Àustria, 1978

Una llegenda pesava sobre l’indret. Una d’aquelles que s’enganxen als llocs com una olor persistent. Deien que, ben entrada la tardor, abans que les pluges es transformessin en neu, el llac alpí exhalava uns esbufecs sinistres.

Sortien de l’aigua com si fossin vapor i escalaven el pendís amb la boira del matí, quan la presa reflectia el cel. Quan el paradís s’emmirallava en l’infern.

Llavors se sentien uns xiuxiueigs llargs com udols, que envoltaven l’edifici de finals del segle XIX per la riba est.

L’Escola. En deien així, al poble, però aquelles parets havien canviat de destinació i de nom diverses vegades al llarg del temps: residència de caceres imperials, comandància nazi i preventori antituberculós infantil.

Ara als passadissos només hi havia silenci i parets escrostonades, estucs deslluïts i l’eco d’unes passes solitàries. I al novembre, aquells udols que sorgien de la boira i s’enfilaven a les finestres dels pisos més alts, fins a la teulada descendent on brillava la rosada.

Però les llegendes són per als nens i per als vells melancòlics. Això ho sabia molt bé l’Agnes Braun. L’Escola era casa seva des de feia molt de temps i no es deixava impressionar per un xipolleig nocturn. Se sabia de memòria el cruixit de totes les fustes, de totes les canonades plenes d’òxid que recorrien les cavitats de les parets, tot i que ara la majoria de pisos estaven tancats i les portes de les habitacions, barrades amb fustes i claus.

Des que l’edifici havia esdevingut un orfenat, els fons estatals arribaven amb comptagotes i cap entitat privada feia el pas de donar un mínim de diners.

L’Agnes va passar per la cuina, que era al soterrani, entre les habitacions destinades a fer de rebost i de bugaderia. Empenyia un carret i feia equilibris entre recipients que al cap d’unes hores desprendrien vapors densos. Estava sola a aquella hora en què no era de nit i tampoc de dia. Només li feien companyia l’ombra furtiva d’una rata i les siluetes de les carcanades penjades a l’antiga gelera perquè s’assequessin.

Va agafar el muntacàrregues per pujar al primer pis, la secció de la qual era responsable. Des de feia temps, aquella tasca li provocava un malestar sense nom, com un neguit latent que no es decidia a esclatar.

El muntacàrregues va grinyolar en acollir el seu pes i el del carret. Les cadenes i les cordes van començar a xerricar. Entre vibracions, la gàbia va pujar per aturar-se pocs metres després amb un sotrac. L’Agnes va obrir la xarxa metàl·lica. El passadís del primer era una cinta llarga, pintada d’un blau polsegós, tacada d’humitat i interrompuda en una banda per finestrons amb requadres.

Un batent colpejava a intervals regulars. La dona es va allunyar del carret per anar a tancar-lo. El vidre estava fred i entelat. El va netejar amb una mà dibuixant-hi una mena d’ull de bou. A baix, a la vall, l’alba ja aclaria el poble. Les teulades de les cases eren com peces minúscules de color plom. Més amunt, a mil set-cents metres sobre el nivell del mar, entre la població i l’Escola, l’extensió immòbil del llac es tenyia de rosa entre la boirina. En canvi, el cel era clar, però l’Agnes estava segura que el sol no escalfaria el terreny escarpat, aquell dia. Ho sabia tan bon punt treia un peu del llit i l’atacava la migranya.

La boira anava desapareixent i ho absorbia tot; la llum, els sons, fins i tot les olors s’impregnaven del seu humor estancat, que feia olor d’ossos. I les espirals de fum s’enfilaven per l’herba gelada, cobraven vida i emetien laments.

Els morts respiren, va pensar l’Agnes.

Era el buran, el vent del nord-est, que bufava amb violència. Nascut en estepes llunyanes, havia recorregut milers de quilòmetres fins a introduir-se en la canyada de la vall, grunyir contra els marges del riu, sota la línia del bosc, agitar-se a les planes i ressorgir xiulant per trencar-se a la paret de roca.

Tan sols era el vent, es va repetir la dona.

El rellotge de pèndol de l’entrada va fer sis tocs. S’havia fet tard, però l’Agnes no es va moure. Sabia que estava matant el temps. I també en sabia el perquè.

Suggestió, es va dir. Només és suggestió.

Va estrènyer les mans al voltant de l’acer del portaviandes. Els recipients van dringar quan es va decidir a fer unes passes cap a la porta que hi havia al final del passadís.

El Niu.

Un pensament inesperat li va provocar un espasme a l’estómac; realment era un niu. S’havia convertit en un niu les darreres setmanes. Hi bullia una activitat discreta i misteriosa. Preparava la muda, igual que un insecte laboriós. L’Agnes n’estava segura, tot i que no hauria sabut explicar què hi succeïa, en aquella habitació. No n’havia dit ni una paraula a ningú, ni tan sols al director; l’hauria pres per boja.

Es va ficar una mà a la butxaca de l’uniforme. Va fregar amb els dits el teixit bast de la caputxa. La va treure i se la va calar damunt el rostre. Una xarxa molt prima cobria els ulls i velava el món exterior. Era la norma.

Va entrar.

L’habitació estava immersa en el silenci. Prop de l’entrada, una estufa grossa, de ferro colat, conservava unes brases que mantenien una tebior agradable. Els llocs estaven alineats en quatre files de deu. Rètols sense noms, tan sols números.

No se sentien plors ni crits. L’Agnes sabia què veuria si mirava: ulls inexpressius, apagats.

A tots els llocs, excepte un.

Ara que s’havia acostumat al silenci, el podia sentir; picava de peus al fons, agafava forces. Es preparava. No sabia per a què. Potser estava realment boja.

Un pas rere l’altre, es va acostar al lloc número 39.

A diferència dels altres, el subjecte palpitava de vida. Bellugava els ulls, atents i molt peculiars, seguint els seus moviments. L’Agnes sabia que el subjecte li cercava la mirada a través de la xarxa de la caputxa. Ella l’apartava, cohibida. El subjecte número 39 era conscient de la seva presència, tot i que no n’hauria hagut de ser.

La dona es va assegurar que no hi hagués cap servent a la porta i va allargar un dit. El subjecte va mossegar, va estrènyer fort la carn entre les genives. Amb una mirada diferent als ulls, de posseït. Se li va escapar dels llavis un lament breu i nerviós quan l’Agnes es va apartar renegant.

Aquella era la seva autèntica índole, va pensar ella. Carnívora.

El que va passar un instant després la va convèncer que no es podia guardar certs pensaments.

Els llocs que hi havia al costat del número 39 ja no eren muts. Respiraven agitadament, com si els subjectes responguessin a una crida. El Niu era un formiguer.

Però potser només era suggestió.

1

Avui

El corb jeia a una banda del camí, amb les plomes de reflexos violacis en desordre i el bec obert. Una taca de sang havia impregnat el terra sota el ventre inflat, però ja estava seca, malgrat l’ambient humit de la tarda.

Qui sap quant de temps feia que la bestiola era allà, amb un ull vitri apuntant al cel, que prometia neu, i l’altre perdut no se sabia on.

En Mathias l’observava feia estona agenollat. Es va preguntar si les puces haurien abandonat el cos tan bon punt el cor havia deixat de batre. Un dia ho havia sentit dir a un caçador i el detall l’havia turmentat molt de temps. El trobava impressionant i alhora fascinant.

Va tocar el corb amb la punta d’un dit. Era un exemplar vell. Ho va notar pel bec, nu i blanc. Les potetes estaven rígides, les urpes robustes aferraven el no-res.

De seguida es va eixugar el guant als pantalons. Si el seu pare ho hagués sabut, li hauria clavat una bufetada. L’havia sorprès moltes vegades observant les carcanades d’animals petits que trobava al jardí, o a la pineda de rere casa, i l’havia renyat fent servir una paraula que en Mathias no coneixia però que el feia pensar en alguna cosa dolenta. L’havia buscat al diccionari. No en recordava el significat, però tenia a veure amb la bogeria.

De gran, en Mathias volia ser veterinari i totes les oportunitats eren bones per aprendre. Una vegada, l’avi li havia dit que observar és la meitat de l’aprenentatge. La resta és provar-ho i tornar-ho a provar.

El nen es va aixecar amb els ulls fixos en l’animal. Hauria volgut enterrar-lo, però al final es va dir que era millor així. La natura era carnívora, tenia fam d’aquelles restes i no les desaprofitaria.

Al poble, les campanes de l’església van fer dos tocs i mig. Era tard, els altres l’estaven esperant al lloc secret.

Va avançar pel camí glaçat. Aquell matí, la localitat de Travenì s’havia despertat sota una capa de neu. Una enfarinada lleugera que s’havia fos massa d’hora, però que era un bon senyal per a la temporada d’esquí, ja a les portes.

Va arribar al promontori que hi havia als afores del poble. El monument als caiguts de les guerres napoleòniques sobresortia entre els boscos més baixos d’avets vermells i de pins. El granader de bronze escrutava l’horitzó, sorrut, amb el bigoti llarg i amb les puntes amunt. Una bufanda blava onejava a la baioneta; allò volia dir que algú del grup s’havia enfilat fins dalt per penjar-la-hi.

En Mathias va accelerar el pas. Aquell matí, a l’escola, la professora havia explicat el significat de la paraula «líder». I ell n’havia quedat fascinat. Li agradava com sonava —tenia un no-sé-què definitiu— i, sobretot, li agradava la idea de ser un guia per als altres.

Un líder protegeix els seus companys, havia dit la mestra, i així era com se sentia en Mathias. Conscient que per als seus amics era el cap del grup, no tan sols pel fet de ser el més gran (deu anys, dos mesos i una setmana, aquell dia), sinó perquè sempre podien comptar amb ell.

Per això la bufanda penjada a l’estàtua hauria hagut de ser seva i no pas d’en Diego. Hauria hagut d’arribar primer i guiar els seus companys, tot i que ja havien fet aquell recorregut moltes vegades. Però s’havia entretingut observant restes animals a la vora d’un camí. Potser el seu pare tenia raó.

El promontori del granader estava envoltat de parets rocoses i costerudes, barrancs abocats al llit d’un torrent. Uns quants metres més avall, l’aigua bombollejava entre les frondes obscures.

En Mathias va començar a baixar pels revolts escarpats del camí, saltant per guanyar temps i agafant-se a la tanca que delimitava el recorregut quan les pedretes rodolaven avall sota les soles de les vambes. Va arribar al llit pedregós sense alè, amb els genolls tremolosos i la cara bullint.

Va seguir el curs de la gorja excavat al llarg de mil·lennis. Les passarel·les sobre l’aigua s’alternaven amb escales de ferro i fusta incrustades a les roques. Entre les reixes, el torrent brillava amb reflexos verd maragda i feia olor de glaç. La llum i la tebior del sol no arribaven gairebé mai al fons d’aquell abisme.

En Mathias se sentia la respiració i el so del cor dins el pit. De sobte, es va adonar que estava sol. En aquella època de l’any, els turistes s’estimaven més les pistes d’esquí; allà baix feia massa fred i, a més, hi havia el risc de caure.

Va accelerar el pas, sense saber per què.

Per damunt del cap, entre els cimalls punxeguts dels avets, va veure un retall de cel dividit pel pont d’una línia de tren antiga, ara tancada, a més de seixanta metres d’altura. L’avi del seu avi havia participat en les tasques de construcció feia un segle i mig.

En Mathias mirava cap amunt, va relliscar damunt d’una pedra coberta de glaç i es va colpejar un genoll a terra. Després d’emetre una exclamació de sorpresa, va sentir un soroll al bosc. Un crit baix. Es va tombar, sense alè.

«El bosc no és un lloc per a nens.»

Les paraules de la seva mare li van començar a ballar pel cap.

Es va posar dret, sense mirar si s’havia estripat els texans o s’havia ferit als palmells, que li coïen sota la llana dels guants. Va creuar una passarel·la que girava al voltant d’una roca protuberant. Molsa a una banda, remolins d’aigua a l’altra. El camí seguia per una petita cova. En Mathias va córrer uns metres en la foscor mentre es deia que no l’empenyia la por sinó la pressa. En arribar a l’altre costat, es va aturar. Un raig de sol foradava el verd i incendiava d’or el sotabosc. La cascada que alimentava el torrent queia en un salt intrèpid, esquitxant-ho tot d’unes gotes d’aigua minúscules que, a l’estiu, quan la llum arribava al fons, es tenyien d’arc de Sant Martí.

A la platja de pedres l’esperaven els seus amics asseguts en cercle. La Lucia, en Diego i l’Oliver.

Només de veure’ls, li van passar totes les pors. Li va venir un somriure als llavis. No hi havia ningú darrere seu. Ningú li havia seguit les passes.

Va tornar a mirar les tenebres de la cova, com si les volgués desafiar. Havia guanyat, era un líder de debò. Després, el somriure se li va anar esmorteint fins a desaparèixer.

Tot d’una, n’estava segur.

Hi havia algú amagat en la foscor, algú que l’observava.

2

El cos jeia a l’herba, cobert de gebre. La blancor de la pell contrastava amb el color negre dels cabells i del pubis. Al fons, el verd fosc de la natura de muntanya. A les zones més ombrívoles, prop del bosc, persistien algunes taques de neu. Durant la nit havien caigut uns quants flocs i hi havia un cristall de neu atrapat entre les pestanyes del cadàver.

L’home estava estirat panxa enlaire, amb els braços al llarg dels costats i les mans sobre coixins de molsa. No hi havia esgarrapades. Entre els dits sobresortien diverses flors d’hivern de pètals pàl·lids i transparents.

Semblava un quadre. Els colors eren els de la sang freda, de les venes buides i les extremitats rígides. El glaç l’havia conservat. No feia cap olor, només la de la selva: terra humida i fulles pansides.

Algú n’havia tingut cura.

A la terra que envoltava el cos hi havien col·locat uns paranys rudimentaris fets amb cordills i nusos corredissos.

—Per mantenir els animals allunyats del cadàver. Volia que el trobéssim intacte —va dir una veu ronca. Els llavis es movien prop del micròfon del telèfon mòbil, escampant per l’aire paraules i vapor. Al seu voltant, un tràfec contingut, granotes blanques, flaixos i intermitents.

—No feia treballs manuals. Té les mans fines i l’anell d’or no està ratllat. Duu les ungles cuidades, no sembla que hi hagi brutícia.

L’aliança de l’anular de la mà esquerra brillava, fins i tot a la llum feble de desembre. Uns núvols plans cobrien d’ombra aquell racó de món.

L’home havia patit un atac violent al rostre, però la resta del cos semblava il·lès. Als costats del coll, l’epidermis presentava estries del blau intens dels vasos sanguinis. S’havia afaitat amb cura abans de morir. El vel lleuger de barba era una conseqüència de la retracció post mortem de la pell.

—Restes hemàtiques mínimes, incompatibles amb les ferides rebudes. Probablement, la sang és més abundant a les peces de roba. Les hi van treure després.

Una pausa.

—L’assassí va despullar la víctima, la va preparar.

Malgrat la disposició escrupolosa, hi havia nombrosos rastres al cos i a terra, una barreja de fang i glaç; com si l’autor, de sobte, hagués oblidat els detalls. A part de les de la víctima, hi havia petjades d’una sola persona, un home, tenint en compte que calçava un quaranta-cinc.

Als braços, els canells i els turmells del cadàver no hi havia signes que l’haguessin immobilitzat. La víctima estava en forma, era alta i tenia una musculatura força desenvolupada. No obstant això, l’assassí havia aconseguit reduir-la. Havia atacat amb una violència animal.

Coneixies l’assassí, per això no vas reaccionar defensant-te ràpidament. Què devies pensar en aquell moment, quan vas comprendre que estaves a punt de morir?

L’expressió del cadàver no ho deixava entreveure. Tenia els llavis tancats i els ulls...

Havien abandonat el cos entre un canal de desguàs natural i un camí que la major part de l’any era ple de turistes. L’havia trobat un excursionista feia poques hores. No havia estat per atzar, ni per error; l’assassí havia decidit no amagar-lo.

—No hi veig res libidinós, tot i que l’ha despullat.

El cap de la policia local havia dit que era un pare de família desaparegut feia dos dies, després d’acompanyar el seu fill a l’escola. El cotxe era a uns cent metres del cos, en un barranc, amagat entre els arbres. L’havien empès. A terra hi havia senyals de pneumàtics i de sabates.

—L’assassí anava a peu. Les petjades continuen al bosc.

Va interrompre la gravació i va mirar cap dalt, al cel. Uns corbs van grallar mentre els passaven damunt del cap. Els núvols amenaçaven amb una nevada imminent.

No hi havia temps. Havien de ser més ràpids, més eficients.

Es va aixecar i va sentir com li espetegaven les articulacions. Havia passat massa dies a la vida de genolls. O massa anys a l’esquena, va pensar. Massa quilos a perdre.

—Espavileu amb les proves —va ordenar.

Els homes de la Científica eren ombres blanques i silencioses, inclinades sobre detalls que només podien copsar els ulls entrenats. Fotografiaven, extreien, classificaven. La cadena de custòdia de l’ADN tot just havia començat. Acabaria al cap d’unes hores, en un laboratori de l’institut de medicina legal, a la ciutat, a uns cent quilòmetres d’allà.

L’arribada de la policia havia atret alguns curiosos. Un grup de turistes i d’habitants de la zona s’aplegava sota el rètol de fusta que indicava el camí per arribar al poble més proper, Travenì. Només quatre quilòmetres. Era fàcil distingir els locals per les cares rudes i saludables. Ni rastre del bronzejat uniforme típic de les pistes d’esquí; eren pells colrades per les temperatures, tallades pel vent.

—Hem trobat la roba —va cridar una veu des del bosc.

Un espantaocells, va ser el primer que va pensar.

La figura s’alçava entre els esbarzers com una imatge impròpia, incongruent. Estava feta amb branques, corda, fulles i peces de roba ensangonades.

El cap era la samarreta interior de la víctima, embotida de fulles i palla i amb dues baies de color porpra en lloc dels ulls. La jaqueta i els pantalons penjaven de l’esquelet de fusta, el rellotge estava lligat a la branca que feia de canell. La camisa, plena de sang, havia quedat encarcarada; era impossible saber quin era el color original del teixit.

Se li va apropar un agent.

—Les petjades desapareixen un cent metres al nord, entre les roques —va informar.

El criminal sabia com moure’s. Era d’allà o coneixia molt bé la zona.

Es va acostar de nou el micròfon a la boca, amb els ulls fixos en l’esplanada on el cadàver era un perfil diàfan, sobre el qual paraven els flocs de neu que havien començat a caure feia uns minuts. Algú el va tapar amb un tros de roba.

—El ninot representa l’assassí. Ha contemplat la seva obra i ens ho vol fer saber...

Un soroll inesperat li va impedir continuar l’anàlisi. Va aguditzar la vista mentre es preguntava si l’espectacle era real. Un home avançava per l’esplanada, entre els cotxes i el bosc; de tant en tant s’enfonsava en els tolls d’aigua, però no es rendia. Una americana de sastreria que volava cap amunt i una camisa tacada de fang i neu; no duia res més per defensar-se del glaç. Tenia una expressió combativa, acompanyada d’una vermellor que indicava esgotament. O potser malestar, vergonya.

Quan es va adonar de qui podia ser, en va tenir prou amb una sola paraula per resumir el seu estat d’ànim.

—Merda.

3

En Massimo s’havia ficat al toll fins més amunt dels turmells.

Una sèrie d’emocions li fustigaven el rostre: ràbia, angoixa, incredulitat i, sobretot, vergonya. Caminava amb dificultat entre mates d’herba insidioses, que s’enfonsaven sota els peus i deixaven al descobert trampes de llot.

Tots aquells desconeguts tenien la vista clavada en ell; la seva brigada nova després del trasllat. Sabia que el seu superior l’estava observant des del límit del bosc.

La neu, abans incerta, ara queia abundosa. Li fregava les galtes acalorades i el seu pes sobre la pell durava un batre d’ulls.

En Massimo va gosar mirar cap dalt un instant. El comissari Battaglia devia ser l’home d’uns quaranta anys, una mica més baix que ell, amb la pell bruna i un cigarret entre els llavis, que l’observava amb els ulls aclucats. Un agent l’hi havia assenyalat movent un braç cap a ell. En Massimo no va preguntar res més i va continuar endavant, ignorant el crit d’alarma del company. No es va adonar que estava nerviós fins que no es va enfonsar en el llim, després de recórrer uns metres a pas de marxa, per mostrar desimboltura.

No oblidaria mai aquell dia. Havia arribat al despatx amb uns minuts de retard i havia esperat en un passadís de la comissaria més de mitja hora, fins que algú es va dignar informar-lo que la seva brigada no hi era; els havien avisat d’un possible cas d’homicidi. Ningú s’havia preocupat d’esperar-lo o de fer-li-ho saber. Senzillament, s’havien oblidat d’ell.

Cinc minuts de retard.

En Massimo va pensar en una broma, però el company havia estat lapidari: aquí la màxima autoritat no té sentit de l’humor, li havia assegurat. Veient-li la cara, ell tampoc no en devia tenir.

En Massimo només veia dues alternatives: esperar en una cadira fins que tornessin els companys o anar allà on fossin.

Malauradament, havia triat la segona.

No es pensava que hauria de conduir gairebé dues hores sota un diluvi que llançava murs d’aigua sobre l’asfalt, amb el GPS fent el boig i els ulls enganxats al parabrisa. En arribar a la vall, va començar el malson del glaç. Corbes estretes i humides que feien relliscar els pneumàtics i perdre batecs al cor. Un parell de vegades, el cotxe s’havia aturat enmig d’una pujada; els pneumàtics no eren adequats, no s’arrapaven prou a la superfície gelada. Un tractor que passava es va aturar. El conductor, un vell amb l’alè vinós i el parlar coix, va insistir a ajudar-lo. Va dir que era un problema habitual dels turistes en aquella època de l’any i que no li feia res remolcar-lo fins a la plana.

Troncs, fems o cotxes, tant era, li havia dit.

En Massimo va acceptar estremint-se. Va donar un últim cop d’ull preocupat al cotxe abans d’enganxar la cadena al parafang, pujar al vehicle i deixar-lo en punt mort.

I així va arribar a Travenì, remolcat per un tractor.

Amb els músculs de l’esquena adolorits per la tensió i un mal de cap furiós, va poder contemplar el paisatge. Per fi. Era d’una bellesa primitiva que feia perdre els punts de referència. Els cims nevats remataven un bosc mil·lenari, sorgien com tallants opacs d’una estora espessa de vegetació. Recordaven els gegants de la mitologia, obligaven a mirar cap amunt amb una sensació de vertigen a l’ànima. Al sotabosc, entre pins suïssos i nabineres, brollaven cursos d’aigua transparent que corrien àgilment entre roques, estalactites de glaç i molsa olorosa. En Massimo havia vist moltes petjades d’animals a la neu de la vora de la carretera.

Era un món diferent del que ell estava acostumat, un món que xiuxiuejava la petitesa humana, que suggeria com n’és, d’inútil, l’ànsia. Un paradís natural, però no incontaminat. Part d’un vessant es veia gairebé nu. Hi havia una plana ocupada per les barraques d’unes obres, unes quantes excavadores aparcades i altres màquines per moure la terra. Estaven desboscant.

En Massimo havia apartat la mirada, com si el molestés una taca en un quadre bonic.

El poble de Travenì va aparèixer després de les últimes corbes pronunciades, a l’altiplà que s’estenia a la part fonda de la vall. La població estava en una conca formada per una corona de muntanyes. Les cases d’estil alpí eren de pedra i de fusta. Al costat de cada porta, una pila de llenya ordenada que feia olor de brea. Al centre, que era minúscul, l’arquitectura canviava: edificis de diversos pisos pintats de colors pastel, golfes de l’estil de les mansardes nòrdiques, branques de grèvol nadalenques i llaços vermells a les terrasses. Al carrer principal hi havia fondes i hostals antics, una botiga de queviures i dos cafès. A la porta d’un pub s’agrupaven joves amb planxes de neu sota el braç i gots de vi calent a la mà. Les pistes d’esquí no eren lluny. També hi havia una farmàcia i un parell de botigues modernes per a turistes.

L’amo del tractor havia deixat en Massimo i el seu cotxe a la plaça principal i havia rebutjat els diners que el foraster insistia a donar-li. Abans d’anar-se’n es va acomiadar amb el braç amunt i un toc de clàxon. En Massimo va mirar al seu voltant. El poble semblava un escenari de postal. Al tauler d’anuncis de la porta de l’ajuntament, però, hi havien enganxat amb xinxetes fulletons informatius sobre una reunió al gimnàs de l’escola aquell vespre. Convidaven els habitants de la vall a participar en una assemblea contra la construcció d’unes pistes d’esquí noves. En Massimo va pensar en les obres al peu de la muntanya i els arbres abatuts. Ni tan sols allà, ben lluny de la ciutat, hi havia pau.

Trobar la brigada no va ser difícil. El cos de la víctima havia aparegut als afores, al final del poble. S’hi arribava passant per una carretera sense asfaltar, entre pedregars i pinedes baixes. Els cotxes de la policia local ja havien limitat l’accés formant un punt de control a cada vora de la calçada. Un agent apuntava meticulosament les matrícules de tots els cotxes que passaven i les dades dels curiosos que allargaven el coll per veure algun detall.

En Massimo li va ensenyar la identificació i va demanar pel comissari Battaglia. Després va acabar dins el toll del qual encara provava de sortir.

Almenys el seu cap havia deixat de prestar-li atenció. Estava parlant amb una vella embolcallada en un abric que li arribava gairebé als peus. Era impossible no fixar-s’hi; duia mitja melena amb el serrell llarg fins als ulls, d’un roig artificial, que desentonava en aquell entorn natural de colors delicats. La dona assenyalava alguna cosa al canal que s’endinsava en el boscatge i ell assentia.

La vella devia ser un testimoni. Potser era ella qui havia trobat el cos.

En Massimo va fer les darreres passes. Algú li va donar la mà perquè sortís de la badina. Va acceptar murmurant unes paraules d’agraïment en to avergonyit.

Per primera vegada des que havia sortit de l’acadèmia, se sentia examinat. Malgrat el fred, panteixava i li suaven les mans. Sabia que aquell començament no podia anar pitjor.

—Soc l’inspector Massimo Marini —es va presentar, allargant la mà a en Battaglia—. M’han assignat a la seva brigada. Ningú m’ha avisat de l’homicidi. Si no, hauria vingut abans.

No sabia per què ho havia dit. La veu li havia sonat petulant fins i tot a ell, com la d’un nen rabiós.

Ningú li va estrènyer la mà. En Massimo la va deixar caure. Es rendia a aquell dia equivocat.

L’home el mirava sense dir res. Li va semblar que negava lleugerament amb el cap, com si l’advertís furtivament. Però va ser la vella qui li va contestar.

—El mort tampoc ha tingut la decència d’avisar-nos a nosaltres, inspector.

Tenia la veu ronca i tot l’aire de considerar-lo un no ningú.

En Massimo la va mirar. La gorra de llana amb lluentons li esclafava contra el front el serrell juvenil, que no s’adeia gens amb la cara marcada per l’edat i per una duresa que anunciava un caràcter igual de punyent. Els ullets el traspassaven com mans impacients, li furgaven el rostre cercant alguna mena de confirmació. No parava de mossegar les branques d’unes ulleres de vista. En Massimo va observar que tenia els llavis prims; de tant en tant els arrufava, com si sospesés una idea. Un judici, potser.

Sota l’abric, s’endevinava un cos robust. La roba tibava sobre els malucs amples.

Es va atansar un agent i va allargar un telèfon mòbil a la dona.

—Comissària Battaglia, és el comissari en cap. Li pregunta si té un moment.

Ella va assentir i es va allunyar unes passes per respondre. De tant en tant, llançava un cop d’ull a en Marini.

En Massimo es va quedar de pedra. Comissària Battaglia? Amb prou feines es va adonar que l’home que ell es pensava que era el comissari Battaglia li estrenyia la mà presentant-se com l’agent Parisi. Gairebé no tenia saliva i patia un principi de congelació. Va intentar formular mentalment una disculpa que no semblés idiota, però, quan va veure que ella acabava la trucada, l’única frase que va ser capaç de pronunciar va ser la menys apropiada.

—Ningú m’ha dit que busqués una dona, comissària.

Ella el va observar com es mira una caca enganxada a la sola d’algú altre.

—Ni tan sols ha fet l’esforç de pensar-hi, inspector.

«Inspector.» Era poc més que un noiet i semblava que hagués sortit d’un anunci de moda. La Teresa va sentir-ne el perfum a metres de distància. Desentonava en aquell petit indret alpí tacat de neu i de la sang que l’aigua esborrava de la molsa i arrossegava cap avall, dins la terra. La sang d’un home assassinat d’una manera que un policia veu molt poques vegades al llarg de la seva carrera.

En Massimo Marini tenia un rostre bell, tan sols velat per una ombra. No s’havia afaitat. Aquell matí, alguna cosa havia anat malament. Veient el seu aspecte, més d’alguna cosa.

No havia començat bé. L’intent del jove inspector de mostrar-se decidit havia fracassat miserablement. Amb tot, la Teresa creia que tothom mereixia el benefici del dubte, fins i tot els casos més desesperats, com el seu.

Tenia ganes de saber per què havia demanat el trasllat d’una gran ciutat a una petita capital de província. Havia interposat més de cinc-cents quilòmetres entre què, o qui, i ell?

Normalment fugim d’allò que ens espanta o ens fereix, o d’allò que ens vol fer presoners, va pensar.

Un amor que havia quedat només en paraules, potser, però no li veia a la cara rastres de patiment o de nits d’insomni. Només tensió, almenys de moment, i la causa era ella, no una noia bonica i reticent. L’inspector havia fugit d’una altra cosa.

Ell continuava immòbil mentre els flocs de neu li emblanquien les espatlles, una mica més corbades que quan havia arribat.

La Teresa va contenir un somriure de satisfacció. Gaudia tensant fins a l’espasme els nervis dels nou arribats i no pensava fer una excepció. El jove l’havia mirat amb un aire de cadell més aviat commovedor. La Teresa sabia que per un instant havia tingut por que el fes fora d’allà, o por d’haver estat mal educat, d’haver quedat com un pallús quan hauria volgut impressionar tothom demostrant seguretat.

El va ignorar i es va adreçar de nou a en Parisi, amb qui va reprendre la conversa interrompuda per l’arribada rocambolesca de l’inspector.

—Cal baixar al canal a buscar entre la vegetació —va dir.

L’agent va assentir.

La Teresa va mirar en Marini. Es va preguntar on havia deixat l’abric o el que portés normalment per protegir-se del fred, però no li’n va dir res.

—Inspector, hi vol anar vostè? —li va proposar.

El va veure sobresaltar-se, com si es preguntés de què dimonis parlava. No va cercar ajuda, el noi. Va baixar al canal tal com estava, aferrant-se a les branques per no relliscar en l’aigua estancada.

La Teresa va fer que no amb el cap. Tant ego només servia per complicar-se la vida.

Però hi ha anat de seguida. Sense fer-s’ho repetir dues vegades.

Era bon senyal; volia posar-hi remei i estava disposat a fer-ho.

En Parisi estava a punt de treure’s el calçat especial per a la inspecció i donar-lo al nou company, però ella el va aturar.

Tots dos van mirar les sabates de l’inspector, enfonsades novament dins el fang, entre restes de fulles pudents i qui sap què.

A la Teresa quasi li va fer pena, però l’escena era divertida.

—Què he de buscar? —li va preguntar ell, després de remenar uns minuts a cegues.

Al final havia aconseguit demanar ajut.

—Els ulls —va respondre la Teresa—. Encara no els hem trobat.

4

Àustria, 1978

Al poble molts parlaven de l’Escola, però pocs la coneixien de debò; no hi havia estat gairebé ningú. Sovint les anècdotes eren fantasies alimentades per l’aspecte misteriós que tenia. Alguns matins, a l’alba, l’edifici d’estil centreeuropeu sorgia dels núvols baixos com un miratge de llums canviants. Era de planta rectangular i estava construït sobre una base de pedra viva procedent de les pedreres de la zona, damunt de la qual hi havia la planta baixa, revestida de ciment treballat. Una cornisa de sarments enroscats sobre si mateixos la separava dels pisos superiors, de pedra polida. La façana principal, des de la qual s’estenien l’ala est i l’ala oest, resultava imponent per les quatre columnes jòniques intercalades amb finestres de timpans triangulars. Rematava l’últim pis, el tercer, una cúpula semicircular. A la llucana central hi havia un rellotge que ningú recordava haver vist funcionar. Marcava les tres en punt; deien que a aquella hora havia mort el seu fabricant, un jove arquitecte de Lienz. Li va caure un llamp a la vora del llac, mentre contemplava l’obra que acabava de fer. Quasi dos segles més tard, els vells encara parlaven de la ira de Déu, que s’havia

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X