1

Barcelona, 4 de gener de 1387

Hi havia mar brava; el cel era gris plom. A la platja, homes de les drassanes, els barquers, els mariners i els bastaixos continuaven en suspens; molts es fregaven o picaven de mans per escalfar-se-les, altres s’esforçaven per protegir-se del vent gèlid. La majoria guardava silenci, mirant-se els uns als altres i a les onades, que rompien, enfurismades. La imponent galera reial amb trenta bancs de remers per banda estava a mercè del temporal. Dies abans, els mestres d’aixa de les drassanes, amb l’ajut d’aprenents i mariners, havien començat a desguarnir l’aparell i els elements accessoris de la nau: timons, armament, veles, pals, bancs, rems… Els barquers havien portat fins a la platja tot el que es podia desarmar de la nau i els bastaixos ho havien recollit per transportar-ho als magatzems. S’havien deixat tres àncores aferrades, que eren les que ara pegaven estrebades a la Santa Marta, una imponent armadura desvalguda que les ones batien amb força.

L’Hug, un noi de dotze anys, cabells castanys, mans i cara tan bruts com la camisa que vestia fins als genolls, mantenia els ulls vius clavats en la galera. Des que treballava amb el genovès a les drassanes, havia ajudat a varar i a treure del mar força galeres, però aquella era molt voluminosa i el temporal feia perillar l’operació: alguns mariners haurien de pujar a bord de la Santa Marta per desancorar-la; després els barquers l’haurien de remolcar fins a la platja, on un eixam de persones l’esperava per arrossegar-la fins a l’interior de les drassanes. Allà hivernaria. Es tractava d’una operació feixuga i de duresa extrema, per més que se servissin de politges i cabrestants per arrossegar la nau un cop posada en sec a la sorra. Barcelona, malgrat que era una de les potències marítimes del Mediterrani, juntament amb Gènova, Pisa i Venècia, no tenia port; no hi havia refugis ni dics que facilitessin les tasques marineres, només una platja oberta.

—Anemmu, Hug —va ordenar el genovès al noi.

L’Hug va mirar el mestre d’aixa.

—Però… —va intentar oposar-s’hi.

—No discuteixis —el va interrompre el genovès—. El drassaner —va afegir assenyalant amb la barbeta un grup d’homes que s’estava una mica més enllà— acaba de fer una encaixada amb el prohom de la confraria dels barquers. Això vol dir que han arribat a un acord sobre el nou preu que el rei pagarà als barquers pel perill afegit del temporal. La traurem de l’aigua! Anemmu —va repetir.

L’Hug es va ajupir i va agafar la bola de ferro que el genovès portava unida al turmell dret amb una cadena i, no sense esforç, la va alçar i se la va enganxar a la panxa.

—Som-hi? —va inquirir el genovès.

—Sí.

—El mestre major ens espera.

El noi va carregar la bola de ferro que impedia al mestre d’aixa desplaçar-se i, caminant ben bé darrere seu, va avançar per la platja entre la munió de persones que, assabentades del tracte, xerraven, cridaven, assenyalaven i tornaven a cridar, nervioses, a l’espera de les instruccions del mestre major. Entre tota aquella gentada hi havia més genovesos, també fets presoners al mar, immobilitzats també amb boles de ferro; cadascun d’ells amb un noi al costat que la portava a coll mentre ells treballaven forçats a les drassanes catalanes.

Domenico Blasio, el genovès que l’Hug acompanyava, era un dels millors mestres d’aixa de tot el Mediterrani, fins i tot estava per sobre del mestre major. El genovès havia agafat l’Hug d’aprenent pels precs de misser Arnau Estanyol i de Joan «el Navarrès», l’ajudant del drassaner, un home tot panxa, de cap pelat i rodó. Al començament, el genovès l’havia tractat d’una manera una mica esquerpa, encara que en el moment de treballar la fusta semblava que s’oblidés de la seva condició de presoner; així de gran era la passió que sentia aquell home per la construcció de vaixells. Però des que el rei Pere el Cerimoniós havia signat la pau amb Gènova, encara que fos precària, tots els presoners que treballaven a les drassanes estaven a l’espera que la senyoria genovesa posés en llibertat els presos catalans perquè, a canvi, a Catalunya fessin el mateix amb els genovesos. Aleshores el mestre es va abocar en l’Hug i va començar a ensenyar-li els secrets d’una de les professions més ben considerades de punta a punta del Mediterrani: construir vaixells.

L’Hug va deixar descansar la bola damunt la sorra, darrere del genovès, mentre ell es reunia en rotllana, al costat d’altres prohoms i mestres, al voltant del mestre major. Va recórrer la platja amb la mirada. La tensió augmentava: gent que anava i venia preparant els arreus; els crits, els ànims i els cops a l’esquena pugnaven per resistir el vent, el fred i la llum tènue i bromosa, tan aliena a unes terres premiades perennement amb la lluïssor del sol. Malgrat que la seva feina consistia a portar la bola de ferro del genovès, l’Hug se sentia orgullós de formar part de tota aquella gent. Un gran nombre d’espectadors, al llindar de la platja, a tocar de la façana marítima de les drassanes, aplaudien i cridaven. Va observar els mariners, armats amb pales per excavar la sorra del dessota de la galera; els que preparaven els cabrestants, les politges i les maromes; els que traginaven els travessers de fusta, prèviament enseuats o coberts d’herba, sobre els quals farien lliscar la nau; els que carregaven els botadors; els bastaixos, que es preparaven per estirar…

Es va oblidar del genovès, va abandonar la bola i va córrer en direcció al nombrós grup de bastaixos congregats a la platja. Va ser ben rebut, entre clatellots afectuosos.

—On has deixat la bola? —li va preguntar un d’ells, trencant la tensió i la seriositat dels congregats.

El coneixien, sabien l’afecte que li professava misser Arnau Estanyol, un vell que es trobava al centre de tothom, empetitit al costat dels forts prohoms de la confraria dels bastaixos de Barcelona. Tothom sabia també qui era l’Arnau Estanyol; admiraven la seva història, i encara hi havia algú que relatava els incomptables favors que havia fet a la confraria i els seus confrares. L’Hug es va plantar al costat de l’Arnau, en silenci, com si fos propietat seva. L’ancià es va limitar a esborrifar-li els cabells sense perdre el fil de la conversa. Conversaven del perill que correrien els barquers en remolcar la galera, i ells mateixos quan s’encallés lluny de la platja i haguessin d’atansar-s’hi per amarrar-la. Podia bolcar. Hi havia un onatge terrible i la majoria dels bastaixos no sabien nedar.

—Hug! —es va sentir cridar per sobre el renou de la platja.

—Ja has tornat a deixar el mestre sol? —li preguntà l’Arnau.

—Encara no ha de treballar —es va excusar el noi.

—Vés amb ell.

—Però…

—Au, vés-hi.

Carregat amb la bola, va seguir per tota la platja el genovès, que donava ordres a tort i a dret. El mestre major el respectava, i la gent també; ningú no posava en dubte la seva destresa com a mestre d’aixa. El frenesí va esclatar en el moment que els barquers van aconseguir arribar a la Santa Marta, agafar-ne els caps, desancorar-la i començar-la a remolcar cap a la vora. Quatre barques, dues per banda, l’estiraven. N’hi havia que observaven l’escena amb esglai, l’angoixa se’ls reflectia a la cara i tenien les mans crispades; uns altres, la majoria, s’estimaven més deixar-se portar, i els crits d’ànims competien en un guirigall incontrolable. L’Hug es quedava enrere i el genovès el va posar a lloc:

—No et despistis, Hug —li va cridar, ja que el noi tenia posada l’atenció en el mateix que tothom de la platja: una barca a punt de sotsobrar, dos barquers que queien per la borda. Podrien tornar a enfilar-s’hi?

—Mestre… —li va pregar el noi, que no podia apartar la vista dels barquers que lluitaven per rescatar els seus companys, mentre la Santa Marta s’escorava a causa de les maniobres d’aquella quarta barca.

L’Hug tremolava, veia en aquella escena allò que els companys mariners del seu pare li havien explicat quan havia mort, feia gairebé dos anys, engolit per les ones en un viatge a Sicília. El genovès ho va entendre: coneixia la història i també es va veure atrapat pel drama que es vivia més enllà de la platja.

Un dels barquers va aconseguir hissar-se fins a la barca; l’altre lluitava, desesperat, entre les onades. No ho oblidarien mai. Una altra barca que estirava pel mateix costat de la galera deixà anar la seva maroma i es va dirigir on havien desaparegut sota l’aigua els braços del barquer demanant auxili. Finalment, es van tornar a veure uns braços movent-se. Els presents a la platja, gairebé a l’uníson, van exhalar l’aire que havien retingut als pulmons. Però els braços van tornar a desaparèixer un cop més entre l’onatge. El corrent arrossegava el barquer mar endins. Els de la primera barca també van deixar anar el cap, i els de les dues de l’altre costat, en adonar-se de la situació, s’hi van afegir. Les quatre barques vogaven ara amb gran esforç per socórrer el seu company al compàs d’una força que els transmetien des de la platja: crits, oracions, silencis.

L’Hug va notar, sobre les espatlles, la tensió de les mans del mestre genovès. No es va queixar del dolor.

Les tasques de rescat van coincidir amb el moment en què la Santa Marta, a la deriva, va encallar al petit espigó de Sant Damià. Alguns van parar-hi atenció, un moment de no res, i tot seguit van tornar a fixar-se en les barques: s’hi va poder distingir un senyal, i encara que algú el va donar per bo i es deixà caure de genolls, la majoria el van trobar insuficient. I si era erroni? Més senyals, aquest vegada des de totes les barques, alguns braços enlaire, el puny tancat com si volguessin colpejar el cel. Ja no hi havia cap dubte: tornaven. Vogaven cap a una platja en què somriures, abraçades i llàgrimes embolcallaven la gent.

L’Hug va sentir l’alleujament del mestre, però ell encara tremolava. Ningú no va poder fer res pel seu pare, havien assegurat. En aquell moment se’l va imaginar amb els braços alçats demanant ajut tal com acabava de fer el barquer, immers entre les onades.

El genovès, des del darrere, li va donar unes plantofades afectuoses a la cara.

—La mar pot ser tan atractiva com cruel —li va mussitar—. Qui sap si avui ha estat el teu pare que, des del fons, ha ajudat el barquer.

Mentrestant, les onades envestien incansablement la Santa Marta contra les roques de l’espigó i l’esbotzaven.

—Aquest és el resultat de permetre la navegació fora de la temporada d’abril a octubre, com es feia abans —explicava l’Arnau a l’Hug.

L’endemà del desastre de la Santa Marta, caminaven junts en direcció al barri de la Ribera. Els homes de les drassanes recollien les fustes de la galera que el mar portava fins a la platja i intentaven salvar-ne el que es pogués des del petit espigó de Sant Damià. El genovès, amb la bola al peu, no hi podia pas treballar, a l’espigó, de manera que tant ell com l’Hug van gaudir d’una jornada de festa que s’allargaria fins l’endemà, que era l’Epifania, i a més coincidia amb diumenge.

—Ara —va continuar l’Arnau amb les seves explicacions—, les galeres són millors, amb més bancs i rems, de fustes i ferros més bons, i construïdes per mestres més experts. L’experiència ens ha fet progressar en la navegació i ja hi ha qui gosa desafiar l’hivern. S’obliden que la mar no perdona l’imprudent.

Tornaven a Santa Maria de la Mar per guardar a la caixa del Plat dels Pobres Vergonyants, la institució benèfica de Santa Maria, els diners que havien recaptat demanant caritat de casa en casa. El Plat disposava de bones rendes; posseïa vinyes, edificis, obradors, censos…, però a misser Arnau li agradava anar a buscar la caritat de les persones, així ho manava ser administrador del Plat. Des que havia acudit a ajudar la família de l’Hug per pal·liar, en nom de Santa Maria de la Mar, la misèria a què els havia abocat la mort del cap de família, el noi l’ajudava a recaptar diners per socórrer els altres necessitats. L’Hug coneixia els que donaven, mai els que rebien.

—Per què… —va voler saber el noi. L’Arnau el va instar a continuar amb un gest afectuós—. Per què un home com vós… es dedica a demanar caritat?

L’Arnau va somriure pacientment abans de respondre:

—Demanar almoina per als necessitats és un privilegi, una gràcia de Déu, no comporta cap escarn. Cap de les persones que visitem no donaria ni una sola moneda si no ho fes a homes en qui pot confiar. Els administradors del Plat de Santa Maria de la Mar han de ser prohoms de Barcelona i, efectivament, han de mendicar diners per als pobres. Saps una cosa? —No va caldre que l’Hug digués que no—. Els administradors no hem de donar comptes a ningú del que fem amb els diners del Plat, no només dels que recaptem, sinó de tots. A ningú, ni tan sols a l’ardiaca de Santa Maria… Ni al mateix bisbe! I aquesta confiança ha de recaure en els prohoms de la ciutat. Ningú no sap a qui o a quina família he ajudat amb la caritat dels ciutadans piadosos.

L’Hug l’havia acompanyat regularment a fer aquesta tasca fins que misser Arnau li havia aconseguit feina a les drassanes, amb el genovès, perquè aprengués a construir vaixells i algun dia esdevingués mestre d’aixa. Quan l’Hug va entrar a les drassanes, feia un temps que l’Arnau havia trobat una ocupació per a la seva germana petita, l’Arsenda, com a serventa d’una monja del convent de Jonqueres. La religiosa va acceptar vestir, alimentar i educar la nena, fer d’ella una dona de valor i al cap de deu anys dotar-la amb la quantitat de vint lliures per contraure matrimoni; això és el que constava al contracte que va subscriure amb la monja de Jonqueres.

La il·lusió amb què l’Hug va entrar a les drassanes, immers tot d’una en la tasca fascinant de construir vaixells, per més que la seva única funció fos transportar la bola del genovès, es va veure entelada per les conseqüències que això va comportar per a l’Antonina, la seva mare.

—Viure allà? Dormir-hi? —va preguntar espantat després que ella li expliqués la nova feina—. Per que no puc treballar i tornar a dormir amb vós, aquí, com sempre?

—Perquè jo ja no viuré aquí —va anunciar l’Antonina amb una veu dolça, com si només el pogués convèncer d’aquella manera.

L’Hug va fer que no amb el cap.

—És casa nostra…

—No la puc pagar, Hug —es va avançar ella—. Les vídues pobres i amb fills som com velles inútils: no tenim cap possibilitat en aquesta ciutat. Ho hauries de saber.

—Però misser Arnau…

L’Antonina el va tornar a interrompre:

—Misser Arnau m’ha trobat una feina on em donaran vestit, llit, un plat a taula i potser alguna moneda. Si la teva germana s’està al convent i tu a les drassanes, què hi faig jo, aquí, tota sola?

—No! —va cridar l’Hug, aferrant-se a ella.

Les Drassanes Reials de Barcelona s’ubicaven cara al mar. Consistien en un gran edifici de vuit naus sostingudes sobre pilars i amb cobertes de dues aigües, rere les quals s’obria un pati prou ampli per permetre-hi la construcció de galeres grans. Al darrere hi havia un altre edifici amb vuit naus més, totes altes, totes diàfanes, totes aptes per construir, reparar o guardar-hi les naus catalanes. Aquella obra magna, iniciada ja en temps del rei Jaume i que després patrocinà Pere III el Cerimoniós, culminava amb quatre torres, una en cadascun dels cantons del complex.

Al costat de naus, torres i basses d’aigua per humitejar la fusta, s’obrien magatzems en què es dipositaven tots els materials i accessoris de les galeres: fustes i eines; rems; armes: ballestes, fletxes, llances, dalles, colobrines, atxes, gerres de calç viva per encegar l’enemic en el moment de l’abordatge i unes altres amb sabó per fer relliscar els mariners, o amb quitrà per incendiar les naus contràries; els pavesos: els escuts allargats que s’alçaven al llarg dels costats de la galera per defensar els remers un cop iniciat el combat; les pells amb què tapaven els bucs perquè l’enemic no aconseguís incendiar-los; espelmes, banderes i claus, cadenes, àncores, pals, fanals i una sèrie inacabable d’estris i aparells.

Les drassanes s’alçaven a un costat de Barcelona, a l’altra punta d’on hi havia Santa Maria de la Mar, a la vora del convent de Framenors. Els monjos estaven protegits per les antigues muralles de la ciutat, però les drassanes quedaven a fora, esperant que les noves muralles que havia ordenat construir Pere III arribessin a encerclar-les i a incloure-les en el nou recinte. Encara faltava molt tros per fer, tant com diners per continuar l’obra que pretenia emmurallar el barri del Raval que creixia en aquella banda de Barcelona.

L’Antonina no el va acompanyar.

—Ja ets un home, fill. Recorda’t de ton pare —es va acomiadar fingint enteresa, el cap alt, mantenint a contracor dues passes de distància i pregant al cel que misser Arnau s’emportés aviat el menut per poder plorar en secret la seva pena.

L’Arnau va copsar el gest i va empènyer l’Hug per l’esquena.

—Ja la tornaràs a veure —li comentà, mentre el noi caminava mirant enrere.

Van passar uns dies abans l’Hug no s’hagués acostumat al seu nou entorn i pogués córrer a la ciutat a veure la seva mare. Misser Arnau li va dir que servia a casa d’un guanter, al carrer de Canals, al costat del Rec Comtal, per darrere de Santa Maria.

—Si és el teu fill, vés-te’n amb ell —va replicar grollerament la dona del guanter davant la tímida excusa amb què es va defensar l’Antonina en descobrir-los a la porta, abraçats—. No serveixes per a res; només entens de peix i poca cosa més. Mai no has treballat en una casa rica. Tu —va cridar assenyalant l’Hug—, fuig d’aquí!

Després va esperar, a l’aguait. L’Hug va obeir l’estranya mirada que li dirigí la seva mare i va girar cua aclaparat per la tristesa i la impotència que destil·laven uns ulls que fins aleshores sempre havien estat alegres i esperançats. L’Antonina va veure com el seu fill s’allunyava unes passes; no les suficients, però, per evitar que el noi pogués sentir la reprimenda, que va ressonar per tot el carreró, fins i tot amb la porta de la casa tancada, i es posés a plorar.

L’Hug va continuar acudint al carrer de Canals amb l’esperança de veure la seva mare. La primera vegada es va quedar parat als encontorns de cal guanter, perquè entre les cases apinyades del carreró no hi havia cap racó on amagar-se. «Ep, pillard! Què hi fas aquí parat? —li va cridar una dona des de la finestra del segon pis—. A qui vols robar? Vés-te’n d’aquí!» L’Hug va alleugerir el pas i va abandonar el lloc, no fos cas que els crits atraguessin la dona del guanter i la seva mare tornés a rebre.

D’ençà d’aleshores es va limitar a circular pel carrer de Canals com si anés o tornés d’algun lloc, afluixant el pas tant com podia davant la façana de cal guanter, taral·lejant aquella cançoneta que sempre xiulava el seu pare. Tanmateix, no aconseguí veure-la en cap d’aquelles ocasions.

I després de deixar el carrer de Canals i refugiar-se en el consol que li proporcionava saber que la veuria diumenge, a missa, l’Hug es dirigia al barri de la Ribera a buscar misser Arnau. El trobava a Santa Maria, a casa seva, encaixonada entre altres cases ocupades per gent del mar, o a l’escriptori, que cada vegada visitava amb menys freqüència i la gestió del qual deixava en mans dels seus oficials. Si no era a cap d’aquells llocs, el buscava pels carrers. Solia trobar-lo. La gent de la Ribera coneixia bé l’Arnau Estanyol i la majoria l’apreciava. L’Hug només havia de preguntar per ell a la fleca del carrer Ample o a la carnisseria de la Mar, en qualsevol de les dues peixateries o a l’obrador de formatges.

Durant aquella època es va assabentar que misser Arnau tenia dona, la Mar: «Filla d’un bastaix», es va enorgullir el vell; i també un fill, en Bernat, «una mica més gran que tu».

—Dotze, en tens? —va repetir després que l’Hug li tornés a dir l’edat que tenia—. Doncs en Bernat ja n’ha fet setze. Ara és al consolat d’Alexandria, aprenent comerç i navegació. No crec que trigui gaire a tornar a casa. Jo ja no em vull haver d’ocupar de cap negoci. Ja sóc vell!

—No digueu…

—No discuteixis —el va interrompre l’Arnau.

No ho va fer, va assentir; el vell es va recolzar en ell i van continuar el camí. Al noi li agradava que misser Arnau s’hi recolzés. Se sentia important, uns i altres li mostraven els seus respectes i fins i tot es divertia tornant les salutacions, de vegades amb tanta exageració que, amb la reverència, perdia el pas.

—No cal inclinar-se tant davant dels altres —va aconsellar-li fins i tot un dia l’Arnau.

L’Hug no va contestar. L’Arnau va esperar: sabia que replicaria, el coneixia.

—Vós podeu no inclinar-vos perquè sou un ciutadà honrat —va argüir el noi—, però jo…

—No t’equivoquis —el corregí l’Arnau—. Si sóc un ciutadà honrat potser és perquè mai no m’he inclinat davant de ningú.

Aquesta vegada l’Hug no va contestar, tot i que l’Arnau ja no estava per ell: els seus records vagaven pel dia que havia recorregut de genollons la sala dels Puig per anar a besar els peus de la Margarida Puig. Els Puig, familiars dels Estanyol, embeguts de riquesa i supèrbia, que havien humiliat l’Arnau, i en Bernat, el seu pare, que per culpa d’ells va acabar a la plaça del Blat, penjat a la forca com un vulgar delinqüent. La Margarida l’odiava com si li anés la vida. Malgrat el temps que havia passat, una esgarrifança li va recórrer l’espinada quan li va venir al cap la Margarida. No havia tornat a saber res de cap d’ells.

Aquell dia de gener de 1387, mentre s’apropaven a l’església de Santa Maria, l’Hug va recordar el consell que li havia donat l’Arnau davant de la desmesurada salutació que els havia fet un home humil, potser un mariner. Va somriure. «No t’has d’inclinar davant de ningú.» Va rebre moltes galtades i puntades de peu per seguir aquell consell! Però misser Arnau tenia raó: després de cada baralla, els nois de les drassanes el tenien més ben considerat, encara que se n’anés calent, com acostumava a passar-li quan s’enfrontava amb els grans.

Creuaven el pla d’en Llull, per darrere de la plaça del Born i de l’església de Santa Maria de la Mar, quan van començar a ressonar unes campanes llunyanes. L’Arnau es va aturar, com molts altres ciutadans: no eren tocs de crida.

—Toquen a morts —va mussitar l’ancià amb els ulls mig aclucats—. El rei En Pere és mort.

Encara no ho havia acabat de dir que les campanes de Santa Maria van retronar. Després van ser les de les esglésies dels Sants Just i Pastor i les de Santa Clara, i les dels Framenors… Al cap de poc sonaven totes les campanes de Barcelona i dels voltants.

—El rei! —confirmaren els crits als carrers—. El rei és mort!

L’Hug va percebre el neguit en la cara de misser Arnau; la seva mirada cansada i aquosa semblava perdre’s en algun punt de l’entrada de la plaça del Born. El noi mal interpretà aquell turment.

—Apreciàveu el rei En Pere?

L’Arnau va arrufar els llavis i va negar amb el cap a tall de resposta. «Em va casar amb un escurçó de dona, la seva afillada, dolenta com n’hi ha poques», podria haver respost.

—I el seu fill? —va sentir que insistia l’Hug.

—El príncep Joan? —va preguntar, atenent les paraules de l’Hug.

«Va ser ell qui va causar la mort d’una de les millors persones d’aquest món», li hauria agradat dir; el record d’en Hasdai cremant a la foguera el va turmentar fugaçment. El que li havia salvat la vida després que ell fes el mateix amb els seus fills, el jueu que l’havia acollit i que li havia donat riquesa. Feia tants anys!

—És una mala persona —va contestar a l’últim. «Algú que va exigir tres culpables», es va dir per dins, «tres homes bons que es van immolar per la gent que s’estimaven i per la seva comunitat».

L’Arnau sospirà i es recolzà amb força sobre l’Hug.

—Tornem a casa —l’instà entre el soroll de les campanes, mentre la gent cridava i corria d’un costat a l’altre—. Temo que durant els dies vinents, potser setmanes, Barcelona viurà temps difícils.

—Per què? —va inquirir l’Hug, que notava el vell al braç com un pes mort. El noi va redreçar el cos esperant una resposta que no va arribar—. Per què dieu que viurem temps difícils? —va insistir unes passes més enllà.

—Fa dies que la reina Sibil·la va fugir de palau amb els familiars i la cort —explicà l’Arnau—, tantost com va tenir la seguretat que el seu espòs moriria.

—Ha abandonat el rei? —es va estranyar l’Hug.

—No m’interrompis —li recriminà l’Arnau—. Va fugir perquè té por de la venjança del príncep… El rei En Joan —va rectificar—. La reina mai no ha tingut ni un bri d’estima pel seu fillastre, i ell sempre l’ha culpat de tots els seus mals, del distanciament i fins i tot de l’enemistat amb el seu propi pare. L’any passat el rei el va privar del títol i dels honors de lloctinent del regne, una humiliació per a l’hereu. Hi haurà venjança, segur, no hi faltaran les represàlies —augurà l’Arnau.

L’endemà de la mort de Pere III, els feligresos estaven de dol, l’església estava de dol, tot era aflicció. L’Hug va seguir la missa de diumenge al costat de la seva mare Antonina durant l’única estona de llibertat que li deixava el guanter del carrer de Canals. Va veure misser Arnau entre la multitud, dret, encorbat però de peu dret, com ells, com els humils. Va mirar cap a la Mare de Déu. Misser Arnau deia que somreia. Ell no ho veia, però el vell hi insistia, i tornaven a l’església a hores diferents per pregar i mirar-la.

A l’Hug, la Verge de la Mar no li va somriure cap vegada, però no per això deixava de pregar i sol·licitar, com va fer aquell dia, la seva intercessió: per la seva mare, perquè deixés el guanter i fos feliç, i tornés a somriure, i a estimar-lo com abans; perquè poguessin viure junts, també amb l’Arsenda. Va pregar pel seu pare i també per la salut de misser Arnau i per la llibertat del genovès. Havia dit «la llibertat»? Va dubtar. «Si l’alliberen, se n’anirà a Gènova i no m’ensenyarà a ser un mestre d’aixa», va pensar, incapaç d’evitar els remordiments de consciència. «Sí. Intercediu, Mare, per la seva llibertat», acabava cedint.

En finalitzar la llarga cerimònia, l’Hug i l’Antonina no van dedicar la poca estona de què disposava ella a xerrar i abraçar-se com feien cada diumenge, sinó als rumors. A la plaça de Santa Maria, on s’alçava la meravellosa façana de l’església amb l’homenatge en bronze als bastaixos que havien ajudat a construir-la, l’Hug va veure misser Arnau, però no va poder acostar-s’hi: la gent l’envoltava, àvida de notícies, com succeïa amb tots els prohoms que, en comptes d’anar a la catedral, havien acudit a Santa Maria i ara centraven l’atenció dels parroquians.

Amb la seva mare i molts més que escoltaven, es va assabentar que la reina Sibil·la, refugiada al castell de Sant Martí Sarroca, a dues jornades de Barcelona, negociava lliurar-se amb els seus a l’infant Martí, germà del rei Joan. També van saber que el nou rei era a Girona, molt malalt, tot i que es deia que tan bon punt li havia arribat la nova de la mort del seu pare s’havia posat en camí cap a Barcelona. La gent parlava i especulava. L’Hug intentava escoltar tothom.

—Fill —li cridà l’atenció l’Antonina—, me n’haig d…

No havia acabat la frase i l’Hug va deixar estar els rumors i es va abraçar a ella, enfonsant el cap entre els seus pits.

—Me n’haig d’anar —va insistir la mare, intentant evitant les mirades més libidinoses que tendres per part d’alguns homes.

Molta gent de la Ribera coneixia la situació de l’Antonina arran de la mort del seu marit, però pocs d’ells s’adonaven de les ulleres, les arrugues que començaven a solcar-li la cara, o les mans envermellides; encara era una dona molt maca, terriblement sensual.

L’Antonina s’alliberà amb delicadesa de l’abraçada del seu fill, es va ajupir davant d’ell i li va agafar les galtones delicadament.

—Diumenge que ve ens trobarem. No ploris —va intentar animar-lo en veure com li tremolava el llavi inferior i se li contreia la barbeta—. Sigues fort i treballa molt.

L’Hug va mirar uns instants la gentada dins la qual s’havia confós la seva mare fins a perdre’s, com si pogués aparèixer en qualsevol moment; en acabat, va arrufar els llavis i va tornar a fixar-se en el lloc on hi havia misser Arnau envoltat de gent. Va notar la gola nuada i els ulls negats, i decidí anar-se’n. «Ja el veuré demà», va pensar.

No va ser així. En cap de les ocasions que va aconseguir escapolir-se de les ensenyances i de la bola de ferro del genovès per córrer a buscar misser Arnau, no el va trobar.

—No hi és, minyó —li assegurava la Joana, la serventa.

Ningú no va saber donar-li’n notícia.

—És al Consell de Cent —li confirmà la Mar un altre dia, després que la serventa l’avisés de la presència del noi—, amb els prohoms i consellers de la ciutat —li va aclarir.

—Gràcies, senyora —articulà ell, torbat—. Quan torni…

—No t’amoïnis. Ja sap que has vingut. L’hi hem dit. M’ha pregat que et demani disculpes. T’aprecia molt, Hug, però són temps difícils —es va voler excusar la Mar, repetint el comentari de l’Arnau.

L’Hug era conscient que efectivament eren temps molt difícils per a Barcelona i per a Catalunya. Ho sentia dir a les drassanes, en què les feines s’alentien a l’atzar dels comentaris entre mestres i oficials.

—Ja ha arribat a Barcelona —va anunciar una tarda un dels serradors, referint-se al rei Joan.

—Però està molt malalt! —va cridar un altre.

—Diuen que la reina Sibil·la li ha fet un encanteri. Que per això està tan malalt.

—Han detingut la reina.

—I la seva cort, i també els qui foren consellers del rei Pere. Els han detingut a tots.

—Els sotmeten a tortura —es va sentir d’allà on cremaven les brases de carbó i els homes humitejaven els taulons de fusta amb vapor d’aigua per corbar-los.

—Impossible! —va rebatre algú—. Les lleis ho prohibeixen. Primer els hauran de jutjar.

No obstant això, era cert; diversos mestres van coincidir al cap d’uns dies: el rei Joan i els seus ministres van donar ordre de torturar els detinguts malgrat l’oposició dels jutges i dels consellers de la ciutat. No es van sentir comentaris. Les serres, les destrals i els martells van tornar a ressonar en les immenses naus de les drassanes, però ja no era l’enèrgica orquestra a la qual tots estaven acostumats.

—No ho hauríem de permetre! —va exclamar algú trencant el silenci.

L’Hug va agafar amb força la bola del genovès, amb les mans crispades, com si amb aquell gest se sumés a la lluita que s’havia insinuat.

—El rei ha de complir les lleis! —va dir algú des d’un altre lloc.

Ningú no va gosar fer res.

Van torturar la reina Sibil·la fins que, masegada i atemorida, va cedir al rei Joan totes les terres, castells i béns de la seva propietat. El rei perdonà l’esposa del seu pare i també el seu germà, Bernat de Fortià, així com el comte del Pallars, però va disposar la continuació dels processos contra els altres detinguts.

I, com si encara volgués atemorir més prohoms, consellers, jutges i vilatans, també ordenà la decapitació pública de Berenguer d’Abella, ministre del seu pare el rei En Pere, i de Bartolomé de Limés, un dels cavallers que havia fugit amb la reina.

Barcelona va continuar sense oposar-se a la voluntat reial. La ciutat vivia acoquinada, com va percebre l’Hug al Pla de Palau, la gran esplanada que s’obria entre la platja, la llotja i el Porxo del Forment, on la remor del mar sonava per damunt de la resignació dels centenars de barcelonins que hi havien acudit per presenciar la decapitació de dos homes l’únic delicte dels quals havia estat ser fidels al seu rei. El noi va buscar l’Arnau entre la gent que envoltava el cadafal, un simple entarimat de fusta, uns pams elevat i encerclat pels soldats del rei Joan, en què destacava el piló. No l’hi va veure, tot i que sabia que hi era. Amb tot, sí que va veure els consellers de la ciutat, el posat greu, vestits de negre, com els membres del Consell de Cent i els prohoms de les confraries; i sacerdots, mossens i prebosts de l’Església… Molts en silenci, els altres parlant a sota veu, en murmuris, i la majoria evitant creuar les mirades, com si se sentissin culpables i temessin que algú altre els ho recriminés.

L’Hug es va obrir pas entre els presents; passava fàcilment, a diferència d’altres ocasions en què el públic s’amuntegava i donava cops de colze per arribar com més a prop del reu millor. L’arribada dels condemnats no es va acollir amb crits i insults com era habitual. De sobte, l’Hug es va trobar a primera fila. La gent reculava unes passes al voltant del cadafal a mesura que la comitiva hi pujava. Una dona el va agafar per les espatlles i se’l va col·locar al davant, talment com un escut. L’Hug es va desfer d’aquelles mans mentre un sacerdot traçava en l’aire el senyal de la creu davant del rostre d’un home que encara conservava l’altivesa de la seva dignitat, si bé les exquisides vestimentes que portava estaven brutes i esparracades. Arrenglerats darrere els reus, al cadafal, i de cara al públic, hi havia els soldats i alguns dels nous ministres que s’havien fet càrrec del regne.

Un herald va llegir els càrrecs a una ciutadania que cada vegada estava més encongida i atemorida de sentir aquell reguitzell de mentides. L’execució va ser ràpida i precisa. El cap sangonós d’en Berenguer d’Abella va caure a un sac i les seves cames es van convulsionar uns instants davant la mirada d’esgarrifança dels presents. Aleshores l’Hug el va veure, a l’altre costat d’on era ell.

—Misser Arnau!

L’Hug havia cridat per a si mateix, però aquelles dues paraules van ressonar en l’aterridor silenci amb què s’havia acollit la mort d’un noble barceloní. El noi se’n va sorprendre, però no semblava que ningú hi parés atenció.

En aquell moment, el sacerdot atenia el segon noble, mentre enretiraven el cos i el cap d’en Berenguer d’Abella. L’Hug va creuar just per davant del cadafal, recorrent l’espai obert entre la gent i els soldats per apropar-se a l’Arnau. Va anar a parlar-li, però va observar que el vell es mantenia immòbil i amb la mirada clavada en algun dels nobles que acompanyaven els nous ministres, situats a un costat del cadafal.

—Misser Arnau…

No va obtenir resposta.

Mentrestant, l’herald llegia els càrrecs contra el cavaller Bartomeu de Limés.

L’Hug es va girar i va mirar en la mateixa direcció que l’ancià. Va endevinar qui era només de veure-la: una vella decrèpita, que boquejava buscant l’aire que aparentment li faltava, i que alhora s’esforçava en va per aixecar-se de la cadira de mans amb què uns criats la transportaven, preocupats tot d’una per l’excitació de la seva senyora.

L’Hug va sentir una esgarrifança que li va recórrer l’esquena en copsar la ira que es mostrava en aquell rostre crispat. Va fer una passa enrere i va topar amb l’Arnau; va notar que estava rígid.

L’escàndol que va girar entorn de la dona de la cadira de mans va retardar l’execució. L’herald va concloure la lectura dels càrrecs, i algú va atansar l’orella als llavis secs i blavosos de la vella i va seguir amb la mirada la direcció del seu dit descarnat, que assenyalava l’Arnau. Aquest algú es va apropar al cadafal i, fent senyal amb la mà, va cridar el ministre que presidia l’execució: un noble madur, alt i fort, de barba negra i espessa, luxosament abillat amb seda vermella i or.

—Què passa, misser Arnau? —va preguntar per fi l’Hug, sense tombar-se, amb la vista posada en el ministre, que s’ajupia al llindar del cadafal.

L’Arnau va continuar mut.

El ministre es va incorporar. També va clavar la mirada en l’Arnau, i molts dels presents van fer el mateix. Després va ordenar que continués l’execució, el cavaller de Limés es va prostrar davant del piló amb el mateix orgull amb què ho havia fet el seu predecessor. La gent, l’Hug entre ells, va tornar a fixar-se en el botxí i en la destral que es va aixecar sobre el coll del condemnat. Només l’Arnau va veure com aquell noble cridava amb discreció un dels oficials i li deia alguna cosa.

—La Margarida Puig —va mussitar aleshores el vell.

L’Arnau va veure que se’ls atansaven: l’oficial i un grup de soldats, amb les espases ja desembeinades, enardits com si s’anessin a enfrontar a un heroi invencible. Sens dubte, l’odi mantenia viva aquella dona.

El cap del cavaller va rodolar dins el sac mentre els soldats, amb les espases enlaire, s’obrien pas empenyent la gent. Dues dones van cridar. Ningú no va oposar-hi resistència.

—Vés a casa i digues a la meva dona —va pregar el vell a l’Hug, sacsejant-li les espatlles perquè deixés de mirar el cadafal— que els Puig han tornat, que em detindran. Que busqui ajut.

—Què?

—I que vagi amb molt de compte… —va afegir cridant. L’Hug va sacsejar el cap, no entenia què li deia—. Vés…

No l’hi va poder repetir. Els soldats es van abraonar sobre un Arnau indefens que no va fer cap intent per evitar la detenció, i tot i així va rebre diversos cops que el van deixar atordit per uns instants. L’Hug va presenciar, amb horror i incredulitat, les garrotades i sacsejades que rebia el vell. La gent es va enretirar als costats i els va fer lloc. Ningú piulava! Ningú no sortiria a defensar misser Arnau; el noi ho va entendre de seguida i va llançar-se amb força damunt del soldat que tenia més a la vora.

—Deixeu-lo anar! —va gemegar.

—No…! —va intentar d’impedir l’Arnau.

Però l’Hug va enxampar el primer soldat desprevingut, el va fer ensopegar i l’home va caure a terra.

—Per què el maltracteu? —va escopir un Hug enfurismat, intentant provocar els barcelonins que els envoltaven, que es mantenien a una distància prudent—. Ho penseu permetre? —els cridà, abans d’enfrontar-se al segon soldat.

—Hug… —va intentar intervenir l’Arnau.

—No ho facis, noi… —es va sentir entre la gent.

Les frases van quedar en l’aire. Un cop terrible a l’esquena de l’Hug amb l’espasa plana d’un dels soldats el va llançar als peus de l’altre, que el va rebre amb una puntada de peu a l’estómac.

—Només és un nen! —va cridar aleshores una de les dones presents—. És aquesta l’homenia de les tropes del rei Joan?

Un d’ells va fer el gest d’encarar-se a la dona, però l’oficial el va contenir i va fer el senyal perquè tornessin al cadafal amb l’Arnau, que va aconseguir girar el cap i veure com aquella dona s’agenollava al costat de l’Hug. El noi estava arraulit a terra, aferrant-se la panxa amb les mans. Mostrava el dolor en les seves faccions, amb gemecs sords i ofegats.

—Arnau Estanyol! —va cridar el noble de vermell i or tan bon punt l’oficial va empènyer el vell sobre el cadafal—. Traïdor al regne!

Dos dels consellers de la ciutat, que anaven a apropar-s’hi per interessar-se per la detenció d’algú tan conegut i estimat a Barcelona, es van aturar en sec en sentir l’acusació. Molta gent que s’havia començat a dispersar va tornar a parar atenció a l’escena.

—Qui ho diu? —va inquirir malgrat tot a plens pulmons un dels membres del Consell de Cent, un tintorer ja gran, tan ventrut com descarat.

Els consellers, ciutadans honrats i mercaders, van recriminar amb la mirada el to que havia utilitzat el seu company. Acabaven de decapitar dos ministres del rei Pere sense cap més motiu que la venjança; a la reina, l’havien torturat sense judici; els altres ministres del Cerimoniós i membres de la cort de la reina Sibil·la estaven encausats, i les seves vides penjaven del caprici d’un rei malalt que es creia encantat, i aquell tintorer envanit gosava qüestionar els nous ministres de la llei.

La resposta no es va fer esperar:

—És el rei Joan qui ho diu! —va sentenciar el noble del cadafal—, i qui parla en el seu nom sóc jo: Genís Puig, comte de Navarcles, capità general dels seus exèrcits.

El tintorer de cap gros va rendir la testa.

—Arnau Estanyol! —va repetir el noble—: Lladre i usurer! Heretge! Pròfug de la Santa Inquisició! Traïdor al rei! Traïdor a Catalunya!

El rancor amb què es va cridar l’acusació de traïció va empènyer els barcelonins, que es van tornar a separar del cadafal. «És possible?», es van preguntar molts d’ells. Aquell comte no podia actuar d’aquella manera.

—Et condemno a morir decapitat! Se’t requisaran tots els béns.

Un murmuri d’indignació es va propagar entre els presents. El comte de Navarcles va ordenar als soldats que protegien el cadafal que desembeinessin les espases.

—Fill de puta! —L’Hug tornava a estar en terra de ningú, entre la gent i els soldats—. Gos pollós!

Als crits de l’Hug, s’hi van sumar inesperadament els xisclets aguts, inintel·ligibles, d’una dona que s’obria pas a bufetades. Algú havia corregut a avisar la Mar.

—Deteniu-la! —va ordenar l’oficial.

Aquesta va ser l’única vegada que l’Arnau va intentar enfrontar-se als seus captors: en veure cridar la seva dona, regirant-se i espeternegant per alliberar-se de les mans dels soldats. El mateix Genís Puig, amb displicència, com si es tractés d’un animal, li va etzibar una clatellada que el va tombar.

Uns quants nobles van riure.

—Malparida! —va cridar l’Hug, aquesta vegada en direcció a la vella de la cadira, que somreia, esdentegada i bavejant, davant de la caiguda de l’Arnau sobre l’empostissat.

—Feu callar aquest ximplet —va ordenar l’oficial.

Els insults de l’Hug, dirigits a qui considerava la causant de la detenció de l’Arnau, van impedir que l’oficial culminés la seva amenaça.

—Porca! Bavosa! Sac d’ossos!

—Com goses?

Un jove noble que no arribava a la vintena, ros, ben plantat, vestit amb cota de seda blava damasquinada, amb el coll de pell, calçons i sabates de cuir tou amb sivella d’argent, mantell a les espatlles i espasa al cinyell, va aparèixer entre els nobles. Ni tan sols es va posar la mà a l’empunyadura de l’espasa mentre s’apropava a l’Hug: amb un senyal gairebé imperceptible, un criat i un soldat es van llançar sobre el noi i el van baldar a cops.

—De genolls —va exigir el jove noble al final de la batussa.

El criat va tenir prostrat un Hug vençut, fermant-lo pels cabells perquè el cap no li caigués. La sang li regalimava per la cara.

—Demana disculpes —va ordenar el noble.

Per darrere de la taca blavosa que tenia plantada al davant, amb els ulls gairebé tancats per la pallissa i la visió borrosa, a l’Hug li va semblar que reconeixia l’Arnau sobre el cadafal. L’animava a oposar-s’hi? Va escopir. Sang i saliva.

El jove va agafar l’espasa.

—Prou.

La Margarida Puig va articular l’ordre. El comte de Navarcles va entendre els motius de la seva tieta. Un marrec esparracat no podia entelar la venjança que l’atzar els oferia. I si la gent s’acabava revoltant per culpa del noi? L’Arnau era un prohom de la ciutat; l’execució s’havia de fer de seguida. Si els consellers hi intervenien, potser se n’aniria tot en orris, i feia anys que esperava aquell moment. El que digués el rei no el preocupava: ja trobaria arguments per convèncer-lo.

—Deixeu-lo anar! —va ordenar el comte—. Que no m’has sentit?! —va repetir davant del gest d’acabar de desembeinar l’espasa que va fer el seu nebot.

—La pròxima vegada no tindràs tanta sort, paraula de Roger Puig —el va amenaçar el jove, que va obrir ostensiblement els dits de la mà amb què empunyava l’espasa per desaferrar-la i deixar que llisqués dins la beina.

Dos bastaixos van córrer a recollir l’Hug així que el noble va recuperar el seu lloc. Se’l van intentar emportar. L’Hug s’hi va resistir.

—Arnau —va balbucejar.

Els bastaixos van entendre la situació i el van subjectar per les aixelles, de peu dret, a primera fila. No el va arribar a veure. No va poder obrir els ulls ni treure’s la sang que li regalimava per la cara i li ennuvolava la poca visió que li quedava, però ho va sentir més que si ho hagués vist. Va sentir el so de la destral i l’esclafit sobre el piló, com si el coll lleuger de l’Arnau simplement hagués estat un fil de seda al mig del camí. Va sentir el silenci i va ensumar la barreja de la por de la gent amb l’aire salobre que arrossegava la mar. Va notar el tremolor dels bastaixos i va percebre alens espasmòdics. Després el cel es va esquinçar amb el crit de la Mar i un mareig es va apoderar d’ell: una sensació fins i tot plaent que pugnava per cobrir el dolor de les seves ferides. I es va deixar emportar.

2

El somriure que va entreveure a la cara rodona de Joan el Navarrès no va apaivagar de cap manera el dolor que el va assaltar en despertar-se. L’Hug va moure un braç i va sentir el seu propi gemec, com si hagués estat un altre qui es queixés.

—No et moguis —li aconsellà el Navarrès—. T’esperen uns dies difícils, encara que segons el jueu no tens cap os trencat. Has tingut sort.

L’Hug va adonar-se de la situació: els embenatges li immobilitzaven una cama i un braç. En duia un altre que li passava de biaix per la cara i li tapava un ull. Recordà el cadafal, les execucions…

—Misser…? —La gola, seca i abrusadora, li va impedir continuar.

El Navarrès li va atansar un got d’aigua als llavis i l’hi va abocar amb compte. No se’n va sortir, neguitós com estava només de pensar que havia d’explicar-li la sort del seu amic.

—Misser Arnau? —va insistir l’Hug, entre estossecs.

El Navarrès no va voler contestar. Es va estimar més acariciar els cabells embullats del noi, que rebutjava l’aigua i intentava serrar els llavis, però la barbeta, trèmula, revelava que un nou dolor s’afegia al de les ferides.

Només havia estat allà una vegada: el primer dia de feina a les drassanes, quan l’Arnau l’hi va acompanyar i li presentà en Joan el Navarrès. L’Hug va reconèixer el lloc. Era l’habitatge del lloctinent, que tenia l’obligació de dormir-hi però que en realitat l’ocupava el seu ajudant, ja que ell vivia en una bona casa a tocar de la plaça de Sant Jaume. Malgrat la grandiositat de les drassanes, l’habitatge era petit: un sol pis, com tenien les altres botigues o magatzems, amb dues habitacions i una estança destinada a cuinar-hi i fer de menjador. Allà vivien el Navarrès, la seva dona i les dues filles, a més de dos gossos que a la nit corrien lliures per fer la vigilància.

L’Hug descansava en un racó del menjador, sobre un jaç de palla posat al damunt d’un llit que li havien fet expressament amb quatre posts els fusters de les drassanes. Els dies que va haver de fer repòs va poder contemplar les filles del Navarrès: dues boniques pubilles que corrien d’ací d’allà, però que mai no s’acostaven on era ell. «Els ho tenen prohibit?», es va preguntar més d’una vegada, quan les enxampava xiuxiuejant i mirant-lo de reüll. L’esposa del Navarrès i mare de les noies era qui l’atenia, en les comptades ocasions en què podia dedicar-li una estona.

Mentrestant, l’Hug acariciava ara i adés els caps dels gossos, ajaguts tothora al seu costat. Tan bon punt deixava de fer-ho, en el moment en què l’assaltava la culpa i tornava a serrar els llavis amb fermesa, un gos o l’altre recolzava el cap sobre el llit i gemegava com si volgués compartir el seu turment. «Per què vaig cridar el nom de misser Arnau davant del cadafal?», es maleïa. «Si no ho hagués fet, encara seria viu.» Les penes s’alleugerien quan el gos el llepava a la galta. Es coneixien de feia temps, amb els gossos. Si de dia, sortint de treballar, l’Hug intentava anar a veure la seva mare i misser Arnau, de nit el noi havia hagut de vèncer les pors i fer amistat amb els animals per saltar, de tant en tant, la tàpia de les drassanes, creuar tot Barcelona i arribar fins al convent de Jonqueres per veure la seva germana. Va renunciar a part del seu ranxo i, bocí rere bocí, va anar simpatitzant amb aquells gossos, fins que va aconseguir substituir la teca per les carícies i els jocs. Mai no el van delatar.

Van intentar visitar-lo alguns dels nois que carregaven boles per als presoners genovesos, tots impressionats pels rumors exagerats sobre el comportament de l’Hug davant del cadafal, però la dona del Navarrès els va fer fora sense contemplacions. Amb tot, si bé no va poder gaudir dels qui esperaven que els expliqués com havia lliurat aquella batalla amb el noble vestit de blau, sí que el va sorprendre la presència constant del genovès. «No hi ha cap vailet que porti la bola tan bé com tu —va dir amb el seu accent característic per justificar la seva primera visita, com si no tingués dret d’anar-lo a veure—, amb els altres no s’hi pot treballar.»

El mestre acomodava la bola a terra, seia al seu costat en una cadira i, després d’examinar les ferides i felicitar-se per com evolucionaven, sense demanar en cap moment l’opinió del noi, s’entestava a continuar les lliçons.

—El dia que torni a la meva terra, que confio que serà ben aviat —va anunciar—, no tindràs l’oportunitat d’aprendre el que t’haig d’ensenyar. No es pot comparar un mestre genovès amb un de català! —Aleshores alçava una mà tancant els dits, cap enlaire, i la brandava enèrgicament—. Per què et penses que el teu rei ens reté aquí?

I en aquelles sessions el genovès li parlava de les fustes:

—L’alzina i el roure, resistents, les millors fustes per als elements que patiran més tensió, el buc de la nau, la quilla, els timons… L’àlber i el pi per als taulons, l’arboradura, les antenes…

Aleshores li explicava com reconèixer-les; com utilitzar-les i treballar-les; com tallar-les i, el més important, quan fer-ho.

—Ha de ser fusta de bona lluna —l’instruïa—. La de fulla caduca, coincidint amb la lluna vella; la de fulla perenne, quan és lluna nova.

Aleshores l’Hug no només deixava de banda misser Arnau i les seves ferides, sinó que es permetia fantasiejar que arribava a ser un gran mestre, respectat com ho era el genovès fins i tot portant a coll una bola de ferro. I somiava viure en una bona casa, formar una família i que el saludessin pel carrer, tenir diners i ajudar la seva mare. Sobretot això: tornar-li la llibertat i el somriure que el guanter li havia robat. Com desitjava anar a aquella casa del carrer de Canals, rebentar la porta, i emportar-se la seva mare entre les queixes del guanter i la seva dona!

Mentrestant, amb el desig de llevar-se i començar a fer feina, escoltava com el mestre li parlava d’un follet que sempre estava present en la construcció dels vaixells.

—Piccin, piccin, piccin —afirmava el genovès posant-se els dits polze i índex a l’altura de l’ull, fent senyal de dir «petit, petit», com si intentés observar un gra de sorra atrapat entre els dos dits.

—Un follet? —es va interessar l’Hug, incorporant-se al llit.

—Sí, un follet que ningú no pot veure. Si el follet està de bon humor i ningú l’empipa, el vaixell navegarà bé; si s’emprenya…

—I què l’emprenya?

—Jo crec que la matusseria —va contestar el genovès a sota veu, com si li revelés un secret—, però estic segur que el que més el fa enrabiar són els mestres carregats de supèrbia, els que prescindeixen de l’art i menyspreen els perills del mar.

De nit, quan els gossos vigilaven les drassanes i ningú no l’acompanyava, i els roncs del Navarrès semblava que volguessin esfondrar els grans pilars que s’alçaven cap al cel, la ment de l’Hug se’n tornava a misser Arnau. «Per què?», es preguntava aleshores. «Qui era aquell noble per ordenar, allí mateix, sense judici, la decapitació de misser Arnau?» L’havia acusat de traïdor.

—Eren enemics acèrrims —li explicà un dia el Navarrès. L’Hug no es va atrevir a insistir-hi, però el genovès, que escoltava atentament, va preguntar:

—Enemic de misser Arnau?

—Sí. Fa anys l’Arnau va arruïnar la família dels Puig. Per això l’odiaven.

—Algun motiu devia tenir per fer-ho —va intervenir l’Hug per excusar-lo.

—Segur que sí. L’Arnau era una bona persona, no me l’imagino…

—I quan va ser això? —va inquirir el genovès obrint les mans.

—Ui, fa molt de temps! En Genís Puig és el fill d’un dels Puig que l’Arnau va arruïnar. Va haver de tornar amb la seva família a Navarcles i malviure sota la protecció del senyor del poble, en Bellera, després va esposar-se amb la seva filla, i d’allà…

—Però… —va intervenir l’Hug— com va poder aquest tal Puig executar misser Arnau sense judici?

—Diuen que el rei encara està malalt i pendent del seu encanteri, que ni tan sols no s’ha preocupat per l’execució i que ha ratificat els actes del seu ministre; que si deia que l’Arnau era un traïdor, devia tenir la raó. A més, han requisat tots els béns de l’Arnau per al tresor i això sempre complau els monarques.

—Tan important és aquest noble per influir en la voluntat reial? —va insistir el genovès.

—Sembla que sí. Fa dos anys, el rei En Pere va voler castigar el compte d’Empúries per una discussió sobre les terres d’un vescomtat. El comte presentà batalla als exèrcits reials amb les seves pròpies tropes, però a més va intentar comprar la seva seguretat i va pagar seixanta mil florins als francesos perquè vinguessin a ajudar-lo. Va ser el príncep Joan qui va plantar cara als francesos i els va expulsar de Catalunya. Ningú no es pensava que ho aconseguiria, perquè era apocat i tou de mena. Doncs bé, l’artífex d’aquesta victòria va ser, sense anar més lluny, el seu capità general: en Genís Puig, a qui va nomenar comte de Navarcles. D’ençà d’aleshores es va convertir en el seu conseller, el seu amic i ministre. Ni el rei, ni la reina, pel que se sent dir, discutiran les seves decisions, si més no en públic.

—I això els dóna dret a executar un ciutadà a Barcelona? —es va estranyar el mestre d’aixa.

—Sí —sospirà el Navarrès— i, contra l’opinió dels jutges i consellers de la ciutat, també han executat dos ministres del rei En Pere. I han torturat la reina i li han pres tots els seus béns, i asseguren que el rei no jurarà ni ratificarà les donacions que el seu pare va fer en vida, i això és el que més preocupa a molta gent. Tant els fa, a ells, un vell decrèpit que es dedicava a demanar almoina per als necessitats!

L’Hug i el genovès van fer un bot alhora i es van mirar el Navarrès, sorpresos.

—Sí, un vell decrèpit que demanava almoina. Això és el que em van dir de misser Arnau alguns dels ciutadans honrats d’aquesta ciutat després de fer la mateixa observació que tu, Domenico. Barcelona està acoquinada i aquí cadascú va darrere dels seus interessos.

—I la senyora Mar? —es va interessar el noi després d’un silenci tens. Si han requisat totes els béns de misser Arnau, la senyora no deu haver quedat en gaire bona situació.

—No li han deixat res, només el que duia posat… tret de les sabates. —El Navarrès va arquejar les celles i es va arronsar d’espatlles—. Mira si en són, de bergants, que la van deixar descalça. Per què deu ser?

—On ha anat? On és ara?

—A casa d’uns bastaixos que l’han acollit, uns parents del seu pare. Per cert, un d’ells es va interessar per tu en nom de la vídua d’Arnau Estanyol.

Van passar uns quants dies més i el metge jueu que havia fet cridar en Joan el Navarrès va donar permís a l’Hug perquè s’alcés del llit i tornés a treballar, però «sense esforçar-s’hi», va matisar. Malgrat aquella advertència i el braç encara adolorit, amb la cara sense els embenatges però amb una cicatriu vora l’orella de la qual presumia davant dels altres nois, l’Hug va carregar la bola, determinat a fer la seva feina. «Si treballes de valent, seràs un gran mestre d’aixa»; les paraules que el genovès li havia repetit tantes vegades durant la seva convalescència li ressonaven al cap.

Una nit que la lluna llambregava sobre el mar i il·luminava una ciutat sumida en la foscor, l’Hug va sentir la necessitat de visitar la seva germana petita. L’Arsenda devia estar preocupada, li havia promès que l’aniria a visitar regularment i feia molt que no complia. Feia temps que vivia reclòs a les drassanes. Ni tan sols anava a missa a Santa Maria de la Mar. «No passis pena que la Mare de Déu no t’ho tindrà en compte —el tranquil·litzà el Navarrès—, estàs impedit.» Aquell no era el motiu, pensava ell. Temia el que pogués trobar a fora… Potser els fills de puta dels Puig. I si, pel carrer, ensopegava amb el de blau? «La pròxima vegada no tindràs tanta sort», l’havia avisat. En recordar-ho, se li va encongir l’estómac. El matarien; si els va costar ben poc matar misser Arnau, ell encara valia menys. Ja hi estava bé, allà dins, amb els vaixells, els mestres i una tropa de xicots —els grans inclosos— que el respectaven i envejaven després de la seva proesa. Quan plegava de portar la bola, buscava algú a qui pogués donar un cop de mà. «Sempre que no sigui un altre mestre d’aixa —havia posat com a condició el genovès abans de donar-li’n permís—. T’espatllarien», va afegir somrient. L’Hug es va apropar als fusters de ribera, als serradors i als remolars, però sobretot als calafats, els que impermeabilitzaven les naus amb l’estopa, la brea que obtenien destil·lant la fusta del pi i la pega, el principal element per segellar, un residu del mateix quitrà. «Encara acabaràs fent de calafat en comptes de mestre d’aixa —el van provocar un dia que l’havien deixat remenar el quitrà i la pega al gran calderó on també afegien sèu—. Quina cara que faria el genovès!»

Aquella nit l’Hug va esperar que la respiració i la tos de tots els genovesos i ajudants es compassessin per aixecar-se sigil·losament. Dormien tots enxubats en un magatzem que donava al pati obert entre les immenses naus. Els gossos van brandar la cua fins i tot abans que creués l’espai que el separava de la tàpia que donava a l’exterior. Els va saludar i els va fer unes quantes festes abans d’enfilar-se, amb penes i treballs, i deixar-se caure a l’altra banda. La remor de les onades que llepaven, emmandrides, la sorra de la platja no es va alterar amb l’esclafit gairebé imperceptible de les avarques de l’Hug en caminar. Va rememorar l’Arnau: ell les hi havia regalat, amb una bona sola de cuir en comptes d’espart o fusta com les dels altres nois que tenien la fortuna d’anar calçats. «Eren del meu fill. Ja no li serveixen», li va dir en donar-les-hi. Amb la gola esgarrinxada, l’Hug va escoltar el silenci i va intentar treure’s misser Arnau del cap. Va escrutar la nit: en aquell lloc era inusual topar algú. A l’esquena quedava el mar, amb aquella franja platejada, regal de la lluna, trèmula a la superfície; a l’esquerra, els camps de cultiu escampats a la falda de la muntanya de Montjuïc; al davant, el Raval, el nou espai de la ciutat que es pretenia emmurallar, pràcticament deshabitat; i a la dreta, per darrere de la muralla antiga, el convent de Framenors. Més enllà dels monjos hi havia la Barcelona viva, l’únic lloc on es percebia la tènue resplendor d’alguna llum.

Es va dirigir a la platja, tot d’una tenia pressa, gairebé corria, només pensava en la seva germana Arsenda. Va voltar el tram final de l’antiga muralla, que moria al costat de Framenors, i es va trobar a la platja, passant entremig d’embarcacions posades en sec. Va escoltar la mar, el silenci i la brisa que bufava; va tremolar i maleí el fred. Anava vestit només amb la camisa, tacada de rovell de la bola del genovès. Li hauria agradat continuar per la riba i gaudir de l’oportunitat d’observar les barques fins a l’alçada de Santa Maria de la Mar, on podia pujar pel carrer de la Mar fins a la plaça del Blat i d’allà fins al monestir, però es va estimar més fer-ho pel barri dels terrissaires, poc poblat i on era menys probable de tenir la mala sort de topar els guàrdies: estava prohibit caminar per Barcelona de nit sense llanterna o foc, com feia ell. Va seguir el curs de la muralla vella. Va córrer i va saltar per fer-se passar el fred, i va fer el tomb a la ciutat fins a arribar al convent de Jonqueres, on la seva germana feia de serventa d’una monja que tenia un nom que no recordava mai. El que sí que tenia ben present l’Hug era que pertanyia a una de les famílies més influents de Catalunya, com les trenta religioses que vivien al monestir. Les monges eren de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa i gaudien d’uns privilegis difícils d’harmonitzar amb la clausura i l’estricta obediència de les altres religioses. Tenien cabals; el monestir disposava d’unes rendes abundants. No vivien en cel·les sinó que ho feien en una rastellera de casetes independents, algunes fins i tot amb finestres que donaven al carrer i petites capelles; eren propietat de cada religiosa i estaven construïdes a l’interior de la institució. Allí dins disposaven de l’atenció d’esclaves o de serventes com l’Arsenda. Tampoc no vestien l’hàbit, sinó que portaven una capa blanca i la creu de Sant Jaume en forma d’espasa damunt la roba de cadascuna. Tenien privilegis a l’hora de testar a favor de tercers que no fossin la comunitat mateix. Amb el permís de la priora, rebien visites, sortien al carrer i fins i tot dormien fora del convent, però el més important era que en qualsevol moment podien contraure matrimoni i penjar els hàbits.

L’Hug va deixar enrere l’església de Santa Maria del Pi i en poca estona va arribar al convent de Santa Anna, a l’extrem oposat a la platja. Allà s’acabava la ciutat. Va girar a la dreta i una mica més enllà es va plantar al costat del monestir de Jonqueres. L’església, el claustre i els altres edificis estaven disposats en una mena de triangle, dos costats del qual seguien el carrer i el torrent de Jonqueres, i el tercer, la paret que el separava de la muralla.

Sigil·lós, mirant tothora a dreta i esquerra, va continuar fins al carrer de Jonqueres, on hi havia el portal de l’església, una portella per la qual accedien els subministraments i les portes del darrere de diverses cases de les monges. La casa on servia l’Arsenda tenia una finestreta reixada que donava al carrer. Va cantar una cançoneta a tocar d’un dels finestrons. Ho va fer en veu baixa, atent a les ombres dels edificis de l’altra banda, amb por que hi aparegués algun llum; tenia la mirada clavada al final del carrer, en la unió amb la plaça de Jonqueres, on hi havia l’entrada principal del convent. L’Hug taral·lejava la cançó, apujava la veu i la tornava a abaixar de seguida, renyant-se a si mateix. Mig tancava els ulls, escrutant la foscor, i tremolava tant pel fred com per la por que el descobrissin.

Alguna vegada havia hagut de plegar veles sense veure l’Arsenda, però en general, per més esmorteïda que fos la seva sonsònia, la seva germana acostumava a despertar-se. Aquella tonada era la que cantava el seu pare quan tornava a casa, tant si venia d’un dels seus llargs viatges, com si havia sortit a fer un got de vi. Els dos germans es van criar al pit de la mare, primer l’un i després l’altre, i inconscientment van associar aquella musiqueta amb l’alegria, primer d’ella i més endavant també d’ells. En sentir aquella tonada, fins i tot havien sortit del llit en les nits més inclements, però un bon dia es va acabar. La mar es va empassar l’home.

Uns copets al finestró li van indicar que l’Arsenda el sentia. Ara venia la part més perillosa. Sempre es podia inventar alguna excusa si l’enxampaven al peu d’una finestra, però difícilment ho podria fer si, com en aquell moment, el descobrien enfilant-se al pedrís de la façana, que servia perquè, com que a la ciutat estava prohibit anar a cavall, els genets muntessin abans de sortir-ne per la porta de Jonqueres, o si el caçaven tot seguit, amb les mans i els peus aferrats amb força a les pedres com una sargantana, enfilant-se fins a la teulada plana de les casetes de les monges.

L’Arsenda va córrer cap a fora i va pujar per unes escales que sortien des del pati. La nena, amb la carona encesa per la correguda i una rialla, va rebre l’Hug en culminar l’ascensió.

—Per què has trigat tant a venir? —li va recriminar ella a tall de salutació.

L’Hug va intentar recuperar l’alè i va respirar profundament; després la va abraçar sense contestar. L’Arsenda havia tingut la precaució de pujar la manta amb què dormia. S’hi van embolcallar tots dos i van seure arraulits en una cantonada, amagadets.

—Per què? —va insistir la nena.

Va plorar en assabentar-se de la mort de misser Arnau. Es va interessar per les ferides del seu germà i els seus ulls grossos i foscos van brillar d’admiració en plena nit per la valentia i la gosadia de què l’Hug feia gala. No obstant això, va tornar a plorar en recordar la mare. L’Arsenda no sortia del monestir; l’Antonina tampoc no ho podia fer de cal guanter.

—Què has après des de l’última vegada? —va intentar distreure-la l’Hug, agafant-li la barbeta i obligant-la a alçar el cap.

Per fi li havien deixat fer pastes de nogat, li va explicar, uns dolços de farina, mel i nous, cuits al forn, va recordar al seu germà. També ajudava a fer aigua de roses o filava, tant lli com cànem. Encara no l’ensenyaven a brodar. Deien que havia de créixer, que podia malbaratar la tela.

—Et tracta bé la senyora…?

—Geralda —va ajudar-lo ella—. Sí. És molt manaire i exigent, i molt religiosa i aprensiva, però sí. Em permet escoltar a distància mentre ensenya a les nenes de les famílies riques de Barcelona, i després sol dedicar-me una mica d’atenció. I tu? Què m’expliques?

L’Hug li va parlar de les drassanes, de com s’esforçava, del futur que li esperava com a mestre d’aixa, de com ajudaria la mare.

—I a tu també —va afegir—. Augmentaré el dot de la…

—Geralda —va fer la nena, cansada de repetir-l’hi.

—Això mateix. L’augmentaré perquè trobis un bon espòs, el millor de Barcelona.

L’Arsenda va somriure, contenta.

—Calla! Tu tindràs la teva família —va dir a l’últim.

—No en dubtis, però mai no m’oblidaré de tu —va prometre l’Hug serrant-se més al cos de la seva germana, en una unió íntima, entranyable.

El malaurat dia que les ones van engolir el seu pare, ells encara dormien junts en una màrfega a tocar de la llar de foc. Els dies posteriors a la notícia, i fins i tot al cap de molt de temps, tots dos ploraven al compàs de les llàgrimes de la seva mare, que jeia sola a l’altra punta de l’estança. Ho feien abraçats i sanglotaven en silenci, intentant que ella no els sentís per no fer més gran la seva angoixa.

L’Hug va buscar aquell consol la segona vegada que es van trobar a la teulada de les monges, més d’una setmana després. Així que va sentir que li parlava amb veu trèmula, l’Arsenda li agafà el braç i li recolzà el cap sobre l’espatlla.

—Pensava que la gent em… No ho sé. L’altre dia els bastaixos van entrar a les drassanes un carregament de fusta que va arribar per mar, des dels Pirineus. La baixen riu avall, algun dia m’agradaria anar a veure com ho fan… —Per què li explicava d’on venia la fusta?—. Bé, de fet els bastaixos són els que, tan bon punt arriba la fusta, la traginen fins a les drassanes. Després de descarregar els troncs grossos, em van felicitar, gairebé tots, em van dir que havia fet bé, que havia fet allò a què ningú no s’havia atrevit; fins i tot els mestres i oficials de les drassanes ho van aprovar. Els nois de les boles m’aplaudeixen i encara ara em demanen una vegada i una altra que els expliqui com va anar. En Joan el Navarrès també està de part meva; ell era molt amic de misser Arnau. Però diumenge passat, a Santa Maria, molta gent em va mirar malament; uns quants de reüll, però els vaig veure, i uns altres a cara descoberta. Un mercader fins i tot em va empènyer en el moment d’anar a combregar. Després el guanter no va deixar que la mare s’entretingués ni un segon, la van estirar sense contemplacions. No vam poder dir-nos ni una paraula.

Va callar de cop. No li hauria de parlar d’aquelles coses, era petita. Què en podia saber, una nena, de tot allò? Ella vivia feliç entre els murs de Jonqueres. Menjava, la vestien i aprenia a fer coses, la dotarien i es casaria…

—T’has encarat al poder —li xiuxiuejà l’Arsenda dins la fosca, amb veu greu, seriosa, girant-se un pam cap a ell dins la manta.

—Que dius! —va saltar l’Hug, atònit—. Què en saps tu, d’això?

—Aquí, al convent, va passar el mateix. Una de les monges es va queixar del tracte que reben per part de la sagristana. La gran majoria de les velles hi estaven d’acord, ho sé perquè vaig sentir com ho discutien a casa de la Geralda, la meva senyora. Però només es va queixar l’Angelina. La priora va donar la raó a la sagristana i les altres van deixar de banda l’Angelina, ara gairebé ni li parlen. El mateix et passa a tu —va sentenciar.

—Odio els Puig —va afirmar l’Hug després d’uns instants de silenci en què va reconèixer que la seva germana tenia raó.

—No s’ha d’odiar —li recriminà l’Arsenda—. Jesús…

—Jesús va permetre la mort del pare! —l’interrompé ell. L’Arsenda es va persignar—. I la de misser Arnau.

—Tots morirem —insistí la nena amb serenor—. Deixarem aquesta vall de llàgrimes per passar a una vida eterna i feliç.

L’Hug sospirà.

—M’has de prometre que no odiaràs ningú. Has de perdonar.

L’Hug va guardar silenci.

—Promet-m’ho! —va exigir ella.

—T’ho prometo —va acceptar ell de mala gana.

Mai no va tenir la intenció de complir aquella promesa. Sempre havia treballat aferrissadament, però després del tracte que havia rebut a Santa Maria, ho va fer encara amb més afany, sempre amb el rancor a flor de pell, veient la ciutat tan a prop i tan lluny a la vegada. Ja no li importava que se li carreguessin les espatlles o se li estiressin els braços de tant portar amunt i avall la bola del genovès, com passava a alguns noi de més edat. Què se n’hauria fet, d’ell, si no hagués estat pel genovès? Era molt difícil entrar d’aprenent d’un mestre d’aixa. Però ara que ja tenia certs coneixements, potser ho aconseguiria. En Joan el Navarrès havia promès que l’ajudaria tan bon punt alliberessin el genovès. «Per la memòria de l’Arnau», va sentir l’Hug que mussitava.

Els judicis contra els ministres i favorits d’En Pere el Cerimoniós se succeïen i la reina Sibil·la continuava presonera en una torre situada extramurs, més enllà del portal dels Orbs, i el 8 de març de l’any 1387, el rei Joan, ja recuperat de l’encanteri que tan mal li havia causat, va jurar els privilegis, lleis i costums de Catalunya. No va confirmar, com ja havia avisat, les donacions que el seu pare havia fet els últims vint anys, amb la qual cosa es va guanyar el suport incondicional i l’homenatge de tots els qui havien quedat en precari. Per la seva banda, al cap de deu dies, les Corts Catalanes li van jurar fidelitat i el van nomenar comte de Barcelona.

Entre moltes altres disposicions, el rei Joan va nomenar lloctinent dels estats de l’Orient el vescomte de Rocabertí, que va donar l’ordre de preparar l’armada per salpar rumb a la Morea, als dominis catalans dels ducats d’Atenes i Neopàtria. La crida de l’armada reial va revolucionar les drassanes. Rems, veles, pavesos, cuirs, armes…, ho havien recomptat i preparat tot per a l’arribada dels vaixells, molts dels quals simples galeres comercials que s’armaven per a l’ocasió.

En una de les naus de l’arsenal s’ultimaven les feines per avarar la capitana de l’armada: una galera immensa de trenta rems per banda en què navegaria el vescomte de Rocabertí. L’Hug havia presenciat una vegada la cerimònia de lliurament d’una nova embarcació com aquella: vuit sacerdots i el bisbe van concelebrar la missa; hi eren presents el rei, els seus ministres i els consellers de la ciutat. Regals, menjar, festa i alegria. Al costat del genovès, l’Hug, amb la bola a les mans, va observar el buc immens de la nau desarborat; estava construït amb roure del bo, se’n va sentir orgullós perquè ell hi havia col·laborat. Va alçar la mirada al sostre de la drassana, cobert amb teulada de dues aigües: la immensitat de l’espai el va devorar un cop més, va empetitir-lo. Va percebre intensament l’olor de fusta polida, brea i pega; va sentir el repic dels martells, el xiuxiueig de l’aigua que abocaven sobre el carbó per corbar les posts i el carrisqueig dels xerracs.

—Santa Brígida! Així es dirà la capitana.

L’Hug i el genovès es van girar alhora. Darrere seu, una comitiva encapçalada pel vescomte de Rocabertí, el drassaner i els consellers de la ciutat, es dirigia a la galera. En Joan el Navarrès els acompanyava, sol·lícit.

—Avui ens premiaran amb unes bones monedes —li va dir el genovès a cau d’orella—. Així que les tingui, aniràs a comprar un bon vi. Aquesta nit beurem i brindarem per la Santa Brígida… i per la feina ben feta.

A l’altura d’on s’arremolinava el personal, el Navarrès va presentar la comitiva al mestre major. L’Hug el va veure parlar amb el vescomte i el seu seguici, mentre els altres escoltaven atentament la conversa. Assenyalava la galera i gesticulava amb les mans, simulava el mar, el buc, els remers i fins i tot el que semblava ser una tempesta. En el moment en què el mestre major va posar fi al perill i va estendre la mà, el vescomte va somriure obertament, les dents negres se li sobreposaven a una barba blanca; el mestre va separar la mà del cos fent-la vibrar subtilment, com si la galera navegués en aigües tranquil·les. Algú d’entre els presents va aplaudir. El genovès no s’equivocava: un majordom del vescomte de Rocabertí va donar una petita bossa al mestre major abans que la comitiva reprengués la marxa. Els oficials i aprenents els van obrir pas fins al vaixell, que s’aguantava apuntalat per sobre d’ells.

El mestre major va anar assenyalant al vescomte els mestres més importants, i ell els saludava amb una lleu inclinació de cap. Tot seguit, quan el noble ja departia amb algú altre, l’Hug va veure que el majordom s’atansava a qui havia tingut l’honor de rebre la salutació del seu senyor i el gratificava amb unes quantes monedes.

—Domenico Blasio, genovès —anuncià el mestre major—. Sa excel·lència hauríeu de mirar de convence’l perquè es quedi amb nosaltres quan aconsegueixi la llibertat.

—Que serà aviat —va augurar el vescomte en les primeres paraules que dirigia a algú d’ells.

—Confio que… —començà a dir el genovès.

Un crit el va interrompre.

—Gos!

L’Hug va saber qui era fins i tot sense veure’l; era el jove Puig, aquesta vegada tenyit de vermell, des de les calces de seda fins a la cara congestionada, que saltava d’entre la cort que acompanyava el vescomte i se li llançava a sobre, seguit del seu criat.

—Fill de puta! —va cridar just abans d’atrapar-lo.

L’Hug, que aguantava la bola del genovès, va donar-la sense pensar a en Roger Puig, que la va agafar, sorprès. L’òxid de ferro va tacar les mans i la cota vermella del noble, que va trigar uns instants a reaccionar i a deixar caure la bola a terra, cosa que l’Hug va aprofitar per buscar protecció darrere del seu mestre.

—Què passa? —va inquirir el de Rocabertí.

Mentre en Roger Puig es netejava el rovell de la cota a manotades, criat i soldats van atrapar l’Hug i el van presentar davant el vescomte.

—Aquest canalla —va bramar en Roger Puig, que encara s’espolsava la panxa amb les mans—, va ultratjar la meva àvia, Margarida Puig. Mereix un càstig.

Mentre escoltava el jove, el vescomte de Rocabertí també parava atenció a les paraules que el seu majordom li xiuxiuejava a cau d’orella. Va assentir lleument abans de parlar:

—Què vols fer amb ell? —va preguntar al noble.

—A les masmorres del castell de Navarcles tindrà l’oportunitat de penedir-se dels seus insults.

Un murmuri es va alçar entre els presents. L’Hug es va tornar pàl·lid i va forcejar per alliberar-se de les mans del criat, el mateix que li havia clavat la pallissa el dia de l’execució de misser Arnau i que ara l’havia tornat a bufetejar.

Joan el Navarrès hi va voler intervenir, però el drassaner el va aturar amb un gest enèrgic.

—Molt bé —va concedir aleshores el vescomte—. El tancaràs un any i després l’alliberaràs. Li donaràs aliment, el suficient, i no haurà de morir. Tu en respondràs.

—No… —va clamar l’Hug; els genolls li cedien, s’ensorrava.

—Que així sigui —va prometre en Roger sense donar cap importància a les queixes de l’Hug—. Els Puig us estarem agraïts —va afegir.

El vescomte començava a girar l’esquena a l’Hug quan va ressonar la veu del genovès:

—Us equivoqueu.

El noble no va arribar a tombar-se: va alentir el pas com si esperés una explicació, que no es va fer esperar.

—Aquest noi ha treballat de valent a la Santa Brígida. La nau porta alguna cosa d’ell, alguna cosa del seu esperit, com del dels altres mestres, oficials i aprenents. Si avui, el dia que se us presenta aquesta galera, la vostra capitana, no sou generós ni caritatiu, fareu empipar el follet. Què se n’ha fet, de la benevolència dels poderosos?

En Roger Puig va donar una manotada a l’aire i va esclafir a riure. L’Hug intentà aixecar-se.

—Quin follet? —preguntà el vescomte, encara d’esquena al genovès.

—Tots els vaixells en tenen un, senyoria —va contestar el mestre major assenyalant la immensa popa de la galera que s’alçava damunt dels seus caps.

—I què passa si s’enfada? —va demanar, malgrat que ja s’imaginava la resposta.

—La galera no navegarà mai bé.

—I fins i tot es podria enfonsar —va afegir el genovès.

—Us empassareu aquestes històries?

El vescomte va alçar una mà i va interrompre la queixa d’en Roger Puig. Després va guardar silenci.

—Estic segur —va dir a l’últim, tornant-se a girar cap a en Roger Puig, l’Hug i el genovès—, que la teva insigne àvia, el teu oncle i tota la teva família s’estimarien més assegurar-se que res no entorpeix la victòria de l’armada reial, que no pas castigar un bergant llenguallarg, sobretot si algú d’aquesta família forma part de la meva tripulació. O potser t’agradaria navegar sota aquests auspicis?

En Roger Puig va titubejar.

—El rei ja té prou problemes amb els encanteris que el deixen prostrat, només li faltaria assabentar-se que hem fet empipar el follet de la seva capitana per un pòtol imberbe. Deixeu-lo anar! —ordenà el vescomte directament als criats, i va continuar el seu camí sense esperar veure complertes les seves paraules, com si no existís la possibilitat que algú el desobeís.

I així va ser. L’Hug va quedar lliure.

«Deixeu-lo anar!» L’Hug ja havia sentit aquella ordre que el deixava en llibertat en dues ocasions. La seva mirada, aleshores, es va creuar amb la d’en Roger Puig, carregada d’ira. «La pròxima vegada no tindràs tanta sort», li havia advertit davant del cadafal. L’Hug va somriure. N’havia tingut. Li va fer l’efecte de notar la fúria d’aquella mirada i ja es disposava a acotar el cap quan va recordar el consell de l’Arnau: «No t’inclinis davant de ningú». Va respirar fondo, va serrar els punys i li va aguantar la mirada. Per darrere del noble transitava la comitiva que, de nou, seguia les passes del vescomte i del mestre major, però per a l’Hug allò només era una ombra que es movia sense sentit. Per davant, en Roger Puig tremolava, tenia les venes del coll i les temples inflades; se’l veia en tensió, colèric. L’Hug va esperar, amb la mirada ferma, fins que el noble va decidir seguir el vescomte.

—Hug. Hug!

La segona vegada va sentir com el sacsejaven amb força per l’esquena. Es va girar. Era en Joan el Navarrès. Va intentar dibuixar un somriure, però el posat adust de l’ajudant l’en va dissuadir.

—Has d’abandonar les drassanes —li va comunicar. L’Hug va fer un bot—. El vescomte no t’hi vol, amb els vaixells. Te n’has d’anar ara mateix. Aquestes són les seves ordres.

3

L’Hug va pujar en direcció al Raval, on construïen la nova muralla. Ho va fer sense pensar. «Amaga’t —li havia aconsellat en veu baixa el Navarrès, mentre un soldat del vescomte s’assegurava que es complís l’ordre—. Fes-ho com a mínim fins que en Roger Puig s’embarqui amb l’armada reial.» El genovès també li anava a dir alguna cosa, però l’emoció no el va deixar i li va acabar fent un llarg petó que li va deixar parlar la galta amarada de llàgrimes. Encara se les notava, tot i que potser eren les seves.

Per darrere de les drassanes, entre la Rambla i la nova muralla que havia ordenat bastir el rei En Pere, creixia un extens barri, el del Raval, que s’anava poblant a mesura que s’aixecaven construccions que no cabien a la ciutat o que no convenia que s’hi alcessin: el monestir de Sant Pau del Camp; l’hospital de Sant Llàtzer per a leprosos; el gran monestir de les Carmelites, amb dos claustres, que donà nom al carrer del Carme; l’hospital d’en Colom, del qual el seu carrer també va agafar el nom: el de l’Hospital; el convent de les Dominiques, al costat de l’hospital d’en Colom; un altre petit hospital: el d’en Vilar; el convent de Sant Antoni Abat, o els de Montalegre i Natzaret… N’hi havia tants, de convents, esglésies i monestirs, a Barcelona, que Pere el Cerimoniós va prohibir la construcció de nous edificis religiosos i l’ampliació dels que ja hi havia. Si continuaven a aquest ritme, sostenia el rei, Barcelona quedaria orfe de ciutadans útils per a defensar-la i conservar-la.

Al encontorns d’aquests monestirs i hospitals del Raval, van créixer nuclis de població, la gran majoria humils; molt d’ells, caus de misèria. Amb tot, la zona habitada del nou barri —la part que anava del carrer del Carme cap amunt— tenia una superfície ínfima; la resta del tros, el que quedava entre la muralla nova i el mar, es dedicava a horts i a camps de cultiu.

Per aquests horts i barraques escampades on malvivien els indigents deambulava l’Hug una tarda del mes d’abril de l’any 1387. El sol de primavera, que anunciava l’arribada de la calor i la bonança, tan celebrat a les drassanes perquè indicava l’inici de l’època de navegació, va recordar al noi quina era la seva nova, i precària, situació. L’Hug va buscar el mar amb la mirada: quedava enrere. Havia canviat la remor de les onades, l’alegre tràfec dels arsenals, dels pescadors o dels mariners a la platja, per l’angoixa d’unes terres reblertes d’hortalisses que creixien sense fer soroll, lentament. Va intentar flairar la mar, però una bafarada d’adob pestilent li va fer obrir els ulls… i el pensament. Ho havia perdut tot. I feia poc es pensava que l’acompanyava la sort… «Estúpid!», es recriminà en veu alta. Ja no arribaria a ser ni mestre d’aixa ni calafat. Somnis i il·lusions arruïnades pel caprici d’un noble envanit.

Estava indecís. No sabia què havia de fer ni si s’havia d’amagar. No creia que en Roger Puig el perseguís: per què s’hauria de preocupar algú de la seva classe per un pòtol imberbe com ell?, o era un bergant…? No recordava l’últim insult del vescomte. En Roger Puig no trigaria a salpar amb l’armada reial, vestit… d’or?, i amb l’espasa al cinyell. «Així t’ofeguis i els peixos se’t mengin!», li desitjà l’Hug, i va decantar el cap en pensar en els peixos… «Vés amb compte, Roger Puig! Allà sota hi ha el meu pare, i la mar no en sap, de llinatges.» Aquesta idea el va animar.

Es va encaminar cap al convent de les Dominiques i l’hospital d’en Colom. Els pocs carrers que hi havia al Raval eren llargs i rectes, a diferència dels carrerons enrevessats que s’obrien a l’interior de la ciutat. Els edificis, per la seva banda, no tenien aquells ponts o arcs habituals que sobrevolaven els carrers per unir-los i aprofitar el poc espai urbà, i que feien possible recórrer Barcelona d’un extrem a l’altre sense trepitjar el terra. Tot això s’acabava a les portes de les antigues muralles, la de la Portaferrissa i la de la Boqueria, a partir de la qual, passada la Rambla, s’iniciaven les dues vies més importants del Raval: la del carrer del Carme i la de l’Hospital.

L’Hug va enfilar pel carrer d’en Robador, que començava a les primeres cases i on ja hi havia tràfec de persones, fins a topar amb el de l’Hospital, on moria. A mà dreta quedava el convent de les Dominiques, i més a tocar el d’en Colom: un edifici senzill amb coberta de dues aigües i una esglesiola amb campanar adossat. A les portes de l’hospital, s’hi acumulaven bastants persones, la majoria de les quals, per l’aspecte que tenien, freturoses.

Havia sentit parlar a misser Arnau de l’hospital d’en Colom. Atenia una desena de malalts pobres i uns deu nens abandonats. Sota les ordres de l’administrador hi havia col·lectors d’almoines que, un dia rere l’altre, demanaven pels carrers pa per a l’hospital —eren els donats: homes o dones que, tot i no ser religiosos, es donaven al servei d’una comunitat—, a més de serventes i dides per als lactants. Tots ells constituïen el personal de l’hospital d’en Colom, semblant, en la seva composició, als altres hospitals de la ciutat. «I els metges?», recordava haver preguntat l’Hug després de l’explicació de misser Arnau. «Allà no n’hi ha, però tots els metges de Barcelona tenen l’obligació d’acudir als hospitals, gratuïtament i per torns setmanals, a guarir els pobres. Així ho va ordenar fa molts anys el rei En Pere. Si no ho fessin, perdrien la llicència per exercir la medicina.»

L’Arnau també li assegurà que l’hospital d’en Colom disposava de bastants recursos i que acostumava a sobrar pa, que es lliurava als pobres. L’Hug va tornar a mirar la gent que s’amuntegava a les portes de la institució i va notar que salivava. Aquell matí no havia esmorzat per la visita del vescomte a les drassanes. Es va ficar entre l’última fila, i aviat va notar la presència de persones darrere seu. No es va voler girar. Potser li donarien un rosegó de pa, però… I després què? Tindria alguna cosa per menjar aquella nit, o l’endemà? Una suor freda li va recórrer l’esquena i li humitejà desagradablement els palmells de les mans. No sabia què podia fer ni de què viuria.

Va oblidar les seves cuites tan aviat com es van obrir les portes de l’hospital i van aparèixer dos donats carregats amb una cistella. Tot d’una, homes i dones, vells o joves van començar a lluitar per aconseguir el millor lloc. A l’Hug el va atrapar la marea. Crits, empentes, travetes i algun cop aïllat es van succeir tan aviat com els donats van començar a repartir el pa. Després d’una bona estona d’aguantar empentes, ja li quedaven poques files per arribar davant i desitjava aquell pa. Tenia gana, i per un moment va témer que els crostons que hi havia a la cistella s’acabessin. Va córrer el rumor, va augmentar el nerviosisme i també la violència. L’Hug va empènyer els que el precedien sense cap mena de contemplació. Intentava superar-los quan li van engrapar una espatlla. Va donar un cop fort amb la mà enrere. Ningú li prendria el lloc! Va empènyer, no avançava; no podia. Una altra mà el va agafar per l’altra espatlla. Ho va pressentir. Eren mans grosses, fortes, impròpies d’aquell grup de desheretats que l’envoltava. No va voler mirar. Es va llançar a terra i va intentar alliberar-se’n. La cridòria es va fer més forta. Va sentir les ordres del criat d’en Roger Puig mentre s’esmunyia de quatre grapes entre les cames de la gent i s’escapolia; també va sentir els crits dels que deixava enrere i es pensaven que el criat, en la seva persecució, pretenia saltar-se la cua i robar-los el pa.

—Surt d’aquí, pocavergonya!

—Lladre!

—Demana menjar al teu senyor!

L’Hug va rebre puntades de peu i cops al cap, però va continuar avançant de quatre grapes, arrossegant-se, clavant queixalades als tous de les cames que no li obrien el pas. Va arribar a la primera fila, on hi havia els donats. Els que esperaven el seu torn van voler impedir-li el pas, però els va esquivar, va avançar a la gatzoneta i es va colar a l’hospital. Un dels donats el va seguir amb la mirada, va fer una ganyota, va arronsar les espatlles i va continuar repartint pa. Ningú més no hi va parar atenció.

El noi va córrer com un boig fins que es va trobar al centre d’una nau allargada. Vinclat, amb les mans als genolls, es va aturar un moment per recuperar l’alè. Va mirar cap a l’entrada: res. El batibull de l’exterior semblava que es dissipava en aquell ambient: llits precaris a banda i banda, alguns ocupats per dos malalts. La majoria estaven en silenci; els que no, es queixaven fent uns crits lànguids. Va respirar fondo. Una dona rodanxona se li va atansar.

—No hauries de ser aquí —li recriminà en veu fluixeta—. Si vols pa…

—Em persegueixen —va gemegar l’Hug just en el moment en què augmentaven els crits més enllà de la porta.

La dona es va permetre un instant per jutjar-lo.

—Vine, segueix-me —li ordenà.

Van sortir per una porta lateral que donava a un pati on jugava un grup de nens. Van creuar, de pressa; la dona indicava silenci amb un dit rígid sobre els llavis a les dides que alletaven uns menuts. A l’altra banda del pati, va obrir una porta amb una de les claus que duia en un gran manat que li dringava al cinyell i va indicar a l’Hug que hi entrés. «La bodega», va pensar ell, més per l’aroma que no pas perquè ho pogués veure en la penombra. L’espetec de la clau en tancar des del pati va ressonar estrepitosament a l’interior. Per què el deixava allà dintre? L’única llum que entrava ho feia a través d’un finestró que hi havia a la mateixa porta.

L’Hug va agafar una galleda vella, s’hi va enfilar i va treure el cap a temps per veure com la dona grassa gesticulava davant d’un home ben vestit. Tots dos van mirar cap a la banda on era ell i van desaparèixer cap a l’interior de l’hospital.

—No! —va cridar el noi. Va intentar obrir, en va. Va observar el pati. Una de les dides també feia que no amb el cap—. No! —es tornà a queixar l’Hug.

Al seu costat, va entreveure una rastellera de tines i forats excavats al terra de roca. Més enllà, va intuir l’ombra d’unes bótes. No semblava que hi hagués cap porta o finestra. Ho va comprovar, a les palpentes, queixant-se primer, gemegant després. Va acabar potollant entre els arreus. L’havien tancat! Va tornar a mirar a través del finestró just en el moment en què la majordoma, l’administrador i el criat d’en Roger Puig creuaven el pati amb resolució. Estava atrapat! Va baixar de la bóta i va buscar alguna cosa. Però quina? Va trobar un pal tan robust com un rem dels bons. «Ja anirà bé.» El va agafar i el va entravessar al tirador de ferro de la porta. «I ara què?» El soroll de la clau al pany i els cops a la porta del pal que impedia que entressin es van confondre amb els crits i els insults del criat d’en Roger Puig el dia que l’havia atonyinat, que en aquell moment ressonaven en la memòria de l’Hug. Tornaria a caure a les seves mans.

—Obre, noi —va sentir a través del finestró—. No et farem mal.

No era el criat. L’Hug reconeixeria la seva veu fins a l’infern.

Tot seguit va canviar la persona que li parlava des de fora.

—Et mataré!

Aquest sí! L’Hug es va posar a tremolar. Ho faria, no en tenia cap dubte. El mataria. I ningú no ho sabria, i… Va agafar un altre pal, una mica més lleuger però igual de dur i, en la foscor, va recolzar-ne la punta al travesser de l’ampit del finestró.

—Com més triguis a entregar-te…! —va començar a amenaçar el criat d’en Roger Puig.

«Ara!»

L’Hug va travessar el finestró amb el pal amb tota la força de què va ser capaç. La fusta li va transmetre el cruixit d’algun os; el dels ulls, va desitjar: el pal havia sortit en direcció ascendent. Mentre se succeïen els crits i els gemecs, va aprofitar per desbarrar la porta, la va obrir amb força i va escapolir-se esquivant el cos del criat, que jeia a terra. Va veure com sagnava amb abundància entre els dits de les mans, es tapava la cara. Ja estava a punt de creuar el pati, però es va aturar i es va girar. L’administrador i la mestressa, que atenien el criat de genollons, el van mirar atònits, com si fos un fantasma.

—Puta! —va cridar amb una veu que li sortí aguda com un punxó, com si volgués descarregar en aquell insult la tensió que havia patit.

Després va fugir. Va creuar el pati cames ajudeu-me i la nau on hi havia els malalts i va córrer tot el carrer de l’Hospital en direcció contrària a la ciutat, fins que va superar l’hospital de Sant Llàtzer. Es va aturar i es va desviar a les rodalies de la porta de Sant Antoni, a la muralla nova: allà hi hauria guàrdies.

Aquella zona tornava a estar deshabitada; al voltant d’on s’internaven els leprosos, la gent ni tan sols hi aixecava barraques. L’Hug, que es pensava que estava sol, es va endinsar en un hort i va furtar dues cebes encara verdes. Era conscient de la pena a què el podien condemnar si el detenien i no tenia diners per pagar la multa, com era el cas, però va foragitar aquesta possibilitat del cap quan va notar el regust amarg i la textura corretjosa de les cebes. Quina multa li podien posar per menjar aquella gasòfia? Va caminar sense rumb, mastegant amb força els trossos de ceba que aconseguia arrencar a queixalades. Va pensar en la seva mare i en cada vegada que havien parlat a la plaça de Santa Maria de la Mar, sortint de missa. Ella somreia davant dels projectes de l’Hug, i l’abraçava fort, ben fort. «D’alegria», li deia que plorava, «d’alegria, fill». I aleshores el tornava a abraçar tan fort tan fort que li tallava la respiració, però ell no es queixava; li agradava. Com li confessaria que els seus somnis s’havien esvaït? La decebria. Ploraria… aquesta vegada de tristesa. I seria culpa seva. Es faria vella fent de serventa a cal guanter.

Amb el coll irritat, va buscar aixopluc sota unes deixalles de fusta que algun dia devien haver format part d’una barraca, ara abandonada. Va seure a terra i es va preparar per llençar ben lluny el que li quedava de la segona ceba, com si volgués apartar les seves penes, però va rectificar i la va deixar al seu costat. Va pensar en l’Arsenda: ella també s’enduria un disgust, tot i que això no afectaria el dot que li proporcionaria aquella punyetera monja que tenia un nom del qual no es recordava mai. L’Arsenda es casaria amb un bon home.

A poc a poc es feia fosc. Que bonica que era aquella llum de tons vermellosos sobre el mar! L’Hug va intentar trobar-hi alguna semblança amb els horts i camps que s’estenien davant seu. Com podia ser bonica la llum del capvespre sobre un camp de cebes? Es va permetre fer un somriure que va acabar en una rialla. «Cebes!» Aquesta vegada sí que va llençar la segona tan lluny com va poder. Després va sospirar i al cap de poc la son va posar el punt final a un dia de terrible tensió.

Es va despertar amb les primeres albors del dia i es va trobar descalç. Les hi havien robat! Les seves meravelloses avarques amb sola de cuir. I no se n’havia adonat! Va mirar al seu voltant, intentant recordar si s’havia descalçat abans d’adormir-se. No, estava segur que no ho havia fet. El que sí va veure va ser una ceba. Li havien canviat les sabates per una ceba! El devien haver estat espiant el dia anterior i havien vist com la llençava…

—Malparits! —va cridar sortint de dessota les fustes, amb la ceba a la mà alçada, amenaçant l’univers.

—Per què crides, vailet? —La veu venia del darrere. D’un vell que treballava un altre hort, va adonar-se l’Hug—. Què hi tens, a la mà? —el va sorprendre. Tenia la ceba a l’alçada dels ulls, el braç encara mig aixecat—. Lladre! —va bramar aleshores—. Atrapeu-lo!

L’Hug va arrencar a córrer. Encara no havia fet dues passes que trepitjà una pedra. Un dolor punxant el va paralitzar. Va caure a terra. El vell s’acostava, armat amb l’aixada, carranquejant, boquejant per trobar l’aire que li faltava per clamar socors. L’Hug es va aixecar. Tot això per aquell miserable botí?! Va mirar la ceba, la va ensenyar al vell, acostant-s’hi, i la va deixar al mig del camí. Va pregar al cel que l’home es conformés amb la devolució; després va fer una reverència al pagès, com les que feia quan anava amb misser Arnau i es va girar decidit…

—De què li servirà, al vell Narcís, una ceba arrencada i graponejada per un lladre?

Dos homes el van agafar amb tanta força que es va pensar que li trencarien els braços.

—Jo no… —va queixar-se mentre l’arrossegaven; així que el vell el va tenir a tocar li va etzibar un cop brutal amb el pal de l’aixada.

—No el mateu, Narcís. Ens anirà ve que ens serveixi d’exemple per a tota la trepa de marrecs que no ens respecten els horts.

—Tens diners per pagar totes les cebes que has robat? —li preguntà un dels homes després de sacsejar-lo amb violència. Se li va atansar a la cara com si tingués intenció de mossegar-lo, i va escopir-li les paraules talment com una bafarada fètida.

—Només n’he agafat dues… —va intentar defensar-se l’Hug.

—Menteixes! —va etzibar l’altre.

—On tens la colla? T’han deixat sol?

—Pagaràs per tots!

—Tens diners? —El van tornar a sacsejar.

—No —repetia l’Hug una vegada i una altra.

La comitiva va sortir de la Casa de la Ciutat —seu del Saló de Cent i lloc de reunió dels representants de Barcelona—, va girar i va arribar fins a la plaça de Sant Jaume. L’Hug no va arribar a reconèixer els furts que injustament li imputaven, però sí que ho va fer respecte de les dues cebes que no es va acabar ni de menjar, de manera que, sotmès a judici de prohoms, el van sentenciar en un tancar i obrir d’ulls tres dels consellers de la ciutat. Van fer pujar el noi vestit únicament amb unes calces, l’esquena a l’aire i les mans lligades al davant, damunt d’un ruc i el van escobar.

—No us excediu en el càstig —van recomanar els consellers a l’algutzir agafant-lo per banda.

L’Hug va recordar aleshores la pena que la ciutat havia imposat a un llengut que havia insultat Jesucrist Nostre Senyor en una discussió calorosa, perquè si l’hagués insultat a dretcient, hauria merescut la mort sense possibilitat de perdó. En aquell cas, al blasfem només li van travessar la llengua amb una vara de ferro i, lligat damunt d’un ruc, potser el mateix, el van passejar per tot Barcelona mentre pregonaven el seu delicte i els ciutadans l’insultaven, l’increpaven, l’escopien, l’apedregaven, i, a més, el colpejaven amb tripes de bou farcides d’excrements. L’Hug va rememorar la imatge d’aquell home, amb la boca oberta, ensangonada, rebent fems a la cara. Després de recórrer els carrers, el van encadenar a la picota, a la plaça de Sant Jaume, empastifat. I si a ell, en comptes de fuetejar-lo, decidien colpejar-lo amb tripes de bou plenes d’excrements? L’Hug estava arronsat sobre el ruc, a pèl, els testicles aixafats per l’os punxegut de la creuera de l’animal, aterrit per aquella visió del blasfem que s’ennuegava amb la seva pròpia sang i els excrements que li entraven a la boca oberta amb un fus de fusta. Aleshores va notar un fort cop a l’esquena. Es va girar: cordes de cànem! Va agrair la clemència en el moment que el crit «lladre de cebes!» va donar el tret de sortida al seu escarn públic.

Van tenir l’Hug pràcticament tot el matí recorrent els carrers de la ciutat sota el sol de primavera. De la plaça de Sant Jaume a la catedral. D’allà a la plaça del Blat i a Santa Maria de la Mar. El Born, Santa Clara, la platja, la llotja, que era la seu del Consolat de Mar, el convent de Framenors, les drassanes…

Dos soldats obrien pas i cridaven a viva veu els ciutadans perquè presenciessin la vergonya de l’Hug, com si no n’hi hagués prou amb l’exèrcit de quitxalla cridanera que l’anunciava corrent i bramant al voltant del ruc. Mentre l’assotaven amb unes cordes que ja li havien encetat aquelles espatlles joves, l’Hug es va convertir en el blanc d’insults i escopinades; també es va escapar alguna pedra, però els algutzirs de seguida posaven a ratlla les pedregades.

En passar pels carrers del barri de la Ribera, on vivia la gent de mar, després de Santa Maria, a mesura que la comitiva s’aproximava al Rec Comtal, els rostres contrets dels homes i les dones que l’escridassaven, l’assenyalaven o es reien d’ell es van transformar en una massa borrosa indefinible. Gairebé va deixar de sentir les fuetades de la corda a l’esquena i va desaparèixer la preocupació per si el descobria en Roger Puig o algun dels seus esbirros. Ja tant li era. L’Hug va tancar els ulls i entre el xivarri i el guirigall va pregar; va pregar a la Mare de Déu i li va suplicar que la seva mare no fos testimoni de la desgràcia que li havia caigut.

—La pròxima vegada farem servir un bon fuet de cuir —el va advertir l’algutzir en descarregar-lo del ruc, de nou a la Casa de la Ciutat. El va deslligar i li va tornar la camisa—. Abans renta’t —li recomanà en veure que el noi se l’anava a posar. L’Hug va dubtar, atordit—. Vés al mar. És tot per a tu.

Encara va haver de patir alguns insults mentre recorria els carrers que separaven la Casa de la Ciutat de la platja, però aquest cop, sense algutzirs, sense ruc ni cordes, amb l’esquena sagnant, van ser més els que estaven a favor seu que no pas els que l’escridassaven.

—Calla! Deixa’l estar, al noi! —va intervenir una donota davant d’una altra que insultava l’Hug al carrer del Regomir, a l’alçada de la fleca—. Ja ha pagat la seva culpa. És la gana el que els fa robar cebes. Té, vailet —va afegir, i va arrencar un crostó del pa acabat de coure que portava.

Pa de cigrons amb una mica de farina blanca. L’Hug va devorar aquell mos sense tenir temps d’assaborir-lo. Va arribar a la platja i sota la mirada d’alguns mariners i treballadors, va esmunyir-se entre les barques fins a arribar a la llongada, on trencaven les ones, emmandrides. Feia bo, un dia temperat, assolellat i net de vent. Malgrat les condicions, es va endinsar a l’aigua freda amb recel, i abans fins i tot que li arribés a la cintura, va submergir l’esquena i va notar una coïssor esgarrifosa. Així es va quedar fins que la coentor va amollar. Tenia sort, s’havia arribat a felicitar a les drassanes, de salvar-se de la presó al castell del noble. Després, quan passava pel Raval, en va tenir dubtes, però en aquell moment… En dos dies el món se li havia ensorrat. Amb tot, els Puig no l’havien descobert; hauria estat difícil que ho haguessin fet en aquell esquitx de ruc i amb el cap ocult sota els qui flanquejaven el seu pas, amuntegats en fileres. Tampoc no l’havia vist la seva mare, n’estava segur. Va clavar la mirada a l’horitzó, immens, imponent. Cebes. «Sí, home!»

Va sortir del mar amb la pell de gallina pel fred i es va afanyar a posar-se la camisa.

—Eixuga’t abans, mosso —l’aconsellà un calafat baix i barbut que li va llançar un drap. Després s’hi va acostar per mirar-li l’esquena—. Has estat de sort —va afegir—, no s’hi han acarnissat.

—Sort? —no va poder reprimir l’Hug.

—Sí. Tu ets el que es va barallar en l’execució de misser Arnau? —va preguntar, encara que allò no era sinó una afirmació—. Valent. Insensat però valent. Haurien d’haver estat els consellers els que reclamessin justícia als nobles, però estan més preocupats per assemblar-s’hi que per defensar els ciutadans, i ara sense el rei En Pere… —Va fer espetegar la llengua i va deixar la frase en l’aire per avisar a crits un tal Andreu, que va treure el cap d’entre les barques—. Porta el remei per a les ferides —li ordenà.

La platja de Barcelona estava delimitada per bogues que assenyalaven les zones destinades a les barques de pesca, separades de les altres, on es construïen vaixells a la intempèrie. L’espai devora mar al davant de l’antiga porta romana del Regomir n’era una, la més antiga de Barcelona. Disposava d’una modesta construcció al costat dels porxos, anomenats les Voltes dels Fusters, on s’emmagatzemaven veles, pals, antenes i aparells, però les naus es treballaven a la platja, com ho feien l’Andreu, una mica més gran que l’Hug, i en Bernat, el seu pare: aprenent el primer, mestre calafat el segon.

Va ser el mateix Bernat qui li va untar les ferides amb un ungüent, que va revifar la coïssor que havia patit amb l’aigua salada. Mentre les hi guaria, s’hi van atansar alguns treballadors; tots sabien que l’havien escobat; i encara més, tots semblava que sabien allò del dia de l’execució de misser Arnau.

—Tu ets fill d’en Maties Llor, oi? —va inquirir un d’ells, vell, geperut, rebregat i torrat pel sol—. El Xiulaire, l’anomenaven; sempre xiulava el teu pare. —Va deixar anar un grall com un somriure—. Quina llàstima. Com està la teva mare?

—Bé… —va titubejar l’Hug.

—Un dona molt bonica —va afegir el vell.

—I tu —va intervenir un altre—, també seràs mariner?

Mariner? L’Hug va fer que no amb el cap com si no gosés expressar-ho en veu alta. El seu pare… sempre deia que el mar era meravellós. «Com una dona bonica que et bressola», assegurava. «El millor de què puc fruir… després de tu», es retractava si veia que la mare l’escoltava i feia una ganyota. Després, tots dos sols, en una conversa que plantejava com si fos d’home a home, aconsellava el seu fill: «Però mai no existirà cap dona tan capriciosa i que s’arribi a enfurismar tant com la mar, Hug. Vés amb compte amb ella». El noi no va arribar mai a saber com en podia arribar a ser, de capriciosa. «Promet-me que tu mai no te n’aniràs al mar com ell», li va pregar la seva mare el mateix dia de l’enterrament, assenyalant el taüt. Ho va prometre.

—Coneixes el carrer del Regomir? —La pregunta de qui devia ser mestre d’aixa, per l’eina que agafava amb una mà, va despertar l’Hug dels seus records.

El noi va dubtar, atordit.

—Sí, home, el carrer per on has baixat fins a la platja! —va assenyalar l’Andreu.

—Ah!

—Doncs vés-hi i busca la ferreria d’en Salvador Vinyoles —va ordenar el mestre d’aixa—. Li dius que véns de part meva, d’en Joan Pujol, i que et doni els claus que li he encarregat. Au va, que ja trigues! —el va apressar.

Aquells claus i dos encàrrecs més que va fer als calafats abans d’acabar el dia li van proporcionar un rosegó de pa, una escudella de gallina amb verdures i un bon got de vi que l’Andreu li portà a la platja. També li van permetre dormir a recer d’una de les naus que estaven desmantellant.

L’Hug va viure entre la gent del mar i va dormir aixoplugant-se entre les embarcacions, cuitant a amagar-se tan bon punt percebia el llambreig dels vestits dels nobles o sentia els rumors i preparatius que sempre precedien a la seva arribada. Visità l’Arsenda. No es va atrevir a confessar-li que ja no treballava a les drassanes. Li va haver d’explicar per què anava descalç, al·legant que havia extraviat les sabates. «Les deixes un dia en un lloc i l’endemà ja no les hi trobes…», li havia dit. Al cap d’un quant temps, el recel del guanter arran de l’enfrontament de l’Hug amb els Puig va minvar i mare i fill van recuperar aquells moments de conversa a corre-cuita que tenien els diumenges, a la sortida de Santa Maria de la Mar. A l’Antonina tampoc no n’hi va dir res, de les drassanes. No hauria sabut com explicar-l’hi. L’angoixa que el rosegava per haver de dir mentides es va difuminar, això no obstant, per l’actitud de totes dues: ni l’una ni l’altra qüestionaven la seva situació, tot i que va pagar haver enganyat la seva mare amb el dolor que va desencadenar amb les seves mans, en abraçar-lo, acariciar-lo i fregar-li l’espatlla nafrada.

També va arribar-se a les drassanes en diverses ocasions. El tràfec era constant i la palissada de fusta que s’alçava davant de la façana marítima per protegir-la de l’onatge, tant estava alçada un dia com desapareixia l’endemà per obrir el pas fins a la platja. Els bastaixos descarregaven fusta i transportaven els arreus. Mariners i mestres armaven galeres. No hi havia ni rastre del genovès. No el va arribar a veure, ni a ell ni a cap dels altres que anaven amb les boles amunt i avall. Potser havia fet cap al seu país. Qui sí va veure, en la distància, va ser en Joan el Navarrès. Van intercanviar una mirada i van somriure. L’Hug se li va adreçar.

—I el genovès? —li preguntà després de saludar-lo amb la mà.

—Ha recuperat la llibertat.

Tots dos van mirar la mar, com si el veiessin en la llunyania.

Un dia, l’Andreu el va avisar que al Raval preguntaven per ell. «El criat d’un noble —va dir a l’Hug—. És cert que li vas esberlar el cap?» Van riure amb aquella història, però l’amenaça va fer forat, de manera que a partir d’aleshores l’Hug va evitar aquella zona de Barcelona. La prudència, però, li va servir de ben poc. Va intentar no topar el noble i el criat que recorrien el Raval, però van ser nobles i criats qui van anar fins a les drassanes del Regomir. L’Hug ja havia passat per allò en altres ocasions; fins i tot havia acompanyat el seu pare a enrolar-se, així que no li van estranyar els esdeveniments que es van viure diumenge, després de l’anunci que l’armada reial salparia cap a la Morea.

Sortien de missa de Santa Maria de la Mar i el so de les trompetes anunciava la comitiva que arribava des de la catedral: el rei i el seu lloctinent a l’Orient, el vescomte de Rocabertí, el bisbe i els altres prebosts de la seu, cavallers i nobles, tots amb els estendards degudament beneïts; els consellers de la ciutat, prohoms, la resta del seguici i, a la cua, el poble de Barcelona, al qual s’afegiren els fidels que sortien de Santa Maria. Mentre els heralds vociferaven i cridaven la gent a enrolar-se a l’armada reial, l’Hug va reconèixer en Roger Puig, que caminava al costat del seu oncle, el comte de Navarcles, per davant dels nobles. Va buscar el criat entre el seguici i no li va costar reconèixer-lo, per la bena que portava de través a la cara. Va fer mans i mànigues perquè la seva mare no notés la tremolor que li recorria el cos.

—Recorda la teva promesa —li digué ella, que confonia la inquietud del seu fill, abans d’acomiadar-se i tornar a cal guanter—: no signis per anar-te’n a la mar.

La comitiva va deixar enrere Santa Maria i va arribar fins a la plaça que s’obria davant de la llotja, a peu de platja, al costat de les drassanes del Regomir, on treballava l’Hug, i allí mateix, on s’havia instal·lat una llarga taula coberta d’una tela carmesina en què destacava l’escut reial brodat en or, el mateix rei va cridar els ciutadans a enrolar-se a la seva armada.

Milers de persones es van arremolinar al voltant dels soldats que protegien el monarca i els nobles. L’Hug era un d’ells. No temia ser descobert entre tanta gent. El rei va concloure la seva arenga i la multitud es va bellugar, neguitosa. Els heralds, a crits, enaltiren el rei Joan, el vescomte de Rocabertí, l’almirall de l’armada i els seus capitans; van excitar els ciutadans, els ballesters, els remers i tots els altres soldats de Barcelona a compartir la glòria que els esperava en terres llunyanes. Sonaren trompetes, tambors i una cornamusa. La gent cada vegada estava més i més exaltada, i el rei i els nobles la contemplaven complaguts. Brollava una remor de milers de goles.

—Llarga vida al rei Joan! —va cridar algú.

L’Hug, de puntetes entre la gentada, s’ho mirava atent, en tensió. Va veure somriure el rei En Joan davant l’allau d’aclamacions i ovacions. El monarca gaudia a pler, observant-los. En va demanar més i els súbdits no el van decebre, el van victorejar. Al final, quan els soldats ja es veien incapaços de contenir la multitud, el rei va parar la mà dreta als ministres que l’acompanyaven i un d’ells l’hi va omplir de monedes. L’Hug va tenir la sensació de sentir la respiració continguda de la gent durant l’instant de silenci que es va produir sota la pluja de monedes que va llambrejar en mil reflexos sobre els caps dels barcelonins; un silenci que es va trencar amb l’esclafit de confusió, desori i lluita per aconseguir una de les monedes que llançaven a grapats el rei, el vescomte de Rocabertí i l’almirall de l’armada. L’Hug es va llançar a terra igual que ho feien homes i dones. Va buscar, atiat per l’enveja en sentir els crits d’alegria dels afortunats, de vegades havia de mirar a contrallum i quedar enlluernat abans de veure caure noves monedes que no aconseguia atrapar.

Li va semblar entreveure una moneda. Va córrer de quatre grapes i va passar per damunt d’una dona grassa. S’hi va tirar de cap, però algú se li va avançar: un noi calb, robust i àgil, que s’hi va llançar a sobre… Des d’on? D’on sortia? L’Hug va titubejar. L’altre no es va girar ni a mirar-lo i amb la moneda a la mà va allunyar-se a la recerca d’un tresor millor. L’Hug contemplà decebut el que semblava un gos que ensumava excitat, sense fer cabal de la gent. Caçava. Buscava monedes com si perseguís una presa: empenyia sense contemplacions; esquivava els més forts; clavava els peus a terra… Els peus? Aquelles sabates eren seves! El va perseguir. Ho va fer sense sentir el soroll de les monedes que continuaven provocant raons i baralles, i sense saber com s’hi podria enfrontar. Era més gran que ell, les sabates li anaven extremament petites, el cuir li tibava. A més, al cap d’una estona, quan el rei i la cort tornaven camí de palau, se li va unir un grup de nois de totes les edats. L’Hug va veure com el gos calb etzibava un calbot a un nen petit que havia fet que no amb el cap després d’ensenyar-li les mans buides. Se’n va allunyar amb discreció.

Els congregats tornaven a casa seva, molts d’ells contents. Uns quants explicaven entre crits i gestos com havien aconseguit aquelles monedes que mostraven amb ufana. A la taula de contractació només quedaven els funcionaris i una cua d’homes que pretenien enrolar-se a l’armada reial i cobrar en aquell mateix moment la seva primera paga. Tots havien de presentar un fiador i jurar sobre els evangelis; després correrien a gastar-se els diners. Uns quants se’n penedirien, però el seu compromís ja estava tancat.

A una distància prudencial, l’Hug va sentir el grup de joves. No li va estranyar que es dirigissin cap al Raval. Va notar que li naixia la còlera a dins, imaginant-se’ls com en aquell moment: en grup, rient i parlant a crits, interrompent-se els uns als altres, burlant-se d’ell, de com li havien furtat les sabates sense que es despertés. «I la ceba…!», se’n vantaria algun d’ells, potser el gos calb. «L’han escobat per tot Barcelona», recordari

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X