Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
El brunzit de les onades era com un bàlsam. Notava la brisa marina a la cara i l’escalfor del sol que li torrava la pell. Amb una mà, anava canviant la cançó quan no li venia de gust escoltar la que li proposava l’smartphone. El tema que ara sonava sí que li agradava, de fet, li encantava, «Let me love you», de DJ Snake i, of course, Justin, sempre Justin... Bieber. Amb l’altra mà, acariciava els dits d’en Mario, que no se separava d’ella des que havien començat les vacances feia un parell de setmanes. Sí, la Laia estava en el seu nirvana particular. Què més es podia demanar? Era mitjan juliol, i això volia dir que no havia d’anar a l’escola i que aquell dimarts podia gaudir amb el seu nòvio tantes hores com volgués, com si cada dia fos dissabte, sense responsabilitats, sense exigències, sense...
—Em sembla que t’està sonant el mòbil.
En Mario, que tenia posat l’altre auricular, s’havia adonat abans que ella que la cançó que tots dos estaven escoltant tan plàcidament estirats sobre les tovalloles de platja, acabava de quedar interrompuda per una trucada. La Laia va esbufegar una mica empipada perquè algú li havia fastiguejat aquell moment tan perfecte, i va examinar la pantalla per veure qui era que tenia aquell do de l’oportunitat. El pare. Apareixia el seu nom insistentment. La Laia va despenjar fent una ganyota.
—Què vols? —va etzibar, sense poder dissimular l’enuig.
—Laia? Ets tu? —va preguntar el pare a l’altra banda.
—És clar que sóc jo. Ets tu qui m’ha trucat. Què passa?
—Ai, filla, és que entre els crits del teu germà i aquest vent de fons, no sento res. Vindràs a dinar?
—Sí, arribaré cap a les dues o les tres.
—No pots venir abans? És que a la tarda tenim pediatre i hauríem de dinar d’hora, perquè, si no, no tindrem temps de res.
La Laia va esbufegar. Això ja era massa. Ara resulta que havia de dinar a la mateixa hora que els nens petits.
—D’acord, doncs ja vindré a la una.
—Perfecte. Gràcies, maca. T’ho passes bé?
—Sí, pare. Et deixo. Fins després!
La Laia va penjar abans que el seu pare se li enrotllés més. Ja que li quedava poca estona de platja, no la volia passar parlant amb ell.
—Va tot bé? —li va preguntar en Mario, sense moure’s.
La Laia li va explicar de mala gana que al cap de mitja hora hauria d’anar cap a casa.
—No passa res, tenim totes les vacances per fer coses... —va dir en Mario mentre l’envoltava amb els braços i l’atreia cap a ell per animar-la, cosa que va funcionar de seguida.
—No tantes... D’aquí a un parell de setmanes te’n vas al poble amb els teus avis i t’hi quedaràs gairebé tot el mes d’agost —va respondre la Laia, abaixant la mirada.
Només de pensar que s’havia de separar d’ell, se li feia una sensació de buit terrible.
—Ja ho sé, i no en tinc gens de ganes. Per això t’ho vull compensar amb una sorpresa —va dir, i la Laia va alçar la vista, expectant—. Estic preparant una cosa especial per al cap de setmana del meu aniversari.
La Laia se’l va quedar mirant amb un somriure als llavis. Notava que els ulls li guspirejaven. Què devia voler fer, el seu nòvio?
—He dit que és una sorpresa —va repetir ell.
—Però si el que celebra l’aniversari ets tu! La sorpresa te l’hauria de fer jo, si de cas.
—El meu millor regal és poder veure la cara que faràs quan descobreixis el que he planejat —va dir, just abans d’acostar els llavis als de la Laia per fer-li un petó molt dolç. Era tan càlid, tan tendre... La sal del mar li va semblar deliciosa.
Immediatament, la Laia es va oblidar del desànim que li havia provocat la trucada del pare. Va abraçar en Mario i es va impregnar de l’escalfor que li desprenia la pell. Estava tan a gust al seu costat, tan còmoda... La vergonya que li feia que el seu nòvio la veiés en biquini al principi de l’estiu li havia durat dos segons. Quan va començar la calor, es va comprar el més bonic que va trobar, un de color violeta amb ribets blaus, i estava força orgullosa del resultat. La primera vegada que en Mario la va veure amb el biquini posat, no se la va quedar mirant fixament ni res d’això, només va fer com si portés un vestit elegant i ella fos una princesa. Què més es podia demanar?
La Laia es va quedar estirada al seu costat, mirant-lo. No es podia creure la sort que tenia! Era guapíssim. Amb aquells ulls de color avellana que la miraven més enllà de les pupil·les, i aquella boca perfilada que dibuixava un gest entremaliat sempre que li feia bromes. Va començar a pensar quin devia ser el pla que en Mario havia ideat per al seu aniversari... Un parc d’atraccions? Un sopar romàntic? Un passeig amb vaixell? Ha, ha, ha, s’estava passant, ni que fossin en Travis i la Gabby a The Choice, la pel·lícula adaptada de la novel·la de Nicholas Sparks. Tot d’una, va recordar que encara no li havia comprat cap regal, i només faltaven onze dies. Sabia què volia, o sigui que només havia de procurar tenir-ho a punt per a aquell dia... si el seu pare i aquella casa plena de xivarri li ho permetien.
—Tens ganes d’anar al cine aquesta tarda? —li va preguntar en Mario, tancant els ulls per continuar gaudint del descans estiuenc.
La Laia estava enganxada al cos del noi, embolcallada entre els seus braços forts, i no volia separar-se’n.
—D’acord... —va respondre deixant-se endur pel pessigolleig que ell li provocava.
I llavors...
—No puc! —va exclamar obrint els ulls de cop.
S’acabava de recordar de la visita al pediatre que li havia comentat el pare feia uns minuts per telèfon... No només havia d’anar a casa a dinar abans, sinó que a més s’havia de quedar a cuidar l’Aitana mentre ell i la Lorena anaven al metge per vacunar l’Albert.
Ho va explicar a en Mario una mica emmurriada. Feia un mes i mig que vivia amb el pare i encara s’havia d’acostumar a moltes coses. Fins i tot tenia més responsabilitats que no pas a casa de la mare. En Mario li va acariciar el cap i ella es va tornar a relaxar. Just quan tornava a col·locar-se bé per continuar gaudint del matí, ell la va avisar.
—Ja és hora.
I mai no li havia fet tanta ràbia sentir aquesta frase de la boca del seu nòvio, perquè això volia dir que s’havien de separar. Era el que MENYS li venia de gust. Inclús menys que un sandvitx de formatge o que una sessió de matemàtiques. En Mario s’havia convertit en el més important de tot, per a ella. Es llevava al matí i ja desitjava veure’l, i quan havia de tornar a casa pel motiu que fos, no parava de recordar els preciosos moments que havia passat amb ell i d’anhelar que es repetissin ben aviat. El fet de saber que els quedaven pocs dies per estar junts encara accentuava més aquesta necessitat d’aprofitar cada minut.