1

UN TRACTAT DE MÀGIA

Aquest llibre és un tractat de màgia. Per tant, s’hi barregen receptes i consells per fer encanteris perillosos. Els qui divideixen la màgia en blanca i negra s’equivoquen. Obliden que la màgia més poderosa i magnífica és la del negre sobre el blanc. L’escriptura, i la lectura, és clar, que n’és el complement, d’on surten fades i dracs, mons nous i mons antics, personatges, històries, sentiments, lleis, poemes i equacions.

Llegir és desxifrar qualsevol mena de signe. Per això, si admetem, com fan els poetes o els místics o els psicoanalistes, que tot és un símbol o un indici d’alguna cosa, que contínuament vivim en un bosc de signes, podríem dir que la manera principal que tenim de conèixer la realitat és llegint-la. Segons els científics, la naturalesa en conjunt és un gran llibre, escrit en un llenguatge matemàtic, que, al cap i a la fi, és un altre llenguatge. I segons els teòlegs, convertits en grafòlegs de la matèria divina, la naturalesa en conjunt és un gran poema escrit per la mà de Déu.

Els autors d’aquest llibre ens sentim feliçment embruixats pels encanteris de la lectura i ens agradaria que el llibre servís per estendre’n la màgia. Encara més. Que fos màgic per si mateix i que el lector, en internar-se per les senderes de les seves línies, anés deixant enrere el lloc on està, les preocupacions que té i, com l’explorador que avança intrèpid per la selva, sentís que la malesa es torna a tancar rere seu i que l’acull en un món d’orquídies i lianes, papallones gegants amb ulls a les ales, rugits de panteres i crits d’en Tarzan. Tothom sap que una biblioteca és com un bosc. Els llibres tenen alguna cosa selvàtica i no és rar que alguns autors antics titulessin els seus llibres «Selva de lectures variades», silva de lliçó diversa. Neruda ho diu a la seva manera:

Libro

hermoso,

libro,

mínimo bosque,

hoja

tras hoja,

huele

tu papel

a elemento,

eres

matutino y nocturno,

cereal,

oceánico,

en tus antiguas páginas

cazadores de osos,

fogatas

cerca del Mississipi,

canoas

en las islas,

más tarde

caminos

y caminos,

revelaciones, (…)

I Vicente Aleixandre ho corrobora:

Oye este libro que a tus manos envío

con ademán de selva.

Nosaltres també us voldríem presentar aquest llibre amb intenció selvàtica, exploradora i aventurera. L’aventura és l’alquímia de la realitat. Novament màgia.

Els adults tenim el gust destrossat per l’acumulació de lectures professionals i pràctiques. Ens agradaria que el lector oblidés els informes, les circulars, les notícies, les cartes del banc, les pàgines administratives, els prospectes farmacèutics i altres literatures eixutes perquè recuperés fervors antics o n’adquirís de nous. Volem reactivar l’experiència feliç de la lectura perquè, després, un cop afiliat a la secta dels lectors o un cop renovada la seva filiació, practiqui un proselitisme benefactor, utilitzi la seva saviesa i la transmeti a altres persones, especialment als nens. Aquesta màgia necessita una confabulació de convençuts per manifestar el poder que té.

Es parla molt del desencantament del món, i tornar-lo a encisar és un projecte imprescindible. També es parla molt de l’agressivitat i de la violència actuals, i convé recordar que la lectura és una gran pacificadora. El desconegut autor dels vitralls de la catedral de Winchester ens va deixar un consell guardat en aquelles núpcies de vidre i de sol: Study to be quiet, «Llegeix per assolir la serenor». I els psicòlegs infantils ens diuen que llegir un llibre a un nen el tranquil·litza. Per encantar i pacificar oferim la màgia de la lectura. És probable que els nens ens hagin mostrat el camí, amb la seva fascinació per les peripècies de Harry Potter, que, al cap i a la fi, són històries de màgia.

2

LA MÀGIA DEL LLENGUATGE

La poderosa màgia de la lectura es fon en dues màgies prèvies i imprescindibles: la del llenguatge i la de l’escriptura. Fa tants anys que hi convivim que ja no ens sorprenen. Per això ens hem de desacostumar de la quotidianitat i recuperar la capacitat de sorprendre’ns. Probablement, l’esdeveniment més important de la vida d’un nen és comprovar que cada cosa té un nom. Tot allò que té a veure amb el llenguatge és desmesurat i misteriós, és alhora transcendental i rutinari. En acostar-se a la paraula, l’impressiona la complexitat, l’eficàcia, la meravellosa lògica que té, la selvàtica riquesa, l’espectacular manera amb què esclata al cap, com els focs d’artifici, els mil i un camins pels quals influeix en les nostres vides, la capacitat que té d’enamorar, divertir, consolar i, també, d’aterrir, confondre, desesperar.

Ningú no sap com va aparèixer el llenguatge, és a dir, com s’ho van fer, els nostres avantpassats, per esdevenir loquaços. La impossibilitat d’explicar el prodigi va fer que alguns lingüistes arribessin a la conclusió que Déu devia haver donat a l’home un invent tan subtil com aquest, amb les declinacions i els subjuntius. L’impuls a inventar llengües sembla inexhaurible. En l’actualitat hi ha censats 5.103 idiomes. Aquesta fertilitat no està repartida uniformement. A l’Índia hi ha 1.652 llengües, en canvi a Europa només se’n mantenen unes setanta. Com que no hi ha cap raó que ens permeti admetre que a Europa hi ha una peculiar falta d’inventiva lingüística, podem suposar que les causes polítiques són les que en van provocar la supervivència d’algunes i la desaparició de la resta. Els estats molt centralitzats acostumen a considerar molesta la proliferació lingüística.

La intel·ligència humana va trencar literalment els seus límits quan va aparèixer el llenguatge. Tota la realitat va quedar tancada en les paraules, va esdevenir manejable, transmissible. El món, que era ple de coses, es va omplir de narracions: poètiques, fantàstiques, històriques, científiques, religioses, mitològiques. Havia aparegut la gran alquímia. A partir d’aquell moment, la realitat va ser el que era, i també el que se’n podia dir. El pensament, que fins aleshores devia haver estat una senzilla juxtaposició d’imatges i sentiments, es va articular en conceptes i idees i metàfores. Es van inventar paraules i sintaxis per pensar millor o per expressar millor allò que es pensava. I quan van aparèixer entitats difícils d’expressar amb les paraules, com les matemàtiques, es van crear nous llenguatges: l’aritmètica, l’àlgebra, les geometries, que ens permeten explicar històries meravelloses d’aquells éssers ideals i arxipurs. I quan es van inventar les notacions musicals es va assolir el gran prodigi: a les partitures, la música es podia llegir.

També van aparèixer diverses menes d’encanteris. Fetilleries poètiques com les de Jacint Verdaguer:

Nines, no hi aneu,

no aneu al Gorg negre,

que els bruixots traïdors

no se us enduguessen.

Un estol de nines,

la flor d’aqueix terme,

a fer saltirons

va anar-hi un diumenge.

El més sorprenent de les paraules no és el fet que representin el món, sinó que provoquin sentiments reals. Els antics tractadistes definien la retòrica com «la manera de despertar les emocions per mitjà de les paraules». Un poder sens dubte sorprenent. Els relats de por en són una bona mostra. Per exemple, aquest:

Vaig entrar a l’habitació i vaig comprovar que havia mogut la butaca de lloc i que l’havia posada davant de la llar de foc. El respatller m’impedia saber si hi estava asseguda, refugiada, com acostumava a fer, encara que veia el seu gat, plantat al davant, com si se la mirés amb una rara intensitat. Em vaig aturar mirant de sentir algun soroll, un murmuri, un fregament, una veu, però només vaig percebre la crepitació de la xemeneia, que accentuava el silenci. Llevat del foc, no hi havia cap altra llum i, tot i que el gat estava d’esquena a les flames, els seus ulls tenien una inexplicable lluentor vermella, de reflex de foguera. Vaig recordar que els gats resten encisats per la presència de la mort, a la qual miren immòbils, amb una perplexitat glaçada. Vaig cridar la Carolina, però no em va respondre. Aquell gran sofà d’orelles, tan confortable abans, s’havia convertit en un inquietant paravent, en una frontera que separava les coses visibles de les invisibles. Vaig dubtar si acostar-m’hi o fugir. Vaig tenir por de saber. Sentint els batecs del meu cor apressat, em vaig acostar a la llar de foc. Tan bon punt vaig ser al seu costat, vaig fer un cop de cap brusc, forçat, i vaig mirar.

El que vaig veure em va fer desitjar haver fugit.

Esperem que el lector no ho hagi fet i encara sigui aquí.

3

LA MÀGIA DE L’ESCRIPTURA

El pas de la paraula parlada a la paraula escrita no és un pas, sinó un salt de gegant. Els experts diuen que només s’escriu un 13 per cent de les llengües que es parlen. És a dir, que la majoria són àgrafes. L’aparició de l’escriptura probablement també es va considerar un prodigi espectacular. Hi ha un poema sumeri que diu que «el déu Enki va crear, en un altre temps, l’art suprem de l’escriptura», i en les antigues civilitzacions europees l’acte d’escriure era un mitjà de comunicació entre homes i déus. Entrava sempre en el context de les cerimònies religioses com la invocació a una divinitat o el culte als avantpassats.

Novament trobem aquí un inexhaurible impuls d’inventar. En aquest cas, d’inventar procediments per fixar gràficament la informació. Fa tres mil anys, els terrissaires xipriotes ja marcaven les peces que fabricaven. Era una signatura molt primitiva, una manera de relacionar aquell objecte amb l’autor, d’enllaçar la vida de l’un amb la de l’altre. L’escriptura, com la pintura, alliberava els éssers de la fugacitat. En aquelles línies, la realitat romania detinguda per sempre.

L’alfabet, és a dir, la representació aïllada de cada so, va trigar molt a arribar. Abans es van inventar diverses menes de pictogrames, jeroglífics, ideogrames, codis elementals que intentaven representar plàsticament un concepte o una idea o una cosa. Tantes coses, tantes paraules. Una quantitat difícil d’emprar, com passa amb el xinès.

L’escriptura va permetre atresorar tot el món. Scripta manent, «Les coses escrites romanen». Els llibres guarden la saviesa. Els sumeris anomenaven ordenadors de l’univers els qui catalogaven les biblioteques. El món sencer es podia guardar als prestatges. O endur-se’l de viatge, com feia, al segle X, a Pèrsia, el visir Al-Sahib ibn Abad al-Qasim Ismail, que viatjava pel desert amb la seva col·lecció de 117.000 volums, transportats per quatre-cents camells ensinistrats per caminar en ordre alfabètic. És fàcil explicar-se la fascinació que produeixen els diccionaris o les enciclopèdies, que són resums gegantins de Tot.

4

LA MÀGIA DE LA LECTURA

Aprendre a llegir és aconseguir la clau per entrar en un nou món, fins aleshores hermètic. Proporciona una alegre sensació de poder i de llibertat, que sobretot experimenten les persones que n’aprenen de grans. Ser analfabet és una mena d’esclavatge, de paràlisi o de ceguesa.

Moltes històries s’han ocupat dels grans escriptors, però aquí volem recordar grans lectors que van ser transformats per la màgia de la lectura. La història de la lectura és sorprenent. Primer es llegia en veu alta, després en veu baixa i sol. La passió que els homes han experimentat per sentir explicar històries s’acomplia gràcies als llibres. De les pàgines sortien personatges, aventures, alegries i dissorts, onatges que sacsejaven el cor del lector, «i en suspenien l’ànim» com deien els nostres clàssics, fins que, emocionat pel que deien les paraules, era totalment incapaç de distingir amb claredat la realitat de la ficció. Som a l’Any del Quixot i val la pena recordar-lo, perquè allò que li succeí segurament es produïa amb certa freqüència. Pinziano explica una història que ens ajuda a entendre què passava. L’havien convidat en un casori amb el seu amic Valerio, el qual després de sopar es retirà aviat:

Tan bon punt fou al llit, demanà un llibre per llegir, perquè tenia el costum de cridar la son amb alguna lectura; el llibre li fou donat, i ell va estar llegint mentre la resta érem en una espaiosa sala passant l’estona. A mig gaudi, entrà a la sala una mestressa que, de tan torbada, no encertava a dir el que volia. I, després, digué que Valerio era difunt, i jo em vaig esverar, com era enraonat. Vaig trobar el meu company com si retornés d’un profund desmai: li’n vaig preguntar la causa i què havia sentit. Ell em va respondre: «Res, senyor, estava llegint a Amadís la nova que de la seva mort havia portat Archelusa, i em va fer tanta pena que em van començar a sortir les llàgrimes; no sé què més va passar, però jo no ho he sentit».

No és estrany que Lluís Vives se sorprengués d’aquest poder per commocionar: «Quina bogeria és aquesta de veure’s posseït i arrossegat per aquests llibres?».

I tampoc no estranya que els moralistes d’aquesta època consideressin una amenaça mortal una activitat que tantes complicacions anímiques produïa. La lectura sempre ha estat considerada un perill per totes les autoritats religioses o dictatorials, perquè és una activitat emancipadora, cosa que sempre resulta perillosa. Llibres i mags han estat portats a la foguera amb la mateixa insistència. La Revolució Francesa va ser una revolució de lectors: «A París —diu un testimoni— tothom llegeix. Tots els ciutadans, especialment les dones, porten un llibre a la butxaca. Es llegeix al cotxe, caminant, al teatre durant l’entreacte, al cafè, al lavabo. Els diumenges, la gent llegeix, asseguda davant la porta de casa seva; els cotxers al pescant; els soldats durant la guàrdia». Era evident que alguna cosa era a punt de canviar definitivament.

Tots nosaltres, al començament de la nostra hi

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X