior corbat del mur, respirant amb dificultat, esperant que un raig potent de llanterna el traís. Es demanava què passaria si l’enxampaven. Els alemanys es mostraven amigables, allà al camp; la majoria no es dedicaven a fatxendejar per allà com si fossin uns conqueridors, sinó que semblaven gairebé avergonyits de tenir responsabilitats. El més probable és que el lliuressin a la policia danesa. No tenia clar quina actitud adoptaria la bòfia. Si en Peter Flemming formés part de les forces locals, ja s’asseguraria que en Harald patís tant com fos possible, però, afortunadament, estava destinat a Copenhaguen. El que temia en Harald, més que cap càstig oficial, era la fúria del seu pare. Ja podia sentir les preguntes sarcàstiques del pastor: «Vas saltar la tanca? I vas penetrar al terreny militar secret? De nit? I el vas fer servir com a drecera per venir a casa? Perquè plovia?».

Però cap llum no el va il·luminar. Va esperar i va observar la protuberància negra de l’aparell que hi havia davant seu. Li va semblar veure uns quants cables gruixuts que sortien del límit inferior de la graella i desapareixien en la fosca, a l’altra banda del pou. Allò havia de ser algun mitjà per enviar senyals de ràdio, o per rebre-les, va pensar.

Quan van haver passat uns minuts escassos, però eterns, va estar segur que el guarda havia continuat el seu camí. Va enfilar-se a dalt del mur i va intentar veure-hi a través de la pluja. A cada banda de l’estructura podia distingir dues siluetes fosques més petites, però estàtiques, i va decidir que devien ser part de la maquinària. No hi havia cap sentinella a la vista. Va lliscar per la banda exterior del mur i va tornar a caminar entre les dunes.

En un moment de foscor, quan la lluna s’amagava darrere un núvol espès, va topar de nassos amb una paret de fusta. Sobtat i momentàniament espantat, va deixar anar un renec esmorteït. Al cap d’uns segons es va adonar que havia xocat amb un vell cobert que s’havia fet servir en el temps de l’escola de nàutica. Estava abandonat i els alemanys no l’havien restaurat; pel que semblava, no el devien fer servir. Va quedar-se quiet un moment, escoltant, però l’única cosa que sentia era el batec del seu cor. Va continuar caminant.

Va arribar a la tanca més allunyada sense cap més incident. La va saltar i es va encaminar cap a casa.

Primer va anar a l’església. La llum il·luminava la llarga filera de petites finestres quadrades, a la paret que quedava al costat del mar. Sorprès que algú fos a l’edifici a aquelles hores d’un dissabte a la nit, va mirar-hi a dins.

L’església era allargada i de sostre baix. En ocasions especials hi podien cabre els quatre-cents habitants de l’illa, però molt justos. Fileres de bancs s’arrengleraven davant un faristol de fusta. No hi havia altar. Les parets eren buides, tret d’alguns textos emmarcats.

Els danesos no eren de creences dogmàtiques i la majoria de la nació es declarava luterana evangèlica. Tanmateix, el poble pescador de Sande havia estat convertit feia uns cent anys a un credo més estricte. Durant els darrers trenta anys, el pare d’en Harald havia mantingut encesa la fe de la parròquia, fent de la seva pròpia vida un exemple de puritanisme inflexible, endurint la resolució de la seva congregació amb sermons setmanals ensofrats i enfrontant-se amb els apòstates personalment amb la santedat irresistible dels seus ulls blaus. Malgrat l’exemple de la seva convicció absoluta, el seu fill no era creient. En Harald anava a missa sempre que era a casa, per no ferir els sentiments del seu pare, però en el seu cor en dissentia. Encara no havia pres cap decisió sobre la religió en general, però sabia que no creia en un déu de normes insignificants i càstigs venjatius.

Mentre mirava per la finestra va sentir música. El seu germà Arne seia al piano i tocava una melodia de jazz amb delicadesa. En Harald va somriure complagut. L’Arne havia tornat a casa a passar-hi les vacances. Era divertit i sofisticat, i animaria el llarg cap de setmana a la casa parroquial.

En Harald va dirigir-se cap a la porta i va entrar al temple. Sense mirar al seu voltant, l’Arne va convertir la música en la melodia d’un himne sense que es notés. En Harald va somriure. L’Arne havia sentit que la porta s’obria i va pensar que se li acostava el seu pare. Al pastor no li agradava el jazz i, per descomptat, no permetria que es toqués a la seva església.

—Soc jo —va dir en Harald.

L’Arne es va tombar. Duia l’uniforme marró de l’exèrcit. Deu anys més gran que en Harald, era instructor de vol a les tropes d’aviació de l’exèrcit i havia estat destinat a l’escola de vol que hi havia a prop de Copenhaguen. Els alemanys havien aturat qualsevol activitat militar danesa i els avions eren a terra la major part del temps, encara que permetien que els instructors impartissin classes a bord de planadors.

—Veient-te de reüll m’he pensat que eres el vell. —L’Arne va mirar en Harald de cap a peus amb orgull—. Cada vegada t’hi assembles més.

—Això vol dir que em quedaré calb?

—Segurament.

—I tu?

—No ho crec. M’assemblo a la mare.

Era veritat. L’Arne tenia els cabells foscos i espessos i els ulls de color avellana de la seva mare. En Harald era ros, com el pare, i també havia heretat els ulls blaus i penetrants amb què el pastor intimidava el seu ramat. Tant en Harald com el seu pare eren sorprenentment alts, amb la qual cosa l’Arne semblava baix com un nan al costat de dos gegants.

—Has d’escoltar una cosa —va dir en Harald. L’Arne es va alçar del tamboret i en Harald va seure davant del piano—. Ho vaig aprendre d’un disc que van portar a l’escola. Coneixes en Mads Kirke?

—El cosí del meu amic Poul.

—Exacte. Va descobrir aquest pianista americà anomenat Clarence «Pine Top» Smith. —En Harald va dubtar—. Què deu fer el vell?

—Deu escriure el sermó de demà.

—Perfecte.

El piano no es podia sentir des de la casa parroquial, que era a cinquanta metres de distància, i era poc probable que el pastor interrompés la preparació del seu sermó per fer una passejada ociosa fins a l’església, especialment amb aquell temps. En Harald va començar a tocar «Pine Top’s Boogie-Woogie» i la sala es va omplir amb les melodies seductores del sud americà. Era un pianista entusiasta, encara que la seva mare deia que li pesaven les mans. No podia seure quiet per tocar, de manera que es va posar dret, tirant el tamboret enrere amb el peu, tombant-lo, i es va posar a tocar dempeus, inclinant la seva llarga silueta damunt les tecles. Fent-ho així s’equivocava més, però semblava que no tenia gaire importància mentre no perdés el ritme compulsiu. Va clavar el darrer acord i va dir en anglès: «That’s what I’m talking about!» (D’això és del que estic parlant!), tal com ho feia en Pine Top en el disc.

L’Arne es va posar a riure.

—No està gens malament —va dir.

—Hauries de sentir l’original.

—Sortim al porxo. Vull fer un cigarret.

En Harald es va aixecar.

—Al vell no li agradarà.

—Tinc vint-i-vuit anys —va respondre l’Arne—. Ja soc prou gran perquè el meu pare m’hagi de dir què he de fer.

—Hi estic d’acord. Però... i ell?

—Et fa por?

—I tant. Com a la mare i a qualsevol altra persona d’aquesta illa..., fins i tot a tu.

L’Arne va somriure.

—D’acord, potser només una mica.

Van quedar-se drets a l’exterior de la porta de l’església, protegits de la pluja per un petit porxo. A l’extrem allunyat d’una parcel·la de sorra podien veure la silueta fosca de la casa parroquial. La llum brillava a través de la finestra en forma de diamant que hi havia a la porta de la cuina. L’Arne va treure els cigarrets.

—Has sabut alguna cosa de l’Hermia? —li va preguntar en Harald.

L’Arne estava promès amb una noia anglesa que feia més d’un any que no veia, des que els alemanys havien ocupat Dinamarca.

L’Arne va brandar el cap.

—Vaig provar d’escriure-li. Vaig trobar l’adreça del consolat britànic de Gothenburg. —Els danesos tenien permès enviar cartes a Suècia, que era neutral—. La vaig adreçar a ella en aquella casa, sense esmentar el consolat al sobre. Em pensava que havia estat força intel·ligent, però als censors no se’ls despista tan fàcilment. El comandant em va tornar la carta i em va dir que si mai més provava de fer una cosa com aquella em jutjaria un tribunal militar.

A en Harald li agradava l’Hermia. Algunes de les xicotes de l’Arne havien estat, diguem-ne, unes rosses estúpides, però l’Hermia era llesta i tenia caràcter. Era una mica espantadissa quan la coneixies, amb el seu aspecte dràsticament fosc i la seva manera directa de dir les coses; però s’havia guanyat la simpatia d’en Harald tractant-lo com un home, no com el germà petit d’al­gú. I estava sensacionalment voluptuosa amb vestit de bany.

—Encara t’hi vols casar?

—Ostres, sí..., si és viva. Pot haver mort a causa d’una bomba a Londres.

—Ha de ser dur, no saber-ho.

L’Arne va assentir.

—Què me’n dius, de tu? —va dir al cap d’un moment—. Alguna iniciativa?

En Harald va arronsar les espatlles.

—A les noies de la meva edat no els interessen els estudiants. —Ho va dir com si res, però ocultava un ressentiment real. Havia tingut un parell de desenganys feridors.

—Suposo que volen quedar amb un noi que tingui calés.

—Exacte. I les noies més joves... Vaig conèixer una noia per Pasqua, la Birgit Claussen.

—Claussen? La família de fabricants de vaixells de Morlunde?

—Sí. És bufona, però només té setze anys, i era molt avorrit parlar-hi.

—Val més així. Aquella família és catòlica. El vell no ho aprovaria.

—Ja ho sé. —Va arrufar les celles—. És estrany, però. Per Pasqua va pronunciar sermons sobre la tolerància.

—Ell és tan tolerant com Vlad l’Empalador. —L’Arne va llançar la burilla del cigarret—. Anem a parlar amb el vell tirà.

—Abans d’entrar...

—Què?

—Com van les coses a l’exèrcit?

—Molt malament. No podem defensar el nostre país i la majoria del temps no ens permeten volar.

—Quant de temps pot durar això?

—Qui ho sap? Potser és per sempre. Els nazis ho han conquerit tot. No queda cap altra oposició que els britànics, i pengen d’un fil.

En Harald va abaixar la veu, encara que no hi havia ningú que els pogués sentir.

—Segur que a Copenhaguen deu haver començat un moviment de resistència.

L’Arne va arronsar les espatlles.

—Si fos així i ho sabés, no t’ho podria dir, oi que no?

Aleshores, abans que en Harald pogués continuar, l’Arne es va afanyar sota la pluja cap a la llum que resplendia a la cuina.

2

L’Hermia Mount es va mirar el dinar amb desànim —dues salsitxes carbonitzades, una massa de puré de patata líquid i una cullerada de carabassa massa cuita— i va recordar amb enyorança un bar del moll de Copenhaguen on servien tres tipus diferents d’arengades amb amanida, conserves amb vinagre, pa calent i cervesa negra.

Havia crescut a Dinamarca. El seu pare havia estat un di­plomàtic britànic que va passar gran part de la seva carrera professional als països escandinaus. L’Hermia havia treballat a l’ambaixada britànica de Copenhaguen, primer com a secretària, més endavant com a ajudant d’un agregat naval, que, en realitat, juntament amb l’MI6, constituïa el Servei Secret d’Intel·ligència. Quan el pare va morir, la mare va tornar a Londres, però l’Hermia s’hi va quedar, en part a causa de la feina, però principalment perquè s’havia compromès amb un pilot danès, l’Arne Olufsen.

Aleshores, el 9 d’abril de 1940, Hitler va envair Dinamarca. Al cap de quatre dies angoixosos, l’Hermia i un grup d’oficials britànics van sortir del país en un tren diplomàtic especial que els va dur a través d’Alemanya fins a la frontera holandesa; des d’allà van viatjar creuant l’Holanda neutral fins a Londres.

Ara, amb trenta anys, l’Hermia era una analista del servei d’intel·ligència a càrrec de la secció danesa de l’MI6. Juntament amb la majoria del servei, havia estat evacuada de la seu de Londres a Broadway, 54, a prop del palau de Buckingham, a Bletch­ley Park, en una casa de camp enorme, situada als afores d’un poble a vuitanta quilòmetres al nord de la capital.

Una cabana prefabricada que s’havia construït a corre-cuita al jardí feia de cantina. L’Hermia estava contenta de ser lluny del bombardeig, però desitjava que per algun miracle també haguessin pogut evacuar alguns dels petits restaurants italians o francesos tan encantadors de Londres, i així tenir alguna cosa per menjar. Es va ficar la forquilla a la boca amb una mica de puré i es va obligar a empassar-s’ho.

Per distreure la ment del gust del menjar, va col·locar el Daily Express del dia al costat del plat. Els britànics acabaven de perdre l’illa mediterrània de Creta. L’Express intentava fer bona cara al mal temps, afirmant que la batalla havia costat a Hitler vuit-cents homes, però la veritat terrible era que aquell era un triomf més de la llarga llista que havien aconseguit els nazis.

Va alçar la mirada i va veure que un home baixet d’aproximadament la seva edat s’acostava cap a ella, amb una tassa de te a la mà. Avançava decidit, encara que amb una coixesa evident.

—Puc seure? —va preguntar alegrement, i va seure davant seu sense esperar cap resposta—. Em dic Digby Hoare. Ja sé qui és vostè.

Ella va arquejar una cella.

—Com si estigués a casa seva —va dir.

La nota d’ironia en la veu no va tenir cap efecte aparent. Ell es va limitar a dir:

—Gràcies.

L’Hermia l’havia vist per allà una o dues vegades. Tenia un aire enèrgic, malgrat la coixesa. No era cap ídol cinematogràfic, amb els cabells foscos despentinats, però tenia uns ulls blaus molt bonics i els trets agradablement esmolats a l’estil de Humphrey Bogart.

—A quin departament està? —li va preguntar ella.

—Ara mateix treballo a Londres.

Va advertir que allò no era una resposta a la seva pregunta. Va enretirar el plat a un costat.

—No li agrada el menjar? —va fer ell.

—I a vostè?

—Li diré una cosa. He hagut d’interrogar pilots que han estat abatuts mentre sobrevolaven França i que han tornat a casa. Nosaltres creiem que vivim amb austeritat, però no sabem quin és el significat de la paraula. Els gavatxos s’estan morint de fam. Després de sentir aquelles històries, qualsevol cosa em sembla bona.

—L’austeritat no és cap excusa per cuinar de manera tan penosa —va replicar l’Hermia, tallant.

—M’havien dit que era una mica mordaç —va somriure.

—Què més li han dit?

—Que és bilingüe, anglès i danès, raó per la qual està al capdavant de la secció de Dinamarca, suposo.

—No. La guerra n’és el motiu. Abans, mai cap dona no havia superat el càrrec de secretària auxiliar a l’MI6. No tenim ment analítica, sap? Som més vàlides per fer les feines de casa i criar fills. Però, des que va esclatar la guerra, els cervells de les dones han experimentat un canvi important i ens hem tornat capaces de fer tasques que abans només podien realitzar les ments masculines.

En Digby es va prendre aquell sarcasme amb força bon humor.

—Sí, també me n’havia adonat —va dir—. La vida no deixa de sorprendre’ns.

—Per que s’ha interessat per mi?

—Per dues raons. La primera, perquè és la dona més bonica que he vist mai. —Aquest cop, no somreia.

Havia aconseguit sorprendre-la. Els homes no la solien considerar una dona bonica. Ben plantada, potser; impressionant, a vegades; imposant, sovint. El seu rostre era oval i allargat, d’una regularitat perfecta, però envoltat d’una cabellera negra austera, els ulls eren ametllats, i el nas, massa gros per ser bonic. No se li va acudir cap rèplica divertida.

—Quina és l’altra raó?

Ell va mirar de cua d’ull. Al seu costat hi havia dues dones grans que compartien la mateixa taula, i, encara que estaven xerrant, segurament tenien l’orella posada en la conversa d’en Digby i l’Hermia.

—L’hi diré de seguida —va dir—. Li agradaria sortir a fora, a la terrassa?

L’havia tornat a sorprendre.

—Què?

—Vol sortir a fora amb mi?

—La veritat és que no.

Durant uns segons va semblar astorat. Aleshores va recuperar el somriure i li va dir:

—No dauris la píndola, dona-me-la directament.

Ella no va poder evitar somriure.

—Podríem anar al cinema —va insistir—. Al pub Shoulder of Mutton, a Old Bletchley. O totes dues coses.

Ella va brandar el cap.

—No, gràcies —va dir amb fermesa.

—Oh —va fer ell. Semblava abatut.

Potser es pensava que el rebutjava per la seva discapacitat? Es va afanyar a deixar-l’hi clar.

—Estic compromesa —va dir ensenyant-li l’anell a la mà esquerra.

—No me n’havia adonat.

—Els homes no se n’adonen mai, d’aquestes coses.

—Qui és l’afortunat?

—Un pilot de l’exèrcit danès.

—Allà, suposo.

—Pel que jo sé. Fa un any que no en sé res.

Les dues senyores van abandonar la taula i en Digby va canviar d’actitud. El seu rostre va adoptar un aire seriós i la veu se li va tornar tranquil·la però imperiosa.

—Doni un cop d’ull a això, si us plau. —Es va treure de la butxaca un full de paper de ceba i l’hi va allargar.

L’Hermia havia vist paper com aquell abans, allà, a Bletchley Park. Tal com s’esperava, era la descodificació d’un senyal de ràdio enemic.

—M’imagino que no cal que li digui que això és del tot confidencial —va comentar en Digby.

—Ja me’n faig càrrec.

—Crec que parla alemany a més de danès.

Ella va assentir.

—A Dinamarca, tots els escolars aprenen alemany i anglès, i llatí, també. —Va estudiar el missatge un moment—. Informació de Freya?

—Això és el que ens desconcerta. No és una paraula en alemany. Havia pensat que potser vol dir alguna cosa en alguna de les llengües escandinaves.

—En certa manera, sí —va respondre ella—. Freya, és una deessa nòrdica... De fet, és la Venus vikinga, la deessa de l’amor.

—Ah! —En Digby semblava pensarós—. Bé, això ja és alguna cosa, però no ens ajuda gaire.

—De què va, tot això?

—Estem perdent massa bombarders.

L’Hermia va arrufar el front.

—He llegit als diaris sobre la darrera gran incursió... Diuen que va ser tot un èxit.

En Digby es limitava a mirar-la en silenci.

—Oh, ja ho entenc —va dir ella—. Als diaris, no els dieu la veritat.

Ell va callar.

—De fet, la imatge que tinc de la campanya de bombardejos és pura propaganda —va continuar l’Hermia—. La veritat és que és un autèntic desastre. —Per a desesperació seva, ell encara no la contradeia—. Per l’amor de Déu, quants avions vam perdre?

—El cinquanta per cent.

—Déu meu. —L’Hermia va apartar la mirada. Alguns d’aquells pilots tenien promesa, va pensar—. Però, si això continua així...

—Exacte.

Va tornar a examinar el full de paper.

—Freya... és un espia?

—La meva feina és esbrinar-ho.

—Què hi puc fer, jo?

—Dir-me més coses sobre la deessa.

L’Hermia va furgar enrere en la memòria. Havia après la mitologia nòrdica a l’escola, però feia molt de temps, d’allò.

—Freya té un collaret d’or que és molt valuós. L’hi van donar quatre nans. En té cura el guardià dels déus... Heimdal, em penso que es diu.

—Un guardià. Això ja té més sentit.

—Freya podria ser un espia amb accés a informació prèvia sobre incursions aèries.

—També podria ser una màquina que detectés els avions quan s’acosten abans que estiguin a la vista.

—He sentit a dir que nosaltres tenim màquines així, però no tinc ni idea de com funcionen.

—Hi ha tres possibilitats: els infrarojos, el lidar i el radar. Els detectors per infrarojos agafen els rajos emesos per un motor d’avió escalfat, o, probablement, els fums. El lidar és un sistema de pulsacions òptiques transmeses per l’aparell de detecció, que es reflecteixen a l’avió. El radar és el mateix, però amb ones de ràdio.

—Acabo de recordar una altra cosa. Heimdal pot veure-hi a un centenar de quilòmetres de distància, tant de dia com de nit.

—Així, s’hauria d’assemblar més a una màquina.

—Això és el que estava pensant.

En Digby es va acabar el te i es va aixecar.

—Si se li acut alguna cosa més, m’ho farà saber?

—És clar. On el puc trobar?

—Al carrer Downing, número deu.

—Oh! —va fer, impressionada.

—A reveure.

—A reveure —va respondre ella, i el va mirar mentre s’allunyava.

Va quedar-se allà asseguda durant uns segons. Havia estat una conversa interessant en molts sentits. En Digby Hoare era una persona amb molt de poder: el mateix primer ministre devia estar amoïnat per la pèrdua dels bombarders. L’ús del nom codificat Freya era una simple coincidència o hi havia alguna connexió escandinava?

Li havia agradat que en Digby li proposés que sortissin junts. Encara que no li interessava quedar amb cap altre home, era afalagador que l’hi demanessin.

Al cap d’una estona, la visió del dinar encara a taula la va començar a deprimir. Va dur la safata fins a la taula de la brossa i va buidar el plat al cubell de les escombraries. Després va anar al lavabo de senyores.

Mentre era tancada en un dels vàters, va sentir que entrava un grup de dones joves xerrant animades. Estava a punt de sortir quan una d’elles va dir:

—En Digby Hoare no perd el temps... No s’entreté amb ximpleries.

L’Hermia es va quedar glaçada amb la mà al pom de la porta.

—L’he vist com s’acostava a la senyoreta Mount â

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X