L'increïble viatge del faquir que va quedar atrapat en un armari d'Ikea

Romain Puértolas

Fragmento

cap-1

La primera paraula que va pronunciar l’indi Dhjamal Mekhan Dooyeghas quan va posar un peu a França va ser un mot suec. Increïble, oi?

«Ikea.»

Vet aquí el que va dir amb un fil de veu.

I un cop dit, va tancar la porta de l’atrotinat Mercedes vermell i va esperar, com un nen que mai no ha trencat un plat, amb una mà a cada genoll.

El taxista, poc segur d’haver entès bé el client, es va girar en rodó, i amb aquell gest va fer cruixir el respatller de boletes de fusta que tenia al seient.

Al del darrere hi havia assegut un home de mitjana edat, llarg i prim, sec com un bacallà, amb una pell sarmentosa com l’escorça d’un arbre i la cara bruna i ratllada d’orella a orella per un bigoti gegantí. Un escampall de foradets, record d’un acne virulent, li esquitxava les galtes enfonsades. D’arracades, no li’n faltaven. Una tirallonga d’anelles li perfilaven les orelles i els llavis com si els hagués volgut segellar amb una cremallera. Molt bona aquesta!, va pensar en Gustave Palourde, que hi va veure un remei formidable per silenciar la cotorra de la seva dona.

El vestit de seda grisa i brillant del passatger, la corbata vermella subjectada amb una agulla —no s’havia pres la molèstia de nuar-la— i la camisa blanca, tot plegat rebregat de mala manera, eren el testimoni de llargues hores d’avió. Curiosament, però, no duia equipatge.

O bé és hindú, o bé s’ha donat un cop de cap de ca l’ample, va pensar el conductor en veure el gran turbant blanc que duia el seu client. Però la cara bruna i el bigoti gegantí que li ratllava la cara d’orella a orella el feien inclinar-se més per la idea que era hindú.

—Ikea?

—Ikeaaa —va repetir l’indi allargant l’última vocal.

—Quin? Eh… What Ikea? —va dir quequejant en Gustave, que se sentia tan desimbolt en anglès com un gos en una pista de gel.

El client va arronsar les espatlles com si a ell tant li fes. «Jastikea, va repetir, dasentmater deuandatbeter suitsyu yuarde parisian.» Bé, això és el que va entendre el taxista més o menys, una seqüència confusa de trinats incomprensibles. Ara bé, amb trinats o sense, en trenta anys d’ofici a Taxis Gitanos, era la primera vegada que un client acabat d’aterrar a la terminal 2C de l’aeroport Charles-de-Gaulle li demanava que el portés a una botiga de mobles. Perquè, si no li fallava la memòria, Ikea encara no havia obert cap cadena d’hotels.

Mira que a en Gustave li havien demanat d’anar a llocs ben estranys, però aquest, decididament, s’enduia la palma. Si aquell paio realment acabava d’arribar de l’Índia, volia dir que havia pagat una petita fortuna per passar vuit hores dins d’un avió, i tot per anar a comprar unes prestatgeries Billy o una butaca Poäng. Impressionant! O, més ben dit, increïble! Hauria d’apuntar aquesta anècdota al seu llibre d’or, entre la d’en Demis Roussos i en Salman Rushdie, que un dia li van fer l’honor de posar els seus majestuosos darreres sobre el seient de lleopard del taxi. Ah, i sobretot, a la nit, a l’hora de sopar, ho havia d’explicar a la seva dona. Com que generalment ell no tenia res a dir, era la seva dona, els llavis molsuts de la qual encara no estaven equipats amb una genial cremallera índia, qui monopolitzava la conversa a taula, mentre la filla enviava missatges de text farcits de faltes d’ortografia a joves de la seva edat que ni tan sols sabien llegir.

—Ok!

El taxista gitano, que els últims tres caps de setmana s’havia dedicat a recórrer amb les dones de casa els passadissos grocs i blaus dels magatzems suecs per moblar la nova caravana familiar, sabia perfectament que l’Ikea més pròxim era el de Roissy Paris Nord, a 8,25 euros escassos d’allà. Així, doncs, es va decantar pel de Paris Sud Thiais, just a l’altra punta de la capital, a tres quarts d’hora allà on eren en aquell moment. Fet i fet, el turista li havia demanat un Ikea, però no havia especificat quin. A més, amb aquell vestit de seda tan elegant i aquella corbata, feia tota la pinta de ser un industrial indi folrat de diners. No li vindria d’uns quants euros més, oi?

Satisfet de si mateix, en Gustave es va apressar a calcular els diners que trauria de la carrera i es va fregar les mans. En acabat, va pitjar el botó del taxímetre i va arrencar.

En definitiva, el dia començava prou bé.

Faquir de professió, en Dhjamal Mekhan Dooyeghas (vosaltres digueu «Ja’m queden dues eugues») havia decidit viatjar per primera vegada a Europa d’incògnit. Per a l’ocasió, havia canviat l’uniforme habitual, un tapall en forma de bolquer de mida extragran, per un vestit de seda brillant i una corbata que havia llogat per quatre xavos a l’Amshuman (vosaltres digueu «l’Ensuma’m»), un vell del poble que de jove havia estat representant d’una coneguda marca de xampú i que encara conservava uns bonics rínxols grisencs.

Engalanat amb aquesta disfressa —que no es trauria en els dos dies que havia de durar la seva escapada—, l’indi, en secret, desitjava que el prenguessin per un industrial indi folrat de diners. Tant és així, que no es va permetre el luxe de posar-se roba còmoda —penseu en un xandall i unes sandàlies per a un trajecte de tres hores amb autocar més un vol de vuit hores i quinze minuts—. Al capdavall era un faquir, el seu ofici era precisament fer-se passar pel que no era. Per tant, per motius religiosos, havia conservat només el turbant sota el qual creixia inexorablement una llarga cabellera, que, segons els seus càlculs, ja devia fer uns quaranta centímetres ben bons i segurament també allotjava una colònia de trenta mil ànimes, entre microbis i polls.

En pujar al taxi aquell dia, en Dhjamal Mekhan Dooyeghas (digueu «Ja l’he encès Dóna-hi gas») es va adonar de seguida que la seva indumentària havia causat en el francès l’efecte desitjat, i això malgrat el nus de la corbata, que ni ell ni el seu cosí no havien aconseguit fer. De res no havien servit les explicacions concises però trèmules d’un Amshuman afectat de Parkinson; al final l’havien subjectat amb un imperdible, un petit detall que devia passar desapercebut davant d’una elegància tan espaterrant.

Tan aclaparadora era la seva figura que el francès no en tenia prou amb una llambregada al retrovisor i s’havia girat en rodó per contemplar-lo més bé fent petar les cervicals com si es preparés per fer un número de contorsionisme.

—Ikea?

—Ikeaaa.

—Quin? Eh… What Ikea? —va quequejar el conductor, que semblava tan desimbolt en anglès com una vaca (sagrada) en una pista de gel.

Just Ikea. Doesn’t matter. The one that better suits you. You’re the Parisian.

El taxista es va fregar les mans somrient i després va arrencar.

Ha picat, va pensar satisfet en Dhjamal Mekhan Dooyeghas (digueu «Quin embolic dues llengües»). Al final, el seu nou look complia perfectament la seva missió. Amb una mica de sort, i si no obria gaire la boca, fins i tot el prendrien per un autòcton.

En Dhjamal Mekhan Dooyeghas era famós arreu del Rajasthan perquè s’empassava espases retràctils, menjava bocins de vidre de sucre baix en calories i es cl

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos