Eren gairebé les vuit del vespre a Lezzeno, era a la banyera i des d’allà observava el llac de Como. Vaig saber que havia arribat l’instant de prendre la decisió més important de la meva vida, la que definiria qui era jo i com desitjava ser a partir d’aquell moment.

Deixar-te endur per la venjança o actuar amb seny? Realment en aquest món de bojos, et poden demanar calma?

El llac estava preciós, mai no havia vist abans tots aquells colors reflectits a l’aigua. A més, plovia a bots i barrals des de feia dies i els de la recepció deien que podia arribar a desbordar-se.

Enyorava el meu pare i vaig saber que havia d’explicar-vos aquesta història. Tant de bo surti com vull. Tot el que us explico és real. És la meva vida, les meves pors i els meus anhels. Malgrat que només sóc un home que algun dia serà oblidat, sé que els meus problemes seran idèntics als d’aquells que viuran d’aquí a cents d’anys o segles.

Per què escric ara aquest llibre? Crec que té a veure amb aquest lloc. Amb com atreu els temors de les persones i els porta cap al centre del llac. Noto que ara mateix atreu tot allò que he d’allunyar.

Acabo de fer-me una foto amb el mòbil, necessitava immortalitzar aquest precís instant de la meva vida. És la bogeria d’aquest segle que m’ha tocat transitar, tot s’ha d’immortalitzar perquè es perdi en un mar de dades cibernètiques i no ho tornis a veure mai més.

Malgrat tot, necessito atrapar aquest instant perquè no vull que canviï la temperatura ni que el cel s’enfosqueixi, i molt menys que s’acabi la cançó que estic escoltant sense parar. S’ha convertit en la banda sonora d’aquest moment. No puc sentir-la, però vibra dins meu: en la meva ànima i el meu esperit.

És el tema Meraviglioso, de Domenico Modugno, el que sona una vegada i una altra. És una d’aquelles cançons que fa mal només d’escoltar-la, i que parla dels dimonis que portem dins nostre.

Veig, des de la banyera, un petit vaixell al mig del llac. Voldria llançar-me des del balcó d’aquest hotel i anar-hi nadant fins a ell. Sento que el llac em crida poderosament i m’agradaria solcar les seves aigües pensant que no tenen fi.

Què té aquest llac de Como que atrapa els meus dimonis i els sacseja?

Jo era un noi amb els objectius clars i el que m’ha passat aquests darrers mesos m’ha afectat la ment. Tot canvia molt de pressa si no estàs preparat emocionalment i ningú no t’educa en aquest sentit. T’abandonen amb ensenyaments inútils que no et preparen per a res i és per això que hi ha tant de boig emocional que lluita contra els assenyats racionals.

No sé ben bé si aquesta novel·la començarà així. Estic escrivint a la banyera i m’hi passaré hores fins que acabi d’explicar-ho tot. Si estàs llegint això, vol dir que ha començat tal com vaig prometre.

No sé si al final canviaré aquest començament, però ara necessito centrar-me. Abans de res, us convido a anar al llac de Como si necessiteu extreure-us algun dimoni. Si en tens algun i vols desprendre-te’n, vine aquí i deixa’l anar al mig del llac.

Em fa la impressió que l’aigua d’aquest llac té aquesta energia increïble perquè està formada per les llàgrimes de tota la gent que ha vingut durant segles a buidar el seu dolor. I és que el llac ha estat un lloc de repòs espiritual per a centenars de milers d’ànimes angoixades.

Però he de parlar-vos de la mort del meu pare, comentar-vos com va ser. És el motiu pel qual estic així, de per què he de prendre aquesta decisió tan important.

Hauríem de tenir un manual d’instruccions que poguéssim obrir quan perdem el pare perquè és una situació que canvia totes les regles del joc. De la mateixa manera que als escacs, que quan la peça més important desapareix del tauler, les altres adquireixen immediatament un altre valor.

A la meva família, jo era un peó, o potser una torre de moviment anodí, i ara, tot d’una, havia de convertir-me en un astut cavall o en un sagaç alfil.

Jo sóc doctor en epigenètica, analista de l’ADN, es podria dir. Estudio sobretot com les alteracions de l’ADN ens fan propensos a tenir determinades malalties. Però abans vaig ser professor d’una llar d’infants, suposo que tenia a veure amb la professió del meu pare i la seva protecció de la infantesa, que ressonava dins meu.

Sempre he defensat que els nens tenen alguna cosa en el seu ADN que els fa únics i que té a veure amb el fet de no saber que moriran. Això fa que no tinguin preocupacions.

I és que totes les preocupacions provenen de la por a morir o a viure. Tot: la feina, el dubte vital, l’amor, el sexe... Tots els temors apareixen quan ets conscient de la teva pròpia mortalitat.

Aquesta preocupació, amb els anys, a mesura que et fas gran, acaba residint als teus somnis i comences a dormir malament a les nits. Aleshores ja no només t’amoïnes estant despert, sinó també quan dorms.

Com deia Françoise Sagan: «La veritable felicitat consisteix a dormir sense por i despertar sense angoixa».

En l’època que feia classes en una escola, jo era conscient de la meva mortalitat, però el fet de treballar amb nens petits de tres a cinc anys (jo era a la zona de la llar d’infants) em mantenia lliure, i fins i tot de vegades em contagiaven la seva tranquil·litat i arribava a oblidar qualsevol preocupació.

En aquella escola tots eren sords com jo. Així que en el sentit auditiu em sentia com a casa.

No diré que acceptés bé la meva sordesa. No ho portava bé, em sentia inferior, o potser la resta del món feia que m’hi sentís.

Per això, en aquella època em vaig refugiar entre nens abans de tornar a la realitat. Suposo que vaig aturar el món, com deia el meu pare. Allà em sentia segur. Gairebé no feia servir la parla i això que ho hauria pogut fer perquè em vaig quedar sord tard.

És molt fàcil sortir d’aquest món per evitar que et facin mal, però tornar-hi quan ja n’has sortit és complicadíssim.

Ara ho veia tot d’una altra manera, crec que estava relacionat amb els punts dels quals parlava Steve Jobs. Ell deia: «No pots connectar els punts mirant cap endavant, només ho pots fer mirant enrere. Heu de confiar que els punts es connectaran d’alguna manera en el vostre futur».

Ara, en aquesta banyera, els punts s’estaven connectant. Espero ser capaç d’explicar-vos-ho bé i en un ordre coherent per tal que ho entengueu.

En aquella llar d’infants vaig ser feliç. Els nens feien que em sentís com un d’ells. No tinc cap dubte que la intel·ligència és un do i la bondat és una elecció. I els nens tenen totes dues qualitats de sèrie.

Potser això ho resumeix tot, la decisió que havia de prendre té a veure amb aquests dos conceptes: intel·ligència i bondat.

Però crec que m’estic embolicant, he de començar pel principi, estic explicant-vos massa coses, algunes innecessàries per a la història i d’altres que són molt importants, però que no us les dic en l’ordre que toca.

Tot va començar amb el viatge que vaig fer amb el pare fa ja sis mesos. Això és el començament, i és el que he d’explicar-vos primer.

I he de parlar-vos del meu pare, de com el vaig perdre i, sobretot, de com el vaig reptar.

La meva mare, la vaig perdre fa molt més temps. No vull parlar-vos gaire d’ella, però sí que us diré que em va escriure una carta abans de morir en què em parlava de la nostra vida junts i dels pous erronis. Crec que és important que us llegeixi el que deia sobre això:

Izan,

si et passes la vida buscant en pous erronis,

la teva vida serà infeliç.

Els pous són erronis perquè algú et va indicar de petit

que allà hi havia el teu camí i el teu sentit.

I tu hi tornes i hi tornes...

Hi retornes tota la teva vida, i allò que obtens

només et contamina

i et fa buscar en altres pous

molt més erronis.

No era ella qui m’havia dut a aquells pous erronis, era el meu pare. Però ho va fer sense maldat, només amb consells que em va donar durant la meva infantesa i adolescència.

Tot allò que repeteixes als teus fills els acaba fent efecte en el futur. Després, extreure tots aquests consells benintencionats però equivocats costa una vida.

No vull culpar-lo, ni crec que aquesta fos la intenció de la meva mare en aquella carta. Els pous erronis sempre necessiten el buscador de pous, i aquest era jo.

Però quan perds l’instigador dels pous és quan t’adones que ni tan sols saps per què estaves buscant allò que no desitjaves.

Bé, doncs d’això va aquesta història, de pous erronis. Crec que en seria un bon resum.

Però comencem pel principi, disculpeu els girs i les imprecisions.

Tot comença amb un fill reptant el seu pare.

Aquest és l’inici.

Tot fill repta el seu pare.

El que no ens imaginem és que, un dia, el pare morirà i el repte deixarà de tenir sentit.

El meu pare va morir fa sis mesos, com us he dit. Tot el que us explicaré té a veure amb ell i amb qui sóc des que el vaig perdre. Suposo que no només enterres el teu pare, sinó també la part que vas crear per agradar al teu pare.

Qui sóc jo sense ell? No ho sé, però espero que aquest llibre m’ajudi a moure’m d’aquesta situació d’impasse en què em trobo. Potser no ho farà, però crec que escriure és l’única cosa que pot fer que viri cap a un altre lloc. Tal vegada les paraules m’empenyin a canviar d’estat.

Formo part d’un club nou per a mi, aquells que no tenim pare ni mare. En som centenars, milers, milions, en aquest Univers.

Noies i nois que reptaven els seus progenitors i que han de retrobar-se amb ells mateixos després de tants reptes.

El meu pare es va separar de la meva mare quan vaig fer cinc anys. No en sé ben bé el motiu, ell no s’explicava bé quan volia que no l’entenguéssim.

Es dedicava a buscar nens perduts, aquesta era la seva professió. Era molt bo en la seva feina. Gairebé sempre els trobava.

A casa contínuament trucaven pares i mares a punt de perdre el cap. Ell sempre em deia que no hi havíem d’empatitzar, que simplement havíem de passar-li el telèfon sense cap senyal de sentiments.

I jo ho feia.

En teoria era estrany que truquessin a casa desconeguts plorant per la pèrdua d’un ésser estimat. Però el meu pare vivia d’aquells desconeguts. Així que per a mi eren clients, igual que el fill d’un xarcuter no s’amoïna perquè la gent compri carn d’animals morts al seu pare.

De petit em semblava l’ésser més increïble de l’Univers. Era gairebé com un superheroi. Amb els anys, ens vam distanciar. Ell i els seus nens perduts em van acabar fastiguejant i m’eren absolutament igual.

Quina importància tenia aquella gent si ell no cuidava de la seva pròpia família.

Ens havia perdut, però ningú no trucava a casa perquè ens trobés.

Suposo que tot es resumeix en el fet que, després del divorci, em vaig posicionar a favor de la meva mare. A ell no el veia gaire. Sempre estava de viatge buscant els seus nens.

Ara és mort i em dol parlar malament d’ell. Però de què serviria no dir la veritat? He de confessar el que sento o aquest escrit no servirà de res. No em mourà, em mantindrà en aquests llimbs còmodes.

Continuo.

La meva mare mai no em va parlar malament d’ell. Suposo que no calia, estava molt clar com era ell i quines eren les seves prioritats. La seva feina l’acaparava del tot.

El seu dolor era màxim quan no trobava un nen per algun motiu, sovint era per culpa de la persona que se l’havia endut o de la família, que havia avisat massa tard. Mai, que recordi, va ser per la seva falta de perícia.

Quan els recuperava, gairebé no s’alegrava, era el que s’esperava d’ell. Era la seva feina.

La meva mare es va cansar d’aquella vida i el va abandonar. No era la primera vegada que ho feia. Un cop em va explicar que abans que jo naixés ja li havia donat un ultimàtum, i que ell, finalment, havia reaccionat.

Però la gent no canvia, ho he descobert amb els anys. No canviem, ningú no ho fa, tothom és com l’han parit. Voler transformar algú és la manera més ràpida de perdre’l.

Suposo que la meva arribada els va portar cinc anys de felicitat. No està gens malament per a una parella. Això ho he descobert quan les he tingudes. Cap d’elles no m’ha durat més d’un any. Tinc problemes d’afecte i de fidelitat.

Però crec que he de tornar a l’actualitat i explicar-vos com va morir i on. I tot allò que va passar abans i després perquè, si no, difícilment entendreu res del que us explicaré i abandonareu la lectura.

Va morir al llac de Como. Vam anar-hi plegats. Ell volia investigar un cas i vaig dec

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X