L'essencial

Miguel Milá

Fragmento

cap-1

Pròleg

Ha arribat un moment en què n’estic fins al capdamunt de Miguel Milá. Agraeixo el reconeixement rebut en els darrers anys, però m’he arribat a afartar de mi mateix. Sempre m’ha agradat la tranquil·litat. He fugit de les pressions perquè els seus efectes m’impedeixen ser jo mateix. I ho passo malament. Ho passo molt malament despertant expectatives. Ni tan sols m’agrada rebre encàrrecs. Quan tinc una idea, la construeixo. No sé pensar d’una altra manera. Per això em sembla una exageració escriure un llibre. Tanta exposició m’obliga a revisar-me, a investigar-me, a qüestionar-me, i, quan ho faig, tot em sembla ple de deficiències i buit de veritat. Els aplaudiments i els discursos em converteixen en una cosa amb què no m’identifico pas.

Tot això ho compenso amb l’estimació, amb l’afecte i amb l’amistat que he rebut. Ara, ben complerts els vuitanta, he arribat a la conclusió que a la gent li importa més el com que no pas el què. Interessa com dic les coses i com m’expresso. O sembla que interessa. Em fa l’efecte que el que dic no ho senten. Per això potser hauria de callar. O aclarir les coses. O aclarir-me jo mateix.

No reconèixer-me en un llibre o en un article sobre mi m’intranquil·litza. I em trastoca el son. Quan m’hi reconec, m’emociono i la meva dona em pregunta: «Ara tornaràs a plorar?». Si us penseu que us diré com heu de fer les coses, no us prengueu la molèstia de llegir aquest llibre. No crec en les doctrines úniques. Jo només sé parlar de les coses que em passen. Parlo només per mi, des de la meva experiència, des del meu punt de vista i amb el meu caire personal. Amb vuitanta-vuit anys, això és el que penso. Que quedi clar que puc canviar d’opinió.

cap-2

Dissenyar
és ordenar

Sempre he dit que soc un dissenyador preindustrial. Vaig entrar al món del disseny sense adonar-me’n. Sense saber què era el disseny. En realitat, encara no ho sé. No ho sé perquè crec que el disseny va canviant. Per això jo, amb el temps, vaig redefinint la idea que tinc del disseny. És a dir, he après a viure amb poques certeses. També a administrar aquestes poques veritats.

D’una banda, continuo pensant el mateix que pensava quan vaig començar a dissenyar. Per bé que aquesta idea s’ha enriquit. És més plural, més agosarada i més sincera. Per això sé que les idees potents admeten el dubte.

Vaig intentar fer un llum amb una pantalla que es pogués fixar a diferents altures perquè fos funcional. Que desaparegués quan no el necessitava ningú.

Després de rumiar-ho molt, vaig arribar a la conclusió que dissenyar consisteix a acomplir una funció mantenint l’emoció, l’emoció estètica. Tot allò que soluciona les coses amb bellesa és un bon disseny. Tot el que aconsegueix estètica sense funció és una altra cosa. En el disseny cal que hi hagi totes dues coses alhora: solució i bellesa. No s’hi val a posar entrebancs amb bellesa. La bellesa neix de la gràcia, d’evitar, precisament, els entrebancs.

Quan era jove em feia vergonya reconèixer, i encara més afirmar, que m’importava la bellesa, que considerava essencial la part estètica de les coses. Ara m’enorgulleixo d’haver-la cuidat. I també de dir-ho. Fins i tot de repetir-ho: l’estètica és el més important. La funció es dona per feta. Però l’emoció estètica enriqueix la companyia.

Els objectes ens envolten sempre, fins i tot quan no els fem servir. Per això el més important no pot ser únicament l’ús, perquè la presència dels objectes és tan fonamental com el seu ús.

Un llum està molt més temps apagat que no pas encès. I, quan està apagat, el mínim que pot fer és no molestar. I, el màxim, alegrar la vida. Acompanyar seria el punt intermedi.

Tramo_10Mask.tif

Llum Care, del 1962 (es va dir així per Cabanas i Revuelta, els dos ferrers que la van construir), un dels meus dissenys per a Tramo. La versió actual, que comercialitza Santa & Cole, va ser rebatejada com a Wally.

Un llum ha d’il·luminar, en cap cas enlluernar. Per això, al final, el millor disseny acompanya i no molesta. No molestar és més fàcil que acompanyar. El que acompanya arrisca. I s’arrisca a molestar. Per això acompanyar sense molestar, o que t’acompanyin sense molestar, és un èxit. Tant si ho fa una persona com un moble.

Alvar Aalto deia que, quan una cosa no era útil, el temps l’enlletgia. Com a dissenyador, he intentat no haver de donar explicacions amb el pas del temps. Treballant procuro millorar la vida de l’usuari. Intento simplificar-la. Però també miro d’acompanyar-la, d’embellir-la. De tot això, avui dia en dic «confort». Quan pretens que la gent visqui amb comoditat has de tenir en compte tots aquests criteris.

La recerca de l’emoció estètica en disseny tan sols és possible a partir d’un objecte que funcioni. Al final, la raó pesa. Tot ha de ser raonable, encara que l’estètica sigui sempre la cosa menys raonable. I jo, com a dissenyador, contribueixo tant com puc a fer que aquesta unió sigui possible. Dit això, sento una gran admiració per la gent que és capaç de crear coses inútils. No és ironia. Em fascinen els artistes capaços de treballar exclusivament en l’emoció que produeixen les obres. I em rendeixo davant els qui aconsegueixen produir bellesa. Jo no seria capaç de dissenyar una peça que no servís per a res. El que és merament decoratiu em sobra. No hi trobo cap sentit. Això sí, tinc la casa plena d’objectes relacionats amb records, significats i afectes: una prestatgeria modernista que els meus pares no volien, un bust del meu avi o dibuixos dels meus fills.

M.Mila%2018.Mariana%20Eidler%20.tif

M.Mila%2020.Mariana%20Eidler.tif

Al meu escriptori. FOTOS: MARIANA EIDLER

Tot el que tinc sé d’on ve. Sé a qui ha pertangut. En conec la història, i aquesta història està lligada a la meva. No tindria mai a casa un objecte per l’única raó que fos bonic. I, malgrat això, admiro els qui són capaços de concentrar-se en aquesta recerca.

Als meus vuitanta-vuit anys, una de les coses que més desitjo és que posin una barana en els accessos als escenaris perquè, quan hi pujo, poder fer-ho amb dignitat.

cap-3

La moda
passa de moda

Que la moda és allò que passa de moda, ho va dir Jean Cocteau. Jo crec que et pren personalitat, és un error pensar que te’n dona. Els meus dissenys no han estat mai de mod

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos