La Laia va entrar a l’habitació arrossegant la maleta. Què més podia fer? La roba d’esquí pesava molt! Tampoc no havia agafat tantes coses: les quatre granotes més maques que havia vist a la botiga on l’havia dut la seva mare, una de cada color, per no repetir, és clar. Així en tindria per als cinc dies que passarien esquiant a la muntanya. I bé, també hi havia ficat roba d’hivern normal, perquè no es passarien pas la vida a les pistes (o això s’havia imaginat).

—Em demano la llitera de la finestra! —va exclamar la Frida, que es va avançar a totes i va llançar la seva bossa sobre el llit de dalt.

Malgrat que la Frida segurament tenia més força i era molt, molt més alta que la Laia, s’havia de reconèixer que la seva bossa no era, ni de bon tros, tan pesant.

—Jo prefereixo a baix, que a la nit em moc molt... Sóc una mica somnàmbula, no us espanteu —va dir la Raquel, mentre es dirigia a la llitera de sota la Frida.

—Et passejaràs per l’habitació amb els ulls tancats? —li va preguntar la Frida, amb els braços estirats endavant i els cabells castanys a la cara, movent-se com si fos un zombi.

—No tots els somnàmbuls fem això, nena. A més, contràriament al que tothom es pensa, anem amb els ulls oberts...

—Ah! Millor! Així et puc explicar la meva vida pensant que estàs desperta i resulta que estaré parlant amb les parets! —va exclamar la Frida, i les noies es van petar de riure.

—El meu germà és somnàmbul —va dir la Susanna a l’Eva, mentre s’apartava de la cara un floc de cabells foscos, que ja li arribava a les orelles—. Quedes avisada.

L’Eva va dissimular un somriure. La Laia li va clavar un cop de colze per punxar-la una mica:

—El trobaràs a faltar aquests dies, eh?

—Una mica, sí... —va respondre l’Eva, amb els seus bonics ulls verds de gata entretancats mentre obria la bossa per treure’n la roba.

L’Aitor s’havia animat a demanar per sortir a l’Eva a l’octubre, i ja eren parella oficial. Des de llavors, el noi s’havia convertit en un més del grup i passava molt de temps amb elles. Com que la seva germana (i també la seva millor amiga) formava part del mateix club que la seva nòvia, no tenia més remei que aguantar-les a totes... Coses de ser un grup fort i inseparable!

L’Eva va col·locar bé la roba en un racó de l’armari perquè les altres tinguessin espai per a la seva. Tot i així, la Laia dubtava que n’hi hagués prou.

—Tu estàs bé? —li va preguntar la Susanna a la Laia.

—Sí, per què? —No entenia a què es referia.

—Doncs per l’Èric... —La Susanna la va mirar mossegant-se el pírcing del llavi, pensativa, com si intentés llegir-li a la cara alguna cosa més del que hi havia.

L’Èric! És clar, amb l’emoció de l’habitació, de l’esquí i de la roba, la Laia no havia pensat que estaria CINC dies (exactament, de dilluns a dissabte) convivint amb el seu exnòvio. Perquè sí, l’Èric ja no era el seu nòvio.

La setmana anterior havien tingut una forta discussió perquè l’Èric havia decidit passar d’ella just el dia que havien d’anar amb les seves amigues a la festa de la germana gran de la Raquel, la Rosa. L’Èric ni tan sols li havia trucat per avisar-la, i ella s’havia passat hores esperant-lo asseguda al sofà de casa fins que s’havia decidit a trucar-li. No s’ho podia creure! L’Èric estava amb els seus amics als recreatius i ni tan sols es recordava de la maleïda festa.

—Però si ja hi vas amb les teves amigues! —li havia engegat, després que ella li retragués la seva amnèsia.

—Però volia que també hi vinguessis tu! —li va replicar la Laia.

—Em venia més de gust anar als recreatius. Quin mal hi ha?

—Que ni tan sols t’has dignat a trucar-me per dir-m’ho!

Com que no en treia l’aigua clara, la Laia va acabar tallant amb ell per telèfon després de quatre crits ben fets. I des d’aquella trucada, l’Èric no li havia tornat a dirigir la paraula.

La veritat és que, després de la temporada superamorosa que havien passat després de l’estiu, la cosa s’havia anat torçant cada dia més i més. No era pas la primera vegada que l’Èric passava d’ella, semblava que mai no tenia ganes de quedar quan hi anaven les seves amigues (que últimament era gairebé sempre). Potser el problema era que la Laia s’havia començat a avorrir de fer sempre el mateix tota sola amb ell i preferia fer més plans que incloguessin les noies. Un motiu bastant habitual de ruptura, pel que sembla, perquè a la Marta li havia passat pràcticament el mateix amb en Kay, el seu exnòvio alemany. La diferència era que ells sí que parlaven de tant en tant, en canvi, era evident que l’Èric no tenia cap intenció de fer-ho amb ella. Probablement hi tenien alguna cosa a veure aquells quatre crits que la Laia li havia dedicat a tall de comiat; més que quatre crits, van ser quatre insults: egoista, idiota, mocós i pesat, o alguna cosa així... Tot just va penjar i se’n va penedir, i va estar a punt de tornar-li a trucar per demanar-li perdó, però el mal ja estava fet... Per una banda li feia pena acabar aquella relació, perquè l’Èric s’havia convertit en una persona molt important per a ella: a més de nòvios, eren amics i s’ho explicaven gairebé tot. Aquella setmana l’havia trobat a faltar MOLTÍSSIM, no ho podia pas negar. Però seguia tenint la necessitat de passar més temps amb les amigues... O sigui que no hi havia res a fer. Era així de tràgic. I menys en aquell moment, quan ell ni tan sols la mirava.

Per tant, el que menys li venia de gust era trobar-se’l a totes hores en aquella excursió que li feia tanta il·lusió perquè li recordés que malament que havia acabat tot plegat.

—Estaré bé mentre no el vegi gaire —li va respondre a la Susanna, com si es volgués convèncer a si mateixa.

La Laia va arrossegar la maleta de color violeta fins a la llitera que hi havia a l’altra banda de l’habitació. El més complicat va ser pujar-la al llit de baix sense trencar-se l’esquena. Quan la va obrir, en van sortir disparades les granotes, anoracs, jerseis, pantalons i botes.

—Què hi duus aquí? L’armari sencer? —li va preguntar la Frida, que ja havia tret de la motxilla les seves quatre peces de roba. Ella havia optat per dur només dues granotes d’esquiar...

«I si se li embrutaven totes dues, què?», es va preguntar la Laia.

—És que no vull que em falti de res.

—Doncs necessitaràs més espai del que et queda a l’armari, per guardar tot això. —La Susanna va assenyalar el foradet que quedava en el petit armari després que les altres hi haguessin col·locat la seva roba.

La Laia va mirar a un costat, després a l’altre, i va esbufegar mentre seia al llit, aixafant tota la roba (tant li feia). Es va agafar la cabellera pèl-roja amb les mans amb un gest UNA MICA desesperat: potser s’havia passat una mica amb la maleta... Què faria ara? Deixar la roba a terra? O pitjor encara, a dins de la maleta, perquè s’omplís d’arrugues que la fessin semblar bruta i descuidada?

En aquell moment va sonar «Steal My Girl», de One Direction, la melodia del seu mòbil. La Laia va haver de regirar tota la roba per trobar-lo i esbrinar qui li trucava. Qui era? És clar! La mare, que es volia assegurar que tot anava bé. I això que li havia enviat un WhatsApp just en baixar de l’autobús, igual que al pare! Va pensar en la possibilitat d’ignorar-la, però va rectificar ràpidament... La reacció de l’ogre podia ser desorbitada, fins i tot era capaç de plantar-se allà en un tres i no res. Davant d’aquesta idea, la Laia va contestar tan de pressa com va poder:

—L’habitació es tanca des de fora? —li va preguntar la mare quan va despenjar, sense l’«hola» de rigor ni res.

—Sí, mare, tenim la nostra pròpia clau.

—D’acord, millor, així no us robaran. Tens prou lloc a l’armari?

Quan va sentir aquesta pregunta, la Laia va concloure que, definitivament, la seva mare disposava de poders especials i sabia el que li passava fins i tot en la distància. Això, o és que li havia ficat alguna càmera o algun micro a la maleta, cosa que tampoc no hauria estat gens estranya, venint d’ella... Es va plantejar si li explicava el dilema que tenia amb la quantitat de roba que s’havia endut, però va preferir no escoltar el típic «ja t’ho deia jo» que a la seva mare tant li agradava de repetir. De manera que simplement va contestar:

—Sí, pesada. —I va afegir—: Ja està?

Perquè sí, la Maria podia ser molt esgotadora.

—De moment, sí. Però tingues seny! —va exclamar la mare, abans de penjar.

La Laia va sospirar sonorament tot mirant al seu voltant, com si de sobte pogués aparèixer un altre armari en qualsevol racó. Què faria ara?

Llavors la Frida li va recordar:

—Ens sobra un llit.

—Ostres, que bé —va respondre la Laia, amb sarcasme. A què venia això? Que no veia l’immens problema que tenia?

—Se t’ha d’explicar tot, oi? Si sobra un llit, pots fer-lo servir per posar-hi tota la teva roba, ben estirada perquè no s’arrugui.

Sense dir res, la Laia es va encaminar cap a la llitera de la Frida, hi va pujar i se li va llançar a sobre per fer-li una d’aquelles abraçades que a ella li encantaven.

—T’ho he dit, avui, que t’estimo molt? —li va preguntar la Laia, enganxant-li el cap al pit.

La Frida de seguida va intentar separar-se’n, però la Laia no la va deixar, tot i que sabia de sobres que a la seva amiga no li agradaven gaire les manyagueries.

—Aiii, que m’ofegues. Que no tinguis nòvio no vol pas dir que m’hagis d’aixafar d’aquesta manera. —La Frida empenyia la Laia amb totes les seves forces, però no eren suficients.

—És claaar, com que ara ja tens en Marc besant-te els peus ja no em necessites a mi, oi? —La Laia li va fer un pet amb la boca al braç.

—Ai, quin fàstic! No tinc a ningú jo... encara. —La Frida li va picar l’ullet abans de continuar—. Però m’ha dit que vagi amb l’Eva dissabte, quan arribem. Com que els meus pares no hi són, ell em portarà a casa.

El somriure resplendent de la Frida va desaparèixer quan va rebre l’empenta de les altres, que acabaven d’enfilar-se totes a les lliteres. Les noies no havien trigat ni un segon a unir-se a la broma. Totes es van llançar sobre la Frida en una immensa abraçada col·lectiva.

—cridava la Frida rient.

Però no hi havia manera d’evitar el que era inevitable: el Club de les Vambes Vermelles havia crescut i era més fort que mai. Prova d’això eren els cinc parells de vambes vermelles que es removien en un embolic de peus i mans, entre pessigolles i alegria desbordada, a dalt de la llitera.

Ja feia un mes que havien celebrat la cerimònia d’admissió de la Raquel i la Susanna al Club de les Vambes Vermelles. Sí! La Laia s’havia perdut l’entrega de la carta oficial, perquè aleshores estava massa ocupada amb l’Èric, però va ser la primera de presentar-se per a la cerimònia, evidentment, a les golfes de l’Eva. Van decidir esperar que la Marta

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X