A mesura que passaven les hores notava com les perdia de manera inexorable. Cada vegada m’era més difícil adormir-me. M’amenaçava una calor creixent que m’infectava des dels peus fins al melic. Em picava l’esquena. Girava el cos a una banda i l’altra del llit, buscant l’espai fred que em permetés relaxar-me. Aquesta vegada l’Orfidal tampoc no em va fer efecte i feia massa dies que les matinades s’assemblaven entre elles perquè totes tenien com a denominador comú l’insomni.

9 de juny del 2017. La lluna feia el ple, com el feia la meva pena. I com que tenia temps, vaig estar discutint amb mi mateix, i en tercera persona, sobre els presumptes poders fàctics del satèl·lit.

Cada dia causa dues marees altes i dues de baixes i tenen lloc cada dotze hores i vint-i-cinc minuts en qualsevol indret de la Terra. La fusta, quan es talla en lluna plena, és més susceptible de florir-se o de veure’s afectada per fongs. Però mai ningú no ha pogut comprovar si també ens afecta a nosaltres, si ens influeix. Jo, per si de cas, no aconseguia adormir-me. I ja en tenia prou.

Fins passades les tres no vaig poder aclucar l’ull. Em van visitar uns animals amb cara de porc i cos de cavall que em perseguien per un bosc ple d’arbres. Corria desesperadament buscant una sortida i una veu greu, de ràdio, que se sentia entretallada per una megafonia, em guiava per trobar-la, indicant-me que em quedaven pocs minuts per reprendre el segon acte. De fons, el riure del director. Frases lapidàries em rebotaven al cap, de dreta a esquerra, en un exercici estereofònic memorable. Algú em deia que per fer aquella feina hauria de pagar, un altre que tot allò ho feien per mi, perquè hi creien. I més veus: ara una d’aguda, que em recordava que encara no havia gravat l’entrevista al director del Banc Nacional i que feia mitja hora que el paio m’estava esperant: «Oristrell, afanya’t, que s’acaba el temps. Hem de quadrar amb la publi».

Moltes vegades costa veure el que passarà en un somni, però en aquest tot era previsible. Fugia mentre em sonaven, alhora, els dos telèfons que habitualment porto al damunt, el de la feina i l’altre. Em costava fer un pas endavant, com si m’estigués quedant sense gravetat, sense aire. La suor se’m feia insuportable. I més freda. I més enganxosa. Fins que m’atrapaven, abduint-me en una mena de cau fosc que m’empenyia terra endins amb una força brutal, imbatible. Un ordre natural que va posar fi al malson, despertant-me de cop, consumint aquella derrota, l’intent d’adormir-me.

L’exercici que m’havia recomanat el psicoanalista que en aquella època freqüentava dos cops per setmana era escriure en una llibreta tot el que somiava. A més, havia d’enumerar paraules que em passessin pel cap, sense pensar-m’ho gaire. Havia de fer-ho amb una lògica numèrica: dels mots més genèrics als més particulars, dels més abstractes als més concrets, escrutant totes i cadascuna de les variables i, si era possible, de manera breu: «... camell, amic, petit, Enric, Iran, camió, camell, rei, màscara, remei, malaltia, matar, germana, bicicleta, papallona, vaixell, Carles Pérez...». En totes aquestes paraules hi havia la clau de la meva angoixa: la solució.

Anys més tard, potser amb la distància que cal prendre de les coses, vaig descobrir que aquelles sessions al psicòleg havien resultat una estafa i que la llista que encara conservo és un dels molts records que em va deixar d’herència l’estupidesa humana. Sempre em passa. Quan faig coses absurdes, me n’adono tard. Potser hi té alguna cosa a veure la perspectiva, sense ella em costa veure el meu estatus.

En aquells dies de llistes interminables de paraules em sentia orgullós de l’absurda obsessió d’anar al psicòleg. I, probablement, si no hi hagués anat mai, potser aquella decisió que estava a punt de prendre i que em feia conviure amb l’insomni cada nit l’hauria presa i punt, sense remordiments, sense haver tingut la necessitat d’aixecar-me a mitjanit a escriure a cap llibreta, ni de prendre Orfidal —bé, de pastilles segurament n’hauria pres igualment, però—, m’hauria complicat menys els dies i suposo que també les nits.

Es va tornar a inundar el quarto de bany. Feia temps que una bola de pèl obstruïa el desguàs de la dutxa. Havia provat de tot. Aigua i vinagre a parts iguals, suc de llimona, bicarbonat sòdic i sal gruixuda... Res. Continuava embussat. Mentre em dutxava vaig notar com l’aigua em cobria els peus i vessava per les juntes dels vidres, però feia com si res, i, per treure-hi importància, vaig projectar en la meva ment com aniria el dia que m’esperava, en què deixaria la feina.

Amb flors seques i taps d’ampolles de Kripta sobrevolant per damunt meu. Al fons, Marina Rossell i Jaume Sisa cantarien el «Confutatis» del Rèquiem de Mozart, alguns paparazzi m’esperarien a la sortida de l’edifici i potser quatre fans amb la cara pintada amb les meves inicials cridarien sons monosil·làbics i al mateix temps incomprensibles —per l’emoció del moment—. I, per què no, unes gitanes s’acostarien a vendre uns globus amb la meva cara de fa quinze anys. Fins i tot em vaig imaginar que enmig de les llàgrimes d’antics companys hi hauria el desaparegut Joan. Sempre oportú. Amb el seu somriure, amb la seva mirada plena de comprensió. Ens donaríem uns copets a les panxes i m’acompanyaria a travessar l’última porta d’aquella empresa.

Com a detall haurien canviat els arcs detectors de metalls per una porta gran de ceràmica policromada i uns reforços de ferro forjat, amb el meu nom i el de tots els que l’empresa ha perdut amb els anys. La passaria sense por. «La vida, el camí i la veritat s’han unit», em diria el Joan. «Per portar-me cap al fracàs?», li tornaria. «Cap al teu èxit», em sentenciaria una vegada més.

Obriria la porta de vidre que, finalment, em duria a l’exterior. Per una vegada faria les coses sense pressa. I, en el darrer instant, em giraria i miraria tots els amics que deixaria enrere, remarcant-los una rialla. Els membres de seguretat els observaria amb complicitat, tot i no haver-los entès mai. És com si sempre haguessin parlat un altre idioma i jo mai no hagués fet cap esforç perquè m’entenguessin. Són gent d’un altre món, del planeta dels que mai no diuen bon dia. Excepte un, que, a banda de ser ben educat, s’alegrava de veure’m.

La meva última paraula seria clara, directa, no generaria confusió, i en diferents idiomes perquè tothom em pogués entendre: «Adéu, agur, adeus, au revoir. Arrivederci, auf wiedersehen, daag, goodbye. La revedere. Hosça kal. Widzenia, nasvidenje. Adiós».

Just després, Jordi Boixaderas recitaria dret, dalt d’una tarima, al costat de la senyera i davant d’un faristol, un text de Saramago. Recordaria als assistents que les paraules són bones. Les paraules són dolentes. Les paraules ofenen, demanen perdó. Cremen. Acaricien. Són canviades, venudes i inventades. Hi ha moltes paraules, semiconclouria.

Aplaudirien. I la veu continuaria: «El silenci és, per definició, el que no se sent. El silenci escolta, examina, observa, pesa i analitza. El silenci és fecund. És la terra negra i fèrtil, l’humus del ser». Més aplaudiments.

Agraït, emocionat. No tindria paraules.

Abaixaria la vista i passaria per la porta, que em duria a un jardí anglès, de l’estil de William Kent. Un camp ple d’herba verda, un riu serpentiforme, tres ponts i un camí irregular. Aquell lloc em reconciliaria amb la vida, amb la imperfecció. I el «Confutatis», que arribaria al seu punt final, també. Un cop allà, amb les mans ben obertes, com si hi tingués una goma d’esborrar, desdibuixaria tot el que quedés darrere meu, per assegurar-me que mai més podria tornar-hi a entrar.

Els finals han de tenir conseqüències per evitar la temptació. M’havia d’assegurar que acabava per sempre més. Calia confondre’l.

Imaginant com seria el meu comiat a la feina, vaig descobrir que, probablement, la humilitat no era la meva millor virtut. Però tenia un argument de pes per justificar-ho: era una persona amb credibilitat. I quan la gent et creu és ben igual el que diguis. El més important és estar-ne convençut. I així n’estava, mentre m’ensabonava una part de l’esquena i el bany s’inundava a un ritme radiofònic, trepidant.

Tenir els ulls inflats i sentir-me cansat després d’haver passat aquella nit de malson em va convèncer del tot de tirar endavant la meva decisió: renunciar a la feina que sempre havia volgut fer, la de periodista.

Tinc trenta-sis anys i vaig posar-me davant d’un micròfon per primera vegada ara en farà vint-i-tres. Des de sempre he estat reconegut per la meva edat: el nen que treballa a la ràdio, la jove promesa, el crac, el canvi... I al llarg del recorregut, sempre m’hi ha acompanyat el talent i el camí per endavant. He estat la il·lusió dels ulls que m’han mirat amb oportunitat.

Ara ja feia set anys que presentava i dirigia un programa diari, a la franja dels migdies, a la ràdio líder del país.

El vidre de la dutxa s’havia entelat. Una oportunitat per dibuixar-hi núvols. Primer, cumulonimbus i, després, nimbostratus. Són la meva especialitat després dels arbres i les cases de dues plantes. Els faig linealment, sense profunditat. Els dibuixos, com les coses, si són senzills sempre arriben més.

Vaig convertir-me en tot un artista del vapor. No tenia ni punyetera idea de què anava el que estava fent, però m’agradava i em sentia imbècilment feliç, com el meu cap. La creació em donava aquell bri de pausa, tan necessari.

Després d’eixugar-me les cames, les aixelles, els braços, la cara i els cabells, vaig agafar el raspall de dents. Com sempre, quedava poca pasta, la justa per passar aquell dia.

Vaig pensar en la mare. Quan era petit havíem arribat a tenir llargues discussions. Ella sempre em deia que les dents s’havien de rentar després d’esmorzar, i jo, en canvi, insistia que s’havia de fer abans. En el fons sabia que ella tenia raó però també que, en aquests casos, mai no pots acceptar la derrota. Si proves de beure un suc de taronja després de la higiene bucal, comprovaràs que la fruita i la pasta de dents són una combinació desagradable, però si ho fas durant un mes sencer, canvies d’opinió.

Durant uns anys de la meva vida em vaig creure la meva pròpia mentida i amb el temps he arribat a trobar plaer a aquest ritual absurd. És viciós i refrescant. I quan t’acostumes a empassar-te la mateixa

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X