1

Madrid, maig del 1941

El so de les campanes ofegava les veus que arribaven des de l’arbreda. Va reconèixer la seva veu. Sí, n’estava segur. Era la veu de l’americà. Amb qui estava? Sens dubte, amb alguna dona: a aquella hora i en aquell lloc i després d’una bona estona de festa…, com en altres ocasions, ell mateix s’havia refugiat sota els arbres buscant-hi intimitat per poder fer lliscar la mà sobre el cos d’alguna noia. Aquesta vegada no. Ara buscava la solitud per vomitar. Havia begut massa. Li costava caminar i el vi li pujava de l’estómac a la boca, pressionant per ser expulsat.

Es va recolzar en un arbre. Estava massa marejat per seguir caminant i es va deixar caure. Va sentir l’americà parlant més alt del que era normal i li va semblar veure algú que s’amagava entre els arbres propers.

Li rodava el cap. Va buidar la panxa i va pensar que així se sentia millor, de manera que es va tornar a posar dret i s’hi va acostar cautelós. No volia ser indiscret.

—Qui hi ha? —va preguntar.

—Fernando? —va respondre una veu.

El to urgent de l’expressió el va alarmar. S’hi va acostar tentinejant i va encendre un llumí, que va esquinçar les ombres d’aquell racó ombrívol.

L’americà sostenia entre els seus braços el cos de la Catalina. Amb una mà li subjectava el cap i amb l’altra li estirava la faldilla, intentant tapar-li les cames nues.

Ella deia alguna cosa, però no arribava a entendre les seves paraules. Es va aferrar al tronc d’un arbre, observant atentament l’escena. Sí, l’americà tenia la Catalina entre els seus braços, i prop d’ells, a terra, les mitges…

—Què li has fet? —va preguntar en Fernando alarmat.

—Res…

Es va ajupir i va encendre un altre llumí, que va il·luminar la cara de la jove. Un blau li desfigurava el pòmul esquerre, tenia la brusa estripada i la faldilla estava bruta de fang.

—Déu meu! Però què li has fet?

—Res. No et preocupis, crec que està bé… —va contestar mentre li acaronava el rostre.

Ella va obrir els ulls i els va tornar a tancar. Li va arribar a veure un somriure als llavis barrejat amb una ganyota de dolor. No entenia res… o sí. Va començar a deixondir-se recordant que havia begut massa precisament per culpa d’ella.

Havien anat junts a la Pradera de San Isidro, on es van trobar amb els amics del barri. L’Antoñito feia anys i els havia convidat a celebrar-ho, aprofitant que en aquells dies de maig s’havia instal·lat una alenada de primavera. El pare de l’Antoñito, don Antonio, era estraperlista. Tenia una botiga de queviures en la qual durant la guerra s’havia pogut trobar una mica de menjar. Ara presumia de les seves bones relacions amb els vencedors i per això l’Antoñito els havia promès que portaria unes quantes ampolles de vi per celebrar els seus vint-i-quatre anys. D’on devia haver tret aquells enfilalls de xoriço? I el vi. No és que fos gaire bo, però servia per divertir-se i oblidar-se de la guerra. Cap jove del barri no s’havia atrevit a rebutjar la invitació. No hi havia família que no tingués deutes amb la botiga de don Antonio, tret de la d’en Pablo Gómez. El seu pare, en Pedro Gómez, era funcionari del Ministeri d’Hisenda. L’Antoñito i en Pablo deien que eren amics, tot i que en realitat competien contínuament per qualsevol cosa, però sobretot per la Catalina.

Va pensar que no hi havia d’haver anat; no tenia dret a divertir-se mentre el seu pare era a la presó, però no s’havia vist amb cor de dir a la Catalina que no l’hi acompanyaria. Volia estar amb ella i, a més, tenia por que algú altre l’hi prengués. Sabia que en Pablo i l’Antoñito estaven a l’aguait.

Algú li havia donat un got de vi; ella, al principi, s’havia resistit a beure, però el capvespre era càlid i convidava a deixar-se dur. Va veure que bevia dos o tres gots de vi, que la van transformar en una altra dona. Va ballar amb ell i va sentir com el cos d’ella s’enganxava al seu, però després va ballar amb altres amb la mateixa intimitat.

Sobretot amb l’americà. Sí. De fet, la Catalina li havia suplicat que l’acompanyés a la Pradera perquè li agradava l’americà. L’hi havia dit temps enrere. I ara era allà, estesa damunt l’herba, borratxa, sense mitges, amb la faldilla apujada i les cuixes al descobert, mentre l’americà intentava incorporar-la.

—Ajuda’m —li va demanar l’americà.

—A fer què? Deixeu-me en pau…

Va sentir la veu de la Catalina. Parlava amb dificultat, o això li va semblar.

—Marvin…, no em deixis…, em fa molt mal… —va xiuxiuejar.

—No t’hi amoïnis, no et deixaré pas… però has de fer un esforç i aixecar-te… Et portaré a casa… Fernando, per què no em vols ajudar?

No, no el volia ajudar. En realitat, a ell també li costava bellugar-se. Va sentir una onada de ràbia. Com havien pogut fer el que havien fet? Sempre havia considerat la Catalina una noia formal; fins aquella nit no havia permès que ningú s’excedís amb ella; sabia posar els nois al seu lloc, fins i tot a ell, malgrat que es coneixien des que eren unes criatures.

Però ara era allà, mig nua, als braços de l’americà. Era evident el que havia passat entre tots dos. Va sentir una fiblada al pit i va tenir ganes de plorar.

En Marvin va aconseguir posar-la dreta. La sostenia per sota el pit i l’estirava, obligant-la a caminar.

Els va mirar sense moure’s. Les nàusees tornaven a envair-li l’estómac. Que se n’anessin. Ja no hi podia fer res.

—Fernando! Fernando! Que no em sents? Atura’t…

Havien passat uns quants dies des que van anar a la Pradera. No l’havia vist des de llavors; de fet, l’havia evitat. Tampoc no havia vist en Marvin, si bé això era més fàcil. L’americà vivia a casa de l’Eulogio, però amb prou feines es deixava veure. Feia uns quants mesos que havia reaparegut a Madrid i l’Eulogio li havia obert la porta de casa seva. El seu amic li havia explicat que havia conegut l’americà al front on els van ferir a tots dos. L’Eulogio n’havia tornat abans que s’acabés la guerra, perquè l’havien ferit de gravetat precisament quan ajudava l’americà. A la batalla del Jarama havia estat a punt de perdre una cama i això l’havia convertit en un invàlid per sempre. Quan va tornar a casa seva, la mare li va dir que el seu pare havia mort al front d’Aragó.

Quan l’americà es va presentar, no va caldre que li recordés que s’havien conegut aquell fred mes de febrer del 1937, en aquella batalla desesperada que va ser la del Jarama; simplement, l’Eulogio el va acollir i es va negar a cobrar-li ni un sol cèntim. En Marvin deia que era poeta. Havia arribat a Madrid la primavera del 36 per seguir les petjades de Cervantes, però va esclatar la guerra i va decidir quedar-s’hi creient que el dolor seria una font d’inspiració; tot i així, va acabar fent de traductor d’alguns periodistes nord-americans que cobrien la contesa. Aquells dies al front van ajudar que congeniessin. Després va passar el que va passar i l’Eulogio mai no va pensar que en Marvin tornaria. Però ara era allà, disposat a reprendre el seu Quadern de la Guerra Civil Espanyola.

«És un escriptor, un poeta», explicava l’Eulogio als amics del barri. «Va estar al front al començament de la guerra; feia de traductor i no va combatre, però al Jarama també el van ferir i se’n va anar», afirmava donant-se importància, tot i que no tanta per explicar que havia estat precisament ell qui havia salvat la vida a l’americà.

El que ningú no entenia era per què havia tornat i, sobretot, com era possible que les autoritats franquistes haguessin passat per alt que en Marvin havia simpatitzat amb la causa de la República. És clar que, a Franco, no li devia importar gaire tenir un americà pul·lulant pels carrers de Madrid, que ara eren seus i en els quals no passava res sense que ell se n’assabentés.

En Fernando pensava en tot això mentre la Catalina l’observava. Ella no solia interrompre els seus pensaments. Des que eren petits respectava els seus silencis i esperava pacientment, fins que li veia alguna cosa al rostre que era el senyal que tornava a la realitat. Sí, s’havia abstret pensant en l’Eulogio i en l’americà, i s’havia oblidat de la presència d’ella.

—M’han dit que has tornat a demanar l’indult per al teu pare. Creus que aquest cop l’hi donaran? —va preguntar amb interès.

En Fernando va arronsar les espatlles. Aquell mateix matí havia tornat a donar diners a don Alberto García, un advocat del qual es deia que tenia influència en el Govern per aconseguir indults. Fins ara només els havia sostret el poc que tenien. La mare havia venut tot el que podia ser d’algun valor, llevat dels llibres. No ho hauria pogut fer. Aquells llibres que s’enfilaven per les parets de la casa eren el que el seu marit estimava més al món, després del seu fill i ella. El seu marit, en Lorenzo, era filòleg, a més a més d’un reconegut editor i traductor que dirigia l’Editorial Clásica.

En Fernando somiava ser com el seu pare i treballar a la mateixa editorial. Des de petit havia parat atenció a tot el que li veia fer i quan tornava de l’escola, després de fer els deures que li posava el mestre, acceptava de bon grat dedicar un parell d’hores a estudiar anglès amb el seu pare. «Si vols ser traductor, cal que dominis l’idioma, i quan millor s’aprenen les llengües és quan encara ets un nen», li deia ell. I en Fernando s’hi esforçava, pensant que algun dia entraria per la porta de l’Editorial Clásica i el tractarien amb el mateix respecte i la mateixa consideració amb què tractaven el seu pare. No s’imaginava que hi pogués haver cap ofici més bonic que el de submergir-se als mars que formen les paraules.

En Fernando havia tornat a abstreure’s. La Catalina esperava pacient, acostumada com estava a aquelles «fugides» del seu amic.

—La mare m’ha dit que ha acabat una labor de ganxet que potser podríeu vendre. Digue-ho a la teva mare, però sobretot que no ho sàpiga mon pare, ja saps com és.

Sí que ho sabia. La família de don Ernesto, el pare de la Catalina, tenia terres a Osca, i, segons deien, fins que va esclatar la guerra proporcionaven a la família una bona renda. No és que els Vilamar fossin extraordinàriament rics o, almenys, no tan rics com altres, però fins al 36 havien viscut folgadament.

Don Ernesto era un home retret, catòlic i monàrquic, que des del principi de la guerra havia simpatitzat amb els nacionals. No havia lluitat en cap front perquè era curt de vista i, a més, havia emmalaltit del fetge poc després que comencés la guerra, i va haver de fer llit. Així doncs, s’havia quedat a Madrid, esperant que el destí es decidís per la República o per Franco, i resant perquè guanyés aquest, com va passar, de manera que, al barri, a ningú no li va estranyar gens que anés a aclamar les tropes de Franco quan van entrar a la capital.

—L’hi diré a la meva mare —va respondre en Fernando, tornant a la realitat.

—Fernando…, allò de l’altra nit…

—No em diguis res.

—Estic enamorada d’en Marvin. M’hi casaré.

—T’ho ha demanat?

—No, encara no… però es casarà amb mi, no et sembla?

—No crec que cap noi es vulgui casar amb una noia fàcil.

La Catalina li va clavar una bufetada i el va mirar enrabiada, amb llàgrimes als ulls.

—Com em pots dir això? Jo no soc fàcil, ho saps prou bé.

—Ah, no? Doncs jo crec que només les noies fàcils es deixen fer qualsevol cosa pel primer que passa. Et vaig veure, Catalina: t’havies tret les mitges, tenies la brusa feta un parrac, la faldilla… Se’t veien les cuixes i en Marvin et grapejava les cames…

—Jo…, escolta, encara que no t’ho creguis, no me’n recordo gaire bé…

—No fotis? Doncs, si vols, et recordo que vas ballar amb tots, sobretot amb en Pablo i l’Antoñito. Precisament quan en Pablo es va posar pesat amb tu, em vas demanar que te’l tragués del damunt, i tan bon punt me’n vaig anar a buscar un got de vi, vas decidir desaparèixer amb en Marvin, a qui havies estat perseguint tota la nit.

Es va quedar callada, intentant buscar una resposta, més per a ella que no pas per a en Fernando.

—Ja t’he dit que no recordo gaire bé què va passar… Encara que tant l’Antoñito com en Pablo insistien a ballar amb mi i que anéssim a un lloc fosc. Jo els vaig dir que no… però ells es van posar tan pesats… Sort que, passés el que passés, va passar amb en Marvin.

—Així doncs, t’és igual el que has fet? T’hauria de caure la cara de vergonya!

—No em parlis així, no t’ho consento!

—I què faràs? L’hi diràs al teu pare? Quan ho sàpiga, et clavarà una bona pallissa.

—Vol que sigui la nòvia de l’Antoñito. Diu que és l’únic del barri que té futur —va respondre ella apesarada.

—Doncs no crec pas que l’Antoñito vulgui saber res de tu si t’ha vist rebolcant-te amb en Marvin.

—Tant me fa si m’ha vist o no: l’Antoñito em fa fàstic, és un bavós. A més, ja t’he dit que penso casar-me amb en Marvin. Espero que se m’emporti ben lluny d’aquí. M’agradaria viure a Amèrica. Has llegit cap poema d’en Marvin?

—No, no m’interessen.

La resposta la va desconcertar. Sabia que a en Fernando li agradava llegir i que a casa seva hi havia més llibres que a qualsevol altra casa. Al cap i a la fi, don Lorenzo era editor i la Catalina recordava el que solia repetir als nens del barri: «Si no llegiu, no entendreu la vida ni sabreu qui sou». Ella mai no havia entès què volia dir, però tant li feia. La guerra havia interromput la seva educació, igual que la de tants altres nens i joves, si bé la seva mare s’havia entestat que continués rebent «classes de senyoreta», i així va ser com havia après a familiaritzar-se amb les tecles del piano durant unes inacabables sessions a casa de la seva tia Petra.

«Potser algun dia et serà útil el que t’ensenyo», li deia la seva tia, sabent que la neboda no tenia gaire talent per a la música. Tanmateix, aquelles classes eren un entreteniment per a totes dues. A la Catalina li permetien sortir de casa sense que el seu pare es preocupés, i a la seva tia, xerrar sobre la família. S’havia quedat vídua tot just començar la guerra, i encara que el seu marit, que era funcionari, tenia uns quants diners estalviats, la contesa havia menyscabat el seu patrimoni. Doña Petra no deixava de lamentar-se que el seu marit, sense cap necessitat, s’hagués unit a les tropes nacionals i hagués perdut la vida al front d’Aragó. Però era una dona decidida, i ara que s’havia acabat la guerra, intentava guanyar-se la vida en aquell Madrid famolenc fent classes de piano i de francès a les Teresianes, una escola de monges on anaven les filles eixelebrades d’estraperlistes i altres pocavergonyes que buscaven una pàtina de respectabilitat presumint de l’educació que procuraven a les seves criatures, mentre la resta de conciutadans amb prou feines podia sobreviure.

La Catalina va riure per sota el nas. També ella s’estava perdent en els seus propis pensaments. Era la part bona d’estar amb en Fernando, ja que, si no volien, no calia que parlessin. Podien estar l’un al costat de l’altre en silenci, sense necessitat de malgastar paraules. En Fernando era molt propens a abstreure’s i oblidar-se fins i tot que ella era al seu costat, però no li importava, no s’ho prenia com una ofensa. No hi havia ningú més lleial a ella que aquell noi malgirbat.

Van restar en silenci una bona estona, fins que la Catalina se’n va cansar i es va escurar el coll per fer-lo tornar a la realitat.

—Quan sabràs res de l’indult? —va insistir.

En Fernando va arronsar les espatlles. No tenia resposta. L’advocat li havia demanat paciència.

—Quan vagis a la presó a veure el teu pare, si vols t’hi acompanyaré. I pensa que has de passar per casa a buscar les peces de ganxet de la meva mare.

—No crec que el teu pare et permeti que m’acompanyis a la presó, si protesta perquè la teva mare i tu encara us tracteu amb nosaltres.

—Ja saps com és… però no us vol cap mal. Creu que el teu pare us ha col·locat al bàndol equivocat.

—I tu penses com ell? —va preguntar en Fernando amb la veu carregada de tensió.

—Jo no sé el que penso, Fernando. He passat molta por durant la guerra. Al barri gairebé tothom temia que arribessin els nacionals, menys nosaltres i uns pocs més… I tot i que no soc roja com vosaltres, tampoc no m’agraden els franquistes com don Antonio Sánchez i don José Gómez, i molt menys els seus fills. És clar que en Marvin era amb la República i ell té més coneixement que jo, de manera que…

—Creia que pensaves per tu mateixa! Què t’importa a tu el que pensi en Marvin? —va respondre irascible.

—És clar que m’importa, ell té més elements de judici, veu les coses amb més claredat que nosaltres. T’hauries d’alegrar que en Marvin simpatitzés amb la República. L’altra nit em va dir que per a Espanya era una catàstrofe que la guerra l’hagués guanyat Franco.

—Deixa’m en pau, Catalina, no tinc ganes d’aguantar-te.

En Fernando li va donar l’esquena i va començar a caminar cap a la plaça d’España, en direcció a la impremta. En aquell lloc amb prou feines guanyava unes pessetes; sens dubte, insuficients per mantenir-se ell i la seva mare. Ho havia perdut tot. Els estalvis del seu pare s’havien esfumat en paper de la República, però encara conservaven la casa. Don Antonio, el botiguer estraperlista, li havia dit a la seva mare que tenia un amic disposat a comprar-l’hi. Però pels diners que els oferia valia més regalar-la.

A més, on podien anar? Va pensar que la seva mare es moriria de pena si hagués de deixar casa seva. Era la que havia heretat dels seus pares i on havia viscut tota la vida. En Fernando preferia robar abans que haver de treure la seva mare d’entre aquelles parets que eren la seva única certesa.

Ell treballava tant com podia. Al matí, a qualsevol obra on necessitessin algú disposat a carregar sacs i fer les feines més dures; a la tarda, a la impremta, i a la nit encara esgarrapava unes hores per estudiar. Volia ser com el seu pare, però no estava segur d’aconseguir-ho. Sabia que els fills dels rojos no tenien les mateixes oportunitats.

Es va trobar l’Eulogio, que arrossegava la cama ferida.

—On vas tan de pressa? —li va preguntar el seu amic.

—Hi ha molta feina a la impremta —va respondre en Fernando, sense gaires ganes de parlar.

—Doncs sembla que fugis d’algú. Fas una cara… —va afegir l’Eulogio, examinant-li el rostre.

—Quina bestiesa! De qui vols que fugi? No es pot pas fugir dels franquistes, són a tot arreu —va replicar malhumorat.

—I m’ho dius a mi?

En Fernando no va contestar. L’Eulogio tenia raó. Quan el seu amic va tornar de la guerra va haver d’aparcar el seu somni de convertir-se en un gran pintor i va haver d’accedir a buscar-se una feina que li donés per viure. Així doncs, durant el dia pintava i a la nit treballava vigilant el magatzem de don Antonio, l’estraperlista. El paio li va dir que el contractava per pena, perquè el coneixia de tota la vida al barri, tot i sabent que havia lluitat amb els republicans, i d’això se n’aprofitava, ja que tot just li donava uns quants cèntims per anar tirant. L’Eulogio serrava les dents per contenir la ira i es deia a si mateix que qualsevol dia se n’aniria al bosc i s’uniria als últims resistents, per més que la seva mare li havia demanat que acceptés la derrota: «Hem perdut la guerra, però com que no hem mort i seguim vius, ens haurem d’aguantar. I ens podem donar per satisfets que don Antonio no et denunciï per roig». S’hi va resignar. Ho va fer perquè no volia afegir més dolor al dolor de la seva mare. Així doncs, va accedir a vendre a don Antonio el pis on havien viscut fins llavors i es van traslladar a unes golfes. L’Eulogio es consolava pensant que les golfes tampoc no estaven tan malament; n’hi havia altres de pitjors, els sostres no eren gaire baixos i almenys tenien tres habitacions, a més de la cuina, i des de les finestres es veien els murs del Convento de la Encarnación. Suficient per a la seva mare i per a ell.

—Hi ha massa pocavergonyes… Don Antonio s’està apoderant del barri: compra les cases per quatre xavos i les revèn per una bona quantitat. Ves amb compte, que s’ha fixat en casa teva. Ja vas veure el que em va passar a mi —va continuar dient l’Eulogio.

—Et vaig dir que aguantessis —li va recordar en Fernando.

—I deixar que la mare es morís de gana? Encara haig d’estar agraït que em doni feina de vigilant nocturn al magatzem. Si veiessis tot el que hi té… No sé pas d’on ho treu, però cada dia arriba alguna camioneta amb ferralla. S’està fent d’or.

—La seva dona ens va enganyar a tots. Deia que no sabia on era el seu marit i era evident que sí que ho sabia: sent falangista només podia ser al front disparant trets. Corre el rumor que, quan arribava als pobles, li agradava participar en els afusellaments de antifeixistes.

—Sí, sí que ha estat llesta. Va aconseguir mantenir la botiga de queviures i es va dedicar a vendre’ns sense cobrar a tots fent-nos signar pagarés. A més, quan venien els dels comitès obrers jurava que no sabia res del marit. Va enganyar a tothom fent el paper de dona abandonada i renegant del seu home. Però ja vas veure que, quan ell va tornar, el va rebre amb els braços oberts.

—Estaven d’acord. Ell la va alliçonar bé: devia dir-li que l’única manera que no perdessin la botiga era que jurés que l’havia abandonat. I la gent del barri es va portar de meravella, ja que podien haver dit als dels comitès que la botiga era d’un falangista.

—Però no ho va fer ningú, Fernando, suposo que perquè, malgrat tot, els coneixem de tota la vida. Tot i que t’haig de dir que al meu pobre pare mai no li van caure bé.

—És que se’ls veia venir… Quina gentussa!

—Bé, però ara don Antonio és el meu cap, ja em veus fent de vigilant de magatzem.

—Quin bon vigilant estàs fet!

—I com vols que em guanyi la vida? —va respondre, dolgut pel comentari d’en Fernando.

L’Eulogio tenia vint-i-vuit anys, tres més que en Fernando, però sempre s’havien entès bé. Fins i tot havien marxat junts al front, els primers dies de la guerra, quan les tropes dels nacionals lluitaven per conquerir la capital. Aquella havia estat l’única vegada que en Fernando havia discutit amb el seu pare, quan se’n va anar al front sense dir-l’hi.

En Lorenzo creia que el seu deure com a republicà era lluitar per defensar els valors de la República. En Fernando va voler imitar-lo; per això, sense consultar-l’hi, es va unir a l’Eulogio i a altres amics que espontàniament havien decidit donar un cop de mà als milicians que lluitaven per aturar l’avanç cap a Madrid de les tropes nacionals. Només recordava el caos i la confusió. Aquella va ser la primera vegada que va tenir una arma a la mà. Però l’enemic no era a prop, de manera que no sabia si els trets es perdien o encertaven el blanc.

Quan el seu pare se’n va assabentar, el va renyar i li va negar el permís per tornar al front dient-li: «Fernando, tu no mataràs», i com que ell hi va insistir, llavors el pare, molt seriós, assenyalant-lo amb el dit, li va tornar a repetir: «No mataràs, fill, tu no mataràs. Perquè cap home no torna a ser el mateix després d’haver llevat la vida a un altre home». Es va doblegar a les paraules del seu pare i va acceptar de participar en la guerra formant part de l’organització Cultura Popular. Es jugava la vida portant diaris i llibres a les trinxeres, a més d’ajudar a assortir les biblioteques i els hospitals, i alimentar la propaganda del Front Popular.

A don Lorenzo, el pare d’en Fernando, li agradaven els quadres de l’Eulogio i solia lloar el seu talent artístic. En Fernando havia fet seves les opinions del seu pare; a més, havia trobat en el pintor algú amb qui poder parlar i, sobretot, lamentar-se sense por de ser denunciat. D’on havien sortit tants franquistes? Ell sempre havia pensat que a Madrid gairebé tothom era republicà i per això la ciutat havia resistit fins al final. Però ara hi havia franquistes pertot arreu i qualsevol paraula que poguessin interpretar com de retret al Règim tenia conseqüències immediates. El que més temia la gent aquells dies era que algú els denunciés a les autoritats per haver fet costat a la República. El general Mola havia dit la veritat quan havia amenaçat amb «la quinta columna».

—Per què no intentes vendre algun dels teus quadres? —va preguntar en Fernando.

—Aquesta gent no hi entén, d’art —va respondre el seu amic.

—Quina gent?

—Doncs els que han guanyat, els que ara manen. En Marvin m’ha promès que s’endurà algun quadre a París quan se’n vagi. Si no fos per la meva mare, jo també me n’aniria… Allà comprenen Picasso, Braque, Miró… Els veneren i compren les seves pintures.

—En Marvin se’n va?

—Bé, no de seguida, potser d’aquí a un mes. Diu que des que és a Madrid amb prou feines pot escriure. La meva mare m’explica que es passa la nit escrivint i que el sent renegar i estripar els papers. La situació no l’inspira.

—Però quina mena de poeta és?

—No ho sé… però a París han publicat alguns dels seus poemes en dues antologies de poetes joves i ara està escrivint un Quadern de la Guerra Civil Espanyola.

—No m’agrada el teu amic —va confessar en Fernando.

—El que no t’agrada és que la Catalina s’hagi «tornat boja» per ell. N’estàs gelós, Fernando, se’t veu d’una hora lluny. Però en Marvin no té la culpa que les noies se’l disputin, i molt menys la Catalina. Però no t’hi amoïnis, així que ell se’n vagi, ella tornarà als teus braços, no en té cap altre més a la vora que valgui la pena. En Pablo Gómez també està molt enamorat d’ella. Gasta uns aires, en Pablito, perquè el seu pare treballa en un ministeri! Però la Catalina no li fa gens de cas. Si jo fos de tu, no em preocuparia perquè… —De sobte, l’Eulogio va callar.

—Què?

—Res, res. En qualsevol cas, en Marvin és un paio guapo que, si bé no presumeix de tenir res, se li nota que ve de bona família. Mira quina roba porta…

La sinceritat directa de l’Eulogio li va doldre, malgrat que sabia que no parlava així per ofendre’l. Simplement era incapaç de mostrar duplicitat i això li impedia mesurar el que deia.

—Creus que l’americà agrada a totes les noies? —va preguntar expectant.

—Que no te n’havies adonat? El troben… No ho sé… diferent. Ell els parla de coses abstractes: la bellesa, el sofriment, l’amistat, el compromís… Què sé jo! I no ho fa per entabanar-les. A més, té aquell aire d’home turmentat que a les dones els desperta el desig irrefrenable d’alliberar-lo del seu infern interior. Has de reconèixer que el paio és guapo. Quants espanyols coneixes que siguin rossos i tinguin els ulls blaus? I alt, també és alt. Les noies d’aquí ens tenen molt vistos, Fernando. La teva Catalina s’ha enamorat d’ell com totes les altres.

—No és «la meva» Catalina. Som amics des de petits, ja ho saps.

—Sí, però tu no la veus com una germana. Has estat enamorat d’ella des que éreu uns marrecs. Et recordo quan eres una criatura, sempre pendent d’ella. Si queia, corries a ajudar-la i li portaves els llibres camí de l’escola. Noi, si és que no ho pots dissimular, n’estàs penjat fins al coll! Al barri sempre hem donat per fet que la Catalina i tu us acabareu casant. A més, aquí no n’hi ha cap altre de millor que tu, per més que el seu pare vulgui casar-la amb el fill de l’estraperlista. Crec que ella preferiria fer-se monja abans de casar-s’hi. Quin pocavergonya!, els testos s’assemblen a les olles: ara ajuda el pare amb els negocis. No els suporto… amb aquell bigoti ridícul que porten. Però ja ho veus, els haig d’estar agraïts per donar-me feina en comptes de denunciar-me als falangistes.

—S’aprofiten de tu —va replicar en Fernando.

—És clar, però jo també procuro aprofitar-me d’ells. Quan puc, els pispo alguna cosa. Avui he agafat una mica de farina i unes llenties, a més d’uns quants cigarrets —va respondre ben ufanós mentre n’hi oferia un, que en Fernando va rebutjar.

S’havia entretingut massa i arribava tard a la impremta. En acomiadar-se van acordar que a la nit en Fernando pujaria a les golfes de l’Eulogio a fumar el cigarret promès.

Va arribar a la feina tot just amb un minut de retard. S’ho passava bé treballant a la impremta. Era el més semblant a la feina d’edició i molt millor que traginar maons o fer anar politges, com feia als matins. Tenia les mans clivellades i li feia molt mal l’esquena. Però no es queixava pas. No volia que la mare patís; prou pena passava ja per la sort que pogués córrer el seu pare.

Quan va tornar a casa a la nit es va trobar en Marvin al portal. L’americà li va allargar la mà i no va saber negar-l’hi.

—L’altra nit te’n vas anar i m’hauria anat bé que m’haguessis donat un cop de mà amb la Catalina.

—Escolta, deixa’m en pau. Ja us ho fareu, amb les vostres coses —li va etzibar enfadat.

En Marvin el va mirar, sense donar importància al seu mal humor, i li va oferir un cigarret. En Fernando va dubtar si l’havia de rebutjar, però era un cigarret americà. El va acceptar.

—Com va allò del teu pare? —es va interessar en Marvin.

—Igual.

—Estan afusellant molta gent, tant de bo el teu pare se salvi.

En Fernando va tirar el cigarret a terra i el va aixafar amb la sabata. No podia suportar que ningú posés en dubte la sort que podia córrer el seu pare.

—No l’afusellaran —va respondre irat.

—És difícil viure aquí… Aquest país no és el que era. Recordo els primers mesos de la guerra… Tot era diferent.

—Què vas venir a fer a Espanya? —va preguntar en Fernando, encuriosit. Era la primera vegada que estaven sols.

—Espanya és la terra del Quixot i de Lope de Vega, santa Teresa, Góngora, Jorge Manrique… A més, no em volia perdre el que estava passant aquí. Crec que els meus millors poemes són d’aquells dies…

—Enviaves poemes a algun diari?

—No, vaig fer de traductor tot i que també vaig enviar algun article. Però quan tenia un moment escrivia per a mi. Amb els anys…

—Amb els anys, què?

—Vaig anar al front unes quantes vegades… Era una cosa que no tenia prevista. Però un amic em va demanar que fes de traductor d’uns periodistes nord-americans. No et pots ni imaginar el que va passar al Jarama… Els nacionals atacaven per tots els flancs i un paio em va posar un fusell a les mans dient-me: «Dispara, aquí no necessitem espectadors». Però no vaig poder disparar. Hauria estat una contradicció, un poeta no dispara. L’Eulogio m’ha dit que tu també vas estar al front, que duies diaris i llibres als combatents…, que formaves part de l’organització Cultura Popular. Vaig conèixer altres milicians que durant la guerra també lluitaven al front cultural…

—Però tu no et vas quedar tota la guerra —va dir en Fernando amb un to de retret, desviant la conversa perquè no volia parlar d’ell mateix.

—No, no ho vaig fer. Em van ferir aquell mateix dia… L’Eulogio em va salvar i, a més, vaig haver de prendre una decisió: si continuava aquí, seria per matar i oblidar-me de la poesia. Això em convertiria en un altre home; de fet, ja m’havia convertit en algú que no volia ser. Vaig tenir aquesta excusa, Fernando: m’havien ferit, de manera que me’n vaig anar.

—I per què has tornat?

—Perquè haig d’acabar el meu Quadern de la Guerra Civil Espanyola. No he deixat de pensar que, si tornava, retrobaria de nou la inspiració i em perdonaria a mi mateix haver marxat.

—Ho has aconseguit?

—No del tot. Per això he decidit anar-me’n una altra vegada.

—Per sempre?

—Ves a saber… No ho sé. Però sento que haig de tornar a França. És l’única cosa que sé.

—A on? Els nazis l’han ocupat. Per què no te’n tornes a casa?

—A Nova York? No, no hi tinc res a fer, allà. Totes les coses importants que passen al món tenen lloc a Europa, si més no ara, i no m’ho vull perdre. París és la capital del món, Fernando. Hi hauries d’anar.

En Fernando va riure amb amargor. Anar a París! Va tenir ganes de dir a en Marvin que era un estúpid. Com li passava pel cap que ell pogués anar a París? Mai no podria ni tan sols permetre’s somiar aquell viatge. El seu únic anhel era aconseguir la llibertat del seu pare i guanyar prou diners per mantenir la seva mare. A més, quan el seu pare sortís de la presó no podria tornar a fer d’editor. Els nacionals no confiarien l’edició dels llibres als republicans.

—Sí, potser algun dia aniré a París —va respondre per dir alguna cosa.

—Encara que hi hagi els nazis, crec que intentaré anar a París —va dir en Marvin, més per a ell que no pas per confirmar-ho a en Fernando.

—Bé, els nord-americans no esteu en guerra amb ells.

—Però hi estarem, n’estic segur —va replicar en Marvin.

Es van acomiadar. En Fernando no tenia ganes de seguir parlant amb l’americà i, a més, la Isabel, la seva mare, l’esperava per sopar. Un brou fet amb un os que amb prou feines donava una mica de gust a l’aigua i un grapat d’arròs.

—He pensat que em posaré a treballar —li va dir la seva mare.

—Treballar? Tu? No, no cal. Ens en sortirem.

—M’han parlat de la família d’un farmacèutic que necessita algú que els doni un cop de mà a casa —va continuar dient la mare com si no l’hagués sentit.

—No! Treu-t’ho del cap, no aniràs a fregar a casa de ningú. A més, qui és aquest farmacèutic que pot pagar a algú perquè li netegi la casa?

—Doncs, pel que sembla, està molt ben relacionat. Té cinc fills i la seva dona no dona l’abast. Necessita algú que l’ajudi. Puc fer-ho, Fernando. Hi aniré unes quantes hores, ens aniran bé els diners.

—No, mare, no. Ni pensar-hi, no consentiré que t’humiliïs d’aquesta manera.

—Humiliar-me? Creus que treballar és humiliar-se? No té res d’humiliant fregar, planxar o cuinar. És el que sé fer —va respondre ella, amb una ganyota que volia ser un somriure.

—No té res de dolent, és clar que no, però ja ho fas a casa, i quan el pare torni, et necessitarà aquí. Creus que suportaria saber que treballes per a un franquista? Ja pateix prou i això li sabria molt greu. A més, qui t’ha parlat d’aquesta feina?

—Mossèn Bernardo.

—Ves per on, el capellà! Que no es fiqui on no el demanen i ens deixi en pau.

—És un bon home, es preocupa per tots els feligresos i…, bé, fa temps que em pregunta per què ja no vas a l’església.

—Digue-li la veritat: no suporto la bandera nacional col·locada a l’altar, ni tampoc aquella gent que li fa tantes reverències, i molt menys que a missa s’hagi de resar per Franco. A més, els capellans són tots una colla de feixistes.

—Però què dius! Això no és veritat, hi ha de tot, com a tot arreu.

—Coneixes gaires capellans que hagin donat suport a la República?

—Sigues prudent, Fernando! No et comportis com una criatura; els nacionals ens han guanyat, acceptem-ho.

—No penso acceptar-ho. Callaré fins que torni el pare.

—I després, què creus que podràs fer? Et jugaràs la vida criticant Franco? Això és el que pretens? Creus que val la pena? El teu pare no t’ho permetrà.

—El pare s’ha jugat la vida per la República i no s’agenollarà davant els feixistes.

—El teu pare sempre mantindrà la dignitat, però no podrà fer res, res, encara que vulgui.

Van quedar en silenci. En Fernando no volia discutir amb la seva mare, però sabia que era molt tossuda i que seria difícil convèncer-la que no acceptés aquella feina recomanada a casa del farmacèutic.

—Buscaré una altra feina —va proposar a la seva mare.

—Ni parlar-ne! Has de ser editor i traductor, com el teu pare i el teu avi. És que vols amargar-li encara més l’existència al teu pare? Per res del món no voldria que deixessis d’intentar-ho.

—Però que no te n’adones? Obre els ulls, mare. Durant la guerra vaig formar part de Cultura Popular, vaig ser un milicià de la cultura al front i no em permetran editar llibres, no em deixaran ser res més que el que soc: un manobre als matins i un linotipista a les tardes. I no seré més que això.

—Quan torni el teu pare tot s’arreglarà, i ja veuràs com trobarem la manera que et facis editor. Potser mossèn Bernardo ens ajudarà. Ell ens pot avalar, dir a les autoritats que som persones decents. Ja veus que ens està ajudant.

—A què? A recomanar-te com a minyona?

—Mira, Fernando, totes les feines són dignes i no cal que estigui en aquella casa tot el dia, només fins a l’hora de dinar. Hi aniré a les set i a les tres ja hauré tornat. Ni tan sols te n’adonaràs. Però no em demanis que em quedi plegada de braços mentre veig com et mates treballant… Cada dia estàs més prim… No et puc veure així, fill meu… A més, no ens queda res per vendre. Els diners que guanyi serviran també per pagar l’advocat… Au, no discutim.

Va haver de rendir-se. Sabia que la seva mare encara el veia com un nen al qual calia protegir. Va sentir ràbia i pena. Ràbia per no ser capaç de mantenir casa seva. També odi, un odi profund cap als franquistes que tenien empresonat el seu pare i els havien arruïnat la vida. La seva mare no es queixava, però ell no podia deixar de lamentar-se del futur que els havien arrabassat.

—Quan hi has d’anar? —li va preguntar vençut.

—Demà. Començo a treballar demà. Tot anirà bé.

—Són nacionals —va respondre en Fernando amb un deix de repugnància.

—I ara qui no ho és? Creus que algú s’atreviria a dir el que pensa? Això s’ha acabat, Fernando, fes-te’n a la idea. Les coses que t’ensenyava el teu pare…, bé, no és que les hagis d’oblidar, però te les hauràs de guardar per a tu.

—T’hi acompanyaré. Així sabran que no estàs sola.

La seva mare va somriure commoguda mentre li agafava una mà i l’hi premia lleument.

—Au, ves a fumar un cigarret amb l’Eulogio abans que se’n vagi a treballar.

—No, avui no hi pujaré. Ah!, la Catalina m’ha dit que la seva mare ha fet unes labors de ganxet que ens podria donar per vendre-les. Potser don Antonio les voldrà comprar.

—Ens anirà bé, però… no l’anomenis «don Antonio», almenys quan estiguem sols. Aquest home no es mereix el «don», i no perquè abans només fos un simple botiguer…

—Llavors per què? Perquè no té estudis?

—A més d’això, perquè és un pocavergonya com tots els estraperlistes. S’ha fet ric arruïnant els altres. Per poc que pugui ens farà fora d’aquesta casa.

—No l’hi permetré, mare, et juro que no l’hi permetré.

Es van concedir una treva a través de la lectura: en Fernando concentrat en el Viaje del Parnaso, de Miguel de Cervantes, i la Isabel en la poesia.

—Què llegeixes, mare?

—«Es hielo abrasador, es fuego helado, / es herida que duele y no se siente, / es un soñado bien, un mal presente, / es un breve descanso muy cansado…». Saps de qui és? —va preguntar la Isabel somrient.

—No…

—De Francisco de Quevedo. És un poema que m’agrada especialment, «Definiendo el amor».

—Ets una romàntica, mare.

A Madrid refrescava a la nit. La tos persistent de la mare no li permetia agafar el son i havia estat pensant que hauria d’aconseguir una manta per a l’hivern, almenys, una per a ella. Era un somni estèril. No tenien diners. Tampoc no els quedava gaire cosa per vendre, tret dels somiers dels llits, un parell de butaques d’orelles, les cadires i la taula del menjador. La seva mare havia dit que podien dormir a terra, però pel que feia a menjar, ho havien de fer com les persones. A més, quan el pare tornés, necessitaria una taula on asseure’s a escriure. I si no aconseguia treballar en cap editorial, potser es podria guanyar la vida fent classes particulars. Sí, això l’hi haurien de permetre; no podien condemnar-los a morir de gana, tot i que de fet no havien deixat de passar gana des que va començar la guerra.

En Fernando no es treia del cap el seu pare.

—Què se sent quan mates? —li havia preguntat en el transcurs d’una de les seves curtes visites.

Va notar que ell arrufava el nas i estrenyia els punys, després de tancar els ulls i respirar fondo, com si necessités omplir-se els pulmons d’aire per respondre.

—Res. Això és el pitjor, que no se sent res. Però tu no mataràs, Fernando, no ho faràs. Quan mates no sents res, l’infern ve després.

—Déu meu, Lorenzo, quines coses dius! —va exclamar la mare mentre el mirava enfadada.

Després el pare havia marxat un altre cop al front, i n’havia tornat vençut.

Quan al novembre del 1936 el Govern de la República es va traslladar a València, el seu pare el va convèncer perquè continués des d’allà al front cultural. Al cap d’un any, va tornar a Madrid perquè la tuberculosi, i no una bala, va estar a punt d’enviar-lo a l’altre barri. Va ser un miracle que se salvés. En realitat, el miracle el va fer possible la mare cuidant-lo, sense importar-li el perill de contagi.

A la capital els dies van transcórrer pendents del soroll de les bombes i els comunicats de guerra informant que l’exèrcit franquista assetjava Madrid, però que la República resistiria. Ell seguia les notícies al llit, sense poder sortir de casa. Més tard es va estendre el rumor que el coronel Casado estava negociant la rendició, i un dia es van trobar que les tropes de Franco entraven a Madrid.

Des que s’havia acabat la guerra, en Lorenzo era a la presó i pesava sobre ell una condemna a mort. En Fernando i la seva mare confiaven que aconseguirien un indult que el deixés tornar a casa.

Amb prou feines va poder agafar el son. Sabia que la mare tampoc no dormia, però tots dos romanien en silenci. Sense esperar les primeres llums de l’alba, es va llevar. No hi havia millor rellotge que les campanes del Convento de la Encarnación. La seva mare acostumava a oir-hi missa, allà o a l’església de Santiago, o en una altra de propera, la de San Ginés, on Quevedo va rebre les aigües baptismals i Lope de Vega s’havia casat. A més, tenia uns quadres excepcionals: un del Greco i uns altres de Luca Giordano, de Francisco Ricci i d’Alonso Cano.

Vigilant de no fer soroll, va entrar al bany. L’aigua freda de la dutxa el va deixondir. Va pensar que gairebé era un luxe viure en aquella casa amb un lavabo que no havien de compartir amb ningú. Des que l’Eulogio s’havia traslladat a una de les golfes, es rentava en una palangana o al petit lavabo a tocar de la comuna. Sí, es va sentir afortunat de disposar d’aquella petita cambra de bany que el seu pare s’havia entestat a instal·lar quan la guerra encara no havia tret el nas en les seves vides. Tot d’una va tenir una idea i es va posar a riure. Per què no llogaven el bany per uns quants cèntims? L’Eulogio li havia explicat que l’americà era molt sofert i s’havia adaptat a les incomoditats de les golfes, però que de tant en tant es queixava de no poder dutxar-se com Déu mana.

Quan l’Eulogio tornés de vigilar el magatzem de don Antonio, pujaria a dir-li que estava disposat a llogar la dutxa a l’americà. Si ell volia dutxar-s’hi, no li cobraria res, eren amics, però l’americà bé prou que podia pagar; els americans tenien diners, i de fet no entenia per què en Marvin havia optat per viure a les golfes de l’Eulogio quan es podia haver instal·lat perfectament en una bona pensió.

No va esmorzar perquè no hi havia res per esmorzar, llevat de restes d’una mica de malta que preferia deixar per a la seva mare.

—Fernando, no te’n vagis sense esmorzar —li va demanar la Isabel.

—És molt d’hora, mare, encara pots descansar una estona més.

—Són dos quarts de sis i m’haig de preparar. No estaria bé que arribés tard el primer dia de feina.

En Fernando es va vestir i va esperar que la seva mare estigués a punt per poder acompanyar-la. Quan van sortir al carrer, ella el va agafar del braç. Van apressar el pas. Van arribar a la casa del farmacèutic que encara no eren les set.

Els va obrir la porta una dona uniformada amb un vestit negre i un davantal blanc, amb aires de criada de casa bona.

—Doña Hortensia l’està esperant, hi ha molta feina. I aquest qui és? —va preguntar la criada.

—El meu fill Fernando.

—Doncs que se’n vagi.

—Sí… Bé, fill, ves-te’n, ja ens veurem després a casa.

—Vull saludar doña Hortensia —va respondre en Fernando, entossudit a no marxar sense abans donar el vistiplau als amos de la casa.

—Caram, aquest noi! Encara ve amb exigències! Et penses que doña Hortensia perdrà el temps saludant-te. Au, ves-te’n, abans que surti i us acomiadi a tu i la teva mare.

Un home ja gran es va plantar al bell mig del rebedor. La criada es va escurar el coll, incòmoda, però en Fernando li va aguantar la mirada.

—I vostès són…? —va preguntar l’home.

—Fernando Garzo i ella és la meva mare…

—Entesos, i què volen?

—És la planxadora, don Luis —va intervenir la criada.

—Ah!, ja… Sí, la meva dona em va dir que vindria algú a planxar i a donar un cop de mà a la cuina… Com es diu vostè?

—Isabel —va respondre torbada la mare d’en Fernando.

—Bé, doncs passi. La meva dona ja fa una estona que feineja per la casa. I vostè, jove, suposo que se’n va…

—Només he vingut a acompanyar la meva mare i a saber on treballarà.

L’home anomenat don Luis el va mirar de dalt a baix. Per un moment, en Fernando va pensar que el faria fora de males maneres, però don Luis li va donar un copet a l’espatlla mentre li assenyalava la porta.

—Amb la meva família queda en bones mans. És molt considerat per part seva que tingui cura de la seva mare. Vagi a fer el que sigui que faci.

En Fernando va marxar pensant que potser aquella no era una mala casa, però encara no havia arribat al carrer que ja maleïa la seva dissort. Aquell home havia guanyat la guerra i devia ser un peix gros del Règim si es podia permetre tenir una criada a casa i, a més, contractar una altra dona, la seva mare, per cuinar i planxar. Va sentir una onada d’odi. El seu pare era a la presó només pel fet de ser republicà, i la seva mare, la seva estimada mare, es veia obligada a haver de servir en aquella casa. Va escopir a terra. Era la seva manera de deixar sortir l’amargor que sentia.

Quan va arribar a l’obra, el cap el va rebre amb una empenta.

—Arribes tard —li va retreure.

—Ni parlar-ne, Pascual, encara no són les vuit.

—I com aixecarem Espanya si no treballem? No siguis dropo i comença a portar aquests sacs de ciment allà on hi ha en Pepe… Segur que has estat tota la nit amb els llibres. Mi-te’l, el senyoret que vol ser editor! Tu només serveixes per carregar, nano. Hauries d’estar agraït perquè no t’engarjolin com el teu pare.

En Fernando va optar per no respondre. Per què ho hauria de fer? En Pascual era un animal, amb prou feines sabia llegir i era dels que pensaven que un home en tenia prou amb la força. Havia lluitat amb els nacionals i li agradava vantar-se de la quantitat de rojos que havia matat al front, a més dels que havia afusellat. Quan ho sentien, alguns dels homes que treballaven a l’obra serraven les dents. No li podien replicar res. Ja havien aconseguit prou trobant una feina en aquella obra que els permetia sobreviure. Valia més no badar boca. El silenci formava part del càstig dels perdedors.

—No t’hi facis mala sang, noi —va murmurar un d’aquells homes quan en Fernando li va passar un sac de ciment.

A dos quarts de tres se’n va anar a casa. Tenia moltes ganes de trobar-se amb la seva mare i que li expliqués com li havia anat el primer dia de feina. Va apressar el pas. A més, també anava pensant a proposar a l’Eulogio el negoci de la dutxa.

Es va trobar la mare al portal. La va veure contenta, per més que el seu rostre denotés cansament.

—Semblen bona gent. Doña Hortensia és molt amable; exigent, això sí. Però no cal que t’hi amoïnis.

—I el marit?

—Ja l’has vist, don Luis és farmacèutic. Sembla que coneix gent important que el té en gran estima.

—És un home gran.

—Bé, és uns quants anys més gran que la seva dona. Ella en té poc més de trenta i ell… em sembla que es deu acostar als quaranta.

—I els seus fills?

—Cinc, de totes les edats, però doña Hortensia porta la casa com si fos una caserna.

—T’han donat alguna cosa per menjar?

—No… Els he fet el dinar: llenties i truita de patates.

—Doncs et podrien haver donat un ou.

—No hi estan pas obligats.

—Quina gentussa —va concloure en Fernando.

—Si us plau, fill, no vull que parlis amb tanta amargor —li va demanar la seva mare.

Quan en Fernando va arribar a casa de l’Eulogio, feia poc que aquest s’havia llevat. Havia fet una becaina, però quan es disposava a posar-se davant del quadre que estava pintant, va escoltar amb interès el seu amic quan li va dir que havia pensat de cobrar a l’americà per dutxar-se a casa seva.

—Ha sortit, però quan vingui l’hi diré. Segur que li semblarà bé. La teva mare hi està d’acord? —va preguntar l’Eulogio.

—Oi tant! Això sí, li direm que no malgasti l’aigua.

—És clar, és clar… Escolta, t’accepto l’oferiment de baixar a casa teva a dutxar-me de franc. M’anirà bé, ni que sigui un cop a la setmana. Com va amb en Pascual?

—Em té fregit, li caic malament.

—Doncs t’hauràs d’aguantar. És el cap d’obres i s’aprofita dels qui treballeu allà perquè sap que molts heu estat republicans. I encara sort que us doni feina en comptes de denunciar-vos.

—N’estic fart, d’ell. Sempre amb la camisa blava perquè no hi hagi dubtes sobre el que pensa. A més, s’aprofita que el meu pare és republicà i està empresonat, i em paga menys que a un altre noi que fa el mateix que jo perquè el seu pare és falangista de primera hora.

—Ja t’he dit que t’hauràs d’aguantar. No em facis quedar malament. Em va costar molt convèncer don Antonio perquè parlés amb ell i et donessin una feina. Tu no li agrades, a don Antonio, però jo tampoc. Si em suporta és perquè sap que sé que és un pocavergonya, igual que el seu amic, el capatàs, que es dedica a robar material de l’obra i després l’hi ven a ell per un preu baix. Però ara mateix hi ha tants desgraciats com nosaltres buscant feina per uns quants cèntims… Mira al teu voltant, Fernando, fins i tot els nacionals passen gana.

—Alguns més que altres.

—És clar! Però no t’enganyis, són més els que la passen magra. Sempre hi ha espavilats com don Antonio. Però què hi farem! Ell ha guanyat la guerra.

—Som uns ximples dient-li «don Antonio». Abans era l’Antonio de la botiga, ara li hem posat el «don».

—Se l’ha posat ell i cal seguir-li la veta. És ell qui ens fia per fer bullir l’olla. I malgrat que és un malparit, a mi m’ha donat feina i tu n’has trobat gràcies a mi, però indirectament gràcies a ell.

—Però si t’ha fet fora de casa! Mira com vius!

—Hem perdut, Fernando, accepta-ho. Ja t’ho explicarà ton pare quan surti de la presó. Don Antonio ha passat de tenir una botiga de queviures a comprar i vendre de tot. És molt espavilat, què hi farem…

—Bé, me’n vaig a la impremta. Ja em diràs si l’americà accepta pagar per dutxar-se.

Tot i que maleïa la seva dissort, en Fernando s’ho passava bé fent de linotipista. Feia poc més d’un any que treballava allà, però s’esforçava tant a aprendre que don Vicente, el cap de la linotípia, que sempre es mostrava sever, de tant en tant li donava un copet a l’espatlla. Pel que feia a don Víctor, l’amo de la impremta, encara que no podia negar que s’havia portat bé amb ell, l’indignava saber que era un home de dretes.

—Tens traça per a aquest ofici —li va dir aquella tarda el seu cap.

Sí, tenia traça per a la composició, fins i tot s’havia atrevit un parell de vegades a fer algun suggeriment per estalviar paper.

En aquella impremta s’hi feia de tot, des de llibres fins a material de propaganda del Règim. A vegades es preguntava si no traïa el seu pare quan ajudava a imprimir aquells pamflets que cantaven les excel·lències de Franco.

En Marvin va acceptar pagar per la dutxa. La Isabel s’hi va avenir amb resignació. Uns cèntims diaris serien una gran ajuda per a ells, i l’americà semblava un bon noi. Li donarien una clau perquè entrés a casa, no solament perquè no desconfiaven d’ell, sinó perquè encara que hagués volgut, no hauria pogut robar-los res.

La casa era àmplia, amb tres balcons oberts al carrer. L’entrada, el menjador i la sala d’estar, que abans era un espai confortable, però ara gairebé estava buida. Dues portes corredisses permanentment obertes donaven a una petita cambra, que anomenaven «despatx», coberta per prestatgeries des del terra fins al sostre, amb els preuats llibres del cap de família. Un parell d’habitacions, a més de la cuina i el bany, completaven les estances del pis.

A vegades la Isabel s’imaginava el moment en què en Lorenzo, el seu marit, tornaria a casa. Arribaria exhaust, després de tant de temps tancat a la presó, mancat de tot. Ella li explicaria que havia hagut de vendre els mobles, però que almenys havien conservat la taula i la butaca del despatx. La resta, el penja-robes i el vetllador de l’entrada, el bufet del menjador i les capçaleres dels llits… ja no els pertanyien. Sabia que en Lorenzo l’abraçaria i li diria que no s’havia de preocupar, que aquells mobles només eren objectes, per més estimats que fossin per a ells. Deixaria vagar la mirada per les prestatgeries i sospiraria en silenci en comprovar que havien conservat els seus llibres. Per a un home com en Lorenzo, amant de la literatura, els llibres eren part de la seva ànima, no es podia entendre a si mateix sense ells. Sí, acaronaria els lloms de les novel·les de Cervantes, es recrearia amb els poemes de Góngora, somriuria en veure els vells toms de Calderón i sospiraria alleujat en constatar que el Romancero gitano de Federico García Lorca i tants i tants altres llibres que havien anat conformant la seva vida i la seva manera de ser encara eren al seu lloc. I, segurament, reprimiria una llàgrima quan veiés que damunt la taula del seu despatx romania obert aquell llibre de poemes, tal com el va deixar, per la pàgina on es podien llegir uns versos de Gómez Manrique:

Yo parto de vos, doncella,

fuera de mi libertad;

yo parto con gran querella

de vuestra pura bondad.

Yo parto con gran tormento

por esta triste partida,

e llevo tal pensamiento

que fará corta mi vida.

La Isabel desitjava que el moment del retorn es fes realitat. Havia de ser així. Lluitava per foragitar el malson que la visitava durant les boires nocturnes. Sempre el mateix. Veia el seu marit acomiadant-se d’ella, però no arribava a sentir les seves paraules. Després, un soroll eixordador i el cos inert d’en Lorenzo estès a terra. Mort. Quan arribava a aquest punt del somni es despertava cridant.

En Fernando s’hi acostava i l’abraçava sense dir-li res. No calia. A ell també el visitaven els fantasmes.

La Isabel va acabar de pentinar-se. Es va mirar al mirall i va somriure amb tristesa. Els cabells castanys començaven a barrejar-se-li amb alguns de blancs. No s’enganyava: la joventut se li havia esvanit durant la guerra. Les arrugues li travessaven el rostre i li endurien l’expressió. La pell de les mans se li havia tornat aspra i l’extrema primesa, fruit de la gana, li manllevava qualsevol atractiu. Però estava segura que en Lorenzo la seguia estimant de la mateixa manera que ella estimava amb desesperació el cos escanyolit i torturat del seu marit, i no parava esment a la seva calvície prematura ni als ulls enfonsats ni als dits recargolats a causa de l’artritis i del fred que havia patit durant els anys de la guerra.

Ella continuava veient en el seu marit el xicot seriós i aplicat que perdia la noció del temps traduint Shakespeare, Oscar Wilde, Daniel Defoe o Walter Scott, i que la mirava sorprès que s’hagués fixat en ell, una noia que atreia les mirades dels nois del barri. La Isabel vivia en un poble de la Sierra, on el seu pare era el veterinari i on en Lorenzo passava els estius amb la família.

Tot just la Isabel va complir divuit anys, es van casar. Aquell dia estava radiant i així la veuria sempre en Lorenzo.

—Ja t’has arreglat? —li va preguntar en Fernando, fent-la tornar a la realitat.

—Sí, fill, ja estic a punt. Au, anem.

Van sortir de casa a pas lleuger. No és que la presó fos lluny, però era dia de visita i sempre hi arribaven amb temps de sobres. Als guàrdies els agradava posar entrebancs als familiars dels perdedors.

En Fernando també s’havia repentinat. Sabia que al seu pare li molestava la manca de pulcritud i que ja prou patia ell havent de viure acompanyat de les xinxes i els polls que colonitzaven la presó.

Quan hi van arribar, van haver d’esperar una bona estona, parlant en veu baixa amb els familiars d’altres presos. Ja es coneixien després de tants mesos de trobar-se davant les portes d’aquell edifici que havia estat un convent i que ara feia la funció de presó per als presos republicans.

Mare i fill hi buscaven cares conegudes i quan no les trobaven, sabien que, si no eren allà, era perquè el pare, el germà, l’oncle o l’amic empresonat havia estat afusellat.

En Fernando va sentir un cargolament de ventre en veure el seu pare tan demacrat i amb un aire absent. Per què no duia les ulleres? Sense ulleres, no s’hi veia.

—Pare, on tens les ulleres? —li va preguntar, gairebé sense saludar-lo.

—No et preocupis, fill —va respondre ell.

—Lorenzo, te les han pres? —va aconseguir preguntar la Isabel.

—Bé, és que…, en realitat, me les han trencat. El guàrdia que hi ha sempre a l’entrada em va clavar una empenta perquè deia que trigava massa a posar-me a la fila. Em van caure les ulleres i… les va aixafar amb les botes. Ho sento.

La Isabel va prémer la mà del seu marit, contenint les llàgrimes, mentre en Fernando, el fill, serrava els punys amb força, intentant controlar la ira.

—Pare, et refereixes a aquell guàrdia que es diu Roque, oi? Hem sentit que és un animal i que li agrada maltractar els qui sou aquí —va afirmar en Fernando amb ràbia.

—Bé, parlem d’altres coses. Almenys et donen més bon menjar? —va preguntar la Isabel per dir alguna cosa.

—Com sempre. El que ells anomenen «brou» sovint ve acompanyat d’insectes… Passem tanta gana que els homes se’ls mengen sense ni tan sols mirar-se’ls… Però expliqueu-me coses vostres…

—Pare, l’advocat m’ha promès que els propers dies em dirà alguna cosa. Diu que està gairebé segur que aconseguirà l’indult. Ja veuràs com abans de Nadal seràs a casa.

—I jo… Mira, Lorenzo, he començat a treballar. Mossèn Bernardo, el capellà de la parròquia, m’ha recomanat a casa d’una família. Don Luis és farmacèutic, i doña Hortensia, la seva esposa, és una bona dona. Tenen cinc fills i li falten mans per atendre’ls…

—Són de dretes, pare… —va afegir en Fernando.

En Lorenzo va abaixar els ulls, avergonyit. Va sentir una gran pena en imaginar-se la Isabel empesa per la necessitat de fregar a casa d’uns altres. No és que considerés que fregar no fos una feina digna, sinó que el fet que la seva dona ho hagués de fer era una evidència més de la vida que havien perdut potser per sempre.

—Et tracten bé? —va preguntar a la Isabel, acaronant-li la galta.

—Sí, és clar que sí. No són males persones.

—És clar que ho són! —va exclamar en Fernando.

—Vinga, fill, no afegeixis més pena a la que ja té la teva mare. A més, Fernando, no tots els qui no pensen com nosaltres han de ser dolents. Hi ha gent bona i gent dolenta a tot arreu.

—Doncs quan surtis, veuràs com es comporten els que han guanyat i llavors ja em diràs què en penses —va replicar en Fernando amb amargor i amb la veu més alta del que era convenient.

—També hem llogat la dutxa a un americà. Ja te n’hem parlat, d’ell: és poeta i viu a les golfes de l’Eulogio. El pobre estava desesperat per poder fer una dutxa en condicions i en Fernando ha tingut la idea de permetre-l’hi a canvi d’uns cèntims que ens van molt bé —va dir la Isabel per canviar de tema.

—Ja veig que us en sortiu prou bé. Ben fet. Això de llogar la dutxa em sembla una bona idea —va comentar en Lorenzo somrient.

—A l’Eulogio el deixem dutxar-se de franc —va dir en Fernando.

El van posar al corrent de les novetats de la gent del barri i en Lorenzo els va escoltar amb atenció, com si realment li poguessin interessar les trifulgues de don Antonio l’estraperlista o les de la família Vilamar.

—I què hi ha del teu festeig amb la Catalina? —va voler saber en Lorenzo, mirant el seu fill.

—No és la meva nòvia —va protestar en Fernando.

—Ja saps com són els Vilamar, Lorenzo, piquen alt i volen assegurar el futur de la seva filla. Sembla que l’Ernesto Vilamar vol emparentar amb l’Antonio l’estraperlista. El seu fill Antoñito està molt enamorat de la Catalina —va explicar la Isabel al seu marit.

—Doncs si això és picar alt… —va observar en Lorenzo irònicament.

—Ara l’Antonio toca molts diners. Conserva la botiga de queviures, però si veiessis quin magatzem ha comprat per guardar-hi les mercaderies de l’estraperlo… Quan el vegis no el reconeixeràs, per com vesteix i els aires que es dona.

—Bé, però la Catalina sempre ha tingut personalitat; no crec que li agradi l’Antoñito —va afirmar en Lorenzo.

—L’Antoñito no li agrada, però… —En Fernando va callar.

—Segueix, què anaves a dir? —va preguntar el seu pare.

—Li agrada l’americà. En Marvin és poeta, al principi de la guerra va fer de traductor per a uns periodistes nord-americans, i després se’n va anar. No sé què té, però agrada a totes les noies.

El pare va somriure i va mirar el seu fill amb tendresa. Veia reflectits en la mirada d’en Fernando el dolor i l’esbalaïment del primer fracàs. Sabia que el seu fill estava enamorat de la Catalina des que era petit.

—No et preocupis, ja li passarà. Estic segur que ets molt important per a ella.

—Sí, com a amic —es va lamentar en Fernando.

—Ja veuràs com no… Au, no et desanimis… —el va consolar el seu pare.

Els guàrdies van anunciar que era hora d’anar-se’n. La Isabel va donar al seu marit una barra de pa i un parell d’ous bullits. Els ous els hi havia venut don Antonio el dia abans. El pa l’havien comprat gràcies a les dutxes d’en Marvin.

—Els ous t’aniran bé, et donaran energia —va afirmar la Isabel.

—És clar, dona. Cuideu-vos molt. Us estimo.

—Pare, aviat seràs a casa.

Fins que no van ser fora de la presó, la Isabel no es va permetre plorar. En Fernando li va posar el braç per damunt de les espatlles per mirar de consolar-la.

—Mare, aconseguirem l’indult, ja ho veuràs.

—És que, pobret, cada dia està més prim, amb prou feines té pell als ossos… I això de les ulleres… El teu pare no pot fer una passa sense ulleres. Déu meu, Fernando, l’hem de treure d’aquí.

—I ho farem, mare, ja ho veuràs. El pare no ha fet res dolent.

La Isabel no va respondre. Els vencedors actuaven amb acarnissament contra els vençuts. No respectaven ningú, i molt menys els soldats del bàndol republicà. Cada dia hi havia afusellaments i ella tremolava només de pensar que algú truqués a la porta per anunciar-li que havien afusellat el seu Lorenzo.

2

—Li has dit a en Fernandito allò de les labors de ganxet? —va preguntar doña Asunción a la seva filla.

—Sí, mama —va respondre la Catalina.

—Doncs ha passat més d’un mes des que t’ho vaig dir…

—Ja vindrà.

—Que no ho sàpiga ton pare… Ja saps que no li agrada que tinguem gaire tracte amb els Garzo. La Isabel em fa molta pena. Deu ser molt dur per a ella posar-se a servir a casa d’aquell farmacèutic. No sé pas què faria jo si estigués al seu lloc. Pobra dona!

—Els hem d’ajudar, mama —li va demanar la Catalina.

—És clar, filla, però sense que ho sàpiga ton pare, ja saps com és.

La Catalina va abraçar la seva mare. S’hi sentia molt unida. Sabia que sempre la protegiria. La seva mare vivia pendent d’ella; al capdavall, la Catalina era la seva única filla, un miracle del cel tenint en compte que havia tingut uns quants embarassos fallits.

Totes dues s’assemblaven no només físicament, també en el caràcter. D’estatura mitjana, cabells castanys clars, ulls castanys amb espurnejos verdosos, bona figura. Doña Asunción ho passava malament amb el patiment dels altres i, si depenia d’ella, procurava alleujar-lo, cosa que li provocava algunes discussions amb el marit. En don Ernesto era inútil buscar-hi una engruna de pietat o d’empatia envers els altres. Era el petit d’una família de sis germans i havia estat educat severament. Havia patit en silenci durant la guerra, no tant per l’afecció al fetge, sinó perquè a causa de la seva malaltia no havien pogut fugir a la zona nacional. El consumia la ràbia quan pensava que bona part dels seus veïns eren republicans o, el que era pitjor, que n’hi havia que tenien tendències socialistes. Prou que ho sabia… Per exemple, en Lorenzo, l’editor. Mai no hi havia simpatitzat. Abans de la guerra ja li costava saludar-lo quan es trobaven al carrer i el fastiguejava que l’Asunción s’hagués fet tan amiga de la Isabel. Segons la seva opinió, ara en Lorenzo era al lloc on havia de ser, a la presó. Esperava que l’afusellessin. Franco no s’havia de mostrar magnànim amb els enemics, era millor eliminar-los, perquè si els deixava viure, es podien convertir en un perill.

Doña Asunción deia que, ja que havien guanyat, el millor era oblidar-se del que havia passat i tornar a la vida normal. Era una ingènua; de fet, era només una dona i ja se sabia que les dones no sabien pensar. A més, ella poca cosa havia d’oblidar, ja que la Petra, la seva única germana, era viva, tot i que havia perdut el seu marit al front d’Aragó. El seu cunyat havia mort per Espanya com un patriota. Fins i tot l’havien condecorat a títol pòstum.

Ell només tenia la Catalina i a vegades pensava que havia estat una benedicció no tenir fills, que haurien mort a mans dels rojos. És clar que trobava a faltar tenir un altre home a casa, algú amb qui poder conversar, que entengués les coses de la política, ja que tant la seva dona com la seva filla eren dues ànimes de càntir i, per tant, ignorants.

Don Ernesto se sentia satisfet que l’Andrés, el seu germà gran, hagués recuperat la finca familiar. Els milicians els havien destrossat la casa i confiscat els porcs i les ovelles, però la terra encara hi era i tornava a ser de la família. El pitjor era que l’home que fins que va començar la guerra s’havia encarregat d’administrar la finca havia resultat ser anarquista i havia estat un dels responsables que els rojos la saquegessin. Donava gràcies a Déu i a Franco per haver fet justícia. L’havien afusellat. Però amb això no n’hi havia prou perquè poguessin esborrar el sofriment que els havien infligit: havien matat el seu pare, malgrat que gairebé era un ancià, i el seu nebot Andresito, que només era un nen. L’Amparo, la seva cunyada, havia embogit. Ara l’Andrés portava la finca, amb l’ajuda d’un home íntegre, un falangista d’un poble proper. No és que a don Ernesto li agradessin gaire els falangistes, els trobava massa bruscos i el molestava la seva faramalla, però millor un patriota que un roig.

A més, havia perdut dos germans al front i un altre no havia sortit viu de la «txeca» del carrer Fomento, i no volia aturar-se a pensar en el que li havia passat a la seva germana monja quan un altre grup de milicians va entrar al convent on guardava clausura juntament amb altres religioses.

Però en aquell moment la seva principal preocupació era la Catalina. La seva esposa la consentia més del compte. L’Asunción era massa tolerant amb la filla, igual que la seva cunyada Petra. Totes dues germanes eren filles d’una bona família: el seu pare era un comerciant dedicat a la venda a l’engròs de tabac canari. Havien estudiat en una escola de monges on havien après tot el que unes senyoretes havien de saber. El seu sogre l’havia incorporat al negoci familiar fent-lo administrador de l’empresa, però s’havia arruïnat durant la contesa i el pobre home havia mort sense la sort de poder veure com els seus guanyaven la guerra.

Ara don Ernesto intentava tornar a fer de l’empresa del seu sogre una font de prosperitat. Al cap i a la fi, qui no fumava? És clar que, si bé tenia esperança en el futur, la realitat era que, en arruïnar-se durant la guerra, el negoci havia de fer front a un seguit de deutes.

Calia casar bé la Catalina. La seva filla ja no era una nena i no li agradava veure-la desocupada. Tan bon punt s’acabés l’estiu li hauria de buscar alguna cosa per fer, perquè les classes de piano amb la seva tia Petra no eren suficients per entretenir-la. La seva muller li insistia que calia convertir la Catalina en una dona instruïda, però a ell això li semblava una excentricitat. Per què havia de voler un home una setciències? Que les dones fossin instruïdes era una idea dels republicans. Gràcies a Déu les coses havien tornat al seu ordre natural. El que calia era que la Catalina es casés amb algú amb diners que la pogués mantenir folgadament.

L’Antoñito era una bona opció. El fill del botiguer era un bon partit. Don Antonio traspuava prosperitat. Després de la guerra s’havia dedicat a l’estraperlo i havia fet diners, i ara encara en guanyava més. Aquell home comerciava amb tot, però el més important era que estava ben relacionat amb alguns ministeris gràcies al seu germà, en Prudencio, que havia estat assistent d’un coronel. L’Antonio, el botiguer, el falangista que va combatre els rojos i va tornar a Madrid amb les tropes nacionals, s’havia convertit en don Antonio, i el seu fill gran, l’Antoñito, en un bon partit. No és que fos gaire agraciat, però tampoc no era lleig; de fet, lletges ho eren les seves dues germanes, la Paquita i la Mariví, unes nenes sense cap gràcia. També podria casar-la amb en Pablo Gómez, el fill de don Pedro, un funcionari d’Hisenda que vivia en el cinquè.

Don Ernesto va alçar els ulls dels papers que tenia al davant. El banc acabava de denegar-li un préstec.

Va sentir les rialles de la seva filla i se la va imaginar xerrant amb la seva dona. Beneïdes elles, que no s’havien de preocupar per res.

Va tocar la campaneta i va venir la criada.

—Digui a la meva dona i a la meva filla que vinguin al despatx —va ordenar sense mirar-la.

Al cap d’un parell de minuts, doña Asunción i la Catalina treien el cap per la porta del despatx.

—Què vols, Ernesto? —va preguntar-li la seva dona.

—Dir-vos que don Antonio vol organitzar un dinar campestre d’aquí a uns quants dies. T’aviso amb temps, Asunción.

—Per mi no hi ha cap inconvenient, tot i que t’asseguro que em costa relacionar-me amb aquesta gent. Són tan… En fi, no està bé dir-ho, però se’ls nota d’on venen.

—No ets tu qui diu que el que compta és que les persones siguin bones? Doncs això. Don Antonio no ve de bona família, però l’home està demostrant que té un gran talent per als negocis. Ja ho veus, s’ha fet ric durant la guerra i cada dia que passa ho és més. Es fa amb gent influent, de manera que no sé per què no l’hauríem de tractar nosaltres.

—Però, Ernesto, si tu abans ni tan sols l’hauries saludat. Crec que abans de la guerra no havies entrat mai a la seva botiga de queviures.

—I què hi havia d’anar a fer, jo? La casa no és cosa teva? Mira, Asunción, no busquis tres peus al gat. Les coses han canviat, hi ha una nova classe social: la d’homes amb talent capaços de tirar endavant.

—Don Antonio és un ordinari —va insistir la dona.

—Bé, és lògic, no ha rebut gaire educació, però és un home com cal i ha estat amb qui cal estar, no com els desgraciats dels republicans, per no parlar de tota aquella xusma de comunistes i anarquistes. Sempre haurem d’agrair a Franco que ens n’hagi deslliurat.

—Estimat, si tu eres monàrquic —li va recordar doña Asunción.

—Per això estic amb Franco, perquè ens ha tornat l’ordre, i ja veuràs com amb el temps restablirà la monarquia.

—Ui!, què vols que et digui. Als homes no us agrada cedir el comandament i no m’imagino Franco, després d’haver guanyat la guerra, donant el país a un rei —va dir l’Asunción.

—Què saps tu! Bé, només us volia dir que anirem a aquest dinar campestre. Serà una bona ocasió perquè l’Antoñito i la Catalina parlin.

—I de què hem de parlar, pare? —va preguntar la Catalina, contrariada.

—Sou joves i teniu un gran futur, és bo que us aneu coneixent —va respondre don Ernesto.

—Però si ja ens coneixem. I et recordo, pare, que quan era petita no em deixaves jugar amb l’Antoñito ni amb les seves germanes; deies que no podia tenir com a amigues les filles del botiguer perquè no estaven a la nostra altura —va protestar la Catalina, que sabia com fer sortir de polleguera el seu pare.

—No diguis bestieses, nena! A més, les circumstàncies han canviat. Don Antonio és un home de negocis i el seu germà gran, en Prudencio, és un soldat valent que es fa amb els generals. Catalina, hauries de saber que la noblesa s’adquireix a través d’actes nobles de servei al rei i a la pàtria.

—Papa, si tothom sap que el germà de don Antonio era a intendència i que s’ha dedicat a robar tot el que ha pogut.

—Catalina! —va exclamar don Ernesto, mirant furiós la seva filla.

—I don Antonio ha prestat cap servei al rei i a la pàtria? No ho sabia, pare, em pensava que només era un estraperlista i que l’únic que li importa és enriquir-se. Pel que fa a l’Antoñito, sé que t’agradaria que ell i jo… Però ja t’ho pots treure del cap, em fa fàstic. Abans de ser la seva nòvia em faig monja! —va continuar la Catalina, fent cas omís de l’empipament del seu pare.

—Així és com eduques aquesta nena?! Jo mai no hauria gosat parlar així a mon pare! Els fills no tenen opinió, només han d’obeir els grans, que són els qui saben què els convé. No em tornis a dir que prefereixes ser monja perquè seré jo mateix qui et portaré personalment al convent de la meva germana a Aragó. Ja veuràs com la tia Adoración et fa anar ben dreta.

—Però si no cal discutir! És clar que anirem a aquest dinar campestre, Ernesto, i la nena parlarà amb l’Antoñito i…, bé, Déu dirà si té plans per a ells —els va interrompre doña Asunción, preveient la deriva de la conversa.

—Ah, i no et vull tornar a veure amb en Fernando! Aquest noi només ens pot portar problemes. El seu pare és a la presó per roig. No vull tenir res a veure amb aquesta gent —va afirmar don Ernesto, enfadat.

—Però, Ernesto, els Garzo són bones persones; el pare de la Isabel era veterinari a la Sierra de Madrid. Pel que fa a don Lorenzo, pobret, era el director d’Editorial Clásica, un bon editor que estic segura que no ha fet res. Tu mateix tens molts llibres editats per ell. Segur que sortirà de la presó —va dir doña Asunción, tement que les seves paraules contribuïssin a fer enfadar encara més el seu marit.

—Que no ha fet res?! Aquesta sí que és bona! Resulta que lluitar amb les tropes roges és no haver fet res.

—Bé, és que és republicà o era republicà, com tanta gent, i no crec que calgui matar tots els republicans, ja que això suposaria matar mig país. A més, fins que no va començar la guerra, ser republicà no era res dolent —va insistir la seva esposa.

—On s’és vist! Que hagi de sentir això a casa meva! Però quina educació estàs donant a la nostra filla?! Si parles així, creurà que ser republicà és un fet sense importància. Han estat a punt de destruir Espanya entregant-la als bolxevics!

—Ernesto, calma’t. Au, faré que et portin una tassa de cafè amb uns quants crostonets. El metge va dir que havies de menjar bé. Catalina, ves a preparar la safata i porta-li una tassa de cafè al pare.

La Catalina va sortir del despatx del seu pare remugant. Sempre havia estat una filla obedient, però no pensava flirtejar amb l’Antoñito. Només de pensar-hi sentia repugnància. Encara recordava el dia de l’aniversari de l’Antoñito a la Pradera de San Isidro. Bé, en realitat, no ho recordava bé; només que l’Antoñito se li arrambava durant el ball, igual que en Pablo Gómez. Aquest parell li feien fàstic. No recordava res més, però només de pensar-hi se li regirava l’estómac. Sort que en Marvin també hi era. Cada vegada que pensava en l’americà sentia un sotrac al cos. N’estava enamorada i el seu pare l’hauria d’acceptar. En Marvin era educat, i estava segura que la seva família estaria a l’altura dels Vilamar; però, si no fos així, tant se li’n donava. Era el seu nòvio o això creia ella. Pel que feia a en Fernando, tampoc no estava disposada a renunciar a la seva amistat, digués el que digués el seu pare. La Catalina es va aturar en sec a la porta de la cuina. S’adonava que per primer cop a la vida estava ben disposada a desobeir el seu pare sense que li importessin les conseqüències.

Mentrestant, doña Asunción intentava calmar els ànims del seu marit. Don Ernesto no gaudia de bona salut i els metges insistien que havia d’estalviar-se disgustos.

Per a doña Asunción, el seu matrimoni no havia estat satisfactori, però això no s’ho deia ni a ella mateixa i se senyava només de pensar-ho. El cert era que no havia estat fàcil viure amb un home de salut delicada, molt donat a la malenconia i de caràcter esquerp. Ella havia hagut de moderar la seva alegria i les seves ganes de viure per no despertar suspicàcies en el seu marit, al qual l’irritava d’allò més veure-la riure. Tot i així havia estat un bon espòs, mai no li havia faltat de res, ni tampoc s’havia queixat ni mostrat disgust pel fet de no haver tingut més fills. S’havia conformat amb la Catalina, a qui sens dubte estimava.

Don Ernesto es va escurar el coll per cridar l’atenció de la seva esposa.

—Mira, Asunción, el festeig de la nena amb l’Antoñito ens convé molt.

Ella el va mirar expectant, sense atrevir-se a preguntar. Sabia que al seu marit l’empipaven les preguntes.

—Cal ser realistes i no donar voltes a la conveniència del nou Règim. O és que potser preferiries que continuéssim governats per les esquerres? Franco és un home com cal i sap que els espanyols necessiten algú que els tingui a ratlla. Ja veuràs com Espanya prosperarà.

—Però no entenc per què creus que és important que la Catalina i l’Antoñito…

—Doncs perquè don Antonio pertany a la nova classe social que ens governarà. Podem casar la nena amb algú del nostre estatus, però ja saps que molts dels nostres amics s’han quedat sense res i ja conserven només les aparences. Amb l’Antoñito no li faltarà de res. Ella sabrà millorar-lo.

—Si tu ho dius, Ernesto…

—Doncs sí, ho dic, Asunción; de manera que res de permetre que la nostra Catalina tingui el cap ple de pardals. La nena ja és tota una dona i la seva obligació és acceptar el que nosaltres decidim. Només faltaria!

—És clar, és clar, Ernesto —va assentir doña Asunción, gens convençuda.

—Ah! I encara que s’hagi acabat la guerra, hem de seguir sent prudents a l’hora de gastar. La setmana que ve aniré a veure el meu germà a Osca. Li haig de demanar un préstec.

—Un préstec? Però per què…?

—Per l’amor de Déu, Asunción, no siguis ximpleta! Tenim despeses i obligacions.

—Sí, Ernesto, tens raó.

La Catalina va empènyer la porta del despatx amb el peu i hi va entrar portant una safata amb una tassa de cafè i uns quants crostonets. Al seu pare se li va il·luminar la mirada i va fer un gest a mare i filla perquè el deixessin sol. Li agradava assaborir els crostonets sense que ningú el mirés.

El que don Ernesto no explicava a la seva esposa era que anaven escassos de liquiditat; de fet, tan escassos que no tenien ni un duro. I que don Antonio, a més de dedicar-se a l’estraperlo, era prestador, i com que el banc li denegava el crèdit havia hagut de recórrer al botiguer, al qual ja devia una bona suma de diners. Si el seu germà gran no li deixava una bona quantitat, es trobaria en una situació molt compromesa.

A la mateixa hora, en Marvin estava abstret mirant la paret de l’exigua cambra que ocupava a les golfes de l’Eulogio.

En realitat no s’havia d’haver quedat a viure allà. No tenia cap necessitat de patir les penúries de l’Eulogio i la seva mare. Ell disposava de prou diners per llogar, si volia, una habitació en algun altre lloc; fins i tot es podia haver instal·lat en algun hotel o en una pensió. Però havia tingut por de tornar. No havia combatut amb la Brigada Lincoln, però havia estat a Espanya veient com lluitaven els seus compatriotes, i la seva manera de contribuir a la causa de la República va ser actuar com a traductor. Potser Franco i els insurrectes tenien constància de quins estrangers havien estat al seu costat i quins no. I si el detenien? No s’enganyava pas respecte a la seva valentia; de fet, sabia que era un covard.

És clar que els seus pares eren massa importants perquè els espanyols s’atrevissin a detenir-lo. Tenia diverses cartes de recomanació, a més de gaudir de la protecció de la seva ambaixada. Franco no s’enfrontaria als nord-americans.

Tot i així havia estat una estupidesa buscar un espai a casa de l’Eulogio. Però volia tornar a ser a prop del seu amic, a qui havia admirat durant la guerra i el qual, a més, li havia salvat la vida. Quan es van conèixer al front van congeniar de seguida; a ell el va sorprendre no solament la bonhomia sinó també l’alegria que sempre mostrava aquell aspirant a pintor. A en Marvin li semblava un artista mediocre, però mai no l’hi va dir.

Per què havia tornat? Potser perquè no es perdonava el fet de no haver lluitat? Durant la guerra, i sobretot quan va deixar Espanya, no parava de dir-se que no només es combatia amb les armes, que un poema podia fer tant per una bona causa com llançar una granada, disparar un fusell o atacar les línies enemigues. Però no aconseguia convèncer-se’n a si mateix, i això li havia provocat una crisi d’ansietat. Des que havia marxat d’Espanya no havia tornat a escriure res que valgués la pena.

Des de Nova York, la seva família li insistia que tornés a casa. El seu pare estava ficat en el negoci de l’acer i per a ell havia estat una decepció que el fill gran li hagués sortit poeta. Sort que en Tommy, el seu germà petit, era allà per complir el somni del seu pare, que els negocis de la família es quedessin a la família. A ell li enviaven cada mes una assignació que li permetia viure folgadament. La seva mare, que tenia ànima d’artista, no hauria permès el contrari, i al capdavall era ella qui havia heretat l’acereria que ara dirigia el seu marit.

—Vols una mica de cafè? —li va oferir la Piedad, la mare de l’Eulogio, traient el cap per la porta de l’habitació d’en Marvin, que semblava abstret en la lectura.

—Cafè de debò? —va preguntar amb cara d’estupefacció.

—Sí, l’Eulogio n’hi ha pres un grapat a don Antonio. Pel que sembla, ahir en van arribar uns quants quilos al magatzem i ja saps com és el meu fill… Bé, a més, don Antonio amb prou feines li paga… —va respondre la dona, intentant justificar els petits furts de l’Eulogio.

—M’aniria molt bé una tassa de cafè —va respondre en Marvin somrient.

—Què llegeixes? —va preguntar ella.

—Un llibre que m’ha deixat l’Eulogio i que crec que va editar el pare d’en Fernando. Les Rimas sacras de Lope de Vega… «Si de la muerte rigurosa y fiera, / principios son la sequedad y el frío, / mi duro corazón, el hielo mío / indicios eran que temer pudiera…» —va llegir en Marvin en veu alta.

La Piedad va somriure. I ell va pensar que aquella dona li queia bé. Era molt guapa, però no semblava que ella se n’adonés. Havia perdut el marit al front i gairebé hi va perdre el fill, el qual un dia va tornar, però gairebé no podia caminar. En Marvin devia la vida a l’Eulogio, que se’l va carregar a l’espatlla quan el van ferir, va córrer amb ell a sobre mentre disparaven al seu voltant, va comminar un metge perquè deixés d’atendre els altres ferits i l’operés allà mateix. Però salvar-lo, a l’Eulogio li va costar quedar-se coix, i aquelles ferides tan greus el van mantenir lluny del front els dos darrers anys de la guerra.

La Piedad mai no es queixava. Acceptava el seu destí sense donar-ne la culpa a ningú. Les coses eren com eren, solia repetir quan en Marvin i l’Eulogio es lamentaven del triomf dels franquistes.

En Jesús Jiménez, el pare de l’Eulogio, havia estat corrector en un diari de Madrid, a més de traductor de francès. Precisament feia hores extres com a traductor a l’editorial que dirigia en Lorenzo Garzo, el pare d’en Fernando.

Era un bon home, tímid i aturat, així el descrivia la Piedad, la qual afegia que, encara que el seu marit tenia un caràcter plàcid, no havia defugit el seu compromís amb la República i havia anat a defensar-la al front de batalla, on va perdre la vida.

Abans de la guerra, la família vivia amb certes comoditats. Pel que feia a la vocació, l’Eulogio la tenia des de petit. Passava hores assegut davant d’un paper dibuixant. El seu somni era convertir-se en un gran pintor, i el seu pare i la seva mare havien avivat aquell somni procurant-li els mitjans per fer-lo entrar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

En Marvin observava encuriosit les diferents famílies que havien confluït en aquell edifici del carrer de la Encarnación. Eren totes famílies petitburgeses. Bé, havien estat petitburgeses, perquè ara la majoria lluitaven per la pròpia supervivència.

Va repassar la llista dels veïns: els Garzo, que vivien al primer; els Jiménez, al segon esquerra, fins que es van traslladar a una de les golfes; els García, del cinquè, el cap de família dels quals era advocat… També hi havia els Gómez, que tenien un fill únic, en Pablo, a qui agradava competir en tot amb l’Antoñito. A l’edifici contigu, una casa més senyorial, hi vivien els Vilamar. Per a disgust de don Ernesto, la seva filla Catalina es tractava amb tots els joves de la seva edat que vivien al mateix carrer. Doña Asunción, la seva mare, era una bona dona, sempre disposada a donar un cop de mà a qui ho necessités.

La Piedad va entrar amb una tassa de cafè i la va desar damunt la tauleta on ressaltaven uns quants fulls en blanc.

—No t’inspires? —va preguntar a en Marvin.

A ell el va incomodar una pregunta tan directa i va arrufar el nas, malgrat que sabia que en les paraules de la dona no hi havia mala intenció.

—Potser el cafè m’ajudarà —va respondre.

—Aquest país és mort, Marvin, que no ho veus? Un no es pot inspirar en els morts. Aquí no hi trobaràs pas la inspiració. Necessites distanciar-te i…, bé, no em vull ficar on no em demanen, però crec que t’has de perdonar. No tens res a retreure’t. T’he sentit parlar amb l’Eulogio i sé que no et deixa dormir la idea de no haver-te quedat tota la guerra. Per què ho hauries hagut de fer? Et van ferir i, a més, no era la teva guerra, Marvin; ni tan sols era la de la majoria de nosaltres.

El va sorprendre la profunditat del comentari de la dona. La tenia per una simple mestressa de casa, més preocupada per la subsistència que no pas pels mals de l’ànima.

—Tinc moltes idees, però quan intento escriure no me’n surto; a vegades, simplement s’esvaeixen.

—I quines són aquestes idees que vols convertir en poemes?

—La lluita per la llibertat, que és el bé més preuat que pot tenir un ésser humà, la derrota, la por, la desesperació…

La mare de l’Eulogio l’escoltava amb interès. La dona s’havia assegut davant seu i el mirava de tal manera que en Marvin va tenir la sensació que li podia llegir el pensament.

—Bones i precioses idees, Marvin, ja se t’acudirà alguna cosa. Però tu no has tornat a Espanya a trobar inspiració, sinó a resoldre un problema amb tu mateix. Busques la resposta de per què te’n vas anar i, si m’ho permets, en realitat busques el perdó.

—No exactament —va replicar en Marvin, sorprès per la perspicàcia de la dona.

—Jo diria que sí. Pel que en sé, vas estar uns quants mesos a la guerra, hi vas fer de traductor per a un parell de periodistes nord-americans, et van ferir i vas marxar. Res diferent del que van fer d’altres.

—Em vaig conformar a fer de traductor. No vaig voler lluitar —va confessar ell, abaixant els ulls.

—I quin motiu tenies per fer el contrari? No vas venir a matar ningú. I tot i així vas ser al front, on vas conèixer l’Eulogio…

—Ell era amic d’en Pepe, un anarquista, que també acostumava a fer de traductor per a alguns periodistes. L’Eulogio i jo vam coincidir a primera línia i allà va ser on em van ferir… Però pitjor va ser el que li va passar a ell, ja que per salvar-me a mi…

—Sí, ara va coix, però és viu, igual que tu. La ferida de la cama li va impedir tornar a combatre. No diré pas que no em sàpiga greu que el meu fill s’hagi quedat coix, però ho prefereixo així a haver d’estar plorant un mort.

—Ho entenc —va aconseguir dir en Marvin, que en realitat no comprenia la dona.

—No ho sé, si m’entens, però tant se val; jo sí que t’entenc a tu. Ves-te’n, Marvin, aquí no trobaràs la resposta per foragitar els fantasmes que t’assetgen a la nit quan crides davant la seva presència.

—Crido? Ho sento, no volia molestar… —va respondre incòmode.

—No molestes; de fet, em fas pena —va afirmar la dona, sense pensar si això podia humiliar-lo.

—Me n’aniré aviat —va afirmar ell.

—Per a mi, et pots quedar tot el temps que vulguis. Però no crec pas que aquí solucionis els teus problemes. Ja t’ho he dit.

—Els agraeixo que m’hagin acceptat… Volia estar amb gent de confiança.

—Confiança? Sí, has tingut sort. El meu fill és un tros de pa. Però en aquests temps que corren cal vigilar, hi ha denúncies cada dia, gent a qui s’emporten perquè algú els acusa de ser rojos.

—Però vostès…

—Sí, el meu marit ho era i el meu fill ho és, per això he hagut de fer el que… Bé, tots tenim els nostres secrets.

En Marvin va abaixar el cap. No és que ho sabés del cert, però havia sentit alguns comentaris d’alguns difamadors que asseguraven que la dona es ficava al llit amb don Antonio, i que gràcies a això l’estraperlista havia donat feina a l’Eulogio i mantenia els falangistes a ratlla perquè no els molestessin ni a ell ni la seva mare.

Va alçar el cap i la va examinar. Semblava perduda en els seus pensaments. En realitat comprenia que don Antonio se n’hagués encapritxat. D’estatura mitjana, prima, cabells castanys foscos i arrissats, i un cutis transparent com si fos de porcellana. Els seus ulls clars reflectien tossuderia, però sobretot cansament. Les mans, possiblement suaus en el passat, ara estaven escrostonades, i les ungles, fetes malbé. Malgrat tot, traspuava una sensualitat de la qual no era conscient. Pel que feia a don Antonio, va pensar que simplement es divertia ficant-se al llit una dona que no era la seva, més per poder presumir que no pas per altra cosa.

No la jutjava. Era una supervivent que s’aferrava a la vida, no per ella, sinó per salvar el fill. No és que l’haguessin vençut, és que s’adonava que ja no li quedava cap batalla per lliurar, si més no a ella.

La dona el va mirar i li va somriure, cosa que el va desconcertar encara més.

—El meu marit era corrector…, treballava en un diari i traduïa els clàssics francesos per a Editorial Clásica. Però no et pensis que fos un corrector qualsevol. Vivíem bé; sense grans luxes, però bé. L’estimava, sí. L’estimava. Només tenia ulls per a mi, no era d’aquells homes que en busquen d’altres —va dir amb cara de fàstic, segurament pensant en don Antonio, que l’havia buscat a ella.

—Per què va anar a la guerra? —va preguntar en Marvin, incòmode pel caire tan personal de la conversa.

—Em va dir que no es podria mirar al mirall si no feia alguna cosa. Tenia idees socialistes i detestava els feixistes. Per això se’n va anar al front i, malgrat les meves protestes, no va moure ni un dit per impedir que l’Eulogio també ho fes.

—Ho podia haver impedit?

—No ho sé, però ni tan sols ho va intentar. I ja ho veus, ell va perdre la vida i el meu fill gairebé una cama. Ara l’únic que vull és que treballi i tiri endavant. No sé si té talent com a pintor, però això ja és igual; aquí ningú no necessita artistes, de manera que haurà d’empescar-se-les per buscar-se la vida. No em fa res que pinti a estones lliures, quan no hagi de treballar.

—És un bon pintor —va afirmar en Marvin, sense gaire convicció.

—A mi no m’agraden gaire els seus quadres, però jo no hi entenc. L’única cosa que vull és que faci bé la seva feina i es guanyi la confiança de don Antonio; si ho fa, no li faltarà per viure.

—Però don Antonio és…

—Un pocavergonya, una persona de la qual no et pots fiar. Et penses que no ho sé? Però necessita gent que sàpiga callar. Dels llavis de l’Eulogio no en sortirà ni una paraula de més sobre els seus tripijocs, i el seu silenci el pagarà bé. Sé que no és decent el que dic, però què hi podem fer? Ara mateix l’únic que ens queda és sobreviure.

—També es pot sobreviure sense… Bé, hi ha moltes maneres de fer-ho…

—Ah, sí? Digue-me’n una. Digue-me-la —li va dir la dona amb duresa.

En Marvin va restar en silenci. Qui era ell per dir-li que la dignitat havia d’estar per damunt de la gana? Coneixia gent que amb prou feines podien menjar, però no per això es venien l’ànima o el cos als vencedors.

—No em jutgis. Què saps tu?

Semblava com si la dona li hagués llegit el pensament. Va sentir una onada d’escalfor a la cara. No volia ofendre-la. No només perquè era la mare del seu amic, sinó perquè si ell mateix es menyspreava, no tenia dret a menysprear els altres.

—Jo no jutjo ningú. Els estic molt agraït per deixar-me viure aquí.

—El meu fill et considera amic seu —va respondre ella, arronsant les espatlles—. Espero que no el jutgis també a ell pel fet de treballar per a don Antonio.

—No, no ho faré pas —va aconseguir respondre.

—No li expliquis a l’Eulogio res del que t’he dit. Bé, et deixo treballar. Ah! Em descuidava de dir-te que aquest matí, quan eres a baix a casa d’en Fernando, ha vingut la Catalina. M’ha dit que volia parlar amb tu.

—La Catalina?

—Sí, la Catalina Vilamar. La noia més guapa del barri. N’esteu tots ben enamorats, però pel que sembla li deus agradar tu, ja que altrament no s’hauria atrevit a presentar-se aquí.

—No… no, jo no tinc res a veure amb ella; l’he vist unes quantes vegades pel barri, però res més.

—Res més? Bé, doncs jo crec que a ella li interesses; deu ser perquè ets un americà molt ben plantat. En Fernando Garzo està enamorat d’aquesta noieta des que eren petits; l’Antoñito, el fill de don Antonio, vol festejar amb ella; en Pablo, també, i la resta dels nois del barri no li treuen els ulls de sobre, de manera que no em puc creure que tu siguis l’únic a qui no li agrada la noia. Has de reconèixer que és guapa; una mica esprimatxada potser, però qui no està prim després de la guerra? Fins i tot els Vilamar, que gaudien d’una bona posició, han tingut problemes.

—La Catalina és molt guapa, sí, però li asseguro que jo… En fi, no hi tinc cap interès, en ella. No sé pas per què ha vingut ni què pot voler de mi.

—Doncs si no ho saps, és que no ets tan llest com sembles. La noia n’està molt, de tu. Qui em fa pena és en Fernando, el pobre n’està tan enamorat… Però, bé, això són coses de joves. Ja us ho fareu. Això sí, ves amb compte. Don Ernesto, el pare de la Catalina, es posarà fet una fera si sap que la seva filla i tu…

En Marvin va respirar alleujat quan la Piedad per fi el va deixar sol. La conversa l’havia inquietat. La dona l’havia fet remoure per dins, fins al punt de fer-li aflorar l’angoixa que intentava dominar.

Ella tenia raó, ja no hi feia res, allà, i, sobretot, no volia involucrar-se en les petites històries de la gent. No li importaven gens. El seu interès se centrava en el drama general que havia suposat la guerra, el triomf de Franco i les conseqüències que això tindria en el futur del país. Tant li feia que en Fernando estigués enamorat de la Catalina, o que la mare de l’Eulogio es fiqués al llit de don Antonio, i fins i tot que el seu amic es fes el desentès. Tot plegat, xavalla davant el que era veritablement important. Pel que feia a ell…, no, allà no hi trobava la pau, al contrari. La desolació dels perdedors, l’arrogància dels vencedors, la misèria, la fam, l’odi, la resignació… Tot allò li inspirava línies amargues. Els poemes que escrivia eren fruit del seu propi dolor, ja que tampoc no s’havia reconciliat amb ell mateix per haver marxat després que el ferissin.

Només ell sabia que era un covard que es retreia que la seva font d’inspiració fos el dolor, el fet d’estar envoltat de morts vivents que no esperaven res perquè se sabien perdedors. És clar que els guanyadors li eren aliens, com si no fossin d’aquest món.

3

Don Antonio Sánchez estava fumant un cigar, que trobava realment exquisit. És clar que li havia costat uns bons dinerons aconseguir uns quants cigars de veritat.

Acabava de tancar un negoci amb un paio que tenia una fàbrica tèxtil a Catalunya. Vendrien samarretes a l’Exèrcit.

En Prudencio, el germà de don Antonio, que era a Intendència, li havia donat l’avís. «Els soldats necessiten samarretes per a l’hivern», havia sentit dir al seu coronel. Així doncs, calia esperar que l’Exèrcit comprés en breu samarretes a qui en tingués o en pogués fabricar a l’engròs.

El senyor Soler, l’amo de la fàbrica tèxtil, li havia assegurat que en poques setmanes podia tenir a punt uns quants milers d’aquelles peces. Tan bon punt les tingués, les enviaria a Madrid, al magatzem de don Antonio, el qual prèviament les hauria ofert a l’Exèrcit a través del seu germà Prudencio.

En Soler era de confiança. Potser una mica exagerat a l’hora de presumir que tenia una fàbrica tèxtil. Don Antonio l’havia visitat i eren unes quantes màquines instal·lades als baixos de la casa on vivia aquell home. Hi treballaven diverses dones, a qui pagava un sou miserable. Però tenir feina, per poc que es pagués, ja era per si sol un alleujament per als qui no tenien res.

—I ara que hem signat el contracte, hauríem d’anar a dinar, no li sembla, senyor Soler? Convido jo —va proposar don Antonio.

Van sortir del magatzem i van anar caminant a una taverna, prop de la plaça de l’Ópera. El taverner coneixia don Antonio perquè era ell qui li venia el vi i tot el que servia a la taverna.

—Què hi ha avui per dinar, Perico? —va preguntar don Antonio al taverner.

—Llenties de pobre. I per a vostès, a més, un parell d’ous ferrats. Li va bé, don Antonio?

—Però que les llenties no siguin tan pobres que només siguin aigua.

—Les de vostès tindran llenties. Confiï en mi.

Van menjar les llenties amb un parell de gots de vi. Un pixarelles, del qual don Antonio l’assortia, i que en Perico rebaixava amb aigua.

En Prudencio es va afegir al dinar.

—He anat a casa teva i la teva dona m’ha dit que eres al magatzem, i allà m’han dit que havies vingut aquí —va dir el seu germà per explicar la seva presència.

—Doncs «la Mari» es deu haver emmurriat en veure’t aparèixer per casa meva a aquestes hores —va retreure-li don Antonio.

—Però si la teva dona és una santa. I ara!, m’ha dit que no hi anaves a dinar perquè en Soler era aquí.

—Bé, i què t’ha dit el teu coronel sobre les samarretes? —va voler saber don Antonio.

—És cosa feta. Te les encarregaran si hi poses un bon preu. Li he assegurat que ningú els en vendrà de millors ni de més barates perquè tu ets un patriota i, per a tu, tot és poc si és per al gloriós Exèrcit. Tan bon punt diguin que cal comprar-les, presentes l’oferta i ja està. T’he portat una còpia del paper on diuen quantes samarretes es necessiten i el preu que en pagaran.

Don Antonio va arrencar el full de les mans d’en Prudencio i el va llegir atentament.

—Però si aquests volen que els regalem les samarretes! Ni parlar-ne, per aquest preu no hi ha oferta.

—Vejam, deixi’m llegir aquest paper —va demanar en Soler, alarmat.

—Que n’ets, d’avariciós, Antonio. Que potser et penses que a l’Exèrcit li sobren els duros? —li va retreure en Prudencio, mirant de reüll en Soler.

—Avariciós? Si volen samarretes per als soldats que les paguin! —va dir don Antonio, enfadat.

—Au, vinga, amic meu, no s’ho prengui així… La quantitat que guanyarem és inferior a la que havíem previst, no ens farem milionaris, però així i tot ens endurem un bon pessic, són moltes samarretes —va afirmar en Soler, tornant-li el full.

—Si volen les nostres samarretes, que les paguin —va insistir don Antonio.

—Quines coses que dius! Et penses que no hi ha més gent que ara mateix s’està bellugant per ser ells els qui venguin les samarretes a l’Exèrcit? Sé que al Quarter General hi estan arribant altres ofertes, de manera que podran triar i remenar: si no som nosaltres, seran uns altres… Tu mateix, Antonio, però no em tornis a demanar que parli amb el coronel perquè et compri res. Ja saps que a ell no li agraden els tripijocs, però es refia de mi i creu que no l’enganyaré i que només es tracta de fer-me un favor perquè ets el meu germà.

—En Prudencio té raó. Guanyarem menys, però guanyarem, i l’important és que després de les samarretes vindran altres encàrrecs —va insistir en Soler.

—O sigui que vostè creu que amb aquesta misèria que ens volen pagar encara guanyarem diners —va plantejar don Antonio al seu soci català.

—Sap perfectament que sí. Jo, per descomptat, estic disposat a vendre les samarretes a aquest preu. Encara més, així que arribi a Terrassa enviaré un paquet amb unes quantes de diferents talles perquè en Prudencio les ensenyi al coronel. Les faré de la millor qualitat perquè el coronel no tingui dubtes. Després, les altres que fem, bé, no seran el mateix, però tampoc no estaran malament.

—No ho sé, Soler… Si s’acostumen que els venguem barat, després serà difícil apujar els preus —es va queixar don Antonio.

—Hem d’entendre que la guerra fa poc que s’ha acabat i no hi ha diners, i en el que menys se’n gastaran és en samarretes —va afirmar en Soler, intentant convèncer don Antonio—. Per cert, Prudencio, quant es vol embutxacar el coronel?

—Res, Soler, res. No és d’aquesta mena. Si m’avisa que l’Exèrcit comprarà tal cosa o tal altra és perquè sap que soc lleial i confia en mi. Com diu ell, millor que els negocis els facin els patriotes, i com que l’Antonio és el meu germà…

—I vostè quant es vol embutxacar?

—El que toqui. L’Antonio ja ho sap…

—Bé, bé, si tanquem el negoci n’hi haurà per a tothom —va concloure en Soler.

Havent dinat, l’Antonio i en Prudencio es van acomiadar del català i es van dirigir al magatzem, situat prop de la Puerta de Toledo. Els dos germans al principi caminaven en silenci, i va ser en Prudencio qui va rescatar l’Antonio dels seus pensaments.

—Escolta, no crec que hi hagi res a fer amb allò de don Lorenzo Garzo. He estat preguntant i el paio té mala peça al teler. És que és més roig que les magranes i, a més, el fet d’haver anat voluntari al front…

—L’afusellaran?

—No m’ho han dit, però em fa l’efecte que sí. Els que són a la presó de Porlier ho tenen cru, però els de Comendadoras no ho tenen pas millor. Però si a tu tant te fa. Don Lorenzo mai no ha estat amic nostre, és que ni ens veia en passar per la botiga ni quan ens creuàvem amb ell pel carrer.

—És que és un intel·lectual i els intel·lectuals sempre van pensant en les seves coses, no es fixen en res —va replicar l’Antonio al seu germà.

—Bé, doncs per això mateix, que l’afusellin. Qui necessita intel·lectuals? Prou mal han fet a Espanya aliant-se amb els comunistes, i, a més, gairebé tots els intel·lectuals són maçons —va insistir en Prudencio.

—M’ho ha demanat la Piedad, la mare de l’Eulogio —va dir en veu baixa l’Antonio.

—Aquesta dona no et convé, germà, et perdrà. No solament t’ha col·locat el fill, sinó que a més vol que salvis en Garzo. Doncs no podrà ser.

—L’Eulogio fa bé la seva feina i, sobretot, és discret.

—Però va lluitar al bàndol republicà. Si no fos per nosaltres… Vaja, que ja l’haurien d’haver afusellat.

—Però si només hi va estar uns mesos perquè de seguida el van deixar esguerrat —el va defensar l’Antonio.

—Ja, però a quants dels nostres es va carregar? No t’estovis, Antonio. Sé que t’ho fas amb la mare de l’Eulogio, però no deixis que aquesta dona t’escalfi el cap. A més, no sé com et pot agradar, està més bona «la Mari».

—Escolta, no parlis així de la meva dona; ni tan sols a tu et permeto que diguis que la meva dona està bona. «La Mari» és la mare dels meus fills i prou; la respecto i la tinc sobre un pedestal.

—Però l’altra et té dominat.

—Calla, desgraciat. Què en saps, tu, de dones!

—D’aquesta, el que en sé és que el seu marit i el seu fill eren republicans i que tu te l’estàs jugant tenint-hi tractes. Si no estiguessis tan ficat a la Falange… Encara sort que als camarades els fa gràcia que te l’estiguis tirant, que si no… —va insistir en Prudencio.

—Tens raó, germà, aquesta dona em té ben lligat. Vaig començar aprofitant-me d’ella quan vaig tornar del front. Tenia por que se li emportessin el fill, com a tantes altres mares, per haver lluitat amb els rojos. M’està molt agraïda per haver-ho impedit.

—I prou que t’has cobrat el seu agraïment. Bé, també t’has quedat casa seva. L’hi has comprat per res i l’has enviat a les golfes, de manera que no estàs perdut del tot. —En Prudencio va riure amb la seva pròpia ocurrència.

—Els negocis són els negocis. Ella no necessitava un pis tan gran com el que tenia. A les golfes hi està bé. Ella i l’Eulogio en tenen prou amb això. Sap que gràcies a mi conserva el fill. Què més pot voler una bona mare? Em deu agraïment.

—Doncs si vols seguir ficant-t’hi al llit, obliga-la a anar a missa, que m’han dit que mossèn Bernardo està força empipat perquè no hi va sempre, i quan hi va, ni combrega ni res; és que ni tan sols es confessa.

—No deus voler que li confessi que se’n va al llit amb mi? És una dona prudent —la va defensar de nou l’Antonio.

—Però crida l’atenció. El mossèn Bernardo s’ensuma alguna cosa.

—I tu com t’ho fas per assabentar-te de tot, Prudencio? —va preguntar l’Antonio, recelós.

—Perquè tinc l’oïda fina, germà —va respondre en Prudencio amb una riallada.

—Quina bona peça estàs fet!

—Bé, i què me’n dius, de l’Antoñito i la Catalina. Ja festegen?

—El meu fill li va al darrere, però la noia s’hi resisteix; ja saps que al barri, els Vilamar sempre s’han donat aires de ser gent superior. Però don Ernesto no té ni un duro, està arruïnat, i jo els estic prestant diners, de manera que la noia acabarà claudicant.

—Quants n’hi has prestat, a don Ernesto? —va preguntar en Prudencio, encuriosit.

—Uns quants milers de pessetes, i me’n continua demanant.

—I tu donant-n’hi. Com pots ser tan ximple?!

—Serem consogres.

—Ja ho veurem, Antonio. Aquesta nena és una malcriada i potser no obeirà el seu pare.

—Que no l’obeirà? Ho farà, Prudencio, o don Ernesto li clavarà una bona pallissa. A més, des de quan les filles desobeeixen els pares? La Catalina és molt jove i té el cap ple de pardals, però farà el que li mani el pare i es casarà amb el meu Antoñito. Ja ho veuràs, Prudencio, ja ho veuràs.

—Si tu ho dius, germà —va respondre ell, sense gaire convenciment.

—Au!, parlem d’altres coses. Aquesta nit he quedat amb uns quants camarades per prendre unes ampolles de vi i anar a una casa de putes a la Corredera. T’hi apuntes?

—No puc, Antonio, haig de tornar a la caserna. El xofer del coronel està malalt i necessita algú de confiança que el porti a una reunió important. M’ho ha demanat a mi, Antonio, i no puc dir al meu coronel que no.

—És clar, no t’hi pots negar. Tan bé que ens va que confiï tant en tu. Res, deixa-ho córrer, un altre dia ja vindràs amb nosaltres.

—Déu-n’hi-do la de putes que hi ha a Madrid —va murmurar en Prudencio.

—La necessitat escanya la gent, germà, de manera que hi ha més oferta que demanda. Moltes de les que fan cantonades fins fa poc eren dones decents. Però a nosaltres això ens és igual; bé que ens va distreure’ns una mica.

—I «la Mari», no s’ho pren malament?

—La meva dona? Però com vols que ella sàpiga que me’n vaig de putes? Dius cada cosa, Prudencio.

—I la Piedad?

—No li haig de donar explicacions. Quan vull alguna cosa d’ella, la faig venir a la botiga, anem a la rebotiga i ja està. Què et pensaves?

En Prudencio no pensava res. Admirava el seu germà Antonio, sempre l’havia admirat. Mentre que ell era escarransit, l’Antonio era un home amb els collons ben posats, sa i vividor. No era gens estrany que «la Mari» no li repliqués i estava segur que la Piedad tampoc no ho passava malament en les seves visites a la rebotiga.

Havia passat un mes llarg des que l’Antoñito havia vist per última vegada la Catalina. Va ser la nit del seu aniversari a la Pradera de San Isidro; de llavors ençà s’havien creuat pel barri, però amb prou feines havien intercanviat una salutació. Ell recordava molt bé aquella nit i reia per sota el nas, malgrat que en aquell moment el fastiguejava ser allà, davant la porta dels Vilamar.

Es va estirar la jaqueta i es va allisar el bigoti. Va trucar al timbre i va esperar impacient que obrissin la porta. No, ell no seria allà, si no l’hi hagués ordenat el seu pare. Al matí li havia dit que portés una dotzena d’ous i un pollastre a casa dels Vilamar.

Doña Asunción li va obrir la porta i el va mirar sorpresa. No esperava visites, i menys la de l’Antoñito.

—Bona tarda, doña Asunción, porto això de part del meu pare —va dir lliurant-li un cistell tapat amb paper d’estrassa.

—Ah! Doncs…, bé, no hem encarregat res, deu ser un error…

—No, no senyora. No és cap error, és una dotzena d’ous i un pollastre amb els quals el meu pare els vol obsequiar. Han arribat frescos avui i, com que don Ernesto està delicat de salut, el meu pare ha pensat que li anirà bé menjar pollastre i ous.

Doña Asunción no es decidia a agafar el cistell que l’Antoñito volia lliurar-li.

—Molt amable per part del teu pare, però, no ho sé… És un regal inesperat i…, la veritat, no sé si l’hem d’acceptar… —va respondre torbada.

—Doncs jo no li puc pas dir al meu pare que no ha volgut agafar el cistell, s’enfadarà —va dir l’Antoñito, que no estava disposat que el seu pare l’esbronqués, titllant-lo d’inútil.

La Catalina va treure el cap per la porta del passadís que donava al rebedor.

—Qui és, mama? —va preguntar encuriosida.

—L’Antoñito, filla. Ens porta… ens porta un regal de part del seu pare.

La porta es va obrir del tot i la Catalina es va plantar al rebedor, davant de l’Antoñito, mirant-lo amb cara de fàstic.

—Quina sorpresa. No saps que no està bé presentar-se a casa d’algú sense avisar prèviament? —li va recriminar.

—No ha estat cosa meva. El meu pare m’ha fet venir. Si menyspreeu el seu regal, l’hi diré i s’ha acabat el bròquil! —va etzibar desafiador.

—No, no, no es tracta de menysprear el que ens envia el teu pare. Li agraïm la seva generositat, però…, en fi, no estem acostumats a aquestes coses —va aconseguir dir doña Asunción, mirant la seva filla amb un posat sever.

—És que no tenim prou amistat per acceptar regals —va dir la Catalina, adreçant-se a l’Antoñito, sense amagar el seu enuig.

—Doncs que jo sàpiga, viviu en aquesta casa gràcies als préstecs del meu pare, de manera que no entenc tants miraments —va replicar ell, malcarat.

—Però què t’empatolles! Mira, no tolerarem una impertinència així. Emporta’t aquest cistell i no tornis sense avisar —va replicar la Catalina, va obrir la porta i, amb un gest, va indicar a l’Antoñito que se n’anés.

Ell va dubtar. Per un moment va pensar a anar-se’n amb el cistell i explicar al seu pare que els Vilamar, un cop més, l’havien tornat a tractar com si fos un no ningú. Però sabia que el seu pare, s’enfadaria amb elles i també amb ell; segur que li donaria la culpa de l’incident i l’acusaria de no haver fet les coses bé.

Va deixar el cistell a terra, va fer mitja volta i va sortir de la casa sense mirar ni la mare ni la filla. «Ja s’ho faran», va pensar. Si s’atrevien a anar a la botiga a tornar el cistell al seu pare, que fos ell qui se les tingués amb aquelles dues harpies que es pensaven que eren qui sap qui i, en realitat, estaven endeutades fins al coll. Ja tenia ganes que el seu pare concertés el seu casament amb la Catalina; li abaixaria els fums, no tindria altre remei que acotar el cap i acceptar que la seva família eren uns morts de gana i que, si no fos per ells, els Vilamar estarien pidolant.

—No el suporto —va confessar la Catalina a la seva mare tan aviat com va tancar la porta.

—No és mal noi, potser un xic barroer. Li preguntarem al teu pare què fem amb el cistell. Si diu que ens l’hem de quedar, ho farem.

—Però, mama, no ho podem fer, això! És una humiliació. Prefereixo morir-me de gana; no suporto que aquests pagerols ens facin almoina.

—El teu pare…, bé, crec que té negocis amb don Antonio, de manera que no podem desairar-lo així com així.

Don Ernesto va serrar les dents i va arrufar el nas mentre la seva esposa i la seva filla li relataven l’escena que acabaven de viure. Com s’atrevia el botiguer a enviar-li un cistell amb ous i un pollastre! Per qui l’havia pres! Va estar a punt de fer anar la Catalina a la botiga de don Antonio a tornar-li el cistell, però es va contenir. Li devia molts diners i l’última cosa que es podia permetre era fer-lo enfadar. Així doncs, don Ernesto va respirar fondo i va ordenar els seus pensaments. El botiguer estraperlista era un animal, un falangista descamisat que anava ensenyant els pèls del pit, però també va reconèixer que era un patriota i gràcies a homes com ell la pàtria no s’havia perdut en mans dels rojos. Don Antonio no tenia educació i, per tant, no sabia res d’urbanisme; calia disculpar la seva manca de tacte enviant-los un cistell amb menjar. De fet, era un gest amistós i una manera que l’Antoñito s’acostés a la Catalina. No era el millor sistema, però no havien tingut cap intenció d’ofendre’ls, al contrari. A més, encara que l’Asunción no en sabia res, des que s’havia acabat la guerra i don Antonio havia entrat a Madrid amb les tropes de Franco, tornant a fer-se càrrec de la botiga de queviures, ells, els Vilamar, menjaven gràcies al crèdit que els donaven a la botiga. I no solament això; a més, don Ernesto intentava tirar endavant gràcies a un préstec que li havia fet don Antonio amb el qual esperava poder reflotar el negoci de venda de tabac del seu sogre.

L’Asunción creia que el seu marit pagava mensualment les factures de tot el que compraven a la botiga de queviures, però la realitat era que el deute creixia i tot feia pensar que seguiria augmentant. Només se saldaria el dia que la Catalina sortís de l’església agafada de bracet de l’Antoñito convertida en la seva esposa.

—Naturalment que hem d’acceptar el regal. Al capdavall som bons clients i és lògic que don Antonio vulgui tenir un detall amb nosaltres —va sentenciar don Ernesto.

—Però, papa…! —va protestar la Catalina.

—Si tu ho dius, Ernesto… Mira, prepararé una truita per a aquesta nit i demà rostirem el pollastre —va proposar doña Asunción, a la qual mai no se li acudiria contrariar el seu marit.

L’endemà a la tarda, la Catalina va embolicar les dues labors de ganxet que havia fet la seva mare i va decidir portar-les a casa dels Garzo. Havien passat gairebé dos mesos i en Fernando no havia anat a buscar-les. Encara estava enfadat amb ella. «No té cap motiu per estar-ho», va pensar la Catalina. No eren nòvios ni mai ho havien estat; tampoc ella no havia suggerit mai que ho poguessin ser. L’apreciava sincerament perquè es coneixien des de petits, en Fernando era un nano molt intel·ligent i solia ajudar-la a fer els deures de l’escola. També la defensava quan algun nen li feia la guitza. Tots els nois del barri sabien que estirar-li les cuetes a la Catalina suposava guanyar-se un cop de puny del seu amic.

Va entrar al portal de l’edifici on vivien els Garzo i va somriure a la portera que estava escombrant.

—Vaig a casa d’en Fernando —li va dir.

—No sé si el trobaràs, però la seva mare sí que hi és.

Va pujar les escales corrent fins al primer pis i va tocar amb força el timbre. La Isabel va obrir la porta i la va convidar a entrar.

—Caram, Catalina, feia dies que no et veia. En Fernando està a punt d’arribar. Passa, seu. Vols una mica d’aigua?

—Moltes gràcies, doña Isabel, només he vingut a portar-los aquestes labors que ha fet la meva mare i també un parell d’ous.

—Ah, sí! En Fernando me’n va dir alguna cosa… Moltes gràcies, la teva mare és molt bona amb les labors de ganxet. L’hi agraeixo, i també els ous.

—Com està don Lorenzo? —va preguntar amb afecte.

—Ja t’ho pots imaginar… A les Comendadoras els presos estan amuntegats i amb prou feines els donen menjar. Està tan prim… Tant de bo aconseguim l’indult, perquè no sé si aguantarà gaire temps —es va plànyer la Isabel.

—És clar que l’hi donaran! Don Lorenzo és molt bo, tots ho sabem. No es desanimi, ja veurà com aviat torna a ser a casa. Reso cada dia i prego a la Verge per ell.

—Doncs esperem que la Verge et faci cas, perquè fa temps que a mi ningú no m’escolta allà dalt…

En Fernando va entrar a la cuina i hi va trobar la seva mare i la Catalina fent-la petar. Li agradava veure-les juntes, eren les dones que més estimava al món, en realitat eren les dues úniques que estimava. Quines altres havia d’estimar?

—No sabia que vindries —va dir a la Catalina mentre s’acostava a fer un petó a la seva mare.

—He portat les labors. Com que no has vingut a buscar-les…

—És que jo treballo, Catalina, no tinc temps lliure com tu.

La Isabel va mirar el seu fill, estranyada per la severitat amb què li parlava. Va pensar que potser s’havien enfadat i això la va inquietar, ja que ni tan sols de petits s’havien barallat.

—Ja sé que treballes, Fernando, i…, bé, no vull molestar, ja me’n vaig. Pujaré a casa de l’Eulogio; també tinc un parell d’ous per a ell i la seva mare i, a més, vull parlar amb en Marvin.

La sinceritat de la Catalina li va provocar un dolor agut a l’estómac a en Fernando. Que potser no s’adonava que l’ofenia? La Isabel va comprendre de sobte el que li passava al seu fill.

—En Marvin és molt agradable, ha encaixat bé aquí. I hi deixarà bons amics —va comentar la Isabel, per treure importància a les paraules de la Catalina.

—Jo crec que no se n’anirà, li agrada molt Espanya —va dir la Catalina, convençuda.

—Doncs t’equivoques. En Marvin pensa marxar ben aviat, potser d’aquí a uns dies; aquí no li queda res per fer —va intervenir en Fernando, sense dissimular la seva contrarietat.

La Catalina el va mirar desconcertada. Per què li parlava amb tanta agror, en Fernando?

—Bé, als bons poetes normalment els costa inspirar-se, però no crec que en Marvin tingui aquest problema. Sé que li agrada Espanya i no té intenció d’anar-se’n; és possible que abans sí, però ara… no, ara no se n’anirà —va afirmar segura.

—Això és el que a tu t’agradaria, però l’americà tocarà el dos, Catalina, ja ho veuràs.

—Farà el que hagi de fer, no us sembla? Catalina, dona les gràcies a la teva mare, sempre tan generosa i atenta —va intervenir la Isabel perquè no es barallessin.

—La meva mare m’ha dit que quan vostè pugui, li agradaria convidar-la a prendre una tassa de cafè. Potser ens podria visitar qualsevol tarda.

—És clar que sí. Digues a la teva mare que, si li va bé, dijous hi passaré una estona.

—Segur que li anirà bé; a més, dijous no haurà d’estar tan pendent del papa, perquè se’n va a Osca a veure el seu germà gran i s’hi quedarà un parell de dies. Dijous és perfecte. Tu també pots venir, Fernando; prepararé un bescuit, què et sembla?

—Jo treballo, Catalina, no tinc temps per anar a menjar bescuits —va respondre malhumorat.

—Bé, però de tota manera el faré i n’hi donaré un bon tros a la teva mare perquè te’l porti —va insistir la Catalina, decidida a no tenir en compte el mal humor d’en Fernando.

Quan la Catalina se’n va haver anat, la mare el va renyar. Comprenia la frustració del fill davant la indiferència de la noia, però no volia permetre-li que s’instal·lés en l’amargor.

—No has estat gaire amable amb la Catalina. Mira, Fernando, així no aconseguiràs res. Sé que n’estàs enamorat, però és lògic que, a ella, li agradi l’americà, ja li passarà, i si no li passa, què hi farem. Ningú no pot manar en els sentiments dels altres. Ja m’agradaria a mi que la Catalina fos la teva nòvia, però si no et vol, llavors no t’hi entestis, ja trobaràs una dona que et sàpiga apreciar en tot el que vals. Algun dia fins i tot riuràs recordant aquest amor d’infant.

—Deixa-ho córrer, mare, deixa-ho córrer. La Catalina tant me fa, però em fot que vagi darrere l’americà i no s’adoni que a ell no li importa gens ni mica. Està fent el ridícul.

—A mi no em pots enganyar, Fernando. Estàs enamorat d’ella des que eres un nen. I ets tu qui t’estàs posant en evidència tractant-la d’aquesta manera. Si vols que et faci cas, mostra-t’hi indiferent.

—No em vinguis amb martingales, mare; si no m’estima, no m’estima. A més, no m’importa.

Però li importava, tant que li feia mal el pit de l’angoixa que sentia en aquell moment pensant que la Catalina hauria trucat a la porta de l’Eulogio per veure en Marvin. «S’ha begut l’enteniment, no té mida», pensava en Fernando, lluitant per no presentar-se ell també a casa del seu amic i interrompre la xerrada en el cas que l’americà hi fos.

Va ser la Piedad, la mare de l’Eulogio, qui va obrir la porta a la Catalina. Va mirar la jove desconcertada, abans de convidar-la a entrar.

—Passa… passa… Què vols? El meu fill se n’acaba d’anar al magatzem, ja saps que ara entra a treballar a les set…

—Perdoni que la molesti, doña Piedad, però volia veure en Marvin —va dir ben decidida.

—En Marvin? És clar, és clar, l’avisaré perquè surti. Passa a la saleta; és petita, però almenys hi ha cadires per seure.

La Catalina no es va asseure. Es va quedar dreta, intentant dominar la inquietud que sentia.

En Marvin va entrar a la saleta, seguit per la Piedad. Estava desconcertat per la visita de la Catalina.

—Però què hi fas, aquí? —li va preguntar sense saludar-la.

—He vingut a veure’t, no ens hem vist des del dia que vam anar a la Pradera a celebrar l’aniversari de l’Antoñito. No et vull distreure, sé que estàs treballant molt —li va respondre ella amb un somriure.

La mirada de la Catalina a en Marvin va ser suficient perquè la Piedad s’adonés que la noieta estava enamorada de l’americà, tot i que no semblava pas que el noi se n’adonés, o potser no ho volia manifestar davant d’ella.

—Haig de fer unes quantes coses, si voleu res… Catalina, et ve de gust una mica d’aigua?

—No, senyora, no vull res. Moltes gràcies.

—Bé, doncs us deixo parlar… —I la Piedad va sortir de la minúscula sala per anar-se’n a la seva encara més petita habitació, on es va asseure al llit a esperar que la Catalina marxés.

—Saps, Marvin, diuen que penses anar-te’n. Sé que no és veritat, però em molesta molt que ho diguin.

—Bé, no és que me n’hagi d’anar demà mateix, però sí que estic pensant a tornar a França, tot i que no sé quan; ja saps que els alemanys són allà. Europa està en guerra. En qualsevol cas, no em puc quedar per sempre a Madrid, algun dia hauré de fer un pensament —va contestar ell, sense comprendre a què es devia la presència de la Catalina ni per què li importava tant el que ell pogués fer.

—Jo vull anar a París, allà la vida deu ser molt diferent d’aquí…

—Doncs, si vols anar a París, jo et faré de guia, tot i que ara no és el millor moment per anar-hi —va suggerir ell, per dir alguna cosa.

—De debò m’ensenyaràs París?

—És clar…, serà un plaer tenir-te allà. T’agrada el teatre? Podem anar al teatre, i et portaré als cafès… No hi ha cafès més bonics que els de París.

—I a la Torre Eiffel? M’agradaria tant pujar-hi! —va exclamar entusiasmada la Catalina.

—No sé si és possible pujar-hi, però et portaré a veure-la.

—Tens casa a París? —va preguntar ella.

—Tinc un apartament no gaire lluny de Notre-Dame.

—I és bonic?

—A mi m’ho sembla. T’agradarà, és molt còmode —va afirmar en Marvin, sense adonar-se de l’efecte que les seves paraules produïen en la Catalina.

—Serà fantàstic! Quines ganes tinc d’anar-hi! Els meus pares no voldran que me’n vagi, però hauran de fer-se’n la idea. Segur que no et fa res que vagi amb tu a París? Ho has pensat bé? —va preguntar mirant-lo molt seriosa.

En Marvin no acabava d’entendre el significat últim de la conversa. Per a ell, la Catalina només era una noia del barri, eixelebrada però bona persona, si bé excessivament coqueta, i això a ell tant se li’n donava. No és que tingués cap mena d’interès que la Catalina anés a visitar París, però era massa educat per negar-se a rebre-la.

—Què haig de pensar? Si algun dia vens, seràs ben rebuda. París t’agradarà, ja ho veuràs.

La Catalina es va aixecar d’un bot de la cadira i es va llançar al coll d’en Marvin, al mateix temps que li feia un sonor petó a la galta. Ell no va saber reaccionar i es va quedar quiet uns segons. El va salvar la Piedad. La dona no havia pogut deixar d’escoltar la conversa, ja que les parets de les golfes eren tan primes que resultava impossible ignorar el que passava a la saleta.

—Segur que no vols aigua? —va preguntar la Piedad irrompent a l’estança.

La Catalina va abaixar els braços i es va separar uns centímetres d’en Marvin abans de contestar.

—No, doña Piedad, moltes gràcies… Ja ho veu, estem parlant, tot i que potser valdria més que ens n’anéssim a fer una passejada per acabar la xerrada, no trobes, Marvin?

—És molt tard… i estava escrivint… però…, bé, t’acompanyaré al portal —va acceptar ell, sense cap entusiasme.

La Catalina no va deixar de preguntar-li coses sobre París, els llocs on la portaria, el nom dels seus cafès preferits, quants amics hi tenia… En Marvin responia de mala gana, però ella no se n’adonava. Era feliç. De les paraules de l’americà n’havia deduït no solament que estava enamorat d’ella, sinó que desitjava endur-se-la amb ell.

Més tard, ja en la solitud de la seva habitació, la Catalina va ser conscient que no havien parlat del casament, però va bandejar aquesta preocupació. Es casarien, és clar que es casarien; de quina altra manera podia anar ella a París, si no era casada amb ell? El seu pare s’hi oposaria, n’estava segura, però amb l’ajuda de la seva mare acabarien convencent-lo. Naturalment, ella no pensava cedir; es casaria amb en Marvin i se n’anirien a viure a França. Va sentir un deix anticipat de nostàlgia pensant en la seva mare, però immediatament el va arraconar. La seva mare l’aniria a veure sovint i ella també tornaria a Madrid. Fins i tot seria divertit aquell anar i venir. A més, en Marvin era ric, ho sabia: els seus pares tenien una acereria als Estats Units, de manera que, quan es casessin, ella disposaria de diners per poder gastar a les botigues de moda de París quan la seva mare la visités. S’ho passarien tan bé juntes que ja gaudia abans d’hora de la vida que l’esperava a la ciutat de les llums.

No va poder evitar sentir una sensació agredolça en evocar la nit de la Pradera. El record era dolorós i confús, si bé havia sentit xiuxiuejar les dones de certa edat que el contacte carnal, sobretot la primera vegada, no era ni de bon tros satisfactori.

Ella s’havia sentit afligida durant uns quants dies, però l’alleujava el fet de saber que havia estat als braços d’en Marvin i que eren les seves mans les que li acaronaven el rostre i li estiraven la faldilla per tapar-li les cames. Havia estat tan atent i delicat amb ella.

Aquella tarda cap dels dos no va fer referència al que havia passat. Ell era massa cavallerós per parlar-ne i ella l’hi agraïa. No havia estat bé per part seva permetre que les coses arribessin tan lluny. L’alleujava comprovar que en Marvin no solament no tenia una mala opinió d’ella, sinó que n’estava enamorat i, per tant, decidit a emprendre una vida junts.

Li hauria agradat explicar a la seva mare que es casaria, però aquella nit, mentre sopaven, el seu pare semblava amoïnat, i la seva mare, inquieta, i la Catalina havia après que quan s’havia d’anunciar alguna cosa important valia més esperar el moment oportú.

Quan en Marvin va tornar i va entrar a la cuina, la Piedad estava preparant una truita de patates.

L’americà es va asseure a taula disposat a cruspir-se el sopar. En aquella casa hi havia escassetat, com a tot Madrid i arreu d’Espanya, però l’Eulogio aconseguia apanyar-se-les per agafar alguna cosa del magatzem, i semblava que a la Piedad la fiaven a la botiga de don Antonio, de manera que sempre hi havia alguna menja per distreure la gana.

Tot el barri murmurava sobre la relació entre don Antonio i la Piedad, però l’Eulogio semblava ignorar aquells comentaris.

Alguns matins, quan l’Eulogio tornava del magatzem i es posava una estona a dormir, la Piedad s’arreglava i sortia sense fer soroll. Quan tornava, sempre li faltava alguna de les agulles de ganxo amb què es recollia els cabells i la roba semblava grapejada; a més, se li podia veure un lleuger enrojolament barrejat amb una ganyota de fàstic.

Acostumaven a sopar sols, ja que l’Eulogio es passava bona part de la tarda i de la nit vigilant el magatzem de don Antonio. Després de sopar, en Marvin solia tancar-se a la seva cambra per intentar escriure, o bé sortia a reunir-se amb alguns dels amics que havia fet a Madrid. Però aquella nit estava inquiet a causa de la Catalina. La jove el desconcertava; de fet, l’aclaparava amb la seva personalitat, hi veia una determinació i una força que la feien imparable.

L’Eulogio acostumava a burlar-se d’ell dient-li que havia enamorat la noia més guapa del barri, però en Marvin pensava que la Catalina només estava enamorada de la vida i que aquella Espanya era massa pudorosa i estreta per a algú com ella. Pel que feia a ell, sentia una sincera admiració per aquella noia, precisament perquè la Catalina tenia el que a ell li mancava: unes ganes irrefrenables de gaudir de la vida.

La Piedad i en Marvin van sopar en silenci, cadascú abstret en els seus pensaments. Havent sopat, en Marvin es va oferir com sempre a rentar els plats, però a la Piedad no li entrava al cap estar sense fer res, de manera que ell se’n va anar a la seva habitació per enfrontar-se a l’abisme del foli en blanc que esperava que ell sabés omplir de paraules.

Ho va intentar durant una bona estona, però una altra nit va haver d’acceptar que la inspiració l’esquivava i, neguitós, va decidir sortir al carrer.

Al portal hi va trobar en Fernando.

—On vas? —li va preguntar per dir alguna cosa.

—A llençar les escombraries al cubell de la cantonada, i tu?

—Necessito prendre l’aire, fa molta calor.

—Si vols, t’acompanyo —es va oferir en Fernando—, però no gaire estona

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X