L'emoció d'aprendre

César Bona

Fragmento

cap-2

imagen

ETS DIFERENT

Pensa en algun personatge d’una novel·la, una pel·lícula o una sèrie. Durant el procés de construcció dels personatges, es tenen en compte característiques físiques (edat, aparença, sexe...), psicològiques (personalitat, actitud, complexos, temperament...) i socials (professió, cultura, religió, educació...). Cada personatge evoluciona al llarg de la història. En el transcurs del relat, passa per diverses situacions que el fan reaccionar d’una manera o una altra perquè, evidentment, els personatges tenen emocions. A més, si és un bon personatge, pot tenir certa complexitat psicològica i mostrar uns trets contradictoris que li confereixin més profunditat. Per exemple, pot ser un personatge amable amb els desconeguts però que a casa es mostri desagradable. Cadascú té les seves pròpies característiques, inquietuds, somnis, preocupacions o il·lusions. La llista de característiques és gairebé infinita. Amb tot, la realitat supera la ficció. Pensa que, en comptes d’estar parlant d’un personatge, estàs parlant de la teva filla, o dels alumnes que tens a l’aula.

En aquest planeta hi habitem uns 7.450 milions de persones. Cap d’aquests éssers humans és igual. Així és l’ésser humà, al qual s’ha definit com un ésser individual quan és, sobretot, un ésser social. No estem sols; per tant, a més d’acceptar-nos a nosaltres mateixos, també es tracta de cultivar una relació tan cordial com sigui possible amb la gent que ens envolta. L’assertivitat, l’empatia, la compassió i el respecte mutu són alguns dels ingredients presents en les nostres relacions, i si bé sembla que tenen una importància òbvia, els hem d’aprendre de mica en mica, sense que ningú ens n’ensenyi, seguint el mètode d’assaig-error per assaig i error.

Tot i així, confesso que durant els anys que vaig estar estudiant a la universitat, primer Filologia i després Magisteri, o a l’institut o a l’escola, mai ningú em va ensenyar a tractar les diferències. I tampoc no em van donar les eines per poder-ne ensenyar als altres. Quan parlem de diferències és important recordar que la finalitat no és aconseguir que tothom sigui igual, perquè seria un repte més que difícil. Es tracta d’entendre aquestes diferències i treure’n partit. Et poso uns petits exemples en dues pinzellades (no faré una descripció extensa del cas), amb unes preguntes que confio que et convidin a reflexionar. Jo no et donaré les respostes. Les respostes són a dins nostre, i hi ha molts nens i nenes que necessiten que trobem una resposta adequada.

Els nens amb TDA (Trastorn per Dèficit d’Atenció) presenten dificultats a l’hora de centrar l’atenció, i a vegades els falla la memòria selectiva. Així, quan un d’aquests nens sembla que estigui pensant en una altra cosa mentre tu li parles, no és que no et vulgui prestar atenció, és que presta atenció a altres coses perquè li costa centrar-se en el que tu vols que se centri. Es mereix un càstig per això? Et penses que t’ignora? Com has d’actuar? Una nena amb hiperactivitat pot presentar dificultats en l’àmbit social, en les relacions amb els altres. És possible que es mogui molt, que li costi estar asseguda molta estona. També pot ser que, de vegades, digui coses sense pensar-les, com si no tingués cap filtre per aquesta impulsivitat, i que això generi un conflicte. En l’àmbit acadèmic és probable que tingui alguna dificultat, perquè molt sovint, malgrat que sap la resposta, contesta precipitadament. De vegades, segurament és desordenada i no presenta els treballs tan pulcres i cuidats com a tu t’agradaria. Quines eines creus que necessitaria per millorar això? Es mereix que la renyin pel fet d’aixecar-se sense permís? Creus que ho fa expressament o que actua amb deixadesa? És realment necessari que sempre que els nens s’hagin de moure demanin permís? Segur que aquesta pregunta crea controvèrsia. Doncs benvinguda sigui. Potser el nostre fill, sense que nosaltres com a pares sapiguem com, ha après a llegir als tres anys i ens sorprèn amb preguntes de les quals no sabem la resposta, i tanmateix, a l’escola no és capaç de relacionar-se amb altres nens, o potser sembla un desmenjat, o vol cridar l’atenció, o obté mals resultats acadèmics quan li interessen altres coses. No seria pas la primera vegada que un nen o una nena amb altes capacitats les oculten per evitar el rebuig dels companys.

A Ciutat de Mèxic em vaig reunir amb la directora d’una escola que està aconseguint reptes molt interessants, especialment relacionats amb la inclusió. L’escola es diu Giocosa, i la directora, Maricruz. Em va explicar aquesta anècdota que de segur ens farà reflexionar. Et desafio a esbrinar cap on va la reflexió:

Per aprendre la pràctica de l’escriptura, als primers cursos de Primària s’utilitzen pàgines amb ratlles, que es distribueixen de dues en dues perquè els nens puguin escriure en línia recta. Te’n recordes, d’aquelles llibretes? La Maricruz va preparar uns fulls amb ratlles perquè els alumnes poguessin practicar. I un dels nens era en Marco.

Quan va arribar a l’escola l’endemà, de les deu línies que hauria d’haver escrit, en Marco en va entregar només una. Les altres línies estaven buides.

—Ho he fet bé? —va preguntar en Marco.

—Ho has fet molt bé, maco, t’ha quedat fantàstic! Però et falten unes quantes ratlles per acabar...

En Marco va agafar la llibreta, la va examinar, va alçar la vista cap a la Maricruz i li va dir:

—Però si aquesta ratlla està bé, ja no cal que en faci més.

En Marco li havia donat un argument de pes, de manera que la Maricruz li va dir que no calia que omplís les altres línies.

Quantes vegades devem haver confós el comportament dels nens amb la personalitat, oi? És possible que es comportin d’una determinada manera davant de certs estímuls, i llavors el que hem de fer no és atribuir-ho a la seva personalitat «difícil», sinó al fet que l’estímul potser és l’equivocat. En el nostre desenvolupament hi influeixen la genètica, la nostra personalitat i l’entorn. I és aquí on es produeixen les infinites combinacions que ens fan únics.

Som complexos. N’hem de ser conscients. El fet d’entendre les característiques del comportament de nens i nenes i per què actuen així, ens ajudarà a predir com poden reaccionar en diferents situacions i ens permetrà oferir-los la comprensió necessària. Ja ho sé. No és tan fàcil fer-ho com veure-ho aquí escrit, però com a mínim hem de saber que l’educació no es basa només en com són els nens, sinó també en la nostra mirada.

Quantes esbroncades deuen haver rebut pel nostre desconeixement de l’ésser humà. O quantes vegades deu haver passat que un nen repeteix curs perquè no hem sabut entendre aquesta diferència. A casa, quants cops el deuen haver castigat sense entendre’n la causa. En quantes ocasions hem dit aquell famós «Pot, però no vol...». Recordo aquell primer curs a l’institut i veig un César de catorze anys mirant el llibre de matemàtiques i dient: «No, si de voler, jo vull, però no hi ha manera». Ni amb tots els ànims dels meus pares ni amb la pressió de la professora. Per molt que m’entestés a voler-ho, no vaig poder. I el que era un problema de comprensió, va fer un pas endavant i es va transformar en

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos