1

Glaçat

Ho veia tot borrós.

Al començament només hi havia colors.

Després ratlles.

A poc a poc, l'habitació va anar prenent forma a través de l'esguard emboirat de la Stella.

La nena es va adonar que estava estirada al seu propi llit. L'habitació tot just era una més de les moltes que hi havia en aquella mansió gegantina. A la part dreta del llit s'erigia el guarda-roba, a l'esquerra hi havia un petit tocador, emmarcat per una finestra alta. La Stella coneixia cada racó de la seva habitació. Sempre havia viscut a Saxby Hall. Però en aquell moment tenia una sensació estranya, singular.

A fora no se sentia res. La casa no havia estat mai tan silenciosa. Hi dominava una calma absoluta. Des del llit, la Stella va girar el cap per mirar per la finestra.

Tot era blanc. Havia nevat molt. La nevada havia cobert tot el que tenia a la vista, el llarg rectangle de gespa, el llac enorme i fondo, els camps deserts de més enllà de la finca. De les branques dels arbres penjaven uns caramells. Tot estava glaçat.

El sol no se'l veia enlloc. El cel estava pàl·lid com l'argila. Semblava que no fos ben bé de dia ni ben bé de nit. Era el principi del matí o el final de la nit? La nena no ho podia saber.

La Stella va tenir la sensació d'haver estat dormint eternament. Havien passat dies? Mesos? Anys? Tenia la boca seca com un desert. Sentia el cos pesant com una pedra. Immòbil com un estàtua.

Per un moment, la petita va pensar que potser encara dormia, que somniava. Que somniava que estava desperta a la seva habitació. No era la primera vegada que tenia aquell somni, i era espantós, perquè per molt que ho provés no es podia bellugar. Tornava a tenir el mateix malson? O era alguna cosa encara més sinistra?

Per fer la prova de si estava adormida o desperta, va intentar moure's. Mirant fixament l'extrem més allunyat del seu cos, primer va intentar bellugar el dit petit del peu. Si estava desperta i pensava a bellugar el dit del peu, es bellugaria. Però per molt que ho intentava, el dit no es bellugava ni poc ni molt. Ni un lleu tremolor. Un per un, va intentar bellugar tots els dits del peu esquerre, i després tots els dits del peu dret. Un per un tots es van negar en rodó a fer res. Cada cop més espantada, va mirar de moure els turmells, després va provar d'estirar les cames, va fer un intent d'arronsar els genolls i finalment es va concentrar tant com va poder a aixecar els braços. No hi havia manera. Era com si l'haguessin enterrat en la sorra de cintura cap avall.

Més enllà de la porta del dormitori, la Stella va sentir un soroll. La casa tenia segles d'antiguitat, pertanyia als Saxby des de feia moltes generacions. Era tan vella que tot grinyolava, i era tan gran que cada soroll ressonava pel laberint interminable de passadissos. De vegades, la jove Stella pensava que la casa estava encantada. Que un fantasma rondava de nits per Saxby Hall. Quan se n'anava al llit, estava convençuda que sentia alguna criatura o alguna cosa que es movia darrere la paret. De vegades fins i tot sentia una veu que la cridava. Aterrida, corria cap a l'habitació dels seus pares, s'enfilava al llit i s'hi esmunyia. Els pares abraçaven la Stella, li deien que no s'havia d'amoïnar. Que tots aquells sorolls tan estranys els feien les canonades i els taulons de fusta del terra, que grinyolaven.

La Stella no n'estava tan segura.

Va dirigir la mirada cap a l'enorme porta de roure del seu dormitori. A mitja altura hi havia el forat del pany, per bé que ella mai tancava la porta i ni tan sols sabia on era la clau. El més probable era que algun rererebesavi l'hagués perdut cent anys enrere. Un d'aquells lords o ladies tan seriosos de Saxby, els retrats dels quals penjaven a les parets dels passadissos, immortalitzats per sempre en olis.

El forat del pany feia pampallugues, passava de la llum a la foscor. A la nena li va semblar veure un ull que la mirava a través del forat, abans de desaparèixer ràpidament.

—Mama, ets tu? —va cridar. En sentir la seva pròpia veu, la Stella va tenir la seguretat que no es tractava de cap somni.

A l'altra banda de la porta va respondre un silenci inquietant.

La Stella es va armar de coratge per tornar a parlar.

—Qui és? —va suplicar—. Sisplau!

A fora, els taulons del terra van cruixir. Algú o alguna cosa l'havia estat espiant pel forat del pany.

El pom va girar i, lentament, la porta es va obrir. L'habitació estava a les fosques, però hi havia llum al passadís, de manera que el primer que la nena va veure va ser una silueta.

Era la figura d'una persona tan alta com ampla. Per bé que no era extremament ampla, ni tampoc especialment alta. La figura duia una jaqueta entallada i pantalons bombatxos (aquells pantalons ni curts ni llargs i ondulosos que de vegades porten els jugadors de golf). Un gorra per anar a caçar cérvols ornava la testa de la figura, amb les orelles abaixades d'una manera gens afavoridora. De la boca li penjava una pipa llarga i gruixuda. En un instant, el fumerol d'un tabac dolç i vomitiu va emboirar l'habitació. Duia una mà enfundada en un guant de cuir gruixut. Damunt del guant es retallava la silueta inconfusible d'un mussol.

La Stella va saber immediatament qui era.

Era la seva tieta terrible, la tieta Alberta.

—Per fi t'has despertat, criatura —va dir la tieta Alberta. La dona tenia una veu forta i profunda, com un pastís amarat de licor. Va avançar des del llindar de la porta i va entrar al dormitori de la seva neboda, amb les enormes botes marrons amb puntera d'acer ressonant contra els taulons de fusta.

Sota la llum tènue, la Stella en va poder distingir el teixit gruixut del vestit, i les ungles llargues i afilades del mussol aferrades als dits del guant. Era una gran òliba de les muntanyes bavareses, l'espècie de mussol més gran que existeix. Als pobles bavaresos, aquells mussols eren coneguts com a «ossos voladors», per las mides sorprenents que tenien. El mussol es deia Wagner. Era un nom original per a un animal de companyia original, però és que la tieta Alberta era una persona profundament original.

—Quanta estona fa que dormo, tieta? —va preguntar la Stella.

La tieta Alberta va xuclar llargament la pipa i va somriure.

—Només han estat uns quants mesos, criatura.

2

Desapareix un nadó

Abans de continuar la nostra història, us he d'explicar algunes coses més sobre la tieta Alberta, i els motius pels quals era tan terrible.

Aquest és l'arbre genealògic de la família Saxby.

Com heu pogut veure en l'arbre genealògic, Alberta era la més gran de tres germans. Va ser la primogènita de lord i lady Saxby, seguida pels bessons Herbert i Chester. Quan era un nadó, en Herbert (el bessó que havia nascut primer) va patir una desgràcia horrible. Com a primer fill baró, a en Herbert li corresponia heretar el títol de lord Saxby quan el seu pare morís. El títol comportava també el patrimoni: la casa familiar, Saxby Hall, i totes les joies i la plata que havien anat passant de generació en generació. La llei d'herències estipulava que al primer noi que nasqués en una família li pertocava tot.

Tanmateix, poc després de néixer en Herbert, va passar una cosa molt misteriosa. El nadó va desaparèixer en plena nit. La seva mare amatent l'havia posat a dormir al bressol, però quan va entrar a l'habitació dels nens l'endemà al matí, l'infant s'havia esvanit. Destrossada de dolor, va plorar tant que gairebé va ensorrar la casa.

—A A A A A A A A A R R R R R R R G G G G G G G G G G G G G G G H H H H H H H H H!!!!!!!!!!!!!

Persones de les ciutats i els pobles veïns van sortir com un torrent de les cases per ajudar en la recerca. De dia i de nit, durant setmanes, van pentinar les rodalies de la contrada per recuperar l'infant, però mai en van trobar cap rastre.

L'Alberta tenia dotze anys quan el seu germà va desaparèixer. I les coses, a casa, mai no van tornar a ser com abans. No era només que el petit Herbert hagués desaparegut, el més dolorós per als seus pares era el fet de desconèixer què li havia passat. És clar que encara els quedava en Chester (el pare de la Stella), però la pena d'haver perdut el seu preciós nadó no els va abandonar mai.

El cas es va convertir en un dels grans misteris sense resoldre de la seva era.

La desaparició del nadó va provocar un seguit de teories escabellades. La jove Alberta va jurar que aquella nit havia sentit udols al jardí. La nena estava convençuda que un llop s'havia endut el seu germanet en la negror de la nit. Però no es va trobar cap rastre de llops a un radi de cent cinquanta quilòmetres a la rodona de Saxby Hall. Aviat aquesta teoria va passar a ser una de tantes. Alguns creien que una companyia de circ que passava per allà havia segrestat en Herbert i l'havia disfressat de pallasso. Uns altres pensaven que l'infant s'havia enfilat a la barana del bressol i havia sortit gatejant per la finestra. Encara més improbable era la sospita que tenien alguns, segons la qual el nen havia estat abduït per un grup d'elfs entremaliats.

Cap d'aquestes especulacions desbordants d'imaginació van servir perquè en Herbert tornés a casa. La vida va continuar, però no per als pares d'en Herbert. La nit de la desaparició els va congelar en el temps. Ningú no els va tornar a veure mai més en cap acte públic. Eren incapaços de fer veure que eren feliços. El sentiment de pèrdua, el fet de no saber, resultava insuportable. Amb prou feines podien dormir o menjar. Vagaven com fantasmes per Saxby Hall. La gent va començar a dir que s'havien mort de pena.

3

Una nena bestial

Sense en Herbert, en Chester (el pare de la Stella) va passar a ser l'hereu. Quan era petit, l'Alberta el va tractar d'una manera absolutament bestial. Era capaç de:

• Regalar al seu germanet una taràntula altament verinosa per Nadal.

• Collir pedres i espolsar-hi sucre al damunt. Després donar-ne una al seu germà petit fent veure que eren carquinyolis.

• Penjar-lo amb agulles al fil d'estendre i deixar-lo allà tota la tarda.

• Tallar un arbre mentre ell s'hi enfilava.

• Jugar amb ell a fet i amagar. L'Alberta esperava que el nen s'amagués, i llavors marxava de vacances.

• Empènye'l dins el llac quan estava d'esquenes donant menjar als ànecs.

• Substituir les espelmes del seu pastís d'aniversari per cartutxos de dinamita.

• Agafar-lo pels turmells, fer-lo girar per l'aire tan fort com podia i aleshores deixar-lo anar.

• Tallar-li els cables dels frens de la bicicleta.

• Obligar-lo a menjar un bol de cucs vius dient-li que eren «espaguetis especials».

• Quan feien guerres de boles de neu, cobrir unes quantes pilotes de criquet amb neu i llançar-les-hi.

• Tancar-lo a l'armari, i després llançar l'armari escala avall.

• Posar-li una tisoreta a les orelles mentre dormia perquè es despertés xisclant.

• A la platja, enterrar-lo amb la sorra fins al coll, i deixar-lo allà fins que pujava la marea.

Malgrat tot, en Chester sempre va ser amable amb la seva germana. Quan lord i lady Saxby van morir i ell va passar a heretar Saxby Hall, va decidir cuidar la vella propietat tan bé com li fos possible. El nou lord Saxby s'estimava la casa tant com sempre ho havien fet els seus pares. Però com que en Chester era de natural tan generós, va regalar el riquíssim tresor de plata i joies a la seva germana Alberta. La suma total era de milers i milers de lliures. Tanmateix, en un lapse de temps molt breu, la dona ho havia perdut tot.

Perquè l'Alberta tenia una addicció perillosa.

El joc de la puça.

En aquella època era un joc molt popular. El joc de la puça es jugava amb un recipient i uns discos o «puces» de diferents mides.

L'objectiu era fer servir la puça grossa, anomenada «disparador», per propulsar tantes puces petites dins del recipient com fos possible. De petits, l'Alberta obligava en Chester a jugar-hi. Per impedir que llancés el recipient contra la paret quan perdia, en Chester sempre la deixava guanyar. A més de tenir mal perdre, l'Alberta era una tramposa. De petita va crear els seus propis moviments del joc de la puça, tots completament contraris a les regles:

«Nyam-nyam»: menjar-se el disparador del contrincant.

«Ganaix-ganoix»: mossegar la mà del contrincant mentre intenta jugar.

«Esplendor interior»: amagar totes les puces del contrincant sota les calces.

«Bum-bum-xaca-laca»: disparar les puces dins del recipient amb una escopeta de balins.

«Puça infernal»: cremar totes les puces del contrincant.

«Cop de genoll»: fer trontollar la taula de jugar a la puça quan li toca jugar al contrincant, tot colpejant-la amb el genoll.

«Arrabassada»: quan la puça del contrincant es troba a mig vol i un ocell depredador perfectament ensinistrat l'empesca amb el bec.

«Puça enganxosa»: enganxar amb pega les puces del contrincant a la taula.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X