La increïble història de... - La gran fuga de l'avi

Fragmento

cap

imagen

imagen

En el passat, l'avi havia estat pilot de la RAF, la Reial Força Aèria.

Durant la Segona Guerra Mundial, havia pilotat un avió de combat Spitfire.

La nostra història passa l'any 1983. En aquella època no hi havia internet ni telèfons mòbils ni jocs d'ordinador per jugar-hi durant setmanes sense parar. El 1983, l'avi ja era un ancià, però el seu nét Jack només tenia dotze anys.

imagen

imagen

imagen

imagen

imagen

imagen

imagen

imagen

Això és Torre Crepuscle.

imagen

Això és un mapa de la ciutat.

imagen

cap-1

Pròleg

Un bon dia, l'avi va començar a oblidar-se de les coses. Al començament eren coses petites. L'ancià es preparava una tassa de te i s'oblidava de beure-la. Al cap de poca estona, havia acumulat una dotzena de tasses de te fredes sobre la taula de la cuina. De vegades omplia la banyera, s'oblidava de tancar les aixetes i inundava el pis del veí de sota. O sortia al carrer amb el propòsit determinat de comprar un segell i, per contra, en tornava carregat amb disset caixes de cereals. I a l'avi no li agradaven els cereals.

Amb el temps, va començar a oblidar coses més importants. L'any que vivia. Si la seva dona, que feia molt de temps que era difunta, era viva o no. Un dia fins i tot va deixar de reconèixer el seu propi fill

El més sorprenent de tot era que l'avi s'havia oblidat completament que era un jubilat d'edat avançada. L'ancià sempre havia explicat al seu nét petit, en Jack, històries de les aventures que havia viscut molts anys enrere a la Reial Força Aèria, durant la Segona Guerra Mundial. Ara aquestes històries s'anaven tornant cada vegada més reals. De fet, en comptes de limitar-se a explicar-les, havia començat a reviure-les. El present es difuminava en un blanc i negre aspre i raspós, mentre que el passat esclatava en colors plens de vida. Tant era on es trobés, el que estigués fent o amb qui estigués. En la seva ment, tornava a ser un pilot jove i agosarat rere els controls del seu Spitfire de combat.

Per a la gent que convivia amb l'avi, tot plegat resultava molt difícil de comprendre.

Excepte per a una persona.

El seu nét Jack.

Com a tots els nens, al noi li encantava jugar, i ell pensava que el seu avi simplement jugava.

En Jack s'adonà que només calia afegir-se al joc.

cap-1

imagen

cap-2

1

Carn de llauna «à la crème»

En Jack era un nen feliç quan es quedava tot sol a la seva habitació. Com que era força tímid, no tenia gaires amics. En comptes de passar-se el dia jugant a futbol al parc amb la resta de nens de l'escola, es quedava a casa ordenant la seva preuada col·lecció d'avions en miniatura. Els seus favorits eren els de la Segona Guerra Mundial, el bombarder Lancaster, l'Huracà i, per descomptat, l'antic avió del seu avi, el llegendari Spitfire.imagen Del bàndol nazi, tenia reproduccions del bombarder Dornier, el Junkers i el mortífer rival de l'Spitfire, el Messerschmitt.

Amb molta cura, en Jack pintava els avions en miniatura, i seguidament els penjava al sostre amb un fil de pescar.

Suspesos a l'aire, semblava que els artefactes estiguessin enmig del combat. De nit, els observava des de la llitera i s'adormia somniant que era un as de l'aviació de la RAF, com ho havia estat el seu avi. El noi guardava una foto de l'avi al costat del llit. L'home que sortia a la vella fotografia en blanc i negre encara era jove. L'hi havien fet en algun moment del 1940, en el punt àlgid de la batalla d'Anglaterra. L'avi lluïa orgullós l'uniforme de la RAF.

En aquests somnis, en Jack s'enlairava Amunt, amunt i fora, com ho havia fet el seu avi. El noi hauria donat qualsevol cosa, el seu passat i el seu futur, a canvi d’un instant rere els comandaments del llegendari Spitfire de l’avi.

En aquests somnis, era un heroi.

En la realitat, creia que no valia ni un ral.

imagenEl problema era que tots els dies eren exactament iguals. Anava a escola cada matí, feia els deures cada tarda i sopava davant de la televisió cada nit. Li hauria agradat no ser tan tímid. Li hauria agradat tenir molts amics. Li hauria agradat fugir de l'avorriment que dominava la seva vida.

Per a en Jack, el punt culminant de la setmana era el diumenge. Era el dia que els pares el deixaven amb l'avi. Quan l'ancià encara no havia entrat en l'estat de confusió en què es trobava ara, solia portar el nét d'excursió, i aquells dies eren màgics. El Museu Imperial de la Guerra era el lloc que els agradava més visitar. Era a Londres, no gaire lluny d'on vivien, i era una veritable mina plena de tresors militars. La parella es

«Quina és la velocitat màxima que vas assolir amb

«Algun cop vas haver de llançar-te amb paracaigudes? »

«Quin avió de combat és millor, l'Spitfire o el

A l'avi li encantava respondre. Sovint, es formava tot un corriol de nens al seu voltant, al pis superior de l'autobús, per escoltar aquelles aventures tan increïbles.

imagen

—Era l'estiu del 1940 —començava l'avi—. El moment més cruent de la batalla d'Anglaterra. Jo sobrevolava el canal de la Mànega amb el meu Spitfire. M'havia quedat despenjat de l'esquadró. L'avió havia rebut l'impacte del foc enemic durant un enfrontament. Ara intentava arribar a la base. Aleshores, just darrere meu, vaig sentir el so de les metralladores. ¡RAT TAT TAT! Era un Messerschmitt nazi. M'encalçava de prop! Un altre cop. RAT TAT TAT! Només érem nosaltres dos, sobrevolant el mar. Aquella nit m'esperava un combat èpic, un combat a mort...

No hi havia res que agradés tant a l'avi com compartir les seves aventures de la Segona Guerra Mundial. En Jack l'escoltava amb atenció; cada petit detall el fascinava. Amb el temps, el noi es va convertir en un expert en avions de combat. L'avi li deia que algun dia podria arribar a ser «un pilot excel·lent». Quan sentia això, el noi s'inflava d'orgull.

A la tarda, si feien alguna pel·lícula de guerra antiga, en blanc i negre, per televisió, tots dos s'arraulien al sofà de casa l'avi, i la miraven. Proa al cel era una de les que no es cansaven mai de mirar. Aquest clàssic explicava la història d'un pilot que perdia les dues cames en un accident terrible, abans de la Segona Guerra Mundial. Malgrat això, Douglas Bader es convertia en un llegendari as de l'aviació. Les tardes plujoses de diumenge eren ideals per veure Proa al cel, Un dels nostres avions ha desaparegut, Camí a les estrelles o Una qüestió de vida o mort. Per a en Jack, no hi havia res millor.

Per desgràcia, el menjar a casa de l'avi sempre era diabòlic. Ell en deia «racions», com les que havia pres durant la guerra. L'ancià només menjava aliments enllaunats. Per sopar, escollia un parell de llaunes del rebost de manera totalment aleatòria i les buidava totes dues alhora en una paella.

imagen

imagen

L'ús de la paraula francesa li donava un toc de sofisticació que no mereixia. Per sort, el noi no hi anava pel menjar.

La Segona Guerra Mundial havia estat el moment més important de la vida de l'avi. Va ser una època en què els intrèpids pilots de les forces aèries, com ell, havien lluitat per defensar el seu país a la batalla d'Anglaterra. Els nazis havien planejat la invasió de la Gran Bretanya amb una trama anomenada Operació Lleó Marí. Però com que no van ser capaços d'assegurar-se el control aeri per protegir les tropes d'infanteria, els nazis mai no van aconseguir posar en pràctica el seu pla. Dia rere dia, nit rere nit, els pilots de la RAF com l'avi arriscaven la vida per evitar que el poble britànic caigués capturat pels nazis.

En comptes de llegir un conte al seu nét a l'hora d'anar a dormir, l'ancià li explicava les aventures que havia viscut durant la guerra. Eren històries molt més emocionants que les que podríeu trobar mai en un llibre.

—Una altra, avi! Si us plau! —suplicava el noi durant aquelles nits—. Vull que m'expliquis aquella vegada que la Luftwaffe et va tocar i vas haver de fer un aterratge forçós al canal de la Mànega!

—Ja és tard, petit Jack —contestava l'avi—. Vés a dormir. Et prometo que demà al matí t'explicaré aquesta història i moltes més.

imagen—Però...

—Ens veurem en els teus somnis, cap d'esquadró —deia l'ancià, tot fent un tendre petó al front d'en Jack. «Cap d'esquadró» era el sobrenom amb què es dirigia al seu nét—. Ens veurem al cel. Amunt, amunt i fora.

—Amunt, amunt i fora! —repetia el noi abans de quedar-se adormit a l'habitació de convidats de l'avi, i durant la nit somniava que ell també era un pilot de combat. Les estones que passava amb l'avi no podien ser més perfectes.

Però tot això estava a punt de canviar.

cap-3

2

Sabatilles

El temps va passar i l'avi cada vegada es va anar transportant mentalment més i més als seus antics dies de glòria. En el moment en què comença la nostra història, l'ancià tenia la seguretat absoluta de viure encara en l'època de la Segona Guerra Mundial. Tot i que la guerra s'havia acabat feia moltes dècades.

L'avi se sentia molt perdut, confós, una percepció que afecta algunes persones grans. La situació era greu, i per desgràcia no hi havia cap cura possible. Ben al contrari, més aviat semblava que aniria empitjorant amb el temps, fins que un dia l'avi ja no recordaria ni el seu nom.

Però com sempre passa en aquesta vida, allà on hi ha tragèdia molt sovint podeu trobar-hi comèdia. En els darrers temps, l'estat de l'ancià havia donat peu a alguns moments molt divertits. La nit de Sant Joan, quan els veïns de la porta del costat van començar a llançar focs artificials al jardí, l'avi va insistir a tota la família que baixessin immediatament al refugi antiaeri. I un bon dia, també, l'avi va tallar amb la navalla una fina xocolatina de menta en quatre trossos, amb ànim de compartir-la amb la família a causa del «racionament».

imagen

El moment més memorable va ser quan l'avi va decidir que un carretó del supermercat era en realitat un bombarder Lancaster. L'home es va abalançar pels passadissos en una missió secreta, tot llançant enormes paquets de farina a tort i a dret. Aquestes «bombes» van explotar per tot arreu, damunt dels aliments, contra els prestatges, i fins i tot van cobrir de cap a peus l'altiva encarregada del supermercat.

Semblava un fantasma polsós. L'operació de neteja va durar moltes setmanes. El supermercat va prohibir l'entrada a l'avi per a tota la vida.

imagen

De vegades, l'estat de confusió de l'avi podia provocar situacions més tristes. En Jack no havia arribat a conèixer la seva àvia. El motiu era que havia mort gairebé feia quaranta anys. Tot plegat havia passat una nit, quan la guerra s'acostava al final, durant un bombardeig dels nazis sobre Londres. En aquell moment, el pare d'en Jack tot just era un nadó. Algunes vegades, però, quan en Jack es quedava a dormir al petit pis de l'avi, l'ancià cridava la seva «estimada Peggy», com si estigués a l'habitació del costat. Els ulls del noi s'omplien de llàgrimes. Feia trencar el cor.

Malgrat tot, l'avi era un home increïblement presumit. Per a ell, tot havia de ser «com cal».

imagen

Sempre anava vestit de manera impecable, amb un uniforme consistent en l'americana de doble botonadura, la camisa blanca impecable i els pantalons grisos perfectament planxats. Duia la corbata de la Reial Força Aèria, de color granat, plata i blau, permanentment nuada al voltant del coll. Com era la moda en molts pilots de la Segona Guerra Mundial, lluïa un impactant bigoti d'as de l'aviació. Era una cosa fantàstica. El bigoti era tan llarg que arribava a les patilles. Era com una barba, però sense el tros de les galtes. L'avi passava hores recargolant-se les puntes del bigoti, fins que quedaven en l'angle perfecte.

L'única cosa que delatava l'estat mental confús de l'avi era la seva elecció de calçat. L'ancià ja no portava mai sabates. Ara sempre s'oblidava de posar-se-les. Independentment del clima que fes, amb pluja, fang i neu, es posava les sabatilles de quadres marrons.

Com és natural, el comportament excèntric de l'avi amoïnava els adults. De vegades, en Jack feia veure que se n'anava al llit, però aleshores sortia silenciosament del dormitori i seia al capdamunt de les escales, en pijama. Des d'allà escoltava els pares, que a baix a la cuina parlaven de l'avi. Feien servir paraules molt estrambòtiques, que en Jack no entenia, per descriure la «malaltia» de l'ancià. Aleshores la mare i el pare discutien sobre la conveniència d'internar l'avi en una residència per a gent gran. El noi no suportava que parlessin del seu avi d'aquesta manera, com si fos un problema. Però com que només tenia dotze anys, en Jack se sentia impotent per fer res.

Malgrat tot, en Jack adorava sentir les històries sobre les gestes bèl·liques de l'ancià. Per a l'avi, aquestes històries eren tan reals, que va començar a representar-les amb el seu nét. Eren aventures de revista, proeses èpiques protagonitzades per ells dos.

L'avi tenia un tocadiscos de fusta antic de la mida d'una banyera. Allà hi posava una música orquestral i potent, amb el volum al màxim. Les marxes militars eren el seu gènere favorit, i en Jack i el seu avi escoltaven plegats peces clàssiques tan grandiloqüents com «Governa, Bretanya!», «Terra d'Esperança i Glòria» o les «Marxes de pompa i circumstància», fins que es feia de nit. Dues butaques velles eren la cabina de comandament. Quan la música surava, ells també ho feien en els seus avions de combat imaginaris. Un Spitfire per a l'avi i un Huracà per a en Jack. Amunt, amunt i fora, pujaven. Junts volaven més enllà dels núvols, burlant l'aviació enemiga. Cada diumenge a la nit, la parella d'asos de l'aviació vencia en la batalla d'Anglaterra, sense arribar a sortir mai del petit apartament de l'ancià.

Únics habitants d'aquest món propi, l'avi i en Jack van viure incomptables aventures imaginàries.

imagen

Tanmateix, la nit en què la nostra història arrenca, estava a punt de començar una aventura ben real.

cap-4

3

Una bafarada de formatge

Aquell vespre en concret, en Jack dormia a la seva habitació, somniant que era un pilot de la Segona Guerra Mundial, com feia cada nit. Assegut rere els comandaments del seu Huracà, estava desafiant un esquadró mortífer de Messerschmitts, quan va sentir el so característic d'un telèfon que sonava.

RING RING RING RING.

«És estrany», va pensar, perquè els avions de combat dels anys quaranta no duien telèfons a bord. Però tot i així, el telèfon no parava de sonar.

RING RING RING RING.

El noi es va despertar sobresaltat. En incorporar-se al llit, va picar amb el cap contra el bombarder Lancaster en miniatura que penjava del sostre.

—Ai! —va cridar. Va consultar l'hora al rellotge niquelat de pilot de la RAF que li havia regalat el seu avi

Dos quarts de tres del matí.

Qui dimonis trucava a casa, a aquelles hores?

El noi va saltar de la llitera superior i va obrir la porta del dormitori. Va sentir la seva mare que parlava per telèfon des de la sala d'estar, a la planta principal.

—No, per aquí no ha aparegut —va dir.

Al cap d'un instant, la mare va tornar a parlar. Pel to familiar que feia servir, en Jack va deduir que estava parlant amb el pare.

—Aleshores, encara no se'n sap res, d'ell? Què penses fer, Barry? Ja sé que és el teu pare! Però no et pots passar tota la nit fora de casa, buscant-lo!

En Jack no es va poder aguantar més. Des de dalt de les escales, va cridar:

—Què li ha passat, a l'avi?

La mare va alçar la vista.

—Ah, molt ben fet, Barry, ara has despertat en Jack! —Va tapar l'auricular amb la mà—. Torna al llit immediatament, jovenet! Demà al matí has d'anar a escola!

—Tant me fa! —va respondre el noi amb insolència—. Què li ha passat a l'avi?

La mare va reprendre la conversa telefònica.

—Barry, torna'm a trucar d'aquí a dos minuts. Se m'ha girat feina!

Dit això, va penjar violentament l'aparell.

—Què ha passat? —va tornar a exigir el noi, que ja baixava les escales per trobar-se amb la seva mare.

La mare va sospirar de manera teatral, com si carregués sobre les espatlles tots els infortunis del món. Ho feia molt sovint. Va ser en aquest moment precís que en Jack va sentir una certa olor de formatge. No pas un formatge normal. Formatge pudent, formatge blau, formatge fos, formatge florit, formatge formatger. La seva mare treballava a la secció de formatges del supermercat del barri i, allà on anava, una poderosa bafarada de formatge l'acompanyava.

Tots dos es van quedar aturats al rebedor, en Jack amb el pijama blau de ratlles, i la seva mare amb la camisa de dormir rosa i flonja. Duia rul·los als cabells i tenia les galtes, el front i el nas empastifats de crema facial. Tenia el costum de deixar-se la crema posada tota la nit. En Jack no sabia ben bé per què ho feia, la veritat. La mare es considerava a si mateixa una bellesa, i sovint s'autoproclamava «el rostre més glamurós del formatge», si és que una cosa així era possible.

La mare va encendre el llum i tot dos van parpellejar un instant a causa de la claror sobtada.

—El teu avi ha tornat a desaparèixer!

—Oh, no!

—Oh, sí!

La dona va tornar a sospirar. Semblava evident que el vell l'esgotava. De vegades fins i tot posava la vista en blanc quan l'avi explicava històries de la guerra, com si l'avorrissin. Això molestava molt en Jack. Les històries de l'avi eren infinitament més emocionants que saber quin formatge s'havia venut més aquella setmana.

—A mitjanit, una trucada ens ha despertat, el teu pare i a mi.

—Qui era?

—El veí de baix de casa de l'avi, ja ho saps, l'home del quiosc...

L'any abans, quan la casa enorme on vivia se li ha

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos