Pròleg

Ha arribat un moment en què n’estic fins al capdamunt de Miguel Milá. Agraeixo el reconeixement rebut en els darrers anys, però m’he arribat a afartar de mi mateix. Sempre m’ha agradat la tranquil·litat. He fugit de les pressions perquè els seus efectes m’impedeixen ser jo mateix. I ho passo malament. Ho passo molt malament despertant expectatives. Ni tan sols m’agrada rebre encàrrecs. Quan tinc una idea, la construeixo. No sé pensar d’una altra manera. Per això em sembla una exageració escriure un llibre. Tanta exposició m’obliga a revisar-me, a investigar-me, a qüestionar-me, i, quan ho faig, tot em sembla ple de deficiències i buit de veritat. Els aplaudiments i els discursos em converteixen en una cosa amb què no m’identifico pas.

Tot això ho compenso amb l’estimació, amb l’afecte i amb l’amistat que he rebut. Ara, ben complerts els vuitanta, he arribat a la conclusió que a la gent li importa més el com que no pas el què. Interessa com dic les coses i com m’expresso. O sembla que interessa. Em fa l’efecte que el que dic no ho senten. Per això potser hauria de callar. O aclarir les coses. O aclarir-me jo mateix.

No reconèixer-me en un llibre o en un article sobre mi m’intranquil·litza. I em trastoca el son. Quan m’hi reconec, m’emociono i la meva dona em pregunta: «Ara tornaràs a plorar?». Si us penseu que us diré com heu de fer les coses, no us prengueu la molèstia de llegir aquest llibre. No crec en les doctrines úniques. Jo només sé parlar de les coses que em passen. Parlo només per mi, des de la meva experiència, des del meu punt de vista i amb el meu caire personal. Amb vuitanta-vuit anys, això és el que penso. Que quedi clar que puc canviar d’opinió.

Dissenyar
és ordenar

Sempre he dit que soc un dissenyador preindustrial. Vaig entrar al món del disseny sense adonar-me’n. Sense saber què era el disseny. En realitat, encara no ho sé. No ho sé perquè crec que el disseny va canviant. Per això jo, amb el temps, vaig redefinint la idea que tinc del disseny. És a dir, he après a viure amb poques certeses. També a administrar aquestes poques veritats.

D’una banda, continuo pensant el mateix que pensava quan vaig començar a dissenyar. Per bé que aquesta idea s’ha enriquit. És més plural, més agosarada i més sincera. Per això sé que les idees potents admeten el dubte.

Vaig intentar fer un llum amb una pantalla que es pogués fixar a diferents altures perquè fos funcional. Que desaparegués quan no el necessitava ningú.

Després de rumiar-ho molt, vaig arribar a la conclusió que dissenyar consisteix a acomplir una funció mantenint l’emoció, l’emoció estètica. Tot allò que soluciona les coses amb bellesa és un bon disseny. Tot el que aconsegueix estètica sense funció és una altra cosa. En el disseny cal que hi hagi totes dues coses alhora: solució i bellesa. No s’hi val a posar entrebancs amb bellesa. La bellesa neix de la gràcia, d’evitar, precisament, els entrebancs.

Quan era jove em feia vergonya reconèixer, i encara més afirmar, que m’importava la bellesa, que considerava essencial la part estètica de les coses. Ara m’enorgulleixo d’haver-la cuidat. I també de dir-ho. Fins i tot de repetir-ho: l’estètica és el més important. La funció es dona per feta. Però l’emoció estètica enriqueix la companyia.

Els objectes ens envolten sempre, fins i tot quan no els fem servir. Per això el més important no pot ser únicament l’ús, perquè la presència dels objectes és tan fonamental com el seu ús.

Un llum està molt més temps apagat que no pas encès. I, quan està apagat, el mínim que pot fer és no molestar. I, el màxim, alegrar la vida. Acompanyar seria el punt intermedi.

Llum Care, del 1962 (es va dir així per Cabanas i Revuelta, els dos ferrers que la van construir), un dels meus dissenys per a Tramo. La versió actual, que comercialitza Santa & Cole, va ser rebatejada com a Wally.

Un llum ha d’il·luminar, en cap cas enlluernar. Per això, al final, el millor disseny acompanya i no molesta. No molestar és més fàcil que acompanyar. El que acompanya arrisca. I s’arrisca a molestar. Per això acompanyar sense molestar, o que t’acompanyin sense molestar, és un èxit. Tant si ho fa una persona com un moble.

Alvar Aalto deia que, quan una cosa no era útil, el temps l’enlletgia. Com a dissenyador, he intentat no haver de donar explicacions amb el pas del temps. Treballant procuro millorar la vida de l’usuari. Intento simplificar-la. Però també miro d’acompanyar-la, d’embellir-la. De tot això, avui dia en dic «confort». Quan pretens que la gent visqui amb comoditat has de tenir en compte tots aquests criteris.

La recerca de l’emoció estètica en disseny tan sols és possible a partir d’un objecte que funcioni. Al final, la raó pesa. Tot ha de ser raonable, encara que l’estètica sigui sempre la cosa menys raonable. I jo, com a dissenyador, contribueixo tant com puc a fer que aquesta unió sigui possible. Dit això, sento una gran admiració per la gent que és capaç de crear coses inútils. No és ironia. Em fascinen els artistes capaços de treballar exclusivament en l’emoció que produeixen les obres. I em rendeixo davant els qui aconsegueixen produir bellesa. Jo no seria capaç de dissenyar una peça que no servís per a res. El que és merament decoratiu em sobra. No hi trobo cap sentit. Això sí, tinc la casa plena d’objectes relacionats amb records, significats i afectes: una prestatgeria modernista que els meus pares no volien, un bust del meu avi o dibuixos dels meus fills.

Tot el que tinc sé d’on ve. Sé a qui ha pertangut. En conec la història, i aquesta història està lligada a la meva. No tindria mai a casa un objecte per l’única raó que fos bonic. I, malgrat això, admiro els qui són capaços de concentrar-se en aquesta recerca.

Als meus vuitanta-vuit anys, una de les coses que més desitjo és que posin una barana en els accessos als escenaris perquè, quan hi pujo, poder fer-ho amb dignitat.

La moda
passa de moda

Que la moda és allò que passa de moda, ho va dir Jean Cocteau. Jo crec que et pren personalitat, és un error pensar que te’n dona. Els meus dissenys no han estat mai de moda. I potser tampoc no han passat de moda.

El llegat de la meva mare va ser vacunar-nos a tots els germans contra el consumisme salvatge. Jo ara compro més coses que abans, com tothom. No acostumo a comprar coses que no necessiti i no he deixat de fer servir les que he comprat. Els vestits em duren més de vint anys. He heretat americanes, corbates i altres peces de roba. Crec que el que és bo es fa servir moltes vegades. Sempre que compro alguna cosa acabo necessitant-la.

Amb tot, m’agrada molt anar ben vestit. L’altre dia em vaig veure antiquat amb una americana heretada de no sé qui. La vaig portat a «arreglar» a un sastre, un d’aquests que per sort han tornat a obrir el negoci, i li vaig demanar que me l’escurcés una mica. Diguem que no és exactament seguir les modes. Més aviat actualitzo una mica les coses. Però m’alegra que hi torni a haver professionals dels «arreglos», que es recuperin alguns oficis perquè la gent en demana els serveis. Tinc la tendència a transformar en útil tot el que posseeixo. Aquests canvis de la societat i aquestes repercussions en el manteniment dels oficis em fan ser optimista.

Les compres són una qüestió d’educació i, sense posar-nos solemnes, d’ètica. No té cap sentit que les persones consumeixin al ritme embogit de la moda. Afecta cada vegada més àmbits de la producció industrial. Això és el que fa que comprem coses sense plantejar-nos si les necessitem. Ens asseguren, però, que aquest és el futur, el motor econòmic, el sistema de vida.

Crec que ens hauríem de preguntar pels efectes d’aquesta compra contínua en el planeta, en els nostres valors, en el nostre cervell, en la nostra manera de relacionar-nos, en les nostres prioritats i en la nostra forma de viure la vida. Després de la vacuna d’austeritat que vam rebre a casa, em costa molt pagar per una cosa més del que considero que val. N’haig d’entendre el valor.

Pel que fa a les qüestions de vestir, compro poc però de qualitat, i sempre de rebaixes.

Dissenyar és
mirar la vida
amb lupa

Que estigui tot per fer no és pas un abisme, sinó un món de possibilitats. Això era el que passava, als anys cinquanta, quan vaig començar a treballar. Tot estava per fer perquè el país es trobava en letargia, desconnectat, paralitzat. I, d’altra banda, des de molts àmbits, tot es qüestionava.

Els meus millors mestres han estat persones, abans que professionals. No concebo les obres al marge de les persones. Associo la cosa feta amb qui la fa. La primera lliçó la reps del comportament dels autors, no pas de les obres en si. Després has de saber exercitar la mirada, veure les coses en comptes de passar-hi la vista per sobre. Dissenyar et fa mirar la vida amb lupa.

Jo treballo com un pintor al seu estudi. Em dedico a construir objectes quan em venen al cap idees i solucions, quan crec que alguna cosa podria servir, no només quan rebo encàrrecs. Així, vaig fent, i, a qui em ve a veure, li ensenyo el que tinc. Si li interessa, s’ho queda, i, si no, no. No descarto cap encàrrec, però em sento més còmode amb les meves pròpies iniciatives, sobretot quan aquestes acaben agradant a la gent. No he manejat mai ni briefings, ni terminis, ni programes, ni dates de lliurament. Com pot assegurar algú que tindrà un disseny enllestit un dia determinat? I si no et surt? Només faig excepcions quan treballo en projectes d’interiorisme. Aleshores sí que ho faig amb un calendari de terminis i lliuraments.

La pressió no m’ha ajudat mai. El que m’ha ajudat sempre ha estat sentir-me lliure. Llavors apareixen les intuïcions, des de la tranquil·litat, des de l’observació. Sense calma, un no hi veu. Passa de llarg per la vida i se salta les idees.

Soc molt inquiet. Per això vaig amb moto, per no perdre temps. Ara bé, que no m’agradi perdre el temps no vol pas dir que vagi com un boig. A mi no m’agrada córrer. No m’agrada no veure les coses. I veure les coses demana temps. Per això dic que dissenyar és mirar amb lupa per poder observar i entendre. Des de la tranquil·litat, les idees t’assalten. I jo procuro enriquir-les.

A vegades, quan se m’acut una idea, aquesta es transforma en obsessió. No deixo de pensar-hi fins a reduir-la a l’expressió més senzilla. En això consisteix la meva feina. Des del començament fins al final: primer de tot necessito veure i entendre per què haig de fer una cosa determinada. I després hi vaig suprimint elements, fins a deixar la idea nua.

Dibuixos i detalls del que finalment seria el llum TMC (1957).

Per a mi, una idea pròpia té més sentit que un encàrrec originat per un estudi de màrqueting. La primera opció és una troballa: detectes un problema i hi proposes una solució. La segona, una resposta a un problema que no havies entès com a problema. Solucionar allò que no considerem un problema és més difícil. Potser és una idea antiga, però és que jo ho soc, d’antic.

El pragmatisme i la simplificació màxima són dos factors fonamentals a la meva feina. Però l’estètica ha de culminar el disseny. I l’estètica, que no és mai adorn, apareix quan tot és al seu lloc. Per això la gastronomia actual em fa posar nerviós. Crec que l’estètica ha de sortir de l’interior de les coses. No s’ha d’imposar a l’essència de les coses. Em sembla que, tan sols si surt de dins, la bellesa és profunda i real, veritable. Afegir estètica, com si fos maquillatge, és un disbarat. Perquè el temps acaba pansint aquesta capa de disfressa. La pretensió em genera rebuig. Molt més que la matusseria. La matusseria m’entendreix.

Per entendre’ns: un plat tacat amb una pinzellada de salsa em desconcerta. Una amanida de tomàquet és bonica en si mateixa. No cal afegir-hi res més. Em fa posar nerviós aquesta mena de disseny gràfic culinari. La cuina actual es preocupa més per l’aspecte dels plats que per actualitzar de debò la cuina clàssica. Contràriament al que es pretén, la decoració, al plat, no invita a menjar, perquè o et fa ràbia o t’impedeix destruir-lo per respecte.

Casa nostra

Casa nostra està feta de nosaltres, del que som i del que van ser els nostres avantpassats. És la història del lloc, una casa de cases, com un cofre de la nostra pròpia història. Està feta de capes, de dies, de decisions d’obrir aquí i tancar allà, d’evitar el sol o de buscar-lo, de mirar d’aprofitar l’energia solar i compensar el fred. Està feta de la vida dels qui hi hem viscut i molt plena de fotografies i dibuixos. Hi ha molts quadres dels nostres fills, sobretot d’en Juan i en Lucas. En Lucas es guanya la vida com a pintor i com a muralista. A les parets de casa nostra s’hi pot veure la seva evolució com a artista. Va pintar la seva àvia, la mare de la meva dona, com una dona agosaradament moderna i amant dels animals. I ho va ser: vivia voltada de gossos i va muntar a cavall fins als vuitanta-tres anys. Sempre deia: «Si em trenco, em trenco».

Tinc una vitrina amb records familiars que m’han impressionat: uns prismàtics, unes pinces per eixamplar guants... El que m’interessa té sempre una base de disseny i un component de funció. Valoro molt la bellesa tècnica. La que es troba a les eines i es fa present quan alguna cosa no es pot simplificar més sense alterar-ne la

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X