Les escoles que canvien el món

César Bona

Fragmento

cap-1

imagen

Per a un mestre no hi ha cap manera millor d’aprendre que submergir-se entre els alumnes i mestres d’altres centres i beure de la seva filosofia. Això sí que és un veritable màster sobre educació.

Em sento afortunat d’haver disposat d’uns quants mesos per recórrer instituts, escoles i col·legis de diferents parts d’Espanya i conviure-hi una temporada; afortunat també per haver viscut unes maneres de veure l’educació que haurien de promoure les administracions, i que de ben segur que interessen a qualsevol docent.

Cada lloc que he visitat m’ha fet més bona persona després de conèixer la gent que hi conviu.

He estat en un institut de Sils, a Girona, on he conegut adolescents que col·laboren amb la societat per fer un món millor; en un col·legi de Madrid, on he descobert que els alumnes veuen clar que la cooperació és l’únic camí que volen prendre per viure millor, i que el context social d’on vinguis no et marca per a tota la vida; en un col·legi de Barcelona, on els nens i les nenes prenen decisions tenint en compte el benestar dels altres; en un centre de Sant Sebastià, on he viscut la realitat, que és el que s’ha de viure a les escoles; m’he perdut per la carretera que em portava a una escola rural meravellosa en un poblet de Saragossa, he respirat l’ambient que impregna aquesta escola a tot el poble; a Màlaga, he conegut nois i noies que creen les seves pròpies normes respectant els companys i el medi, i a Galícia, he passat uns dies en una escola que m’ha ensenyat que, com a mestre, un no aprèn fins que no mira a través dels ulls de tots els nens i les nenes, i que l’única manera de viure en societat és respectant i valorant les diferències dels altres.

Per a un mestre, aquest és un regal d’un valor incalculable: observar com uns infants prenen decisions relacionades amb la societat i amb l’escola; assistir a les dinàmiques amb adolescents i poder comprovar com s’entusiasmen quan parlen dels seus centres; ser entrevistat per nens i nenes de vuit anys que tenen el seu propi canal de televisió i la seva cadena de ràdio, i que editen i comparteixen amb la seva ciutat el que passa a l’escola, o dedicar hores a escoltar nens i nenes que parlen dels drets de la infància, alhora que no obliden que ells també tenen deures per complir.

Res del que he estudiat fins ara és comparable amb aquestes vivències. Res no pot omplir tant un mestre com aprendre dels altres.

Els llibres, com ja sabeu, els acostuma a signar un autor, i en aquest cas jo sóc aquest autor. Però en realitat només sóc el nexe entre una sèrie d’escoles i el personal humà que du a terme uns projectes que paga la pena conèixer. He de dir, doncs, que sense el seu suport, sense la seva amabilitat i sense la seva disposició de compartir amb mi el que fan cada dia, aquest llibre no hauria estat possible. Totes formen part de la xarxa mundial d’Escoles Changemaker de la fundació Ashoka[1] per la seva generositat i la seva visió transformadora de l’educació. I en aquestes pàgines hi podreu trobar estratègies, elements organitzatius i qualitats personals que expliquen l’èxit d’aquestes escoles.

Un llibre sobre educació en què no surti la veu de les criatures i de les famílies no és un llibre complet, com tampoc no ho seria si només se centrés en els aspectes tècnics de les escoles i no deixés un espai per a la part humana. Així, he volgut conservar en aquestes pàgines el to desimbolt que va prevaler en les converses que vaig mantenir, durant el meu viatge, amb mestres, nens i nenes i famílies. No hi ha ningú millor que els protagonistes per explicar-nos com viuen el dia a dia a les seves escoles i instituts.

Aquest llibre parla de gent real, de projectes reals, d’escoles, col·legis i instituts reals, de docents reals, amb les seves dificultats i els seus dubtes; de famílies que al principi es mostraven reticents i van acabar donant suport a projectes que ara defensen amb convicció. Però, sobretot, en aquest llibre veureu que, per fer front als problemes, així com a les dificultats de la societat i del sistema, calen persones amb determinació, creatives, sempre curioses, amb el desig constant d’aprendre dels altres i amb una voluntat de ferro; gent que, davant d’un problema, no es fa enrere i busca noves solucions, que té iniciativa, que administra recursos per treure el millor del centre...

Reprenem, doncs, l’essència de l’educació: «Per a què serveix l’educació?», hem de preguntar-nos. No ens enganyem; la finalitat no és crear éssers capaços de ser treballadors, o no ho hauria de ser. El seu objectiu consisteix simplement a fer-nos feliços obviant els grans reptes a què s’enfrontaran a la vida. I tampoc no consisteix a preparar nens, des dels tres anys, per superar un examen que hauran de fer als divuit.

És evident que les escoles haurien d’ensenyar als alumnes més a reflexionar que no pas a passar exàmens. Tanmateix, en alguns centres d’Infantil, durant les darreres setmanes abans d’acabar aquesta etapa, els col·loquen en pupitres individuals perquè es vagin acostumant al que els espera a Primària. Tens la sensació que a primer de Primària, només amb sis anys, una part de la infantesa ha desaparegut i que s’han d’acostumar a la idea que a partir d’aleshores tot serà molt més dur. A sisè se’ls ha de preparar per enfrontar-se a la realitat de la vida, que consisteix a estudiar molt, a controlar les seves hormones (si és possible) i a respectar la disciplina per no trencar el ritme de la classe, perquè a Secundària hauran de treballar molt, deixar-se de bestieses i tenir al cap que el Batxillerat i la gran prova final són a tocar.

En alguna ocasió hem sentit allò de: «A l’escola, s’hi va a aprendre, no a ser feliç». La deshumanització del pensament educatiu està assolint límits inimaginables. El més terrible que pot sentir un pare o una mare del seu fill o filla és: «Si us plau, no em portis a l’escola. No hi vull anar». I, per a un mestre, aquestes paraules haurien de ser un símptoma clar que no estem fent bé alguna cosa. Un nen, una nena o un adolescent necessiten anar feliços a l’escola o a l’institut. Per què? Perquè hi passaran tota la infantesa i l’adolescència, i aquestes etapes només es viuen una vegada. I també perquè aquests anys establiran els pilars sobre els quals se sustentarà la vida sencera. Però no s’ha de confondre la felicitat amb la deixadesa, amb l’absència de bons resultats acadèmics. L’excel·lència acadèmica ha d’anar acompanyada o precedida del factor humà; si no, alguna cosa falla. I cap pare o mare no es jugarien el present i el futur dels seus fills apostant per una escola que no els oferís garanties d’èxit; d’això sí que en podem estar segurs.

—L’altre dia estava fullejant un llibre de text d’Infantil —em diu la Teresa, codirectora del col·legi O Pelouro—. En una pàgina hi sortia un nen que bufava una espelma, i a sota de la foto hi vaig llegir: «Per a què serveix bufar?». Més avall hi havia la resposta següent: «Per apagar l’espelma». I això no és cert. És una resposta unilateral, perquè bufar també serveix per encendre un foc.

S’han produït molts canvis al llarg de la història, canvis que s’han esdevingut gràcies a plantejaments diferents, però en educació ens hem entestat a pensar que només hi ha una resposta i ens fa por canviar-la, encara que la societat i tot el nostre entorn evolucionin (transport, medicina, comunicació...), tot i comprovar que els resultats no són els esperats, i tornem una vegada i una altra al mateix.

No ens podem continuar enganyant: el fracàs escolar no és de les criatures, sinó del sistema i dels docents que l’apliquem. I com a persona, ja no com a mestre, em pregunto què hem perdut pel camí. Crec que, per lluitar contra aquest fracàs, hem de ser conscients que tots els infants i els adolescents tenen alguna cosa que tenim tots els éssers humans: la necessitat de sentir-se estimats, l’anhel de sentir-se escoltats i el desig de sentir-se útils. I, independentment de totes les metodologies que vagin apareixent amb el temps, ens hem de centrar en l’essencial i construir sense oblidar mai aquests principis.

Quan la gent diu «En algun moment us haureu d’enfrontar a la vida real», no s’adona que el fet d’educar-los exclusivament per passar exàmens o de donar-los una infantesa plena de deures no correspon a aquest món real a què hauran de fer front les criatures. És molt mé

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos