1

Un simple cas de mal de queixal

L'Alfie odiava anar al dentista. Per això, el noi tenia gairebé totes les dents de color groc. Les que no eren grogues eren marrons. Mostraven marques de tot allò que els nens adoren i els dentistes odien. Caramels, begudes gasoses, xocolata. Les dents que no eren grogues ni marrons simplement no hi eren. Havien caigut. Una dent havia mossegat un caramel de cafè amb llet i s'hi havia quedat enganxada. Un excés de xiclets de gust de fruita se n'havien endut unes altres. Aquesta és la fila que feia el jove Alfie quan somreia…

Això era així perquè aquell noi de dotze anys no havia anat al dentista des que era molt petit.

L'última visita de l'Alfie havia estat quan tenia sis anys. Era un simple cas de mal de queixal, però havia acabat d'una manera desastrosa. El dentista era un ancià, el senyor Antic. Malgrat les bones intencions, el senyor Antic hauria fet bé de jubilar-se molts anys enrere. El dentista semblava una tortuga, una tortuga vella, per ser més exactes. Duia unes ulleres tan gruixudes que semblava que tingués els ulls de la mida d'una pilota de tennis. El senyor Antic va dir a l'Alfie que el queixal en qüestió estava corcat, que un empastament no serviria de res i que per desgràcia no hi havia cap altre remei que arrencar-lo.

El dentista va estirar i estirar i estirar amb uns enormes fòrceps d'acer. Però el queixal no sortia. Llavors el senyor Antic va col·locar el peu al capçal de la cadira, al costat del cap de l'Alfie, per fer palanca i intentar arrencar el maleït queixal. Però no hi havia manera.

El dentista antediluvià va demanar ajuda a la seva infermera, que encara era més vella que ell. La senyoreta Pedant va rebre instruccions d'aferrar-se al doctor i estirar tan fort com pogués. Però tot i així el queixal seguia sense sortir.

No van trigar a demanar a la fornida recepcionista, la senyoreta Vedella, que acudís a la sala per ajudar-los. La senyoreta Vedella pesava més que el senyor Antic i la senyoreta Pedant junts. Però ni tan sols amb tota aquella munició van aconseguir treure el queixal.

Aleshores, el dentista va tenir una idea, i va manar a la senyoreta Pedant que anés a buscar un fil dental especialment gruixut. Va lligar acuradament el fil al voltant del fòrceps, i després va fer un llaç al voltant de la figura ampla de la senyoreta Vedella. A continuació va ordenar a la rotunda recepcionista que saltés per la finestra quan hagués comptat fins a tres. Però ni el pes de la immensa senyoreta Vedella tibant del queixal va ser suficient per arrencar-lo.

Mentre el pobre Alfie, aterrit, esperava assegut a la cadira del dentista, el senyor Antic va sortir a la sala d'espera per demanar reforços. El grup cada cop més nombrós de pacients que esperaven tanda van ser cridats per ajudar. Joves i vells, grassos i prims: el dentista provecte necessitava tota l'ajuda possible.

Malgrat tot, fins i tot amb una llarga cadena humana formada per un exèrcit d'estiradors,* el queixal va continuar fermament arrelat al seu lloc. Arribats a aquell punt, el petit Alfie estava certament angoixat. El dolor causat per l'intent d'extracció del queixal era cent vegades pitjor que el mal de queixal pròpiament dit. Però el senyor Antic s'havia entestat a acabar el que havia començat. Suant com una truja, el dentista assedegat va fer una bona glopada de líquid per esbandir la boca i es va aferrar al fòrceps amb tota l'energia que li quedava.

Per fi, després del que van semblar dies, setmanes, fins i tot mesos d'estirar, l'Alfie va sentir un brogit eixordador: CCCCCCCCCCCC CCCCCCCCCCCCCCC RRRRRRRRRRRR UUUUUUUNNNNNNNN TTTXXXXXXXXXXXX!!!!!!!!!!!!!!!!!!

El dentista havia aferrat el queixal amb tanta força que l'havia aixafat. Va explotar en milers de petits fragments dins la boca de l'Alfie.

Enllestida finalment la feina, el senyor Antic i tots els seus ajudants van quedar apilats desordenadament al terra de la consulta.

—Bona feina, companys! —va anunciar, mentre la senyoreta Pedant, la seva ajudant, l'ajudava a posar-se dempeus—. Renoi, quin queixal tan tossut i pocavergonya!

En aquell moment, l'Alfie es va adonar que encara tenia mal de queixal.

El dentista s'havia equivocat de queixal.

2

Creure

L'Alfie va sortir corrents de la consulta del dentista gairebé esperitat. Aquella tarda fatídica, el noi va jurar que no hi tornaria a anar mai més. I fins aleshores no ho havia fet mai. Li havien anat arribant les cites. L'Alfie no s'havia presentat a cap. Al llarg dels anys havia rebut un sac de recordatoris del dentista, però l'Alfie sempre ho havia amagat al seu pare.

La família de l'Alfie estava composta per dues persones. El seu pare i ell. La mare del noi havia mort quan va donar a llum. No l'havia arribat a conèixer. De vegades se sentia trist, com si trobés a faltar la mare, però aleshores es preguntava com era possible enyorar algú que no havies conegut mai.

Per amagar les cartes del dentista, el noi arrossegava silenciosament per terra un tamboret de la cuina. L'Alfie era baixet per l'edat que tenia. De fet, era el segon nen més baix de l'escola. Per això havia de posar-se de puntetes sobre el tamboret per arribar a la part superior del rebost, on amagava les cartes. A hores d'ara devia haver-hi centenars de cartes enterrades allà, i l'Alfie sabia que el seu pare mai les arribaria a veure. Perquè feia molts anys que el pare de l'Alfie tenia molt mala salut, i darrerament havia de desplaçar-se en cadira de rodes.

Abans que la malaltia l'obligués a deixar de treballar, el pare de l'Alfie feia de miner. Gran i corpulent com un ós, a l'home li encantava treballar al pou de carbó i guanyar un sou perquè al seu fill estimat no li manqués res. Però tots els anys que va passar a la mina es van cobrar un preu molt alt: tenia els pulmons malalts. El pare era un home orgullós, i durant molt de temps va amagar la malaltia. Va treballar cada vegada més i més dur per extreure més i més carbó, i fins i tot feia hores extres per aconseguir arribar a final de mes. Però entretant, la respiració se li feia cada vegada més feixuga, i un bon dia es va desmaiar mentre treia carbó. Quan finalment va recuperar la consciència, a l'hospital, els metges li van dir que no podria tornar a baixar mai més a la mina. Una alenada més de polsim de carbó segur que el mataria. Els anys van passar i la respiració del pare va anar empitjorant. Aconseguir una altra feina era impossible, i fins i tot les tasques diàries, una cosa tan senzilla com cordar-se les sabates, es van convertir en un gran esforç. Molt aviat, el pare només es va poder desplaçar en cadira de rodes.

Com que no tenia mare ni germans, l'Alfie havia de cuidar tot sol el seu pare. A part d'anar a l'escola i fer els deures, el noi havia d'encarregar-se de comprar, netejar la casa, preparar tots els àpats i rentar tota la roba. Però l'Alfie no es queixava mai. Estimava molt el seu pare.

Si bé el cos del pare anava molt justet, el seu esperit era tota una altra cosa. Tenia un gran do per explicar històries. «Escolta, cadellet…», començava.

El pare sovint li deia així, i a l'Alfie li encantava. Li venia la imatge d'un gos gros i tendre i un cadellet arraulits, i això feia que el noi se sentís segur i calentó.

—Escolta, cadellet… —deia el seu pare—. L'única cosa que has de fer és tancar els ulls, i creure…

Des del petit bungalou on vivien, el pare feia viatjar el seu fill per tota mena d'aventures emocionants. Volaven enfilats en catifes màgiques, bussejaven sota els oceans, fins i tot clavaven estaques als cors dels vampirs.

Era un món multicolor d'imaginació, a un milió de quilòmetres de distància de la seva existència en blanc i negre.

—Torna'm a dur a la casa encantada, papa! —suplicava el noi.

—Potser avui mateix, cadellet meu, farem un viatge fins al vell castell encantat…! —l'atiava el pare.

—Sisplau, sisplau, sisplau… —deia l'Alfie. Llavors, pare i fill tancaven els ulls i compartien els somnis. Plegats, tots dos:

• Anaven a passar un dia de pesca a Escòcia i enxampaven el monstre del llac Ness.
• Escalaven les muntanyes de l'Himàlaia i es trobaven cara a cara l'home de les neus.
• Mataven un drac enorme que treia foc pels narius.
• S'amagaven a bord d'un vaixell pirata i quan els descobrien els castigaven per polissons, però al final els salvaven unes belles sirenes.
• Fregaven una llàntia màgica i coneixien un geni que els concedia tres desitjos a cadascun, per bé que el pare cedia els seus al fill.
• Muntaven al llom de Pegàs, el cavall alat de la mitologia grega.
• 
• Pujaven per una tija fins a la Terra dels Gegants i es trobaven un Ciclop que tenia moltíssima gana i per a qui el berenar perfecte consistia en un nen escarransit de dotze anys, per la qual cosa el pare l'havia de salvar.
• Es convertien en el primer equip de pare i fill que aterrava sa i estalvi a la lluna en un coet de fabricació casolana.
• 
• Eren perseguits enmig dels erms boirosos per un home llop ferotge.

Aquest era el món de la imaginació. En les aventures de l'Alfie i del seu pare tot era possible. Res no podia aturar-los. Res.

Però a mesura que s'anava fent gran, a l'Alfie cada vegada li costava més veure totes aquestes coses. Mentre el seu pare parlava, el noi obria els ulls, es distreia i desitjava poder jugar tota la nit amb l'ordinador, com feien els altres nois de l'escola nova on anava.

—Cadellet, tanca els ulls i creu… —deia el seu pare.

Però l'Alfie començava a pensar que ja tenia dotze anys, gairebé tretze, i que era massa gran per creure en la màgia, les llegendes i les criatures fantàstiques.

No obstant això, estava a punt de descobrir fins a quin punt s'equivocava.

3

Més blanc que el color blanc

L'escola de secundària completa s'havia aplegat a la sala d'actes. Poc més d'un centenar de nens seia en les rengleres de cadires i esperaven l'orador convidat. L'escola de l'Alfie no rebia mai la visita de cap personalitat interessant. El dia de l'entrega de premis el convidat d'honor havia estat un home que fabricava les capses de cartró dels paquets de cereals. El discurs de l'home dels cartrons de cereals havia estat tan indescriptiblement avorrit que fins i tot ell s'havia quedat adormit mentre parlava.

Avui, el programa consistia en una xerrada de la nova dentista del barri. Havia de ser una conferència sobre la higiene dental dels infants. No era la cosa més apassionant del món, però almenys significava que durant unes hores no farien classe, va pensar l'Alfie. Com que els dentistes no li agradaven, l'Alfie va seure a la darrera fila, amb el seu uniforme escolar tot rebregat. El color original de la camisa era el blanc, però feia molt que s'havia tornat grisa. L'americana estava plena de forats. Els pantalons li anaven curts. Malgrat tot, el seu pare li havia ensenyat a portar l'uniforme amb orgull, i el noi sempre duia el nus de la corbata perfectament cordat.

Escarxofada al costat de l'Alfie hi havia l'única alumna de l'escola que era més baixeta que ell. Era una nena molt petitona que es deia Gabz. Aparentment tímida, ningú l'havia sentit parlar mai, malgrat que a hores d'ara ja havia passat tot un trimestre a l'escola. La Gabz duia unes rastes molt llargues i es passava la major part del temps amagant el rostre al darrere, sense mantenir contacte ocular amb ningú.

Quan per fi tots els nens van haver deixat de fer xivarri i van seure a les cadires, el director va pujar a l'escenari. Si hi hagués hagut una competició per trobar l'home més totalment incapacitat per fer de director, el senyor Gris s'hauria endut el primer premi. Els nens l'espantaven, els professors l'espantaven, fins i tot el seu propi reflex l'espantava. Però si la feina no esqueia al senyor Gris, el cognom sí que ho feia. Les sabates, els mitjons, els pantalons, el cinturó, la camisa, la corbata, la jaqueta, els cabells, fins i tot els ulls eren de color gris, una gran varietat de tons de gris.

El senyor Gris abraçava tot l'espectre del color gris:

—Som-hi, nois, una mica de s-s-s-ilenci…

El senyor Gris tartamudejava quan es posava nerviós. Res no el posava més nerviós que haver de parlar davant de tota l'escola. Corria la brama que un dia els inspectors d'Ensenyament van fer una visita a l'escola i el van trobar amagat sota l'escriptori fent veure que era un tamboret.

—He d-d-dit que una mica de s-s-silenci…

Però l'enrenou que provocaven els nens va pujar encara més de to. En aquell moment, la Gabz es va enfilar a la cadira i va cridar amb tota la força dels seus pulmons…

—JA N'HI HA PROU! UN MOMENT DE SILENCI PER A AQUEST CARCAMAL!!!

Segurament no eren les paraules més afalagadores que hauria pogut escollir, però el director es va permetre dibuixar un breu somriure mentre els nens callaven. Tothom mirava la Gabz quan va tornar a seure. Després d'aquell rampell, la nena va quedar envoltada d'una estranya resplendor de celebritat.

—Molt bé… —va continuar el senyor Gris, amb la seva veu grisa i monòtona—. Potser no calia dir-me carcamal, però gràcies, Gabriella. Avui us presentem una activitat molt especial: es tracta d'una xerrada sobre com tenir cura de les dents, a càrrec de la nova dentista del barri. S-s-sisplau, que tota l'escola doni una càlida benvinguda a l'encantadora senyoreta A-A-Arrel…

Mentre el director escampava la boira, es van sentir uns breus aplaudiments. Però aviat van quedar ofegats per un grinyol discordant que venia del fons de la sala. Un per un, els nens es van anar girant. Una senyora empenyia un carret metàl·lic i resplendent pel passadís central que deixaven les cadires. Una de les rodes gratava el terra de fusta i produïa un esgarip tan agut i dolorós que alguns nens van haver de tapar-se les orelles amb les mans. Era un so semblant a quan algú passa les ungles per una pissarra.

La primera cosa que cridava l'atenció de la senyoreta Arrel eren les dents. Tenia el somriure més blanc i enlluernador que hàgiu vist mai. Més blanc que el color blanc. Com un llum fluorescent. Tenia les dents absolutament perfectes. Tan perfectes que no podien ser de veritat. La segona cosa que cridava l'atenció de la senyoreta Arrel era que fos tan impossiblement alta. Tenia les cames tan llargues i primes que era com si caminés amb xanques. Anava vestida amb una bata blanca de laboratori, com la que porta el professor de Ciències quan vol fer algun experiment. Sota la bata, la brusa blanca feia joc amb una faldilla llarga i blanca. Quan va passar per davant seu, l'Alfie va mirar cap avall i es va adonar que a la punta d'una de les sabates de taló, blanques i lluents, hi havia una enorme taca de color vermell.

«És sang?», va pensar l'Alfie.

Els cabells de la senyoreta Arrel eren rossos gairebé blancs, i els duia pentinats amb un monyo perfectament fixat, d'aquests que només s'acostumen a veure als caps de les reines o les primeres ministres. La forma del monyo recordava un gelat de màquina, d'aquells que surten en espiral, sense guarnicions, però.

Segons la llum, semblava molt vella. Tenia les faccions estretes i afilades, i la pell pàl·lida com la neu. Però la dentista s'havia empastifat amb una quantitat tan desmesurada de maquillatge que era impossible endevinar-li l'edat exacta.

50?

90?

900?

Per fi, la senyoreta Arrel va arribar al davant de tot de la sala. Es va girar i va somriure. El sol baix de l'hivern brillava a través dels finestrals i rebotava contra les seves dents, cosa que va obligar els nens de les primeres fileres a tapar-se els ulls.

—Bon dia, nens…! —va dir amb gran entusiasme. La dentista parlava amb una cantarella, com si recités per a nens de bressol. En sentir-la, els nens van rondinar per aquell tracte.

—He dit «bon dia, nens…» —va repetir la dentista, i els va clavar una mirada assassina. Tan assassina que el brogit de la sala no va trigar a esvanir-se. Aleshores, a l'uníson, tots els alumnes van contestar:

—Bon dia.

—Permeteu que em presenti. Sóc la vostra nova dentista. Em dic senyoreta Arrel, però vull que tots els pacients petits com vosaltres em digueu «Mami».

L'Alfie i la Gabz van intercanviar una mirada d'incredulitat.

—Bé, doncs, que puc sentir un gran «Hola, Mami»? Comptaré fins a tres! Un, dos, tres…

La senyoreta Arrel va dibuixar silenciosament les paraules amb la boca mentre els nens responien.

—Hola, Mami… —van murmurar.

—Excel·lent! He vingut a la ciutat a causa de l'accident desafortunat, i certament fatal, que va patir el senyor Antic. Sembla que el pobre desgraciat va ser víctima d'un dels seus propis instruments dentals. Quina ironia! És clar que no cal donar-ne els detalls més sagnants, però n'hi ha prou que us digui que el senyor Antic el van trobar estirat al terra de la seva consulta enmig d'un enorme bassal de sang. Tenia la sonda dental clavada al cor…

Un silenci sepulcral va envair la sala d'actes. L'Alfie va empassar-se saliva. La imatge era terrorífica. És cert que el senyor Antic era un vell xaruc, però com es podia haver apunyalat per accident a si mateix?

—La Mami voldria que tots plegats féssiu un minut de silenci en memòria del senyor Antic. Tanqueu els ulls, nens. Tots. No s'hi val a fer trampes!

L'Alfie no es refiava de la senyoreta Arrel i no va tancar els ulls del tot. I la Gabz, tampoc. Tots dos van fer una ganyota i van fer veure que