La mecànica del cor

Mathias Malzieu

Fragmento

1

1

Neva a Edimburg el 16 d’abril de 1874. Un fred gèlid assola la ciutat. Els vells especulen que podria ser el dia més fred de la història. Sembla que el sol hagi desaparegut per sempre. Bufa un vent tallant; els flocs de neu són més lleugers que l’aire. BLANC! BLANC! BLANC! Explosió sorda. No es veu res més. Les cases semblen locomotores de vapor, les xemeneies desprenen un fum grisenc que fa cruixir el cel d’acer.

Els petits carrerons d’Edimburg es metamorfosen. Les fonts es transformen en uns gerros glaçats que subjecten ramets de gel. El riu vell s’ha disfressat de llac de sucre glacé i s’estén fins al mar. Les onades ressonen com vidres trencats. La gebrada cau cobrint de lluentons els gats. Els arbres semblen grans fades que duen camisa blanca, estiren les branques, badallen a la lluna i observen com derrapen els cotxes de cavalls damunt de l’empedrat. El fred és tan intens que els ocells es congelen en ple vol abans d’estimbar-se i caure a terra. El so que emeten en la caiguda és dolç, malgrat que és el soroll de la mort.

És el dia més fred de la història. I avui és el dia del meu naixement.

Aquesta història transcorre en una casa vella assentada sobre el cim de la muntanya més alta d’Edimburg, Arthur’s Seat, un turó d’origen volcànic encastat en quars blau. Diu la llegenda que va ser el lloc escollit pel bon rei Artur per contemplar la victòria de les seves hosts i per descansar finalment. El sostre de la casa, molt esmolat, s’eleva fins a arribar al cel. La xemeneia, en forma de ganivet de carnisser, apunta cap als estels i la lluna. És un lloc inhòspit, a penes poblat per arbres.

L’interior de la casa és tot de fusta; sembla un refugi esculpit dins d’un avet enorme. En entrar-hi, tens la sensació de trobar-te dins d’una cabana: hi ha una gran varietat de bigues rugoses a la vista, petites finestres reciclades del cementiri de trens, una taula baixa feta amb una sola soca. Hi ha també una munió de coixins de llana farcits de fulles que teixeixen una atmosfera de niu. Aquest és l’ambient acollidor de la casa vella on s’atén un gran nombre de naixements clandestins.

Hi viu l’estranya doctora Madeleine, una llevadora que els habitants de la ciutat titllen de boja, una dona d’edat avançada que, no obstant això, encara conserva tota la bellesa. La brillantor dels seus ulls roman intacta, tot i que dibuixa un gest crispat en somriure.

La doctora Madeleine du al món els fills de les prostitutes, de les dones desemparades, massa joves o massa esgarriades per donar a llum en el circuit clàssic. A banda dels parts, a la doctora Madeleine l’apassiona adobar la gent; és una gran especialista en pròtesis mecàniques, ulls de vidre, cames de fusta. S’hi pot trobar de tot al seu taller.

Som al final del segle XIX i, per tant, no és difícil per a una dona convertir-se en sospitosa de bruixeria. Murmuren a ciutat que la doctora Madeleine mata els nounats i els transforma en uns éssers que esclavitza. També comenten que s’aparia amb aus estranyes per engendrar monstres.

En aquest lloc està donant a llum la meva jove mare, i mentre s’esforça a parir, observa darrere els vidres com els ocells i els flocs de neu xoquen contra la finestra silenciosament. La meva mare és una nena que juga a tenir un bebè. Els seus pensaments deriven cap a la malenconia; sap que no es podrà quedar amb mi. Gairebé no s’atreveix a abaixar la vista cap al ventre, que ja està a punt de donar a llum. Quan el meu naixement és imminent, els ulls se li tanquen sense crispació. La pell pàl·lida es confon amb els llençols i el cos es fon en el llit.

La meva mare ha estat plorant des que ha enfilat el turó fins que ha arribat a aquesta casa. Les llàgrimes glaçades li llisquen fins a tocar el terra. Tot fent camí se li ha format una catifa de llàgrimes glaçades sota els peus, cosa que l’ha feta relliscar una vegada i una altra. La cadència de les seves passes ha anat augmentant fins a assolir un ritme massa ràpid. Se li emboliquen els talons, els turmells vacil·len i, en acabat, cau. A dintre seu, jo emeto un soroll com de guardiola trencada.

La doctora Madeleine ha estat la primera persona que he vist en sortir del ventre de la mare. Els seus dits han engrapat el meu crani rodó, amb forma d’oliva, de pilota de rugbi en miniatura, i després m’he encongit, tranquil.

La meva jove mare prefereix apartar la mirada. Se li tanquen les parpelles, no volen obeir-li. «Obre els ulls! Contempla l’arribada d’aquest petit floc de neu que has creat!», li vull cridar.

Madeleine diu que semblo un ocell blanc amb potes grosses. La mare respon que prefereix no saber com és el seu bebè, que per això precisament n’aparta la mirada.

–No vull veure res! No en vull saber res!

De sobte, sembla que alguna cosa preocupa la doctora. Mentre palpa el meu tors minúscul, torça el gest i el somriure li abandona el rostre.

–Té el cor molt dur, crec que està congelat.

–Jo també tinc el cor gelat –diu la mare.

–El seu, però, s’ha congelat de veritat!

Aleshores em sacseja de valent i es produeix el mateix soroll de quan algú remena una caixa d’eines.

La doctora Madeleine s’afanya en el taulell de treball. La mare espera, asseguda al llit. Està tremolant i no és per culpa del fred. Sembla una nina de porcellana que hagi fugit d’una botiga de joguines.

A fora neva amb una ferocitat genuïna. L’heura platejada s’enfila fins a amagar-se sota els teulats. Les roses translúcides s’inclinen cap a les finestres enrojolant les avingudes, els gats es transformen en gàrgoles d’urpes esmolades.

Els peixos del riu s’aturen en sec fent una ganyota de sorpresa. Tothom ha caigut en l’encanteri d’un bufador de vidre que amb la mà ha congelat la ciutat expirant un fred que esbocina les orelles. En pocs segons els escadussers valents que surten a l’exterior es troben paralitzats, com si un déu qualsevol acabés de fer-los una foto. Els vianants, enduts per l’impuls del trot, llisquen pel gel a manera de dansa. Són figures belles, cadascuna en el seu estil, àngels retorçats amb bufandes sospeses en l’aire, ballarines de capses de música en els compassos finals, perdent velocitat al ritme de l’ultradarrer sospir.

Arreu els vianants congelats o en procés de congelació queden atrapats. Només els rellotges continuen fent bategar el cor de la ciutat com si no passés res.

«Ja m’havien advertit que no pugés fins a aquesta casa, al turó d’Arthur’s Seat.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos