Aquests són els personatges de la nostra història...

El griu és el rei de les bèsties. És meitat àguila (la reina dels ocells) i meitat lleó (el rei dels animals). Té el cap i les ales d’una àguila, mentre que el cos i les potes del darrere són de lleó.

Durant molts segles s’ha cregut que aquesta bèstia era només una llegenda.

Les civilitzacions antigues el veneraven, el griu; el podem trobar tant a l’antic Egipte com a l’antiga Grècia.

A l’edat mitjana, aquest animal meitat àguila i meitat lleó va esdevenir el símbol del poder diví.

El poder sobre la vida i la mort.

El poder de crear o destruir l’univers.

Un poder infinit durant tota l’eternitat.

La visió d’un griu causava un gran terror al cor de la gent. És per això que, al llarg dels segles, els reis i les reines han fet servir aquestes bèsties com a símbols. Trobem imatges de grius en armes, banderes i escuts. El missatge era senzill: agenolleu-vos o patireu un destí terrible sota les urpes d’aquesta bèstia.

S’assembla una mica a un dinosaure, aquelles criatures aterridores que campaven per la Terra fa milions d’anys. Tanmateix, a diferència dels dinosaures, ningú no n’ha trobat mai cap esquelet.

Però això no vol dir que els grius no hagin existit.

Ni que un bon dia no puguin tornar a existir...

Era migdia i el cel era ben negre.

Feia mig segle que la foscor cobria el regne. I la raó era que, molts anys enrere, la gent de la Terra havia deixat de cuidar casa seva.

Els seus habitants havien cremat tots els boscos i havien reduït a cendres fins el darrer arbre.

Havien abocat tota mena de residus als rius, llacs i mars, i n’havien matat tots els peixos.

Havien perforat la terra per buscar-hi petroli, cada cop més i més fondo, fins que el planeta va quedar buit per dins.

Finalment, la Terra se’n va venjar.

Els casquets glacials de l’Àrtic i l’Antàrtic es van fondre. Les inundacions van ser tan fortes que països sencers van quedar submergits sota l’aigua.

Violents terratrèmols van ensorrar ciutats senceres. Tot el que en va quedar van ser piles i piles de runa.

Els volcans van entrar en erupció i van escopir milions de tones de cendra que van acabar tapant el cel. Sense la llum del sol, els cultius es van debilitar i van morir. No creixia cap planta.

El regne va caure en un HIVERN ETERN.

Aquest era l’únic món que havia conegut l’Alfred. Tenia dotze anys, però no havia vist mai la llum del sol. Sovint somiava que sentia el sol a la cara, o que corria per un prat d’herba alta, o que nedava en un mar assolellat. Però no era res més que això, un somni.

El noi havia vist fotos del sol als llibres i n’havia quedat meravellat. Un cercle perfecte d’or. Ara, la lluna i les estrelles també s’havien tornat invisibles. L’Alfred es passava les hores imaginant quin aspecte devia tenir el cel nocturn quan entremig de la negror hi parpellejaven tot de llumetes.

Era un d’aquells nois a qui els agrada estar sols amb la seva imaginació. En realitat, no tenia gaires opcions, perquè sempre havia estat un noi malaltís. Al cap de poc temps de néixer, ja es va posar malalt. Ningú no s’esperava que el nadó sobrevisqués, però va sobreviure.

Pels pèls.

El nano era pàl·lid com la neu i prim com un polsim. Duia unes ulleres de cul de got perquè no s’hi veia gaire. Sovint, l’Alfred estava tan feble que s’havia de quedar tot el dia al llit. Per sort, al voltant del llit hi tenia piles i piles de llibres. Llibres, llibres i més llibres. Llibres d’animals. Llibres de l’espai. Llibres d’arbres. Llibres de dinosaures. Llibres que parlaven de llibres.

Els llibres d’història eren els seus preferits.

El cas és que a l’edifici on vivia l’Alfred hi havia un toc de queda molt estricte. La nit era el moment més perillós. Era quan hi havia més possibilitats de rebre un atac de l’exterior. Els llums s’havien d’apagar a les vuit del vespre. Per ordre del rei. Si enxampaven algú amb els llums encesos, era castigat severament. Al regne, els càstigs eren brutals. Els qui estaven al poder havien tornat als mètodes de tortura de l’època medieval.

Malgrat aquestes normes tan estrictes, al noi li agradaven tant els llibres que continuava llegint sota les mantes a la llum de les espelmes.

La nit en què comença aquesta història, l’Alfred feia precisament això. Llegia un llibre molt voluminós amb les tapes de pell sobre els reis i les reines de la Gran Bretanya al llarg dels segles. El primer rei de què es tenia notícia era Alfred el Gran. S’havia convertit en el màxim mandatari l’any de la picor, el 871. El noi duia el mateix nom que aquell primer rei, però costava de creure que algú el pogués arribar a anomenar mai «el Gran». No se’n podia sentir més lluny.

En el moment que el noi devorava l’episodi de la decapitació del rei Carles I el 1649, un so eixordador va sacsejar la cambra.

BARRABAM!

El llibre li va caure de les mans.

PLAM!

I l’espelma. Va estar a punt de calar foc a les mantes.

PLOF!

Després d’apagar les flames i bufar l’espelma...

FFF!

... va enretirar el cobrellit.

FLIST!

Una enorme explosió procedent de l’exterior havia il·luminat l’habitació del noi amb una llum enlluernadora, de color vermell, taronja i groc.

L’Alfred va baixar del llit i, fent uns grans esforços, es va arrossegar fins a la finestra balconera. Només de fer aquelles passes ja es va quedar gairebé sense respiració.

—Buf! Buf! Buf!

Es va repenjar contra l’ampit de la finestra per redreçar-se.

La cambra de l’Alfred era al pis de dalt de tot. Des d’allà podia veure una gran part de la ciutat de Londres. Hi havia un edifici en flames. Però no un edifici qualsevol. Era la catedral de Saint Paul.

Algú havia destruït aquell temple amb tanta història, potser un dels més famosos del món.

L’enorme cúpula blanca s’havia esquerdat com un ou. Cap al cel s’enfilaven enormes columnes de fum.

«Oh, no! —va pensar l’Alfred—. No! Saint Paul no!»

Al llarg del anys havia estat testimoni de la destrucció de molts punts de referència de la ciutat. La columna de Nelson havia anat a parar a terra.

CATACROC!

El London Eye havia caigut al Tàmesi.

XOF!

El sostre del Royal Albert Hall s’havia ensorrat després de rebre l’impacte d’una bomba.

BARRABAM!

Però cap d’aquests edificis no era una cosa tan sagrada com Saint Paul. Allò sí que era tocar fons. La catedral havia estat construïda després del Gran Incendi de Londres, l’any 1666. La gloriosa estructura havia sobreviscut miraculosament al Blitz, quan les bombes nazis van ploure sobre Londres durant la Segona Guerra Mundial. Ara, en canvi, s’estava incendiant fins als fonaments.

La següent cosa que l’Alfred va pensar va ser: «Els revolucionaris».

L’acció duia el segell característic d’un dels seus atacs.

El noi no coneixia ningú que pertanyés a aquella organització ultrasecreta, però el lord protector l’havia instruït sovint sobre aquest tema. Segons havia explicat a l’Alfred, els revolucionaris odiaven que el poder hagués tornat al rei. El volien derrocar i decapitar, com havien fet amb Carles I durant la Guerra Civil Anglesa.

Aquests revolucionaris només volien la mort i la destrucció. Per això el lord protector afirmava que calia esclafar-los costés el que costés.

TA-TA-TA-TA!

Es va sentir una ràfega de metralladora.

—NOOO!

Era el so llunyà d’algú que cridava.

—AI!

Havia estat un gemec, això?

L’Alfred tremolava com una fulla. Tot i que volgués desviar la mirada, no ho aconseguia. D’atacs arreu de Londres n’hi havia cada dia, però les explosions a gran escala eren poc habituals. El noi va posar la mà sobre el vidre fred i gruixut i va contemplar la ciutat devastada.

Aquell era el regne que algun dia l’Alfred hauria d’heretar.

L’Alfred no era ni de bon tros un noi normal de dotze anys. Ell se’n sentia, de normal, però els adults li havien repetit, una vegada i una altra, que no ho era pas.

L’Alfred no era simplement l’«Alfred».

Era el «príncep Alfred».

El seu pare era el rei.

Algun dia, ell mateix seria coronat rei.

El rei Alfred II, sobirà de la Gran Bretanya i de tots els seus súbdits.

El més curiós del cas era que no havia posat mai els peus al regne del qual havia d’esdevenir rei, perquè no havia sortit mai del palau de Buckingham.

Sovint se li podia veure el rostre entristit a la finestra de la seva cambra, al pis de dalt de tot de l’edifici. Just damunt d’aquesta finestra, a la teulada del palau, hi onejava una bandera. Durant segles havia estat la Union Jack, la bandera vermella, blanca i blava del Regne Unit. Ara, però, hi onejava una bandera molt diferent, per ordre del lord protector en persona. Era una bandera negra, amb la imatge d’un griu daurat al centre. Aquest era el símbol del nou ordre de les coses. En aquell moment, la Gran Bretanya no tenia govern, no hi havia primer ministre ni polítics que representessin el poble. Tampoc no hi havia cap cos policial. En comptes de la policia, els encarregats de fer complir la llei eren els guàrdies reials, l’exèrcit personal del rei.

La família reial britànica vivia al palau de Buckingham des de l’època de Jordi III, molts segles enrere. L’Alfred havia après als llibres d’història que havia esdevingut la residència reial el 1761.

Antigament, el palau havia estat un santuari.

Ara era una fortalesa.

Els membres de la guàrdia reial s’alineaven al voltant del perímetre de la muralla. Aquests soldats es reconeixien fàcilment per les llargues capes vermelles amb caputxa que duien i per aquelles esgarrifoses màscares de calavera. Als braços hi duien braçals negres, amb la imatge del griu daurat al centre, com el de la bandera. Malgrat aquest aspecte gairebé medieval, els guàrdies reials anaven armats amb làsers. Amb una sola ràfega n’hi havia prou per anihilar una persona. La tasca d’aquests soldats era protegir tots els qui residien al palau de Buckingham.

El palau havia viscut dies millors. Les catifes estaven gastades i el paper es desenganxava de les parets, però continuava sent un lloc molt especial. Tots els mobles de la cambra del príncep eren antiguitats. Dormia amb pijama de seda en un llit de columnes, però el llit grinyolava i el pijama estava tot foradat.

La cuina estava abastida de tots els plats que us pugueu imaginar, sempre que fossin enllaunats. Hi havia reserves per resistir cent anys o més.

A l’interior del palau, l’Alfred hi estava segur. O això és el que es pensava.

El noi va acostar el rostre encara més a la finestra per veure com es començava a esfondrar la cúpula de la catedral de Saint Paul. Era una sensació terrible, però l’Alfred no en podia desviar la mirada. Aleshores, per un instant, un soroll el va distreure. Hi havia un bon xivarri al passadís. Algú cridava i forcejava just darrere la porta de la seva cambra.

—TRAIEU-ME LES MANS FASTIGOSES DE SOBRE! COM GOSEU TOCAR-ME? SOC LA VOSTRA REINA!

Era la veu de la mare.

Tan ràpid com va poder, que no era pas gaire, l’Alfred va travessar el dormitori i va obrir la porta. Dos membres de la guàrdia reial subjectaven la reina de mala manera. En teoria, havien de protegir la família reial. Aleshores, per què l’arrossegaven com si fos una criminal?

Eren moments ben estranys, però aquell era el moment més estrany de tots.

—MAMA! —va cridar l’Alfred.

La reina duia una camisa de dormir llarga, de fil, i anava calçada amb només una sabatilla. Els guàrdies la subjectaven amb violència, però ella intentava mantenir una certa dignitat. Era una dama que s’enorgullia de no tenir mai un cabell fora de lloc.

L’Alfred no havia vist mai la mare sense els cabells perfectament lacats i pentinats i la cara maquillada. Ara el pentinat s’estava esvalotant ràpidament, i en comptes de maquillatge duia la cara empastifada de crema facial per anar a dormir. Feia una fila terrible. L’Alfred idolatrava la mare i se li feia estrany veure-la d’aquella manera.

—ALFRED! —va cridar ella, tot estrebant perquè els soldats la deixessin anar.

Com que duien el rostre ocult sota les màscares de calavera daurades, era impossible endevinar què pensaven els guàrdies reials. S’estaven allà en silenci, cosa que només incrementava la sensació que tot plegat era un malson.

—Mama! On et porten? —va demanar l’Alfred.

—TORNA A LA TEVA CAMBRA, ALFRED! I TANCA LA PORTA! —li va respondre ella.

—Però...?!

—DE SEGUIDA! I PROMET-ME QUE NO EN SORTIRÀS!

El noi no va respondre.

—Promet-m’ho! —va suplicar ella.

—T’ho prometo! —va murmurar ell.

Commocionat pel que acabava de veure, l’Alfred es va fer enrere i va tancar la porta d’una revolada.

POM!

Es va quedar allà garratibat, incapaç de bellugar-se. Li feia ben bé l’efecte d’estar sota l’aigua. Això també contribuïa a fer que tot plegat semblés un malson.

Però no era cap malson. Era la crua realitat.

Com si li ho volguessin demostrar, els ulls se li van omplir de llàgrimes, i després, les llàgrimes li van regalimar per la cara. Se li havien endut la mare, la persona que s’estimava més del món, a mitjanit i de males maneres, i ell no hi havia pogut fer res. L’Alfred va mirar al voltant. Per tot arreu hi havia fotografies de la mare emmarcades en plata.

En cada fotografia, el nen s’amarava de la

En una de los fotos, l’Alfred anava vestit amb una armadura, fent de Ricard Cor de Lleó. Ricard I havia estat un rei heroic del segle XII, que havia comandat unes croades en terres llunyanes. L’Alfred va agafar la foto i la va estudiar.

Així és com li deia afectuosament la mare.

Els ulls se li van tornar a omplir de llàgrimes. Sempre s’havia sentit indigne d’aquell nom. No se sentia pas com un heroi. Com que tota la vida havia estat malalt, l’Alfred estava acostumat a ser objecte de compassió. De vegades, fins i tot ell es compadia de si mateix.

Les llàgrimes li regalimaven galtes avall.

Se sentia impotent de no poder evitar que els guàrdies reials s’enduguessin la mare.

Altres persones importants també havien desaparegut misteriosament a mitja nit, al llarg dels anys.

El primer ministre.

El cap de la policia.

El comandant de l’exèrcit.

Fins i tot la seva àvia havia patit el mateix destí.

Sentia a dins del cap la veu de la mare anomenant-lo d’aquesta manera una vegada i una altra.

Cor de Lleó havia estat un guerrer poderós i temible. Ara calia que l’Alfred s’armés amb una part del coratge del seu re-re-re-re-re-re-re-re-re-re-re-re-re-re-re-re-re-rebesavi i que fes alguna cosa. Qualsevol cosa.

— —va dir en veu alta, i desobeint el que li havia manat la mare, va obrir la porta de la cambra.

L’Alfred ranquejava pel passadís i de tant en tant s’agafava a l’aparador per recuperar l’esma. Uns quants passos enllà, els guàrdies reials feien voleiar la capa mentre continuaven arrossegant la mare del noi. L’Alfred va provar d’accelerar el pas, però va ensopegar amb la catifa...

EP!

... i es va torçar el turmell.

—UI!

Sense cap possibilitat d’enxampar-los, va pensar en Ricard Cor de Lleó i va cridar:

—U-U-US O-O-ORDENO QUE U-U-US A-A-ATUREU!

A part d’haver-se quedat pràcticament sense aire, l’Alfred no estava gens acostumat a donar ordres. Per això, les paraules li van sortir una mica tortes. Tot i que l’Alfred era de nissaga reial i aquell parell també eren guàrdies reials, els malvats sense rostre el van ignorar totalment.

La reina, en canvi, va girar el cap i va cridar al seu fill:

—SI US PLAU, ALFRED! NO VULL QUE VEGIS AIXÒ.

Els seus ulls eren plens de terror. Era una mirada que el noi no havia vist mai abans. La mare sempre s’havia caracteritzat per fer veure que tot era meravellós quan clarament no ho era. Sempre s’inventava històries per ocultar el que passava en realitat.

L’esclat d’una explosió enmig de la nit només era «una tempesta de trons». I aleshores acaronava el cap de l’Alfred fins que es tornava a adormir.

Més endavant, quan una nit l’àvia de l’Alfred va desaparèixer misteriosament del palau, la mare va començar a fingir que la iaia li escrivia postals. Era la «reina mare», la vídua de l’avi de l’Alfred, i el nen se l’estimava molt. L’Alfred li deia «iaia» perquè «àvia» li costava més de dir. A la nit, la mare li llegia les postals en veu alta a l’hora d’anar a dormir.

Quan es va anar fent gran, l’Alfred va començar a sospitar que era la mare qui havia escrit aquelles postals.

Cada cop que preguntava si algun dia posarien el peu fora del palau de Buckingham, la reina s’enduia el fill en un viatge imaginari arreu del món.

—Dona’m la mà i junts ens enlairarem per sobre de Londres, travessant el mar, per damunt de les piràmides d’Egipte, pel Gran Canyó americà, al llarg de la Gran Muralla xinesa, i tornarem a ser a la bella pàtria abans de l’hora del te.

En la seva imaginació, el noi veia tot allò que li descrivia la mare. Aquelles aventures li donaven esperances de poder sortir algun dia del palau.

En aquell precís instant, l’Alfred va notar que alguna cosa —o algú— l’ENGRAPAVA per les espatlles.

UPA!

Va respirar fondo, però estava tan commocionat que no va emetre cap so. Dues mans enguantades i enormes l’aferraven. L’Alfred es va girar. Era un guàrdia reial, que se li havia acostat sigil·losament després que el noi ensopegués amb la catifa.

Tan silenciosament com els altres, va alçar el príncep amb molta facilitat i el va arrossegar fins a la seva cambra.

—D-D-DEIXA’M ANAAAR! QUE EM D-D-DEIXIS ANAR, ET DIC!

L’Alfred no podia fer res per resistir-s’hi. En qüestió de segons, l’altre ja l’havia dipositat a l’interior del dormitori, i n’havia tancat la porta d’un cop.

POM!

El noi es va quedar al costat de la porta i va parar l’orella. A fora, el guàrdia es va esperar una estona, però de seguida el so de les seves passes va delatar que havia decidit tocar el dos. L’Alfred va comptar mentalment fins a cent. L’ansietat l’animava a comptar a tota pastilla, però sabia que allò no era gens bona idea. Havia de comptar amb calma fins que escampés la boira.

—Noranta-set, noranta-vuit, noranta-nou, cent.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X