Nen, a dormir (edició actualitzada i ampliada)

Dr. Eduard Estivill
Dr. Eduard Estivill

Fragmento

cap-2

INTRODUCCIÓ

EL MEU FILL NI DORM NI EM DEIXA
DORMIR. VOLEM DESCANSAR,
PERÒ, QUÈ FEM MALAMENT?

Aquesta és la història d’una parella feliç. La Sara té trenta-tres anys i en Pere acaba de fer-ne trenta-sis. Fa quatre anys que viuen junts i han pres una gran decisió: volen tenir un fill.

Els primers mesos d’embaràs són ideals i els següents, també: ni un vòmit, ni una nàusea, la Sara dorm sense molèsties i s’engreixa un quilo cada mes. El seu ginecòleg viu el somni d’un metge de manual.

Han passat nou mesos exactes i neix un nen magnífic, sensacional; el nen més preciós i perfecte del món. Fa cinquanta centímetres, pesa tres quilos i mig i supera les proves neonatals i de respiració amb èxit. Quan li toca mamar, s’agafa de seguida al pit, sense gaires problemes, i ni tan sols perd els grams que els nadons acostumen a perdre els primers dies amb la lactància materna. Els pares, contentíssims, gairebé s’estarrufen de tan satisfets que estan.

No obstant això, a la sala de nadons, la infermera ja els comenta que el nen està molt bé però que no dorm gaire. «És un nano molt despert i viu», diu. Els pares novells es miren amb tendresa i diuen: «És clar, no pot ser d’altra manera, perquè és el nostre fill».

Surten de la clínica i se’n van a casa. El nen va creixent i va guanyant pes, però a la nit no hi ha manera que dormi més d’una hora o una hora i mitja seguida. Es desperta contínuament. La Sara li dóna el pit quan li toca i pensa que això que passa és normal.

Després de tres mesos de «festa» nocturna per a la parella feliç, la mare es troba amb una veïna d’aquelles que mai no falten a l’hora de donar consells a una mare primípara. La veïna li diu que és normal que el nen no dormi, perquè durant els primers mesos els nadons tenen còlics i, és clar, el dolor no els deixa descansar. També li diu que no s’amoïni, que a partir del tercer mes els còlics desapareixen i que segur que el nen es convertirà en una petita marmota.

Fins ara ja s’han llegit uns quants llibres d’autoajuda (des dels més «seriosos» fins als més «alternatius»: Dormir sense pressa ni pausa i La nit espera els més joves són les seves principals referències) i n’han parlat amb el pediatra, amb els amics que tenen fills i amb la família, però cap solució de les que els proposen funciona.

Passa el tercer, el quart, el cinquè mes… i continuen sense dormir a les nits. Entre tots dos es lleven unes quinze vegades. La Sara contempla davant del mirall la mala cara que fa i a en Pere li costa tant de concentrar-se a la feina que està considerant fer-se una vasectomia. Viuen un infern amb aquest fill tan estimat i tan desitjat.

Quan el nen té sis mesos, es tornen a trobar amb la veïna i li diuen que no hi ha manera, que el nen menja, creix i ho fa tot perfecte, excepte dormir. No dorm ni de nit ni de dia. La veïna els tranquil·litza i els diu que segur que ara li estan sortint les dentetes i el mal no el deixa dormir, i que quan les dents acabin de despuntar, el nen dormirà, sens dubte.

Esperen vuit, deu, dotze mesos i el nen té la boca plena de dents i un somriure impecable, però continua sense dormir. Tornen a trobar-se amb la sàvia veïna i, en les seves noves càbales, afirma que si el nen té un any i tres mesos no cal que s’hi amoïnin més: està aprenent a caminar i, per tant, a partir d’ara es cansarà molt i dormirà perfectament a la nit.

En Pere i la Sara esperen amb ànsia que el seu fill faci les primeres passes i un dia, a les nou del vespre, es posen un a cada extrem del passadís i comencen a animar el nen: «Reiet, vine amb la mama; amor meu, vine amb el papa». A les deu del vespre, el nen continua anant amunt i avall del passadís, i en Pere està convençut que aquella nit tots dormiran molt bé.

A les onze, el posen al bressol i passen la pitjor nit de totes. El nen es desperta moltes més vegades i no acluquen l’ull en tota la nit. La Sara no pot més, en Pere tampoc, i el nen sempre està irritat i es mostra molt dependent de la seva mare. No la deixa ni respirar.

En una reunió d’amigues, una aconsella a la Sara que porti el seu fill a la guarderia, perquè potser allà l’ensenyaran a dormir. Ella dubta, perquè pensa que qui voldrà el seu fill, que no dorm ni deixa dormir, que és un dimoni i no fa cas de res. Està convençuda que l’hi tornaran el primer dia.

Al final, decideixen provar-ho. Passa una setmana i la Sara no pregunta res. Quan el porta i el recull, acota el cap i surt de pressa perquè els educadors no li cridin l’atenció. Han passat dues set- manes i no entén per què ningú no li diu res. Totalment confosa, un dia ja no pot més i parla amb l’educadora de la guarderia. La noia li assegura que allà el nen dorm molt bé: fa un son al matí, quan arriba, i una migdiada després de dinar. És impossible, pensa la Sara, si a casa no

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos