El Club de les Vambes Vermelles 2 - Amigues forever!

Ana Punset

Fragmento

cap-1

imagen

Tenia el somriure més bonic del món. La Laia el va veure de lluny al passadís, però es va esperar abans d’acostar-s’hi. El primer era el primer. Acabava de pujar les escales cap al segon pis per anar a classe, i les noies estaven al davant de la porta: la Frida reia de les ximpleries que la Raquel explicava i hi contribuïa amb les seves (totes dues eren molt gracioses, i també molt altes, com si aquests fossin els requisits imprescindibles per formar part de l’equip de vòlei de l’escola); l’Eva feia una cara de son que no s’aguantava, no semblava pas que posés gaire atenció a les bromes (potser perquè s’havia passat part de la nit practicant amb el violí); la Susanna estava repenjada a la porta amb aquella expressió indiferent tan típica seva, amb el mocador blau marí al voltant del coll. Encara que no estigués refredada, li agradava portar-lo posat. Fins que alguna professora la renyava amb el pretext que aquella peça no formava part de l’uniforme i que, per tant, se l’havia de treure. Quan van veure aparèixer la Laia, les noies van cridar:

—Cinc!

Va fer uns quants saltets mentre cridava imagen perquè les amigues es referien als dies que faltaven per al seu aniversari.

—Has pensat què farem? —va preguntar la Frida, amb curiositat.

Sabia que les noies no s’havien molestat a preparar cap festa sorpresa, perquè amb tot el temps que feia que estaven juntes, ja havia repetit prou vegades que no li agradaven gens.

—Tinc alguna cosa pensada, però abans vull fer una comprovació.

Perquè no li preguntessin res més, es va interessar per com els havia anat el cap de setmana.

—A mi m’ha tocat aguantar el meu germà les vint-i-quatre hores del dia, perquè hem sortit d’excursió tota la família. Ha anat de poc que no m’agafa un atac... —va dir la Frida, que estava que bufava.

—El teu germà no és pas tan dolent, no et queixis. Quan tenies la cama ranca et mimava molt. Pobre Dani... —La Laia li va recordar els dies que va anar amb el peu enguixat.

—Ja li diré que m’ho has dit. Es posarà molt content, perquè està amb tu que ni dorm...

—Au va! No siguis ximple!

—Sí, la Laia ja està ocupada. —La Susanna ho va deixar anar amb sorna, sense moure’s de lloc.

—Que no li penses dir res, al pobre noi? —li va preguntar l’Eva, tapant-se la boca amb la mà, tota dissimulada, perquè no la sentissin.

—I tant, nena, mira com et suplica amb la mirada. —A la Raquel no li feia res que algú la sentís.

La Laia va veure que l’Èric, que s’estava amb en Met i els altres nois, just al seu davant, a la porta de la classe, no li treia la mirada de sobre.

—Sí, però abans us volia veure a vosaltres. Ja sabeu que sempre sou les primeres dins del meu cor.

Les noies li van dir que era una cursi i la van obligar a anar-se’n, que estava fent patir al pobre nano. Van quedar que es trobarien a dins de l’aula i es va dirigir cap on hi havia l’Èric, el noi més guapo de l’escola, i també el seu nòvio. Es va remoure una mica el serrell amb els dits per donar-li volum. Encara no es podia creure la sort que tenia, no es cansava de contemplar aquells ulls verdíssims i aquella cabellera rossa fins a sota l’orella que li quedava tan bé. Quan va veure que la Laia s’acostava, l’Èric es va apartar dels seus amics i es va trobar amb ella a mig camí.

—Hola, Laia. imagen

—Hola, Èric.                     imagen

imagenLa Laia va estar a punt de posar-se de puntetes per fer-li dos petons, la seva estatura no donava per més. Notava perfectament com li cremaven les galtes.

—Com ha anat el cap de setmana?

imagen—Bé, vam anar a celebrar el dia de la mare a casa de l’àvia. I tu?

—Poca cosa. Partit de futbol el dissabte i una volta amb bici el diumenge.

—Que bé.                     imagen

El seu cap de setmana no havia estat gens malament, encara que l’hagués passat en família. Com que havia fet bon temps, havia pogut prendre el sol amb samarreta de tirants i amb protecció cinquanta (és el problema de ser pèl-roja i tenir la pell transparent: que no et pots refiar que els rajos de sol no et faran alguna mala passada). A més, la seva àvia Agustina els va preparar una fideuà al jardí i només en van sobrar tres fideus mal comptats, i per postres, un pastís de xocolata amb M&M’s per llepar-se’n els dits.

Però és clar, l’Èric i ella estaven intentant fer plans des de finals de Setmana Santa, i d’això ja feia més d’un mes. Quan un estava lliure, l’altre tenia els dies ocupats. L’Èric jugava amb l’equip de futbol del barri i tenia partit gairebé tots els dissabtes o diumenges, segons la setmana. Ella encara no l’havia pogut anar a veure mai.

—Aquest dissabte és el teu aniversari —li va recordar l’Èric.

—Sí, és veritat —va dir ella, somrient: sí, se’n recordava! Tot i que tampoc no tenia gaire mèrit, perquè tenia el compte enrere anunciat al Tuenti des de feia un mes—. Tens plans?

—No, m’imaginava que voldries celebrar-ho.

—Sí, sí, sí. —El va interrompre, parlant molt ràpid abans que es pogués fer enrere: per fi!—. He pensat que podríem anar tots al cine. Tu, en Met, en Raül, la Raquel, la Frida, la Susanna, l’Eva i jo. Què et sembla?

—Perfecte. Em ve molt de gust.

L’Èric va allargar la mà per agafar la de la Laia, que va sentir un formigueig que li recorria tot el cos. Encara no s’havia acostumat a aquell tacte tan suau i sovint la sorprenia com si fos de nou. Tot i que no les veia perquè els donava l’esquena, sabia que les seves amigues la vigilaven en la distància, i segurament, xiuxiuejaven entre elles.

—A mi també.

imagenL’Èric va somriure i la Laia es va deixar endur per l’impuls d’apartar-li un floc de cabells que li queia a sobre la galta. Com més el mirava, més li costava creure’s la sort que tenia. Just en aquell moment va sonar el timbre i es va trencar l’encís. Era hora d’entrar a classe.

—Ens veurem després?

Com que era gairebé impossible veure’s fora de l’escola, solien parlar una estona durant les pauses. Alguna hora del pati s’havien assegut junts, sota l’olivera de sempre, els seus amics i les noies, però ells se’n cansaven aviat perquè preferien dedicar l’estona a jugar a futbol o a qualsevol altre esport.

—Sí. Fins més tard.

La Laia es va acomiadar i, després de deixar-li anar la mà, es va

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos