Tarraco Arena

Recordeu els plànols de la Via Catalana que van servir perquè la gent conegués el seu tram? Els va fer un geògraf professional, soci de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), juntament amb informàtics. Ho van fer desinteressadament, en favor de la causa. Les vint avionetes que van sobrevolar la Via Catalana de l’any 2013 són un cas similar. Un soci, pel seu compte, va fer una crida a l’Aeròdrom de Sabadell. I van col·laborar cobrint tot el recorregut de manera desinteressada i pagant-se ells el combustible.

Això mateix passa amb empreses que l’ANC contracta a l’hora de muntar escenaris. En aquest cas, és un home qui es presenta, amb els seus tràilers i els seus dos fills. Es veu que sempre arriba amb un somriure i l’únic que demana és un magnífic: «On us ho porto?». Dins el tràiler l’home du fustes, cadires, taules, taulons i tot el material necessari per muntar l’escenari. La seva empresa es dedica a això. Cost? Jo i els nanos, voluntaris. El preu de cost del lloguer del material, sí. I la gasolina, ja ho trobarem. Amb aquest sistema l’ANC també té drones.

Els drones que a vegades s’han fet servir per gravar imatges aèries d’anuncis provenen d’un personatge ben curiós molt aficionat al cinema. Un cinèfil amb molts diners que feliçment se’ls gasta amb drones que enregistren des dels núvols. El dia que es va gravar un espot publicitari per a l’ANC, aquest home va arribar amb els seus drones i uns operadors dels drones, pagats de la seva butxaca. «Feu-los servir, si voleu.» I així és com el director, Lluís Danés, va poder fer servir per a un anunci de l’ANC les imatges aèries enregistrades amb els drones del voluntari. A un cost de zero euros.

Per entendre per què l’Assemblea Nacional celebrada al Tarraco Arena el 5 d’abril de 2014 va tenir tants entrebancs s’ha d’entendre això: la cultura organitzativa de l’ANC va xocar amb la cultura dels gestors de l’espai. L’ANC és una organització política de cinquanta mil voluntaris, trenta mil dels quals són socis de ple dret, que grua per la independència de Catalunya. Al seu voltant hi ha un exèrcit de col·laboradors, amics, coneguts, simpatitzants i treballadors que ofereixen capacitat, feina i temps de manera voluntària. Un regal impagable. Al davant d’això, una empresa que gestiona el Tarraco Arena segons els cànons del capitalisme estricte. Un món que no entén ni la paraula «impagable» ni la paraula «voluntari».

Que aquest lògic xoc de mentalitats es va produir, ho sap millor que ningú l’Ignasi Termes, trenta-quatre anys, coordinador d’actes nacionals de l’ANC i fill del Baix Llobregat des de fa generacions. Rebesavis. El Termes és moreno, metre vuitanta, més aviat guapot, i diria que el forat de la bellesa se li dibuixa al mentó. A Pallejà el coneixen pel de «l’economat», perquè els seus pares en tenen un, i, dins l’ANC, com un «carmelita». Els carmelites són les persones que s’entenen més i millor amb Carme Forcadell, la presidenta de l’ANC. El Termes se n’ha fet un tip, de muntar escenaris. Ho ha fet tota la vida. Festes majors a Pallejà, a Molins, pel Baix Llobregat, concerts, assemblees. Ell és tècnic superior en producció d’audiovisuals i espectacles. Aquesta vegada l’Ignasi Termes s’havia d’entendre amb Tarraco Arena Plaça (TAP), un modern espai multiusos situat a Tarragona.

El TAP és una plaça de toros rehabilitada per poder-hi fer concerts d’Estopa, concursos de castellers, jornades mundials de la joventut, espectacles de trial indoor o la II Assemblea Ordinària de l’ANC. Hi encabirien set mil cinc-centes persones, que serien presents en la votació del full de ruta de l’any 2014. També s’haurien d’aprovar els comptes. Bàsicament, a Tarragona es reunirien milers de persones que, en lloc de veure motos fent piruetes, hi anirien per votar.

L’ANC no havia escollit Tarragona perquè sí. Era una aposta per la descentralització, per no fer-ho tot a Barcelona. Però, a més a més, es volia donar una empenta a l’independentisme local. Tarragona és un territori on l’independentisme encara té camp per córrer. Hi ha de créixer més. I l’ANC va voler contribuir-hi celebrant-hi la seva assemblea.

A última hora, amb Tarraco Arena es van haver d’organitzar molt. Semblava que hi hagués algun bloqueig per alguna banda. I això que un mes abans l’Ignasi Termes deia que estava tranquil·líssim: «És un dels actes que tenim més ben lligat». Però, de fet, es van trobar que el Tarraco Arena tenia un contracte d’exclusivitat amb els seus propis proveïdors. Escenaris, tarimes, taulons, equips de so, tot compromès per contracte amb uns proveïdors concrets. Davant d’això, l’Ignasi es veia obligat a dir adéu a l’home que, cada vegada que l’ANC organitzava un acte, es presentava amb el seu tràiler, els seus dos fills i els gèneres a punt. Adéu al seu somriure. «No només això. Ens imposaven uns preus que no eren ni de mercat. Fa anys que m’hi dedico i m’ho conec. Vull dir que a més a més de tenir exclusivitat se n’aprofitaven. I això ens va fer anar molt tard, molt endarrerits en tot».

El xoc entre la manera de funcionar d’uns i altres era evident perquè el diàleg entre una organització de cinquanta mil voluntaris polititzats i una empresa privada ningú no diu que hagi de ser fàcil. Són mons diferents. Mesos, van durar les converses, fins que finalment es va arribar a un acord. Al final es va aconseguir evitar alguns dels seus proveïdors, i l’Ignasi va poder dir hola de nou al somriure del senyor del tràiler. Un somriure franc, bonic, que alguns qualifiquen de nivell deu. Immediatament, tota l’estructura logística que envolta l’ANC es va posar en funcionament, però l’organització de l’acte, que va rebre elogis en el seu moment, va haver de superar un segon escull. I no era un problema menor. Parlem de Telefónica, ara Movistar, una de les grans empreses espanyoles de telecomunicacions.

Telefónica era l’empresa que els havia de donar accés a Internet durant l’acte al Tarraco Arena a través de dues xarxes. No era res especialment complicat. Una havia de servir els ordinadors amb què es faria el control d’entrada. L’altra, la farien servir per als periodistes. Fins pocs dies abans, aquest esquema semblava anar bé. «Jo vaig estar en contacte amb Telefónica vint o vint-i-cinc dies abans. Em van dir que no hi havia problema, que em posaven dues línies addicionals temporals, específiques per a actes. L’assemblea Ordinària era dissabte, i dimarts a la tarda, vaig estar fins a les tres de la matinada parlant amb Telefónica. Hi vaig trucar i els vaig dir: «Encara no heu anat a instal·lar res a Tarragona i som dimarts. L’acte és dissabte. Com s’explica?».

El Jordi Salvador, d’una cinquantena d’anys, és el coordinador administratiu de l’ANC. Mirada directa, vesteix habitualment pantalons de vestir i camisa, gairebé sempre per dins i ben poques vegades du corbata. Sobri i cordial en la mateixa mesura. Durant molts anys aquest fill de Viladecavalls, al Vallès, s’ha dedicat a treballar en una empresa de logística. Discret, segur, dóna la mà amb seguretat i, com diuen els nord-americans, li compraries un cotxe de segona mà perquè té uns aires i una fesomia que desperten confiança. Per ell passa gran part de l’engranatge de l’organització i és una de les vuit persones que cobra sou per estar a l’ANC. Vuit sous en una organització de cinquanta mil membres (trenta-dos mil socis i divuit mil simpatitzants). A més a més, en Salvador és l’única persona que pot assistir al Comitè Permanent (les disset persones que formen el cor organitzatiu de l’ANC) que ningú no ha votat. Allà dins hi és per professional i per la confiança dipositada en ell.

«Telefónica havia perdut el que era la comanda, per dir-ho d’alguna manera. La comanda aquella havia desaparegut del seu programa d’instal·lació; havia desaparegut. No existia. No sabien què havia passat. Hi havia algú que havia desestimat aquella petició. Vaig estar xerrant, ja dic, fins a les tres de la matinada aquell dimarts a la nit. L’endemà vam anar cap allà i vaig estar parlant amb Telefónica. Em van dir que m’enviarien una altra persona. Dijous encara no l’havien enviat. Divendres tampoc. Reclamava, trucava. Dijous a la nit no vaig dormir i divendres a les sis del matí, me’n vaig anar directament a la Diputació de Tarragona. La Diputació és qui mana al Tarraco Arena, que després el relloguen a empreses. Faltaven hores per començar l’acte i encara no teníem xarxes wifi. Això volia dir que la premsa, per exemple, no podria enviar les seves cròniques. Era un desastre total.»

Qui li havia de dir al Jordi Salvador que l’any 2014 es trobaria un divendres a les sis del matí a Tarragona intentat apagar focs? Però si només feia tres anys tant ell com la dona havien apostat per anar-se’n a treballar als Estats Units! «L’empresa de la meva dona es dedica a temes entre els Estats Units i Europa. I una de les idees era dir, bueno, doncs anirem a viure als Estats Units. Però llavors va aparèixer l’Assemblea. Estàvem a punt de marxar i, noi, la il·lusió i el goig de lluitar per una cosa així i poder estar-hi, jo, això, no ho canviaria per res del món.»

S’emociona. Una mica sí que ho fa. «Quan veus que pots tenir l’oportunitat de construir una mica d’història, i d’estar participant en tot aquest tema, t’hi bolques. Jo ja havia estat regidor al meu poble. Però no és el mateix. Quan entres a l’Assemblea, primer de tot, el que has de fer, si vius en família, és asseure’t amb la teva parella i fer una pregunta: “Ens ho podem permetre?”. Perquè hi ha un sou que cau. Un sou és més reduït. Jo treballava en una empresa de temes de logística. I el sou que guanyo aquí, a l’ANC, no és el mateix, ja t’ho dic ara. Per tant, “ens ho podem permetre?”. Aquesta pregunta ens la vam fer fa dos anys i escaig. Ens vam asseure a sopar, i vaig dir, “bueno, va, parlem”. Llavors estudies la teva situació, fas números, valores. Ho aguantarem? Si arribem a aquesta línia vermella, haurem de parar. De moment, aguantem.»

De moment, aguanta, es passa la nit de dijous sense dormir i a les sis del matí del divendres és a Tarragona per intentar solucionar el tema de la xarxa wifi. Finalment l’atenen a la Diputació. «Mira, aviam, tinc un problema. Telefónica m’està fotent la punyeta. Però allò és propietat vostra i jo vull fer un acte especial. Ja no sé si és el meu nom, no és el meu nom, és l’ANC o que no volen, o no ho sé, no vull entrar en aquest tema. La qüestió és que tinc un mal de panxa, i el mal de panxa es diu que no tinc xarxa wifi.»

El Jordi Salvador, a l’altra banda, va trobar col·laboració de la Diputació de Tarragona: «Jo tinc una xarxa wifi que no la faig servir aquest cap de setmana. Te la deixo. I deixa’m que parli amb Telefónica a veure què». Als de la Diputació els de Telefónica segurament els agafarien el telèfon.

Quan va sortir d’allà, molt més relaxat, i es va encaminar cap al Tarraco Arena, el Jordi Salvador devia veure un espectacle ben curiós. Devia alçar la cella i tot: tot l’asfaltat del voltant de la plaça estava per fer. Tota la plaça estava envoltada d’obres. «I per aquí haurà d’entrar la gent? I els camions amb el material?!» «Els accessos, quan els vam anar a veure, eren tot sorra. I s’havien d’adequar, s’havien de cimentar. I fins tres dies abans no s’hi van posar, anaven fent ells, fins que vint-i-quatre hores abans, divendres, el dia que nosaltres vam descarregar material, encara no vam poder entrar-hi amb camions. El ciment encara era tou! No podíem entrar amb un camió bèstia per descarregar, allò, amb una ploma. Vam haver d’entrar-hi amb camionets petits.»

Ciment tou no és l’única cosa que el Jordi Salvador va veure divendres al matí. També va veure tots els voluntaris de l’ANC reunits al voltant de la plaça. Un dia abans, i allà estaven. Sense fallar. Sense defallir. Era la gent que s’encarregaria del control d’accessos de l’endemà. Els van avisar la setmana abans de Tarragona. «Qui pugui venir, que vingui.» Doncs quasi el 60 % dels voluntaris va arribar divendres. La resta, van fer el curset dissabte al matí. «Gent d’arreu del país, eh? No estem parlant de gent de Tarragona, no. Venia gent des de Manresa. Però si fins venia gent de Catalunya Nord! Tingues en compte que és el territori, el que tiba. Nosaltres podem fer, podem donar, podem organitzar, però els que tiben són ells. Per exemple, l’altre dia, vaig estar en una reunió en una comarca, i ja tenen els autocars llogats per al dia Onze. I no només aquests. Jo sé que n’hi ha uns, tocant a la banda baixa de Catalunya, que ja han llogat els autocars a València i a Aragó.» Quan l’Onze de Setembre vegeu autocars penseu que els van reservar mig any abans.

Mentre el Jordi Salvador parlava amb l’encarregat dels voluntaris, l’Ignasi Termes va haver de solucionar el problema audiovisual. Tot el matí que estava ocupat amb això. Calmat en el tracte, la feina del Termes també és apagar focs. El voluntari que els portava el tema audiovisual va tenir un problema familiar i va resultar-li impossible arribar divendres per al muntatge. «I ell ho tenia tot al cap, de com es feia. Ni un paper feia servir. Com ho vam solucionar? Doncs posant-nos les piles, per telèfon, dient com s’havia de fer. No estava sol, ell, anava amb equipet i va mirar de delegar el màxim de coses possibles. Vam haver de sortir-nos-en sense ell. Però el més caòtic, del Tarraco Arena, no va ser això. El més caòtic van ser els accessos.»

La vintena curta de portes