Dramatis Personae

FAMÍLIA COMTAL

Borrell II: Comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell.

Aimeruda: Segona esposa de Borrell i germana de la primera dona, Letgarda.

Ermengarda: Filla gran de Borrell i Letgarda, casada amb Geribert.

Riquilda: Filla petita de Borrell i Letgarda, casada amb el vescomte de Barcelona, Udalard.

Ramon Borrell: Hereu del comtat.

Àldia: Filla d’Aimeruda, però no de Borrell.

Sunifred Llobet: Confessor de Borrell, antic ardiaca de Barcelona.

Branco: Esclau personal del comte.

FAMÍLIA VESCOMTAL

Udalard I: Vescomte de Barcelona per la mort recent del seu pare, Guitard. Casat amb Riquilda.

Geriberga: Mare d’Udalard, Geribert i Adalbert, i vídua de Guitard.

Geribert: Germà d’Udalard i casat amb Ermengarda.

Adalbert: Germà petit de la família.

Micarró: Home d’armes del vescomtat.

Fredari: Home d’armes del vescomtat.

BISBAT DE BARCELONA

Vives: Bisbe de Barcelona.

Emo: Esposa del bisbe Vives.

Arnulf: Ardiaca de Barcelona i germà menor del vescomte d’Osona, Ermemir.

Marcus: Mestrescola de la catedral.

Galindo: Pare reboster.

Lubet Cicili: Acòlit cruciferari.

Gondemarus: Criat més jove del Palau Bisbal.

Feles: Home d’armes del bisbat.

Ylari: Monjo de Sant Pau del Camp.

ELS COMTALS

Witardus: Castlà de Mura.

Isimblert: Castlà d’Olèrdola.

Guigà: Castlà de Fàbregues.

Fedoni: Castlà d’Eramprunyà.

Unifred: Castlà de Castellví.

Sego: Castlà de Gelida.

Híctor: Cavaller.

Sexabert: Cavaller.

Oriol: Cavaller.

Baldomà: Cavaller.

Ausà de Palol: Cavaller.

Eberald: Veterà de Selmella.

Ermomir: Vescomte de Girona.

Oliba Cabreta: Comte de la Cerdanya.

Guillem de Cartellà: Vassall d’Oliba Cabreta.

Fruià: Bisbe de Vic.

Galí: Propietari de les terres de Paulinum.

Magis Minor: Fill de Galí.

ELS MONJOS DE SANT CUGAT D’OCTAVIÀ

Joan: Abat del monestir.

Odó: Prior.

Ègila: Monjo místic.

Elias: Frare majordom.

Argemon: Monjo vell.

Gaudamir: Novici.

Galí: Novici.

ELS BARCELONINS

Donabella: Vídua de Petrus, fabricant de paper.

Guandalgaud: Terratinent i germà d’Odó Levita.

Geremies: Mercader de sedes i espècies i marit de Simplícia.

Susanna: Propietària de terres i d’immobles.

Ramió: Noble i ambaixador dels comtats.

Ursuli: Ciutadà de Barcelona, casat amb Eldetrude.

Fruilà, Letus, Icfred i Moció: Defensors voluntaris de Barcelona.

Tudina: Filla d’Elsenda. Totes dues serveixen menjar prop del Castell Vell.

L’EXÈRCIT ANDALUSÍ

Muhàmmad ibn Abi-Amir, Almansur: Hàgib del Califat de Còrdova i general de l’exèrcit.

Abu Ayub ibn Salad: Hasham de Qarmuna, destinat al hisn de Xibrana.

Bakr ibn Alí ibn al-Gassa: Comandant de l’esquadró d’exploradors de l’exèrcit andalusí.

Enego: Traductor de Wutina i esclau del Califat.

Youssef: Explorador veterà de l’esquadró del comandant Bakr.

Hamid: Explorador de l’esquadró del comandant Bakr.

Abdilah: Imam.

Abdessaman: Cap dels saqalibes, una unitat composta per descendents de guerrers nòrdics.

L’any del Senyor 985, trigèsim primer del regnat de Lotari, rei dels francs, els exèrcits sarraïns van avançar i van arribar fins a Barcelona. Devastant tota la terra, van prendre la ciutat, la van despoblar i incendiar. Tot el que s’havia guardat en el seu interior es va cremar, i el que va escapar al desastre s’ho van emportar els assaltants.

Tot això va passar el dia que Barcelona va morir… Ipso die quando Barchinona interiit…

Sí, ja sé que Barcelona no va morir aquell dia, però, collons, ara tothom d’aquesta merda de ciutat ho diu, i jo no soc ningú per negar-ho, més que res perquè fa anys que dono voltes a la idea que, si Barcelona va morir, vaig ser jo qui la va matar… El que passa és que a la gent li agrada i li convé exagerar, perquè així es fa la important i, a més, si tothom creu que aquell dia Barcelona es va cremar i que els sarraïns no van deixar pedra sobre pedra, doncs mira, millor per als que es van salvar, perquè així sempre es pot dir que els deutes, les rancúnies, els robatoris, tot va quedar fet miques i es pot començar de nou…

No facis cara d’imbècil, que en això també et guanyo! Molts d’aquests que insisteixen que Barcelona va morir és perquè així poden dir que tenien papers que demostraven que aquella terra d’allà o aquella casa d’aquí els pertanyia. I si no hi ha papers, ves a saber quina és la veritat! O sigui, que ni Barcelona va morir aquell dia ni res de res.

Bé, res de res tampoc… Una bona colla va rebre de valent, entre ells jo, però jo potser m’ho vaig merèixer. Molts ja no es van aixecar mai més de terra. I després, el que vam arribar a patir i suar amb aquells cabrons d’Almansur i companyia… No, no ha estat fàcil ni plaent arribar fins aquí, no. I, a més, m’he passat la vida donant voltes a com va anar tot plegat, com van aconseguir entrar a la ciutat amb les muralles més poderoses del món…

Recordar fa mal. Apa, ara ves-te’n, deixa’m dormir, que així mataré la gana i els records dolorosos. Ves, ves, que estic cansat. I si no te’n vols anar, jeu aquí a terra i no diguis res; fes el que refotudament vulguis. Jo no puc més. El vell Gondemarus ha de dormir…

Gondemarus es va despertar de sobte, molest per les pessigolles que li feien les puces que se li passejaven per la cara. A més, la palla vella que li servia per endolcir la duresa del terra del Palau Episcopal estava massa bruta i enfangada perquè resultés còmoda, i encara que Gondemarus era jove, els ossos li sobresortien molt del cos, sobretot els omòplats, i li costava trobar la bona postura per dormir. Com sempre, tenia gana, però això no era cap novetat. Per al noi, qualsevol menjar era poc, i la veritat és que molt sovint tampoc no tenia gaire cosa per cruspir. A més, de natural feia cara de gana, tan escanyolit, amb el nas punxegut i la mandíbula poc marcada. En el món del Palau, i més en els darrers mesos, Gondemarus era molt poca cosa, i, si no fos perquè uns quants esclaus eren més miserables que ell, el xicot pràcticament hauria estat el més humil dels servidors.

Va tenir la temptació de pixar allà mateix, però es va aguantar perquè no feia gaire que havia rebut una pallissa per no fer-ho en el lloc adequat, que era el pati. Gondemarus no trobava que fos tan greu, perquè, de fet, allà on ell dormia passaven els cavalls del senyor bisbe quan anaven cap a l’estable, i més d’un cop i més de dos els animals es pixaven i deixaven anar tot el que els convenia sense que ningú els retragués res. Però ja se sap que una cosa eren els cavalls del bisbe i una altra, un pobre desgraciat com ell…

Es va abaixar la camisa i es va prometre a si mateix que d’avui no passava d’intentar procurar-se’n una de nova, perquè la que duia ja li anava petita i tenia tants forats que gairebé no el tapava gens. No seria fàcil aconseguir-la, perquè Gondemarus no es podia permetre comprar roba, però tenia un pla. Des de feia unes quantes setmanes, rondava fra Galindo, que dins del Palau era l’home per a tot i s’encarregava de guardar amb pany i forrellat les existències que abastien el bisbe. Galindo custodiava un rebost al soterrani que era una meravella; sempre hi havia vuit o deu tones de vi, d’oli, de llard…, sacs d’ordi i de blat, que potser arribaven a un kafís de gra, petites muntanyes de cebes i naps, arengades seques, sal i, fins i tot, pa sec. Tot això en un costat del rebost, on circulaven dia i nit una família de gats de tres colors barrejats, negres, blancs i marrons, que no només es cruspien totes les rates que s’atrevien a apropar-se al tresor, sinó que també miolaven de valent quan algú que no era fra Galindo gosava tocar alguna d’aquelles delícies. Però l’altre costat de l’estança era tota una altra cosa. Allà, fra Galindo hi deixava mercaderies i andròmines que el Palau i els seus habitants podien necessitar, però que no es menjaven: pics i pales, estris per al bestiar, cordes, politges… Gondemarus tenia l’esperança de trobar en aquella banda del rebost alguna peça de roba no gaire vistosa que el frare reboster no trobés a faltar. No era una empresa senzilla, perquè, encara que aquella zona era la més fosca i, per tant, la més discreta, no seria fàcil arribar-hi ni eludir la vigilància del frare. El noi entrava sovint al magatzem a carregar i descarregar queviures, i, de fet, aquelles visites s’havien convertit en una manera més o menys fàcil d’omplir una mica l’estómac, perquè sempre era possible fer lliscar entre la calça i la pell alguna ceba o un parell de naps. Però això cada cop era més complicat, amb l’estat que presentaven tant la camisa com la calça: la roba tenia tants forats i estava tan malmesa que els vegetals li podien caure a terra en el moment més inoportú.

Per tant, solucionar la qüestió de la camisa s’havia convertit en una prioritat per a Gondemarus, que va sortir al pati amb aquella idea entre cella i cella. Mentre deixava anar la bufeta, va recórrer amb la vista, com feia cada dia, els murs del Palau Bisbal. Era un edifici imponent que s’aixecava un bon tros per sobre de la muralla. Quan es pujava al terrat del casalot, el que es veia fora muralles era impressionant. El Palau era a la punta nord-oest de la muralla, encarat cap a la serra de Serola, i des del terrat era possible veure els rierols que baixaven de la muntanya, els camins que hi duien i, fins i tot, la Via Francisca, que havien construït els romans ja feia molts anys. Era una meravella de vista, perquè els camps conreats s’estenien ben bé fins al peu de la muntanya, només interromputs pels dos turons que s’avançaven a la serra. Hi havia camps de blat i d’ordi, arbres fruiters i, sobretot, vinyes, el regal del Senyor als cristians per tal que poguessin beure i alimentar-se al mateix temps. I per aquí i per allà, algunes esglésies i monestirs i viles rurals, i fins i tot ruïnes que havien deixat els antics…

Gondemarus es va quedar abstret amb el penis a la mà, ja sense pixar, pensant en la vista des del terrat, quan un calbot el va despertar del somni i el va fer avançar tots dos peus i trepitjar els pixums.

—Seràs malparit! —va dir el noi, girant-se amb mala lluna, disposat a tornar-se’n a l’esclau o el servent que li havia fumut la cleca.

—A més de brut i dropo, tens la llengua llarga, sagal! I veig que t’agrada tenir la mà ocupada.

Gondemarus va alçar les celles i es va quedar astorat. Qui li havia clavat el calbot era ni més ni menys que el segon del bisbe Vives, l’ardiaca Arnulf, la font de les seves desgràcies des de feia alguns mesos. Concretament, la presència del nouvingut havia fet perdre al criat els pocs privilegis de què havia gaudit en els darrers anys. Arnulf, un jove frare que havia arribat aquell hivern al bisbat, era fill del vescomte d’Osona, que no era en absolut una qüestió menor. Gondemarus ni tan sols sabia qui era el seu pare.

—No dius res? Et dius Gondemarus, oi? Ja t’havia vist abans per aquí sense fer gaire cosa, i això s’ha d’acabar. Acompanya’m, que et donaré feina —va dir Arnulf mentre es girava i començava a caminar cap a la porta del Palau Episcopal.

El noi no va tenir cap altre remei que seguir l’ardiaca. Quina mala sort! Només havia tingut temps de pixar i ja l’havien posat a fer feina, i sense poder menjar res de res, mig despullat… Buf, amb aquest ardiaca les coses anaven així.

Arnulf va obrir la porta del Palau sense deixar-se ajudar per l’home d’armes que era allà assegut i en va sortir, seguit de Gondemarus. Com que encara era molt d’hora, un captaire dormia al llindar. Arnulf, sense manies, va clavar-li un cop de peu, no gaire fort però prou perquè l’home s’aixequés com un llamp i s’apartés del camí de l’ardiaca.

Gondemarus, que el seguia de ben a prop, va pensar que aquest ardiaca era ben diferent del seu antecessor, Sunifred Llobet, que, probablement, en la mateixa situació hauria avisat l’home d’armes perquè despertés el captaire sense brusquedat i, després de fer-lo apartar, li hauria donat una moneda i, a més a més, una benedicció. Ara que ho pensava, Gondemarus no havia vist mai Arnulf donar la benedicció a ningú, i no semblava que fos un hàbit gaire comú en la seva vida.

L’ardiaca caminava en direcció al Palau Comtal, i Gondemarus va pensar que s’hi aturaria, però l’home hi va passar de llarg. El noi va decidir que potser es podria posar al seu costat, en comptes d’anar un parell de passes enrere, ja que no semblava que anessin a creuar-se amb cap noble.

—Arnulf…

—Què vols? —va dir l’ardiaca sense deturar-se ni un moment.

—On anem?

—I a tu què t’importa?

—Sí que m’importa; encara no he menjat res des d’ahir a la nit… i tinc gana! I com que ens estem allunyant del palau…

—A tu el que t’importa no és que ens allunyem del palau, sinó de les seves cuines, oi?

A Gondemarus se li va escapar el riure. Tenia tota la raó del món, l’ardiaca. El Palau era casa seva, pràcticament l’única que havia conegut, perquè abans havia viscut, simplement, als carrers de Barcelona. El noi recordava que, durant algun temps, havia viscut amb una dona que li fotia uns grans clatellots quan ell li deia mare i, per tant, no va tenir mai clar si realment era la seva mare i no volia que se sabés, o si simplement era una dona que l’havia acollit. La dona es feia dir Empureia, però ell sabia del cert que aquell no era el seu nom real, perquè ella l’hi havia dit moltes vegades. En fi, Gondemarus no es va fer mai mala sang per això; tant se li’n donava. Feia uns quants anys, un hivern, inesperadament la dona va entrar un vespre al Palau Bisbal després de dir-li que s’esperés a la porta. Això no era inhabitual; bé, al Palau Bisbal mai no havia passat, però en altres cases, normalment bastant tronades, sí. Gondemarus va esperar; tenia una mica de fred i va aprofitar per demanar almoina, sense gaire èxit. La dona, però, no va tornar a aparèixer i, de fet, no la va tornar a veure mai més. Al cap d’una estona, va sortir un monjo del Palau i li va demanar si es deia Gondemarus, el va agafar de l’orella i el va fer entrar a l’edifici. El nen va passar molta por aquella nit, però al cap d’algun temps Gondemarus va oblidar la cara del monjo que l’havia acollit i, per tant, no va saber mai del tot per què havia acabat sent un dels criats, segurament el més jovenet dels que treballaven per al bisbe a Palau.

Qui es va encarregar d’ell, sense gaire dedicació, tot s’ha de dir, va ser l’anterior ardiaca, Sunifred Llobet, un astrònom lletraferit i ja gran, poc eficient però molt agradable, bon amic del comte Borrell.

Sunifred Llobet no tenia mai cura de res, només de les seves coses, i sovint ni això. Com que el que més li interessava era l’observació del cel, totes les nits clares les passava despert, instal·lat en una de les torres de les muralles, on tenia bona vista del cel de la ciutat, sempre tan ple d’estrelles.

Però Sunifred Llobet necessitava moltes coses per a les seves observacions, des d’una taula portàtil i una cadira plegable de cuir i fusta, fins a pergamins i estris per escriure, regles i compassos, i aparells molt estranys que li servien per mesurar la distància entre les estrelles o, fins i tot, per distingir quins d’aquells cossos que refulgien a la volta celeste eren planetes i quins eren estels. A més, de tant en tant també demanava que li portessin documents molt antics, escrits no només en llatí, sinó també en llengües orientals, en grec o en persa, o en alguna altra llengua estranya, que li servien per entendre millor allò que les estrelles li deien i, així, poder esbrinar quin seria el futur de Barcelona o de tot el comtat o, fins i tot, del món sencer.

Gondemarus va començar ben aviat a ser un dels camàlics de l’astrònom que li portaven els estris amunt i avall. Com que Sunifred Llobet era força despistat, els dos o tres criats o esclaus que l’acompanyaven s’escapolien de seguida que l’home es posava a fer les seves observacions. Gondemarus, però, seia als peus de l’astrònom i s’hi adormia, mig tapat pels pergamins. Ser l’acompanyant nocturn del savi era bo per a ell, perquè li permetia fer l’horari totalment boig de l’ardiaca i, per tant, podia deslliurar-se de moltes feines diürnes. A més, abans dels passejos fins a la muralla, Gondemarus passava per la cuina i agafava menjar per a Sunifred Llobet i per a ell, i ningú no gosava dir-li’n res. A l’ardiaca li agradaven especialment el formatge i el xai fred, acompanyats de pa i de vi. El noi es va acostumar a menjar el mateix, i, mentre ho feia, de tant en tant estirava el braç del savi i li posava a la mà una mica de menjar o de beure, que Sunifred engolia sense ni mirar-s’ho.

Però, a més de menjar, el noi va aprendre moltes coses. L’ardiaca no tenia cap vocació de mestre, però contestava sense enfadar-se les preguntes de Gondemarus, i d’aquesta manera el nen criat va aprendre una mica de lletra. Assenyalava una paraula escrita en un pergamí i la mostrava a Sunifred, qui normalment no es donava per al·ludit durant una bona estona, fins que, de sobte, aixecava la vista, mirava la paraula i la pronunciava, de vegades lletrejant-la. Gondemarus, aleshores, es mirava molta estona les lletres i les anava rumiant i rumiant, els donava voltes al cap i les repetia fins que perdien l’encant d’allò desconegut. Així, sense adonar-se’n, el noi va aprendre més o menys a llegir com a mínim en llengua comuna, que era la que més s’assemblava a la que tothom parlava. Cepheus, Delfino, Draco, Perseus, Ursa minor et Ursa maior… Eren noms tan bonics que Gondemarus els repetia com si fossin una oració totes les nits mentre mirava el cel.

—Espavila, que et quedes enrere!

El crit d’Arnulf el va tornar a la realitat. Ja li passava, ja, això d’estar als núvols. I més quan tenia gana, perquè aleshores semblava que el cap encara se li n’anava més, com si la manca de menjar a l’estómac fes els seus pensaments més volàtils. Gondemarus va accelerar el pas i, de fet, va topar amb l’esquena del jove ardiaca, que s’havia aturat de sobte.

—Quina meravella! No t’ho sembla? —va dir l’home, estenent el braç cap a les ruïnes del Miracle.

Gondemarus va arronsar les espatlles i va mirar el terra:

—Home… Només són ruïnes… Són grosses, sí, però…

—No t’has parat mai a pensar per què a aquest lloc li diuen el Miracle?

—Perquè fa molts anys hi va viure algun sant? —va aventurar, no gaire convençut, Gondemarus.

—No, idiota, aquí no va viure mai cap sant! Aquestes són les ruïnes d’un gran temple, dedicat a l’emperador August, que van fer els romans.

Allò sí que ho va entendre bé, Gondemarus. Havia sentit a parlar d’emperadors tota la vida i, de fet, sempre en mencionaven dos, un tal Carlemany i un que es deia Lotari. El noi no sabia quina relació tenien entre ells, si encara eren vius o no, o ni tan sols si algun cop havien passat per Barcelona. El que era segur és que a totes les celebracions es deia que el que regnava era Lotari, i el comte Borrell sovint esmentava l’altre, Carlemany, quan volia dir que les coses abans sí que anaven bé, i no com ara. Aquest tal August, en canvi, era nou, no li sonava de res, però no era estrany, perquè, si era romà, segur que feia molts i molts anys que s’havia mort. Ara, el que sí que era molt curiós era que a un emperador li dediquessin un temple.

—Aaah… August… Sant August!

—Sant August, sant August! A qui se li acut! Seràs babau! August no va ser cap sant; era un pagà, com gairebé tots els romans. I això que acabes de dir és una blasfèmia!

Gondemarus es va posar blanc. Deixar anar una blasfèmia davant del segon del bisbe segur que no era una bona cosa. Els homes d’armes del bisbat estarien encantats de tallar-li la llengua o d’escapçar-li una orella i després clavar-la amb un clau a la porta de la catedral si Arnulf els ho demanava, com a càstig per haver dit que l’emperador August era un sant.

Però l’ardiaca no era tan cruel i, simplement, després d’espantar el noi, es va girar i va continuar caminant, donant per fet que Gondemarus el seguiria, com no podia ser d’una altra manera.

Encara que a aquella hora del matí feia poca estona que les portes de la ciutat eren obertes, ja hi havia aquí i allà, i sovint a les portes de les cases, alguns pagesos que mostraven la seva mercaderia, collida probablement unes hores abans al mateix Pla de Barcelona.

L’ardiaca i el criat van passar davant d’una dona que, amb ajuda d’una nena, tot just desplegava a terra una peça de roba de sac per dipositar-hi uns pastissos de carn que deixaven anar una flaire embriagadora. L’estómac de Gondemarus es va queixar sorollosament i la boca se li va omplir de saliva.

—Arnulf! Ardiaca! Senyor! Ja sé que no us puc demanar res —va dir Gondemarus al frare mentre li agafava una màniga i mirava de frenar-lo—, però no us vindria de gust un pastís d’aquests tan bons? Vós deveu haver esmorzat abans de l’alba i ara segur que teniu gana… —Un nou tro li va sortir dels budells mentre parlava—. I jo en tinc molta!!!

Arnulf es va aturar un moment, es va posar la mà dins de l’hàbit i va treure una moneda de la bossa de cuir que duia penjada del coll. Sense ni mirar-la la va llançar cap a la dona i va dir a Gondemarus:

—Amb això en tens prou per agafar-ne un parell. Vinga, que no tenim tot el dia!

La nena ja havia enxampat a l’aire la moneda i, com que era llesta, l’havia fet desaparèixer ràpidament, mentre la mare agafava dos pastissos i els allargava a en Gondemarus. El noi en va mossegar un gairebé sense deixar-lo reposar a la mà. El va decebre una mica perquè el pastís no era de carn, sinó de verdures i ceba, tot i que hi havien posat greix de porc al voltant i l’havien fornejat, i per això feia olor com de carn. Però passada la primera decepció, el noi va gaudir del pastís, que era prou bo i es desfeia a la boca. Mmm. Per fi podia menjar alguna cosa. Aleshores va caure en el fet que havia obtingut el pastisset després d’intentar que Arnulf tingués ganes de menjar-se’n un i, per tant, li havia d’oferir el segon pastisset. Amb gran dolor, Gondemarus va atansar la delícia fornejada a l’ardiaca.

—Aquest em sembla que us toca a vós…

—Deixa, deixa… Ara no em vinguis amb romanços. Apa, seguim, que hem d’anar al magatzem de Regomir i has de carregar algunes coses.

Content de no haver de lliurar el seu tresor, Gondemarus va reprendre el pas constant d’Arnulf. La compra dels pastissets li havia fet canviar una mica l’opinió que tenia del nou ardiaca. Amb l’arribada de l’osonenc i la marxa de Sunifred Llobet per convertir-se en sacerdot personal del comte Borrell, el noi havia perdut la posició que tenia dins del Palau Episcopal. Si aconseguia refer els llaços amb el nou ardiaca, potser les coses podrien tornar a ser com abans o, qui ho sap, potser fins i tot millor. La qüestió era aprofitar les oportunitats que se li anessin presentant i la d’aquest matí semblava prou bona per fer-se valer davant Arnulf.

La vescomtessa vídua Geriberga va pujar el primer tram de les escales del Castell Vell amb poca energia. Duia, com sempre, els cabells blancs amb alguna veta fosca recollits i coberts amb una còfia de color, l’única concessió a la bellesa que li agradava dur.

Mai no li havia acabat d’agradar el Castell Vell, ni quan hi havia viscut amb el seu marit i els nens. Aquell edifici que servia, al mateix temps, com a porta nord de les muralles de Barcelona, era tot menys acollidor. Si bé a tot el comtat ja feia calor, aquelles parets sempre eren humides.

Havia dormit a la planta baixa, a prop de la cuina i de la quadra, dues grans cambres buides i sense vida. L’edifici, que emmarcava la porta d’entrada de la muralla, no feia bé la funció d’habitatge dels vescomtes, perquè les necessitats militars manaven en la distribució.

Encara que no estava cansada, la vescomtessa es va aturar al replà de les escales i va mirar per la lluerna. Començava a clarejar, però ja hi havia prou llum per veure l’activitat intensa que es desenvolupava a l’exterior.

Abans que obrissin la porta els homes d’armes, a trenc d’alba, s’hi havien anat agrupant homes i dones amb farcells i alguns carros de mà que volien entrar a ciutat al més aviat possible. Alguns fins i tot havien passat la nit, que havia estat dolça, recolzats a les muralles o buscant aixopluc al costat d’algunes de les cases que havien anat sorgint els darrers anys a banda i banda del camí.

Des d’aquella finestra privilegiada, la dona veia aquella gent que, en general, semblava satisfeta; els camps farcits de fruits o ja a prop de la sega; també podia veure, una mica més enllà, el mar, per on navegaven naus carregades de mercaderies… Tot plegat indicava prosperitat i benediccions per a aquella terra que el comte Borrell, el seu senyor i, des de feia poc, consogre per partida doble, regentava amb benèvola mà de ferro.

Encara que la vista era engrescadora, Geriberga va continuar pujant lentament les escales que portaven al segon pis. Allà dormien els seus fills amb les seves dones. A la cambra gran, Udalard, que ara era el vescomte, amb la seva dona Riquilda. A la cambra petita, Geribert, el segon fill, amb Ermengarda, la germana de Riquilda. El petit, Adalbert, era a la casa del Port, amb les dues esclaves i el masover, els únics servents que sempre havien tingut els vescomtes.

Geriberga sabia que era molt d’hora, però coneixia Udalard i estava pràcticament segura que no el despertaria. Era un bon moment per parlar amb el seu fill amb tranquil·litat i treure’s de sobre el neguit que li llevava la son.

La cambra d’Udalard, situada en una de les torres circulars, tenia porta, pràcticament l’única porta interior del Castell Vell, com corresponia a l’habitació del vescomte.

A Geriberga no la va aturar el fet que estigués tancada. La va empènyer amb l’espatlla i va entrar a la cambra. Tot i ser la cambra més moblada del castell, ben poca cosa hi havia: un tamboret de fusta, una taula on els esposos havien deixat unes poques pertinences —una pinta d’ivori, un anell de plata, una bossa amb monedes— i, com era habitual, el terra era cobert de branques d’herbes aromàtiques, que netejaven l’ambient i refrescaven l’aire. A la màrfega, hi va veure els cossos nus del seu fill i de la seva jove. Dormien donant-se l’esquena sobre el jaç farcit de llana. La seva jove, que tenia setze anys, tenia un cos fibrat i bonic que Geriberga, que sempre havia estat una mica carregada d’esquena, va envejar.

—Què coi fas aquí, mare? —va dir, de sobte, Udalard.

—Txxx… Calla i aixeca’t, que hem de parlar; no la despertis.

Udalard va incorporar-se i es va cobrir amb la gonella. Amb compte va agafar el cinturó, les sandàlies i el ganivet, i va sortir de la cambra amb la seva mare, encara que no va poder evitar girar el cap a l’últim moment i donar un cop d’ull al cos de Riquilda.

Mare i fill es van allunyar de la porta de la cambra dels vescomtes i van anar cap a l’únic banc que hi havia en aquella planta de l’edifici, la que anava de banda a banda de les torres. Geriberga es va posar bé la roba per seure, mentre que el seu fill es va quedar dret.

—Au, digues… Que ha passat alguna cosa?

Abans de contestar, Geriberga es va mirar bé el seu fill i va pensar en el seu pare, Guitard, que havia mort d’una manera tan estúpida a principis d’aquell mateix any. Li va venir al cap el moment en què Guitard, que estava assegut a la taula de la casa del Port, va agafar un tros de carn de xai amb el ganivet i se’l va posar sencer a la boca. Geriberga va tenir en aquell moment la intuïció que aquell mos era massa gros, però el vescomte Guitard no s’havia distingit mai de la vida per la moderació, i ella no va dir res. A més, havien estat discutint sobre la política del comte Borrell, el cap i millor amic de Guitard, i Geriberga estava empipada amb el seu marit, tan cabut i irracional com sempre.

Per això, quan el vescomte es va posar a tossir, ella no se’l va mirar gaire, i fins i tot va pensar que ho tenia ben merescut, per golafre, un pensament del qual encara es penedia. Guitard es va ennuegar davant de tota la família i, tot i els cops a l’esquena que els seus homes d’armes li van donar, el vescomte va morir sobre la taula, amb la cara plena de greix de xai rostit.

—Mare, que no dius res? Per què m’has fet llevar, aleshores?

—Ai, fill meu, quin ridícul que fas! Des que t’has casat només veus les trenes de la teva dona i has perdut el món de vista! Et recordo que primer de tot ets el vescomte de Barcelona i després el marit de Riquilda! És més, mira què et dic, probablement no estaries casat amb Riquilda si no fossis a hores d’ara el vescomte!

—A què treu cap això, ara? I, a més, no és veritat… Era qüestió de temps, un dia o altre Borrell i el pare haurien concertat aquests matrimonis, segur… Per necessitat política!

—Política, política… Què en sabràs tu, de política?! La política és una barreja d’oportunitat, gosadia, fermesa i habilitat. I de no fiar-se de res ni de ningú… Bé, de ningú tampoc. Et pots fiar de la família, de mi, dels teus germans i suposo que de Riquilda i Ermengarda, també, però para de comptar.

Udalard ja s’estava afartant dels consells de la seva mare, però al mateix temps, i això no s’ho hauria reconegut ni a ell mateix, els necessitava i els buscava com l’aire. Quan el seu pare, el vescomte Guitard, va morir sobtadament havia esdevingut el segon home més important del comtat. Guitard havia estat un home corpulent, valent, i l’únic que no tenia manies a parar els peus al comte Borrell. Tot en ell era exagerat: parlava més fort que ningú, si muntava a cavall sempre volia galopar, fornicava amb totes les dones que se li posaven al davant i, quan volia reconciliar-se amb Déu, les seves penitències eren sempre les més desmesurades.

Udalard, el seu primogènit, era del tot diferent. Tothom deia que havia tret el caràcter de la mare i potser per això era la persona amb qui més havia topat durant tota la seva vida.

—Molt bé, mare, això és tot el que m’havies de dir?

—No, ni de bon tros. Volia parlar amb tu a soles —Geriberga va canviar el to, ara molt més seriós i serè—, perquè no estic segura del que implica el que ara et diré, però em sembla prou important perquè hi pensis. T’has fixat que darrerament no hi ha sarraïns a Barcelona?

—Què vols dir? Sarraïns? Mai no n’hi ha gaires, de tota manera… N’estàs segura? Ho has preguntat als homes d’armes de la porta Regomira? La majoria dels sarraïns que venen a Barcelona passen per allà.

—No he de demanar res a ningú, ja m’ho venen a explicar quan em troben.

—I per què a mi, que soc el vescomte, no em passa això?

—Al teu pare tampoc no li passava, no et preocupis. Sabia moltes més coses perquè jo les hi explicava que no pas pel que li deien els seus homes.

Udalard es va quedar parat, però de seguida es va adonar que el que li deia la seva mare era del tot veritat. Ara entenia com el seu pare, que tenia una personalitat que no es podia dir que fos especialment reflexiva, havia encertat tan sovint en les seves decisions, molt més moderades del que era d’esperar d’un home tan explosiu.

—Aleshores, segons t’han dit, ara no es veuen sarraïns a la ciutat… I això com ho interpretes? El comerç va bé, tant amb Mayurka com amb el Califat no hi ha hagut grans problemes. No seria gaire lògic que ens ataquessin…

—Tampoc no era lògic que ens ataquessin l’any passat, ni fa tres anys, i ja ho veus…

—Però van atacar només les terres del comtat! No es van atrevir amb Barcelona, com és normal. Saben que aquestes muralles poden aguantar un setge de mesos, potser un any sencer i tot…

—Home, si creus que és poca cosa que destruïssin Wutina, ataquessin Girona i matessin un munt de pagesos, i s’emportessin desenes de captius, doncs sí, va ser poca cosa… A més, abans dels dos atacs no van desaparèixer els mercaders, i ara sí.

—Doncs això hauria de ser un senyal que no té res a veure una cosa amb l’altra, em sembla a mi.

Geriberga s’estava impacientant davant de les negatives del seu fill, però va recordar com era de cabut el seu difunt marit i va refrenar-se.

—Au, Udalard, fes-me cas i pensa-hi. Esbrina-ho tu mateix, si vols, parla-ho amb el comte, fes el que vulguis, però no ho deixis passar. M’ensumo que s’està preparant una de grossa, i tu, com a vescomte, no has d’esperar els esdeveniments, t’hi has d’avançar.

—D’acord, mare, et prometo que hi pensaré.

Va haver-hi un moment de silenci, una mica incòmode, fins que Geriberga va tornar a parlar:

—Escolta, ja que estem parlant de tot…

De tot? La mare realment s’ho feia venir tot bé quan li convenia… Ara ves a saber per on sortiria, va pensar Udalard.

—Digues, digues, mare…

—Us he vist com dormíeu, tu i Riquilda…, i no és normal!

—Però què dius, ara! Que no és normal la manera de dormir! T’has begut l’enteniment!

—Uns esposos joves no dormen un a cada punta de la màrfega! Dormen ben a prop l’un de l’altre.

Per sort per a Udalard, el seu germà Geribert va aparèixer de sobte, rascant-se el cap.

—No entenc com podeu estar discutint acabats de llevar. Jo l’únic que tinc ganes ara és de fer un mos. Mare, vau fer dur menjar ahir a la nit per a quan ens llevéssim?

—I no ho podíeu haver pensat vosaltres? I les vostres dones? —va dir Geriberga, rient. El seu fill mitjà sempre li despertava el bon humor.

Amb la mort del vescomte, Geribert havia estat proclamat senyor d’Olèrdola, una fortalesa fronterera al sud de les terres del comtat de Barcelona. Geribert, la seva mare n’estava ben segura, no seria un bon administrador com Udalard. Ell necessitava la brega, la festa, el joc. Sent senyor d’Olèrdola, on patrullar la frontera, colonitzar nous territoris, construir torres de guaita o caçar eren activitats del tot habituals, Geribert seria feliç.

—Doncs com no baixeu al carrer no trobareu res per aquí. Au, aneu, i al vespre veniu a la casa del Port, on seré amb les vostres dones. Soparem.

Udalard no es va fer pregar. La conversa amb la seva mare l’havia incomodat i marxar a esmorzar amb el seu germà seria una bona manera de treure’s el mal humor de sobre. Va començar a córrer per baixar les escales, però aleshores va recordar que ara era el vescomte de Barcelona i que, d’ell, se n’esperava una mica més de dignitat, i, per tant, va afluixar el pas. Al carrer, el seu germà el va agafar de l’espatlla i li va dir:

—Què, la mare, tan emprenyadora com sempre, no?

El vescomte, a desgrat seu, s’havia quedat preocupat amb els dubtes de Geriberga. Va apartar amb un cop de colze dues pageses despistades que s’havien palplantat a la porta del Nord i va travessar-la. Els dos homes d’armes i els cobradors de l’impost de l’entrada els van deixar passar amb una salutació de cap.

A poques passes de la porta ja s’havien instal·lat algunes parades arrecerades a les primeres cases que s’havien construït al costat del camí. La majoria dels venedors, però, estaven asseguts a terra, mostrant l’escassa mercaderia que duien, i els més miserables simplement portaven un farcell amb terrissa, naps o llenya per cremar.

Geribert, que encara que era el germà petit tenia més món, va buscar amb la mirada alguna casa que hagués penjat a la porta un sarment amb fulles de parra, perquè això volia dir que tenien vi per vendre i era el que en aquell moment necessitaven. N’hi havia un parell, i Geribert va arrossegar Udalard cap a la que li va semblar que podia tenir millor vi o, com a mínim, millor ombra.

Els dos germans van seure en un banc i immediatament se’ls van apropar uns quants venedors amb menjar de tota mena, cuinat o cru. Van comprar a un nen pa acabat de fer i a un home que no tenia dents, un tros de cansalada. La mestressa de la casa els va dur una gerra de vi i tots dos es van disposar a esmorzar.

—Geribert, tu que has estat a la guerra més temps que jo —va dir Udalard mentre mastegava sense gaire convicció la cansalada— …no notes res a l’ambient? Vull dir, abans de trobar l’enemic, no se sent el mateix que ara?

—No t’entenc…

—Te’n recordes, quan fa molts anys vam acompanyar el pare a fer una visita a l’alou de Martorell?

—I tant!, va ser quan ens van atacar en el congost, abans del pont romà! Buf, quina emoció! A mi, una mica més i… —Geribert, amb l’emoció del relat, es va aixecar i, amb el tros de cansalada a la mà, va simular que li llançaven fletxes i que ell s’apartava per no ser ferit.

—Seu i no facis el ximple! —A Udalard, de vegades, el seu germà li feia passar una mica de vergonya—. Sí, sí, ja sé que una fletxa et va estar a punt de matar, sempre expliques el mateix! Però no em referia a això. Per què el pare va fer que l’acompanyessin tants homes d’armes? Érem més de vint, i els únics sense experiència en el combat érem tu i jo… El pare veia venir que alguna cosa podia passar.

Geribert va tallar un tros de cansalada amb el seu punyal i, després, el va netejar en la gonella verdosa que duia posada.

—El pare era llest, Udalard, ja ho sabem. No sé on vols anar a parar amb tot això…

—No notes ara el mateix que aleshores? La mare diu que fa força dies que no arriben caravanes dels musulmans, ni tan sols gent de la frontera. En saps alguna cosa, d’Olèrdola?

—No, però és normal, tampoc ha de venir gent cada dia des d’allà…

—I quant fa que no arriba un vaixell sarraí al port, a vendre o a comprar mercaderies?

—Ahir mateix; en això no teniu raó la mare i tu. Ahir de bon matí van arribar dos llenys mallorquins, o sigui que vas ben errat…

Udalard es va sorprendre de la notícia: l’arribada dels vaixells mercants de Mallorca no s’adeia gaire amb els seus dubtes. Tot i així, s’hi va resistir.

—Pot ser casualitat, Geribert. Si els sarraïns n’estan preparant alguna de grossa, potser els tripulants dels mercants, simplement, no en saben res, del tema. O potser han vingut a espiar-nos o a portar gent d’amagat…

—Sí, i a menjar cansalada viada i llonganisses, perquè a la seva terra no els ho deixen fer! Ha, ha, ha! Udalard, t’espantes per no res. Des que ets vescomte només veus fantasmes… Que potser has explicat aquestes cabòries a Borrell? Si les hi expliques, t’engega segur!

Udalard va fer un glop i es va empassar sense voler alguns pòsits amargs del vi, cosa que el va fer decidir a deixar ja l’esmorzar. Sí, entre les seves obligacions hi havia aconsellar el comte i, encara que només fos una intuïció, havia d’explicar-li allò que el preocupava. Però potser Borrell se’n riuria, d’ell, i li diria que estava verd. Udalard no ho volia, això.

Les notícies eren realment dolentes. El comte Borrell estava assegut sobre una pedra grossa que vorejava el camí que sortia de Manresa i es dirigia cap a Barcelona.

Feia calor, o almenys ell en tenia molta, però la prudència l’obligava a dur sota de la gonella la cota de malla que en principi només feia servir per als combats i que el feia suar i suar.

Uns quants anys enrere, portar una cota de malla i, fins i tot, el cap tapat amb cervellera i pantalons de cuir, per protegir-se dels cops d’espasa, li havia semblat d’allò més lleuger. Però ara ja tenia cinquanta-vuit anys i, encara que sempre havia tingut bona salut i es mantenia àgil i vigorós, l’edat començava a pesar-li.

En aquells temps, quan tenia preocupacions —i això, per a un comte, era el pa de cada dia—, ja no pensava en les dones com abans. El seu esclau de confiança, Branco, era qui li buscava, quan convenia, una noia que li escalfés el jaç, i ell sempre n’havia tingut ganes i empenta. El comte volia pensar que moltes d’aquelles noies, pageses, serves, esclaves o monges, quedaven contentes de l’experiència, perquè la majoria cridaven i esbufegaven amb intensitat mentre ell les envestia i les masegava. Branco, quan el comte les feia fora, acostumava a donar-los alguna moneda o algun queviure, com ara una gallina, un tros de formatge o una empanada de verdura, sempre segons la categoria de la noia. En tota la seva vida, el comte havia jagut amb centenars de dones, i estava segur que els seus dos fills i les dues filles legítims tenien una munió de germans i germanes repartits pels comtats de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, que eren els seus, i per tot arreu per on ell havia passat, fins i tot a la mateixa Roma.

Roma. Precisament d’allà venien les notícies que ara afegien un pes més a les seves preocupacions. Un monjo de Santa Maria de Serrateix que havia tornat de Roma havia parlat amb Sunifred Llobet. I l’antic ardiaca havia anat a buscar el seu senyor Borrell per portar-li les notícies.

—Roma està immersa en el caos. L’antipapa Ferrucci, que es fa dir Bonifaci VII, ha empresonat el papa Joan XIV al castell del Sant Àngel i el sotmet a tortures i vexacions. Els soldats de l’antipapa recorren els carrers de la ciutat, violen les dones, castren els nens i pengen els homes que s’hi oposen o, simplement, els fan el que els plau.

—Són notícies ben tristes, Sunifred, una prova més que el món cada cop s’apropa més al desastre.

—Estimat comte, només falten quinze anys per arribar a l’any 1000, i és ben conegut que l’Anticrist es revelarà a partir d’aquesta data. No és d’estranyar que el dimoni estigui començant a trasbalsar l’obra del Senyor. L’Apocalipsi ja parla de la destrucció de Roma i potser el que estem contemplant és el principi del final de la Ciutat Santa.

Tots dos es van quedar en silenci un moment, pensant en les implicacions que aquell fet tenia per a tots plegats. Borrell era molt religiós, però, francament, les profecies de l’Apocalipsi i de l’arribada de l’Anticrist cap a l’any 1000 no l’havien preocupat mai. Encara que havia patit alguns entrebancs, en general les coses li havien anat bé a ell, a la seva família i als comtats, fins ara. De fet, es podria dir que les desgràcies havien portat resultats positius.

Quan es va morir el seu germà Miró, per exemple, feia prop de vint anys, Borrell es va haver d’encarregar tot sol de manar en els quatre comtats: Barcelona, Osona, Girona i Urgell. Havia plorat Miró, però en poc temps es va adonar que se sentia més còmode governant tot sol que no pas havent de consultar el germà.

Miró s’havia encarregat bàsicament de la ciutat de Barcelona, i no ho havia fet malament; fins i tot havia solucionat el problema de l’aigua que durant molt de temps havia patit la ciutat des que els aqüeductes romans s’havien deteriorat. Miró havia utilitzat trossos dels vells aqüeductes per fer un nou canal, el rec comtal, que ara permetia als barcelonins beure una aigua abundosa i fresca tot l’any.

Des que Miró havia mort, Borrell s’havia recolzat en el vescomte Guitard i tot havia anat molt bé. Guitard era un incondicional de Borrell, company d’armes i de putes, però al mateix temps fidel i respectuós als desitjos del comte; no com el seu germà Miró, que sempre feia la seva i qüestionava constantment les decisions de Borrell.

Borrell tenia tendència a ser optimista, però darrerament semblava que la realitat es contradeia amb aquesta visió de la vida. En els últims quatre o cinc anys, els fils de la política i la diplomàcia que tant li havien costat de teixir a la vida se li desfeien davant dels ulls. Borrell, a diferència del seu pare, Sunyer, que era un bèstia que tot ho volia resoldre amb guerres i devastació, havia cregut sempre més en el diàleg, en el pacte i en la comunitat d’interessos, que no pas en la imposició, la força i el sotmetiment dels contraris. Òbviament, no sempre podia ser així; de tant en tant calia tallar uns quants caps, i Borrell ho havia fet sense vacil·lació i, en alguns casos, literalment.

El comte, a més, tenia una mirada elevada sobre la feina que havia de fer a la vida. Tot i que els comtes no els escollia Déu, com era el cas dels reis, Borrell pensava que Déu mai no estava gaire lluny d’ell.

El seu avi, Guifré, va ser el darrer que havia estat nomenat pel rei franc, i des d’aleshores ser comte de Barcelona s’havia convertit en una herència que passava de pares a fills. Però, malgrat que el càrrec, com el de rei, era hereditari, les cartes i els emissaris que rebia de tant en tant de reis i senyors d’altres indrets no deixaven mai —o, almenys, a Borrell li semblava així— de recordar-li que l’origen de la seva noblesa no li venia directament de Déu, sinó del rei dels francs.

El comte s’ho prenia amb resignació, perquè en definitiva sabia, com el seu avi i el seu pare, que per sobre d’ell hi havia el rei dels francs, Lotari, un tipus obsessionat amb la pèrdua de la dignitat imperial, que ara ostentava un tal Otó II. I a ell, pensava Borrell, què coi li importava la dignitat imperial i totes les baralles que tenien aquells dos a Germània i a mig món? A Borrell només li preocupava el que podia passar en els seus comtats i en alguns comtats veïns, on les famílies que manaven —que sovint estaven emparentades amb la seva— li demanaven consell i ajut quan calia. El comte de Barcelona era el marquès, el cap de la marca, i, per tant, estava per sobre dels altres comtes, encara que era escèptic. Teòricament, si anaven mal dades, podia demanar ajuda al seu rei, Lotari, però Borrell no es feia gaires il·lusions sobre això. Feia seixanta anys que el rei dels francs feia cas omís als comtats del voltant dels Pirineus i semblava que el tarannà de Lotari no diferia en absolut del dels seus avantpassats. A més a més, els comtats dels Pirineus, encapçalats pel de Barcelona, no eren tan forts com Borrell hauria volgut. Massa dividits, en un territori en general pobre i de difícil comunicació, ple de muntanyes, muntanyetes i turons, amb poca aigua, de vegades torrencial. Poca gent per omplir-lo, pocs espais plans per conrear cereal que donés menjar a la població…

Borrell patia i donava gràcies a Déu de l’empenta de la gent dels comtats que feia que les ciutats, la més destacada de les quals era Barcelona, comerciessin pel Mediterrani, com ja es feia des d’abans del naixement de Déu Nostre Senyor. El comerç i una mica de pirateria i l’habilitat de tots plegats no seria suficient si algun veí més poderós que ells decidís emparar-se del territori. Per això, des que el seu pare s’havia retirat a un monestir i havia deixat el comtat a les mans de Borrell i del seu germà, el comte s’havia obsessionat amb la diplomàcia. Calia estar bé amb els francs, encara que no se’n pogués esperar gaire cosa. Si era necessari, potser algun dia els podria recordar que els comtats eren, d’una manera o d’una altra, de la seva jurisdicció, i, en qualsevol cas, valia més tenir contents aquells que tenien exèrcits tan nombrosos. I també s’havia d’estar bé amb els musulmans, amb Còrdova, la gent del sud i de l’oest.

Els musulmans eren molt poderosos i comerciar amb ells era vital per a la supervivència de Barcelona i de Manresa i de Girona i de la Seu… De tots els comtats, en definitiva.

En temps del seu avi, el Califat de Còrdova havia esdevingut més poderós que mai. El pare de Borrell, Sunyer, va lluitar sovint amb els musulmans de la frontera, en un joc constant d’atac i represàlia, de morts i de venjances, encara que va intentar que el poderós califa, Add-ar-Rahman III, no s’amoïnés gaire per allò que feien els insignificants veïns del nord.

Borrell va veure ben aviat que ja no podia practicar aquella política, perquè el Califat cada cop estava més unit i els soldats califals reprimien els senyors musulmans de la frontera que no es comportaven tal com volien a Còrdova. Per tant, el que calia era fer-se amics dels cordovesos, encara que, tenint en compte la desproporció de poder entre el Califat i els comtats, Borrell va optar per jurar vassallatge als musulmans. El vassallatge el comprometia poc i li permetia teòricament viure tranquil sense l’amenaça d’un atac seriós del califa. I, a més, Borrell i els seus cavallers podien seguir atacant els senyors musulmans que no plaïen el senyor de Còrdova.

Per tot això, el comte Borrell s’havia dedicat tota la vida a viatjar i a enviar emissaris amunt i avall, mentre enfortia el comtat i reforçava les fortificacions del territori, les que havien de servir tant per afrontar un atac exterior com una rebel·lió de pagesos o de gent pobra.

En els darrers anys, però, les coses s’havien anat torçant. Feia quatre anys que el visir del califa Hixam —que era un jove sense esma ni empenta— havia ocupat el poder a Còrdova. Borrell sabia de l’existència d’aquell personatge, que es deia Muhàmmad ibn Abi-Amir, perquè des de feia molt de temps, ja en l’època del califa Al-Hakam, havia començat a destacar en la cort plena d’intrigues de Còrdova. Primer va ser jutge, després funcionari del tresor, després administrador dels fills del rei, cap de la policia i un munt de càrrecs més que va anar acumulant.

Abi Amir va eliminar de mica en mica tots els seus oponents a la cort, i fins i tot va derrotar i matar el seu propi sogre. A partir d’aleshores es feia dir Almansur, «el Victoriós», i la veritat era que, fins en aquell moment, l’apel·latiu era del tot encertat. Un home que, fins feia poc, no deixava de ser un funcionari, s’havia revelat com un general magnífic, i sobretot com un polític que utilitzava la violència i l’exèrcit per aconseguir afermar-se encara més en el poder. Als comtats, tothom el coneixia, per desgràcia, i la gent parlava del maleït Almansur.

Borrell es va aixecar de la pedra on era assegut i va caminar uns passos sense direcció. El Llobregat no era gaire lluny del camí i, davant seu, tenia l’estranya muntanya de Montserrat, però ni el riu ni la muntanya estaven en aquells moments en el seu pensament.

Els seus homes se’l miraven una mica inquiets. El comte estava meditant i no era bo interrompre’l, perquè en podies sortir ben escaldat.

La notícia de l’empresonament i la tortura del Papa legítim era preocupant i trista

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X