1

La subhasta

Cuba, 1871

La nit embolcallava la cala, i un núvol grisenc com la cendra cobria la lluna i amenaçava pluja, circumstància que afavoria els uns i els altres. Un bergantí goleta amb el ferro llançat per la banda de proa i el velam recollit decorava el fons del paisatge. El contramestre, amb l'ullera de llarga vista desplegada, escodrinyava l'horitzó buscant-hi el senyal acordat.

Tot d'una, una llum va parpellejar tres vegades i, després d'un llarg silenci, dues vegades més. L'home va donar l'ordre i, entre el xerric de les politges, els esclafits dels fuets i els crits reprimits, va començar l'operació. Una barca impulsada per quatre parells de rems i guiada per dos homes armats, l'un a proa i l'altre a popa, va començar a anar i venir del vaixell a la platja per transportar a cada viatge la mercaderia negra, que, tot just descarregada, quedava a la sorra degudament encadenada. Dos mariners, amb la pistola a la faixa i el fuet a la mà, vigilaven que aquelles atemorides tosses, que amb prou feines es distingien per la lluïssor dels ulls, s'estiguessin quietes.

L'areny blanquinós que l'embat de milers d'anys d'onatge havia format, polvoritzant les roques i esclafant les valves d'infinitat de crustacis, quedava encerclat per un collar de palmeres que marcava el principi de l'espessor. D'allà va sorgir un grup d'homes. Un al capdavant i els altres dos el seguien en escorta. El de la dreta duia un fanal encès; el de l'esquerra, un mosquet amb la baioneta calada, el dit al gallet i el canó recolzat, tercejat a l'avantbraç esquerre. Si no per una altra cosa, per la roba sí que es podia deduir fàcilment qui dels tres manava. El primer duia uns calçons embotits en unes botes de mitja canya, un cinturó de cuiro amb una pistolera —de la qual sobresortia la culata d'un revòlver Remington— i doble canana, damunt d'una camisa de màniga curta i un barret d'ala ampla i copa plana amb sanefa de pell de serp. Els altres dos anaven amb pantalons fins a mig panxell, sandàlies de cuiro, una guayabera descordada i barrets de palla.

El trio va arribar on era el primer dels mariners del bergantí que custodiaven els desembarcats.

—On és l'Almirall? —va voler saber el cap.

—El capità baixarà amb l'últim carregament.

—Quant carbó heu portat en total?

—Vam sortir de Dakar amb més de cent vint bolics, però els que han arribat fins aquí són aquests —va dir el mariner, assenyalant el grup.

—Quantes femelles hi ha?

El mariner no va voler ficar-se en un embolic i, assenyalant la claror de la falua, que pujava i baixava bressada per l'onatge, va respondre:

—Ja arriba el capità, ell us ho dirà.

Amb l'impuls de l'últim cop de rems, la roda de la barca es va clavar a la sorra i, mentre els remers subjectaven la xalupa, el capità va desembarcar. Tenia la pell més que morena, colrada en mil intempèries, la barba canuda i els ulls, petits i de mirada cruel, circumdats per una miríada d'arrugues fines. Portava uns pantalons arromangats fins a mitja cama i una camisa gastada, totes dues peces d'un blanc brut, un gec blau marí espellifat amb dues fileres de botons que, si un bon dia havien estat daurats, el temps i la mar havien rovellat, i sobre la cabellera hirsuta portava una gorra vella de lona estovada i amb visera.

Sota la llum tremolosa del fanal i per damunt del grup de negres ajupits, el nouvingut va buscar la figura del qui l'esperava i s'hi va acostar.

Quan van ser l'un davant de l'altre, tots dos homes es van saludar amb efusió, agafant-se pels avantbraços.

—Benvingut a la fi, Almirall. Us he esperat amb ansietat aquestes quatre nits i ja començava a tenir mals pressentiments.

—Benvolgut Larios, ja sabeu que el mar té les seves dates i no s'hi pot fer més. Hi va haver temporal i vaig haver d'anar molt al sud per evitar els canoners americans que vigilen la costa des de Carolina del Sud fins a Geòrgia i Alabama per impedir el contraban de cotó. S'ha covat molta rancúnia després de la guerra! Vaig perdre molt de temps entre punta Maisí i Niquero, i després, en cabotatge, Déu n'hi do el que em va costar arribar a Manzanillo.

—M'alegro infinitament que a la fi tot hagi acabat bé i que, després de tants tràfecs, el viatge us hagi resultat rendible.

—Espero que sí, però em penso que aquest negoci s'acaba. Les coses s'han posat d'una manera que no paga la pena de jugar-s'hi la pell. Vull fer-me vell al costat de la meva dona al Masnou. No em ve de gust passar-me la resta dels dies que em queden en una masmorra anglesa o americana.

—Quanta mercaderia heu portat? El vostre home m'ha dit que cent vint bolics.

—Aquest és el nombre que en vaig embarcar a Dakar: vuitanta homes i quaranta femelles, però en vaig perdre deu pel camí.

—Mascles o femelles?

—Tres dels primers i set de les segones.

—Llàstima que no hagi estat a l'inrevés!

—I encara pitjor: en venien dues de plenes. Però ja se sap!, són més febles, mercaderia delicada —es va justificar Almirall.

—Així, doncs, quants en tenim aquí?

—Per evitar riscos i per si tenia problemes, vaig desembarcar la major part dels bolics cap al mercat clandestí de Bartomeu Masó.

—Quants me'n porteu, doncs, finalment?

—Trenta en total, vint-i-quatre homes i sis dones.

Larios va arrufar el nas i hi va posar mala cara.

—Quedaré malament amb molts clients! Gent de Río Cauto, de Las Tunas i fins i tot de Camagüey han anunciat la seva assistència.

—Em sap greu, però haig de vetllar pel negoci; ningú no em paga el risc ni les pèrdues, donat cas que n'hi hagi. S'haurà de conformar amb el que he portat. I si no li convé, no pateixi, que tinc parroquians a Trinitat.

—De cap manera, Almirall, val més això que res. Ens hi haurem de conformar…, haurem d'improvisar noves regles per a aquesta licitació, això sí. Quan hi ha el mar pel mig, qualsevol previsió és gratuïta. I qui no ho entengui…, que el bombin! Anem amunt, que tinc la meva gent en lloc segur al costat d'una missió mig en ruïnes. Hi he muntat la fira. Hi tenim dues hores de camí i ens convé fer-lo de nit.

—No em digueu que hi pot haver incidents pel camí! Després de les penúries que he passat a la mar, només faltaria que el negoci se n'anés en orris a terra ferma.

—No us amoïneu, Almirall, que jo també hi arrisco molt. Agafarem un viarany secundari que fa temps que ha estat abandonat, fins al punt que, quan hem vingut, en algun tram ens hem hagut d'obrir pas a cops de matxet per deixar la via lliure als carros amb les gàbies.

—Abans de marxar, permeteu-me que doni ordres als meus.

—Feu, Almirall.

Mentre el traficant feinejava en les seves coses, el capità disposava que la xalupa tornés al bergantí perquè quatre homes armats en baixessin amb un bolic especial. Quan l'haguessin deixat a la platja, havien de fer cap de nou a bord, on la tripulació havia d'esperar el senyal convingut, que, com sempre, es faria de nit i amb la llum del fanal. El contramestre, Artur Mayayo, restava al comandament, amb ordres precises de sortir a la mar si apareixia a l'horitzó una vela amenaçadora o una columna de fum que s'anés engrandint; si això passava, havien de tornar al refugi de la cala cada cinc nits.

Quan el falutx es va haver allunyat, Almirall es va adreçar a Larios.

—Abans de la subhasta us he de dir una cosa que pot anar en benefici de tots dos.

—Us escolto amb atenció, Almirall.

—Després de partir de Dakar, em vaig aturar a Cap Verd per agafar aigua i comprar hortalisses, però se'm va presentar l'ocasió i també vaig comprar un esclau molt especial del qual es poden treure molts diners. Vaig pagar una bona picossada per ell, però parla portuguès, espanyol i francès, i sap de números.

—D'on ha sortit aquesta rara avis?

—Me'l va vendre el secretari del governador. Segons sembla, els havia desaparegut una joia de la seva dona, encara que intueixo que tot plegat va ser l'excusa de la senyora per tapar un embolic amb algú i que l'esclau en va ser el cap de turc. El van vendre per castigar-lo. L'he portat separat dels altres, no fos cas que se'm fes malbé. De seguida que el vegeu us adonareu que és ben singular.

—Una cosa ben estranya, haig de reconèixer que em sorprèn. Però, a la fira, no digueu que ha estat acusat de robatori, perquè això espantaria els postors. Ningú no vol ficar-se un lladre a casa! Per descomptat, penso que serà una peça molt sol·licitada. Ara mateix, i sense rumiar-ho gaire, em vénen al cap dos o tres postors.

—Us explicaré la vida d'aquest home. Va arribar de molt petit a Cap Verd. El seu amo el va veure tan eixerit que li va pagar els estudis. Després, l'amo es va morir i el seu hereu el va vendre al secretari del governador. En desconec les circumstàncies, però va tenir una filla, que ara deu tenir uns dos anys. També la vaig comprar, de manera que qui se l'endugui tindrà el lot complet. Quan el vegeu, Larios, us adonareu que és una peça ben poc comuna.

La xalupa va tornar, i Almirall i Larios es van acostar a l'aigua. Un dels homes, amb el Remington en bandolera, va saltar àgilment a terra i va subjectar la barca per la proa mentre els altres dos obligaven un negre, lligat de mans, i una nena, amarrada a l'home amb una corda a la cintura, a baixar de l'embarcació. L'esclau anava descalç i duia uns pantalons esfilagarsats que se li aguantaven amb un cordill de cànem, es cobria el tors amb una camisa vella i al damunt portava una levita gastada que vés a saber qui l'havia estrenada, ja que li anava molt curta de mànigues. La nena portava un vestit vell de sarja estampada absolutament espellifat. Els guardians els van empènyer fins a l'alçada del capità i el seu acompanyant. A Larios li va estranyar la mirada tranquil·la del negre, que, tot i la duresa del moment per la seva condició d'home pres i sense esperança, tenia una dignitat que no recordava haver vist mai en cap altre esclau. La nena, ignorant la corda que tenia a la cintura, mantenia la maneta aferrada a la del seu pare.

—Què us sembla la mercaderia?

—Curiosa, crec que és la primera vegada que em porten una cosa així.

—Parles el meu idioma? —li va etzibar Larios, girant-se cap al negre.

La resposta va sonar pausada i clara; la veu era profunda i malenconiosa.

—Parlo el vostre idioma.

—T'adones que ets un esclau de merda?

—M'adono que sóc el que he estat sempre, un esclau, encara que el meu pensament és lliure.

Larios va quedar força desconcertat; malgrat tot, es va refer i, girant-se cap a Almirall, va comentar:

—Rara avis, com hi ha món! Llàstima que no en tingueu més com aquest perquè les transaccions serien molt més rendibles.

El negre s'anava mirant l'un i l'altre, alternativament.

Davant de l'astorament de Larios, va gosar parlar a Almirall.

—Em vau prometre que no em separaria de la meva filla.

—Això vaig dir i procuraré que sigui així.

Larios va observar Almirall, estranyat.

—Li vaig prometre que, si feia bondat —va fer Almirall, en un apart, a cau d'orella, en sentir-se al·ludit—, estarien junts, per bé que continuaria sent esclau. Són coses que s'han de dir si vols transportar un negre en bon estat i que no se'n ressenti la salut. També se li ha de deixar una mica de llibertat perquè durant el viatge es passegi per la coberta…, sempre que no faci cap bestiesa!

—Va bé —va respondre el tractant. Després, es va girar cap a un dels seus homes.

—Porta els cavalls i el mul —li va ordenar—. Col·locarem aquesta mercaderia a les gàbies, no fos cas que se'ns fes malbé pel camí abans del dia de mercat.

Els carros es van apropar. Damunt de les plataformes hi havia dues gàbies immenses amb barrots de fusta dura i el terra folrat amb un llit de palla. Uns homes armats es van acostar amb atxes enceses i van il·luminar l'escena. Van sonar els fuets, i la cruixida massa es va aixecar mansament. El viatge, les febres i la fam havien temperat l'esperit d'aquells éssers que, si bé en altre temps havien estat lliures, ara estaven desorientats, malalts, famolencs i plens de paràsits, i esperaven resignats el seu destí.

El mercat clandestí s'havia muntat al mig d'una manigua, a tocar d'una antiga llacuna, poblada, en un principi, per indis taïnos que, sobre pans d'atapeïda herba que arrelava al llot del fons, construïen les cabanes en aquella Venècia rupestre i que per comerciar es desplaçaven de l'una a l'altra en fràgils canoes. Allà hi havia les socarrades restes d'una capella de la qual tan sols quedaven les parets. En una altra època havia estat una missió fundada pels dominics que acompanyaven els primers espanyols conqueridors d'aquells indrets, per portar la creu de Crist a aquella gent.

Larios, aprofitant que aquell espai era tan remot, l'havia convertit en centre de les seves operacions clandestines. De seguida que hi van arribar, va resguardar a l'antiga missió la mercaderia negra, degudament encadenada i vigilada nit i dia per homes armats. Va col·locar el pare i la nena en una caseta veïna i, al costat, hi va muntar una cuina de campanya, on, en uns deteriorats perols, es guisava una menja a base de naps, patates i trossos de carn de caiman, bèstia que abundava a la llacuna, i més enllà, quatre tendes de campanya per a ell, Almirall i els homes de tots dos. Així mateix, va fer avisar els possibles postors que la subhasta se celebraria al capvespre del divendres vinent i que, atesa l'escassetat de la mercaderia, es regiria per normes noves.

Larios havia confiat a Almirall que esperava com a mínim vint o trenta possibles clients.

A trenc d'alba de divendres, tot estava preparat. Al costat de la derruïda missió es va muntar una plataforma que per la part del darrere donava a la porta del que havia estat la capella. Al mig de l'empostissat es va alçar un pal gruixut ple d'anelles de ferro i, a tot el perímetre del fustam, s'hi van col·locar uns candelers gruixuts que aguantaven voluminoses atxes de cera groga.

Durant tot el dia van anar arribant els qui havien estat avisats amb tota mena de carruatges: volantas, quitrines, alguna carretel·la i dues o tres victòries grans. A mesura que anaven baixant dels vehicles, Larios presentava els convocats al capità Almirall. Alguns s'hi havien presentat en persona i altres havien delegat la representació en els seus capatassos, que coneixien més bé que no pas ells les necessitats de les seves hisendes. Després dels prolegòmens, Larios va anar parlant amb els nouvinguts, gent del tabac o del sucre que necessitava mà d'obra esclava. Els explicava fins a quin punt era perillosa en aquells moments la importació de la mercaderia negra, cosa que en justificava el preu i que obligava a dictar unes normes fora de les corrents per mirar de complaure tothom. Els va dir que quan haguessin arribat tots, s'extraurien d'un barret les paperetes corresponents a cada postor, respectivament numerades. Tot seguit, sota la llum de les torxes, s'exhibiria a la plataforma la mercaderia i cadascun dels interessats prendria nota de l'esclau —mascle o femella— que satisfés les seves expectatives. A partir d'aquí, seguint l'ordre numèric, començaria la licitació i tindria prioritat qui tingués el número més baix. Només es podria triar un esclau cada cop.

Mentre esperaven que es fes fosc, i per entretenir els il·lustres hostes, Larios va ordenar que es muntés un camp clos a la vora de la llacuna i hi va fer portar vuit dels millors galls de la seva gallera per organitzar quatre baralles de quinze minuts amb les consegüents apostes de diners. Al costat, va disposar un taulell on es podien adquirir ampolles de rom de canya, d'aiguardent i de cervesa d'ordi de collita pròpia.

La gent que havia acudit a la crida de Larios era molt diversa. Tothom tenia en comú propietats que necessitaven mà d'obra esclava, si bé no tots opinaven el mateix sobre l'esclavitud. Encara que en aquells moments era una pretensió inviable, era impensable prescindir-ne, tot i que alguns d'ells els donaven un bon tracte.

El capitost dels primers era Joan Massons Bellmig, un ric propietari de l'illa que tenia socis poderosos a la metròpoli. Al capdavant dels segons, els més liberals, hi havia un crioll de quarta generació, de quaranta anys llargs, anomenat Julián Cifuentes, que tothom respectava.

A l'illa, les coses estaven canviant. El 10 d'octubre de 1868, Carlos Manuel de Céspedes, propietari de la hisenda La Demajagua, pròxima al veïnat de Yara, s'havia alçat en armes contra el govern espanyol i havia culminat la conjuració independentista que s'havia ordit a la ciutat de Manzanillo i que posteriorment es va anomenar la guerra dels Deu Anys. El detonant de la revolta va ser el que després es va conèixer com «el crit de Yara». Céspedes era, a més, gran mestre de la lògia maçònica La Bona Fe, societat secreta nascuda d'un grup de burgesos liberals, en la qual s'havien integrat propietaris de petites explotacions sucreres arruïnats per la competència dels grans ingenis i plantadors de cafè i tabac, empobrits pel desenvolupament de la gran indústria del sucre. No van trigar a ajuntar-se, amb els terratinents insurrectes, els mulats i els negres lliberts, en primer terme el mateix Céspedes, que havia declarat lliures els esclaus que treballaven a la seva hisenda.

El 20 d'octubre de 1868, Céspedes va proclamar la llibertat de tots els esclaus que lluitessin a favor de la seva causa i es va iniciar la guerra; hi havia molta tensió, tots dos bàndols pugnaven pels seus principis. El gener del 1869 va esclatar a l'Havana una revolta de soldats voluntaris, partidaris acèrrims del colonialisme espanyol, que van saquejar botigues i van sembrar el terror. La tensió va assolir uns límits insuportables.

El capità general de Cuba, Blas de Villarte y de la Hera, segon comte de Valmaseda, es va haver d'enfrontar a una situació difícil: d'una banda, la guerra dels Deu Anys, i de l'altra, les pressions dels militars i peninsulars que demanaven mà dura a l'illa contra els intents separatistes.

A la tarda hi havia molta animació al campament. L'alcohol havia corregut en abundància i s'havien fet noves amistats: els uns presentaven els altres, i a tots els unia aquella sensació de clandestinitat que fa que els homes que es reuneixen amb un objectiu, i encara més si aquest és prohibit, se sentin partícips d'una cosa comuna, especialment en aquelles dates, quan ja era infreqüent que hi hagués un mercat d'esclaus.

A la fi, només s'hi van aplegar vint-i-tres licitadors, però no hi faltaven els compradors més destacats de la zona, els grans propietaris i els seus capatassos de confiança, entre els quals, també, dues dames influents, mestresses d'ingenis sucrers, que hi havien acudit en interès de les seves respectives explotacions.

Larios exercia de mestre de cerimònies i abans de la compareixença va considerar convenient recalcar les instruccions de la subhasta per si algú no veia prou clar el procediment que se seguiria. També va fer una conferència per justificar el preu exorbitant que es demanaria per aquella mercaderia, cada vegada més escassa i clandestina.

Al tombant de la nit, l'animació entre els assistents havia arribat al punt àlgid, després de les baralles de galls i les libacions contínues que el mateix Larios s'havia ocupat de promoure.

El so de la campaneta va obligar els presents a ocupar els seus llocs al voltant del taulat il·luminat per atxes en el moment que el subhastador pujava per una escaleta lateral i se situava en el centre de l'improvisat escenari.

La veu d'aquell home va sonar alta i clara.

—Benvolguts amics! En primer lloc, gràcies per la vostra assistència, i us demano disculpes per les incomoditats que us hagi pogut ocasionar, però el nostre negoci en els temps que corren és força delicat… per unes quantes raons que no per ser conegudes de tothom he de deixar de recordar. Això ja no és el que era: abans ens movíem dins la legalitat. Ara, tot i que les nostres necessitats són les mateixes, des del 1848, les lleis i les condicions han canviat fins al punt que una guerra de cinc anys ha assolat els estats confederats dels nostres veïns americans perquè el nord no va voler entendre quan era l'hora les raons del sud, on l'esclavitud era tan necessària i imprescindible com ho és ara aquí.

»Gràcies a persones tan destres i agosarades com el comodor Almirall, aquí present, avui podem celebrar aquesta reunió. Us demano un aplaudiment per a ell.

Els assistents van adreçar la vista a on els indicava Larios i van secundar la seva proposta amb un aplaudiment prolongat al negrer, que el va acollir saludant cerimoniosament i inclinant el cap, gorra en mà. Després, el subhastador va prosseguir:

—Per arribar aquí des de l'illa de Gorea, davant de Dakar, s'ha hagut de superar una infinitat de contrarietats: els temporals i els vaixells de diferents països que bloquegen el comerç han fet que la realització d'aquesta subhasta sigui gairebé un miracle; portar aquesta mercaderia que tant necessiteu ha constituït una autèntica aventura. Tots hauríem volgut que el nombre de peces hagués estat superior, però les coses són com són i ens hem d'adequar a les circumstàncies. Aquesta tarda ja us he comentat com van les coses, per això seguirem les regles que us he explicat.

»El meu segon procedirà a repartir els números. La sort designarà l'ordre de prioritat, i cadascun de vosaltres triarà una peça sobre la qual tindrà prioritat si es produeix un empat. Si en sobren, se sortejaran les peces. Us recordo que aquestes regles regiran per als mascles, ja que la subhasta de les sis femelles serà lliure.

Va comparèixer davant dels assistents el segon de Larios amb els números de la subhasta dins d'un barret. Cada postor va anar agafant una papereta ordenadament i mirant el número que li havia tocat. Els comentaris i les exclamacions que van seguir denotaven la sort que havien tingut en el sorteig. En acabar el repartiment, van sobrar tres butlletes.

Llavors, sota la llum de les torxes, la mercaderia va anar pujant a la plataforma. D'un en un van anar compareixent els homes amb un número pintat en blanc al pit i, degudament engrillonats de peus i mans, se'ls va subjectar al pal del mig de l'entaulat. Les dones es van reservar per al final. Els negres presentaven un aspecte molt diferent del que tenien quan van arribar, ja que, com era costum, se'ls havia esterrejat i untat amb greix perquè aquella pell xarolada quedés brillant i llustrosa. Lògicament, només havien sobreviscut a la travessia els més forts, d'edats que devien anar dels divuit als quaranta anys.

Larios va anar pregonant les qualitats de cadascun d'ells, i cada licitador que guanyava la subhasta, triava la peça que més li convenia de les que quedaven, d'acord amb les seves necessitats. Quan tot el peix va ser venut sense ni un entrebanc, va arribar el torn de les dones, que van pujar al taulat espantades i totes juntes. Larios, que coneixia molt bé la condició humana, les va mostrar embolicades amb roba de colors i amb ornaments al cap. En aquest cas, no en va alabar la fortalesa sinó l'amplada dels malucs i la fertilitat dels ventres, ja que això era el que havia de determinar el preu que se'n pagaria. El que volia l'astut subhastador no es va fer esperar i de seguida es van sentir les veus dels licitadors.

—Volem veure el que comprem! Ensenya la mercaderia sencera! No volem enganys!

Aleshores, com l'oficiant que executa un ritu antic, Larios va anar arrencant lentament la túnica a les noies.

—Aquí les teniu! Les podeu mirar tanta estona com us convingui, però no les podeu tocar, la fruita es fa malbé.

Llavors va començar la licitació de les dones; només n'hi havia sis i els pretendents eren nombrosos. Van destacar tres licitadors: el primer era Joan Massons Bellmig, un dels plantadors de tabac més destacats de la zona, terratinent de tercera generació amb socis importants a la península, el qual, a més de dedicar-se al conreu, havia instal·lat a la seva hisenda assecadors de fulla i plantes d'elaboració de cigars havans. La segona era doña Laura Valencia, que a la seva plantació havia muntat una mena de granja per produir esclaus i havia lluitat abrivadament contra la llei de «llibertat de ventres» promulgada l'any anterior pel ministre d'Ultramar, Segimon Moret, la qual atorgava la condició de lliures als fills nascuts d'esclava. El tercer era Julián Cifuentes, quarteró de pell molt clara, propietari de la importantíssima plantació de tabac San Andrés i de dos ingenis sucrers.

La licitació va ser acarnissada. Doña Laura se'n va endur tres peces, Cifuentes, dues, després d'haver pagat un sobrepreu, i l'última va ser per a Joan Massons, que es va queixar ostensiblement, ja que fins al final havia optat per una de les dones que s'havia endut el crioll, al·legant que ell havia igualat el preu de l'última licitació, que era el seu límit i que el seu número era més baix que el del seu competidor. Massons odiava i envejava Cifuentes; l'odiava perquè tenien un dur enfrontament a causa dels límits de les respectives hisendes, i l'envejava perquè intuïa que, darrere d'aquella màscara d'aparent lleialtat a Espanya, s'hi amagava un consumat traïdor a la pàtria que sabia jugar a dues bandes. Per a més inri, la seva dona i ell eren amics des de petits, cosa que encara complicava més les coses.

Larios va argumentar que aquell era el seu negoci i que els números només valien per a la subhasta dels homes, però després, per acontentar-lo, li va prometre que en una pròxima ocasió el tindria en compte. De tota manera, Massons no s'hi va conformar.

—N'estic fins al capdamunt, Cifuentes —li va etzibar, girant-se, irat, cap al crioll—. Procureu no tornar a coincidir amb mi perquè ho lamentareu!

Estintolat indolentment al taulell on es despatxaven les begudes, Cifuentes va entomar el desafiament.

—A vós, el que us incomoda és que algú del meu color us guanyi la partida.

—Vós a mi no em guanyeu res!

—Us recomano, Massons, una mica de calma i que us hi aneu acostumant —va insistir el crioll—. Vénen temps nous.

—No necessito els vostres consells! —I abaixant la veu de manera que només el poguessin sentir els que hi eren a prop, va murmurar—: Bord!

—Deixeu-ho córrer, senyors —va intervenir Larios, conciliador—. Està a punt de sortir el número final, la festa encara no s'ha acabat! Ocupeu els vostres llocs i prosseguim, que, com més aviat acabem, abans tornarem tots a casa.

I per posar punt final a aquella qüestió enutjosa i perquè el sentissin més bé va agafar la botzina de llautó que tenia al costat i va pregonar en veu alta:

—Senyores i senyors, ara ve el número final. Em consta que a molts de vosaltres no us interessarà, però a alguns sí, i molt. —Es va dirigir al seu segon i li va ordenar—: Porta la joia de la corona.

La gent va deixar de banda la discussió i tothom va prestar atenció al que passava al taulat. De la caseta del costat de la capella, en va sortir el lloctinent de Larios. Estirava la cadena que unia els dos canells d'un negre de cabells cargolats i dignament vestit, que duia subjectada a la cintura amb una corda una nena d'uns dos anys. La petita portava una bata blanca, senzilla, cenyida al cosset amb una cinta ampla, i es mirava tot allò amb ulls d'espant. El negre, que se'n va adonar, va clavar una estrebada a la cadena que va sorprendre el lloctinent de Larios i, aprofitant l'avinentesa, va oferir les mans a la menuda perquè s'hi agafés, cosa que va fer a l'acte. Tots dos van seguir l'home i van pujar a poc a poc a la plataforma. Un cop a dalt, van lligar la punta de la cadena a una anella del pal que hi havia al mig. Acomplerta la tasca, el lloctinent va abandonar l'escenari.

—Què tenim aquí? —va sonar, potent, la veu de Larios—. Una cosa molt especial, senyores i senyors. De Cap Verd, directament, heus aquí un esclau a qui algú molt important es va ocupar de treure la llana del clatell: arriba educat, llegeix, escriu i a part de conèixer el nostre idioma, en sap dos més. Sens dubte, està destinat a fer tasques domèstiques, i tant pot fer d'intendent de majordom com, m'atreviria a dir fins i tot, d'administrador. És submís i capaç de fer grans serveis. Es recomana comprar-lo amb la nena.

De seguida va començar la licitació. Les veus es van anar sobreposant: cinquanta, setanta, pujo a cent, que siguin cent trenta, la cosa va arribar fins a vuit-cents setanta pesos. Després d'aquesta última oferta hi va haver una pausa i tot seguit la veu del quarteró va dominar el xivarri: «Mil cinc-cents!».

Larios va quedar sorprès. Després de l'última licitació es va fer el silenci i el subhastador va alçar la mà.

—Mil cinc-cents a la una… —L'expectació creixia mentre Larios passejava la mirada sobre el cercle—. Mil cinc-cents a les dues. I… mil cinc-cents a les tres!

Quan estava a punt d'abaixar la mà, la veu furiosa de Massons es va alçar enmig de la concurrència. Totes les mirades van convergir damunt seu.

—Si la vista no em falla, Larios, esteu perdent negoci. Aquí dalt hi ha una dona i un home. Jo opto per la dona; poseu-hi el preu, vós.

—La meva oferta ha estat per tots dos —va saltar Cifuentes.

—Larios, vós m'heu dit que a la ronda següent em compensaríeu.

—Quina és la vostra oferta? —va voler saber Larios.

—Ja sé que no ho val, però en dono tres-cents pesos.

—Traieu-vos-ho del cap —va argumentar el crioll—, la nena va amb el lot, he comprat pare i filla.

—La nena és una femella, Larios, i jo sabré esperar. Si no manteniu la paraula, penseu que us puc complicar la vida.

El subhastador dubtava entre la seva avarícia i el temor que li inspirava la malvolença d'un colon poderós. A l'últim, la basarda de tenir un enemic acabalat en les circumstàncies turbulentes que hi havia a l'illa el va inclinar cap al pacte.

—Entesos, senyor Joan, i tingueu present que sé complir la paraula. —Tot seguit es va girar cap a Cifuentes i va mirar de compensar-lo—. Per descomptat, senyor Julián —li va dir— el preu que paga el senyor Massons rebaixarà la vostra oferta, per tant, el negre us queda per mil tres-cents pesos i tots contents!

—Sou lliure de fer el que vulgueu. Jo us he ofert la possibilitat de treure més partit d'aquesta parella —va comentar Massons, irònic—. Si voleu regalar dos-cents pesos, ja deveu saber què feu amb els vostres diners.

—M'estimo més que la cosa quedi així. Senyores i senyors, ja veieu que prefereixo perdre diners que perdre un amic.

Després d'aquestes paraules, es va girar de pressa, va desembeinar la daga que duia al cinyell, va tallar la corda que unia la nena i el pare. Seguidament va ordenar al seu segon que baixés la nena del taulat i la lliurés a Massons.

Des de la seva posició, el negre va començar a buscar amb la mirada els ulls d'Almirall, però aquest va girar cua, es va calar la gorra i es va barrejar entre la gent. La nena va començar a cridar, a espeternegar i a esgarrapar l'home que la duia a coll, fent esforços per deixar-se anar, mentre el negre va començar a estirar amb totes dues mans la cadena fins que el fuet el va fer desistir. Llavors, amb els canells en carn viva, es va agenollar i, abraçat al pal, va començar un lament interminable.

Una lluna vermella que pregonava sang va il·luminar l'escena. Els terratinents, amb aquelles tosses negres ben lligades o col·locades als carruatges, van anar abandonant l'escena. L'endemà al matí, la manigua tornava a estar com si res no hagués passat.

2

L'honra tacada

Barcelona, 1874

La dona era jove i tenia una bellesa estranya. Reclinada sobre dos coixins al llit de caoba vermellosa, amb prou feines tapada fins a la cintura amb una manta enrivetada de pell i una exigua manteleta de llana a les espatlles, que deixava endevinar uns pits preciosos, observava, amb una llàgrima que despuntava a les comissures dels ulls, com un home d'uns trenta-cinc anys es vestia a la resplendor del caliu crepitant de la llar de foc. Tanmateix, en el posat de la barbeta i l'aire de la mirada, la dona deixava entreveure una ferma decisió. Ell, vist en escorç, mostrava un perfil patrici. Era d'estatura mitjana tirant a alt i tenia una figura atlètica. Morè i d'ulls profunds, duia els cabells separats en dos amb una clenxa, i lluïa una barba cuidada i un bigoti tancat amb les puntes aixecades i dues llargues patilles. Calmós, s'anava empolainant. Quan es va haver allisat la ratlla dels pantalons, va tenir l'armilla ajustada i els botons de puny, d'or, ben cordats a la camisa de seda, es va posar la levita, es va emmirallar a l'armari i, sense girar-se cap a la dona, va parlar amb un deix més aviat avorrit. Tenia la veu greu i força gutural.

—Bé, estimada meva, tinc una setmana molt atrafegada. M'imagino que dissabte ens veurem al Liceu. Ja buscaré el moment per a la propera cita.

El puny dret de la dona es va cloure damunt del cobrellit, tan fort que se li van emblanquir els artells. Tanmateix, va parlar amb veu serena.

—No hi haurà propera cita, «estimat». —L'última paraula va sonar buida, pronunciada amb èmfasi.

Ell va percebre tot seguit el punt sorneguer i es va tombar tot d'una.

—No entenc què vols dir.

—Em penso que no hi ha gaire res a entendre. És molt fàcil: no et vull veure més —va afirmar, subratllant la frase.

L'home es va acostar al peu del llit i s'hi va asseure.

—Què he fet? —li va preguntar.

—Jo diria més aviat què no has fet… i què has fet molt malament.

—Creu-me que no t'entenc.

—T'ho explicaré. Ens vam conèixer ara fa dos anys, i des del primer dia la teva vida va ser una farsa que vas representar a fons per aconseguir que em lliurés a tu. Perquè jo no era d'aquestes i tenia altres plans. Em vaig enamorar de tu com una beneita i em vaig voler creure les teves mentides. Primer em vas negar que estaves casat, però aquesta ciutat és molt petita i tu ets massa conegut. Al principi, fins i tot tenies la decència de treure't l'anell durant les nostres trobades, per no ferir la meva sensibilitat; ara ni tan sols això. —Amb la barbeta va assenyalar la mà d'ell—. Després, quan ja es va fer evident, em vas jurar que ens n'aniríem a Cuba o a qualsevol país d'Amèrica, cosa que mai no havia gosat demanar-te, i jo et vaig creure com una estúpida. Em conformava de venir aquí les tardes que tu tinguessis l'amabilitat de dedicar-me una estona. Després, et vas acostumar a mi i em vas tractar com una conquista més, però tenia tanta por de perdre't que vaig acceptar el que em donaves. El que no aguanto, però, és que presumeixis amb els teus amics al Cercle del Liceu dient que has d'anar amb molt de compte perquè això de posar les banyes a dues dones és molt complicat. El que encara no m'ha arribat, si t'he de ser franca, és que hagis esmentat el meu nom.

—Sóc un cavaller.

—Veig que tens el concepte de la cavallerositat força ajustat a les teves conveniències.

Hi va haver una pausa densa, i l'home va començar a joguinejar amb la cadeneta del rellotge.

—El cas és que estic casat, que tinc un fill de tretze anys i un altre de vuit, i que damunt meu pesa la responsabilitat d'uns negocis molt importants.

—Això ha estat així de sempre.

—Què vols fer, doncs?

—Pensar en mi i en el meu futur.

—I quin és aquest futur?

—El de qualsevol dona. Ja saps que en aquest país si no et cases no existeixes, i jo, per desgràcia meva, visc aquí.

L'home va rumiar un moment.

—I qui és l'afortunat?

—No et facis el desentès, ho saps de sempre. I també saps que tota la vida ha estat enamorat de mi. Em casaré abans del que t'imagines.

L'home va reflexionar un moment.

—M'estranya, perquè no me n'ha dit res, i ja saps que el veig sovint.

—És que encara no ho sap.

—I doncs?

—Demà li diré que accepto la seva proposta. Darrerament m'ho ha demanat unes quantes vegades. Hi accediré sempre que el casament se celebri d'aquí a menys d'un mes, i a França, per descomptat, perquè vull que la meva mare, que és l'única que m'entén, estigui amb mi aquell dia. Naturalment, l'enllaç haurà de tenir lloc en la més estricta intimitat; m'horroritza l'espectacle que munteu els espanyols per un assumpte que només afecta dues persones.

—Ho fas per enutjar-me.

—Vols dir que t'ha amoïnat gaire que a mi em molestessin les teves coses?

—I la teva virginitat?

—Ara et preocupa, això? No siguis antiquat! Això no li interessarà. Però si es fixés en una cosa així, seria ell qui no m'interessaria a mi. A més, no pateixis; ja em sabré espavilar.

3

La carta del soci cubà

Barcelona, novembre del 1888

Uns cops discrets a la porta vidrada van fer que Pràxedes Ripoll de Grau alcés la vista dels papers que revisava. Va mirar per sobre de les ulleres de pinça que cavalcaven damunt del seu nas i amb un sec «Endavant» va autoritzar l'entrada de l'intrús, que sens dubte portava un encàrrec important, ja que tots els habitants de la casa, tant familiars com criats, coneixien l'ordre concisa i taxativa: «Quan la porta és tancada ningú no ha de molestar el senyor Pràxedes».

La balda va baixar i, portant la safata de plata a la mà, va comparèixer al llindar de la porta la figura respectuosa i ponderada de Sadurní, el majordom fidel que des de feia més de dos lustres, quan al final del 1878 s'havien traslladat al carrer València, servia la família Ripoll.

—Què passa, Sadurní?

—Senyor, el carter ha portat el correu d'avui, i m'ha semblat que aquesta carta era important. Ho he consultat a la senyora Adelaida i m'ha dit que valia més que us la lliurés.

—Vejam, porteu-la cap aquí.

El criat va travessar l'estança.

El pròcer va agafar un sobre gruixut de la safata que li oferia el servent i reflectint-se-li al rostre l'interès, com sempre que rebia correu de la llunyana Cuba, li va ordenar que es retirés. Llavors va agafar l'obrecartes, va observar l'estampilla del sobre, va llegir la identitat del remitent i va començar a estripar-ne la solapa.

Aquella lletra recarregada i barroca li va resultar prou coneguda, igual que el nom de qui expedia la missiva, justament el seu soci a l'illa, Joan Massons Bellmig, que ara tenia cura dels seus negocis a l'altra banda de l'Atlàntic. La carta deia:

Matanzas

23 d'octubre de 1888

Estimat amic i respectat soci,

Desitjo que quan rebeu la present la vostra família i vós gaudiu de bona salut, com en gaudim jo i els meus, gràcies a Déu. No puc dir el mateix dels negocis, com us intentaré explicar.

Fins aquí han arribat els ecos de l'Exposició Universal de Barcelona i, pel que n'expliquen, dedueixo que és un èxit immarcescible. Aprofito, doncs, l'ocasió per felicitar-vos i em congratulo de saber que sóc soci d'un dels prohoms d'aquesta ciutat que amb el seu esforç ha contribuït a l'acompliment d'aquesta fita des del càrrec de membre del Comitè dels Vuit, que, presidit per l'alcalde Rius i Taulet, compta amb persones tan notables com Manuel Girona, Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal, Claudio López Bru, marquès de Comillas, entre altres. Per tot això, us reitero la meva felicitació més profunda.

Per la meva banda, em sap greu no ser portador de bones noves, però per aquí les coses, com vós bé sabeu, cada cop estan més embolicades i fora de control.

Passo a descriure-us detalladament el drama que us vaig avançar a la meva carta anterior.

A les dues de la matinada del dia 4, la gent del poble de Sagua la Grande es va començar a adonar de la desgràcia que s'acostava des del nord; cada minut que passava se sentia amb més intensitat la tempesta i, a trenc d'alba, l'huracà ja atacava amb ferotgia la Villa del Undoso i rodalia. Les teules volaven, els arbres queien com si fossin escuradents, abatuts pel furor d'un déu venjatiu, i els millors edificis de la ciutat quedaven arruïnats; en aquesta terra acostumada als trastorns de la natura mai no s'havia vist res igual. Quan el vent va cessar, les restes de la catàstrofe s'apilonaven per tots els carrers. El vell Casino Español va registrar estralls terribles, l'hospital semblava l'esquelet d'un animal prehistòric i els porticons de les finestres, arrencats, penjaven de les frontisses com banderes de fusta destrossades després d'haver colpejat amb fúria els murs. Fins i tot hi havia lloses del cementiri escampades pels camins, ja que l'huracà havia violat el son etern dels morts. L'estació del Ferrocarril de l'Oest ja no existia; el tren d'Isabela havia quedat bolcat com un cuc aixafat pel peu d'un gegant. Centenars d'ofegats van aparèixer al port. El dic de la presa es va enfonsar com si fos un castell de sorra i l'edifici del Casino, que és davant de l'escalinata del parc d'El Pelón, va quedar molt afectat per la inundació que se'n va derivar.

El temple catòlic es va convertir en una amenaça constant i terrorífica. S'hi van refugiar més de cinc-centes persones entre criatures, ancians i dones, que hi van poder arribar desafiant amb un valor inqualificable la mort que planava damunt seu en abandonar les llars i travessar els carrers. Les tres portes principals, de ferro, van cedir a la violència del furiós huracà. L'escena era dantesca: una por espantosa es va apoderar de tots. Els esforços titànics que van fer alguns membres del cos de bombers per tancar les portes del temple malauradament van ser infructuosos; la intensitat del vent i la fúria de l'aigua que entrava per les vidrieres destrossades van produir un pànic aterridor i van causar grans desperfectes a l'interior i a l'exterior d'aquell edifici gran i bonic. El mateix va passar a l'església d'Isabela. Entre els qui s'hi van asilar hi havia les forces del Departament Militar de la plaça, que hi van pernoctar. A més a més, l'església del barri de les Clarisses es va ensorrar com un castell de cartes i la d'Isabela va perdre l'espadanya.

El sostre de l'assecador de fulles de tabac de la hisenda es va ensorrar sobre les treballadores que havien anat a refugiar-s'hi des dels camps adjacents, i hi van perdre la vida més de vint i vint més van quedar inútils per al treball. La ruïna ha estat considerable, i a més ha quedat destrossat l'alambí on es destil·lava el rom de canya.

Òbviament, una circumstància se suma a l'altra, i si els negocis avui dia ja són prou complicats, no cal que us digui fins a quin punt n'ha quedat perjudicat el curs i com es compliquen quan les coses es torcen, i per acabar-ho d'adobar la natura s'encabrita i ho destrossa tot. Cada dia hi ha més partides d'insurrectes que ocupen els camins, i les incursions de quadrilles de malfactors nadius i de negres escapats de la justícia, armats amb matxets i que compten amb la protecció dels camperols indígenes, fan pràcticament impossible l'arribada de mercaderies als ports d'embarcament. L'autoritat no fa el que cal per posar fi als abusos de la xusma i es limita a aplicar pegats aquí i allà per no disgustar el poderós veí del nord. Les notícies que pregonen els diaris espanyols, com l'ABC, La Vanguardia, La Amenidad, La Época, La Publicidad, El Noticiero Universal, El Imparcial o El Correo Militar, que arriben aquí encara que sigui amb retard, i fins i tot els que es publiquen a l'illa, com el Diario de la Marina o La Unión Constitucional, no destapen la crua realitat, que us he de confessar que és, precisament, el perniciós efecte que provoquen les diatribes que aquest boig de José Martí llança des d'Amèrica, les quals encenen el poble i aconseguiran aturar el comerç de tota l'illa.

Després d'un preàmbul tan extens, entraré a fons al cor de la qüestió que motiva la meva carta.

Els temps obliguen a tenir l'ànim serè i temperat i a veure desapassionadament totes les possibilitats del negoci per prendre les decisions pertinents i no errar en el càlcul, per la qual cosa, les meves demandes tindran dues vies que, tot i no tenir res a veure l'una amb l'altra, coadjuvaran a portar la nostra nau a bon port. Que és del que es tracta.

Des de la meva modèstia, però amb l'avantatge que estic sobre el terreny, m'atreveixo a suggerir una cosa que potser allà on sou vós us pot semblar forassenyada. Les coses poden succeir de moltes maneres i convé prendre decisions a partir de la possibilitat més lògica. Hi ha tres faccions que es disputen l'illa: els partidaris que tot continuï igual —diguem-ne els proespanyols—; els criolls que busquen la independència, veritables somiadors que pretenen un somni impossible, i, finalment, els proamericans. Tal com pinten les coses, entenc que s'acosta el dia que Espanya perdrà la influència en aquesta banda de l'Atlàntic. Qui serà, per lògica, l'hereu del nostre imperi colonial? La resposta és clara, el país més puixant de la terra i, per més inri, el més proper; és a dir, els Estats Units d'Amèrica. Així, doncs, què convé fer? La resposta, senyor Pràxedes, és evident: sigui com sigui, s'ha de fer veure als ianquis que, entre els propietaris d'hisendes i negocis establerts a Cuba, hi ha amics seus, és a dir, partidaris d'ells, de manera que quan manin a l'illa, cosa que no dubto que faran, els que hagin obrat d'aquesta manera cobraran rèdits de la seva inversió.

Us deveu preguntar per què us explico tot això i què hi podeu fer vós des d'aquí. Intentaré respondre-ho i, com veureu quan acabeu de llegir la carta, la solució es bifurca en dos camins. El cònsol americà a Barcelona, mister Howard, és íntim amic del president Grover Cleveland, i maçó fervent, ho capiu, senyor Pràxedes? Convindria que a la pròxima reunió de la lògia Barcino, i des de la vostra elevada posició, us hi acostéssiu, li expliquéssiu quin interès hi teniu a Cuba i us poséssiu a la seva disposició per a qualsevol cosa que ell o el seu govern puguin necessitar. Després, en reunions posteriors, aniríem perfilant la nostra oferta. Si tot va bé i les coses continuen com fins ara, nosaltres continuarem igual, però si a la fi es queden l'illa, els recordarem subtilment que a l'època de vaques magres vam ser amics seus. No vull ofendre la vostra intel·ligència, que ja deu haver deduït que aquesta situació afavoriria el nostre comerç amb Amèrica, ens podrien abaixar els aranzels i això ens situaria en una posició d'avantatge respecte als nostres competidors, Partagàs, Xifré, López Bru i els altres.

Per tant, i acabo, teniu a les vostres mans la possibilitat de guanyar per a la nostra causa la benevolència dels nord-americans.

Us parlaré ara del segon problema que em preocupa i pel qual sol·licito el vostre ajut.

L'any de gràcia de 1886 es va retallar el termini del Patronat, que en principi tenia una vigència de vuit anys, concedit per la llei Gamazo per liquidar l'esclavitud a l'illa. La finalitat d'aquest Patronat era no deixar les hisendes de sucre i de tabac desertes de mà d'obra negra d'un dia per l'altre i obligar els nous lliberts a treballar durant un temps a les plantacions. En principi, això va resultar positiu, atès que ens va permetre acomiadar sense gaires tràmits els negres díscols ancians o improductius. Tanmateix, l'experiència ens diu que sense mà d'obra barata no es pot somiar de tirar endavant els conreus, i els nous treballadors, tan bon punt cobren el salari, se'n van a la capital a gastar-se'l en rom de baixíssima qualitat, en baralles de galls i a copular com gossos en zel, que es així com acaben aquestes orgies rituals i altres cerimònies negroides, fins al punt, que els dilluns, l'aspecte de les plantacions és lamentable. L'única manera de fer anar a rega aquesta gentussa, i us recordo que l'Església temps enrere va mantenir que no tenia ànima, és a dir que són poc més que bèsties, és aconseguir que tinguin a les plantacions mateix la satisfacció de la libido desfermada, així, en tenir la femella retinguda i la prole controlada, serà més fàcil que tinguin tirada a la menjadora on hi ha els seus i el dilluns tornin a la cleda.

Potser la solució seria que, emprant els recursos que fèiem servir abans de la maleïda llei del Patronat, vós féssiu per manera d'enviar-me una partida d'uns cinquanta bolics, de femelles, evidentment, en edat de procrear, mercaderia que us suggereixo que adquiriu a l'illa de Gorea, davant del Senegal, ja que d'allí vénen les més fèrtils i robustes, això sí, esquivant la vigilància de la flota anglesa, cosa que ja ha fet altres vegades el nostre bon amic el capità Almirall amb el Rosa, que anava rabent com un llamp i sempre va complir brillantment les seves missions, i per bé que en aquestes condicions és evident que apujarà el preu, ens resultarà sens dubte molt rendible. Quan sàpiga el rumb del vaixell i la data aproximada de l'arribada, m'ocuparé des d'aquí de tenir preparat, des del dia que se m'indiqui, el lloc i la nit del desembarcament, com ja he fet altres vegades, i vós ho sabeu prou bé.

Ara ve la segona via a la qual he al·ludit al principi. Goso suggerir una altra vegada que mister Howard s'hauria d'ocupar d'allunyar els cúters nord-americans de la costa la data assenyalada. Del que dic, deduireu que la col·laboració de Howard és imprescindible. Pel que fa a la legalització del carregament al cens d'esclaus, és cosa prevista amb la connivència, és clar, del funcionari de torn, que, com tots, és venal i amic de la dringadissa dels duros de plata. Tinc a les mans la documentació de totes les dones que vaig perdre el dia de l'huracà, tal com us vaig explicar a la carta anterior, les quals vaig enterrar sense informar-ne les autoritats, i amb això podré demostrar que aquestes negres ja feia temps que eren a les plantacions de tabac. A banda d'això, durant aquests anys, els morenos no tenen personalitat jurídica; per tant, estem resguardats de qualsevol denúncia que se'ls pogués acudir de plantejar.

I com que els inconvenients mai no vénen sols, també us he de dir que he tingut un litigi amb el meu veí, un impresentable, aquell crioll que vau conèixer fa anys, quan vau visitar l'illa, Cifuentes es diu, que, en un intent de perjudicar el valor de la nostra plantació i d'impedir-ne l'expansió cap al sud, ha intentat comprar la parcel·la intermèdia entre les dues plantacions.

Aquestes són les noves que us transmeto perquè obreu com us sembli oportú. Espero, estimat amic, que em poseu al corrent de les vostres decisions. I ja sabeu que sempre em teniu a les vostres ordres.

Sense cap altre particular, bo i pregant-vos que em poseu als peus de la vostra esposa, la senyora Adelaida, i enviant-vos les salutacions més cordials per als vostres fills, Germà i Antoni, s'acomiada el vostre fidel col·laborador,

JOAN MASSONS BELLMIG

Pràxedes Ripoll va deixar el document damunt la taula, es va descavalcar del nas les ulleres de pinça i es va anar toquejant amb suavitat la barba mentre rumiava sobre la carta que acabava de llegir. D'ençà del dia de l'huracà, les coses anaven de mal en pitjor, era evident sobretot en els negocis que depenien de la importació de productes de les illes, i malgrat que ja ho afirmaven les notícies que li arribaven del seu soci, qui sabés llegir entre línies el que publicaven els diaris, per més talòs que fos, es podia adonar perfectament del que passava a Cuba. Era evident que entre l'illa que ell havia conegut feia més de deu anys i la d'aquells moments hi havia un abisme.

Davant seu s'amuntegava una infinitat de qüestions. El càrrec que tenia al Comitè dels Vuit de l'Exposició de Barcelona li consumia gran part del temps, i en aquella conjuntura concreta volia donar el millor d'ell mateix. El seu compromís com a segon mestre de la lògia Barcino i les obligacions que se'n derivaven també ocupaven un espai en el seu dia a dia —de vegades també de les seves nits—. La fàbrica d'adobament de pell li exigia l'atenció contínua i el negoci heretat de la família de la seva esposa, la importació i exportació de productes allèn de la mar, sobretot de cigars havans, en aquella època demanava una cura extrema. Aquella carta havia estat la gota que feia vessar el got i va pensar que les decisions que havia de prendre sobre tot allò eren transcendents i inajornables.

Sense adonar-se'n, Pràxedes va alçar la vista cap als dos quadres ovalats de marc daurat que presidien el seu despatx, des d'on l'observaven els seus rebesavis, Magí i Fuencisla, les esforçades vides dels quals havien estat l'origen de la seva fortuna, i el seu pensament va divagar uns instants.

Els Ripoll eren oriünds de Reus. Feia quatre generacions, el rebesavi Magí, forjador de la fortuna de la família, s'havia instal·lat al barri de la Ribera, on havia obert el negoci que coneixia millor, el de baster. Hi havia arribat a cavall d'un mul, amb dues alforges en les quals cabia tot el seu patrimoni: els estris i les eines indispensables per treballar el cuiro, que, amb les seves hàbils mans, convertia en culleres, brides, cueres, cingles, en fi, tota mena de guarniments propis de les cavalleries. Amb encert i intuïció, Magí va deduir que aquell continu anar i venir de carros i carretes que portaven i s'enduien mercaderia de les goletes, dels bergantins i les naus de tota mena de calatge que enfonsaven el ferro més o menys a prop de la platja de la Barceloneta, per força havien de tenir un deteriorament terrible, ja que, en clavar-se les rodes a la sorra, obligaven la resta dels components a fer un esforç superior, i el desgast havia de ser doble i la tracció que havien d'aguantar els guarniments, excessiva; per això va pensar que si establia allí el negoci aviat la seva bona pràctica i l'habilitat de les seves mans li proporcionarien els primers clients.

Magí de seguida es va situar a la gran ciutat i, tan bon punt hi va estar instal·lat, es va preocupar de buscar matèria primera per desenvolupar la seva activitat. El que li calia eren pells d'animal —sobretot de bou—, i amb aquest objectiu va adreçar els passos cap a l'escorxador, a fi d'acordar amb l'encarregat la compra continuada de les millors pells de les peces que se sacrifiquessin.

El propietari del negoci era un aragonès, Nicanor Monforte, que havia arribat a Barcelona ja feia més de quaranta anys, i allò que va començar com un tracte comercial, amb el temps, es va convertir en un tracte familiar, ja que, la segona vegada que hi va anar, Magí va conèixer una noia ben plantada, que es carregava a l'espatlla, protegida amb un sac de xarpellera, una cuixa de vacum. Magí va observar que la jove, que no devia tenir més de disset anys, no tenia gaires miraments i que, en passar davant d'un grup d'escorxadors, que seien al pati a sota d'un arbre, protegint-se del sol del migdia i consumint la modesta vianda, quan algú li deixava anar una floreta un pèl picant, sense torbar-se ni perdre la fermesa, responia a l'agosarat amb seny i desimboltura, i el deixava en ridícul enmig de les riallades dels companys. Magí no va perdre el temps i, després de demanar la vènia al seu pare, qui, per cert, per la seva professió li inspirava un gran respecte, va abordar la noia. La va esperar unes quantes tardes a la sortida de la feina i al cap d'uns mesos ja anava a veure l'aragonès per demanar-li la mà de la seva filla Fuencisla.

Pràxedes va tornar de la divagació mental sobre els seus orígens al present, al rètol principal de la finca que havia fet construir i que deia: HEREUS DE RIPOLL-GUAÑABENS. Ocupava el pany de paret que hi havia entre el gran balcó de pedra del principal i la porteria de l'ornamentada façana del número 213 del carrer València. A banda i banda, dues botigues. Damunt de l'entrada de la primera, a l'esquerra del portal, es detallava en caràcters més petits l'especialitat del negoci: MALETES, ARTICLES DE VIATGE, MISSALS, BÍBLIES I LLIBRES DE CULTE. A la dreta, i sobre la segona botiga, en un altre rètol, de llautó com el primer, s'anunciava una altra indústria: IMPORTACIÓ I EXPORTACIÓ DE TOTA MENA DE PRODUCTES D'ULTRAMAR. CAFÈ, SUCRE DE CANYA, TABAC DE FULLA I CIGARS HAVANS.

La primera botiga provenia de l'herència de la família de Pràxedes, que de sempre havia treballat el cuiro; de la segona, li corresponia el vint-i-cinc per cent —rebut en qualitat d'arres en els capítols matrimonials que havia aportat el seu sogre com a dot de la seva filla Adelaida Guañabens—, i el setanta-cinc per cent restant pertanyia al seu cunyat i soci, Orestes Guañabens.

El magnífic edifici ocupava un terç del requadre comprès entre els carrers de Balmes, Universitat,* València* i Mallorca. A sota del terrat del pis principal, que per la part de darrere arribava al carrer Mallorca, hi havia la fàbrica del primer negoci i el magatzem del segon, la llum els entrava per les amplíssimes claraboies situades al terra de l'immens terrat, circumdat per unes grans jardineres de terrissa blanca i blava, i per bancs de fusta. Aquell indret —deixant de banda el racó del fons a l'esquerra, ocupat per una caseta octogonal amb el sostre de volta, que alleujava la calor de l'estiu i feia d'estudi, en la qual hi havia una saleta amb una llibreria i un immens sofà on es refugiava la senyora Adelaida, la seva dona, per llegir amb tranquil·litat en època calorosa, abans de fugir de la ciutat— constituïa el lloc d'esbarjo de la família Ripoll a començament d'estiu, quan venia el bon temps, abans d'anar-se'n a estiuejar, fugint de la canícula, al mas, situat al camí de la Misericòrdia, a la rodalia de la ciutat de Reus.

L'urbs, un cop abatuda la muralla, s'havia escampat de manera incontenible cap a la falda del Tibidabo i del Carmel, i la burgesia havia anat ocupant els quadres regulars d'angles esbiaixats que constituïen les illes de cases. Llogaven els pisos com a habitatges i reservaven els baixos per a tota mena de negocis; l'interior d'aquestes illes, segons el pla de l'enginyer Ildefons Cerdà, s'havien de reservar per a zones enjardinades i aparcament de carruatges, cotxes, tílburis i calesses, a fi d'agilitzar el trànsit i fer més grat el passeig dels barcelonins. L'artèria principal era el passeig de Gràcia, a prop del qual s'instal·lava la gran majoria de famílies significades de la ciutat. Les unes venien de la Rambla, n'havien abandonat els palauets a la recerca de l'aire renovador que baixava del Tibidabo i d'espais més oberts, lluny de les miasmes i les toxines que es respiraven a l'apinyada i vella ciutat. I les altres, nouvingudes després d'haver fet negoci mar enllà, emparades per la brillantor de les seves fortunes incipients, pretenien comparar-se amb els seus il·lustres veïns i emular-los. Aquest era el cas de Pràxedes Ripoll, qui als seus cinquanta-un anys era el cap d'una família de comerciants de quarta generació, que, amb la seva tenacitat i el seu esforç, havia contribuït a engrandir Barcelona.

Pràxedes va tornar a llegir la carta, va plegar el paper i el va tornar a ficar al sobre; va obrir el calaix dret del despatx i en va treure un arxiu verd, al llom del qual es llegia SECRET I PERSONAL. Hi va col·locar un document. Va tancar el calaix amb una claueta i la va guardar a sota del prestatge de la cigarrera de sobretaula. Tot seguit, estirant-ne la cadena, es va treure de la butxaca de l'armilla el rellotge d'or, en va prémer el botó de la corda, en va obrir la tapa i va sonar el delicat mecanisme d'orfebreria que anunciava que eren dos quarts de dues. El va tornar a tancar, se'l va guardar, es va aixecar i se'n va anar cap al menjador.

Els dubtes que podia haver tingut s'havien dissipat. Després de dinar s'acostaria a l'escola de cant de la senyora Encarna Francolí per parlar dels avenços de la seva protegida, Clàudia Codinach. Després aniria al seu pavelló de la fira, i li quedaria pendent la reunió a la lògia Barcino i la visita al Masnou, demorada tants dies a causa dels freqüents viatges del seu vell amic, el capità Almirall, amb qui procuraria reunir-se altre cop per contrastar la seva valuosa opinió sobre la carta del soci cubà. Finalment, ordenaria al seu secretari, Gumersindo Azcoitia, que s'assabentés com més aviat millor dels horaris del tren de Mataró.

4

La trobada

—Anem, fill, anem, que fem tard.

La dona, que devia ranejar la quarantena, anava vestida modestament, però això sí, molt polida, i es cobria el cap amb un mocador que li amagava els abundants cabells blancs. El noi, vestit amb roba que li anava petita, en devia tenir cap a disset, tot i que l'estatura i la complexió eren de noi més gran. Tots dos pujaven el carrer Balmes des del carrer de les Corts.

—D'on ve tanta pressa, mare?

—Doncs, mira, resulta que hem de menjar cada dia i que el sou del teu germà i el meu depenen de la família Ripoll.

—Ningú no regala res —va respondre Joan Pere Bonafont, que així es deia el noi que caminava apressat al costat de la dona—. En Màxim i vós feu la vostra feina i ells us la paguen.

—Generosament, Joan Pere, la senyora és la meva millor clienta, i al teu germà, li tenen moltes consideracions.

—Deu ser pels dits que es va deixar a la talladora.

La dona va mirar a una banda i l'altra per veure si venia cap carruatge i va travessar el carrer Aragó en el precís moment que el xiulet de la locomotora del tren que passava per la fossa li ofegava les paraules i el fum impregnat de sutge que expulsava la xemeneia de la màquina li envaïa els pulmons.

—La senyora és molt bona persona, no m'agrada que parlis així dels Ripoll, Joan Pere.

—No us entenc, mare, la senyora pot ser molt bona dona, però pel que explica en Màxim, no crec que el fill gran, el que és a la fàbrica, ho sigui tant, de bona persona.

Malgrat els arguments a favor del seu germà, Joan Pere veia que la seva mare estava preocupada i això li feia mal.

—El teu germà té el dimoni de la rancúnia al cos. Ningú no ha patit més que jo en aquell accident, però no va ser culpa dels amos.

—Jo, mare, només sé que el van passar de tallador a la càrrega i descàrrega, i que ara no guanya tant.

—Tal com li va quedar la mà, no podia manipular la màquina, d'altres l'haurien despatxat.

Hi va haver un silenci que va durar uns deu passos.

—En Màxim havia demanat guants de cuiro mil vegades —va insistir el jove—. Allí entren cada dia pells adobades, i al que ara manipula la talladora bé que n'hi han donat.

—No m'escalfis el cap, Joan Pere.

Parlant, parlant, van arribar al carrer València, van trencar a l'esquerra i van entrar a la porteria del número 213.

El porter, que duia un guardapols de ratlles per no embrutar-se l'uniforme, netejava amb un plomall alt els fanals que hi havia a banda i banda de la porteria, es va aturar un moment per saludar la parella.

—Bon dia, senyora Lluïsa i companyia, com és que sou aquí tan d'hora? Sempre veniu a la tarda…

—Vinc quan em criden, Jesús —va dir ella, i després, assenyalant Joan Pere, va afegir—: Aquest és el meu fill petit, el germà d'en Màxim. Com està la Florència? Encara té aquella tos?

—Sembla que el xarop li va bé —va respondre l'home, deixant el plomall—. La senyora, que és tan bona, la va enviar al doctor Goday, una eminència.

—Doncs me n'alegro molt, Jesús, saludeu-la de part meva. —I adreçant-se al seu fill, va afegir—: Has vist? La senyora Adelaida s'ocupa de tots els seus.

Joan Pere va abaixar la veu.

—Aquesta gent es deleix per exhibir la caritat.

—Vinga, passa.

Van pujar l'escala fins al replà del principal i Lluïsa va tocar el timbre de la primera porta. Poc després es van sentir passos a través de la fusta, gruixuda i ornada, i es va obrir la porta. Els va rebre una cambrera pulcrament vestida, amb uniforme blau, davantal blanc amb pitet i còfia.

—Bon dia, senyora Lluïsa. —Es va mirar Joan Pere—. Aquest deu ser el vostre altre fill, m'equivoco?

—No t'equivoques, Teresa, és el petit.

—No veig pas que sigui tan petit, ja és un noi prou ben plantat.

Joan Pere, amb la gorra entre les mans, es mirava el gran rebedor, que gairebé tenia les mides del carrer de l'Arc de Sant Francesc. Darrere d'aquella cambrera tan eixerida es veia un immens vitrall policromat amb un sant Jordi matant el drac en vermells i verds dominants; a la base del vitrall hi havia un bagul immens de tres cossos, i a sobre, un tapet de domàs allargat, amb serrells d'un daurat esmorteït. A cadascun dels quarters es veia un baix relleu amb la cara d'un guerrer de perfil, i a banda i banda, dues cadires curuls de la mateixa fusta amb els braços acabats en urpes de lleó.

—No s'assembla al seu germà, senyora Lluïsa —va continuar la noia.

—Coneixes en Màxim?

—El dia de l'accident, quan el va venir a buscar el carro de la Creu Roja, tot el veïnat va baixar a la porteria.

—Hi és la senyora Adelaida?

—Ara mateix l'aviso, us està esperant.

La jove cambrera va desaparèixer darrere la cortina que cobria el començament del passadís bo i deixant mare i fill a l'espera. Va tornar al cap de poc.

—La senyora Adelaida diu que passeu, senyora Lluïsa.

—Espera'm aquí —va dir la mare al fill.

—No, no, senyora Lluïsa, he dit a la senyora que venia amb el seu fill i ha dit que el vol conèixer.

La dona es va treure el mocador que li tapava el cap i va empènyer Joan Pere per l'espatlla.

—Va, passa, vejam com saludes, i si no et pregunten, no parlis.

Precedits per la minyona, van avançar per un passadís molt llarg. El noi no se sabia avenir del que veia. Tot era evidentment car i luxós: el rellotge de pèndol, els quadres i el moble noble i allargat de noguer on reposaven tres figuretes. Quan va arribar davant de la porta del final del passadís, la criada els va indicar amb un gest que s'esperessin mentre els anunciava. Joan Pere es va acostar a les estatuetes i hi va observar les firmes d'Agapit i Venanci Vallmitjana, i de Josep Llimona.

La veu de la seva mare li va retrunyir a l'orella.

—No toquis res, no fos cas que et caigués alguna cosa.

Va tornar a comparèixer la criada, que, enretirant aquella cortina tan pesant els va convidar a passar. Altre cop empès per la seva mare, Joan Pere va entrar en una peça immensa: la va recórrer veloçment amb la mirada. Al pany de paret del costat de la porta hi havia una gran llar de foc de marbre apagada; a la paret de l'esquerra, un trinxant allargat, i al damunt, aguantada per quatre columnes tornejades, una gran vitrina plena d'objectes valuosos, on, sobre una base de vellut granat, destacava una col·lecció de rellotges, i al pany de paret del davant, una porta que donava a una altra habitació. Al mig de l'estança destacava una gran taula de menjador amb butaques als caps i cadires al voltant, i al centre, a sobre d'un cobretaula, una porcellana de Sèvres que representava un grup de caçadors que assagetava un cérvol assetjat per la gossada. Hi havia també una gran arcada, i al darrere, una galeria de vidres emplomats, que s'obria a un enorme terrat, al fons del qual es veia un banc de llistons corbats a sota d'una glorieta, on seia una parella formada per un jove i una adolescent que xerraven animadament. L'àmplia galeria tenia dos sofàs encarats, amb butaques a cada costat. Al de la dreta seia una senyora. Era una mica més gran que la seva mare i, tot i així, no tenia ni un cabell blanc. Portava un preciós vestit carmesí i al pit lluïa un camafeu de jade verd. Feia mitja amb dues agulles llargues; de sobte, un pequinès d'ulls sortints que seia a la seva falda es va alçar sobre les potes i, recolzant-se al braç del sofà, es va posar a lladrar, enfurismat.

La senyora va deixar anar les agulles i la labor, i va agafar el gosset pel collar.

—Calla, ruca, que és la Lluïsa!

La dona es va avançar a saludar respectuosament.

—Si ja em coneixes, Bruixa, per què bordes?

—És que no coneix el noi.

La modista es va fer cap a un costat i amb la mà va indicar al seu fill que s'acostés.

—Aquest és en Joan Pere, senyora, el petit.

El noi, amb la gorra a la mà, va fer uns passos, va caminar fins a la butaca de la senyora del vestit carmesí, va inclinar el cap i li va adreçar una breu salutació.

—És la imatge del seu pare, que al cel sigui.

—Ja ho pots ben dir, Lluïsa, només vaig veure el teu home un cop, però el recordo perfectament.

La senyora va observar el noi amb deteniment.

—Amb aquest faràs carrera! Els guanyadors, ja se'ls veu a la sortida. La cara és el mirall de l'ànima.

Lluïsa es va estufar.

—Espero que sigui així, senyora. Amb en Màxim no vaig tenir cap més opció. S'acabava de morir el meu marit i jo no sabia ni quina paret tocava. El vaig haver de posar a treballar, i vós sabeu prou bé que mai no us podré agrair com cal que me'l recomanéssiu al senyor Pràxedes perquè entrés a la fàbrica. Després va passar el que va passar.

Un lleu parpelleig va indicar a la cosidora que l'havia vessat.

—No va ser culpa de ningú —va afegir—, són coses que passen.

—Tot és relatiu, Lluïsa, potser si no hi hagués entrat, no hauria perdut els dits.

—Això va ser una fatalitat, senyora, el destí de cadascú està escrit. Penso que si hagués treballat en una quadra, aquell mateix dia, a la mateixa hora, una mula li hauria clavat una coça.

De sobte, es va establir un tens silenci a l'estança. Joan Pere mirava, absent, la glorieta on hi havia la parella, i la senyora Adelaida acariciava nerviosament el pequinès.

La bona dona va voler canviar de tema per esmenar l'error i va assenyalar el seu fill.

—Amb aquest és diferent —va apuntar—, vull que estudiï i tingui cultura, a més, els llibres li agraden amb bogeria.

—És veritat això? —va fer la senyora Adelaida, adreçant-se al noi—. T'agraden els llibres?

Sense donar temps al seu fill perquè s'expliqués, Lluïsa va tornar a intervenir.

—Són la seva follia, senyora. Per mitjà d'un conegut, el vaig posar a treballar a la llibreria Cardona, al número 12 de la rambla dels Estudis, i em penso que és la millor decisió que he pres a la vida, encara que em fa l'efecte que s'hi cremarà les pestanyes. L'amo, el senyor Nicanor, és quasi cec i li fa llegir en veu alta tots els llibres que li interessen. Jo diria que ja s'ha llegit tota la botiga, i sempre ve a casa carregat de llibres que li deixa el senyor Cardona.

—Crec que t'agradarà el que he pensat —va dir la senyora, adreçant-se a Joan Pere—, però primer anem a la nostra, Lluïsa, vull que vegis l'habitació de jugar; hi he fet canvis perquè l'Antoni ha de tenir un lloc en condicions per rebre els amics a l'hivern. Ja no és una criatura, encara que a mi m'ho sembli.

—A les mares ens costa de veure que els fills creixen, senyora Adelaida.

—Doncs, com et deia —va continuar la senyora Adelaida sense fer cas de la interrupció—, ho he convertit en una saleta i hi he posat, amb altres mobles que em sobraven, el sofà que vaig portar de ca la meva sogra, però el cas és que està molt espellifat i vull que m'hi facis una funda.

—Però jo no en sabré pas, senyora Adelaida. No teníeu en Roger?

—En Roger se n'ha anat al seu poble, Lluïsa, i tu m'ho faràs molt bé.

Quan la senyora es va voler aixecar, el pequinès va saltar a terra i se'n va anar a flairar els pantalons de Joan Pere.

—Mentre t'ensenyo el sofà, Lluïsa, vull que el teu fill vegi una cosa que li interessarà.

Es va alçar d'aquella butaca tan fonda, es va acostar a la porta de la galeria, la va obrir i va cridar el seu fill. El noi, acompanyat de la seva cosina, una noieta molt bonica, morena, amb una llarga trena, es va acostar a la seva mare.

—Antoni, aquest és en Joan Pere, el fill de la Lluïsa. —Després, adreçant-se a la modista, va afegir—: I aquesta ja la coneixes, és la Candela, la meva neboda, la filla del meu germà Orestes.

—La conec molt bé, senyora, més d'una vegada li he explicat contes.

La senyora Adelaida va fer que sí amb el cap i es va adreçar als joves.

—En Joan Pere es quedarà amb vosaltres mentre jo parlo amb la seva mare. Vull que li ensenyeu la biblioteca. Em penso que t'agradarà, Joan Pere.

I sense afegir res més, seguida per la modista, se'n va anar i va deixar aquells tres observant-se. Joan Pere no podia evitar la sensació que la cara d'aquella noia li resultava familiar. Tot d'una ho va recordar: havien passat molts anys, deu per ser exactes, però era d'un dia difícil d'oblidar.

El quadre era desolador. La pluja queia amb persistència sobre un grup format al voltant d'una mena de baiard de fusta amb unes rodes petites perquè el pogués portar un sol home, damunt del qual hi havia una caixa de fusta rústega amb un crucifix senzill a la tapa, marcada amb tres lletres esmorteïdes: M., B., C. El trio, aquest era el nombre de persones del grup, estava constituït per una dona de mitjana edat i dues criatures d'uns onze i set anys, respectivament, vestits de manera humil, però pulcres. Ella duia una brusa de tafetà, una faldilla de sarja gris fosc i una manteleta de llana negra a les espatlles. Es recollia els cabells, grisencs, en un monyo i se'ls tapava amb un vel negre. Portava al braç esquerre una bossa discreta de lona amb nanses de cuiro. L'única cosa que diferenciava els nens eren els pantalons: el gran els duia llargs, i el petit, curts. Tant l'un com l'altre duien un jersei apedaçat als colzes per l'escot del qual sobresortien els becs desgastats del coll de la camisa i unes sabates força atrotinades. Els dos nois i la dona es cobrien cadascun amb un paraigua atrotinat, que degotava a l'extrem de les barnilles, i observaven com feinejava un home vestit amb una brusa que li arribava a les sofrages, unes botes d'aigua gruixudes i una gorra amb visera esquinçada, que en teoria l'havia de protegir de la pluja. L'home feia servir alternativament un pic i una pala, i a la seva esquerra, a terra, hi tenia un cabàs mig tapat amb una loneta, una gaveta de paleta, un saquet de ciment i les dues o tres eines que li exigia l'ofici d'enterramorts.

La terra estava marcada amb una línia de cordill que es lligava a uns tacs de fusta per delimitar una zona. En aquell moment, l'home cavava amb el pic un extrem i anava apartant la terra que li sobrava amb la pala.

La dona es va adreçar al nen més gran.

—Màxim, porta el teu germà a fer un volt. He de parlar amb aquest senyor.

—El que digueu, mare.

El tal Màxim es va tombar cap al petit.

—Anem, Joan Pere.

—No us allunyeu gaire que això és molt gran i és fàcil perdre's.

—No patiu, mare.

—Quan toquin dos quarts d'onze, torneu.

Els nens se'n van anar, i la dona, quan va haver comprovat que eren fora, es va adreçar a l'home.

—Però això és una fossa comuna, no havíem pas quedat així.

—No és cap fossa comuna, senyora. Si ho fos, no hi podria enterrar el vostre marit en una caixa, aniria dins d'un sac i avall. A més, allà hi van a parar els assassins i els que moren estant de pas per Barcelona, sense família. Això es va fer fa dos anys per a la gent que no té mitjans, i el capellà de la parròquia ha de certificar que s'hi enterra persones de bons costums i de moral irreprotxable, per això heu pagat el que heu pagat. A més, és tot el que hi puc fer ara per ara. Com podeu veure, us he adjudicat un extrem de la fila, el primer després del número que marca la fossa. Si un dia teniu diners per comprar un nínxol, podreu recuperar fàcilment el cos del vostre marit i traslladar-lo.

—Però em vau dir que només compartiria l'espai amb dos cossos, al nínxol d'una família coneguda seva…

—Les coses van així, senyora. Heu d'entendre que jo no tinc una bola de vidre per saber la gent que es morirà a Barcelona. Abans d'ahir va esclatar una bomba al carrer Valldonzella i va matar l'avi i el fill de la família propietària del nínxol. Avui està complet i no hi cap ningú més, però li he guardat un bon lloc. L'extrem de les fosses parroquials, que així és com se'n diu, sempre està molt sol·licitat, perquè en cas que l'economia de la família millori, sempre es pot recuperar el difunt. I si no el voleu, m'ho dieu, perquè a la tarda tinc gent esperant.

Lluïsa, aquest era el nom de la dona, va treure un mocador del fons de la bossa i se'l va acostar als ulls.

—Va bé, procediu abans no arribin els nens, que no vull que vegin on s'enterra els pobres a Barcelona. Quan tornin, vull que ja hàgiu acabat.

L'home se la va mirar amb la filosofia que donen l'ofici i els anys, i va continuar amb més empenta traient la terra i ampliant el fossat. Després, quan el so del pic va indicar que tocava la caixa del costat, es va aturar, va recolzar l'eina i l'aixada en un xiprer, es va eixugar la suor que li amarava el front per sota de la gorra, va agafar el carretó pels braços i el va col·locar a tocar del forat.

—Espereu un moment que me'n vaig a buscar un company.

L'home se'n va anar i Lluïsa es va quedar davant de les despulles del seu marit. Va agafar un rosari de la bossa i el va començar a passar. Era al segon misteri de dolor quan va arribar l'home amb un altre enterramorts que feia com a mínim una quarta part més que ell i que la va saludar, respectuós, amb la gorra a la mà.

—Vinga, Maties, que és tard i hem d'anar a dinar.

Tots dos homes, amb la pràctica que dóna el costum, van agafar la caixa on reposava el marit de Lluïsa, la van col·locar a terra al costat del forat, hi van passar dues cingles de lona per sota i amb habilitat la van baixar fins al fossat i un cop allí les van retirar. El primer enterramorts va donar les gràcies al company i li va dir una cosa així com «avui per tu, demà per mi»; l'ajudant es va retirar, inclinant breument el cap i ell va agafar la pala i la va anar a omplir de terra per tapar el forat.

—Bé, senyora, ja tinc la feina llesta —li va dir a la fi quan va haver acabat.

Ella el va observar, incrèdula.

—Vam quedar que us ocuparíeu d'avisar el rector. Que no vindrà a dir unes paraules al meu marit?

—Això era en cas que l'haguéssim pogut enterrar al nínxol d'aquesta família. A les fosses parroquials, no hi ve mai.

—O sigui que ningú no acomiadarà el meu marit?

—Ja us ho podeu treure del cap, senyora. Al rector, els morts de les fosses parroquials, i ja em perdonareu l'expressió, li importen un rave. Mai li he sentit dir ni una paraula de consol per als que no tenen una pesseta per comprar un nínxol. El capellà del cementiri, el sagristà i els escolans avui estan molt enfeinats cantant el gori-gori al costat dels que han vingut a acompanyar algú molt important que es va morir ahir i que té un gran mausoleu a l'altra banda de l'arc.

—Però quan porten un difunt no hi vénen els capellans de la seva parròquia?

—Nihil obstat, com diuen ells, no és impediment. Quan un cotxe fúnebre de luxe trepitja terra del cementiri, el qui té els drets és el capellà d'aquí, i el que fa és afegir-se a la processó, amb el seu sagristà i els escolans, per justificar la seva part. Em fa l'efecte que avui hi haurà més clergues que a la catedral.

La pluja havia amainat una mica. Els dos germans van travessar l'arc de pedra que presidia el recinte dels panteons i només de treure-hi el nas van copsar que aquell era un altre món.

Es van haver d'apartar. Per la calçada central avançava una carrossa estufa de factura imponent, tirada per sis cavalls negres. Els guarniments dels animals eren de luxe i aquell vehicle envidrat permetia veure el sarcòfag rematat amb cantoneres daurades de dins. El sostre corbat del Gran Daumont, coronat per una gran creu, s'aguantava amb quatre pilastres de fustes nobles vermellenques treballades i acabades amb fulles d'acant, i al davant destacava un àngel amb les ales esteses. Conduïen aquell vehicle tan luxós dos cotxers al pescant i dos postillons enfilats a la banda del darrere, uniformats a l'estil Frederic de Prússia, amb grans plomalls als tricornis.

Darrere del vehicle avançaven nou religiosos en tres files, vestits de cerimonial i protegits per un pal·li, que aguantaven sis escolans mentre cantaven en gregorià el De profundis. Darrere seu hi anaven dotze cotxes —entre berlines d'acompanyament i landós particulars— arrossegats per preciosos cavalls de tir de diferent pelatge, dels quals van anar baixant, a mesura que s'aturaven, grups de personatges endolats i embotits en levites impecables, que s'afanyaven a obrir els paraigües per protegir els copaltes, els bolets i els barrets de copa de factura magnífica, de la fina pluja que queia sense parar.

Màxim, embadalit davant d'aquella exhibició de pompa, no es va adonar que el seu germà s'apartava del seu costat i es perdia per un camí lateral empedrat.

Joan Pere es va introduir en un món màgic.

Entre les famílies barcelonines més destacades havia corregut la brama que, des que s'havien prohibit els enterraments a les esglésies, les profanacions de tombes per robar-hi el que hi hagués de valor estaven a l'ordre del dia i que, de vegades, els qui hi furgaven eren els llops que baixaven de la muntanya perquè ensumaven un autèntic tiberi de carronya humana. Aquest va ser el primer desencadenant —el segon: l'afany de les persones de prolongar l'eternitat amb la mateixa glòria i prosàpia que havien tingut a la terra— de la competència pels panteons. Les sepultures no eren l'una al costat de l'altra per casualitat, sinó que tot plegat era el resultat dels vincles i els interessos econòmics i socials existents entre individus, famílies i empresaris. Les capelles historiades, els túmuls de pedra tancats amb reixes luxoses i treballades, les al·lusions a les virtuts del difunt i les expressions d'estimació eren nombroses i diverses. Així, l'escultura d'una dona jacent rematava la sepultura de la família Nadal. El panteó d'Antoni Bruguera i Martí exhibia un bonic epitafi que li havia encarregat la seva acabalada esposa: «La mort que tot ho destrueix no podrà esborrar, oh, ombra estimada!, el record de la tendresa d'una esposa que t'idolatrava». La família Formiguera, dedicada durant anys al negoci de la farmàcia, havia fet construir un panteó coronat amb marbre amb el signe de la seva professió. Josep Anselm Clavé, músic, poeta i polític, descansava en un monument funerari construït el 1874 per l'escultor Manuel Fuxà.

Joan Pere avançava contemplant-ho tot amb ulls astorats, es mirava les estàtues fascinat. Semblava que aquells rostres petris instal·lats a les marmòries altures l'estiguessin contemplant.

De sobte va tenir la sensació que somiava. Davant seu, al costat d'una capella presidida per la Mare de Déu de Lorda, va percebre que alguna cosa es movia. Era un angelet de cabells foscos i mirada múrria, amb els tirabuixons desfets, molls i enganxats a les temples. Va alçar la vista cap al conjunt escultòric per veure si hi faltava algun element. Estava sencer. L'àngel continuava somrient. Seguint el seu tarannà idealista i quixotesc, Joan Pere es va avançar per protegir-lo amb el paraigua, tot i que llavors la pluja era quasi imperceptible.

—Com et dius? —va preguntar la nena.

—Joan Pere. I tu?

—Jo, Candela. Vols jugar?

Joan Pere se la va mirar de dalt a baix. Portava un vestit preciós blanc d'organdí completament xop. El nen va intuir que devia costar una fortuna i, gairebé de manera instintiva, es va amagar, amb la mà que li quedava lliure, el pedaç que duia al colze dret.

—T'embrutaràs.

Ella va arronsar les espatlles. Tot d'un plegat va sorgir d'entre els arbustos del fons una senyora elegant, precedida per un criat que li aguantava un gran paraigua. Anava mirant cap a un costat i cap a l'altre amb el rostre crispat per l'angoixa.

—És allà, senyora!

La parella se'ls va acostar de pressa i l'home es va afanyar a agafar la mà de la nena.

—Què fas, Candela? On t'havies ficat? Et refredaràs, o agafaràs alguna cosa pitjor. Hem vingut a portar flors per l'aniversari de la mort del teu avi i encara no hem arribat, que ja has desaparegut. Aquesta tarda estaràs castigada.

Joan Pere es va quedar mirant com aquell parell d'intrusos s'enduien el seu àngel i desapareixien de la seva vista.

Sobtadament va notar que l'agafaven per l'espatlla i el sacsejaven. Era Màxim, que arribava, enfadat.

—Tu estàs guillat. Que no veus que això és molt gran i et podries perdre?

—He vist un àngel.

—Deixa't estar de romanços, que sempre has estat un fantasiaire i la mare es disgustarà.

D'improvís, la noia va trencar el gel, Joan Pere va tornar al present i va deixar els records enrere.

—És el primer cop que véns?

Joan Pere encara no s'havia fet el càrrec de la situació i el va sorprendre veure que era la noia qui començava a parlar.

—Coneixia la casa —va respondre—. He acompanyat el meu germà fins a la porta de la fàbrica un parell de vegades, però no hi havia pujat mai.

—Qui és el teu germà? Treballa aquí? —El qui preguntava aleshores era el jove.

—És diu Màxim i era tallador de cuiro fins que es va fer mal.

La noia es va mirar el seu cosí.

—Me'n recordo molt bé! No te'n recordes, Antoni? Ho va explicar el teu pare a l'hora de dinar. —Llavors es va adreçar a Joan Pere—. Sí, es va fer molt de mal a la mà esquerra.

—Va perdre tres dits. Ara ja no pot fer anar la màquina i reparteix les peces acabades amb un carro i una mula.

Després d'una pausa, la nena es va girar cap al seu cosí.

—La teva mare ha dit que li ensenyem la biblioteca. —Després, dirigint-se a Joan Pere, va afegir—: Tens ganes de veure els llibres del meu oncle?

—El que més m'agrada són els llibres.

—Doncs som-hi.

Candela, decidida, es va dirigir a la porta que hi havia al costat del menjador; Antoni i Joan Pere la van seguir.

Quan van entrar a l'estança, Joan Pere va tenir la impressió que s'havia ficat en una catedral. Totes les parets estaven revestides de noguer i cobertes de prestatges atapeïts de llibres. A mitja paret, envoltava la peça un passadís estret amb barana, al qual s'accedia per mitjà d'una escaleta de fusta, i a la part de dalt els volums enquadernats estaven tancats en vitrines. Joan Pere no se'n sabia avenir.

—Són els que el meu pare valora més de la seva col·lecció —li va aclarir Antoni, seguint-li la mirada—. Alguns incunables estan tancats amb clau, tenen un gran valor.

Joan Pere va continuar admirant-ho tot. Al mig de l'estança hi havia una taula quadrada coberta amb un tapet verd, i al centre, un llum de petroli de quatre braços. Envoltaven la taula quatre butaquetes que convidaven a la lectura.

La veu de la noia li va interrompre els pensaments.

—Quina sort ser fill de la Lluïsa!

—Per què ho dius, això?

—Quan era petita, m'encantava baixar el dia que venia a cosir, perquè m'asseia al seu costat en un tamboret i, mentre ella anava pedalant la Singer, m'explicava contes: Les tres roses, La princesa del pèsol, En Pere sense por, La bella dorment… M'imagino que a tu, te'n deu haver explicat molts.

—Arriba a casa molt cansada, no està per explicar històries. —Després, sense ni una pausa, va voler saber—: Tu també vius aquí?

—Al segon primera.

—El seu pare i el meu pare són cunyats i socis —li va aclarir Antoni.

Ella va continuar xerrant.

—A mi m'encanten les històries, el que passa és que no m'agrada el que la meva mare diu que m'hauria d'agradar.

—Què t'agrada llegir? —li va preguntar Joan Pere.

—M'agrada Jules Verne, Al voltant de la lluna, Vint mil llegües de viatge submarí. I Karl May, Piratas del mar Rojo, La Venus cobriza, o Els tres mosqueters, El collaret de la reina i El vescomte Bragelonne, de Dumas.

Joan Pere es va mirar la noia d'una altra manera, amb ulls de complicitat.

—Has llegit Mark Twain o Robert Louis Stevenson?

—No, però m'agradaria molt.

Antoni notava que estava exclòs del diàleg; als seus vint-i-dos anys estava a un altre nivell.

—Tinc coses per fer. Us deixo sols. —Després es va adreçar a la seva cosina—: Ensenya-li tot el que vulgui veure.

—No pateixis, ja me n'ocupo.

I quan, després de dir-los adéu, Antoni es va retirar, Candela va oblidar el seu cosí i va continuar el diàleg inacabat.

—I com ho faràs per fer-me'ls arribar?

—Diré a la mare que els doni al vostre porter.

—Porta'ls tu, vine algun dia aquí amb mi. Podem llegir plegats.

—Em sembla que no podrà ser. Visc força lluny i no crec que al teu pare li agradi gaire que vingui a veure't.

—No entenc per què —va dir Candela.

En aquell instant es va obrir la porta de la biblioteca i hi van entrar la senyora Adelaida i Lluïsa.

—Què, t'ha agradat la biblioteca?

—Molt! Aquí hi ha més llibres que a la Casa Cardona.

—Hem quedat que pot venir algun dia a llegir aquí amb mi —va intervenir Candela.

El rostre de la senyora Adelaida va canviar lleugerament.

—Ja ho veurem, Candela. N'haurem de parlar amb la teva mare.

Un núvol va enterbolir la mirada de Lluïsa.

—Anem-nos-en, fill, que és tard.

5

El primogènit

Germà Ripoll es va mirar amb satisfacció al gran mirall de tres cossos de la seva habitació i la imatge que li va tornar el vidre recobert d'argent viu el va complaure d'allò més.

Vint-i-vuit anys, port distingit, un metre setanta-nou d'alçada; prim sense arribar a ser sec; cabells negres amb una clenxa impecable al mig; patilles llargues; bigoti que resseguia el llavi superior, i uns ulls grisos que transmetien una brillantor acerada que, de vegades, atemorien l'interlocutor. Duia uns pantalons de color gris fosc amb unes ratlles fines negres d'excel·lent teixit anglès, i, damunt d'una camisa amb coll emmidonat, una armilla de seda, plastró adornat amb una agulla de perla i levita de cua curta. Calçava unes sabates d'un xarol immaculat.

La vida li somreia i li oferia tots els avantatges imaginables. No li faltava res. Quan arribés el moment seria molt ric; era jove, bell con un déu de l'Olimp; difícilment se li resistia una dona, ja fos casada, vídua o soltera. Era soci del Cercle del Liceu i del Club d'Esgrima, i el seu aire d'excampió d'Espanya de floret li obria les portes dels cercles més tancats i exclusius i dels millors salons, en els quals la seva reputació d'esportista de renom li proporcionava una aurèola envejada pels homes, però, al mateix temps, el dotava d'un encant que atreia les més belles entre les belles, que queien rendides com les papallones a la llum.

Abans de tancar l'aixeta que subministrava el gas als tres globus de vidre esmerilat del llum va donar un cop d'ull a aquell entorn que tant el complaïa. A la paret del fons, davant de la porta, hi havia el gran llit de quatre columnes amb ornaments de bronze que havia estat del seu pare abans de casar-se. El capçal i els peus eren de caoba negra cubana amb incrustacions de nacre. A banda i banda, unes tauletes de nit que hi feien joc. A l'esquerra, el gran armari amb els tres cossos de mirall. A tocar, un penja-robes de nit. A l'altre costat, un escriptori amb potes tornejades i dos calaixos al costat i un al mig. A sobre, a l'angle superior esquerre, un petit globus de gas que feia joc amb el llum del sostre. Al davant, una gran carpeta de pell, un tinter de cristall tallat i tap de plata, i, entre l'un i l'altre, una petita safata també d'argent amb una ploma d'or que imitava la d'una oca, amb plomí d'acer; al costat, el giny corbat de cuir amb puny de plata que aguantava el paper assecant. A les parets hi tenia quadres de Josep Cusachs, Joan Brull i Josep Benlliure, firmats, que pregonaven la seva afició al món de la hípica i la bellesa femenina. També hi penjava un plafó de vellut granat amb dos florets encreuats, record dels dos campionats, de Catalunya i Espanya, que lluïa al seu palmarès, i al bell mig, l'escut dels Ripoll, que el seu besavi va encarregar a un heraldista per prestigiar el seu nom. Damunt de la porta, una col·lecció de trofeus acreditaven la seva brillant carrera d'espadatxí. Finalment, al costat de la doble porta de vidre que donava a un pati interior, amb els porticons plegats a banda i banda, hi havia la seva butaca preferida, de pell, i, al costat, un petit moble bar que contenia els millors licors i més cars.

Germà Ripoll, que se sentia l'amo de Barcelona, va tancar l'aixeta del gas, va observar com s'esmorteïen les tres flames del llum i, amb gest decidit, va anar cap a la saleta del piano. Allà, al costat del Bernstein de mitja cua, i a la penombra hi havia l'estoig del violí del seu germà Antoni i el trípode que aguantava el seu propi violoncel. Va travessar el rebedor i la saleta, va enfilar el llarg passadís i va anar cap a la galeria de la sala menjador, on un reflex de llum el va advertir de la presència de la seva mare. La porta estava ajustada i abans d'entrar va mirar per l'escletxa; en aquell moment s'estimava més no trobar el seu pare. La resplendor venia de les flames que ballaven a la gran llar de foc de marbre que tantes vegades havia constituït el seu amagatall de petit, i del petit llum de petroli que il·luminava el llibre de versos de Carolina Coronado, la poetessa preferida de la seva mare, els poemes de la qual recitava freqüentment en veu alta.

La senyora Adelaida va deixar el llibre obert sobre la peça de ganxet que protegia el braç de la butaca d'orelles, situada al costat d'una de les columnes que separava el menjador de la galeria, i va alçar la vista.

Germà va acabar d'obrir la porta.

—Sortosos ulls, fill meu! Que car que ets de veure.

Germà se li va acostar i, inclinant-se davant seu, li va fer un petó al front.

—La feina m'aclapara, mare, i les poques estones que em deixa lliure, no puc deixar el gimnàs ni la sala d'esgrima, si em vull mantenir en forma. L'esport és molt exigent, no oblideu, mare, que a casa teniu un excampió d'Espanya i de Catalunya de floret.

—Això últim em consta, tot i que no entenc aquestes aficions dels nois d'avui dia, Germà. En canvi la qüestió de la feina, si haig de fer cas del teu pare, diria que no t'atabala tant com això.

Germà es va recollir les cues de la levita, va seure davant de la seva mare en una banqueta entapissada de vellut granat i, allisant-se el bigoti, es va defensar.

—Ja sabeu com és, el pare, li agradaria que jo m'ocupés dels negocis com feia ell en temps de l'avi. Però les coses han canviat, mare, i ja no cal ser el primer d'aixecar la persiana de la fàbrica. Els vaixells de la Compañía Transatlántica van a Amèrica impulsats pel vapor i el meu senyor pare vol que jo encara vagi a vela com els vells bergantins. D'aquí a res, aquest globus que us il·lumina —va assenyalar amb la mà el llum de petroli— desapareixerà. Ja sabeu que d'aquí a ben poc la llum elèctrica que s'ha inaugurat a l'Exposició Universal arribarà a tot Barcelona? Això és la modernitat, mare! —va dir alçant les mans cap al cel—. Som al segle de les llums! El que cal per portar els negocis no és dedicar-hi temps; el que fa falta és mà dura i visió de futur, que potser és el que necessita el meu senyor pare en els temps que corren.

—No parlis així del teu pare, Germà! Ja saps que no m'agrada. Ell ha portat els assumptes de casa d'una manera impecable, ha acrescut el que va heretar de l'avi i ha impulsat allò de Cuba fins a convertir-se en l'enveja de tots els competidors.

—Alguna cosa hi deu tenir a veure l'oncle Orestes.

—El meu germà Orestes és l'ombra del teu pare, no ho oblidis, És el seu escuder perfecte, però qui planeja els negocis és en Pràxedes.

—Però la banca va prestar els diners perquè des del principi l'oncle Orestes va avalar els crèdits per a l'ampliació. O no és així?

—El meu germà Orestes va avalar el teu pare perquè el teu avi Guañabens així ho va deixar disposat. A més, la fàbrica de manufactura de pell ja la portava de solter.

—Mare, al costat del negoci d'importació i exportació de tabac i cigars havans, ho sabeu prou bé, els altres negocis són una joguina.

—Jo no ho diria pas així. Com el teu pare no n'hi ha dos! I que no se'n parli més, ja s'hi voldria assemblar el senyor Claudio López Bru, a qui tant admires.

Germà es va aixecar del tamboret, es va estirar la levita, va sospirar profundament. Després es va inclinar per fer un petó al coll a la seva mare.

—Tinc enveja sana. El dia que trobi una dona com vós renunciaré a la solteria.

—Alça aquí! No em vulguis guanyar amb les teves adulacions, vinga, vés-te'n. Per cert, per si m'ho pregunta el teu pare, on vas aquesta nit?

—M'han convidat els Bonmatí. Fan una festa, però abans vull veure l'ambient de l'Exposició de nit.

—No t'has posat l'esmòquing.

—És una llicència que em permet la meva condició. Tingueu present que sóc esportista i sóc molt original, fins i tot en la manera de vestir.

—A la meva època no t'haurien deixat entrar ni a l'òpera.

—Oi que ja hi heu anat dues vegades, al nostre pavelló de l'Exposició?

—I què em vols dir amb això?

—Que l'avenç de la modernitat és molt gran i que ara les modes són unes altres. No us hi amoïneu, mare, que jo sempre quedo bé!

La senyora Adelaida va fer que no amb el cap.

—On viuen aquests Bonmatí? —va preguntar després.

—Tenen una torre a Sant Gervasi.

—Un bon barri. Per cert, hi anirà aquest amic teu? Com es diu?

—Alfred, mare, Alfred Papirer! Us ho he dit un centenar de vegades, i ja sé que no us cau bé.

—És un nouvingut amb ínfules, ho vaig dir des del primer dia. No és de la teva classe, se t'acosta perquè li interesses. És tèrbol.

—Jo el trobo divertit, m'alegra la vida i sap estar en qualsevol circumstància.

—Encara bo que no et posa en evidència perquè no és de casa bona. Si no vaig errada, el vas conèixer quan vas fer el servei militar a artilleria lleugera, oi?

—Allà el vaig conèixer, mare.

—En aquests llocs es barreja tothom i s'hi pot trobar un qualsevol.

—Ui, quina manca de caritat, mare! Ho diré a mossèn Cinto quan vingui a dir missa demà diumenge a la nostra capella, això no és cristià i no fa per a la presidenta de l'associació Laus Perennis de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Reus.

—No m'agrada que et burlis de certes coses, ja no tens edat perquè et castigui sense postres, però no em provoquis. Per a mi sempre seràs un nen! —Després va canviar de tema—. Digues a en Marià que t'hi porti, això és als afores. Per cert, el tir de cavalls que has comprat per al teu pare és preciós.

—Un cavaller, que és el que sóc, ha d'entendre de cavalcadures, i encara més quan han de portar a missa els diumenges la dona més distingida de Barcelona.

—Ets incorregible. Au, va, diverteix-te, que la joventut passa molt de pressa.

—Us prometo que aquest consell sí que el seguiré.

—Ara de debò, Germà, passa-ho bé, però, sisplau, dilluns no arribis tard a la fàbrica.

—Us ho juro, mare! Dilluns, quan soni la campana del convent de Santa Maria dels Àngels, estaré assegut a la taula del despatx.

Després de fer un petó al front a la seva mare, Germà va baixar per l'escala de marbre cap al portal. Davant mateix, avisat per Sadurní, l'esperava Marià, el cotxer de la casa, al pescant del Milford, un cotxe preciós molt indicat per lluir el nou tronc de cavalls que ell mateix havia triat. Al costat del cotxer hi havia Silverio, un mestís de color que el seu pare havia portat de l'Havana quan Germà era adolescent; un mosso d'estable que de vegades feia de lacai. Tots dos, cotxer i lacai, anaven amb casaca blava amb botons platejats, pantalons ficats a dins d'unes botes negres i barret de copa alta amb escarapel·la.

Tan bon punt Marià el va veure, amb un cop de colze dissimulat, va indicar a Silverio que baixés per atendre el senyoret. El palafrener va saltar del pescant i, amb gest ràpid, va desplegar l'estrep i va obrir la portella en forma de mitja lluna invertida. Abans de pujar al cotxe, Germà va indicar a Marià la ruta que havia de seguir.

—Anem a recollir el senyor Alfred al carrer Claris, a la porta del teatre Líric. Després anirem al Liceu, tot seguit a l'Exposició i, més tard, a cals Bonmatí. Com va el tronc nou? Ja li has agafat el punt?

—Són molt bons, senyoret. M'hi estic acostumant. És la quarta vegada que surten.

—Ja veurem com es comporten de nit, amb l'enrenou, enmig de la llum i del soroll de la gent. Serà una prova de foc. Si en surten airosos, entendré que te'ls has fet teus.

—Serà una bona prova, però segur que aniran bé, senyor Germà.

El jove va pujar al magnífic carruatge, que es va balancejar sobre les ballestes. El servent va tancar la portella i, aguantant-se el barret amb la mà dreta mentre feia un bot àgil, es va enfilar al pescant. Germà, reclinat al sofà de vellut del cotxe, va sentir l'habitual espetec de Marià per esperonar els equins, i el cotxe, entre luxosos cruixits de cuiro i fregadissa d'eixos, va emprendre la marxa.

6

L'Exposició Universal

Es feia de nit a Barcelona, en una Barcelona festiva i orgullosa del seu lideratge industrial, de manera que, com a partera novençana, mostrava al món el fruit de les seves entranyes: l'Exposició Universal d'aquell any de glòria del 1888.

Una munió de gent curiosa i jovial es passejava, ufanosa i arrogant, pel firal que anava des del reformat parc de la Ciutadella, antic aquarterament de les tropes que havien subjugat la ciutat en temps no gaire llunyans, un lloc recuperat a l'oprobi i a la humiliació, fins a l'esplanada que coronava aquell monument al gran almirall descobridor de les Amèriques, Cristòfor Colom. La gent es mantenia expectant, a l'aguait de l'esperat moment anunciat per les dotze solemnes campanades del rellotge instal·lat al pavelló central, quan, com per art de màgia, cada nit, i amb l'acompanyament de les exclamacions de la multitud, s'encenien els fanals per obra d'aquell miracle que constituïa l'electricitat i emetien una llum blanca i brillantíssima que deixava en un trist ble d'espelma la groguenca llum de gas. Llavors, la multitud, com una bèstia enorme, es posava en marxa. Per la calçada central deambulaven, superbs, landós, calesses, tílburis, tirats pels millors cavalls, lluint els guarniments més cars. A dins, amb les seves millors gales, els plançons de les famílies més conspícues de la ciutat. Sedes, brocats i randes emmarcaven preciosos pits de noies, que, contentes i atrevides, es miraven amb desvergonyiment, per sobre de l'arc d'ivori i nacre dels vanos, els ocupants dels cotxes que s'encreuaven amb els seus, rient, fent conjectures, darrere la blonda protectora que els cobria la boca, sobre la vestimenta dels homes, el tall de les levites que lluïen, la gosadia dels plastrons i l'alçada de la copa dels barrets. Es miraven els uns als altres com si aquella consecució fos una cosa personal, reservada únicament a una classe social: la seva.

Pels laterals, una aglomeració de famílies de classe mitjana i menestral —alguns homes, encara amb la brusa i la gorra típica dels treballadors de fàbrica, i elles, amb faldilles i manteleta a les espatlles—, envoltades per una catèrvola de mainada, comentaven amb admiració, bàsicament en castellà i amb accent del sud, la magnificència de les instal·lacions. La multitud observava aquelles meravelles sense saber quina li provocava més astorament, la font il·luminada, el pavelló de la Compañía Transatlántica, obra d'Antoni Gaudí en record de la seva admirada Alhambra, el pont de la Secció Marítima, de Gaietà Buïgas, el palau de Belles Arts o el de la Indústria, el pavelló de Tabacos de Filipinas, l'hivernacle de la Ciutadella, d'Artur Fontseré, o el Gran Hotel Internacional, de tres pisos, amb capacitat per a sis-cents hostes, alçat per l'arquitecte Domènech i Montaner en setanta-tres dies, a tocar del monument a Colom. Tot era esbalaïdor.

Deixant-se endur per la immensa marea humana caminaven dos homes que anaven tafanejant amb afany tot el que veien i comentant el que els inspirava aquella multitud ingent. Tots dos tenien aspecte de menestrals, duien pantalons de sarja cenyits amb una faixa negra, gec de vellut marró, obert i deixant al descobert una camisa folgada que en una altra època havia estat blanca, i gorra de quadres amb la visera per damunt dels ulls. El primer, baix i esgrogueït, subratllava les paraules amb un gest de la mà esquerra, que mostrava sense manies que li faltaven tres dits: l'índex, el del mig i l'anular. El segon, més alt i prim, circumspecte i solemne, era el que en aquell moment portava la veu cantant.

—Ja veus com va això, Màxim: els rics per la calçada central i amb cotxes d'un valor que supera el sou d'un any de cent de nosaltres, i aquí, als laterals, com a xaiets, la gernació dels qui moltes setmanes no poden ni portar el pa a casa, però estan contents perquè els han regalat globus i espantavelles.

—Sempre ho he entès, Paulí: els uns naixem per carregar-nos el món a les espatlles fins a trencar-nos l'espinada, i els altres, per gaudir del fruit del nostre esforç i treball.

—I tu t'hi conformes?

—No m'hi conformo, Paulí. D'ençà que vaig perdre els tres dits amb aquella maleïda màquina, em bull al cap un infern d'idees, però no veig la manera de sortir del cercle.

—Cultura i pebrots és el que fa falta per treure la llana del clatell del poble.

Màxim Bonafont es va mirar l'altre, encuriosit. Paulí, interpretant la mirada com si fos una pregunta, va continuar el discurs:

—Tots aquests —va fer, amb un gest ampli del braç, assenyalant l'aglomeració— demà al matí es quedaran al carrer. Les obres de l'Exposició s'han acabat, ja no hi ha feina, i ara els donen el caramel d'un passi familiar perquè circulin per aquí amb la prole incloent-hi un perfumat de conyac, aigua ensucrada per a la dona i un cucurutxo de gelat per als fills. I demà, à la putaine rue, cosa que, en el llenguatge de Poincaré,* vol dir al puto carrer —va aclarir—. Ara, però, tots tan contents amb les golondrinas del port i el monument a Colom, o sigui que l'acomiadament els enganxarà cagant i mirant la badia.

Màxim va rumiar uns instants.

—I jo què hi puc fer?

—Cobrar-te el preu dels dits que vas deixar en aquell collons de màquina.

—No t'entenc.

El tal Paulí se'l va mirar, circumspecte.

—Cultura i pebrots, Màxim, cultura i pebrots.

—Si no t'expliques millor…

—Tu tens un bec d'or, Màxim, potser et falta cultura, però això s'adquireix.

—On i quan, perquè això implica temps, i jo em passo catorze hores descarregant paquets, perquè ja no sóc un obrer especialitzat.

—Qui en vol, hi va. Saps qui és Errico Malatesta?

—N'he sentit alguna cosa.

—És un geni, el vaig conèixer a Rosario, a l'Argentina, fa anys. Té visió de futur, quan els altres hi van, ell ja en torna. Ahir vaig reunir un grup de fidels a la taverna d'en Santiago Salvador i els vaig convocar per anar-lo a sentir dissabte, que parlarà al Cercle Socialista del carrer dels Tallers. Si no som totxos i ens unim, el final de l'Exposició, amb la gent sense feina i ni un miserable rosegó per distreure la gana, oferirà una ocasió única per posar el sistema cap per avall.

La gentada, sorollosa i festiva, reia, parlava i bevia aquí i allà, però Màxim Bonafont escoltava el seu amic com el devot que descobreix una nova religió.

—Aquests cabrons —va prosseguir Paulí, assenyalant la calçada per on transitaven els carruatges— ens estan xuclant la sang i nosaltres anem com xaiets a l'escorxador. Només entendran un llenguatge.

—No sé què vols dir.

—El llenguatge de la sang. Guaita, Màxim, si no n'amenacem els negocis i no els fem sentir l'angoixa d'haver de mirar enrere quan surtin de casa i de les seves festes, mereixerem estar condemnats a la misèria. —I amb els ulls brillants de febre, va continuar—: Ells, d'un en un, poden més que no pas nosaltres, però si ens unim, si sabem estar junts, serem indestructibles. Cap home no ha nascut d'una sang diferent, ningú no pot posar la bota damunt d'un altre. La teva missió, Màxim, no és posar bombes, és escalfar la gent amb la paraula. Ahir vaig parlar de tu al grup d'en Santiago Salvador i et volen conèixer.

En aquell instant, encara atordit pel discurs del seu amic, Màxim va observar que avançava per la calçada central un Milford tirat per dos esvelts cavalls bais. Drets a la caixa, dos joves reien i llançaven serpentines al cotxe del costat.

—Mira, Paulí —va fer, clavant un cop de colze al seu amic i assenyalant amb l'altra mà—, aquest és el malparit que em va treure d'obrer especialitzat i em va posar de camàlic quan vaig perdre els dits.

—Doncs aquí tens el motiu per començar a treballar!

7

Antoni

Sadurní va treure el cap a l'arcada de la galeria, on hi havia el matrimoni Ripoll, i va anunciar en veu baixa, com tenia ordenat de fer sempre que no hi hagués convidats, que el sopar estava servit. Pràxedes va alçar la vista del Noticiario Universal que llegia —parant l'atenció sobretot en els comentaris sobre els aldarulls de l'Havana i la visita de la reina regent— i es va adreçar al seu majordom mirant-lo per damunt de les ulleres de pinça.

—Aviseu els senyorets i digueu-los que els esperem —va ordenar.

Adelaida va apartar la labor que tenia a la falda i va fer el gest d'aixecar-se.

—Aviseu el senyoret Antoni —va puntualitzar. Després, es va tombar cap al seu marit—: En Germà no sopa a casa.

Amb un gest de contrarietat, Pràxedes va plegar el diari i el va deixar amb brusquedat a la tauleta que tenia al costat.

—Com és que aquesta santa família no pot sopar mai junta un dissabte al vespre, com Déu mana?

Sadurní, acostumat a aquelles escenes domèstiques, ja s'havia retirat.

Adelaida va defensar el seu fill.

—Té moltes obligacions, ja ho saps.

—Deus voler dir compromisos socials, perquè d'obligacions, sí que en té, i moltes, però no les sol complir.

—Pràxedes, sisplau, no comencem…

El matrimoni se'n va anar cap al menjador. Ja hi havia la taula parada per a tres comensals. Les germanes Carme i Teresa, les cambreres, impecables, amb uniforme negre, davantal, còfia i guants blancs, s'esperaven al costat del trinxant, on hi havia la sopera rodona de porcellana. La primera s'estava amb els braços plegats i la segona tenia a les mans l'ampolla de tap esmerilat que contenia el vi.

La parella va ocupar el seu lloc: Pràxedes al cap de taula i la seva esposa a la dreta.

—També haig d'esperar l'Antoni, Adelaida?

—Ja veig que avui no tens el dia. Ja ve. Darrerament té molts exàmens…

—Sempre defenses els fills, no tindré raó, jo, algun dia? No vull ni pensar si a la meva època hagués fet esperar el meu pare un minut. Recordo una vegada que, no va ser per culpa meva, vaig arribar a les postres. El meu pare em va mirar i em va dir, impertèrrit: «Pràxedes, raïm o formatge? Aquí es menja el plat que se serveix quan s'arriba, no se'n serveix cap amb retard». Amb això ja t'ho he dit tot.

—Això ja m'ho has explicat moltes vegades. Els nostres temps eren uns altres temps, Pràxedes. Les coses han canviat, o és que no ho veus?

—Han canviat per a mal. Jo, al meu pare, abans d'anar-me'n a dormir, li besava la mà, i ara, un dels meus fills no ve a sopar i l'altre em fa esperar fins que es refredi la sopa.

—També m'ho havies explicat.

Es van sentir els passos d'Antoni al passadís.

El jove era el pol contrari del seu germà. Era alt i prim, d'aspecte distingit i tenia una elegància natural heretada de la seva mare; per tarannà, sempre mirava de conciliar posicions, ja que odiava l'enfrontament, sobretot entre els components de la seva família. Ja des de molt petit, la seva mare havia estat el seu nord i guia; el seu consell tenia per a ell una importància cabdal.

Va entrar al menjador seguit per Sadurní. Mentre s'inclinava per fer un petó al front de la mare, es va excusar amb el pare.

—Perdoneu-me, pare, estava estudiant: el doctor Duran i Bas ha convocat un examen sorpresa de tota la matèria del trimestre per a dilluns que ve, i de fet, encara no tocava.

Pràxedes anava remenant pacientment la sopa fumejant, seguint un costum inveterat de fer-ho fins a cent vegades.

—Això no vol dir que no hàgim de començar a sopar tots al mateix temps, que ja comença a ser hora!

Adelaida el va interrompre. Per més inconvenients que fossin les circumstàncies, mai no perdonava la pregària.

—Si em disculpes, no vull haver de dir a mossèn Jacint que en aquesta casa no es resa abans de menjar.

No va tenir temps de dir res més perquè, Antoni ja beneïa els aliments.

Pràxedes, que coneixia perfectament els terrenys en què era impossible d'enfrontar-se a la seva esposa —sobretot en el que tenia a veure amb la possibilitat de contradir les recomanacions del seu confessor, mossèn Cinto Verdaguer—, va deixar la cullera al plat i es va disposar a esperar. Havia arribat a un pacte tàcit amb Adelaida. Pràxedes era maçó, però, per evitar problemes familiars, permetia l'oració sense intervenir-hi.

Van començar a sopar en silenci. El servei anava i venia, canviava plats i servia vi o aigua a les copes. Adelaida, per trencar el silenci, va interrogar el seu fill.

—Ja et va agradant més el que estudies, Antoni?

—Mireu, mare, vós ja ho sabeu que no m'apassiona. M'hauria agradat estudiar filosofia i lletres, però es veu que el que convé avui dia són les lleis.

Pràxedes es va sentir interpel·lat i va intervenir.

—D'això, no se'n posa pas un tros a l'olla. Els filòsofs i els poetes rancis no serveixen per a res. El que convé a l'empresa és un bon advocat, i al cap i a la fi, són lletres, o no?

Antoni es va mirar llargament el seu pare des de l'altre costat de la taula.

—Sé quina és la meva obligació, pare, i faig el que m'ha manat. Però li vull dir una cosa: amb el pas dels segles, fins les construccions fetes amb la pedra més dura s'ensorren; només roman el que els homes han escrit, pintat o esculpit, i d'aquest segle quedarà José Zorrilla, Gustavo Adolfo Bécquer, Espronceda, Mariano José de Larra i tants altres que han entès que l'únic que perdura són les obres de l'esperit.

—Romanços, Antoni! La majoria d'aquests homes van morir pobres, i això els que es van arribar a morir, perquè uns quants es van llevar la vida.

—Si es refereix a Larra, ho va fer per amor. I crec que si cal donar la vida, s'ha de fer per ideals; en primer lloc, per la religió, per la pàtria o per l'amor d'una dona. Larra ho va fer per això. La resta no val la pena.

La veu de Pràxedes es va endurir.

—Primer cal ocupar-se d'un mateix i de la família. Fer-se ric no és fàcil. El que passa és que quan un ho té tot, no ho aprecia. La teva missió a la vida és ajudar el teu germà a mantenir el que deixi jo i, si pot ser, a augmentar-ho. La resta de coses són prèdiques que no serveixen per a res, vet aquí!

—L'Antoni només t'ha indicat les seves preferències, i jo penso que saber mai no fa nosa.

—Un altre cop, Adelaida! Que potser he de suportar que el meu noi vulgui ser poeta? Quina utilitat en traurà, d'aquesta idiotesa absurda? Què et sembla? Que quan conegui perfectament l'escolàstica de Tomàs d'Aquino, les rimes de Bécquer i la «Canción del pirata» d'Espronceda estarà capacitat per portar els negocis de Cuba que vas heretar del teu pare? I després, si no surten els comptes o tot se'n va en orris, reclamem al mestre armer!

Va llançar violentament el tovalló a la taula, es va aixecar tan de pressa que Sadurní no va tenir ni temps d'enretirar la cadira, i va sortir disparat del menjador.

Adelaida, que no suportava les escenes davant del servei, va callar.

—No en feu cas, mare, ja sabeu com és.

Ella va deixar anar un sospir profund, es va girar cap al majordom i li va ordenar que es retirés.

—Antoni, això no és viure. D'una banda, res no em podria fer més feliç; però de l'altra, no em puc ni imaginar la que s'armarà en aquesta casa. Ja ho has decidit? Pensa-t'ho bé…

El noi va agafar amb delicadesa la mà de la seva mare.

—Ben decidit, mare. Tan bon punt acabi la carrera, entraré al Seminari Conciliar.

—Que dur que és tot això, fill! En el fons, el teu pare em fa llàstima. Si el teu germà posés seny, seria una altra cosa, però la influència d'aquest Papirer, que a més és un arreplegat, és nefasta.

El jove va intentar rompre una llança a favor de l'altre.

—Ja sabeu, mare, que la culpa no és tan sols d'en Germà.

—No em vulguis explicar com és el teu pare, que qui el coneix bé sóc jo.

Antoni continuava insistint.

—Però és molt tossut, mare, tot ha de ser a la seva manera, i el que pretén en Germà és modernitzar la fàbrica i imposar noves maneres al comerç amb Cuba. Tot es renova, el telègraf ha acostat els continents i els vaixells cada dia van més de pressa. El pare té el rellotge parat a principi de segle.

—El teu pare és com és. I si el teu germà anés a la feina cada dia i, en comptes d'oposar-s'hi frontalment, mirés d'entendre'l, a poc a poc es podrien anar fent canvis. La direcció d'una empresa com la nostra no pot variar el rumb d'un dia per l'altre.

—Però per alguna cosa s'ha de començar. A la universitat les coses es veuen des d'un altre punt de vista. El temps de l'amo i els obrers s'està acabant; no es pot tractar la gent com animals, ni es pot treballar catorze hores sense interrupció. Són homes i dones sense estudis que vénen del camp, però són fills de Déu, com nosaltres, i val més que els amos se n'adonin i els tractin com a tals que no pas que arribi de fora un agitador espavilat i s'organitzin. Llegiu el diari, mare. Cada dia passen coses… i no precisament agradables.

Adelaida volia i dolia.

—Tinc el cor partit, Antoni. Per un costat, si un dia puc rebre la sagrada comunió de les teves mans, sentiré tota la felicitat que es pot tenir en aquest món. Per l'altre, només d'imaginar-me com es quedarà el teu pare quan sàpiga que no pot comptar amb tu per als seus projectes em destrossa l'ànima.

—Jo també ho sentiré, mare. Però és la meva vida, i si Déu m'ha cridat, no el defraudaré. —Hi va haver una pausa—. Em vau dir que parlaríeu amb mossèn Cinto Verdaguer, quan penseu fer-ho?

—Aviat, t'ho prometo. Abans no s'acabi l'any.

8

El Liceu

Aquell dissabte ja fosquejava. Els fanalers, amb les seves llargues perxes, anaven encenent els fanals de gas de la Rambla i aquella llum es reflectia a les llambordes humides. La gent es passejava, despreocupada de tot el que no fossin les seves cabòries, i davant del Liceu s'arremolinaven els curiosos per veure baixar dels carruatges les dames, acompanyades dels seus cavallers, abillades amb les millors gales: xals i abrics que amb prou feines cobrien els generosos escots, i barrets que deixaven entreveure el fulgor de brillants, maragdes i robins sobre els pentinats i les diademes, i emmarcant els rostres, arracades i braçalets dissenyats per les firmes de joiers més reputades de Barcelona, Bagués o Masriera i Carreras.

Amèlia Méndez s'havia citat amb Consuelito Bassols, la seva íntima amiga, i dependenta com ella dels magatzems El Siglo, on treballaven en diferents departaments: la primera a la secció de complements per a senyors, i la seva amiga, a moda femenina. Havien quedat al cafè de l'hotel Oriente per fer temps i no perdre's l'esdeveniment, ja que volien observar amb detall els vestits de les dames que assistien a l'òpera, que aquella nit havia penjat el cartell de NO HI HA ENTRADES atès l'immens atractiu que exercia en el públic el tenor navarrès Julián Gayarre, que havia de cantar La favorita, la seva òpera preferida.

La gent s'arraïmava davant del teatre, a la part central de la Rambla, i intentar guanyar un lloc entre les atapeïdes files era una missió quasi impossible. Amèlia s'obria pas a cops de colze mentre s'aguantava el barretet verd amb la mà esquerra i amb la dreta estirava la seva amiga, sempre amb un somriure als llavis i un «Perdoneu» a punt per si algú se sentia molest. Quan totes dues van arribar a la primera fila, just darrere de la renglera de guàrdies, Consol es va adreçar a la seva amiga.

—Em faràs tornar boja! No m'has dit que, com cada dissabte, et vindria a buscar en Màxim?

—M'ha fet portar un encàrrec a última hora pel seu germà Joan Pere. Deia que tenia alguna cosa a fer i que l'esperés a partir de les dotze a l'Edén Concert.

—Qui no es conforma és perquè no vol. No sé pas com ho aguantes… Que estrany en dissabte, no trobes?

—Jo ja no pregunto res. Està molt misteriós. Un dia és una reunió, un altre sentir una xerrada de no sé qui que parlarà de no sé què…, però, mira, a mi, m'ha anat bé perquè em feia molta il·lusió poder veure tot això —va dir, assenyalant amb la barbeta la brillant exhibició, ja que era impossible de moure's entre la gentada que hi havia—, i si m'hagués vingut a buscar, no hi hauria volgut venir. O sigui que ja m'està bé.

—Filla, per a això no cal que tinguis xicot.

—No et pensis, que ja m'ho estic rumiant.

Tot d'una, el murmuri de la gent va pujar d'intensitat i això va fer que les noies es posessin de puntetes per intentar veure millor què passava. El cavall de la dreta d'una collera de dos, que tirava un landó brillant com una sabata de xarol, havia relliscat damunt de les llambordes, que estaven humides, havia caigut a terra en doblegar-se-li les potes del davant i era la causa de l'enrenou. El cotxer del carruatge que anava al darrere va estirar les regnes, i el cavall se li va encabritar perillosament i va començar a reguitnar a l'aire, inclinant el cotxe amb violència. Unes quantes persones es van abalançar cap allà per mirar d'auxiliar; un dels guàrdies, ajudat per un lacai, mirava de fer aixecar l'equí mentre el cotxer manava que el desenganxessin de les vares. Un jove va baixar de la vorera i, agafant el fuet que el cotxer havia deixat al seient, va començar a colpejar l'animal que havia caigut. Un altre noi mirava d'aguantar-li el braç i cridava:

—Què fas, Alfred? Deixa'l estar! Això no es fa així! Serà pitjor!

Amèlia no es va poder aguantar i es va posar a cridar.

—Salvatge! Vostè és un salvatge!

El que es deia Alfred va mirar les noies i amb un somriure indolent es va adreçar al seu amic, ja més calmat:

—Una bona euga aquesta del barretet verd, no trobes, Germà?

A la fi van aconseguir fer aixecar l'equí, la gent es va anar asserenant i a poc a poc es va restablir l'ordre.

—Que bèstia, oi? —va comentar Consol a la seva amiga—. Té cara de cavall.

—Sí, però té alguna cosa.

9

La festa dels Bonmatí

A les deu de la nit, el Milford conduït per Marià esperava el torn al caminal de plàtans que anava de la reixa de l'entrada fins a l'esplanada destinada a l'estacionament dels cotxes dels convidats. La cua avançava a poc a poc, feia una nit esplèndida per ser novembre i la música que sortia dels salons de la casa arribava nítida fins on eren els dos amics.

—Això pinta molt i molt bé, Germà. Si el sopar està a l'altura de l'ambient, serà espectacular.

Germà es va sentir molest.

—Ets un groller, Alfred, sempre penses en el mateix. —Després, assenyalant l'entorn va afegir—: No t'impressiona el marc?

A banda i banda del camí, uns grups escultòrics il·luminats per atxes clavades a l'herba ornaven uns grans parterres.

—Per a tu és molt fàcil. Estàs acostumat a tot això d'ençà que vas néixer i aprecies l'escultura, la pintura i l'art en general, però per als pobres és diferent. Jo el que valoro sempre és el menjar, això sí que marca la diferència de classes. Si no t'hagués conegut al quarter quan servíem la pàtria, per dir-ho d'alguna manera, aquesta festa jo l'hauria vista a La Ilustración. Te'n dono les gràcies de debò.

—No es mereixen. Tu també m'has descobert un món terriblement gratificant que no m'imaginava que existís i que tampoc no surt a les revistes.

Finalment, el Milford va arribar a l'esplanada i, quan Silverio va saltar del pescant per obrir la portella, ja se li havien avançat dos criats amb calça curta i una llumenera cadascun.

—Aparca'l on puguis —va dir Germà al cotxer—. D'aquí a tres hores, envia en Silverio a la porta, i si no hi som, el porter tindrà un encàrrec. —Després es va adreçar al seu amic—: Et sembla bé?

—A mi em sembla bé tot allò que t'ho sembli a tu.

—Doncs, som-hi.

Tots dos es van encaminar cap a la casa, precedits per un dels criats, que il·luminava el camí. Alfred estava emocionat i, agafant el seu amic pel braç, l'empenyia a anar més de pressa.

—Vinga, Germà, que ens ho perdem, a l'atac! La nit és jove i tu ets un rei!

Germà se'l va mirar somrient. El servent que els havia portat fins a l'entrada del templet es va fer a un costat i els va deixar al carril dels convidats que entraven a la casa. De la banda contrària sortien les parelles que se n'anaven cap a la pista de tennis, on s'havia muntat un pavelló a imitació dels envelats que presidien les festes majors dels pobles. Allà, més tard, el mestre Artur Rodoreda acompanyaria al piano un jove tenor i una jove soprano, alumnes destacats de les millors escoles de cant barcelonines, que interpretarien solos i, conjuntament, peces de repertori clàssic. Ell era Cèsar Ventura, i ella, Clàudia Codinach.

Dins la mansió, la gent es va anar distribuint i es va acabar la incomoditat. Abans d'anar-se'n cap al saló a saludar els amfitrions, els dos amics es van passejar per la planta baixa de la casa. La febre del modernisme esclatava amb tota la seva esplendor: vitralls policromats, grans esmalts, llums amb cos de dona que sostenien pantalles fetes de petites llàgrimes, tauletes baixes amb delicades escultures i l'arrencada d'una superba i retorçada escala que pujava al pis superior, ornada amb uns balustres de flors i ferro entrellaçat, una autèntica obra d'art.

Quan s'acostaven a saludar el matrimoni Bonmatí, Papirer va observar una rotllana de noies que, tapant-se la boca dissimuladament, xiuxiuejaven entre rialletes i els llançaven mirades atrevides.

—Mira, ja t'han reconegut, ets com el llum d'oli que atrau les papallones de nit.

—No siguis ruc! Les nenes per merèixer sempre fan igual.

—Però no em miren a mi, miren l'excampió d'Espanya de floret, que, per una cosa o altra, quasi cada mes surt a les revistes.

Estaven que si això que si allò, quan, gairebé sense adonar-se'n, es va obrir el grup que els envoltava i es van trobar al davant dels Bonmatí. Ell, un vidu que ja havia tombat la seixantena, era panxut, tenia els cabells i la barba grisencs, i anava embotit en un frac de cua llarga que encara el feia més baix. En quedar-se vidu, havia contret matrimoni amb la que abans havia estat la seva amistançada, Dorotea, molt més jove que ell, d'una bellesa pobletana i ordinària, que ell havia carregat com un mostrari de joieria.

Germà, seguit d'Alfred, es va avançar a besar aquella mà coberta d'anells que la dona li allargava, obsequiosa. Després d'una elegant reverència, de fregar-li lleument el dors de la mà amb els llavis i de dirigir una correcta inclinació de cap al marit, es va apartar un xic per presentar el seu amic.

—El meu amic, Alfred Papirer, coadjutor del Col·legi de Registradors.

Papirer, encara sorprès per la presentació de la seva persona que havia improvisat Germà, també es va inclinar i va imitar el cerimonial del seu amic.

—Papirer… Papirer… em sona. —La veu d'ella, aguda i excessiva, va demanar—: Que potser sou dels Papirer de Mataró?

Alfred es disposava a contestar, però Germà se li va avançar.

—El meu amic està destinat a Barcelona. La seva família és oriünda de València.

—Doncs, sent amic de Germà, teniu aquesta casa oberta. És un luxe rebre aquest destacat sportman que passeja pel món el nom de Catalunya i és admirat per les multituds. Però no us entretingueu amb nosaltres… Gaudiu de la festa, aneu-vos-en amb el jovent, que és el que us pertoca.

La dona va fulminar el marit amb la mirada i, dissimulant amb el vano el rictus de la boca, va fer a Germà una picada d'ullet carregada d'intencions.

Després de fer una inclinació de cap, tots dos es van retirar i es van perdre entre els convidats.

—És com un sortilegi, ja en tens una altra a la butxaca.

—Tu veus visions on no hi ha res més que una picada d'ullet amistosa.

—Què m'has d'explicar de les teves aventures si des de la mili no m'he desenganxat de tu?

Per suggeriment de Papirer, tots dos es van dirigir cap al bufet, però per a desesperació seva, pel camí els anaven aturant els grups de joves.

—Al Belles Arts, quan?

—Germà, vas ser amb la reina a la inauguració de l'Exposició?

—Magnífic, el pavelló de la vostra família, està a l'altura del de Claudio López.

Germà responia amablement a tothom, sobretot a les dames, que visiblement es disputaven la seva atenció. Quan Alfred, ja nerviós, li premia el colze, insinuant-li que es desfés dels afalacs i anessin d'una vegada al menjador, una frase va aturar Germà. La vídua de Fèlix Llobatera, famós constructor i amic del seu pare, que malgrat els anys i els cabells nivis encara conservava senyals de la gran bellesa que havia estat a mitjan segle i tenia fama de dir tot el que li passava pel cap, el va aturar agafant-lo pel braç amb familiaritat.

—Heu heretat el bon gust del vostre pel que fa al sexe dèbil, amic meu?

Germà se la va mirar detingudament.

—Jo diria que sí, senyora.

—Doncs permeteu-me que us acompanyi al recital que se celebrarà a l'envelat del jardí. A més de tenir una veu preciosa, segons diuen, la jove soprano és d'una bellesa enlluernadora. Pel que en sé, estudia a l'acadèmia de l'Encarna Francolí.

—I això què té a veure amb mi i amb el meu pare?

La dama es va aturar un instant i es va mirar descaradament Germà als ulls.

—No em digueu que no ho sabeu.

—Perdoneu, però no us entenc. Què és el que haig de saber?

—Potser el vostre senyor pare ho guarda en secret i us vol donar una sorpresa, però a la meva edat, una dama pot ser indiscreta. Espero que em sabreu perdonar. —Aleshores, fent una ganyota molt estudiada i mig cobrint-se els llavis amb el vano plegat, va aclarir—: La Clàudia Codinach és la protegida del senyor Pràxedes. Diuen que el vostre pare li paga la carrera, cosa que jo també faria si fos home. La noia és una preciositat. El que no sé és si la veu està a l'altura. Però, és clar, de vegades això compta poc… Però si ho sap tothom!

Alfred Papirer va pensar que s'hauria d'esperar per sopar.

Germà coneixia l'afició del seu pare pel bel canto i estava al corrent que de tant en tant destinava diners a protegir artistes novells. Les seves discussions més freqüents al Cercle del Liceu versaven invariablement sobre la política d'ultramar, l'última corrida lidiada a El Torín per Lagartijo i Frascuelo o la rivalitat exaltada que separava els seguidors dels dos tenors de moda, el navarrès Gayarre i l'italià Masini, sense menysprear Antonio Aramburo, de qui li feia gràcia l'endimoniat caràcter aragonès que, segons es deia, l'havia portat en una ocasió a abandonar l'escena i a anar-se'n a casa a fer-se unes migas. També sabia que un parell d'anys enrere, Pràxedes havia protegit un baríton de la Barceloneta, a qui fins i tot havia obligat a canviar de nom, ja que Cèsar Grau li semblava poc filharmònic, i, seguint la moda italiana, l'havia batejat com a Cèsar Grodeli. Recordava que el dia del seu debut en un paper secundari, amb gran disgust de la seva mare, a qui horroritzaven aquelles coses, Pràxedes va omplir la llotja del Liceu amb un grup d'amics perquè el baríton estigués emparat i tingués els aplaudiments assegurats. El que Germà ignorava fins aquella nit era que el seu pare protegís una soprano que, pel que semblava, tenia un físic envejable, cosa que rarament coincidia amb la veu, ja que, o bé per l'esforç o perquè necessitaven tenir una gran capacitat aeròbica, totes solien posseir uns pits gairebé obscens.

Fos com fos, Germà no estava disposat a deixar-se intimidar per les insinuacions de la llengua viperina de la vídua de Fèlix Llobatera.

—Estimada senyora, conec perfectament l'afició del meu pare pel bel canto i el seu gust pel mecenatge. El que ignoro és el dia a dia de tot això. Els negocis donen molta feina, i tenim temes més importants per tractar que les futilitats de dones desvagades. Si no li fa res, he quedat amb uns amics.

La vídua Llobatera no va voler fer cas de la indirecta.

—Faci, faci… Jo vaig més a poc a poc.

—Doncs bona nit, senyora Llobatera.

Germà va agafar Alfred pel braç i el va obligar a accelerar el pas cap al pavelló on hi havia anunciat el recital.

—Però que no anàvem a sopar?

—Ja tindràs temps de treure el ventre de pena després, Pantagruel. M'interessa veure aquesta joveneta.

La gent s'arremolinava a l'entrada de l'envelat, vigilat per dos porters. A l'interior, quatre criats acompanyaven els convidats més grans a les llotges, mentre el jovent ocupava les fileres de cadires encoixinades, disposades com si fos la platea d'un teatre. Al fons, damunt d'un empostissat tancat per uns tapissos gruixuts, a tall d'escenari, es veia un piano negre de quart de cua, damunt del qual destacaven dos canelobres. Envoltava la tarima una bateria de llums, que en aquell moment anava encenent un jove criat. Mentre Germà i Papirer s'instal·laven a l'extrem de la quarta fila, el fàmul s'ocupava de les espelmes dels canelobres. Després l'home es va retirar i els quatre servents que havien acomodat la gent van agafar uns pals llargs acabats en una caputxa metàl·lica invertida i van anar apagant les llumeneres instal·lades en brandoneres, que havien il·luminat la platea.

Alhora que s'anava apagant la llum, també ho feien les converses, que a poc a poc es convertien en murmuris. Després d'una llarga pausa es va obrir la cortina del fons i va comparèixer el mestre Artur Rodoreda, que va ser acollit afectuosament amb un aplaudiment cortès. El mestre es va encaminar al centre de l'escenari, va esperar que remetés el picament de mans i es va adreçar al públic.

—Senyores i senyors, us dono la meva benvinguda més cordial: els nostres estimats amfitrions, els senyors Bonmatí, han tingut la gentilesa de confiar-me la part musical d'aquesta vetllada, i tant el repertori com la selecció dels intèrprets han estat totalment responsabilitat meva. Haig de dir que no tinc cap dubte que una cosa i l'altra us complauran, d'entrada perquè les peces escollides són àries que han triomfat als escenaris més importants d'Europa i d'Amèrica, i perquè els seus autors, Bellini i Verdi, són prou anomenats i aclamats a tot l'orbe conegut. En segon lloc, tinc el gust de presentar dues de les veus millors i més joves escollides a les escoles de cant de Barcelona, que aviat debutaran al nostre primer teatre. D'aquí a un moment ho podreu jutjar. Per a ells, la glòria que no dubto que assoliran, i per a mi, qualsevol equivocació que hi pugui haver. Moltes gràcies.

Mentre tornaven a sonar els aplaudiments, el mestre Rodoreda es va aixecar amb gest elegant les cues del frac, es va asseure al piano ajustant la banqueta i va observar la partitura mentre, ajuntant amb delicadesa les mans, feia petar els artells.

Per un dels laterals de l'escenari va sorgir Cèsar Ventura —amb pantalons grisos, levita verda, camisa amb plastró, cabells arrissats, tòrax prominent i una mirada viva, que va recórrer, nerviosa, l'auditori—, qui, després de saludar primer el públic i després el mestre, es va situar al mig de l'empostissat i va esperar que Rodoreda ataqués el solo de tenor del segon acte de Rigoletto.

Ventura tenia la veu potent i modulada, més apropiada per a òpera italiana que alemanya, i potser un pèl mancada de color. Després de l'aplaudiment del públic va interpretar dues peces més de Verdi i de Rossini, i en acabar es va retirar.

—Ara toca la protegida del teu pare. M'imagino que haurem d'aplaudir, sigui com sigui. —Alfred Papirer, que no perdonava que encara no haguessin sopat, ja havia llançat un dard esmolat.

—Si canta bé, aplaudiré. Això de «protegida» no em consta. No estic per fer cas de comentaris de viudes ocioses.

—No m'havies dit que el teu pare protegia artistes.

—Ni moltes altres coses. Què et penses? Que t'haig de passar comptes de la meva vida?

Papirer va intuir que havia superat el límit, cosa que de vegades li passava, i va plegar veles ràpidament.

—De cap manera! Ho deia amb bona intenció. Ja saps que, entre altres ocupacions, sóc cap de claca del Liceu i si s'ha de donar suport a un artista novell que pugui tenir alguna cosa a veure amb la teva família, ja veuràs com en sé, d'arrencar aplaudiments.

—El que més em molesta és que m'ensabonin. Si trobes que t'has de guanyar el sopar, aplaudeix.

Germà havia marcat distàncies, cosa que feia sovint.

L'aplaudiment del públic va fer que tornés a parar atenció a l'escenari, i el que hi va veure el va sorprendre en extrem. La noia devia tenir uns vint anys i desdeia tot allò que és pogués suposar de la figura d'una soprano. Era alta, prima i morena, i portava els cabells recollits amb tirabuixons. Lluïa una túnica blanca de tall grec, que li queia, lànguida, al llarg del cos, i tenia uns ulls preciosos, unes pestanyes llargues, una boca ben dibuixada i uns llavis sucosos. Va correspondre amb una lleu inclinació a l'aplaudiment del públic, es va tombar cap al mestre i amb el gest li va indicar que estava a punt.

La veu de la noia tenia un to i una qualitat molt superiors a la del seu company. Va cantar «Casta Diva» de la Norma de Bellini i una ària de Madame Butterfly i, davant l'aplaudiment enfervorit del públic, va fer sortir Cèsar Ventura i tots dos van acabar el concert interpretant a dues veus «Un bel di vendremo».

L'èxit va ser notable. La gent sortia realment entusiasmada. Davant del vestidor d'ella es va formar ràpidament una cua de joves que li volien presentar els seus respectes.

—Ha estat molt bé. Anem a sopar, Germà?

—Seria una descortesia. Primer he de saludar la protegida del meu pare, no et sembla?

Alfred es va donar per al·ludit i no va respondre. Aquella no era la seva nit més afortunada.

La cua va anar avançant. Els joves, després de la salutació, anaven sortint del camerino que s'havia muntat en el que habitualment eren els vestidors del tennis. Quan els va arribar el torn i anaven per entrar, els dos amics van topar a la porta, que era molt estreta, amb un militar que sortia acompanyat d'un jove d'aspecte anglès.

—No tingueu tanta pressa, joves. Abans d'entrar, deixeu sortir.

A Germà li va molestar el to.

—Dispenseu. Teniu raó. Comprenc que tingueu pressa per anar a Cuba.

El militar va copsar la indirecta.

—M'esteu dient covard?

—Què dieu, ara! Només que em sorprèn que en un ambient festiu i de nit algú tingui una urgència.

El que semblava anglès va estirar el militar.

—Deixa-ho estar, Emilio, que hi hagi pau.

El militar s'hi va resistir una mica.

—No val la pena perdre el temps amb segons qui —va mussitar després.

Germà i Alfred eren a la porta del camerino. Quan els altres dos s'allunyaven, aquest darrer va preguntar:

—El coneixes?

—Sí, és un imbècil. Em sembla que es diu Serrano. Tira sabre amb l'equip del Casino Militar; algun cop me l'he topat en el torneig per equips.

—Deixa'l estar, Germà, i entrem. Estem aturant la cua.

Es van ficar al camerino. Germà va tancar la porta i la jove va quedar una mica sorpresa.

—No voldria pas semblar descortès. Em presentaré: li sona el cognom Ripoll?

La noia va somriure obertament, mostrant una dentadura perfecta.

—No em digueu que coneixeu el senyor Pràxedes!

—El conec força. Hi dino de tant en tant…, és el meu pare. I aquest —va dir assenyalant Fredy— és el meu amic Alfred Papirer.

—Us he de dir, senyoreta, que teniu una veu preciosa, i jo hi entenc, sóc assidu del Liceu. Per a quan el debut? —va fer l'altre, melós.

—Ui! Això va per llarg, encara falta molt. —Es dirigia directament a Germà—. No em digueu que el senyor Pràxedes és el vostre pare!

—Doncs sí, sí que l'és. —I va afegir, sorneguer—: Almenys, que jo sàpiga.

—Li deuré tot el que pugui arribar a ser. Si no hagués estat per ell, no hauria pogut assistir a les classes de la senyora Encarna Francolí.

—No us podeu imaginar com m'alegra conèixer una de les bones obres del meu pare! I ja que ell no ho ha de fer, perquè la meva mare s'enfadaria, em podríeu concedir, en nom d'ell, l'honor de sopar algun dia amb vós? O potser d'acompanyar-vos a casa vostra aquesta nit?

—Aquesta nit no pot ser, he vingut amb la meva mare. —Clàudia es va guardar prou bé de dir-li que havia treballat com a netejadora a la fàbrica de maletes—. Potser, en atenció de qui és el vostre pare, i sempre amb el seu permís, us podria acompanyar algun migdia.

Germà va agafar la mà de la noia i, sense inclinar-se i mirant-se-la als ulls, l'hi va besar lentament.

—Jo m'ocupo d'aconseguir aquest permís. Vós guardeu-me el secret. I digueu-me, on us he d'anar a buscar?

—Visc a la plaça de l'Àngel número sis. Hi teniu casa vostra.

—Mil gràcies, no me'n descuidaré. —Es va tombar cap al seu amic—: Anem, Alfred.

Papirer es va acomiadar d'ella.

—Ha estat un plaer. De tota manera, us aconsellaria que us canviéssiu el cognom i us en poséssiu un d'italià; al món de l'òpera, és més comercial, i als cartells, llueix més.

—El mestre Rodoreda ja ho ha suggerit a la meva mestra de composició, Encarna Francolí, i entre tots dos han decidit que el meu nom artístic és Claudia Fadini… Bé, vull dir que, en el futur, aquest serà el meu nom.

—Doncs fins ben aviat, Clàudia. Espero que aquesta trobada sigui la primera de moltes.

Germà va fer mitja volta i va sortir, seguit pel seu amic.

10

La reunió

A la mateixa hora, pel carrer dels Tallers —amb prou feines il·luminat, per cert— caminaven tres homes. Tenien una aparença comuna i corrent: pantalons gastats per l'ús, elàstics, camisa blanca, gec estret, gorra calada fins als ulls i mans a les butxaques. A mesura que avançaven, el carrer s'anava omplint de grups d'homes amb el mateix aspecte que ells. També hi havia alguna dona d'aire senzill: faldilla espellifada, brusa cordada de dalt a baix, toqueta a les espatlles i, alguna, amb un monyo cobert amb un mocador. Quan un grup en trobava un altre, a penes un lleuger toc de la gorra amb la mà denotava que es coneixien i donava al senyal un aire de conjuració.

—Paulí —va dir el més alt de tots tres, Santiago Salvador, amb certa ansietat—, si no ens afanyem, no podrem agafar un bon lloc. Alleugeriu el pas.

—No pateixis, Santiago. En Gervasi ja està avisat i ens guardarà seient en una de les llotges. Tu, Màxim —l'espigat Paulí Pallàs es va adreçar al tercer component del grup retocant-se l'alambinat bigoti—, coneixes en Gervasi Gargallo?

—N'he sentit a parlar, m'han dit que és un paio amb empenta, que té el que s'ha de tenir. Si no vaig errat, treballa a La Maquinista.

—És l'amo de l'auca, recony si ho és! —va apuntar l'anomenat Santiago Salvador—. Si en tinguéssim deu com ell, les coses pintarien molt diferent. És qui ha aconseguit que aquesta nit parli l'Errico Malatesta.

—I tu t'ho hauries perdut per acompanyar la teva xicota a veure com entra al Liceu aquella trepa de lladres! —va intervenir Pallàs.

—Treballa a la moda i li agrada la roba, això no és cap mal. A última hora li he fet dir pel meu germà Joan Pere que m'excusés. Com podeu comprendre, m'interessa molt més això d'aquesta nit.

El grup va apressar el pas i el silenci es va establir entre tots tres.

—No havia de ser al Cercle Socialista, la reunió?

—Hi ha molts confidents emboscats, Màxim, i la policia n'està al cas. A última hora s'ha canviat el lloc de reunió. Es fa on assaja la coral del Poble-sec, al carrer Valldonzella, a tocar de Montalegre. Mira, ja hi som.

La gent s'havia aplegat a la porta d'entrada. Dos paios, un de molt alt i gros, s'ocupaven de controlar l'accés. Quan tots tres van arribar davant d'aquell tan alt, Paulí va dir:

—Aquest és en Santiago Salvador, aquest altre, en Màxim, i jo, en Paulí Pallàs. En Gervasi m'ha dit que em presenti a la porta.

El paio va cridar un dels seus que tenia al darrere.

—Porta aquests companys a la llotja d'en Gervasi.

—Em sembla que està ocupada —va replicar l'altre.

—Doncs fot-los al carrer, cony! Fes el que et dic!

L'altre els va acompanyar a una escaleta que anava al primer pis i després van avançar pel passadís fins a la llotja de prosceni. Tal com havia anunciat, a dins hi havia instal·lats cinc companys.

—Us n'heu d'anar.

Un dels cinc es va rebel·lar.

—Hem vingut fa una hora i ens han dit que aquests seients estaven lliures.

—Doncs no ho estan. És la llotja d'en Gervasi i només en disposa ell.

—I si no em ve de gust…

—Si no et ve de gust, t'ho explicarà en Maties Cornejo, que es cuida de la porta.

En sentir anomenar aquell porter immens, el grup va anar sortint de mala gana.

—Des d'aquí ho veureu molt bé. Salut, companys!

L'home es va retirar i el trio es va acomodar a tocar de la barana, preparant-se per passar la que semblava que havia de ser una nit memorable.

El fum dels cigarrets enterbolia l'atmosfera i el rebombori de veus produïa una cacofonia indescriptible. Màxim se sentia enfervorit.

Un individu va treure el cap al prosceni. Amb una llarga espelma va anar encenent la bateria de llums que va il·luminar la bucòlica escena de pastors i ovelles que decorava el teló. Al cap de poc, aquest es va obrir i va sorgir Gervasi per la primera entrecava i amb les mans va anar fent aplacar el xivarri que pujava de la platea.

—Companys, companys! Una mica de silenci, sisplau!

El soroll es va anar apagant.

—Tinc el plaer de ser aquí avui, i no perquè em veieu en aquest escenari, ja m'heu vist en altres ocasions. Però avui és diferent. Us haig de dir una cosa molt important —va remarcar amb èmfasi—. Tots els que som aquí aquesta nit podrem dir als nostres fills: «Jo hi era». Aquesta pot ser una data memorable, companys, i quan s'acabi la vetllada comprendreu per què. Ara, sense més preàmbuls, tinc l'honor de presentar-vos una persona que ha sabut ordenar i resumir els nostres somnis. Us demano un aplaudiment per a Errico Malatesta, que acaba d'arribar de l'Argentina per fer una conferència sobre el que passa al món.

La rebuda que van fer al personatge, que va sortir pel lateral de l'escenari, va ser apoteòsica.

Gervasi es va posar les quartilles a sota del braç, es va apartar tot picant de mans per arrencar l'aplaudiment de l'auditori, i Errico Malatesta es va plantar al centre de l'escenari mentre el presentador es retirava. Màxim va quedar parat davant del magnetisme que emanava d'aquell home que, per l'aspecte que tenia, ningú no diria que exercia una autoritat especial: rostre amagrit, cabells arrissats, grisencs, que se li aixecaven per un costat i l'altre, i bigoti i barbeta afilada. Era prim i anava vestit de negre, amb una levita gastada, uns pantalons molt usats i una corbata de llaç descolorida al coll. Màxim es va preguntar què ho feia que de cop i volta aquella massa d'homes rudes callés de la mateixa manera que quan de petit la seva mare el portava a la processó de Corpus la gent guardava silenci al pas de la custòdia. De sobte es va adonar del perquè. Eren els ulls! A sota d'aquelles celles serrades, es veien penetrants i durs com dos carboncles encesos, es passejaven pel públic i gairebé obligaven a tothom a abaixar la mirada.

—Apreciats germans de Barcelona —va començar—, l'honor és meu de poder-me adreçar a aquesta assemblea. —El silenci era aclaparador, i resultava encara més curiós perquè el conferenciant no cridava desfermadament. Aquella veu ronca, amb un accent estrany, penetrava com el ganivet calent al sagí—. He fet moltes voltes pel món. Ara mateix vinc de l'Argentina, aquella preciosa terra tan agermanada amb la vostra, i m'adono que sempre és el mateix: l'home senzill, bo i treballador, és explotat per una banda de corbs despietats que, des de les seves poltrones i emparats pels seus esbirros, es dediquen a aprofitar-se del treball dels altres. No voldria pas ser àugur de males noves, però he vingut aquí perquè precisament és on ara conflueixen les circumstàncies perquè la fam i la misèria s'apoderin de les vostres llars. D'aquí a pocs mesos s'acabarà l'Exposició Universal i, sense cap altre recurs, us quedareu sense feina, sense un rosegó de pa per distreure la gana ni un bol de llet per als vostres fills. I us auguro que no n'hi haurà, de feina, ni feina ni misericòrdia per a l'ingent ramat de captaires que poblarà els carrers. —La massa es removia, inquieta. El conferenciant va continuar—: Treballeu setze hores; no n'hi ha prou. Comenceu a les quatre de la matinada i acabeu a les vuit del vespre. Us topeu, a la porta de la barraca, la vostra dona, que comença el seu torn quan vosaltres acabeu el vostre, i tot plegat per una misèria. I si caieu malalts o teniu algun contratemps, us deixen al carrer com si fóssiu gossos esguerrats. Jo us pregunto: això és vida? És just que l'home exploti l'home? Que hi ha algú que no hagi nascut de dona?

El discurs va continuar en la mateixa direcció. Finalment, després d'una ovació clamorosa, Gervasi va demanar si algú volia preguntar alguna cosa.

Una veu va dir que els obrers es reunien per formar sindicats.

—Compte amb això! —va respondre Malatesta—. Els sindicats pressuposaran jerarquies. No us deixeu enganyar, formeu grups i escolliu els més preparats, aquells que puguin donar consells, però no manar.

Una altra veu va preguntar què s'havia de fer en cas de guerra.

—No és la vostra guerra. No lluiteu per imperis que no us interessen. El meu mestre Bakunin ho va veure molt clar: res que ajudi el capitalisme! I si arriba el moment, no oblideu que l'únic llenguatge que entenen és el del terror.

Els aplaudiments i les ovacions van durar quinze minuts. Un remolí d'idees s'aglomerava al cap de Màxim. La massa es dirigia cap a les portes.

Tot d'un plegat, quan ja trepitjaven el carrer, van sentir uns xiulets per Valldonzella, i per Tallers, una remor de cascos de cavalls i de veus —«Companys, la policia! Disperseu-vos!»—. La gent va començar a llançar les llambordes que hi havia amuntegades al costat d'una rasa, mentre fugia espaordida. Una dona va caure ben bé davant de Màxim i ell la va intentar aixecar.

—Corre, cony, corre! —va sentir la veu de Paulí, que l'agafava pel gec i l'empenyia—. No li faran res, només busquen homes!

—Aquests fills de puta no coneixen cap més llenguatge que el de les bombes! —va afegir Santiago.

Aquella nit, Màxim no va poder dormir. Al seu costat, Joan Pere somiava, i fins li va semblar que somreia. L'albada el va enganxar a la finestra, fumant i mirant-se aquella mà mutilada, mentre Barcelona es despertava i les sirenes cridaven els obrers a les fàbriques.

11

Papirer

A dos quarts de set del matí, Alfred Papirer arribava al portal de casa seva, al carrer Ponent número 8. La nit no havia estat agradable; allò que prometia tant havia resultat ben poc. Es va descordar l'abric i va estirar la cadena de les claus. Un contingut «Em cago en tot» li va sortir del fons de l'ànima. Amb les presses, s'havia esquinçat els pantalons, heretats de Germà, cosa difícil d'arreglar. Va obrir mitja porta i, vigilant de no empassegar amb el graó, es va ficar a dins. La coneguda olor de col amargant i d'humitat li va assaltar l'olfacte i, després de tancar la porta, es va felicitar perquè sempre havia evitat que l'acompanyessin a casa. Com de costum, s'havia fet deixar a la vorera del davant del Gran Teatre del Liceu al·legant que vivia allí a prop i que li agradava caminar una mica per aclarir-se el cap. Va buscar a la butxaca esquerra i amb els dits va palpar una capsa de cerilles; en va extreure una, va fregar el fòsfor contra la sola de la sabata i amb aquella feble flama va avançar cap a l'escala. Es va recolzar a la barana, que començava al tercer graó, i va anar pujant fins al tercer pis. La tremolosa flama va començar a vacil·lar i, quan va notar l'escalfor als dits, la va apagar d'una bufada. Va continuar a les fosques. Per desgràcia, coneixia perfectament el camí. Com que als dos primers graons del segon replà els faltava el cantell de fusta, va temptejar amb el peu dret abans de continuar pujant. Li va arribar a l'orella el plor esquinçat de la criatura del segon. Li semblava mentida com es complicava la vida, la gent: aquella parella tenia tres fills i, quan arribaven els dies del final de mes, la dona solia pujar a l'hora de dinar, primer a demanar un ou o a manllevar una mica d'oli, i després, ja descarant-se, preguntava a la seva mare si li sobrava alguna cosa.

Va arribar a la porta del seu pis i va encendre una altra cerilla. La claror va il·luminar l'espiell enreixat i l'esmalt descolorit del Sagrat Cor de què la seva mare era tan devota i al qual feia tantes novenes. Amb molt de compte, es va tornar a treure el grapat de claus de la butxaca i va buscar l'anella corresponent al clavó. El va introduir al pany i va obrir la porta. Al costat de l'entrada, a la paret de tocar del penjador, hi havia el globus de vidre esmerilat del vell llum de petroli. L'Alfred va moure l'èmbol de la baquelita i, quan va notar prou pressió, va obrir l'aixeta del gas, va acostar la flama a la metxa i una llum groguenca es va escampar immediatament pel passadís. Va tancar la porta de l'escala i se'n va anar cap al fons, bo i passant per davant de la seva habitació, després per la porta tancada de la cambra de la seva mare i finalment per la del petit lavabo que compartien. A l'esquerra, hi havia la cuina i una petita cambra on s'amuntegaven tots els trastos vells de la casa.

Va arribar a la peça on feien vida, en va encendre el canelobre de cinc espelmes, situat al centre de la taula, sobre el tapet de ganxet que havia fet la seva mare. Es va treure l'abric, la jaqueta i l'armilla, i ho va deixar tot al respatller d'un seient de vim. Es va acostar a l'armariet de paret i en va agafar un got i una ampolla de vi. Se'n va servir una bona tirada i es va asseure en una de les quatre cadires que envoltaven la taula.

Es va acostar el got a la boca, en va prendre un glop, paladejant-lo lentament, i es va disposar a repassar mentalment el que havia passat aquella nit que prometia tant i que havia acabat tan amargament.

Sense adonar-se'n, en una desviació involuntària, el seu pensament va lliscar cap al dia en què havia vist per primera vegada la figura de Germà Ripoll, el jove que havia d'acabar tenint tanta importància a la seva vida. Recordava el fet amb tanta nitidesa i vivor com si hagués passat el dia abans. Havia estat el gener del 1881. La seva mare, amb un esforç titànic, havia venut al seu germà Cosme la petita parcel·la que havia rebut en herència del seu pare a Sant Martí de Provençals, havia hipotecat la carnisseria que tenia al mateix carrer Ponent, que li havia deixat el seu difunt espòs, i havia reunit els tres-cents duros que li exigia el govern de la nació per eximir del servei a la pàtria a ultramar els mossos quintats aquell any, cosa que la dona li recordava tothora per pressionar-lo i obtenir d'ell el que volgués. El somni de la dona era que el fill treballés amb ella en el negoci, fent-hi de dependent, i així estalviar-se un sou, però l'Alfred tenia uns altres plans. Llegia qualsevol revista que li arribava a les mans i l'entusiasmava aquell flamant enginy de la fotografia, que oferia l'oportunitat de captar la imatge de qualsevol persona o edifici en una placa de coure impregnada de plata a causa de la llum i a través d'una lent, mitjançant l'acció dels vapors del mercuri. Això quasi l'obsessionava. La seva mare, en canvi, considerava que era una pèrdua de temps i que aquella ocupació no tenia futur, però ell estava gairebé segur que amb el temps arribaria a ser tan important com l'ofici de pintor, i ell volia ser artista.

El van destinar al Regiment d'Artilleria Muntada Almansa 35, situat a les casernes del parc de la Ciutadella, on des del primer dia es va sentir desplaçat. Tots els quintos que hi havia eren fills de famílies benestants, per a les quals els tres-cents duros que costava l'exempció eren, si no xavalla, una fotesa a canvi de salvar la vida dels seus plançons, exposats a morir ja fos en acció de guerra o agafant alguna malaltia, com el dengue hemorràgic, el paludisme, la disenteria o qualsevol febre estranya que se solia contraure en aquelles terres llunyanes. La prova: l'aspecte famèlic que presentaven quan tornaven de Cuba aquells desgraciats amb uniformes de milratlles, molts amb crosses, alguns amb monyons, que s'escampaven per les ciutats d'Espanya i demanaven caritat per les cantonades, menyspreats per tothom, ja que els veien com una trepa de covards derrotats. Alfred també tenia un altre motiu per sentir-se aliè a tot allò: era massa alt i ossat, i a més un xic maldestre, i aquell seu rostre cavallí —malgrat que tenia cert atractiu per a les dones—, i les seves mans, immenses, convidaven a tot tipus de bromes i quintades.

Recordava perfectament un paio a qui el sergent tractava amb una consideració insòlita. Ell l'havia estat observant uns quants dies a la cantina i s'havia pogut adonar que els altres també el respectaven, se li acostaven i volien fer-se'n amics. Amb el pas del temps, ho va veure clar: aquell noi, Germà Ripoll es deia, era campió de Catalunya de floret, expert en l'art de l'esgrima, recomanat al coronel del regiment per influència del seu poderós pare, fins al punt que el cridaven a la sala d'oficials per lliurar algun combat amb qualsevol dels que estaven fora de servei, ja fos amb la seva arma predilecta o bé amb sabre o espasa. Alfred Papirer havia entès que en aquells dies i en aquelles circumstàncies aquell paio era el seu home. Es feia respectar, tenia influències i era ric, tres condicions que ell volia assolir a la vida. Algun dia, fent servir els mitjans que calgués, parlaria de tu a tu amb tota aquella gent. Per aconseguir-ho, estava disposat a ser el noi dels encàrrecs i, si feia falta, a netejar les botes d'aquell paio, que, d'altra banda, li semblava una mica dèspota i capritxós. Aquell va ser l'inici d'una amistat entremesclada d'admiració i enveja, que ell volia a alimentar dia a dia, costés el que costés, mentre la considerés necessària per als seus propòsits.

Va anar esmolant la memòria i ordenant el que havia passat aquella última nit.

Abans d'anar-se'n de la festa dels Bonmatí, mentre la gent de l'alta societat barcelonina assetjava Germà amb preguntes sobre el torneig d'esgrima a l'Eqüestre, sobre quan arribaria el pròxim carregament de cigars havans, que començaven a escassejar, sobre si era veritat que el degà de la catedral havia encarregat el llibre de missa més bonic i recamat a la firma del seu pare i si finalment la reina regent, Maria Cristina, havia visitat, amb el petit Alfons, el pavelló dels Ripoll a l'Exposició Universal, Alfred havia aprofitat per acostar-se finalment al bufet i treure de penes el seu turmentat estómac, tan aliè a aquelles menges selectes que no veia gens sovint. Després, un cop va estar tip, abans de baixar a la planta de sota a rescatar Germà de les seves admiradores, havia donat un últim cop d'ull a aquella taula tan ben proveïda i havia lamentat no poder-se'n endur alguna cosa a casa, ja que sens dubte, el que quedés després d'afartar el servei, aniria a parar al carro de la brossa, i a ell, en canvi, l'endemà, amb una mica de sort, la seva mare li posaria al davant un plat de guisat fet amb sobres de la carnisseria.

Recordava que, després d'aquell lapse, havia trobat el seu amic i protector un pèl begut, discutint amb dos personatges d'upa sobre la delicada situació que vivien els propietaris d'hisendes dedicades al conreu del sucre o del tabac a la llunyana Cuba. Alfred s'hi havia acostat amb discreció i li havia indicat que Silverio era a l'entrada i esperava ordres. Germà s'havia disculpat i havia aprofitat la circumstància per esquitllar-se de la festa. Després d'acomiadar-se dels amfitrions, se n'havien anat.

Papirer era conscient que Germà havia xumat força i que la nit, com solia passar en dies així, es podia complicar. Aleshores s'havien començat a tòrcer les coses. S'imaginava que Germà voldria acabar la vetllada, però el va sorprendre quan, de cop i volta, el seu amic li va etzibar:

—«La nit és jove» i, com dius tu, «jo sóc un rei». Anem-nos-en a un d'aquests llocs que he descobert gràcies a tu i que m'agraden tant. —Es va posar dret al Milford i, tocant l'esquena de Marià, li va dir—: Porta'ns a l'Edén Concert, al carrer del Conde del Asalto número 12.

Papirer recordava que el cotxer s'havia tombat, alarmat.

—Dispenseu, senyor, mal carrer per esperar amb aquest cotxe.

—Ningú no t'ha dit que t'hagis d'esperar! —li va respondre Germà, farfallós—. I acostuma't a opinar quan et faci una pregunta. Quan ens hi hagis deixat, torna-te'n a casa, desenganxa el cotxe, neteja els cavalls, vés-te'n a dormir i procura no fer soroll, que el meu pare té el son molt lleuger.

Després de mitja hora de camí havien arribat a la porta de l'Edén Concert.

Germà ja havia baixat i Alfred ho feia en aquell moment. Des del pescant va sentir la veu de preocupació del cotxer.

—Perdoneu que hi insisteixi, senyor, ja us ho he dit abans… També és mal carrer per circular amb aquesta roba. A la cantonada, i ja sé que és ficar-me on no em demanen, hi ha el prostíbul més famós de Barcelona. Voleu que en Silverio us hi esperi a la sortida?

—És molt fosc i, si no somriu i no se li veuen les dents, el pot atropellar qualsevol cotxe —va fer Germà, al·ludint a la pell fosca del lacai i mirant de fer una gràcia—. A més, aquí també té el palauet l'amic del meu pare, el senyor Güell.

Papirer recordava que li havia rigut la pulla, de manera forçada i servil.

Marià havia arriat els cavalls i el Milford se n'havia anat.

L'Edén Concert estava de moda. L'emplaçament feia que el públic fos desigual i heterogeni. Les classes altes el visitaven com a diversió canalla i esnob, alhora que era també un dels preferits de la xusma del barri.

La memòria d'Alfred galopava. El pinxo que vigilava la porta tenia molt clara la feina, i una estaca que guardava al darrere, sempre a mà, era l'argument que esgrimia quan algú es posava impertinent. En aquell local es prohibia l'entrada a tots els borratxos; qui es volgués torrar, ho havia de fer a dins, no venir de casa ja embriac. Les dones, sempre que no fossin pidolaires i no anessin malgirbades, hi tenien entrada de franc; ja se sap, sense l'esquer adequat, no es pesca. S'hi admetien també sense distinció els personatges pintorescos de baixa estofa, ja que els tipus fatxendes i diferents eren l'atracció dels forasters de la part alta de la ciutat, i si tenien un nom propi, molt millor. En Fandinga, en Pata Palo, el Tonet, la Bigardona eren personatges molt coneguts al barri del Raval. El peripatètic passeig que feien entre les taules constituïa el teló de fons de l'espectacle. L'amo coneixia l'ofici: del cafè de l'Alegria —un més de la zona, freqüentat per gent que quedava més a deure que no pagava— n'havia sabut fer en un pròsper negoci.

En aquell petit escenari de l'Edén Concert hi cabia quasi tot: teatre, cupletistes, varietats, pantomima, prestidigitació, cançons, ball flamenc… Però el veritable espectacle era a la platea, al taulell del fons, i a les llotges de la planta baixa, ja que les del primer pis eren tancades i cadascuna era un reservat on els nois de la classe alta celebraven les seves orgies de vi i roses amb cambreres d'ofici dubtós i escot generós, que amb tot el desvergonyiment oferien, a més del conegut xucrut, l'especialitat de la casa, les seves carns blanques, i presentaven la regatera dels pits perquè els agraïts la fessin servir de guardiola.

El contrast de temperatura entre la part alta de la ciutat i l'ambient caldejat del local era notable, i l'atmosfera carregada de fum dels cigars feia que tot quedés embolcallat amb una boirina a la qual t'havies d'acostumar. El xivarri era festiu i quasi apagava el so de l'orquestrina que acompanyava la cupletista, que, des de l'escenari, s'esgargamellava per fer-se sentir i per trobar una puça que se li havia amagat al cosset. La gresca dels ocupants de les primeres taules era considerable. Més d'un estirava la mà per veure si podia arribar a la vora de la faldilla de la Bella Camèlia, que era com es deia l'artista.

Germà i Papirer es van anar obrint pas entre la gent procurant evitar la porqueria que s'acumulava en aquell terra de rajoles quadrades blanques, esbiaixades de les vores i ajuntades les unes amb les altres amb fragments de rajola vermella en forma de rombe. La llum de la sala venia d'uns aplics de tres globus de gas instal·lats a les columnes que separaven les llotges i també de la caixa de l'escenari, on hi havia les típiques bateries de llum.

A la fi havien arribat al seu destí, un dels angles del taulell. Recolzats a la barra, havien demanat al cambrer, que, en reconèixer-los, s'hi havia acostat ràpidament, un anís del Mono i un sifó per a Germà, i, segons recordava, una aigua mineral per a ell per evitar la consegüent ressaca. Havia avisat el seu amic que allò se li podia posar malament, però Germà li va etzibar que es cuidés de les seves coses i que els qui sabien anar quan tocava a l'urinari no s'emborratxaven mai.

Germà el va deixar sol per anar al lavabo, i havia estat en aquell moment quan Alfred l'havia vist. Acompanyada per un paio a qui faltaven tres dits a la mà esquerra, va veure la noia del barretet verd, aquella que li havia censurat la conducta quan havia intentar fer alçar el cavall a la porta del Liceu. S'havia acostat dissimuladament a la taula de la parella, mig amagat darrere d'una columna. El diàleg li va arribar diàfan. Parlava l'home.

—Així que, Amèlia, dilluns a les set a la sortida de la feina, a la porta d'El Siglo. I no t'entretinguis, que sempre ets de les últimes a sortir.

—Tu no en tens ni idea. Quan surt l'última clienta, s'ha d'endreçar tot el gènere, que no és poc. Després he d'entregar la llibreta de comandes a l'encarregat de la secció i, en acabat, canviar-me i sortir.

—I després xafardejar amb la Consol, que és el que t'agrada més.

Alfred va recordar que havia estat en aquell moment que havia ordit el pla. Després, se n'havia tornat a la barra.

—On cony t'has ficat?

—Mira, en aquella taula hi ha la noia del barretet verd, la que hem vist a la sortida del Liceu.

Germà va intentar albirar alguna cosa en aquell ambient emboirat i la sorpresa se li va reflectir als ulls.

—Paga això i marxem. No vull raons.

—Què passa?

—El paio que l'acompanya treballa per al meu pare, es diu Màxim.

—Però si acabem d'arribar i encara no ens hem pres el que hem demanat! Per què no fem venir dues cambreres i pugem a una llotja a rematar la nit?

—Amb els meus diners, suposo —li va deixar anar l'altre—. Mai no has tingut classe. Jo he vingut a veure l'ambient; la carn de gallina vella no m'interessa.

—Aquí hi ha paies que estan molt bé.

—M'agraden jovenetes, molt més jovenetes, i si encara conserven el precinte d'origen, molt millor!

Com si hagués vist el diable, Germà es va obrir pas precipitadament cap a la porta.

Alfred recordava que després de beure's de cop l'aigua mineral i de dir al cambrer que retirés l'anís de Germà, que el seu amic no es trobava bé, havia pagat la consumició i havia sortit darrere d'ell. Ja al carrer, van enfilar cap a la Rambla i van agafar un cotxe. Ell l'havia fet aturar a la porta del Gran Teatre i, després de pagar la carrera, havia dit al cotxer que portés Germà, endormiscat al seient del darrere, al carrer València número 213. Després Alfred recordava que s'havia apujat el coll de l'abric i, un cop va haver travessat la Rambla, s'havia dirigit al carrer Ponent.

12

Encarna Francolí

Aquella tarda Pràxedes Ripoll va anar cap al rebedor, va agafar del penjador l'elegant capa negra amb esclavina i se la va tirar a les espatlles. Després, amb el barret de feltre posat, es va mirar al mirall, es va arreglar el bigoti i, satisfet amb el seu aspecte, va sortir al replà.

Quan estava a punt de tancar la porta, va sentir el taloneig d'uns passos que baixaven, va alçar la vista i va entreveure de gairell la figura de la seva cunyada Renata. No li venia gens de gust aquella trobada, de manera que va tornar de pressa sobre els seus passos, va tancar amb compte la porta i se'n va anar cap a la cuina, va agafar l'escala de servei que anava a parar a un distribuïdor amb dues portes, una que anava a la porteria i l'altra a la fàbrica. Un cop allà, va esperar que el soroll dels passos de Renata es perdés. Feia molt de temps que tots dos procuraven evitar-se i només guardaven les formes en els esdeveniments familiars. Tot seguit, quan va tenir la certesa que la dona se n'havia anat, després de correspondre a la salutació de Jesús, el conserge, es va esperar davant de la porteria del carrer València que hi acudís Marià amb el cotxe de punt* blau fosc amb capota negra per acompanyar-lo a l'acadèmia de l'Encarna Francolí, situada al carrer Graciamat número 15, entre la plaça de l'Oli i el carrer de la Riera de Sant Joan. Havia encomanat a la senyora Francolí la docència musical de la seva protegida Clàudia Codinach. Marià trigava. Si ja li agradava poc, a Pràxedes, que el fessin esperar, encara li agradava menys l'adreça on havia d'anar aquell matí; ni li agradava el barri ni li agradava la gent que hi transitava.

El treia de polleguera la defensa a ultrança de la seva esposa en tot el que tenia a veure amb Antoni. El seu fill petit era un somiador influït per la mare i aficionat a unes lectures que no duien enlloc. Ja havia estat tot un èxit aconseguir que comencés la carrera de lleis. Més d'una vegada havia comentat amb Orestes, el seu cunyat, que era molt convenient tenir un advocat a la família, ja que el despatx d'Andreu Cornet, situat al carrer Casp número 70, que des del principi s'havia ocupat de les coses de la seva firma, darrerament s'havia fet massa important i els resolia els assumptes si no malament, almenys tard. Pràxedes es va treure el rellotge d'or de la butxaca de l'armilla i va verificar que Marià trigava massa. En aquell tema donava tota la raó a Adelaida, que, quan s'estaven fent la casa, havia insistit molt a destinar una part del soterrani, que ell havia convertit en magatzem, a cotxera per a carros i estable de cavalls. Però no havia fet cas d'Adelaida i a la fi va have

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X