La cadira de despatx està tacada d’una matèria grisa rasposa. Procuro no pensar en l’origen d’aquesta llàntia fosca mentre deixo caure la bata flonja a terra i m’assec. Despullada.

L’aire fred de la sala municipal em toca la pell. El cor em batega fort.

Estic despullada. Davant de tot de gent. Despullada. Il·luminada per un focus. I despullada.

Em passa de tot pel cap. I si entra algú que conec? Algú que treballa amb mi? O un antic professor?

—Busca una posició que et sigui còmoda i relaxa’t —diu el professor des del fons de la sala—. T’asseguro que ningú et veurà com una noia nua... Tothom estarà concentrat en la seva obra d’art.

Cabró, quins aires de superioritat. Tu rai, que vas amb texans i jaqueta. Vas un cent per cent més vestit que jo, ara mateix.

Encreuo les cames i recolzo els braços a la falda per tapar alguna cosa. Em miro els plecs de la panxa i els pèls rossos a les cames blanques, que amb aquesta llum tan forta brillen. El soroll que fan els llapis damunt del paper és l’única cosa que em distreu de la veueta que tinc al cap. Una veu que crida: «Què diantre hi fas, aquí? Per què no ets a casa mirant la tele com una persona normal? I com és que no t’has depilat les cames? És el primer que faria qualsevol que s’hagués de presentar despullat davant d’altra gent. Una depilació bàsica, dona!».

De cua d’ull, veig moviment. Algú que arriba tard. És un home. Alt, amb els cabells foscos i rinxolats. Aixeco lleugerament el cap. Porta un jersei mariner. Òndia, em perden els homes amb jerseis macos... M’assalta la realitat: ha entrat un home guapíssim i jo estic asseguda sense roba en una sala municipal.

Els malsons estan fets d’històries com aquesta.

Fixo la mirada en una bola de borró de terra com si m’hi anés la vida.

Respiro fondo i em preocupa que respirar em faci veure grassa. Més grassa.

«Para, Marianne. Pensa en una altra cosa... Com ara què menjaràs per sopar quan arribis a casa. Potser una mica de pollastre saltat? O torrades amb formatge?»

—Molt bé, Marianne. Per què no provem una posició dreta? D’esquena al públic, potser. I amb els braços enlaire?

Em tremolen les cames mentre em giro.

No sé com em pintaran la cel·lulitis, aquesta colla de Michelangelos. És una cosa que s’ensenya a fer específicament, això? Com qui aprèn a dibuixar amb perspectiva i a recrear el cel? Què deu pensar del meu cul, el Senyor Jersei? No li agradarà gens, segur. Posaria la mà al foc que les seves amiguetes gasten una talla trenta-sis i tenen els culs com préssecs...

Penso en el pa amb formatge. No recordo quina mena de pa queda, a casa.

Em cremen els braços de tenir-los enlaire tanta estona. Pel costat del cos em regalimen dues gotes de suor. I ara el professor torna a parlar.

—Us podeu col·locar on us sentiu millor —diu als alumnes—. Acosteu-vos a la model. Busqueu un bon angle des d’on us vagi bé treballar.

Les cadires esgarrapen el terra de fusta. Ara tinc el Senyor Jersei assegut a tres pams. És molt a prop. Sento l’olor de la loció que s’ha posat després d’afaitar-se. Fa olor de net, d’aires marins.

«Segur que es pensa que ets una tia estranya, a qui li agrada passar la nit del diumenge en pilotes en públic. Segur que pensa que tens les cuixes enormes i lletges, a més de peludes. Segur que... Prou, Marianne!»

Torno al borró. No entenc com pot ser que els terres d’aquestes sales sempre estiguin tan plens de pols. No sé si podré escapolir-me de fer la bugada, quan torni a casa. Llavors el professor em diu que em vesteixi.

Quan ho diu, encara em sento més nua. M’havia dit que portés una bata, i ara em venen al cap imatges de golfes parisenques i models amb bates de seda, però jo només en tenia una de pelfa. Me la poso, respiro i m’acosto al Senyor Jersei.

—Perdona, he perdut una mica la pràctica —murmura amb els ulls clavats al cavallet—. El nas no m’ha quedat bé, i t’he fet el front una mica gros...

Miro la silueta de la meva figura nua feta amb ratlles caòtiques de carbonet.

«Què dius, el front! —vull cridar—. M’has fet el cul de la mida d’Austràlia!»

