Mala notícia!: ningú no canvia pel fet de llegir un llibre ni per anar al psicòleg!

Bona notícia!: es pot aconseguir canviar, de manera sorprenentment radical, si hi posem una mica d’esforç diari.

Efectivament, la transformació d’un mateix demana pràctica i esforç. Però es tracta de l’aprenentatge més important de la vida d’una persona: el passaport cap a una vida molt millor, molt més feliç i plena.

Aquest llibre és una eina potent de transformació personal, un manual complet d’autoteràpia. Es basa en la psicologia cognitiva, la conductual i el mindfulness de tercera generació, les formes de teràpia més científiques, més contrastades amb estudis.

A les meves consultes de Barcelona i Madrid, ja fa anys que hi veiem milers de pacients i tenim un índex d’èxit de més del 80 %. Això vol dir que el 80 % de les persones que venen a veure’ns assoleixen els seus objectius terapèutics. I, quan s’autoavaluen al final de la teràpia, mostren una millora en el seu món emocional d’almenys un 8 sobre 10 («0» és com han arribat a la consulta i «10», el millor estat possible). És a dir, se senten molt felices i satisfetes amb la seva vida.

Amb el guiatge adequat —tal com l’ofereix aquest llibre— tots podem assolir —i superar— aquests resultats.

Al final de cada capítol us oferim un exercici pràctic. Qualsevol d’aquests exercicis us pot servir com a pràctica diària. Podem dur-los a terme sense un ordre establert, segons la preocupació de cada moment.

Aquests exercicis al·ludeixen a les neures típiques dels éssers humans: treballar sobre aquests aspectes ens farà persones més fortes en els diversos àmbits de la vida.

Suggereixo que el lector llegeixi al seu ritme cada capítol i dugui a terme diàriament algun dels exercicis (durant vint minuts, com a mínim). Sens dubte, veurà com creix el seu múscul emocional: com al gimnàs, guanyarà força i flexibilitat, potència i energia!

Tal com diria un entrenador personal de fitness: «Posem-nos les piles! Aquí comença el nostre millor estat de forma emocional».

1

En un regne de l’Orient, el Darío, un jove que acabava de sortir de l’escola, estava resolt a obtenir tot l’èxit possible a la vida. Havia estat un estudiant excel·lent i volia emprendre el camí de la glòria.

Abans de triar una dedicació, va anar a consultar un mestre espiritual. Vivia en un bosc i alguns deien que tenia poders sobrenaturals, com ara percebre el futur.

—Gran mestre —va dir el Darío amb respecte—, estic a punt per començar la meva carrera i vull un consell sobre on he d’anar. El meu propòsit és tenir molta abundància.

En constatar la tendra ingenuïtat del jove, el mestre va resoldre lliurar-li la clau de les riqueses autèntiques del món.

Va dir-li:

—Al cor de cada home habiten dues deesses, de les quals tothom està enamorat. L’una és la Sara, posseïdora del coneixement. I l’altra, la Raquel, guardiana de la riquesa. No ho dubtis, busca amb tot el teu cor la Sara, la reina del coneixement, i casa-t’hi!

—Però si aquesta és la deessa de la saviesa! Per què no em caso amb l’altra? —va preguntar el Darío, confós.

—Perquè, fill meu, quan et casis amb el coneixement, la deessa de l’abundància es posarà gelosa i vindrà cap a tu de manera natural.

Aquest conte immemorial ens ensenya que l’autoconeixement, el desenvolupament personal, és la clau per tenir una vida feliç i pròspera. Ser forts des d’un punt de vista emocional hauria de ser la nostra prioritat. Tota la resta ens vindrà com a conseqüència de la nostra fortalesa.

Estic convençut que, d’aquí a uns quants anys —potser vint, trenta o cinquanta—, disposarem d’uns meravellosos cascos de millora personal, uns casquets amb elèctrodes, que ens enviaran senyals elèctrics al cervell per estimular qualsevol funció mental, com si fos el menú d’un restaurant: «Parar plenament l’atenció», «tenir un son reparador», «estar d’un humor festiu», «disposar de supermemòria», «estar sexualment excitat», etcètera.

Accionarem el comandament i bum!, ens sentirem tal com volem estar.

De fet, això ja existeix —com a prototipus— i s’anomena «electroestimulació intracranial». Es tracta d’una disciplina en desenvolupament a la qual només li cal obtenir un rastreig més detallat de cada funció cerebral i una conducció més acurada de l’estimulació. No estem gaire lluny d’aconseguir-ho.

A partir d’aquest dia, la història de la humanitat farà un tomb. Pràcticament totes les persones oferiran la millor versió de si mateixes. Ara bé, com serà un món en el qual tots siguem completament generosos, feliços, assossegats, comprensius i creatius? Segurament ja no hi haurà més guerres ni desigualtats, conservarem perfectament el planeta i serem molt espirituals.

Però mentre no arribi aquest dia, la psicologia disposa d’una altra via per apropar-nos a aquest ideal. Consisteix a estimular el cervell amb el nostre propi pensament, de manera que pràcticament encenguem les neurones del plaer.

Ara mateix, soc al meu despatx de Barcelona escrivint aquestes línies, mentre el sol hivernal entra per la finestra i ho banya tot. Al meu equip estèreo sona una cançó que es diu Stranger, de Paul Simon. I em trobo en la situació mental perfecta per fer aquesta feina: gairebé noto que la serotonina flueix per les circumval·lacions de la meva matèria grisa. I vull estar sempre així: feliç i en forma. I sé que la clau d’això es troba en el meu diàleg mental.

En quina mena d’individu ens convertirem si aprenem a fer anar el nostre comandament a distància emocional, si aprenem a fons la psicologia cognitiva?

En persones:

• Molt alegres

• Capaces d’activar la droga interior de l’èxtasi

• Felices independentment de la situació

• Pletòriques de serotonina

• Amb una gran sensació d’abundància

La gimnàstica cognitiva que estàs a punt de descobrir (i de practicar!) et proveirà de tots aquests atributs. Tot seguit els descriurem breument per tenir ben present el nostre objectiu:

1. ESTAR SEMPRE ALEGRES, COM MONGES DE CLAUSURA

Fa temps vaig visitar un monestir de clausura prop de Burgos. Feia calor, però bufava una brisa agradable que bressava els camps de blat. I allà, als afores del poble, s’alçava un edifici de tres segles de vida. Tenia uns preciosos murs de maçoneria entapissats de plantes enfiladisses.

A l’edifici hi havia un claustre amb uns quants arbres fruiters, envoltat per les típiques columnes primes, entre les quals s’asseien a l’aire lliure algunes germanes, que estaven brodant.

Vaig xerrar amb elles un parell d’hores, sense que en cap moment paressin de fer anar hàbilment l’agulla. Mai no oblidaré les seves cares: algunes estaven masegades per l’edat, ja havien entrat a la setantena; d’altres lluïen una pell tibant i llisa, amb prou feines passaven dels vint anys, i, finalment, hi havia les cares que, com la meva, eren a la meitat de la vida. Però el que més em va cridar l’atenció no va ser la qualitat diferent de la pell, sinó que totes eren plenes a vessar d’«alegria».

Se les veia serenes, però al mateix temps la joia els sortia a doll pels ulls. Els llavis sempre estaven a punt d’esclafir una riallada incontenible. Una de les germanes va començar a explicar uns acudits molt dolents, d’aquells antics, i totes es van trencar de riure.

Després em van explicar com se sentien: plenes de tot cor. En la vida de clausura que feien hi havia amor, serenitat, alegria i plenitud personal.

Una alegria constant com la que vaig percebre —fins i tot durant el son!— és un dels primers objectius de la nostra feina personal. I podem aconseguir-ho dominant amb força i habilitat el nostre diàleg intern.

2. CAPAÇOS D’ACTIVAR LA DROGA INTERIOR DE L’ÈXTASI

A la persona mentalment forta tot li fa l’efecte que és una font contínua de gaudi. Fins i tot les botzines del trànsit són sons divertits, plens de vida. Són veus que li diuen que la ciutat on viu és un lloc apassionant i desbordant de joia.

Tots hem viscut algun cop l’experiència de ser enmig d’un estat alterat de consciència, ja sigui mitjançant el consum de drogues o després de fer exercici o al bell mig de la muntanya. En aquests moments, tot plegat ens sembla espectacular: els colors i les formes s’amplifiquen i esdevenen percepcions meravelloses.

Recordo una vegada que havia estat tot el dia d’excursió a la muntanya en companyia d’una estimada amiga meva. Havia fet un dia esplèndid i havíem estat tot el camí parlant sobre els nostres temes comuns: psicologia, les relacions humanes, la medicina i la nutrició.

Al final del dia, vam tornar a Barcelona amb tren i jo vaig baixar al Passeig de Gràcia. I, tot i que estava molt fatigat per l’excursió, vaig passejar per la ciutat, ara ja amb el cel fosc, il·luminada pels llums dels comerços. Em sentia tan relaxat que la meva percepció va ampliar-se, gairebé com si hagués ingerit una droga. Vaig començar a trobar fascinants els arbres dels carrers, las simetries dels edificis, la brisa suau de la nit... De cop i volta, no podia sentir-me més ple de felicitat i d’interès per la vida!

Gràcies a la psicologia cognitiva, he descobert que és possible sentir-nos així durant gairebé tota la vida, simplement perquè tenim aquesta funció cerebral per dur-ho a terme. Generalment l’estimulem amb drogues o amb experiències precioses, però tots tenim a mà l’interruptor d’aquesta «funció», sempre que aprenguem a encendre’l.

Aquest és un altre objectiu del nostre entrenament cognitiu: dominar la droga interior que ens farà estar contínuament embriagats per la vida.

3. FELIÇOS INDEPENDENTMENT DE LA SITUACIÓ

Com veurem en aquest llibre, ja disposem de la tècnica per trobar-nos sempre molt i molt bé. Així de simple! Fins i tot per trobar-nos bé en moments molt difícils o incòmodes. Com? Gràcies al control del pensament i, en conseqüència, del nostre món emocional.

Una vegada era a Logronyo dinant amb uns amics. M’explicaven que havien optat per no tenir fills. I, tot seguit, em van preguntar:

—Rafael, tu vols tenir fills?

—No. Jo mai no he volgut tenir-ne. Ho tinc molt clar. Però, si els tingués, tampoc no passaria res. Seria igualment feliç. Ho passaria genial desenvolupant mètodes d’educació lliure. Seria molt bonic —vaig respondre.

El meu amic Andrés em va mirar amb expressió divertida i em va dir:

—Rafael! Acabes de descriure el punt essencial del budisme! Això és la il·luminació!

Jo crec que sant Francesc d’Assís era un bon exemple de persona forta i feliç en qualsevol situació.

Aquest sant anava vestit amb un hàbit ronyós, de tela de sac aspra, però estava sempre content. Passava gana ben sovint, però no li importava gens.

Quan disposem de la capacitat de ser independents de les circumstàncies, s’obre un món de possibilitats al nostre voltant, perquè perdem totes les pors:

—Traslladar-se a un lloc remot de l’estranger? Genial, perquè sabem estar a gust en qualsevol lloc!

—Canviar de feina? Cap problema, perquè fins i tot venent taronges en una carretera seríem feliços!

—Solter? Casat i amb deu fills? Genial de qualsevol manera!

La sensació d’alliberament que s’experimenta en comprendre que no depenem de l’exterior ja és un gaudi per ell mateix. Saber que serem feliços encara que estiguem en una cadira de rodes, malalts en un hospital o en l’estat que sigui, és un dels fruits, en realitat, de qualsevol religió ben entesa.

Aquest serà el nostre tercer benefici terapèutic: la llibertat de ser feliç passi el que passi.

4. PLETÒRICS DE SEROTONINA

Més endavant parlaré de l’ananda o l’alegria sense motiu. Un concepte de l’hinduisme i del budisme. L’ananda és la sensació de sentir-se feliç sense cap causa.

Ser a l’oficina, al metro, esperant en un aeroport... i, simplement, notar-se increïblement a gust. Per què? Potser perquè em sento viu, perquè la temperatura és bona. Pel motiu que sigui.

Per caminar per un carrer, ben d’hora al matí, i aspirar aire fresc i rebre no només l’oxigen sinó una tèbia sensació de felicitat.

La persona ben moblada amb els conceptes cognitius que aprendrem aquí, se sent així dia sí, dia també. Una explicació fisiològica és que li flueixen abundosament les substàncies de la felicitat del cervell: la serotonina, la dopamina i d’altres.

I és que aquest és el quart regal de la teràpia cognitiva: fluïdesa de serotonina al cervell; ananda o alegria sense motiu; sensació de benestar intensa i gratuïta.

5. AMB UNA GRAN SENSACIÓ D’ABUNDÀNCIA

La Terra és un lloc superabundant. I, quan ens trobem bé, capta que tot, d’alguna manera, li pertany. Per exemple, les persones belles que passen pel carrer (i totes ho són, d’una manera o altra!). O els edificis bonics, amb les seves formes simètriques, els detalls fantàstics, els colors que ens colpegen dolçament les retines.

Els rics no són aquells que posseeixen les coses! Ho són els qui saben apreciar-les.

A més a més, també passa que, amb tanta serotonina circulant pel cervell, es fa més fina la capacitat de trobar poesia a la vida: de veure un quadre fenomenal en la capçada verda d’un arbre, d’extasiar-se amb tot plegat.

I es produeix una obertura a noves possibilitats, un despertar de la creativitat que ens fa viure en l’abundància.

Molts de nosaltres hem experimentat l’aventura de viure en un altre país i, ben sovint, s’esdevé que ens sentim més agosarats, més emprenedors, en tots els àmbits: per fer amics, per començar estudis o negocis, per aprendre, per enamorar-se... És com si alguna cosa es desfermés al nostre interior i ens digués: «Aquí tot és fàcil! Hi ha mil oportunitats!».

Així serem quan hàgim desenvolupat la nostra capacitat cognitiva: viurem en l’abundància com els joves, plens de vida.

Repassem aquestes cinc característiques:

2

Un monjo jove va arribar a un monestir molt cèlebre. Era espavilat i volia fer carrera: ser reconegut i deixar empremta al món. Al cap d’uns mesos, van permetre-li impartir algunes lliçons, però encara era a l’ombra de l’abat, l’ancià que dirigia aquell lloc. A les seves classes, s’hi aplegaven molts seguidors, mentre que, a les del jove, no n’hi havia gaires.

Amb la intenció deliberada de desacreditar l’ancià, una nit el jove va ordir un pla. Va decidir que, a la classe del matí, es plantaria davant de l’abat amb un colom amagat a l’esquena. Després el reptaria a endevinar si l’ocell era viu o mort. Si l’ancià responia «mort», el deixaria anar perquè volés lliurement. Si l’abat deia «viu», l’escanyaria dissimuladament i el mostraria mort. El truc faria evident davant de tothom que el vell no era cap savi.

Al matí, l’abat va començar la lliçó sota un arbre frondós. A l’instant, el jove va posar-se dret i va dir ben alt:

—Abat, tinc un ocell a l’esquena. És viu o és mort?

L’ancià va mirar-lo serenament i va respondre:

—Això, amic meu, depèn completament de tu.

El jove es va quedar petrificat. I, passats uns segons, va deixar volar el colom i va seure als peus del seu mestre.

Aquesta història d’origen budista ens ensenya que totes les neures que tenim són construccions de la ment, que són absurdes i innecessàries. Però podem aprendre a deixar-les anar per viure feliços i en pau.

La teràpia cognitiva és l’escola de psicologia més estudiada a les universitats d’arreu del món. La més científica i eficaç. Però això no vol dir que no begui de tradicions de milers d’anys d’antiguitat.

Potser la primera aportació la va fer Lao Tsé, cinc-cents anys abans del naixement de Crist, en una Xina ancestral formada per centenars de regnes, amb els seus corresponents emperadors i savis.

Tan sols un segle més tard, a l’antiquíssima Índia, hi va fer aportacions Sidarta Gautama, el Buda.

I, gairebé al mateix temps, a l’occidental Grècia, uns quants filòsofs clàssics, entre els quals hi havia Diògenes i Epictet.

Des del començament, aquest «art de viure» va ser revolucionari. Aquells qui el descobrien sabien que havien trobat un tresor. I un d’aquests afortunats va ser, fins i tot, un emperador romà: Marc Aureli.

Per a aquest cordovès, que va arribar a ser rei de reis, aquesta protopsicologia cognitiva era la seva possessió més preuada. Ni les riquíssimes propietats, ni les glòries guanyades a la batalla, no eren comparables a la seva «ciutadella interior», la font de la seva felicitat profunda i estable. De fet, el seu llegat més important no van ser les construccions ni les conquestes, sinó un llibret que va anomenar Meditacions.

I, actualment, cada dia centenars de persones que es mouen en skateboards com el de Marty McFly de Retorn al futur tornen a descobrir fascinats aquell art de viure: la moderna psicologia cognitiva.

Com a psicòleg, he conegut milers de persones que han pronunciat l’eureka meravellós. Jo mateix el dic cada dia! I ara, a través d’aquest llibre, em disposo a transmetre aquest coneixement una altra vegada.

Benvingut al club de les persones dotades de poder emocional! Considereu-vos, amics i amigues, hereus de tot un emperador.

KUNG-FU EMOCIONAL

Com el nano dels anys vuitanta que vaig ser, encara tinc fresques a la retina les imatges de la pel·lícula Karate Kid. Com oblidar el senyor Miyagui, aquell ancià japonès que va ensenyar arts marcials a un adolescent escarransit fins a convertir-lo en cinturó negre?

Les tècniques pedagògiques del senyor Miyagui eren extraordinàries: en comptes d’exercicis sobre el tatami, imposava pesades tasques de bricolatge i neteja. Això sí: rere cada esforç hi havia un aprenentatge crucial.

Un d’aquests exercicis era «posar cera, polir cera» al xassís del cotxe de l’ancià. «Posar cera, polir cera», «posar cera, polir cera»... I així el noi va aprendre els moviments cabdals del kung-fu.

Doncs una cosa semblant aprendrem aquí. I és que la fortalesa mental demana un entrenament similar, amb dos moviments que anomenarem «renuncia i creació». Repetim-ho: «renúncia i creació».

ELS DOS PASSOS DE LA PSICOLOGIA COGNITIVA

Comencem estudiant el primer moviment: la «renúncia», la via règia cap a la felicitat.

No estaria gens malament començar cada dia renunciant.

Renunciar —aquest primer «posar cera»— consisteix a adonar-se que no necessitem gairebé res per sentir-nos bé. Quin alliberament!

PRIMER PAS: LA RENÚNCIA

Vet aquí una vegada un home ric que cercava la felicitat. Estava disposat a pagar una fortuna a qui el pogués guiar. Els diners no eren cap problema, de manera que duia sempre al damunt una bossa amb diamants i, quan trobava un mestre, li deia:

—Aquesta bossa serà teva si em dones el secret de la plenitud.

Va viatjar molt, va acudir a molts mestres, i tothom arreu del país ja el coneixia.

Un dia va trobar un savi sufí assegut sota un arbre i va dir-li, un cop més:

—Busco la felicitat autèntica. Tots aquests diamants seran teus si saps indicar-me’n el camí.

El mestre va assentir. Va posar-se dret lentament. I, quan va estar dempeus, va agafar la bossa plena de diamants i va posar-se a córrer!

El nostre home es va quedar petrificat: no es podia creure el que acabava de passar. Un cèlebre mestre robant com un repugnant facinerós! Quan va recuperar-se de la sorpresa, va resoldre empaitar-lo fins al poble:

—Agafeu el lladre! M’ha robat tots els diners! No és cap savi, sinó un estafador!

Cridava i corria, però el mestre coneixia bé els carrerons i va despistar-lo de seguida. Al cap d’una estona, l’home va caure exhaust, derrotat, en un cul-de-sac, plorant:

—Els meus diamants! Era tot el que tenia!

La gent del poble van aplegar-se al seu voltant. Alguns tractaven d’animar-lo.

Al final, van acompanyar-lo al lloc on havia deixat el cavall, a tocar de l’arbre del mestre sufí i, caram!, l’home era assegut allà, amb la bossa de diamants al costat.

El viatger va abraonar-se sobre la bossa i la va prémer contra el seu cor.

—Gràcies a Déu! —deia, un cop i un altre.

—Ara ets feliç? —li va preguntar, mirant-lo somrient.

—Mai no he estat tan feliç —va dir el viatger.

—Doncs aquesta és la clau de la felicitat —va concloure l’ancià.

Aquest conte mil·lenari explica que la felicitat sempre la tenim a l’abast. El problema és que sempre la busquem en una altra banda. Tant és que posseïm poques coses, que estiguem sans o malalts... la plenitud és sempre a la nostra disposició.

Comencem per definir la «renúncia alegre», que és una cosa molt diferent de la «renúncia trista»: el matís és fonamental.

La renúncia alegre és la capacitat de no aferrar-se a cap bé sabent que hi ha una infinitat d’altres fonts de benestar, que vivim en una abundància desbordant. Consisteix a deixar anar les coses, rient, ballant, emocionats davant de la vida.

Per què la renúncia alegre és tan essencial per a la fortalesa emocional? Vegem-ho.

Les persones sempre ens pertorbem perquè lamentem alguna cosa que succeeix (o podria succeir). Estem de mal humor perquè ens fa mal l’esquena o dubtem del resultat d’un examen.

Però, en realitat, la pertorbació emocional no és producte del dolor o del suspens... Ho és de la NECESSITAT imperiosa de sentir-nos lliures del dolor, de l’OBLIGACIÓ d’aprovar l’examen.

Dit d’una altra manera: el malestar prové de la incapacitat de veure que podríem sentir-nos la mar de bé SENSE alliberar-nos del dolor i SENSE aprovar l’assignatura. Això són només nimietats!

En conseqüència, el que ens destarota emocionalment són sempre necessitats absurdes a les quals no volem renunciar.

La renúncia alegre —el primer moviment del kung-fu emocional— ens ensenya que podem ser feliços en qualsevol cas. No necessitem res: amb dolor o sense dolor, gaudirem. Amb títol acadèmic o sense títol, la vida serà genial. Podem renunciar a tot; podem ser feliços sense res! Aquí s’ha acabat la feblesa emocional.

Ara bé, aquesta alegria només és possible si ens adonem del següent:

Nedar en l’abundància

Reconec que als éssers humans ens costa força renunciar a coses, tot i que ben mirat podria ser el més fà

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X