DE COM COMENÇA LA HISTÒRIA

Feia més de seixanta anys que tenia el que es podria anomenar una vida normal, i per això no donava importància a unes rutines, a una monotonia, que estaven a punt d’abandonar-lo. En els últims temps, la vida professional li havia somrigut, i el cert és que en Xavier s’ho mereixia. Portava a l’esquena moltíssimes nits quedant-se gairebé l’últim al diari; els companys sovint li havien fet broma dient-li que si es posés un matalàs en algun racó es podria estalviar el lloguer del pis. Havia voltat per mig món; anant on a vegades no volia anar ningú, al principi, i on volia anar tothom, més recentment. Aprenent sempre sobre conflictes eterns. Fent-ho bé. I, en els últims anys, per fi, collint-ne els fruits. Des de feia algun temps li havien penjat l’etiqueta d’expert en internacional. Ho era. També li havien donat una columna esportiva, perquè el futbol també li agradava molt. Ja veieu, doncs, que tot li anava bé, fins que un dia al pobre Xavier li va caure el got de whisky a terra.

—Hòstia!

—Compte, no et tallis, ara!

—Deixa, deixa, que no és res. Ho netejo i me’n poso un altre.

Però quan el pal de fregar va haver fet la seva feina i en Xavier va voler-se servir el whisky del desgreuge, el got va tornar a anar a petar a terra. Maleït sia! Aquest cop ja no ho va netejar. Se’n va anar a dormir de mal humor, amb l’esperança que l’endemà al matí hauria oblidat l’assumpte. Quan es va llevar, aparentment ho havia aconseguit. De seguida ho recordaria, però; en Xavier era d’aquelles persones que es renten les dents abans d’esmorzar, perquè no suporten prendre’s el cafè amb llet amb el regust dels somnis convertit en una llengua pastosa. Aquell dia, però, rentar-se les dents semblava una tasca ingent.

Després de més de seixanta anys fent el que es podria anomenar una vida normal, de sobte aquell matí a en Xavier li va costar moltíssim agafar el pom de la porta per obrir-la; va bolcar la tassa de propaganda on la seva dona i ell deixaven els raspalls i la pasta de dents; es va escaldar amb l’aigua calenta perquè va confondre el blau amb el vermell, i finalment es va embrutar les galtes de pasta abans de ficar-se el raspall a la boca. Un cop a lloc, a més, en Xavier havia oblidat el moviment higiènic que un dia havia estat mecànic, de manera que es va ferir la geniva. Va decidir deixar la feina a mitges; si els elements s’hi entestaven, aquell dia esmorzaria amb la boca mig bruta. Total, no recordava haver somniat res d’especial. El cafè amb llet no tindria regust.

Glopejar, però, també va ser un suplici.

I així és com, als seus seixanta-dos anys, en Xavier va sortir del lavabo plorant, i va anar a buscar la Laura per explicar-li la seqüència que acabava de viure. La seva dona va fer dues trucades: a la feina d’ella, primer, i a la d’ell, després. I a les onze del matí la parella entrava agafada de la mà a la consulta del neuròleg. Aquell seria l’últim acte de la vida perfectament normal de les últimes sis dècades. O el primer acte del que estava a punt de venir.

A diferència del pacient, el metge no es va sorprendre gens de l’aparició sobtada d’uns símptomes estranys. No és que hi hagués cap malaltia anomenada maldestritis sobtensis, però per desgràcia el d’en Xavier era un cas habitual. D’aquells que afecten gent propera, sí, però que mai t’acaben de tocar directament. Pobre Xavier: li havia tocat el paper de la gent propera. Quan ho expliqués, el seu entorn repetiria el cànon: és fort, és allò que saps que hi ha gent a qui li passa, però que mai esperes que et toqui a tu.

El doctor va examinar en Xavier durant més de dues hores. Proves de tota mena, preguntes estúpides (què és això? Una poma. Per a què serveix? Per menjar-se-la), i, finalment, el diagnòstic. Tumor cerebral. Pell de gallina. Tumor cerebral? Sí. Càncer? Probablement, però això rai. Hi ha un bony, i està creixent. Tant si és bo com si és dolent, l’hem de treure. Si és que es pot operar...

Que t’obrin el crani per extreure’n alguna cosa sempre fa por. I encara en fa més quan és un mal menor davant l’alternativa que sigui inoperable. Un horitzó del tot descoratjador. Però en Xavier, home íntegre, es va empassar la saliva i va fer la pregunta molt abans del que el metge s’hauria esperat:

—Em moriré?

—No. Almenys no a causa de l’operació; si és que la podem fer, recorda-ho.

—I com quedaré?

Silenci.

En realitat, el metge sí que va parlar, i ho va fer durant molta estona, en què va explicar amb tot detall les seqüeles que podia comportar cada error. Però el que va explicar era una definició exacta del silenci que mencionàvem. El bony estava localitzat en una zona molt concreta del cervell, poc habitual en aquella mena de protuberàncies, però malauradament molt delicada. La memòria en podia quedar afectada. Sí, això havia dit el doctor: la memòria en podia quedar afectada. Ja se sap que a vegades els metges exageren per cobrir-se les espatlles si van mal dades, i per penjar-se la medalla en cas d’èxit. Però no era el cas del seu doctor, amic personal de feia anys. O sigui que en Xavier se’n va anar a casa sabent que l’operarien al cap de tres setmanes, si és que es podia operar. Si tenia sort, doncs.

Què volia dir «sort» en aquelles circumstàncies? La pregunta es convertia en el més gran dels enigmes de la història de la humanitat. Perquè sort volia dir que li farien un carpaccio al cervell, i que quan es despertés potser ja no recordaria res.

Ja no seria. Tabula rasa.

Si l’home és un animal que ha substituït l’instint per la memòria, perdre tots els records no és gaire diferent de morir. Salvarien la carcassa, però no l’interior. Els dies següents, en Xavier es preguntaria sovint com havia començat tota aquella història. Dos whiskys havien caigut a terra. I que s’hagués tallat amb els vidres hauria estat el menys important.

HERETAR RECORDS

Perdre la memòria és una putada, i aquells primers dies d’assumir la situació el cos li demanava fer veure que no passava res. Anar a la feina. Sortir a sopar. Estar de bon humor. I, sobretot, dissimular si no podia obrir una porta, si li tremolaven les mans, o si s’oblidava d’alguna paraula. No sé on tinc el cap! Per desgràcia, però, les coses no s’arreglen dissimulant davant l’evidència. El temps corria, i en Xavier va prendre una decisió: l’única cura possible a la seva operació era ell mateix. Calia que dediqués el temps que li quedava abans de l’operació a escriure tot allò que estava a punt d’oblidar. Tan fàcil com això; tan impossible!

Així que aquí teniu en Xavier, assegut davant de l’ordinador on fa unes setmanes hauria escrit sobre el Pròxim Orient. O sobre el Barça, que els últims anys fins i tot li havien ofert una columna d’opinió en un diari esportiu. Aquest cop, però, en Xavier no tecleja. Es mira l’editor de text i s’imagina ell mateix al cap d’un mes, o d’un mes i mig, depenent de com hagi anat tot. Més prim, segurament amb una mica de barba de no haver-se afaitat, a punt de començar a llegir allò que ara mateix encara no ha començat a escriure.

Notes de més de seixanta anys de vida normal. Un intent desesperat d’aprendre la seva pròpia trajectòria quan l’haguessin deixat en blanc. De Xavier a Xavier, esquivant l’operació.

Les biografies són com els edificis: no pots entendre què hi ha a l’àtic si a sota no hi ha una bona base. Cauria tot. Així que, en un intent de no començar la casa per la teulada, en Xavier es va plantejar en primer lloc quina estructura donaria a aquell relat impossible. Com triaria els capítols? Com prioritzaria les etapes? Com seleccionaria les persones? En definitiva, com acotaria el relat? Tenia unes quantes setmanes, poques, per escriure de manera entenedora tota la seva vida.

Aquesta és la qüestió que em vaig plantejar fa tres dies, Xavier. I ara soc aquí, començant a escriure’n la resposta. Per tu, Xavier. Em neguiteja pensar que potser no ho podré acabar.

Com que últimament m’he fet columnista, he pensat que una bona alternativa seria escriure capítols temàtics sobre els afers que considero més transcendentals. Aquí ve la pregunta d’abans: com seleccionar-los? Aquí en ve la resposta: és impossible. El que em proposo escriure és diferent del que hagi pogut fer els últims anys. De fet, ni tan sols em pot servir de guia el que hagin fet altres: la gent important tard o d’hora escriu unes memòries, però sens dubte ho fan per vanitat, per divulgar la seva vida al gran públic. I en aquest cas podem esperar qualsevol cosa excepte una història real. Relats plens de maquillatge per elevar una trajectòria que, si fos escrita de manera fidel, no tindria res d’especial respecte a qualsevol altra. El mètode no em serveix, perquè això és només per a mi, i, si és possible, m’agradaria que quan m’esborrin em pugui tornar a conèixer tal com soc.

La Laura em fa broma i em diu que, quan m’hagi d’entregar el llibre, me’l donarà amb les seves pròpies correccions, per aconseguir un Xavier més Lauralitzat. Sé que no ho farà, però això em fa pensar en altres experiments. Si després de l’operació em lliuressin les memòries de Napoleó, em creuria l’emperador francès de fa dos-cents anys?

Mentre escric aquesta ximpleria, s’ha fet de dia, i com que estic cansat em permetré el luxe d’anar-me’n a dormir. Estar malalt havia de tenir algun avantatge, encara que, en el meu cas, d’aquí a uns quants dies no ho recordaré. Això, és clar, si tinc allò... com era... Ah, sí: si tinc sort.

ELS SENTIMENTS

Mentre en Xavier comença a escriure els diferents capítols, no pot evitar pensar que si algun dia els llegeix serà que la cosa haurà anat bé, o, si més no, haurà anat com havia d’anar. Li hauran tret el bony. L’hauran deixat sense memòria. I una dona que s’haurà presentat com a Laura se l’haurà endut a casa i li haurà entregat aquest relat. En Xavier s’imagina la Laura enquadernant les notes. Des que es va posar a esc

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X