1
Caldo de col —Però és que l’à via és taaan avorrida —va dir en Ben. Era un fred vespre de divendres del mes de novembre, i com sempre estava escarxofat al seient del darrere del cotxe dels seus pares. Una vegada més, es disposava a passar la nit a casa de la seva à via—. Tota la gent gran ho és.
—No parlis aixà de l’à via —va dir el pare amb poc convenciment, amb la panxa botida enclastada al volant del petit cotxe familiar de color marró.
—No m’agrada gens estar amb ella —va protestar en Ben—. La tele no li funciona, només vol jugar a l’Scrabble i fa pudor de col!
9
L’à via gà ngster —Home, la veritat és que sà que fa pudor de col —va dir la mare, mentre es resseguia els llavis amb un llapis perfilador.
—No m’ajudes gaire, estimada —va mussitar el pare—. Com a molt, com a molt, a casa la meva mare, hi fa una lleugera olor de verdures bullides.
—No puc venir amb vosaltres? —va suplicar en Ben—. M’encanten aquests balls del que sigui —va mentir.
—Es diuen balls de saló —va corregir-lo el pare—. I no t’agraden gens ni mica. Vas dir, literalment: «Prefereixo menjar-me els mocs que no mirar aquesta porqueria».
Al pare i a la mare d’en Ben, per contra, els encantaven els balls de saló. A vegades, en Ben pensava que s’estimaven més els balls de saló que no pas a ell. Els dissabtes al vespre feien un programa per la tele que la mare i el pare mai no es perdien, titulat Senzillament estrelles del ball, en el qual alguns fa
Caldo de col mosos ballaven de parella amb professionals dels balls de saló.
De fet, si mai es calés foc a casa i la mare només pogués salvar o bé una sabata de claqué de color daurat que una vegada va portar en Flavio Flavioli (el llustrós i bronzejat ballarà trencacors italià , que apareixia totes les temporades del gran èxit de televisió), o bé el seu fill únic, en Ben estava convençut que probablement es decantaria per la sabata. Aquesta nit, els seus pares anaven a un estadi per veure Senzillament estrelles del ball en directe!
—No entenc per què no deixes córrer aquest somni impossible de fer-te llauner, Ben, i comences a pensar professionalment en el ball—va dir la mare. En aquell moment el llapis perfilador li va gargotejar tota la galta per culpa d’un bot que va fer el cotxe en passar per sobre d’un ressalt molt pronunciat. La mare tenia el costum de maquillar-se al cotxe, per tant, sovint arribava als llocs que sem
™Ã via gà ngster
blava un pallasso—. Potser, i només potser, podries acabar a Senzillament! —va afegir, emocionada.
—Perquè anar fent cabrioles d’aquesta manera és estúpid —va dir en Ben.
La mare va fer un petit gruny i va agafar un mocador de paper.
Caldo de col —La teva mare es disgustarà . Sisplau, Ben, calla, i sigues bon noi —va dir el pare, amb fermesa, i tot seguit va apujar el volum de la música. Evidentment, sonava un CD de Senzillament. Els 50 grans èxits del programa estrella de la televisió, deia la coberta. En Ben odiava aquell CD, entre altres coses perquè l’havia escoltat un milió de vegades. De fet, l’havia sentit tantes vegades que era com una tortura.
La mare d’en Ben treballava al saló de bellesa del barri, Ungles Gail. Com que no tenien gaires clientes, la mare i l’altra dona que hi treballava (la que es deia Gail, és clar) s’entretenien fent-se la manicura mútuament. Abrillantar, netejar, tallar, hidratar, recobrir, segellar, polir, llimar, lacar, allargar i pintar. Es passaven el sant dia fent-se coses a les ungles l’una a l’altra (excepte que en Flavio Flavioli no sortÃs en aquells moments en algun programa). Això volia dir que la mare sempre arri
™Ã via gà ngster bava a casa amb unes extensions extremament llargues i multicolors a les puntes dels dits.
Per la seva banda, el pare d’en Ben treballava com a guarda de seguretat al supermercat del barri. Fins ara, el punt culminant de la seva carrera de vint anys havia estat la detenció d’un vellet que s’havia amagat dues terrines de margarina als pantalons. Malgrat que ara el pare estava massa gras per poder córrer darrere de qualsevol lladregot, sens dubte podia obstruir-los la fugida. El pare va conèixer la mare quan la va acusar equivocadament de pispar una bossa de patates fregides, i al cap d’un any ja estaven casats.
El cotxe va girar per Grey Close, on hi havia la casa de l’à via. Era tot un carrer de casetes tristes habitades principalment per gent gran.
El vehicle es va aturar, i en Ben va girar el cap a poc a poc cap a la casa. L’à via vigilava expectant per la finestra de la sala d’estar. Esperant. Espe
Caldo de col rant. Sempre esperava la seva arribada al costat de la finestra. «Quanta estona feia, que hi era?», va pensar en Ben. «Des de la setmana passada?»
En Ben era el seu únic nét i, pel que ell sabia, ningú altre no anava mai a visitar-la.
L’à via va saludar amb la mà i va fer un petit somriure a en Ben, i ell l’hi va tornar a contracor tant com la cara de mal humor li va permetre.
—Bé, demà al matà un de nosaltres et vindrà a buscar, cap allà a les onze —va dir el pare, sense aturar el motor del cotxe.
—No podrÃeu venir a les deu?
—Ben! —va rondinar el pare.
Va desbloquejar el fiador infantil de la porta i en Ben la va obrir de mala gana i va sortir. Evidentment, en Ben no el necessitava, el fiador: tenia onze anys i era molt poc probable que obrÃs la porta amb el cotxe en marxa. Sospitava que el seu pare només l’utilitzava per impedir que sortÃs pre
™Ã via gà ngster cipitadament del cotxe quan anaven a casa de l’à via. La porta va fer un clunc darrere seu i el motor va accelerar de nou.
L’à via va obrir la porta abans que tingués temps de trucar al timbre. Una intensa ferum de col va inundar els narius d’en Ben. Va ser com una gran bufetada a l’olfacte.
L’à via era talment com les que surten als llibres de text:
Ulleres de cul de got
Cabells blancs
Dentadura postissa
Audiòfon
Pèls a la barbeta
Jersei lila fosc
Mocador brut
a dins de
la mà niga
Pudor de col
Una bosseta de caramels de menta a la butxaca
Mitges marrons
Vestit estampat de flors
Sabatilles de color bordeus —Que no entren el pare i la mare? —va preguntar l’à via, una mica tristoia. Aquesta era una de les coses que en Ben no suportava d’ella: sempre li parlava com si fos un nen petit.
L’à via gà ngster
Broom-broom-brroooooooooommm.
L’à via i en Ben van mirar com s’allunyava el petit cotxe marró, saltant per sobre dels ressalts de la calçada. Estava clar que a la mare i el pare els agradava tan poc com a en Ben, anar a veure l’à via. Casa seva era senzillament un lloc prà ctic per deixar-lo els divendres al vespre.
—No… mmm… Ho sento, à via… —va balbucejar en Ben.
—Ah, bé, doncs entrem —va mussitar