Us presento els pacients de la sala de pediatria, que és a dalt de tot, al pis quaranta-quatre de l’hospital.

A L'HOSPITAL LORD FUNT hi treballen centenars de persones. Aquestes en són algunes:

—Aaarrrggghhh! —va cridar el noi.

El rostre més monstruós que havia vist mai l’esguardava des de dalt. Era el rostre d’un home, però era completament asimètric. Una meitat era més gran del que és habitual i l’altra meitat era més petita. El rostre va somriure com si volgués tranquil·litzar el noi, però, en fer-ho, va deixar al descobert unes dents trencades i podrides. El noi es va espantar encara més.

—Aaarrrrrrggghhh!!! —va tornar a cridar.

—No passa res, jove senyor. Si us plau, miri de calmar-se —va murmurar l’home, arrossegant les paraules.

Si el rostre era deforme, la manera de parlar encara més.

Qui era aquell home? On s’enduia el noi?

En aquell moment, el noi es va adonar que estava ajagut d’esquena, mirant al sostre. Gairebé tenia la sensació que flotava. Però hi havia alguna cosa que . Tot ell . El noi va pensar que devia estar estirat en una llitera. Una llitera amb les rodes tortes.

Les preguntes li emboiraven el cap.

On era?

Com hi havia arribat?

Com és que no es recordava de res?

I el més important, qui era aquell home monstre terrorífic?

La llitera avançava lentament per un passadís molt llarg. El noi va sentir el so d’alguna cosa que s’arrossegava per terra. Sonava com el d’una sabata.

Va mirar cap avall. L’home coixejava. Tal com passava amb el rostre, tenia una part del cos més petita que l’altra, i l’home arrossegava la cama atrofiada. Semblava que cada moviment li resultés dolorós.

Es van obrir unes portes altes i la llitera va entrar rodant en una habitació i es va aturar de cop. De seguida, unes cortines es van tancar al voltant del noi.

—Espero que el trajecte no li hagi resultat gaire incòmode, jove senyor —va dir l’home. El noi va trobar curiós que aquell home li digués «senyor». Mai, que ell recordés, no l’havien tractat de senyor. Només tenia dotze anys. «Senyor» era un títol que semblava reservat als professors de l’internat on estudiava—. Ara esperi’s aquí. Jo només sóc el conserge. Vaig a avisar la infermera. Infermera!

Ajagut a la llitera, el noi es va sentir estranyament desconnectat del seu cos. El notava flàccid. Sense vida.

Però el que realment li feia mal era el cap. Li palpitava. Li cremava. Si aquella sensació s’hagués convertit en un color, hauria estat el vermell. Un vermell brillant, roent, rabiós.

El dolor era tan intens que va haver de tancar els ulls.

Quan els va obrir, es va adonar que mirava directament un llum fluorescent brillant. El mal de cap es va fer encara més intens.

Aleshores va sentir el so d’uns passos que s’acostaven.

Algú va córrer les cortines.

Una dona grassa i corpulenta, que vestia un uniforme blau i blanc amb còfia, es va inclinar i va examinar el cap del noi. Uns cercles foscos li emmarcaven els ulls injectats en sang. Uns cabells grisos i aspres li poblaven la closca. Tenia la cara d’un vermell cru, com si l’hi haguessin gratat amb un ratllador de formatge. En resum, tenia l’aparença d’algú que no havia dormit en una setmana i que estava empipat per aquest motiu.

—Ai, marona! Ai, marona, marona. Ai, marona, marona, marona... —va murmurar a ningú en particular.

Malgrat l’estat de confusió en què es trobava, el noi es va concentrar una mica i va deduir que la dona anava, de fet, vestida d’infermera.

Per fi, el noi va comprendre on era. Allò era un hospital. Mai no havia estat en cap hospital, llevat del dia que va néixer. I, d’allò, ja no se’n recordava.

Els ulls del noi es van desplaçar fins a la placa en la qual la dona duia escrit el seu nom: INFERMERA MEESE, HOSPITAL LORD FUNT.

—Això és un bony. Un bony gros. Un bony molt gros. A veure, et fa mal? —va dir tot clavant-li el dit al cap amb una força desmesurada.

—Aaaiii!!! —va cridar ell tan fort que el crit va ressonar per tot el passadís.

—Dolor lleuger —va murmurar la infermera—. Bé, avisaré el doctor. Doctor!

Va descórrer la cortina, va sortir i la va tornar a córrer.

Ajagut a la llitera, mirant al sostre, el noi va sentir el so d’uns passos que s’allunyaven.

—Doctor! —va tornar a bordar ella, passadís enllà.

—Ja vinc, infermera! —va arribar una veu remota.

—De pressa! —va cridar ella.

—Ho sento! —va dir la veu.

Aleshores es va sentir el so d’uns passos que s’acostaven a gran velocitat.

Van tornar a descórrer la cortina.

Un home jove, amb el rostre punxegut, va entrar tot apressat, amb la bata blanca i llarga voleiant darrere seu.

—Vaja, vaja, vaja —va anunciar una veu amb accent de casa bona. Era el metge, que s’havia sufocat una mica per la corredissa. El noi va alçar la vista i va llegir la placa amb el nom de l’home: DOCTOR LUPPERS.

—És un bony molt gros. Et fa mal? —L’home es va treure un llapis de la butxaca del pit. Aleshores el va agafar per una punta i el va fer repicar contra el cap del noi.

—Aaaiii!!! —va tornar a cridar el noi. No era tan dolorós com quan l’havien punxat amb un dit vell i nuós, però continuava fent mal.

—Ho sento, ho sento, ho sento! Si us plau, no presentis cap queixa contra mi, m’acabo de treure el títol de metge, saps?

—No ho faré —va murmurar el noi.

—N’estàs segur?

—Seguríssim!

—Gràcies. Ara m’he d’assegurar de seguir el procediment. Caldrà omplir aquest petit formulari d’admissions.

I llavors, va desenrotllar un formulari tan llarg que semblava que calgués una setmana per completar-lo.

El noi va sospirar.

—Bé, jove —va començar a dir el metge amb una cantarella pensada per fer més divertida aquella tasca tan avorrida—, com et dius?

El noi s’havia quedat en blanc.

No li havia passat mai, allò d’oblidar-se del nom.

—Nom? —va tornar a preguntar el metge.

Però, per molt que s’hi esforçava, el noi no l’aconseguia recordar.

—No ho sé —va confessar.

Una expressió de pànic va travessar rabent el rostre del metge.

—Oh, no —va dir—. En aquest formulari hi ha noranta-dues preguntes, i ja ens hem encallat en la primera.

—Ho sento —va respondre el noi. Ajagut a la llitera de l’hospital, una llàgrima li va regalimar per la galta. Incapaç de recordar com es deia, se sentia com un fracassat.

—Oh, no! Estàs plorant! —va exclamar el metge—. No ploris, si us plau! Podria venir el director de l’hospital i pensar que he fet alguna cosa que no t’ha agradat!

El noi va fer tot el que va poder per aturar el plor. El doctor Luppers es va regirar les butxaques buscant-hi un mocador de paper. Com que no en va trobar cap, va eixugar els ulls del noi amb el formulari.

—Vaja! Ara el formulari és moll! —va exclamar. Aleshores va començar a bufar el formulari per mirar d’assecar-lo. Això va fer riure al noi—. Molt bé! —va dir l’home—. Estàs somrient! Mira, estic segur que podrem esbrinar el teu nom. Comença per A?

El noi estava força segur que no.

—Em sembla que no.

—B?

El noi va negar amb el cap.

—C?

Va tornar a negar amb el cap.

—Sembla que això anirà per llarg —va murmurar el metge en veu baixa.

—T! —va exclamar el noi.

—Vols una tassa de te?

—No! El meu nom. Comença per T!

Amb un gran somriure, el doctor Luppers va escriure la primera lletra a la part superior del formulari.

—A veure si ho endevino. Tim? Ted? Terry? Tony? Teo? Taj? No, no sembles pas un Taj... Ja ho tinc! Tina?!

Tota aquesta ràfega de suggeriments va emboirar encara més la ment del noi, que continuava tenint problemes greus per recordar, però finalment el seu nom li va venir a la memòria.

—Tom! —va dir en Tom.

—Tom! —va exclamar el metge, com si hagués estat a punt d’endevinar-ho. Va escriure les dues lletres següents—. Aleshores, com et diuen? Thomas? Tommy? Gran Tom? Petit Tom? Tom Petit?

—Tom —va respondre en Tom, cansat. En Tom ja havia dit que es deia Tom.

—Tens cognom?

—Comença per C —va dir el noi.

—Bé, com a mínim tenim la primera lletra. Això semblen els mots encreuats!

—Charper!

—Tom Charper! —va dir l’home, escrivint ràpidament el nom sencer al formulari—. Ja hem completat la primera pregunta. Només ens en queden cent noranta-nou. A veure, qui t’ha portat a l’hospital? La teva mare i el teu pare són aquí?

—No —va dir en Tom. D’això n’estava segur. Els seus pares no eren aquí. No hi eren mai, aquí; sempre eren allà. Feia anys que havien empaquetat el seu únic fill i l’havien enviat a un internat molt exclusiu perdut al mig d’Anglaterra: l’internat per a nois St. Willet’s.

El pare d’en Tom guanyava molts diners treballant en països llunyans del desert, extraient petroli de la terra, i la seva mare es dedicava amb molt d’èxit a gastar-se aquests diners. En Tom només els veia durant les vacances escolars, normalment en un país diferent cada vegada. Per molt que en Tom viatgés durant moltes hores per anar-los a veure, el pare sovint havia de continuar treballant tot el dia i la mare el deixava amb una mainadera i sortia a comprar més sabates i més bosses de mà. En arribar, el noi rebia uns regals esplèndids: un trenet nou, un avió en miniatura o una armadura de cavaller. Però com que no tenia ningú amb qui jugar, en Tom de seguida s’avorria. L’únic que desitjava era passar més temps amb els seus pares, però el temps era l’única cosa que ells mai no li donaven.

—No. El pare i la mare són a l’estranger —va respondre en Tom—. No estic segur de qui em deu haver dut a l’hospital, avui. Potser ha estat algun professor.

—Oooh! —va fer el doctor Luppers, amb ansietat—. Potser era el teu professor d’educació física? A la sala d’espera hi havia un home vestit d’àrbitre de criquet, amb barret de palla i una americana blanca i llarga, cosa que m’ha resultat ben poc usual, ja que no acostumem a celebrar partits de criquet a la sala d’espera.

—Doncs sí, devia ser el meu professor d’educació física, el senyor Carsey.

Els ulls del doctor Luppers van donar una llambregada ràpida al formulari. Novament semblava presa del pànic.

—Oh, no. Al formulari només hi posa «progenitor», «tutor», «amic» o «altres». Què faré ara?

—Marqui «altres» —va recomanar el noi, agafant les regnes de la situació.

—Gràcies! —va dir el metge amb aspecte alleujat—. Moltes, moltes gràcies. De quina lesió estem parlant?

—Un bony al cap.

—Sí, és clar! —va respondre el doctor Luppers, i ho va escriure al formulari—. Ara la pregunta següent. Diries que l’aparença general de L’HOSPITAL LORD FUNT ha estat «pitjor del que esperaves», «tal com esperaves», «millor del que esperaves», o «molt millor del que esperaves»?

—Quina era la primera? —va preguntar en Tom. El mal de cap li impedia pensar amb claredat.

—Oooh. Era «pitjor del que esperaves».

—El què?

—L’aparença general de l’hospital.

—Fins ara només n’he vist el sostre —va sospirar el noi.

—I com valoraries l’aparença general del sostre?

—Normal.

—Posaré «tal com esperaves». Pregunta següent: diries que el tractament que has rebut avui a l’hospital ha estat «pobre», «normal», «bo», «molt bo» o potser «massa bo»?

—Ha estat bé —va respondre en Tom.

—Mmm, ho sento, però «bé» no figura al formulari.

—«Bo», aleshores?

—I per què no «molt bo»? —va dir el doctor Luppers amb un rastre de súplica a la veu—. Seria bonic dir que he obtingut un «molt bo» en la meva primera setmana.

En Tom va sospirar.

—Doncs posi-hi «massa bo».

—Oooh, gràcies! —va respondre el metge, amb els ulls ballant d’alegria—. Ningú no obté mai un «massa bo»! És clar que tinc por que «massa bo» signifiqui en realitat una cosa dolenta. No hi puc posar simplement «molt bo»?

—Sí, posi-hi el que li vingui de gust.

—Hi posaré «molt bo». Moltes gràcies! El director de l’hospital, Sir Quentin Strillers, estarà satisfet. Ara la pregunta següent. Estem agafant impuls. Recomanaries L'HOSPITAL LORD FUNT a amics i familiars, «amb el cor dividit», «amb un cor poc entusiasta», «de tot cor» o «molt de tot cor»?

De sobte, la infermera Meese va aparèixer tota atrafegada rere la cortina.

—No hi ha temps per a preguntes estúpides, doctor!

L’home es va posar la mà davant de la cara com si es volgués defensar d’una bufetada.

—No em faci mal!

—Ximplet! No ho faria pas! —va respondre la infermera, abans de fúmer-li una cleca a l’orella amb la seva mà forta i pesada.

—AI! —va cridar el doctor Luppers—. M’ha fet molt mal!

—Bé, doncs ja pot donar les gràcies perquè es troba en el lloc adequat per curar mals, ha, ha! —va riure la dona per sota del nas, i gairebé va aconseguir somriure—. Necessito que aquesta sala quedi buida de seguida! Estan traslladant en ambulància un quiosquer que s’ha grapat ell mateix els dits. Quin home més estúpid!

—Oh, no! —va replicar el metge—. No suporto veure sang!

—Tregui’m aquest noi de la vista abans que torni o li fumeré una cleca a l’altra orella!

Dit això, la infermera Meese va tornar a córrer la cortina i va marxar a tota velocitat pel passadís.

—Molt bé —va dir el doctor Luppers—, cal que accelerem el procés tant com puguem. —L’home es va posar a parlar molt de pressa—. Tens el cap força inflat. Et quedaràs a l’hospital en observació durant unes quantes nits. Només per assegurar-nos que no és res greu. Espero que no t’importi.

A en Tom no li importava en absolut quedar-se a l’hospital. Qualsevol cosa que li estalviés passar el temps en el seu internat avorrit ja li estava bé. Era una de les escoles més cares del país, i, per tant, la majoria de nois que hi assistien eren de famílies extremament benestants. Els pares d’en Tom eren rics perquè la feina del pare a l’estranger estava molt ben pagada, però la família no ho era gens, de casa bona. Hi havia molt nois que miraven en Tom amb uns aires de superioritat ben aristocràtics.

—T’enviaré de seguida a la sala de pediatria. Allà dalt s’està ben tranquil. Segur que descansaràs tota la nit. Conserge?

En Tom es va quedar glaçat de por en veure que l’home esguerrat tornava a entrar.

—Sí, doctor Luppers, senyor? —va remugar.

—Emporta’t... Ho sento, ho sento, ho sento... Com has dit que et deies?

—Tom! —va respondre en Tom.

—Emporta’t en Tom a la sala de pediatria.

El conserge va empènyer la llitera d’en Tom fins a l’ascensor de l’hospital. Mentre pitjava el botó del pis més alt, l’home vell i deforme anava cantussejant en veu baixa. En Tom no podia suportar quedar-se sol amb ell. Encara no havia fet res esgarrifós, però tot ell era esgarrifós.

El noi no havia vist mai ningú tan espectacularment lleig. És cert que hi havia professors a l’internat exclusiu on anava que tenien uns físics tan desafortunats que els nois els havien rebatejat amb malnoms cruels, però cap d’ells era tan esgarrifós com el conserge.

Hi havia:

PING!

Les portes de l’ascensor es van tancar.

El conserge va somriure a en Tom, però el noi va desviar la mirada. No suportava veure l’home. Quan somreia, semblava encara més repulsiu. Aquelles dents podrides i deformes semblaven capaces de triturar-te els ossos.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X