El Club de les Vambes Vermelles 10 - Nova York, Let's Go

Ana Punset
Paula González

Fragmento

cap

imagen

La Laia va revisar la llista que havia preparat per assegurar-se que ho tenia tot. Efectivament, el reguitzell sencer de coses apuntades ja estaven ratllades. Mai no s’ havia fet cap llista abans d’ anar de viatge, però les seves amigues, les millors del món, havien insistit que per creuar l’ oceà se n’ havia de fer una, per no oblidar-se de les coses importants (com, per exemple, el carregador del mòbil o els adaptadors per als endolls). I és que... El Club de les Vambes Vermelles estava a punt d’ agafar l’ avió cap a la ciutat més famosa, moderna, chic i fabulosa del món...

imagen

Feia més o menys un mes que la seva profe, àngel i tutora, la Flora, havia arribat un matí a classe amb una proposta inesperada: per primera vegada a la història de l’ escola, posarien en marxa una beca perquè cinc nois i noies de cada curs de l’ ESO anessin a passar quinze dies interns en diferents escoles de Nova York, Londres i Irlanda... amb totes les despeses pagades!

imagen

Aquell curs l’ escola havia guanyat una de les tres beques que, des de feia anys, una fundació sortejava entre tots els centres educatius del país. La intenció era fomentar l’ aprenentatge de l’ anglès i l’ intercanvi de cultures entre diferents països, ja que aquella fundació també tenia ramificacions en altres països com França, Itàlia o Alemanya. En definitiva, cada any enviaven uns quants alumnes de parla no anglesa a escoles anglòfones, i a canvi, alguns alumnes anglòfons feien intercanvis lingüístics a diversos punts d’ Europa. Per tant, un total de vint nois i noies, procedents d’ aquelles mateixes escoles de parla anglesa, viatjarien a Barcelona, assistirien a les seves classes i s’ asseurien als seus pupitres. Els alumnes no haurien de pagar res, només mostrar-se interessats en una escola determinada i fer una petita prova d’ idioma per valorar si estaven preparats.

La Laia va seure al llit i va somriure mentre recordava la cara que va fer la Frida quan els van donar la notícia: els ulls desorbitats i la boca tan oberta que gairebé li tocava a terra. Semblava que en qualsevol moment el cap li hagués de començar a donar voltes, com si fos un personatge de dibuixos animats.

imagen

Ella era la que estava més convençuda que seria una experiència autèntica i total. El seu nou paper com a capitana de l’ equip de vòlei de l’ escola li havia fet agafar encara més gust a allò de dirigir i donar ordres. Per tant, quan la Flora els va explicar aquella possibilitat, la Frida va escriure un whatsapp al grup VV4E!:

—Hem d’ aconseguir aquest viatge.

L’ Eva i la Raquel, que eren en una altra aula i no s’ assabentaven de res, van contestar amb un munt d’ interrogants, però la Frida els ho va resumir amb quatre paraules:

imagen

Tot seguit van enviar un munt de cares rialleres, cors i globus de festa que van fer que la Laia es preguntés si realment estava preparada per a una cosa així. Podria passar quinze dies als Estats Units, sense en Mario, sense el ball, sense la seva família, sense les seves coses...? Llavors es va imaginar les amigues al seu costat, anant a classe, dormint juntes, visitant llocs nous... I la resposta va ser un SÍ ben gros.

Quan van sortir al pati i la Frida les va tenir totes reunides, els va donar la tabarra fins que va convèncer les que encara tenien algun dubte (com l’ Eva, la més aturadeta, que al principi no ho veia clar perquè havia d’ assajar violí cada dia i anar a classe al Liceu) que aquell viatge seria el súmmum del súmmum. El Club de les Vambes Vermelles deixaria una empremta a Nova York. Només havien d’ aconseguir que les escollissin totes cinc entre els del seu curs i triar la gran ciutat com a destinació... Gairebé res! La Flora els havia dit que el procés s’ havia de resoldre bastant de pressa perquè el viatge es faria a començament de maig i els quedava menys d’ un mes per fer tota la paperassa (que no era pas poca), de manera que la prova d’ anglès els la farien aquella mateixa setmana.

—Ja pots començar a mirar pel·lis i sèries en anglès —va advertir la Frida a la Laia, que sabia la poca traça que tenia amb les llengües.

imagen

Per estar ben preparades, van intentar passar-se tota aquella setmana parlant anglès entre elles. Cap de les noies era un crac en el tema, però amb esforç i tenacitat segur que almenys tindrien una oportunitat. A més, tenien la Marta, que parlava anglès i alemany, i els podia donar un cop de mà. Al principi, a la Laia li va saber una mica de greu demanar-li ajuda... Li semblava lleig refregar-li que potser totes se n’ anirien a Nova York sense ella... Però quan es van assabentar que l’ escola de la Marta a Berlín també participava en aquella beca i que potser les hi podria acompanyar, de seguida van començar a fer les classes d’ anglès, tot i els milers de quilòmetres de distància que les separaven. Cada vespre totes sis noies quedaven una estona per fer una videotrucada en grup per Skype... en anglès! Era molt estrany sentir la Marta o les altres noies dient coses com ara: «How was your day?» o «I’ ve been working hard for an exam» o «I miss you», tot i que això últim ho entenien totes. Ara bé, el més complicat era respondre sense fer el ridícul. A la Laia li feia vergonya sentir-se pronunciant paraules que no feia servir gaire, i al principi es quedava en silenci i escoltava les seves amigues parlant en anglès. Però la Frida la va obligar a oblidar-se de les seves pors amb una reprimenda de les seves:

—A veure, què prefereixes, fer el ridícul o passar-t’ ho pipa amb nosaltres a Nova York? Llevat que et vulguis quedar sola aquí, és clar...

Noooooo, la Laia no es perdria una oportunitat com aquella ni de broma. Seria un infern rebre whatsapps amb imatges i comentaris graciosos de tot el que feien les amigues mentre ella continuava la rutina de sempre. Un infern? No, seria l’ AVERN, que havia sentit a dir en algun lloc que encara era pitjor!

El dia de la prova estava com un flam, però quan li va tocar la part de l’ oral, ja fos perquè la Flora formava part del jurat o perquè s’ havia passat la nit bevent til·les i al final li havien fet efecte, li van passar els nervis i va aconseguir mantenir una conversa que, a ella, si més no, li va semblar força digna, tenint en compte les seves possibilitats. Pocs dies després van publicar al tauler d’ anuncis els noms de les noies que rebrien la beca i totes les amigues sortien a la llista. Els crits d’ alegria que van fer es devien sentir des de l’ altra punta del planeta!

Al final no és que haguessin estat les millors candidates, sinó les úniques. Exacte! No s’ hi havia presentat ningú més del curs. Ni tan sols la Mariona! Això sí que era estrany! Des del principi havien donat p

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos