1

L’Àngels ho nega tot. Sap que no servirà de res. No farà que canviïn la decisió. Les evidències, diuen, no deixen lloc al dubte.

Són les tres de la matinada passades. Han apagat la música i han encès els fluorescents. Els ulls se li tanquen, com li passava de petita, quan la mare, al matí, apujava les persianes i deixava que la llum del sol l’acabés de despertar.

El local fa la mateixa olor carregada de cada dia quan pleguen, com la dels cossos quan estan moltes hores tancats en un espai petit. Es fa feixuc respirar i l’ambient demana a crits que algú obri les finestres.

Seuen tots tres a la primera taula, la més propera a la barra. Els dos socis i ella. Només el brunzit de l’aire condicionat talla el silenci tens. Al mig de tots tres el bolso obert, les coses amuntegades i, en una punta, un Samsung nou i un iPhone negre dins d’una funda rígida. Fa un parell d’hores, un noi amb pinta d’executiu s’ha posat com una fera quan ha trobat a faltar el telèfon. Els dos socis l’han ajudat a buscar-lo. Ha dit que era un iPhone negre i ha començat a cridar acusant tothom d’haver-l’hi pres. Després de molta estona, l’han convençut que ho deixés estar i ha marxat.

Però no és el primer cop que passa una cosa així i, cada vegada, l’Àngels és a la vora. Li han regirat el bolso quan ha anat al lavabo i ara tots dos l’interroguen davant de l’escampall.

Són el poli dolent i el bo. El primer dictamina, amb la veu de tio dur que fa servir amb els borratxos i els pesats.

—No pots continuar treballant aquí. No tornis més i, quan vulguis fer una copa, busca un altre local.

El seu company treu un sobre de la butxaca i l’hi acosta.

—Aquí tens el que et devem. Hi he afegit una part com a avançament de la paga extra d’estiu, encara que a dreta llei no et tocaria.

No és capaç d’aguantar la mirada de l’Àngels, dura, clavada en la seva, i l’abaixa fins a arribar als pits, generosos, que l’Àngels ha remenat davant seu cada dia.

—El Samsung és el meu de sempre, prou que ho sabeu. —L’Àngels estossega—. I l’iPhone és d’una amiga. Es vol comprar el model nou i jo l’estic provant per decidir si me’l quedo. El fill de papà aquest, avui, s’ha deixat el mòbil vés a saber on i un altre dia perdrà el cap. Us heu begut l’enteniment —ho diu d’esma, per última vegada.

Recull les coses, agafa el sobre i marxa. Està cansada. Cansada de la jornada servint copes, somrient als clients, amb posat sexi i distant, deixant clar que és de mira’m i no em toquis. Se’n sortia prou bé. Li agradava pintar-se una mica, planxar-se els cabells fins a aconseguir un allisat perfecte, com si acabés de sortir de la perruqueria. Triar cada vespre uns pantalons estrets i una samarreta arrapada amb un bon escot. Li agradava marcar, vestir de manera provocativa i servir copes tota la nit, sense parar ni un minut. Sí, se’n sortia molt bé.

Al carrer, en aquesta hora, fa fred. Ja ha arribat l’abril però la primavera encara no treu el nas. No hi ha ni una ànima. L’Àngels s’apuja el coll de la jaqueta. Camina a poc a poc.

Com ha pogut passar? Sempre ha encertat la tria de les víctimes i el moment d’actuar: quan estan a punt d’anar-se’n. Però el tio aquest, el guaperes, s’ho ha repensat i, llavors, en lloc de pagar, ha volgut prendre una altra copa.

Està emprenyada. Tot anava bé. El sou era raonable i, amb els extres, feia un bon racó. Més que suficient per anar tirant i no haver de passar angúnies. Ni ella, ni la família. I ara, què?

La vibració del mòbil dins la butxaca la sobresalta. Mira la pantalla i prem el botó.

—Hola. Deus estar satisfet del numeret, no?

—Àngels, deixa’m que t’ho expliqui...

—Em sembla que ha quedat prou clar, no?

—No m’has deixat cap alternativa. Si fins i tot jo he vist com l’agafaves. I, a més, jo no prenc les decisions sol. Som dos socis, te’n recordes? —Fa una pausa, agafa aire i canvia la veu, buscant un to conciliador—. Fem una cosa. Et recullo amb el cotxe i en parlem.

—Però tu què et penses? M’acabes de deixar sense feina, sense ingressos. Entens el que significa, per a mi? I, a més, tot aquest temps, la que s’ha estat arriscant he estat jo. Tu què has fet, eh? Parar la mà. I t’has embutxacat una pasta. I ara, ve la primera dificultat i..., això.

—Àngels, mira dins el sobre. Els has comptat? T’hi he posat mil euros més dels que tocaven. T’ajudaran a passar uns dies, fins que trobis una altra cosa. Digue’m on ets i vinc.

—Què vols ara, un polvo d’agraïment? Oblida’m, nano. Això no es fa. Tu i jo hem acabat. Per sempre. No em truquis mai més.

Penja. No vol sentir-lo. S’atura, obre el bolso i compta els bitllets. Té raó. N’hi ha uns quants més dels que s’esperava. Podrà donar la paga i senyal per al creuer que vol regalar als pares. Fa dies que el té mirat. D’aquí a uns mesos és el seu aniversari de casament. Vint-i-cinc. Sap que res els fa tanta il·lusió com aquest viatge.

Torna a caminar, enrabiada. D’on traurà la resta dels diners per al creuer? I dels seus plans, res de res. Hauran d’esperar. Havia mirat vols a Nova York. Fins i tot, havia xafardejat preus de bitllets a Austràlia. Feia temps que donava voltes a una idea: estalviar, prou per aguantar una temporada i anar-se’n ben lluny. Sense res més que els quatre duros i les ganes de viure. Deien que les bones oportunitats eren lluny d’aquí.

Ara només li queda tornar a començar de zero. Un altre cop. Li costarà trobar una altra feina com aquesta. Li destrossava les cames i l’horari era dolent, però també era fàcil i s’ho passava bé xerrant amb els clients o escoltant les converses. Cada dia hi anaven un munt de turistes i passavolants, i això eren oportunitats per aconseguir ingressos extres. A més, no li calia ni sortir del barri.

Ni s’ha adonat que ja és a casa. Obre la porta a poc a poc, sense fer soroll, per no despertar ningú. Es renta la cara i es posa les cremes. Tot i ser les quatre tocades, li costa molt adormir-se.

L’Agustí fa tard. S’ha quedat fins a última hora a l’oficina, com sempre, i ha tingut el temps just de passar per casa, dutxar-se i canviar-se de roba. S’ha posat uns texans foscos Jacob Cohën i una camisa de quadrets blaus i blancs Tommy Hilfiger. Quan arriba, el Pipo ja hi és. Està escurant el plat i va per la segona cervesa. L’Agustí s’asseu i somriu. El bar el reconforta: ampli, lluminós, fresc. Cambrers ben vestits i atents. Tapes cuidades, carta de cerveses d’arreu del món.

L’Agustí demana truita a la paisana, truita de patata amb ceba, pernil canari a la planxa, pa amb tomàquet i una gerra. I també una bomba. El Pipo, una altra cervesa.

—A tu et sembla bé fer-me esperar tanta estona? Ni que fossis una tia bona i jo un pretendent tòtil que no té res més a fotre.

—Sóc millor que tot això. Sóc la clau que obre la porta dels teus somnis. —L’Agustí somriu al Pipo amb condescendència. Sap que l’esperaria tota la nit, que aniria amb ell a la fi del món, l’hi demanés—. Ho sento, últimament vaig molt atabalat a la feina.

—No et queixis, que en el fons t’agrada.

—Sí. Però no m’ho valoren prou. He pres una decisió: aquest any, o em fan sotsdirector general o foto el camp.

Diu això mentre parteix la bomba amb la forquilla. L’unta bé amb la salsa abans d’assaborir-la.

—Aquestes són les millors bombes de Barcelona, incloent-hi la Barceloneta. Se’t desfan a la boca. Notes la carn, que a molts llocs te l’has d’imaginar. Està tendríssima, amb el punt just de picant. I aquest allioli suau remullant-ho tot. Extraordinàries!

—Sotsdirector general. Això sona important. I per què t’haurien de nomenar?

—El cap es jubila. I dels col·laboradors directes, dels seus homes de confiança, jo sóc el millor amb diferència.

—Tu sempre tan humil...

—Si els coneguessis no en tindries cap dubte. A més, estic fart de menjar-me marrons. Ara mateix estic entrevistant els finalistes de dos processos de selecció: deu comercials i deu administratius. Un pal.

—Segur que trobes la manera de fer-ho divertit.

—Doncs sí. No paro fins que trobo la pregunta que no s’esperen. M’ho passo bé analitzant com reaccionen. M’esforço per reclutar els millors.

—I sobretot les millors, no?

—Per descomptat. —L’Agustí no fa cas a la cara foteta que posa el Pipo—. Tot això forma part de la feina, però ja ho tinc superat. Ara vull només activitats de direcció. I, si no, bon vent i barca nova, que amb el meu currículum no em faltaran alternatives. Gairebé cada setmana em truca un headhunter.

—De debò? No fotis!

—Sí. Però no tot són flors i violes. Els caçatalents disparen a tot el que es mou. No discriminen. Em truquen tant per a una merda de feina com per a una oferta temptadora. I són pesadíssims.

—Segur que tu sempre tens cinc minuts per a ells.

—És clar. O sigui que els de la corporació s’hauran d’espavilar si no volen perdre’m.

L’Agustí menja a bon ritme. Ja quasi no li queda res al plat, tot i que no ha parat de parlar ni un moment.

—Canviant de tema, el teu pare ja et deixa fer el que vols, o continua manant sempre i pertot arreu? —L’Agustí fa una ganyota i pica amb els dits a la taula.

El Pipo balbuceja una resposta inaudible. Treballa al negoci familiar que va crear l’avi i que el seu pare dirigeix amb mà de ferro. N’és el director general, així ho certifiquen les targetes de visita, però tothom sap que les decisions importants encara les pren el pare. L’Agustí sempre el burxa.

—Serà tot per a tu, però vigila, que és fort com un roure i encara us jubilareu tots dos alhora.

El Pipo es beu mitja cervesa de cop. Deixa la copa a la taula i respira fort.

—He parlat amb ell. Hem fet un pacte. A partir d’ara jo portaré la veu cantant: donaré les instruccions als col·laboradors, negociaré amb els clients, faré els tractes amb els proveïdors, tot. L’informaré i ell m’assessorarà, però des de l’ombra. La cara visible seré sempre jo.

—Felicitats, campió! Ja era hora. Ara només has de demostrar-li que ho pots fer tan bé com ell. No, que tu ets molt millor que ell. Has de trobar alguna cosa impactant, que es penedeixi de no haver-te deixat volar sol abans. Que sigui arriscat, que es cagui a les calces. I que sigui un gran negoci. Impressiona’l! Això s’ha de celebrar. Whisky o gintònic?

Mai barregen. O una cosa o l’altra. La primera copa, que sovint prenen al bar, marca la nit. I avui serà gintònic: copa balloon, molt de gel, una ginebra premium, seca, pell de tres cítrics —taronja, llimona i llima— i tònica suau.

El Pipo remena les pells amb el gel i fa un glop llarg.

—Otto o Catwalk?

—Al Catwalk només hi ha viatges de fi de curs i comiats de soltera. A l’estiu s’animarà, però avui millor que anem a l’Otto. —L’Agustí ha dictat sentència.

Hi van amb taxi. Des del dia que van fer bufar al Pipo i va donar positiu, deixen el cotxe al garatge. La broma li va costar cinc-cents euros i sis punts. Els cinc-cents euros els va pagar l’Agustí —per solidaritat, va dir— però van descomptar els punts al Pipo, del primer a l’últim.

Abans d’entrar es fumen un porro. Un i prou. Sempre ho fan així.

Des de la barra, amb el gintònic a la mà, miren com es presenta la nit. El Pipo es fixa en un grupet de rosses, arreglades i amb una bona capa de pintura a les galtes, que ballen, riuen i fan prou soroll per cridar l’atenció.

—Cada cop hi ha més turistes i ja vénen tot l’any, sigui estiu o hivern, primavera o tardor.

—Millor per a nosaltres. Més per triar. Anem-hi!

Volten i miren. S’ho prenen amb calma. L’Agustí analitza els gestos de les noies com ho faria amb les candidates en una entrevista de feina. Els escruta els somnis, els secrets ocults. Els escruta, sobretot, les intencions. Busca el que no és evident als ulls de la majoria. Encertar en la tria és bàsic. Un error aquí pot tirar la nit per terra. Després d’una bona estona es decideix.

—Aquesta. Si folla com balla, és una bomba sexual.

Ho diu mirant una noia prima, rossa, amb cabells llargs i rinxolats, que ha aconseguit un espai a la pista per a ella sola i mou els malucs fent-se mirar. No sembla que s’hagi de cansar mai.

Mitja hora més tard, la rossa para de ballar i torna amb les amigues a la barra. Són angleses, amb pinta d’haver vingut a Barcelona a passar-s’ho bé. Uns galifardeus, poc més que adolescents, que fan el voltor, intenten acostar-s’hi, però el Pipo i l’Agustí se’ls avancen. Comencen una conversa trivial. Tots dos responen al perfil que busquen les turistes. Alts, ben plantats, simpàtics, pijos. Una mica més grans que elles però potser amb un Porsche esperant-los a la porta. A més, parlen un anglès perfeccionat als Estats Units que no és fàcil de trobar a Barcelona.

Riuen. Beuen. Ballen.

L’Agustí surt amb la noia a fumar. Li fa la proposta.

Ella xucla d’una calada mitja cigarreta.

—Just me?

L’accepta. Es diu Chloe.

Són quarts de quatre quan marxen. A la cantonada de Balmes, la Chloe i l’Agustí comencen a morrejar-se mentre el Pipo atura un taxi. Tenen sort. És un Peugeot nou, amb seients de cuir, força net. S’asseuen tots tres al darrere, la Chloe al mig. Torna a petonejar-se amb l’Agustí. El Pipo li separa els cabells i li llepa l’orella. Ella allarga la mà lliure i juga amb la bragueta del Pipo. El taxista ajusta el retrovisor per tenir un angle de visió més bo.

Clareja quan tots tres fumen el darrer cigarret ros, recolzats a l’ampit de la finestra en una habitació d’hotel per a no fumadors.

L’Oriol entra a casa sense fer soroll. No vol despertar la família. Missió impossible, en el pis petit on viu, fruit del desarrollismo franquista. Un vuitè a la ronda del Guinardó. Només obrir la porta li arriba l’olor del cafè. A la cuina hi troba la Pili, dutxada i vestida, preparant l’esmorzar.

—Què, Oriol, portes els croissants?

—Si que és tard. És que, ja ho saps, a vegades perdo la noció del temps. —L’Oriol abraça la seva germana escanyant-la.

—Deixa’m. No sóc una de les teves conquestes.

—Què dius? Això és amor fraternal. I bé que t’agrada quan t’ho fa el Manel, oi? La torre més alta amb la nàpia més grossa del barri. —Amb els dos punys tancats s’agafa el nas i comença a fer-li pessigolles darrere l’orella—. Què et fa, la futura estrella de l’NBA, amb el nas? Digue-m’ho.

—Deixa. No et fiquis amb ell, que et passa dos pams i et podria deixar KO d’una plantofada. Aquest matí tenia partit molt d’hora i ahir no vam sortir. Explica tu, que sembla que la nit ha valgut la pena.

—No t’ho pots imaginar. Ni de lluny. Em vaig posar el perfum de guerra que em vas regalar, el que havia de ser un imant per a les noies. Vam voltar una estona pel barri i després vam anar al centre, a un local de la part alta. Un soterrani ple de noies guapes i riques. N’hi havia una, primeta amb els cabells llargs i uns ulls molt vius, que no parava de mirar-me.

—Exagerat!

—Que no, que és veritat. S’insinuava descaradament. Al cap d’una estona em va estirar pel braç i em va dur fora. Tanca els ulls, deixa’t portar, em va dir.

—I tu què vas fer?

—Vaig aprofitar per abraçar-la fort, és clar. I vaig fer veure que tancava els ulls. Ella hi insistia: No miris, eh?! Quan vam girar la cantonada, va posar la mà al bolso, va remenar una mica i, oh!, s’encenen els llums d’un Audi A1 blanc acabat d’estrenar.

La Pili fa cara de no saber si s’ho ha de creure, però no diu res. Ell continua.

—De veritat. Encara feia olor de plàstic. Va engegar amb una accelerada tan forta que vaig pensar: Ja entenc on és la trampa, la noia és una suïcida i no vol matar-se sola.

La Pili somriu. Ja està del tot dins la història. Ara és tot orelles.

—Però no.

—No, és clar que no. Només és que tenia pressa per arribar. Sonava una música lenta, de ballar agafats. Una veu de noia amb un piano de fons. Ella m’anava llançant mirades com punxades i a mi se’m van començar a eriçar els pèls del pit.

—Però si no en tens! —Ara la Pili riu i se li acosta—. Si te’n trobo un, te l’arrenco.

—Deixa’m acabar, que ara ve el millor. No gaire lluny d’allà, es va ficar dins d’un pàrquing. Va obrir amb un comandament, o sigui que... sí, anàvem a casa seva. Es veu que els pares havien de marxar fora el cap de setmana. Però llavors va i resulta que s’ho havien repensat. Va veure el cotxe aparcat i, per un moment, se li va tallar el rotllo. Per cert, era un altre Audi, un tot terreny dels més grossos.

—I què vau fer?

—Allò ja no tenia marxa enrere. Ens vam quedar al cotxe.

—Molt petit, no?

—No t’ho pensis. Amb els seients abatuts del tot hi havia força espai. Quan ens vam treure els pantalons, sentir el cuir dels seients al cul era agradable.

—No s’enganxava?

—Gens. Era molt suau. El canvi de marxes molestava una mica, això sí, però vam saber trobar la manera. I llavors, imagina’t la pinta que fèiem, es van obrir els llums del pàrquing!

La Pili atura una rialla.

—Els pares.

—No riguis. Que gairebé ens aixafen la nit. Ens vam quedar molt callats i quiets. Bé, ella va aprofitar per llepar-me sota l’orella i el clatell. No vèiem res, allà baix de tot. Vam sentir unes passes.

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X