Em fico al lavabo i miro de vestir-me ràpidament damunt d’aquestes rajoles glaçades i trencades. Amb penes i treballs dins d’aquest espai tan minúscul, em poso les mitges i m’assec al vàter.

Sento més vergonya que apoderament.

Per què ho faig, tot això...?

La ressaca que em va canviar la vida

A la vida de tota dona arriba el dia en què t’adones que les coses no poden seguir com fins llavors. A mi, aquest moment em va arribar un diumenge de ressaca.

No recordo què havia fet la nit abans. Només que havia begut massa, evidentment, i que m’havia adormit vestida i sense desmaquillar-me. Quan em vaig despertar tenia els ulls enganxats per culpa del rímel, que s’havia encartonat, i tota la pell enganxosa pel maquillatge barrejat amb la suor de la nit. Els texans se’m clavaven a la panxa. Havia d’anar al lavabo, però em feia tanta mandra moure’m que em vaig descordar la cremallera i em vaig quedar allà estirada amb els ulls tancats.

Em feia mal tot.

De vegades, la ressaca, la deixes estar i prou. Et despertes mig endormiscada però amb alegria, fins i tot amb eufòria, i vas passant el dia fins que, cap a les quatre de la tarda, la ressaca acaba desapareixent sense més. Aquella ressaca, però, era diferent. Era de les que et colpeixen fort i no es poden ignorar. Com si m’hagués esclatat una bomba a dins del cap. Com si tingués una rentadora centrifugant substàncies tòxiques a l’estómac. I la boca, bé, com s’acostuma a dir, era com si alguna cosa se m’hagués mort a dins.

Vaig rodolar per agafar el got de la tauleta de nit. Les mans em tremolaven tant que em vaig abocar l’aigua sobre el pit i els llençols.

La franja de llum que s’escolava entre les cortines em feia mal als ulls. Els vaig tornar a tancar i vaig esperar que arribés... I va arribar, i tant si va arribar...

L’onada d’ansietat i de menyspreu cap a tu mateixa que t’inunda després d’una gran nit. La certesa que has fet alguna cosa terrible, que ets una mala persona i que només et passaran coses dolentes en el que et queda de vida patètica, perquè és el que et mereixes.

Patia el que els meus amics anomenen La Por, però no estava d’aquella manera només per la ressaca. Els sentiments de por, angoixa i fracàs m’acompanyaven sempre, els tenia murmurant constantment al fons del cap. La ressaca només els havia intensificat.

No és que la meva vida fos un desastre. Ben al contrari.

Després de l’estrès que havia passat dels vint als trenta per pujar graons en diversos diaris, ara era una autora freelance d’èxit que vivia a Londres. Cobrava —sí, cobrava de debò— per provar rímels. Un mes abans d’aquella ressaca que em canviaria la vida, em van enviar a un spa austríac on tot de mestresses de casa riques pagaven molts diners per no menjar res més que caldo i pa sec. A mi em van pagar el viatge, em vaig aprimar dos quilos i vaig tornar a casa amb una caríssima col·lecció d’ampolletes de xampú.

Poc abans d’això, havia assistit a una classe magistral gratuïta de seducció que impartia la Dita Von Teese a la seva suite del Claridges per fer-ne un article per a un diari. Fins i tot havia entrevistat en James Bond i havia passat setmanes escoltant el missatge de veu que m’havia deixat el malaurat Roger Moore, en què em donava les gràcies per haver fet «un article formidable».

Professionalment, estava vivint el meu somni.

Fora de la feina, la meva vida també pintava prou bé. Tenia amics i familiars que es preocupaven per mi. Em comprava texans cars i bevia còctels de preus desorbitats. Me n’anava de vacances. Qualsevol que em veiés pensaria que m’ho passava molt bé.

Però no era així. Estava perduda.

Mentre els meus amics reparaven les juntes de les rajoles del lavabo o preparaven les vacances en algun lloc pintoresc, jo em passava els caps de setmana bevent o estirada al llit mirant The Real Housewives o The Kardashian.

Quan sortia, la meva vida social consistia en una cadena de trobades per celebrar algun compromís, casaments, inauguracions de cases i batejos. Jo somreia i participava en la festa. Els duia regals. Firmava les felicitacions. Brindava per la seva felicitat. Però amb cada celebració dels objectius aconseguits d’algú altre, em sentia més desplaçada, sola i irrellevant. Als trenta-sis anys, veia que els meus amics havien anat avançant per diferents etapes de la vida, però jo seguia encallada en la mateixa d’ençà que en tenia vint.

Estava soltera i no tenia casa pròpia ni cap pla.

Els amics em preguntaven si estava bé, i els deia que sí. Sabia que era infeliç, però quin motiu tenia per ser-ho? Era afortunada, i no pas poc. Per això em queixava pel fet d’estar soltera, perquè era una cosa que em semblava que tothom podia entendre, encara que no estava segura que aquell fos l’origen de la meva infelicitat. Em resoldria els problemes, tenir parella? Potser sí, o potser no. Em volia casar i tenir fills? No ho sabia. Fos com fos, la qüestió era tan sols teòrica. Els homes no es rendien als meus peus.

La veritat és que els homes encara em causaven pànic i això em feia una vergonya estrepitosa. Per què no era capaç de fer el que feia tothom, jo? És a dir, conèixer algú, enamorar-me i casar-me?

Em sentia defectuosa.

Però no ho vaig comentar a ningú. Al contrari, feia que sí amb el cap cada vegada que algú m’assegurava que ben aviat coneixeria algú. Llavors canviàvem de tema i jo me n’anava tota sola i seguia el lent descens cap al no-res, si em volia posar dramàtica. I amb aquella ressaca, ho volia.

Vaig observar la brutícia de l’habitació d’aquell pis a la planta baixa que tenia llogat a un preu desorbitat. Mitges i mitjons bruts per terra, al costat d’una tovallola molla, una paperera plena a vessar de tovalloletes de la cara i ampolles d’aigua buides. Una, dues, tres tasses de cafè a mig escurar...

Mentre inspeccionava l’escena, la veu interior em va parlar:

«Què estàs fent?».

I després un altre cop, ara més fort i més insistent:

«Què estàs fent?».

Això és el que passa sempre quan un personatge d’una novel·la toca fons, oi? Una veu que surt del no-res diu a la protagonista que ha de canviar alguna cosa. Podria ser la veu de Déu, o de la mare morta o, no ho sé, del fantasma de les festes de Nadal passades, però sempre hi ha una veu.

Jo, com podeu suposar, no hi havia cregut mai, en aquestes coses. Em pensava que era un recurs literari que feia servir gent dramàtica a qui li agrada cridar l’atenció, però resulta que passa de debò. De vegades arribes al punt en què sents veus.

La meva veu ja feia mesos que em parlava, que em despertava gairebé cada nit a les tres, i aleshores m’asseia al llit i el cor em bategava fort quan em demanava explicacions:

«Què estàs fent? Què estàs fent?».

Jo feia tots els possibles per no fer-li cas. Me’n tornava a dormir, anava a treballar i anava al pub. Però a mesura que passaven els mesos, cada vegada em costava més apartar aquella sensació que alguna cosa no anava bé. La veritat és que no tenia ni idea del que estava fent amb la meva vida. I se’m començava a notar. Em resultava difícil mantenir el somriure, i les llàgrimes, que normalment no sortien de l’habitació, ara feien compareixences en públic: al pub, al despatx, a les festes dels amics... Fins que al final em vaig convertir en la típica dona que als casaments passa de ballar el «Single Ladies» de la Beyoncé ben borratxa a plorar al lavabo.

Mai no hauria volgut ser aquella persona, però l’era. Havia succeït.

A la quarta hora de ressaca, mentre m’entretenia mirant The Kardashian encara sense haver-me dutxat, va sonar el telèfon.

Era la meva germana Sheila.

—Què fas? —va preguntar amb una veu fresca i alegre. Estava caminant.

—Res. Tinc ressaca. I tu?

—Ara surto del gimnàs i me’n vaig amb la Jo a menjar alguna cosa.

—Guai.

—Fas una veu terrible.

—No és res, la ressaca.

—Per què no surts a caminar una mica? Sempre va bé.

—Està plovent —li vaig dir.

No era veritat, però la Sheila no ho sabia. Vivia a Nova York, ella, en un apartament fabulós, perquè tenia una feina fabulosa i amics fabulosos amb qui quedava en locals fabulosos per menjar alguna cosa. Me la vaig imaginar baixant pel seu carrer de Manhattan, tota empolainada i fresca després d’haver fet exercici, amb els reflexos cars lluents pel sol.

—I què faràs doncs, avui? —em va demanar. No em va agradar gens el que implicava aquella pregunta.

—No ho sé. Ja s’acaba el dia, aquí, com qui diu. Són les quatre.

—Estàs bé?

—Sí. Estic cansada, res més.

—D’acord, doncs no insisteixo.

Ja estava a punt de penjar, de deixar-la que seguís amb la seva vida formidable mentre jo continuava amb la meva davallada autocompassiva, però em vaig posar a plorar.

—Què tens? Que va passar res, ahir a la nit? —va preguntar la Sheila.

—No, no. No és res d’això.

—Doncs què és?

—No ho sé... —vaig dir amb la veu trencada—. No sé què em passa.

—Què vols dir?

—Sempre estic trista i no sé per què.

—Ai, Marianne... —va fer, sense la seva duresa habitual.

—És que ja no sé què fer. He fet tot el que se suposa que s’ha de fer. Treballo moltíssim, miro de ser amable, pago el lloguer d’aquest coi de pis, però, i què? De què serveix tot això?

Com que la Sheila no em va saber donar cap resposta, a les tres de la matinada, quan ja no era capaç d’empassar-me cap més capítol de The Kardashian, vaig recórrer a una persona, o, més ben dit, a una cosa que sí que me’n donaria.

Quan vaig llegir el meu primer llibre d’autoajuda tenia vint-i-quatre anys. Estava prenent una copa de vi blanc barat a l’All Bar One, al costat d’Oxford Circus, mentre em queixava de la feina temporal que tenia llavors, i una amiga em va donar una còpia masegada de Supera les teves pors, de la Susan Jeffers.

Vaig llegir-ne el subtítol en veu alta: «Consells pràctics per viure sense por».

Vaig girar els ulls en blanc i llavors li vaig donar la volta per llegir-ne la contraportada: «Què és el que t’impedeix ser la persona que vols ser i viure la vida que vols viure? Et fa por afrontar un problema amb el teu cap a la feina? Et fa por canviar? Et fa por prendre el control?».

Vaig girar un altre cop els ulls en blanc.

—Jo no tinc por, només tinc una feina merdosa.

—Ja sé que sona molt cursi, però llegeix-lo —va insistir la meva amiga—. T’asseguro que et farà venir ganes de sortir i fer coses!

No veia pas què l’havia empès a fer una altra cosa que no fos emborratxar-se amb mi, però tant era. Aquella nit em vaig llegir mig llibre sota els efectes del vi. L’endemà a la nit el vaig acabar.

Hauria pogut passar per una estudiant de literatura amb moltes pretensions, però les lletres ressaltades amb majúscules i els signes d’exclamació em van ben enganxar. Se’m va encomanar el dinamisme americà, contrari al meu pessimisme anglès i irlandès. Em va fer creure que tot era possible.

Després de llegir-lo vaig plegar de la feina temporal que feia, tot i que no en tenia cap altra esperant-me. Al cap d’una setmana algú em va dir que una amiga d’una amiga treballava en un diari. Li vaig trucar i no em va contestar, però vaig insistir i insistir, amb una persistència que no sabia que tenia. Al final es va posar en contacte amb mi i em va dir que hi podia anar per agafar experiència. Al cap de dues setmanes em van oferir una feina.

Així va ser com em vaig iniciar en el periodisme. Arriscar-se havia valgut la pena.

Després d’allò em vaig enganxar als llibres d’autoajuda. Si un llibre m’assegurava que em canviaria la vida en l’estona de dinar, que em donaria confiança/un home/diners en cinc passos senzills i tenia el segell d’aprovació de l’Oprah, no només comprava l’exemplar, sinó que també la samarreta i el curs en àudio.

Em vaig llegir de cap a cap llibres com ara Mantenir la calma, Les regles de la vida o El poder del pensament positiu. En vaig subratllar algunes frases. Vaig escriure notes als marges. Era com si cada títol em prometés la clau per ser més feliç i més sensata i per estar més contenta... Ara bé, però van funcionar?

Com podien funcionar!

Malgrat haver llegit Et puc fer ric, d’en Paul McKenna, que va passar de discjòquei a hipnotitzador i va guanyar un munt de diners amb un nou tipus d’autoajuda, jo era un desastre amb els calés. Quan rebo deu dòlars, abans de guardar-me’ls al moneder, ja me n’he gastat vint.

Tot i haver llegit Els homes són de Mart, les dones són de Venus i Per què als homes als agraden les dones difícils, mai aconseguia tenir parella.

I si bé Supera les teves pors m’havia donat l’empenta que necessitava pel que feia al tema laboral, els èxits que vaig aconseguir no ho v

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X