La primera paraula que va pronunciar l’indi Dhjamal Mekhan Dooyeghas quan va posar un peu a França va ser un mot suec. Increïble, oi?

«Ikea.»

Vet aquí el que va dir amb un fil de veu.

I un cop dit, va tancar la porta de l’atrotinat Mercedes vermell i va esperar, com un nen que mai no ha trencat un plat, amb una mà a cada genoll.

El taxista, poc segur d’haver entès bé el client, es va girar en rodó, i amb aquell gest va fer cruixir el respatller de boletes de fusta que tenia al seient.

Al del darrere hi havia assegut un home de mitjana edat, llarg i prim, sec com un bacallà, amb una pell sarmentosa com l’escorça d’un arbre i la cara bruna i ratllada d’orella a orella per un bigoti gegantí. Un escampall de foradets, record d’un acne virulent, li esquitxava les galtes enfonsades. D’arracades, no li’n faltaven. Una tirallonga d’anelles li perfilaven les orelles i els llavis com si els hagués volgut segellar amb una cremallera. Molt bona aquesta!, va pensar en Gustave Palourde, que hi va veure un remei formidable per silenciar la cotorra de la seva dona.

El vestit de seda grisa i brillant del passatger, la corbata vermella subjectada amb una agulla —no s’havia pres la molèstia de nuar-la— i la camisa blanca, tot plegat rebregat de mala manera, eren el testimoni de llargues hores d’avió. Curiosament, però, no duia equipatge.

O bé és hindú, o bé s’ha donat un cop de cap de ca l’ample, va pensar el conductor en veure el gran turbant blanc que duia el seu client. Però la cara bruna i el bigoti gegantí que li ratllava la cara d’orella a orella el feien inclinar-se més per la idea que era hindú.

—Ikea?

—Ikeaaa —va repetir l’indi allargant l’última vocal.

—Quin? Eh… What Ikea? —va dir quequejant en Gustave, que se sentia tan desimbolt en anglès com un gos en una pista de gel.

El client va arronsar les espatlles com si a ell tant li fes. «Jastikea, va repetir, dasentmater deuandatbeter suitsyu yuarde parisian.» Bé, això és el que va entendre el taxista més o menys, una seqüència confusa de trinats incomprensibles. Ara bé, amb trinats o sense, en trenta anys d’ofici a Taxis Gitanos, era la primera vegada que un client acabat d’aterrar a la terminal 2C de l’aeroport Charles-de-Gaulle li demanava que el portés a una botiga de mobles. Perquè, si no li fallava la memòria, Ikea encara no havia obert cap cadena d’hotels.

Mira que a en Gustave li havien demanat d’anar a llocs ben estranys, però aquest, decididament, s’enduia la palma. Si aquell paio realment acabava d’arribar de l’Índia, volia dir que havia pagat una petita fortuna per passar vuit hores dins d’un avió, i tot per anar a comprar unes prestatgeries Billy o una butaca Poäng. Impressionant! O, més ben dit, increïble! Hauria d’apuntar aquesta anècdota al seu llibre d’or, entre la d’en Demis Roussos i en Salman Rushdie, que un dia li van fer l’honor de posar els seus majestuosos darreres sobre el seient de lleopard del taxi. Ah, i sobretot, a la nit, a l’hora de sopar, ho havia d’explicar a la seva dona. Com que generalment ell no tenia res a dir, era la seva dona, els llavis molsuts de la qual encara no estaven equipats amb una genial cremallera índia, qui monopolitzava la conversa a taula, mentre la filla enviava missatges de text farcits de faltes d’ortografia a joves de la seva edat que ni tan sols sabien llegir.

—Ok!

El taxista gitano, que els últims tres caps de setmana s’havia dedicat a recórrer amb les dones de casa els passadissos grocs i blaus dels magatzems suecs per moblar la nova caravana familiar, sabia perfectament que l’Ikea més pròxim era el de Roissy Paris Nord, a 8,25 euros escassos d’allà. Així, doncs, es va decantar pel de Paris Sud Thiais, just a l’altra punta de la capital, a tres quarts d’hora allà on eren en aquell moment. Fet i fet, el turista li havia demanat un Ikea, però no havia especificat quin. A més, amb aquell vestit de seda tan elegant i aquella corbata, feia tota la pinta de ser un industrial indi folrat de diners. No li vindria d’uns quants euros més, oi?

Satisfet de si mateix, en Gustave es va apressar a calcular els diners que trauria de la carrera i es va fregar les mans. En acabat, va pitjar el botó del taxímetre i va arrencar.

En definitiva, el dia començava prou bé.

Faquir de professió, en Dhjamal Mekhan Dooyeghas (vosaltres digueu «Ja’m queden dues eugues») havia decidit viatjar per primera vegada a Europa d’incògnit. Per a l’ocasió, havia canviat l’uniforme habitual, un tapall en forma de bolquer de mida extragran, per un vestit de seda brillant i una corbata que havia llogat per quatre xavos a l’Amshuman (vosaltres digueu «l’Ensuma’m»), un vell del poble que de jove havia estat representant d’una coneguda marca de xampú i que encara conservava uns bonics rínxols grisencs.

Engalanat amb aquesta disfressa —que no es trauria en els dos dies que havia de durar la seva escapada—, l’indi, en secret, desitjava que el prenguessin per un industrial indi folrat de diners. Tant és així, que no es va permetre el luxe de posar-se roba còmoda —penseu en un xandall i unes sandàlies per a un trajecte de tres hores amb autocar més un vol de vuit hores i quinze minuts—. Al capdavall era un faquir, el seu ofici era precisament fer-se passar pel que no era. Per tant, per motius religiosos, havia conservat només el turbant sota el qual creixia inexorablement una llarga cabellera, que, segons els seus càlculs, ja devia fer uns quaranta centímetres ben bons i segurament també allotjava una colònia de trenta mil ànimes, entre microbis i polls.

En pujar al taxi aquell dia, en Dhjamal Mekhan Dooyeghas (digueu «Ja l’he encès Dóna-hi gas») es va adonar de seguida que la seva indumentària havia causat en el francès l’efecte desitjat, i això malgrat el nus de la corbata, que ni ell ni el seu cosí no havien aconseguit fer. De res no havien servit les explicacions concises però trèmules d’un Amshuman afectat de Parkinson; al final l’havien subjectat amb un imperdible, un petit detall que devia passar desapercebut davant d’una elegància tan espaterrant.

Tan aclaparadora era la seva figura que el francès no en tenia prou amb una llambregada al retrovisor i s’havia girat en rodó per contemplar-lo més bé fent petar les cervicals com si es preparés per fer un número de contorsionisme.

—Ikea?

—Ikeaaa.

—Quin? Eh… What Ikea? —va quequejar el conductor, que semblava tan desimbolt en anglès com una vaca (sagrada) en una pista de gel.

—Just Ikea. Doesn’t matter. The one that better suits you. You’re the Parisian.

El taxista es va fregar les mans somrient i després va arrencar.

Ha picat, va pensar satisfet en Dhjamal Mekhan Dooyeghas (digueu «Quin embolic dues llengües»). Al final, el seu nou look complia perfectament la seva missió. Amb una mica de sort, i si no obria gaire la boca, fins i tot el prendrien per un autòcton.

En Dhjamal Mekhan Dooyeghas era famós arreu del Rajasthan perquè s’empassava espases retràctils, menjava bocins de vidre de sucre baix en calories i es clavava agulles falses als braços. I per tota una col·lecció de trucs el secret dels quals, a part dels seus cosins, només ell coneixia. Solia anomenar-los «poders màgics» per fascinar encara més el públic.

Així, doncs, quan va arribar el moment de pagar el taxi, que pujava 98,45 euros, el nostre faquir va lliurar l’únic bitllet que duia a la butxaca per a tot el viatge, un bitllet fals de cent euros amb una sola cara impresa. Això sí, va fer un gest indulgent al conductor per comunicar-li que ja es podia quedar el canvi.

Però just quan el taxista l’anava a desar a la cartera, en Dhjamal el va despistar assenyalant les imponents lletres grogues, I-K-E-A, que presidien, orgulloses, l’edifici blau. El gitano va alçar la vista prou temps perquè el seu client pogués estirar d’una revolada la goma invisible que encara li unia el dit petit amb el bitllet verd. En una dècima de segon, els diners van volar a les mans del seu propietari original.

—Per cert, tingui! —va exclamar el taxista convençut que ja tenia els diners al sac i ben lligats—. Aquí té el número de la meva companyia. Més que res per si necessita un taxi per tornar. I, si va carregat, també tenim furgonetes amb xofer. Cregui’m, encara que els mobles vagin en paquets compactes, ocupen moltíssim espai.

El taxista es va quedar per sempre amb el dubte de si l’indi havia entès res del que li havia dit. Va remenar la guantera i en va treure una targeta de paper setinat que exhibia una bailaora de flamenc ventant-se amb l’inconfusible senyal de plàstic blanc que hi ha als sostres dels taxis de París. Després l’hi va allargar.

—Merci —va respondre l’estranger en francès.

Quan el Mercedes vermell de Taxis Gitanos va desaparèixer —i val a dir que aquesta vegada l’il·lusionista, acostumat a fer desaparèixer elefants d’orelles petites de l’Índia, no hi va tenir res a veure—, en Dhjamal es va desar la targeta a la butxaca i va contemplar la immensa nau comercial que s’alçava davant seu.

El 2009, Ikea havia renunciat a obrir centres comercials a l’Índia. La llei local imposava als suecs l’obligació de compartir la gestió dels seus establiments amb directius de nacionalitat índia. I no només això, sinó que aquests havien de ser accionistes majoritaris, cosa que va fer sortir de polleguera el gegant nòrdic. No estava disposat a compartir el pastís amb ningú i encara menys amb encantadors de serps bigotuts, adeptes a comèdies musicals kitsch.

Paral·lelament, el líder mundial del prêt-à-meubler havia signat un contracte de col·laboració amb Unicef per lluitar contra el treball i l’esclavitud infantils. El projecte, que abastava cinc-cents pobles del nord de l’Índia, havia permès construir diversos centres sanitaris, nutricionals i educatius per tota la zona. En Dhjamal va aterrar precisament en un d’aquests centres educatius després que el despatxessin sense contemplacions, quan tot just feia una setmana que treballava com a bufó i faquir per a la cort del maharaja Shuwus Am Shoko Latha (digueu «Xurros amb xocolata»). Havia tingut la mala idea de pispar un tros de pa de sèsam, una engruna de mantega sense colesterol i dos gotims de raïm bio. En definitiva, havia tingut la malaurada idea de passar gana.

Com a càstig, primer li van afaitar el bigoti, una pena prou severa (encara que el rejovenia). Després, el van deixar triar entre fer campanya de prevenció per les escoles per sensibilitzar els nens contra els robatoris i la delinqüència, o deixar-se tallar la mà dreta. Al capdavall, un faquir no temia ni el dolor ni la mort…

Aquesta vegada, però, el públic, acostumat a assistir a actes de mutilació de tota mena (broquetes de carn als braços, forquilles a les galtes, espases a la panxa), es va endur una gran sorpresa: el faquir va desestimar l’amputació i es va decantar per la primera opció.

—Perdoni, que té hora, sisplau?

L’indi va fer un bot. Un home d’uns quaranta anys amb xandall i sandàlies li acabava de plantar al nas, amb força dificultat, un carro de súper carregat amb uns deu paquets que només un as del Tetris, o un psicòpata, era capaç d’ordenar d’aquella manera.

Per a en Dhjamal, la pregunta havia sonat més o menys així: Pegdonikateogasizplau? És a dir, incomprensible del tot.

L’home, en veure que se les havia amb un estranger, va donar uns copets amb el dit a un rellotge imaginari que duia al canell esquerre. El faquir aleshores sí que el va entendre, va mirar el cel, i, acostumat a llegir el sol indi, va dir l’hora al francès amb una diferència de tres hores i mitja. L’interlocutor, que entenia l’anglès millor que no el parlava, va posar el crit al cel en adonar-se que feia salat per anar a buscar els nens a l’escola i dur-los a dinar a casa, i va sortir escopetejat cap al cotxe.

Mentre observava la gent que entrava a la botiga i en sortia, l’indi es va fixar que pocs clients, per no dir ningú, duien, com ell, un vestit de seda brillant. I encara menys un turbant. L’efecte camaleó havia estat un desastre. Tant de bo que aquest desencert no engegués a rodar tota la missió. Hauria estat més adient l’estil xandall i sandàlies. Així que tornés a casa, ho comentaria al seu cosí Namildanup (digueu «Nyam! El Dan’up»). Al cap i a la fi, havia estat ell qui havia insistit que anés vestit d’aquella manera.

En Dhjamal es va quedar embadalit mirant com s’obrien i es tancaven soles les portes de vidre. Tot el que coneixia del món modern li venia de les pel·lícules de Hollywood i Bollywood que veia a la tele de la seva mare adoptiva, la Rehmalasha (digueu «la Remolatxa»). Sorprenia veure que aquests artefactes, que ell considerava una joia de la tecnologia moderna, fossin la cosa més banal del món per als europeus, que no en feien gaire cas. Si haguessin tingut aquesta mena d’instal·lacions a Kishalyogoor (digueu «Quiche al-iogurt»), ell no s’hauria cansat mai de contemplar-les amb la mateixa emoció. Ras i curt, els francesos eren nens consentits.

Un dia, quan només tenia deu anys, molt abans que aparegués el primer signe de progrés al seu poble, un aventurer anglès li va dir ensenyant-li un encenedor: «Qualsevol tecnologia que sigui prou avançada és indissociable de la màgia». D’entrada, el nen no el va entendre. «Això simplement significa —va explicar-li l’home aleshores— que coses que per a mi són banals a tu et poden semblar màgiques; tot depèn del nivell tecnològic de la societat on cadascú es mou.» Dit això, del polze de l’anglès van sortir petites guspires que van donar a llum una bonica flama blava, càlida i resplendent. Abans de marxar, l’home li va regalar, a canvi d’un favor ben estrany que revelarem més endavant, un objecte màgic encara desconegut en aquell llogaret perdut al límit del desert Tàrtar. Amb aquest regal en Dhjamal va fer els seus primers trucs de màgia i les ganes d’esdevenir faquir un bon dia encara van créixer més.

Just la nit anterior, en pujar a l’avió, havia sentit aquella mateixa emoció de l’extraordinari d’anys enrere. El viatge havia estat una experiència increïble per a un home com ell, que mai no s’havia arribat a enlairar més enllà de l’altura a què el mecanisme hàbilment camuflat sota el cul li permetia levitar en les seves nombroses actuacions, és a dir, vint centímetres, i això si estava ben greixat. Havia passat tota la nit mirant per la finestra de l’avió, bocabadat.

Quan finalment l’indi en va tenir prou, de contemplar les portes automàtiques, va decidir travessar-les. En topar a l’entrada amb la sala de jocs per als nens va pensar que era ben bé una paradoxa que Ikea ajudés a construir escoles i orfenats a l’Índia i en canvi no hi hagués obert ni una sola botiga de mobles!

Això li va recordar que havia fet un viatge de més de deu hores, entre l’autocar i l’avió, per anar fins on era i que no li quedava gaire temps per complir la seva missió. L’endemà havia de tornar a agafar l’avió. Així, doncs, es va afanyar i va pujar les escales folrades de linòleum blau que conduïen a la primera planta.

Per ser una persona d’un país occidental de tarannà democràtic, el senyor Ikea havia desenvolupat un concepte comercial si més no insòlit: la visita obligada de tota la botiga.

Per tant, si el client volia accedir a la secció d’autoservei, situada a la planta baixa, abans havia de pujar sí o sí a la primera planta, enfilar un passadís enorme i interminable que feia una ziga-zaga entre mostraris d’habitacions, sales d’estar i cuines —unes de més llamineres que altres—, passar per davant d’un restaurant temptador, menjar unes mandonguilles o uns rotllets de salmó, en acabat, baixar a la secció de vendes i poder, per fi, comprar. És a dir, la persona que hi anava per agafar quatre cargols i dos claus, en sortia quatre hores més tard amb una cuina equipada i una bona indigestió.

Els suecs, que pensen en tot, fins i tot havien tingut la consideració de dibuixar una línia groga a terra per indicar el camí, no fos cas que algun client tingués la mala idea de sortir de l’itinerari marcat. Així, doncs, mentre va ser a la primera planta, en Dhjamal no es va desviar mai d’aquesta línia, convençut que el rei del moble de pi havia col·locat, al capdamunt dels armaris, franctiradors que frustraven qualsevol intent d’evasió i abatien allà mateix el client afectat d’una rauxa sobtada de llibertat.

Davant d’una exposició de mobles tan enlluernadora, el nostre home del Rajasthan, que fins aleshores només havia conegut l’austeritat dels seus modestos estatges indis, va tenir, simplement, ganes d’establir casa seva dins d’aquella gran botiga, seure a la taula Ingatorp i que una cambrera sueca en sari groc i blau li servís un deliciós pollastre tandori. En acabat, s’esmunyiria sota uns llençols Smörboll i faria una becaineta en un matalàs Sultan Fåvang d’allò més flonjo, o fins i tot podria estirar-se a la banyera i obrir l’aixeta d’aigua calenta per recuperar-se una mica d’aquell viatge tan esgotador.

Però, com en els seus trucs de màgia, tot era fals aquí. El llibre que acabava de triar a l’atzar a la prestatgeria Billy era una simple carcassa de plàstic adornada amb una coberta. El televisor de la sala d’estar tenia els mateixos components electrònics que una peixera, i de l’aixeta de la banyera mai no brollaria ni una gota d’aigua calenta (ni tan sols de freda).

Això no obstant, la idea de passar la nit allà començava a agafar força. Com que no tenia diners, no havia reservat hotel, i l’endemà a la una del migdia sortia l’avió. A més, tot just tenia el bitllet fals de cent euros que es guardava zelosament per comprar el llit. I el truc de la goma invisible no funcionaria eternament.

Alleujat perquè sabia on faria nit, en Dhjamal ja es podia concentrar en la seva missió.

En Dhjamal Mekhan Dooyeghas no havia vist en sa vida tantes cadires, pinces per servir espaguetis, ni llums concentrats en tota la vida. Allà, a l’abast de la seva mà i davant d’uns ulls meravellats, s’estenia un mar d’objectes de tota mena. No sabia ben bé per a què servia, la majoria, però això tant li feia. El que l’atabalava eren les quantitats. Era ben bé la cova d’Alí Babà! N’hi havia per tots els racons. Si el seu cosí hagués estat allà amb ell, li hauria dit: «Mira això! I allò! I allò altre!», saltant d’un expositor a un altre com un nen petit que ho toca tot. Però estava sol, de manera que només es podia dir a si mateix: «Mira això! I allò! I allò altre!», i no podia saltar d’un expositor a l’altre com un nen petit que ho toca tot perquè el prendrien per boig. Al seu poble, els bojos, els fuetejaven amb una bona vara i no tenia ganes de comprovar si a França tindria més sort.

Tots aquells bols i aquells llums li recordaven, fins a cert punt, que ell venia d’un món ben diferent. I pensar que si mai no hagués viatjat fins allà, potser mai no hauria sabut que existien llocs com aquest! Ho havia d’explicar tot al seu cosí. Fil per randa! Tant de bo que fos allà amb ell… Quan estàs sol, no gaudeixes tant de les coses ni de les descobertes. I, sovint, el simple fet d’enyorar la teva gent empobreix i dessaboreix el paisatge més meravellós.

Absort en aquest pensament, l’indi es va plantar de seguida a la secció de dormitoris. Davant seu hi havia almenys deu llits, tots guarnits amb fundes nòrdiques de mil colors, de les quals penjaven etiquetes amb noms impossibles i embarbussats. Mysa Strå, Mysa Ljung, Mysa Rosenglim… (que bé s’ho passaven, oi, formant paraules amb lletres triades a l’atzar?). Uns coixins flonjos, escampats al damunt del llit de manera ordenada, o més aviat col·locats de manera falsament desordenada, convidaven a fer-hi una becaina.

Una parella es va estirar púdicament sobre un Birkeland i ja s’afiguraven les delicioses nits que hi passarien. Potser fins i tot hi farien un bebè. De fet, un cartell escrit en francès i anglès indicava que un nadó de cada deu s’havia concebut en un llit Ikea. Segurament no havien comptat l’Índia per a aquesta estadística.

Però aquest quadre idíl·lic es va esmicolar en mil bocins quan dos nens es van abalançar com dos salvatges sobre un Aspelund i van iniciar una despietada guerra de coixins. Esfereïda, la jove parella, ajaguda dos llits més enllà, es va aixecar i va tocar el dos cap a la secció de banys, deixant per a més tard qualsevol projecte de procreació.

En Dhjamal tampoc no es va entretenir en aquest entorn hostil i es va colar entre les tauletes de nit. I no era que no li agradés la canalla, ans al contrari, passava que en realitat no li interessava cap dels models de llits exposats. No, allà no hi havia el que ell buscava.

Aleshores va identificar tres empleats vestits amb els colors de l’establiment, és a dir, els colors de la bandera sueca, groc i blau, com el sari de la bonica sueca que servia el pollastre tandori en el seu imaginari, però semblaven ocupats amb altres clients. Aleshores es va acostar a un d’ells i va esperar que li toqués el torn.

El venedor en qui havia posat els ulls era un home rodanxó, amb ulleres de pasta verda i un petit diamant a cada orella; la mena de personatge que identifiques en menys de tres jugades al «Qui és qui?». Estava enfeinat amb l’ordinador i de tant en tant alçava el cap per mirar les dues persones que tenia al davant abans de tornar-se a submergir en la pantalla. Al cap d’uns minuts va estirar un full de la impressora i el va allargar a la parella, que, satisfeta, s’allunyava fent gambades, frisosa d’explicar als seus amics que Elton John treballava ara a Ikea i que els acabava de vendre un sabater.

Després d’assegurar-se que el venedor parlava anglès, en Dhjamal li va preguntar si tenien en exposició l’ultimíssim model del llit de claus Könxokinsklåus. Perquè l’entengués millor, va desplegar el tros de paper que s’havia tret de la butxaca del vestit i el va ensenyar a l’empleat.

Era una foto en color d’un llit per a faquirs fet de pi suec autèntic, tricolor, amb claus (inoxidables) d’altura regulable. La pàgina l’havia arrencat del catàleg d’Ikea del juny del 2012, amb una tirada de 198 milions d’exemplars a tot el món, és a dir, el doble de tirada que la Bíblia.

Se n’oferien diverses mides: dos-cents claus (molt car i especialment perillós), cinc mil claus (assequible i confortable) i quinze mil claus (baratet i, paradoxalment, molt còmode). A sobre del llit, un eslògan proclamava «PER A NITS DE DOLÇOS CLAUS». El preu de 99,99 euros (per al model de quinze mil claus) apareixia en grans lletres grogues.

—Ja no el tenim, aquest model, al magatzem —li va explicar l’Elton John del moble de pi barat en un anglès prou correcte—. Ruptura d’estocs.

En veure que a l’interlocutor se li desencaixava la cara, es va apressar a afegir:

—Però sempre es pot encarregar.

—I quant de temps trigaria a tenir-lo? —va preguntar amb neguit l’indi, en veure que potser havia fet el viatge en va.

—Demà mateix, si vol.

—Demà al matí?

—Demà al matí.

—Doncs, aleshores, tracte fet.

Content d’haver satisfet el client, l’empleat va afanyar-se a repicar el teclat.

—Nom?

—Mister Dooyeghas (digueu «Dues llengües») Dhjamal Mekhan (digueu «Hi ha mal Mecasun»), tal com sona.

—Me ca…! —va exclamar l’empleat davant la dificultat del nom.

Influït més per la mandra que no pas pel sentit pràctic, l’Elton John del moble de pi barat va escriure una «X» a la case

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X