Segurament, no hi ha res que pugui dir-te perquè ara mateix, immediatament, giris el full enrere, tornis a la coberta, tanquis el llibre i l’oblidis per sempre. Per molt que cregui fermament que tindràs més opcions de tenir una vida més assossegada, recta i feliç sense la informació que hi ha aquí dins. Si t’ha seduït la coberta del llibre, o ets un lector reincident, o, fins i tot, un oient de la secció de la ràdio, abandonar no deu ser una opció. Per tant, encarem-ho.

Il·lustres execrables és la mosca collonera. Tots els personatges que s’hi recullen són els tacs de Goikoetxea clavant-se en el turmell de Maradona. Un badall estroncat. El bitllet de loteria guanyador dins una rentadora. Són uns rebenta-festes professionals. La Nèmesi de la mitomania. Es dediquen a això. I penseu que en Santi Giménez i en Malcolm Otero en realitat no ho fan ni tan sols per fer un benefici a la humanitat. Ho fan perquè els encanta portar la contrària. Gaudeixen sàdicament cada cop que un oient o un lector els fa saber com l’ha escruixit conèixer l’altra cara del seu ídol intocable.

El llibre que teniu a les mans va néixer l’estiu del 2015 davant d’un suculent plat de gambes, navalles i altres delícies de mar al córner d’un dels restaurants més immillorables del mercat de la Boqueria de Barcelona: el Kiosko Universal. Allà vaig mirar de convèncer en Santi Giménez de fer una secció al programa Via lliure de RAC1 cada cap de setmana. A la seva velocitat habitual, abans que jo pogués dir res, ja m’havia fet tres bromes, quatre bones reflexions i una proposta. Ell ja sabia què volia fer, com volia fer-ho i amb qui. La secció es titularia Il·lustres execrables, serviria per recollir la cara més obscura d’alguns dels homes i dones més venerats de la història, i el seu amic, l’editor Malcolm Otero, en seria el còmplice necessari. Més tard —massa més tard—, tots dos em van confessar que creien que l’espai radiofònic s’acabaria ràpidament, en cosa de dos o tres mesos. Perquè, o bé es quedarien sense material, o bé algun censor els faria fora del programa. La realitat és que, passats tres anys, l’espai continua sent un dels més estimats dels caps de setmana radiofònics de Catalunya i no s’han produït cap dels dos supòsits.

Els hauríeu de veure arribar a la ràdio. M’expliquen que sempre fan una parada al bar que hi ha a tocar de l’emissora i solen tornar-hi després de la secció. I així, han conreat una curiosa relació amb una cambrera que els veu sempre amb papers plens de noms de famosos apuntats, discutint sobre qui podrien atacar la pròxima setmana. Si no fos perquè tots els il·lustres execrables són morts, aquesta pobra cambrera podria pensar que es tracta d’una parella de caps mafiosos preparant magnicidis. I no és del tot mentida. En certa manera, aquest llibre és una peça de terrorisme biogràfic, això sí, perfectament documentat.

Il·lustres execrables és una medecina. Contra la mitomania exacerbada que massa gent conrea. Contra els llocs comuns sobre les grans figures de tots els temps. Contra els recol·lectors de citacions de personatges, que, per cert, són legió. Contra l’acriticisme que planteja que «abans» sí que hi havia homes i dones ferms i valuosos. I, sobretot, és una dosi d’humor imprescindible. Així ho entenen ells mateixos, en Santi i en Malcolm. Una sessió amb ells, tant en directe, com a la ràdio o llegint aquest llibre, és una demostració empírica que res ni ningú no és tan important per regalar-li la nostra fe més absoluta. I, sobretot, que un dia sense haver-se descollonat de riure és un dia absolutament perdut.

Avís: segurament són dues de les persones més cultes, treballadores i honestes que conec, però els encanta revestir la seva imatge pública de l’aire gamberro imprescindible per mirar d’ocultar la seva cara il·lustre, que és la més brillant de totes. Ells, com tots plegats, en realitat són, alhora, il·lustres i execrables.

Tots, menys Frank Sinatra i Johan Cruyff, els seus dos il·lustres intocables. De qui asseguren que mai, mai, mai en revisaran l’expedient. Mai, mai, mai... o no.

XAVI BUNDÓ

Ens toca parlar d’un mite que representa la rebel·lia i la joventut. Immortalitzat en pòsters i carpetes, la seva mirada trista i el seu gest indolent han fet sospirar —i lubricar— diverses generacions d’adolescents. Un actor que, sense tenir en compte els papers que va fer d’extra, només va estrenar una pel·lícula en vida, però a qui una mort prematura va portar directament a l’Olimp de Hollywood. Fem la dissecció d’un trepa que era capaç de tot per arribar a la fama, un tipus turmentat, vanitós i superficial. Un actor mediocre i més fals que els pits de Kim Kardashian. Baixem del pedestal James Byron Dean. Ja podeu fer neteja i arrencar el seu pòster de la paret, perquè aquest paio era un autèntic i monumental cretí.

La vida de Jimmy és plena d’equívocs. Per començar, segons diu a internet, una de les famoses frases cèlebres de l’actor és: «Viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic». Doncs bé, comencem malament, perquè aquesta frase és de la pel·lícula Truqueu a qualsevol porta, protagonitzada per Humphrey Bogart. L’única connexió entre la frase i James Dean és que aquest film el va dirigir Nicholas Ray, que també va dirigir Rebel sense causa.

Quant a la seva bellesa turmentada cal dir, per començar, que portava dentadura postissa, perquè va perdre les dents en un accident quan era un nen. Imagineu-vos que us fiqueu al llit amb aquest senyor i abans de fer res es treu les dents i les posa en remull... Perd tot el sex appeal!

Però per conèixer més bé aquest personatge, indagarem una mica en el seu passat: als nou anys es va quedar sense mare, i el seu pare, que no podia fer-se càrrec del xaval, el va enviar a viure amb uns oncles en un entorn quàquer, ja sabeu: una secta protestant. Allà, un dels suports que va tenir va ser el del pastor James DeWeerd.

Sí, amics, va acabar passant el que ja us imaginàveu, hauria estat millor que l’haguessin matriculat als Maristes. El reverend era un paio extravagant i li agradaven els toros i les carreres de cotxes. Ah, i també portar els nens a un llac on els feia nedar despullats... petites manies. Fins i tot va ensenyar a en Jimmy a conduir, cosa que és un mèrit dubtós si recordem que James Dean es va matar en un accident de cotxe. El mateix mèrit d’haver estat el professor de filosofia de Paquirrín o, per centrar-nos en els cotxes, el professor d’autoescola de Farruquito.

Però «amb l’Església hem topat» i aquí apareix un dels primers moments foscos del nostre petit Jimmy. Molts anys després de la seva mort, Elizabeth Taylor (que, al tanto, era més jove que en Dean, i amb qui va compartir rodatge a Gegant i va ser la seva millor amiga) va dir a la revista Point of View que James Dean li havia confessat que el pastor de la seva església havia abusat d’ell durant la seva infància. La Taylor, però, va fer prometre al periodista que no ho explicaria mentre ell fos viu. No se sap amb certesa si el pastor era el mateix reverend DeWeerd que li havia ensenyat a conduir, però això explicaria una part del fosc caràcter de l’ídol de les pantalles.

La veritat és que en James tenia una sexualitat ambigua i es va vendre en cos i ànima per triomfar a Hollywood, sobretot en cos! Ell mateix confessava que s’havia ficat al llit amb els homes més poderosos de la indústria per ascendir, i deia: «Cupons gratis de dinar». El que no sabem és per a qui era el menjar, perquè ell presumia dient que «me l’han mamat cinc dels més grans productors de Hollywood». En una de les seves biografies expliquen que va fer un ménage à trois amb George Cukor i Walt Disney. Fins i tot alguns biògrafs diuen que va fer xapes als carrers. Per als de l’ESO, no, això no és jugar amb els taps de les ampolles.

La sexualitat de Dean era, com a mínim, ambigua. Moltes de les seves últimes biografies, com ara Boulevard of Broken Dreams, revelen que era un homosexual molt torturat. Icona de la masculinitat, els estudis no es podien permetre que el públic femení descobrís que era gai, fet que el portava a turmentar-se fins al punt que va acabar practicant el sadomasoquisme a uns nivells que fan que Cinquanta ombres d’en Grey sembli, en comparació, una cosa així com els Teletubbies. Bé, de fet ja ho és una mica.

Segons explica Kenneth Anger a Hollywood Babylon, la bíblia de les baixeses de les estrelles: «A en Jimmy li agradava el sexe amb botes, cops i cinturons, i que el cremessin amb cigarretes, per això es va guanyar el malnom d’“el cendrer humà”». Era conegut així per la selecta parròquia del club Iris, un sòrdid club homosexual, on Dean portava a terme un dels números estrella de la cambra fosca: despullar-se i deixar que els clients, com més peluts i forts millor, li trepitgessin tot el cos. De fet, els metges que li van practicar l’autòpsia quan va morir es van quedar glaçats davant la quantitat de cicatrius que tenia al tors i als braços per cremades de cigarretes.

Especialment obsessiva i turmentada va ser la seva relació amb Marlon Brando, de qui estava bojament enamorat. Es van conèixer en una xerrada que Brando va fer a l’Actor’s Studio i van connectar de seguida, tant, que es van besar al moment. Brando sempre va utilitzar Dean com a joguina sexual, mentre que Jimmy patia perquè estava ottoe enamorat de Marlon, que, pel que sembla, passava d’ell. A la famosa entrevista que Brando va concedir a Truman Capote, l’actor confessa: «Dean no va ser mai amic meu. Gairebé no el vaig conèixer. Però tenia una obsessió amb mi. Em trucava sovint i em deixava molts missatges. Però mai no vaig tornar-li ni una sola trucada. Era un xicot perdut mirant de trobar-se».

Una versió que difereix una miqueta de la percepció que tenia Dean de la relació. En una entrevista va dir: «La gent em deia que m’assemblava a Brando fins i tot abans que jo sabés qui era Marlon Brando. No m’ofèn la comparació, perquè és el meu millor amic. No he conegut mai cap persona com Bran; és sensible, pacient i el millor actor del món. A vegades quan actuo l’imito, i això és una cosa que només ell i jo sabem».

Entre que un és un cabrit cruel i que l’altre no sembla que toqui ni quarts ni hores... aquí deu haver-hi la solució del problema. Quin parell de tarats! Dean també es va enamorar de Pier Angeli, però la mare de l’actriu estava en contra de la relació (ves a saber si hi va influir que Dean li pegava) i la va induir a casar-se amb Vic Damone, que era un cantant, no una pizza familiar. El dia del casament, Dean es va aturar amb la seva moto davant de l’església i es va posar a accelerar-la sense parar. Ella tampoc no va acabar bé. Es va suïcidar als trenta-nou anys amb una sobredosi de barbitúrics.

Tampoc els seus dots d’actor no sembla que fossin els que recordem ara. A banda de la seva mirada perduda, que molts atribueixen al fet que era més miop que Ana Mato al seu garatge, tots els directors es queixaven que vocalitzava menys que Jorge Sanz i que no se sentia res i calia repetir l’escena. També s’inventava les línies del guió, però per espatllar-lo. Cal tenir en compte que era un intel·lectual: va reconèixer haver llegit un llibre, El petit príncep.

Elia Kazan, el director que el va descobrir i que va dirigir-lo a À l’est de l’edèn, deia que treballar amb Jimmy era «com dirigir la gosseta Lassie, sempre amb canvis d’humor. Tota l’estona havia de donar-li ànims i fer-li copets a l’esquena».

Als rodatges era un company nefast. Rock Hudson recorda que no tenia bones maneres, que mai no somreia i que es col·locava sempre, encara que no li toqués, en el pla de càmera. El nostre amic Rock, al rodatge de Gegant, va passar de tenir una claríssima tensió sexual amb ell a que l’aturessin perquè volia trencar-li la cara.

Fou en aquesta mateixa pel·lícula que, a l’hora de muntar-la, el director George Stevens va haver d’eliminar-ne els primers plans d’en Jimmy perquè se li veien les pupil·les absolutament dilatades per la ingesta de drogues. Portava unes llargues que podien il·luminar Gotham City des de Ripoll per cridar Batman.

I al rodatge de Rebel sense causa, el director Nicholas Ray se’l va haver d’endur a una farmàcia per solucionar un problema de lladelles. Natalie Wood no podia concentrar-se ni fer escenes amb ell perquè es passava tota l’escena gratant-se els ous. Literalment!

Però no acaben aquí les anècdotes que feien que Dean fos el pitjor company de feina. Les seves males maneres eren llegendàries. Als estudis de la Warner es dedicava a escopir a les fotos de les estrelles, tenia el bonic costum d’orinar en públic enmig del rodatge o simulava que tossia per treure’s la dentadura postissa i fer sentir fàstic, molt fàstic. A més era famosa la seva al·lèrgia a la dutxa i la seva olor era insuportable. El seu sentit de l’humor tenia menys gràcia que els acudits de Bigote Arrocet i consistia a fer bromes, com ara fer-se fotos dins d’un taüt i bajanades per l’estil.

Sembla que com a amic tampoc no era cap ganga. Tot els seus amics se sentien utilitzats per ell i només se sentia a gust quan ell era el centre d’atenció. Tampoc no ajudava que anés a tot arreu amb un fotògraf (per als de l’ESO, el senyor que feia fotos abans que existissin els pals de selfie). A sobre era mitòman: trucava contínuament a Montgomery Cliff i a Marlon Brando, i quan signava posava també el nom dels seus dos ídols.

Fins i tot Brando li va recomanar que anés a veure un psiquiatre. Això és com si Bárcenas et recomanés que no fossis corrupte, Cristiano Ronaldo et digués que fossis humil, o Pamela Anderson, que et comportessis de manera pudorosa.

La seva fama d’actor es va forjar de manera immediata després que el rebutgessin per baixet —sí, noies, per si no en teníeu prou era una miqueta més alt que Messi—, va rodar només tres pel·lícules com a protagonista i només se’n va estrenar la primera, A l’est de l’edèn, d’Elia Kazan. Un cop mort es van estrenar Rebel sense causa i Gegant. La seva mort als vint-i-quatre anys creava un mite que no envelliria mai, com Brando. Sempre seria l’actor amb aspecte de despistat, o de babau, que ha arribat als nostres dies.

Parlant de la seva mort, s’ha especulat molt amb el fet que va ser un suïcidi. El cert és que es va matar amb el seu Porsche Spyder, al qual anomenava «Petit bastard». No se sap amb certesa si va ser intencionat, però el més estrany és que va visitar tots els seus amics i va semblar acomiadar-se’n els dies previs a l’accident. Fins i tot va deixar el seu gat a Elizabeth Taylor.

Hi ha moltes teories conspiradores entorn de la mort de Dean, a quina més delirant. La principal, òbviament, és que no va morir en l’accident, sinó que va quedar completament desfigurat, i van enterrar en el seu lloc el mecànic que anava amb ell; és a dir, Dean no va morir aquell dia, però es va acabar matant en un accident de cotxe a Alemanya, vivia en un monestir budista i contactava amb les fans mitjançant els anuncis per paraules a Los Angeles Times.

Òbviament, aquestes teories no tenen ni solta ni volta, però sí que hi ha alguna cosa interessant. D’entrada, dos dies abans de morir en l’accident, Dean havia rodat per a la Policia de trànsit un anunci contra els excessos de velocitat. També és absolutament cert que una setmana abans de matar-se, va coincidir amb Alec Guinness en un restaurant i li va ensenyar el seu Porsche. Guinnes va dir-li: «Fes de tot amb aquest cotxe menys conduir-lo; et mataràs». Amb raó li van encarregar construir el pont del riu Kwai.

Una altra maledicció que s’ha fet famosa és la que cau sobre el repartiment de Rebel sense causa. Tots els protagonistes de la pel·lícula van morir joves i de manera misteriosa o violenta. Dean es va estampar amb el cotxe, a Sal Mineo el van apunyalar a casa seva, Natalie Wood, que tenia fòbia a l’aigua, va sortir en barca amb el seu marit Robert Wagner i Cristopher Walken (el seu suposat amant) i es va ofegar, i a Nick Adams el van trobar mort a casa seva per sobredosi. Si hi afegim les lladelles d’en Jimmy, el rodatge devia ser una bona gresca.

El negoci que es va muntar al voltant de la seva mort va ser pornogràfic i és ple de llegendes, algunes mentida i altres veritat. Entre les mentides destaca la que deia que les peces del Petit bastard estaven maleïdes i que van matar tots aquells que les van posar al seu cotxe. És veritat, en canvi, que el seient del cotxe tacat de sang en el qual es va matar Dean va ser comprat pels amos d’una bolera que cobraven cinquanta centaus a qui s’hi volgués seure. Hi van passar vuit-centes mil persones.

I també és cert que cada setembre durant molts anys, a Fairmount, Indiana, on està enterrat Dean, es munta un festival necròfil en què la gent va a visitar la tomba del mite i es fan concursos de dobles i curses de cotxes. La policia del poble explica que són freqüents els casos de gent que es posa a fer l’amor sobre la tomba i que una vegada set espiritistes van entrar al cementiri per invocar l’esperit de Dean.

Mai no sabrem què hauria passat si en lloc de matar-se jove hagués envellit en pla Travolta. Potser no tindria cap gràcia i no existiria el mite. El que sí que sabem és que era un mala peça, però no el pitjor. Alguns dels seus companys, com Steve McQueen, es van alegrar de la seva mort. «Un competidor menys.» Duel d’execrables.

En aquest cas traiem la perruca a un filòsof i escriptor que va canviar la manera d’entendre l’individu i la societat, que va ser un dels principals pensadors de la Il·lustració (per als de l’ESO, no, no són els llibres de pintar) i que va posar les bases de molts conceptes que avui considerem que són pilars de la civilització. Però és que el nostre execrable d’avui va ser també un estafador, un sàtir, un tèrbol teixidor d’influències polítiques, un antisemita i un esclavista. Etzibem uns quants cops a François-Marie Arouet, conegut per tothom com a Voltaire.

Per començar, i en rotllo Eminem, es posa un nom artístic. Hi ha diverses teories: que si és un anagrama del cognom de la mare, que si no volia que es confongués amb un altre poeta de l’època, que si venia del francès antic i volia dir «Volia fer-te callar»... Però, com a bon literat, creiem que va veure que sonava millor Rousseau, Montesquieu i Voltaire que l’horrible Rousseau, Montesquieu i Arouet. Com si fos el mig camp de Tigana, Fernández, Giresse i Platini. A més, Arouet és molt difícil de pronunciar en altres llengües i això és fonamental. A casa nostra tenim el cas del nostre Voltaire particular. Es deia José Gómez Romero i, seguint l’exemple del filòsof, es va posar Dyango. I a triomfar!

Per no parlar també de Massiel, María de los Ángeles Félix Espinosa, o de Sara Montiel, María Antonia Alejandra Vicenta Elpidia Isidora Abad Fernández...

Però és que a aquest paio se li n’anava la flapa. Fins i tot quan s’enamorava de debò l’embolicava. Estant destinat a la Haia s’enamora d’Olympe Dunoyer, àlies Pimpette. Aquesta relació no agrada ni a l’ambaixador ni a la mare de la jove.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X