La noia d'abans

J.P. Delaney

Fragmento

cap

El senyor Darkwood, a qui abans tant interessava l’amor romàntic i el que qualsevol tingués res a dir-ne, ara estava ben fart del tema. Per què es repeteixen sempre, aquells amants? No es cansaven de sentir-se parlar?

EVE OTTENBERG, The Widow’s Opera

Com tots els addictes, els assassins amb signatura actuen seguint un guió, adopten un comportament repetitiu, fins al punt que esdevé obsessiu.

ROBERT D. KEPPEL i WILLIAM J. BIRNES,

Signature Killers

Es pot dir que el pacient no recorda res del que ha oblidat i reprimit, però ho recrea. Ho reprodueix no com un record, sinó com una acció; ho repeteix, naturalment, sense saber que ho està repetint.

SIGMUND FREUD,

Remembering, Repeating and Working-Through

La meva fascinació per deixar que les imatges es repeteixin i repeteixin o, en el cas de les pel·lícules, que es prolonguin posa de manifest la meva creença que passem una part massa important de la nostra vida veient sense observar.

ANDY WARHOL

cap-1

1. Si us plau, faci una llista de totes les possessions que consideri essencials per a la seva vida.

cap-2

Abans: Emma

És un piset preciós, diu l’agent amb el que gairebé podria passar per un entusiasme genuí. Té tots els serveis a prop. I aquell trosset de terrat privat. S’hi podria fer un solàrium, amb el consentiment del propietari, naturalment.

És bonic, hi coincideix en Simon procurant no mirar-me als ulls. He sabut que el pis no era el que buscàvem tan bon punt hi he entrat i he vist aquell tram de terrat de quasi dos metres a sota d’una de les finestres. En Simon també ho sap, però no ho vol dir a l’agent, o almenys no tan aviat, per no semblar mal educat. Potser fins i tot espera que, si escolto les ximpleries que diu aquest home prou estona, acabaré dubtant. L’agent és d’aquells tipus que li cauen bé a en Simon: espavilat, impetuós i entusiasta. Segurament llegeix la revista per a la qual ell treballa. Abans que pugéssim l’escala ja xerraven d’esports.

I aquí hi ha un dormitori força espaiós, diu l’agent. Amb un ample…

Deixi-ho córrer, l’interrompo tallant en sec la farsa. No és el que busquem.

Alça les celles. Tal com està el mercat, no es pot ser gaire exigent, diu. Aquesta nit, aquest pis ja estarà disponible. Avui hi ha previstes cinc visites, i això que encara no el tenim anunciat a la nostra pàgina web.

No és prou segur, afirmo amb rotunditat. Anem?

Hi ha panys a totes les finestres, assenyala, i la porta té un sistema de seguretat Chubb. Per descomptat, també hi poden instal·lar una alarma contra robatoris, si els preocupa en particular la seguretat. No crec que el propietari hi tingui cap inconvenient.

Ara em deixa de banda i es dirigeix a en Simon. «Els preocupa en particular.» Podia haver dit: «Ah, la parella és una histèrica, oi?».

T’espero a fora, anuncio girant-me per anar-me’n.

Si el problema és la zona, potser haurien de buscar més cap a l’oest, afegeix l’agent en adonar-se que ha ficat la pota.

Ja hi hem mirat, respon en Simon. Tot se’n va del nostre pressupost. Tret dels pisos que són com una capsa de llumins.

Intenta que no se li noti la frustració a la veu, però quan veig que ho ha de dissimular encara em treu més de polleguera.

A Queen’s Park hi ha un pis d’una habitació, diu l’agent. Un pèl atrotinat, però…

Ja el vam anar a veure, replica en Simon. Al final ens va semblar que era una mica massa a prop d’aquell polígon. Amb el to deixa clar que «ens» vol dir «a ella».

I fa poc que tenim una tercera planta a Kilburn…

Aquest també. Hi havia una canonada de desguàs al costat d’una finestra.

L’home es queda perplex.

Algú s’hi podia enfilar, explica en Simon.

Entesos. Bé, la temporada de lloguer tot just comença. Potser si esperen una mica…

És evident que l’home ha decidit que som dels que perden el temps: ell també es dirigeix cap a la porta. Jo surto del pis i em quedo a fora, al replà, perquè no se m’atansi.

Ja hem avisat que deixem el pis on estem, sento que diu en Simon, i ja ho hem mirat quasi tot. Abaixa la veu. Miri, company, ens van robar. Fa cinc setmanes. Van entrar dos homes a casa i van amenaçar l’Emma amb un ganivet. Ara ja entén per què està una mica nerviosa, oi?

Vaja, diu l’agent. Merda, si li passés això a la meva xicota, no sé pas què faria. Escolti, dubto que això resulti, però… La veu se li apaga.

Sí?, l’anima en Simon.

A l’oficina, els ha parlat algú de la casa del número u de Folgate Street?

Em sembla que no. Els ha entrat fa poc?

No, no exactament.

Sembla que l’agent dubta. No sap si continuar o no.

Però està disponible?, insisteix en Simon.

Tècnicament, sí, diu. I és un immoble fantàstic. Fantàstic de debò. D’un altre nivell. Només que el propietari… si dic que és especial, em quedo curt.

A quina zona és?, pregunta en Simon.

A Hampstead, respon l’agent. Bé, més aviat a Hendon. Però allò és molt tranquil.

Emma?, crida en Simon.

Torno a entrar.

Va, donem-hi una ullada, dic. Des d’aquí ja som a mig camí.

L’agent fa que sí amb el cap. Passaré per l’oficina, afegeix, a veure si en trobo les dades. De fet, ja fa temps que no l’he ensenyat. No és un lloc adient per a qualsevol. Però em sembla que els pot anar com l’anell al dit. Ho sento, no és cap joc de paraules.

cap-3

Ara: Jane

—Aquest era l’últim. —L’agent, que es diu Camilla, fa repicar els dits sobre el volant de l’Smart que condueix—. De debò, ara s’hauria de decidir.

Sospiro. El pis que acabem de veure, en una tronada illa de cases situada al final de West End Lane, és l’únic que entra dins les meves possibilitats. I ja m’havia quasi autoconvençut que estava bé… passant per alt que el paper de les parets s’aixecava, la lleu olor de menjar que pujava del pis de sota, el fet que l’habitació era diminuta i les taques de floridura que hi havia al bany, que no tenia ventilació, fins que he sentit una campana que tocaven a prop, una campana de mà de les d’abans, i tot d’una el pis s’ha omplert de soroll de canalla. En apropar-me a la finestra m’he trobat mirant una escola des de dalt. Veia l’interior d’una aula ocupada per un grup de criatures, amb tot de conillets i aneguets retallats en paper penjats a les finestres. Un dolor m’ha remogut les entranyes.

—Em sembla que el deixo estar, aquest —he dit amb penes i treballs.

—De debò? —La Camilla ha fet cara d’estranyada—. És per l’escola? Els llogaters anteriors van dir que a ells més aviat els agradava, sentir la cridòria dels nens al pati.

—Però no prou per quedar-s’hi. —He fet mitja volta—. Anem?

Ara la Camilla fa un llarg silenci tàctic mentre tornem amb cotxe cap a la seva oficina. Al final diu:

—Si del que hem vist avui no hi ha res que li hagi fet el pes, potser hauria de pensar a apujar el pressupost.

—Malauradament, el pressupost no pot pujar —afirmo de manera contundent sense apartar els ulls de la finestra.

—Doncs així haurà de ser un pèl menys exigent —diu en un to aspre.

—Pel que fa a aquest últim, tinc… les meves raons per no viure al costat d’una escola. Almenys ara mateix.

Veig com la Camilla abaixa els ulls cap a la meva panxa, encara una mica inflada de l’embaràs, i quan ho relaciona se li obren més els ulls.

—Oh! —exclama.

No és tan curta com sembla, cosa que agraeixo. No cal que li expliqui res.

Aleshores, sembla com si prengués una decisió.

—Miri, hi ha una altra casa. Se suposa que no l’hem d’ensenyar sense l’autorització expressa del propietari, però, de tant en tant, hi portem visites. A algunes persones els espanta, però personalment, la trobo fantàstica.

—Un immoble fantàstic que s’ajusta al meu pressupost? No estarà parlant d’un vaixell per viure-hi, oi?

—Déu meu, no! Més aviat el contrari. Un edifici modern, a Hendon. Tota una casa, només amb un dormitori, però amb molt d’espai. El propietari és l’arquitecte que la va construir. De fet, és molt famós. Va mai a comprar roba a Wanderer?

—Wanderer… —A la meva vida anterior, quan tenia diners i una feina de debò, ben pagada, sí, de vegades anava a la botiga Wanderer, a Bond Street, un espai extremament minimalista on exposaven quatre vestits que costaven un ull de la cara damunt d’unes lloses gruixudes, com si fossin verges expiatòries, i on les dependentes anaven amb quimonos negres—. De tant en tant. Per què?

—Monkford Associats dissenya totes les seves botigues. L’arquitecte és el que en diuen un tecnominimalista, o alguna cosa així. Molta tecnologia oculta, i a banda d’això, tot és completament buit. —Em llança una mirada—. L’he d’avisar: hi ha qui troba aquest estil un pèl… auster.

—Això rai.

—I…

—Sí? —li dono peu veient que no ho acaba de dir.

—No és un contracte corrent propietari-llogater —afirma vacil·lant.

—Què vol dir?

—Crec —diu alhora que posa l’intermitent i se’n va al carril de l’esquerra— que abans de res hauríem d’anar a veure l’immoble, a veure si se n’enamora. Després ja parlarem dels inconvenients.

cap-4

Abans: Emma

D’acord, la casa és extraordinària. Espectacular, imponent, increïble. No hi ha paraules per descriure-la.

El carrer del davant no en donava cap pista. Dues fileres de cases grans i anodines, amb la típica combinació victoriana de maó rogenc i finestres de guillotina que domina a tot el nord de Londres, desfilaven pendent amunt cap a Cricklewood, com una cadena humana retallada en paper de diari, en què cada figura és una còpia exacta de la següent. Sols variaven les portes d’entrada i les finestretes de colors de sobre la porta.

Al final, a la cantonada, hi havia una tanca, rere la qual s’hi veia una construcció petita i baixa, un cub compacte de pedra clara. Unes franges de vidre horitzontals, distribuïdes aparentment de manera aleatòria, eren l’única indicació que de veritat es tractava d’una casa i no d’un petjapapers gegant.

Uau!, exclama en Simon dubtant. De debò és aquesta?

I tant, és aquesta, diu l’agent en to jovial. El número u de Folgate Street.

Ens fa anar cap a un costat, on hi ha una porta que s’obre a la paret, perfectament enrasada. Sembla que no hi ha timbre; de fet, no veig cap maneta ni bústia, tampoc; ni placa amb el nom, res en absolut que indiqui una ocupació humana. L’agent empeny la porta, que s’obre.

Qui hi viu ara?, pregunto.

En aquest moment ningú, diu quedant-se a un costat perquè hi entrem nosaltres primer.

Així, com és que no estava tancada amb clau?, demano inquieta mentre m’aturo.

L’agent fa un somriure burleta. Sí que ho estava, diu. Hi ha una clau digital que va amb el meu smartphone. És una aplicació que ho controla tot. Només he de canviar el botó de «desocupat» a «ocupat». I llavors tot és automàtic: els sensors de la casa llegeixen el codi i m’hi deixen entrar. I si portés una polsera digital, no necessitaria ni el mòbil.

Em pren el pèl, oi?, diu en Simon, bocabadat, mirant fixament la porta. De poc no em poso a riure de la seva reacció. Per a en Simon, a qui li encanta l’electrònica, la idea d’una casa que puguis controlar des del mòbil és com tots els millors regals d’aniversari reunits en un de sol.

Entro en un vestíbul diminut, poc més gran que un armari. És massa petit per estar-hi còmoda una vegada l’agent m’ha seguit, i sense esperar que m’ho digui, passo a dins.

Ara sóc jo qui exclama: Uau! Realment és espectacular. Unes finestres enormes que donen a un jardinet minúscul i a una paret de pedra alta inunden l’interior de llum. No és gran, però dóna sensació d’amplitud. Les parets i els terres són de la mateixa pedra clara. A la base de cada paret veig una ranura que va de punta a punta i que fa que sembli com si les parets flotessin en l’aire. I és buida. No sense moblar, ja que veig una taula de pedra en una sala lateral, unes cadires de menjador molt xules que semblen de disseny, i un sofà llarg i baix amb tapisseria gruixuda de color crema, però no hi ha res més, res que cridi l’atenció. Ni portes, ni armaris, ni quadres, ni marcs de finestres, ni endolls que jo vegi, ni llums, ni… Observo al meu voltant amb incredulitat. Ni tan sols interruptors. I, malgrat que no es veu abandonada ni sembla que no hi hagi viscut mai ningú, no hi ha desordre.

Uau!, torno a fer. Em noto la veu estranya, com apagada, i m’adono que no sento cap soroll del carrer. El soroll de fons típic de Londres, de trànsit, de bastides i d’alarmes de cotxes ha desaparegut.

És el que diu la majoria de la gent, hi coincideix l’agent. Em sap greu molestar-los, però el propietari insisteix que ens traguem les sabates. Els faria res…?

S’acota per descordar-se el calçat cridaner que porta. Nosaltres l’imitem. I llavors, com si la buidor nua i austera de la casa s’hagués engolit tota la seva xerrameca, es posa a caminar descalç, aparentment tan mut d’astorament com nosaltres, mentre mirem al nostre voltant.

cap-5

Ara: Jane

—És preciosa —dic. Per dins, la casa és tan elegant i perfecta com una galeria d’art—. Senzillament, preciosa.

—Oi que sí? —hi coincideix la Camilla, que inclina el cap endarrere per alçar els ulls cap a les parets nues, fetes d’una pedra cara de color crema, que s’enlairen fins al buit del sostre. Al pis de dalt s’hi puja per l’escala més minimalista que he vist mai. És com si estigués tallada a la paret d’un penya-segat amb graons flotants de pedra oberts i sense polir, exempts de barana i de cap mitjà visible de suport—. Per molt sovint que hi vingui, sempre em deixa sense alè. L’última vegada va ser amb un grup d’estudiants d’arquitectura… Ara que hi penso, aquesta és una de les condicions: s’ha d’obrir la casa als visitants cada sis mesos. Però sempre són molt respectuosos. No és allò de tenir una casa senyorial i que t’hi entrin turistes que llencen el xiclet sobre les catifes.

—Qui hi viu ara?

—Ningú. És buida des de fa gairebé un any.

Dono un cop d’ull a l’altra estança, si se’n pot dir «estança» d’un espai únic, on, de fet, no hi ha cap mena de compartimentació, i encara menys, de portes. Damunt d’una taula de pedra llarga hi ha un bol amb tulipes, amb les flors vermelles que donen un toc cridaner de color enmig de tanta pedra clara.

—Així, d’on han sortit les flors? —I passo un dit per la taula. No hi ha pols—. I qui ho manté tan net?

—Un dia a la setmana ve una persona d’una empresa de neteja. Això és una altra condició: s’ha de continuar comptant amb els serveis d’aquesta empresa. S’encarreguen del jardí, també.

M’acosto a la finestra, que baixa fins a terra. «Jardí» tampoc no és el nom escaient. En realitat, és un pati; un espai tancat de quatre metres i mig per sis pavimentat amb la mateixa pedra del pis. A tocar del mur del fons hi sobresurt un petit rectangle de gespa, retallada amb una curiosa precisió i segada al ras com en un camp de bitlles. No hi ha flors. Val a dir que, a banda del trosset de gespa, no hi ha res viu ni colors de cap mena. L’únic altre tret que destaca són uns petits cercles de grava grisa.

En girar-me una altra vegada cap a l’interior, se m’acut que tot aquest habitatge només necessita una mica de color, un punt de suavitat. Unes quantes catifes, uns tocs d’humanitat i seria bonic de debò, com tret una revista de tendències. Per primera vegada des de fa una eternitat, sento un lleu pessigolleig d’emoció. Per fi m’ha canviat la sort?

—Bé, suposo que és raonable —dic—. Res més?

La Camilla fa un somriure vacil·lant.

—Quan he dit «una» de les condicions, volia dir una de les més senzilles. Sap què és una clàusula restrictiva?

Faig que no amb el cap.

—És una condició legal imposada a una propietat a perpetuïtat, una cosa que no es pot eliminar, ni que la casa es vengui. En general tenen a veure amb drets de desenvolupament, és a dir, si la casa es pot utilitzar com a espai per als negocis i coses així. Amb aquesta casa, les condicions formen part del contracte de lloguer, però com que també són clàusules restrictives, en cap cas no es poden negociar ni variar. És un contracte molt estricte.

—Però de quina mena de condicions es tractaria?

—Bàsicament és una llista de regles. Sobretot, del que no està permès: alteracions de cap tipus, excepte previ acord. Res de catifes, grans ni petites. Ni quadres. Ni plantes en testos. Ni ornaments. Ni llibres…

—Res de llibres? Quina bestiesa!

—No es pot plantar res al jardí, ni posar cortines…

—I com evites que hi entri la llum, si no poses cortines?

—Les finestres són fotosensibles. S’enfosqueixen quan s’enfosqueix el cel.

—Així, res de cortines. Alguna cosa més?

—Ui, sí —diu la Camilla fent cas omís del meu to sarcàstic—. Hi ha unes dues-centes estipulacions, en total. Però l’última és la que dóna més problemes.

cap-6

Abans: Emma

… Ni llums a banda dels que ja hi ha, diu l’agent. Ni fils d’estendre la roba. Ni papereres. No es pot fumar. Res de rodals per a gots ni tovalles individuals. Res de coixins, ni bagatel·les, ni mobles automuntables…

Està com un llum, diu en Simon. Quin dret hi té?

En Simon va passar setmanes muntant els mobles d’Ikea del pis actual, i ara els mira amb el mateix orgull que si fossin tallats en fusta i els hagués fabricat amb les seves mans.

Ja els he dit que era un immoble complicat, comenta l’agent arronsant les espatlles.

Miro el sostre.

Parlant de llums, dic, com s’encenen?

No cal encendre’ls, respon. Hi ha sensors de moviment ultrasònics. Estan connectats a un detector que n’ajusta la intensitat segons la claror que hi ha a fora. És la mateixa tecnologia que fa que de nit se’ns encenguin els fars del cotxe. I també es pot escollir el mode que es vol amb l’aplicació: «productiu», «plàcid», «lúdic», etcètera. A l’hivern s’hi afegeix, a més, una llum ultraviolada perquè els ocupants no es deprimeixin. Ja saben, aquells llums contra el TAE, el Trastorn Afectiu Estacional.

Veig que en Simon s’ha quedat tan impressionat amb tot plegat que el dret de l’arquitecte a prohibir els mobles automuntables de cop i volta deixa de ser un problema.

La calefacció va per terra, per descomptat, continua dient l’agent notant que la cosa va bé. Però extreu la calor d’un pou excavat directament a sota de la casa. I totes aquestes finestres són de triple vidre: la casa és tan eficient que, de fet, torna electricitat a la xarxa general. No tornaran a pagar mai més una factura de llum.

Això és com si algú expliqués una pel·lícula porno a en Simon.

I la seguretat?, demano en to sec.

Està tot inclòs en el mateix sistema, diu l’agent. No es veu, però el mur exterior té incorporada una alarma antirobatori. I a totes les habitacions hi ha sensors, els mateixos que fan encendre els llums. El sistema és intel·ligent: aprèn qui sou i quins costums teniu, però si entra algú altre, us pregunta si està autoritzat.

Emma!, crida en Simon. Has de veure aquesta cuina.

Se n’ha anat cap a l’espai d’un costat, on hi ha la taula de pedra. Al primer moment no sé ni com ho ha identificat com una cuina. Al llarg de la paret hi ha adossat un taulell de pedra. En un extrem veig el que suposo que podria ser una aixeta, un tub d’acer prim que sobresurt de la pedra. La lleu concavitat de sota del tub indica que podria ser una pica. A l’altra punta s’aprecia una renglera de quatre foradets. L’agent mou una mà per sobre d’un dels forats, i a l’instant en brolla una flama intensa.

Ta-txan, fa. La cuina. En realitat, l’arquitecte prefereix la paraula «refectori», en lloc de «cuina». Fa un somriure burleta com per indicar que s’adona de com n’és, d’estúpid.

Ara que ho examino més de prop, entremig d’alguns dels plafons de la paret veig unes petites ranures. En pressiono una i la pedra s’obre, no amb un clic, sinó amb un lent sospir pneumàtic. Al darrere hi ha un armari molt petit.

Els ensenyaré el pis de dalt, diu l’agent.

L’escala és una successió de lloses de pedra obertes, encastades a la paret. No és segura per als nens petits, evidentment, ens avisa ell mentre puja davant nostre. Vagin amb compte.

A veure si ho endevino, diu en Simon. Les baranes i les portes per a les escales són a la llista de coses prohibides?

I els animals de companyia, diu l’agent.

L’habitació és tan poc moblada com la resta de la casa. El llit és integrat: una base de pedra clara amb un matalàs estil futon enrotllat, i el bany no és una cambra apart, sinó que està amagat darrere d’una altra paret perquè passi desapercebut. Ara bé, així com la buidor del pis de sota era dràstica i clínica, aquí dalt es respira calma, quasi resulta acollidor.

És com una cel·la de presó de luxe, comenta en Simon.

Com els he dit, això no és del gust de tothom, admet l’agent. Però per a la persona adient…

En Simon pressiona la paret al costat del llit i s’obre un altre plafó. A dins hi ha un armari. Hi caben ben just una dotzena de vestits.

Una de les normes és que no es pot deixar res a terra en cap moment, indica l’agent amablement. Tot ha d’estar endreçat.

En Simon arrufa les celles. I com ho poden saber?

Al contracte s’estipulen unes inspeccions periòdiques. D’altra banda, si es trenca alguna de les regles, el personal de la neteja n’ha d’informar a l’agència que ho gestiona.

Ni pensaments, diu en Simon. Això és com tornar a l’escola. No vull que ningú em pugui renyar per no recollir de terra les camises brutes.

Caic en una cosa: no he tingut ni un flashback ni cap atac de pànic d’ençà que he entrat en aquesta casa. Està tan aïllada del món exterior, tan embolcallada, que m’hi sento del tot segura. Em ronda pel cap una frase de la meva pel·lícula preferida: «La seva quietud i aquell aspecte digne. Allà no et podia passar res que fos gaire dolent».

Vull dir que és fabulosa, sens dubte, continua dient en Simon. I si no fos per totes aquestes normes, segurament ens interessaria. Però nosaltres som desendreçats de mena. El costat de l’habitació de l’Emma és com si hagués esclatat una bomba a la botiga de moda French Connection.

Bé, en aquest cas…, diu l’agent assentint.

M’agrada, salto jo de manera impulsiva.

Ah sí?, fa en Simon, estranyat.

És diferent, però… té la seva lògica, no? Si tu haguessis construït una cosa així, una casa fabulosa, no veig per què no hauries de voler que s’hi visqués com cal, de la manera que tu vols. Si no, quin sentit tindria? I és fantàstica. No havia vist mai res igual, ni a les revistes. Podríem ser endreçats, oi, si és el preu que cal pagar per viure en un lloc com aquest?

Bé…, doncs, genial, fa en Simon dubtant.

A tu també t’agrada?, pregunto.

Si a tu t’agrada, a mi m’encanta.

No, però t’agrada de debò? Seria un gran canvi. No vull que ens la quedem si tu no ho vols de veritat.

L’agent ens observa, divertit en veure el tomb que va fent la conversa. Però això és el que ens passa sempre. Jo tinc una idea, llavors en Simon hi rumia i al final l’accepta.

Tens raó, Emma, diu en Simon a poc a poc. Això és molt millor que tots els pisos que ens poden ensenyar. I si el que volem és començar de nou…, doncs aquí el canvi serà més radical que si ens n’anéssim a un altre pis normal d’una habitació, oi?

Es gira cap a l’agent. Així, ara què hem de fer?

Ah, fa ell. Aquesta és la part complicada.

cap-7

Ara: Jane

—Que la clàusula final és… què?

—Malgrat totes les restriccions, es quedaria parada si veiés a quanta gent els continua interessant. Però l’últim obstacle és que el mateix arquitecte té dret de veto. És a dir, és ell qui dóna el vistiplau al llogater.

—En persona, vol dir?

La Camilla assenteix.

—Si arriba a aquest punt. Hi ha un formulari de sol·licitud força extens. I, per descomptat, ha de signar un document per certificar que l’ha llegit i que ha entès les regles. Si supera aquest pas, la convocaran a una entrevista cara a cara al lloc del món on l’arquitecte sigui en aquest moment. Els darrers anys ha estat el Japó: estava construint un gratacel a Tòquio. Però ara ja ha tornat a Londres. Normalment, però, no es molesta a fer l’entrevista. Tan sols rebem un correu electrònic en què diu que ha rebutjat la sol·licitud. Sense cap explicació.

—Quin tipus de gent accepta?

Ella arronsa les espatlles.

—Ni tan sols a l’oficina no hi sabem veure-hi cap patró. Hem observat, però, que els estudiants d’arquitectura no els accepta mai. Això sí, no cal haver viscut en un lloc semblant abans. Jo diria que més aviat és un inconvenient. A banda d’això, vagi a saber.

Dono una ullada al voltant. «Si la casa l’hagués construïda jo, quina mena de persona escolliria perquè hi visqués? Com avaluaria la sol·licitud d’un possible llogater?», penso

—Honestedat —dic a poc a poc.

—Perdó? —fa la Camilla, estranyada, mirant-me.

—El que veig en aquesta casa no és tan sols que és bonica. És tot el compromís que s’hi ha abocat. És a dir, és intransigent, no cal dir-ho; una mica brutal i tot, segons com es miri. Però aquesta persona ho ha posat tot, fins a l’últim bri de passió, per crear una cosa que és al cent per cent com ell vol. Té…, bé, és una paraula pretensiosa, potser, però té «integritat». Crec que busca persones preparades per ser igual d’honestes en la manera com hi visquin.

—Potser té raó —diu la Camilla arronsant les espatlles una altra vegada, en un to que suggereix que ho dubta—. Així, ho vol intentar?

Sóc una persona de caràcter prudent. Poques vegades prenc decisions sense haver-les rumiat bé: analitzo les alternatives, en sospeso les conseqüències i n’avaluo els pros i els contres. Per això em quedo un pèl desconcertada quan em sento dir:

—Sí, segur.

—Bé. —La Camilla no sembla que s’hagi sorprès gens, però, és clar, qui no voldria viure en una casa com aquesta?—. Vingui a l’oficina i li donaré els formularis de sol·licitud.

cap-8

Abans: Emma

1. Si us plau, faci una llista de totes les possessions que consideri essencials per a la seva vida.

Agafo el bolígraf i el torno a deixar. Trigaria tota la nit a fer una llista de tot el que vull conservar. Però hi rumio una mica més, i és com si la paraula «essencials» s’alcés del full i se’m fiqués als ulls. Què és essencial de debò? La roba? Des que ens van entrar a robar, pràcticament he passat amb dos texans i un jersei vell que em va ample. Tinc uns quants vestits i faldilles que m’agradaria endur-me, és clar; un parell de jaquetes maques, les botes i les sabates, però el cert és que no trobaria a faltar res més. Les nostres fotografies? Totes estan desades al núvol. Les poques joies que tenia d’un cert valor se les van endur els lladres. Els mobles? No en tenim cap que no sembli vulgar i fora de lloc al número u de Folgate Street.

Ara m’adono que aquesta pregunta l’han redactat així expressament. Si m’haguessin demanat que fes una llista de les coses de què podia prescindir, no me n’hauria sortit. Però com que la pregunta m’ha ajudat a veure clar que, de tot plegat, res no és important, ara em pregunto si no em puc desprendre de totes les meves coses, dels meus trastos, com si fossin una pell vella.

Potser aquest és el veritable objectiu de les regles, tal com ara en diem. Potser no és tan sols que l’arquitecte sigui un fanàtic del control que pateix per si tenim desendreçada la seva preciosa casa. Potser això és una mena d’experiment, un experiment en viu.

Cosa que suposo que ens convertiria en els seus conillets d’índies. Però la veritat és que no em fa res. La veritat és que vull canviar de manera de ser, la manera com som tots dos, i sé que sense una mica d’ajuda no podré.

Sobretot com som.

En Simon i jo estem junts des del dia del casament d’en Saul i l’Amanda, ara fa catorze mesos. Els coneixia tots dos de la feina, tot i que són una mica més grans que jo, però, a banda d’ells, no hi coneixia ningú més, a la boda. En canvi, en Simon va ser el padrí d’en Saul. El casament va ser molt bonic i romàntic, i nosaltres ens vam avenir de seguida. De beure i enraonar vam passar a ballar agafats i a donar-nos els números de telèfon. Després vam descobrir que ens allotjàvem al mateix B&B i, bé, una cosa va portar l’altra. L’endemà vaig pensar: «Què he fet?». Era evident que allò havia estat un altre rotllo impulsiu d’una nit, que no el tornaria a veure mai més i jo em sentiria com si fos una dona fàcil, utilitzada. Però, en realitat, tot va anar a l’inrevés. En Simon em va trucar tan bon punt va arribar a casa, i l’endemà també, i a finals de setmana ja érem parella, cosa que va deixar astorats els nostres amics. Sobretot els seus. Ell treballa en un entorn molt masculí, de paios que s’emborratxen, on tenir una nòvia formal gairebé és una taca a l’expedient. A la mena de revista on escriu, les noies són «nenes», «ties bones» o «belleses». Pàgina rere pàgina és plena de fotografies de S&C, tal com ells en diuen —sostenidors i calces—, malgrat que la majoria dels articles tracten d’aparells i tecnologia. Si l’article va de mòbils, per exemple, hi ha una foto d’una noia en roba interior amb un mòbil a la mà. Si l’article és sobre ordinadors portàtils, la noia també surt en calces, però porta ulleres i està escrivint al teclat. I si l’article tracta de roba interior, ella segurament no porta la roba interior posada, sinó que l’alça amb una mà com si se l’acabés de treure. Sempre que els de la revista fan una festa, les models s’hi presenten vestides si fa no fa tal com surten a la revista, i després les fotos de la festa apareixen també escampades per totes les pàgines. A mi, això no m’agrada gens ni mica, i en Simon ja m’havia dit que a ell tampoc: una de les raons per les quals jo li agrado, em va dir, era perquè no m’assemblo gens a aquelles noies, i perquè sóc «real».

El fet de conèixer-se en un casament és com si impulsés amb turbo la primera part d’una relació. En Simon ja em va demanar que anés a viure amb ell al cap de poques setmanes des que havíem començat a sortir. A la gent també els va sorprendre, ja que normalment és la noia la que pressiona el noi, perquè es vol casar o, simplement, per passar a la fase següent. Però amb nosaltres la cosa sempre va a l’inrevés. Potser és perquè en Simon és una mica més gran que jo. Sempre diu que en el moment en què em va veure, va saber que jo era la noia que buscava. Això em va agradar, que sabés el que volia, i que el que volia fos jo. Però mai no se’m va acudir de preguntar-me si jo volia el mateix, si ell significava per a mi el que és obvi que jo significava per a ell. I, darrerament, amb el robatori i la decisió de deixar el seu pis i anar-nos-en a un altre junts, he començat a pensar que és hora que jo prengui una decisió. La vida és massa curta per passar-la en una relació equivocada.

Si és que la nostra ho és.

Hi reflexiono una mica més, rosegant la punta del bolígraf inconscientment, fins que s’esquerda i els trossos de plàstic punxeguts se’m queden dins la boca. És un mal costum que tinc, a banda del de mossegar-me les ungles. Potser això també ho deixaré de fer a la casa de Folgate Street. Potser aquesta casa em convertirà en una persona millor. Potser posaré ordre i disciplina en el caos aleatori que és la meva vida i em convertiré en la mena de persona que es fixa objectius, fa llistes i que, quan comença una cosa, l’acaba.

M’encaro un altre cop a l’imprès de sol·licitud. Estic decidida a respondre a les preguntes de la manera més breu possible, a demostrar que he entès de què va la cosa, que sintonitzo amb el que l’arquitecte es proposa fer.

I llavors m’adono de quina és la resposta correcta.

Deixo l’espai per respondre totalment en blanc. Tan blanc, buit i perfecte com l’interior de la casa de Folgate Street.

Una estona més tard dono l’imprès a en Simon i li explico el que he fet.

Però i les meves coses, Emma?, pregunta. I la Col·lecció?

La «Col·lecció» és tot un seguit de records heterogenis de la NASA que ha anat aplegant laboriosament des de fa anys, sobretot en caixes que guarda sota el llit.

Potser ho podríem guardar en un magatzem, suggereixo.

Estic mig divertida pel fet que realment estiguem comentant si uns quants trastos vells d’eBay signats per Buzz Aldrin o Jack Schmitt ens impediran que visquem a la casa més increïble que hem vist mai, i mig escandalitzada perquè en Simon pugui pensar de debò que els seus astronautes tenen prioritat per damunt del que em va passar a mi.

Sempre has dit que volies tenir-ho en un lloc adient, li responc.

Una cofurna a CubeSmart no és exactament el que jo tenia al cap, reina, replica.

Només són coses, Simon. I les coses no són pas tan importants, oi?

I noto com es congria una altra discussió, i la ràbia, que m’és tan familiar, em comença a aflorar borbollejant. «Una altra vegada —vull cridar—, m’has fet creure que faràs alguna cosa, i una altra vegada, quan arriba l’hora, intentes escapolir-te’n.»

No ho dic, és clar. Jo no acostumo a tenir tanta ràbia.

La Carol, la terapeuta que em tracta des del robatori, diu que estar enrabiat és un bon senyal. Significa que em mantinc invicta, o una cosa així. Per desgràcia, la ràbia que sento només va dirigida contra en Simon. Segons sembla, això també és normal. Als que tenim a prop els toca el rebre.

D’acord, d’acord, s’afanya a dir en Simon. La Col·lecció va al magatzem. Però potser hi ha altres coses…

Ara em sento curiosament protectora del preciós espai en blanc que és la meva resposta. Desfem-nos de tot, l’animo, amb impaciència. Tornem a començar.

Està bé, diu. Però sé que només ho diu per evitar que m’enrabiï més. Se’n va a la pica i, expressament, es posa a rentar tots els plats i gots que hi he apilat. Sé que pensa que no ho puc fer, que no sóc prou disciplinada per dur un estil

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos