La classe de hip-hop sempre li feia el mateix efecte, a la Laia: acabava supercansada però al mateix temps amb una energia extraordinària. Només faltaven dos dies per al festival de Nadal en què haurien de ballar al teatre, davant de tothom, i li feia la sensació que encara podia millorar molt. Amb el festival de ballet clàssic de feia un parell de setmanes no s’ havia posat ni la meitat de nerviosa, però, és clar, practicava aquells passos des que era ben petita.

Al final, la seva amiga i companya Nàdia l’ havia hagut d’ arrencar, literalment, del davant del mirall, on practicava el pop, lock and drop it, que no era més que moure els braços i els malucs i ajupir-se (tal com sortia en el vídeo de Huey del mateix nom), però, tot s’ ha de dir, no era tan fàcil com semblava (o es veia en el vídeo). Ni de bon tros!

—Si practiques tant, al final et lesionaràs i llavors segur que no et sortirà bé el festival, perquè no hi podràs ballar! —la va renyar la Nàdia, als vestuaris.

La Laia es va desfer la cua i se la va fer de nou per recollir els cabells que se li havien escapat. Després es va treure els pantalons del xandall.

—És el meu primer festival de hip-hop i no ho vull esguerrar —es va justificar, mentre agafava la roba de l’ armariet per vestir-se.

—No esguerraràs res. Fa tres mesos que véns i ja balles millor que jo, que ho faig des de tota la vida. Ets un cas com un cabàs! —va protestar la Nàdia, mentre es posava la gorra dels New York Yankees davant del mirall. La cabellera de color castany li queia per l’ esquena.

Va cordar-se el jersei per tapar-se el melic amb el pírcing que la samarreta deixava a l’ aire i va agafar la caçadora, disposada a sortir al carrer. La Laia també s’ havia acabat de vestir. Es va posar una mica de brillant als llavis i va sortir amb ella, tota animada.

Estaven a punt de travessar la porta del carrer quan en aquell moment va sentir el xiulet del mòbil. El va treure de la motxilla violeta que duia penjada a l’ espatlla i, quan va llegir el nom que apareixia a la pantalla, es va quedar tan paralitzada que no va veure venir la porta que la Nàdia havia deixat escapar després de passar davant seu i va estar a punt d’ enclastar-l’ hi a la cara. Sort que la seva amiga va reaccionar ràpid i la va tornar a aguantar...

—Ha faltat un pèl per deixar-te marcada per tota la vida. —La Nàdia es va eixugar unes gotetes de suor imaginàries del front.

—Perdona, és que... —va dir la Laia, mentre sortia al carrer, però no sabia ni per on començar.

Li costava contenir el somriure gegant que revelaria el que sentia en aquell moment. I és que ELL causava aquell efecte en ELLA.

—Què passa, pocavergonya? Ho vull saber ara mateix! —va exclamar la Nàdia, fent-li un pessic a les galtes, que ja tenia prou rosades de l’ emoció.

Al final, la Laia es va posar a riure i va alçar les mans per demanar uns segons: necessitava respirar fondo abans d’ explicar a la seva amiga TOTA la història. I de passada, per calmar els nervis. Li tremolaven fins i tot les pestanyes! Llavors, allà mateix, al mig del carrer, la Laia li va explicar el que havia passat la setmana anterior durant el viatge a la neu amb l’ escola: que havia conegut un noi guapíssim que es deia Mario, que al principi li havia semblat molt xulo, però que després havia resultat un príncep blau de cap a peus. I també que, després d’ acomiadar-se davant de l’ autobús de tornada, havien quedat per veure’ s a Barcelona. No obstant això, excepte uns quants missatges (MOLT POCS), amb prou feines havien parlat des que havien tornat, perquè es veu que ell tenia exàmens.

—I què t’ ha dit ara? —li va preguntar la Nàdia, amb els ulls ben oberts i molt emocionada.

—Mira —va respondre la Laia, amb un somriure d’ orella a orella.

La Nàdia va arrufar el front, estranyada.

—Caram, que romàntic... —va comentar, visiblement decebuda.

—És que és una broma entre nosaltres —es va justificar la Laia, i li va explicar que el dia que havien fet l’ àngel al mig de la muntanya nevada havien quedat precisament en això.

—Vaja, que només és una excusa per veure-us —va concloure la Nàdia.

—Exacte —va confirmar la Laia—. PER FI!

El cap no parava de donar-li voltes: què li havia de respondre? Estava desitjant veure’ l des que s’ havien acomiadat el dissabte anterior, però no volia semblar massa ansiosa. La Nàdia li va proposar que comencessin a caminar per no convertir-se en «estàtues», tal com ella anomenava a «pelar-se de fred». La Laia havia d’ agafar el metro uns carrers més enllà i la Nàdia vivia a prop, de manera que es va oferir a acompanyar-la fins a la parada. Havien de trobar immediatament la millor manera de posar data a l’ esperada cita de la Laia i en Mario.

—Per què no li dius que vingui al festival de hip-hop? Podria considerar-ho com una classe avançada de ball... —li va proposar la Nàdia.

La Laia va mirar la seva amiga amb cara de pànic: que s’ havia tornat boja?

—NI PARLAR-NE!

—Per què?

—Perquè no vull que em vegi fent el ridícul.

—va dir la Nàdia, i li va picar l’ ullet.

De manera inconscient, la Laia es va començar a tocar el serrell i a mossegar-se el llavi. Definitivament, estava molt nerviosa.

—Vols dir? —es va atrevir a preguntar, finalment.

No podia evitar sentir aquella inseguretat. Se seguia veient com una estranya, quan ballava hip-hop, com si no estigués a l’ altura dels altres.

—M’ agradaria que et veiessis ballar tal com et veiem els altres. HO FAS FANTÀSTIC! —va exclamar la Nàdia, tot alçant els braços amb un gest exagerat que va aconseguir que la Laia rigués i es relaxés una mica.

Encara duia el mòbil a la mà, així que va obrir de nou el missatge d’ en Mario i, sense pensar-s’ ho més, va escriure:

Se’ n va penedir només de pitjar la tecla d’ enviar. Si ja estava amoïnada pel festival, ara segur que no aconseguiria aclucar l’ ull durant les dues nits que tenia per davant. La seva cara de preocupació devia ser un poema, perquè la Nàdia li va posar una mà a l’ espatlla per animar-la.

—No pateixis. Ets bona i ell ho veurà. Segur que fliparà!

La Laia es va convèncer que la seva amiga tenia raó i es va començar a imaginar un futur probable: en Mario entre els espectadors, enlluernat per l’ actuació. En Mario apareixent als camerinos amb un ram de flors per felicitar-la davant de tota la classe. En Mario fent-li un petó apassionat i els aplaudiments dels seus companys inundant-ho tot...

—Terra cridant la Laia! —De sobte va sentir els crits de la Nàdia, que era al seu costat amb les mans als malucs.

La Laia s’ havia traslladat a l’ univers paral·lel d’ en Mario i no s’ havia adonat que havia començat a baixar les escales del metro sense acomiadar-se de la Nàdia. Va alçar la mirada i es va disculpar per la badada. Això li passava per ser tan imaginativa!

—Bé, doncs, espero notícies fresques abans que s’ acabi el dia. —La Nàdia es va acomiadar fent-li un gest d’ OK amb el polze mentre ella s’ allunyava.

La Laia es va dirigir cap a l’ interior del metro, va validar el tiquet i, mentre esperava que arribés el tren, es va treure el mòbil de la butxaca. Amb tant d’ atabalament, s’ havia oblidat de comprovar quina era la resposta del seu príncep. Hi podria anar, dissabte, o ja tenia altres plans? Mentre treia el mòbil de la funda de color violeta amb el lema

l’ únic amb què no comptava la Laia era que en Mario no li hagués respost. I quan va desbloquejar el mòbil va comprovar que, efectivament, no havia contestat.

La Laia va introduir la clau al pany sense guardar el mòbil i va anar de poc que no li caigués a terra. Només faltaria això! Feia mitja hora que no apartava els ulls del telèfon i no hi havia senyals d’ en Mario. I, per acabar-ho d’ adobar, el missatge que li havia enviat estava marcat amb dues ratlletes blaves, cosa que significava que l’ havia llegit SÍ o SÍ. Estava molt penedida d’ haver-li esmentat el festival. Que l’ havia espantat amb un to massa desesperat? Va obrir el missatge i el va tornar a llegir (s’ havia passat tot el trajecte del metro llegint-lo): no, no li semblava pas que reflectís desesperació... Va respirar fondo abans de girar la clau i obrir la porta; s’ havia de calmar una mica, potser només s’ estava posant paranoica i el noi estava a mig fer una cosa que no li permetia escriure un missatge de resposta. Es va obligar a ser una mica més raonable.

La mare i en Josep Maria la devien estar esperant a l’ altra banda de la porta i no tenia ganes que comencessin (sobretot la mare) amb preguntes inquisitives si li veien l’ expressió amoïnada. A més, hi havia una cosa més important que l’ havia de preocupar: havia arribat el moment de parlar amb ells per convence’ ls que passar el Cap d’ Any a Berlín amb la Marta i les noies era una bona idea. Només faltaven onze dies i s’ havia de preparar.

En un principi havia pensat parlar-ne primer amb el pare, però la Maria, la seva mare, s’ ho hauria pres molt malament i l’ hauria acusat de preferir-lo a ell (cosa que no s’ allunyava gaire de la realitat). No era ben bé que el preferís a ell, però sí que preferia la seva manera optimista de veure les coses, d’ escoltar-la i de pensar bé una resposta abans de donar-l’ hi. I també que fos bastant més (o més ben dit, ) permissiu. La Maria (més coneguda com «l’ ogre») no era pas dolenta, però es deixava portar per la part negativa de tot i costava molt raonar amb ella. Els seus pares eren com el blanc i el negre, i per això (suposava la Laia) s’ havien divorciat feia tants anys. També per això s’ havien declarat la guerra i només es veien en situacions ineludibles, com comunions, batejos, aniversaris i festes sonades, i festivals, és clar. La qual cosa li va fer recordar que aquest dissabte hauria de fer d’ intermediària ent

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X