La màgia de llegir

José Antonio Marina
José Antonio Marina
María de la Válgoma

Fragmento

cap-1

1

UN TRACTAT DE MÀGIA

Aquest llibre és un tractat de màgia. Per tant, s’hi barregen receptes i consells per fer encanteris perillosos. Els qui divideixen la màgia en blanca i negra s’equivoquen. Obliden que la màgia més poderosa i magnífica és la del negre sobre el blanc. L’escriptura, i la lectura, és clar, que n’és el complement, d’on surten fades i dracs, mons nous i mons antics, personatges, històries, sentiments, lleis, poemes i equacions.

Llegir és desxifrar qualsevol mena de signe. Per això, si admetem, com fan els poetes o els místics o els psicoanalistes, que tot és un símbol o un indici d’alguna cosa, que contínuament vivim en un bosc de signes, podríem dir que la manera principal que tenim de conèixer la realitat és llegint-la. Segons els científics, la naturalesa en conjunt és un gran llibre, escrit en un llenguatge matemàtic, que, al cap i a la fi, és un altre llenguatge. I segons els teòlegs, convertits en grafòlegs de la matèria divina, la naturalesa en conjunt és un gran poema escrit per la mà de Déu.

Els autors d’aquest llibre ens sentim feliçment embruixats pels encanteris de la lectura i ens agradaria que el llibre servís per estendre’n la màgia. Encara més. Que fos màgic per si mateix i que el lector, en internar-se per les senderes de les seves línies, anés deixant enrere el lloc on està, les preocupacions que té i, com l’explorador que avança intrèpid per la selva, sentís que la malesa es torna a tancar rere seu i que l’acull en un món d’orquídies i lianes, papallones gegants amb ulls a les ales, rugits de panteres i crits d’en Tarzan. Tothom sap que una biblioteca és com un bosc. Els llibres tenen alguna cosa selvàtica i no és rar que alguns autors antics titulessin els seus llibres «Selva de lectures variades», silva de lliçó diversa. Neruda ho diu a la seva manera:

Libro

hermoso,

libro,

mínimo bosque,

hoja

tras hoja,

huele

tu papel

a elemento,

eres

matutino y nocturno,

cereal,

oceánico,

en tus antiguas páginas

cazadores de osos,

fogatas

cerca del Mississipi,

canoas

en las islas,

más tarde

caminos

y caminos,

revelaciones, (…)

I Vicente Aleixandre ho corrobora:

Oye este libro que a tus manos envío

con ademán de selva.

Nosaltres també us voldríem presentar aquest llibre amb intenció selvàtica, exploradora i aventurera. L’aventura és l’alquímia de la realitat. Novament màgia.

Els adults tenim el gust destrossat per l’acumulació de lectures professionals i pràctiques. Ens agradaria que el lector oblidés els informes, les circulars, les notícies, les cartes del banc, les pàgines administratives, els prospectes farmacèutics i altres literatures eixutes perquè recuperés fervors antics o n’adquirís de nous. Volem reactivar l’experiència feliç de la lectura perquè, després, un cop afiliat a la secta dels lectors o un cop renovada la seva filiació, practiqui un proselitisme benefactor, utilitzi la seva saviesa i la transmeti a altres persones, especialment als nens. Aquesta màgia necessita una confabulació de convençuts per manifestar el poder que té.

Es parla molt del desencantament del món, i tornar-lo a encisar és un projecte imprescindible. També es parla molt de l’agressivitat i de la violència actuals, i convé recordar que la lectura és una gran pacificadora. El desconegut autor dels vitralls de la catedral de Winchester ens va deixar un consell guardat en aquelles núpcies de vidre i de sol: Study to be quiet, «Llegeix per assolir la serenor». I els psicòlegs infantils ens diuen que llegir un llibre a un nen el tranquil·litza. Per encantar i pacificar oferim la màgia de la lectura. És probable que els nens ens hagin mostrat el camí, amb la seva fascinació per les peripècies de Harry Potter, que, al cap i a la fi, són històries de màgia.

2

LA MÀGIA DEL LLENGUATGE

La poderosa màgia de la lectura es fon en dues màgies prèvies i imprescindibles: la del llenguatge i la de l’escriptura. Fa tants anys que hi convivim que ja no ens sorprenen. Per això ens hem de desacostumar de la quotidianitat i recuperar la capacitat de sorprendre’ns. Probablement, l’esdeveniment més important de la vida d’un nen és comprovar que cada cosa té un nom. Tot allò que té a veure amb el llenguatge és desmesurat i misteriós, és alhora transcendental i rutinari. En acostar-se a la paraula, l’impressiona la complexitat, l’eficàcia, la meravellosa lògica que té, la selvàtica riquesa, l’espectacular manera amb què esclata al cap, com els focs d’artifici, els mil i un camins pels quals influeix en les nostres vides, la capacitat que té d’enamorar, divertir, consolar i, també, d’aterrir, confondre, desesperar.

Ningú no sap com va aparèixer el llenguatge, és a dir, com s’ho van fer, els nostres avantpassats, per esdevenir loquaços. La impossibilitat d’explicar el prodigi va fer que alguns lingüistes arribessin a la conclusió que Déu devia haver donat a l’home un invent tan subtil com aquest, amb les declinacions i els subjuntius. L’impuls a inventar llengües sembla inexhaurible. En l’actualitat hi ha censats 5.103 idiomes. Aquesta fertilitat no està repartida uniformement. A l’Índia hi ha 1.652 llengües, en canvi a Europa només se’n mantenen unes setanta. Com que no hi ha cap raó que ens permeti admetre que a Europa hi ha una peculiar falta d’inventiva lingüística, podem suposar que les causes polítiques són les que en van provocar la supervivència d’algunes i la desaparició de la resta. Els estats molt centralitzats acostumen a considerar molesta la proliferació lingüística.

La intel·ligència humana va trencar literalment els seus límits quan va aparèixer el llenguatge. Tota la realitat va quedar tancada en les paraules, va esdevenir manejable, transmissible. El món, que era ple de coses, es va omplir de narracions: poètiques, fantàstiques, històriques, científiques, religioses, mitològiques. Havia aparegut la gran alquímia. A partir d’aquell moment, la realitat va ser el que era, i també el que se’n podia dir. El pensament, que fins aleshores devia haver estat una senzilla juxtaposició d’imatges i sentiments, es va articular en conceptes i idees i metàfores. Es van inventar paraules i sintaxis per pensar millor o per expressar millor allò que es pensava. I quan van aparèixer entitats difícils d’expressar amb les paraules, com les matemàtiques, es van crear nous llenguatges: l’aritmètica, l’àlgebra, les geometries, que ens permeten explicar històries meravelloses d’aquells éssers ideals i arxipurs. I quan es van inventar les notacions musicals es va assolir el gran prodigi: a les partitures, la música es podia llegir.

També van aparèixer diverses menes d’encanteris. Fetilleries poètiques com les de Jacint Verdaguer:

Nines, no hi aneu,

no aneu al Gorg negre,

que els bruixots tra

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos