El visitant va arribar al castell quan es ponia el sol i es va aturar davant del reixat, una tanca alta de ferro forjat rovellada pel pas del temps. Va contemplar l’edifici encuriosit; no era tan antic com li havia semblat a primera vista, però estava molt deixat, com si tots els seus habitants l’haguessin abandonat a la seva sort molts anys enrere.

Això no obstant, els veïns asseguraven que hi habitava alguna cosa terrible, una cosa que de nit bramava i udolava i que s’escolava pels seus pitjors malsons. Una cosa a la qual ningú no havia sabut donar nom.

El visitant va sospirar dintre seu. Bé, en cas que els rumors fossin certs, a aquella cosa no semblava que li fes gens de nosa el rovell del reixat ni les males herbes del jardí. «No et refiïs mai d’individus que no tenen el cau ben arranjat», es va dir a si mateix mentre alçava el gros cadenat amb despreocupació. «És probable que tingui l’ànima en un estat similar.» El pany es va obrir amb un escarritx i la cadena que subjectava la reixa va caure a terra sense més ni més, com les despulles de la muda d’una serp.

L’intrús es va esmunyir cap a l’interior del recinte sense cap cerimònia, però es va prendre la molèstia de tornar a tancar la porta darrere seu. En fer-ho, tot d’una es va adonar que, una vegada més, la cua de guineu que li baixava del capdavall de l’esquena traïa la seva disfressa humana. Va tornar a sospirar alhora que la feia desaparèixer. Per norma general, no trobava inconvenients a exhibir la seva autèntica naturalesa, però per dur a terme aquella investigació en concret necessitava un xic més de discreció. Tanmateix, les precaucions que prenia no li servirien de res si l’habitant del castell era la mena d’ésser que sospitava.

«Però no ho sembla», va pensar mentre s’esquitllava entre una bosquina ferotge i desenfrenada. Es va aturar davant d’una de les estàtues que esquitxaven el que feia temps podia haver estat un jardí elegant i ben cuidat. L’escultura representava una donzella amb un posat desconcertat, com si l’hagués sorprès alguna cosa desagradable i inesperada durant un passeig plàcid. Deu passes més enllà s’alçava una segona estàtua, la d’un jove que semblava córrer cap a ella molt alterat. La guineu va arrufar les celles i va examinar el grup escultòric següent: tres serventes que s’abraçaven desconsolades, com si haguessin viscut una desgràcia terrible. Les llàgrimes de pedra i l’inquietant realisme d’aquelles expressions d’angoixa li van esvair qualsevol dubte que pogués tenir sobre el gust incert de l’escultor. Òbviament, allò no eren estàtues, sinó víctimes d’un encanteri.

El visitant va passar una mà per davant del rostre perplex d’un jardiner que encara conservava entre les mans les restes pètries de les males herbes que acabava d’arrencar quan el va colpir aquella estranya maledicció. No es va produir ni el més mínim canvi.

La guineu va entretancar els ulls. No feia paga de poder desfer l’encanteri així com així, atès que semblava evident que era una màgia molt poderosa. Però sí que esperava percebre almenys algun tipus de resistència. Amb tot, el seu propi poder ni tan sols havia arribat a gratar la superfície d’aquell conjur intricat. Com podia ser?

Mentre s’esmunyia com una ombra per l’escalinata de pedra que pujava fins a la porta principal, la ment li treballava veloçment, analitzant totes les possibilitats. S’hauria jugat el que fos que allò era màgia Ancestral, una de particularment antiga i eficaç.

En general, els Ancestrals que més problemes causaven solien ser els Llops. Havia de reconèixer, tanmateix, que tota aquella escenificació no era pas pròpia d’aquells éssers. Els Llops devoraven la gent, però no la convertien en pedra. I els agradaven més els boscos profunds que els castells abandonats.

Aquesta vegada, el visitant no va haver de fer servir la màgia per obrir la porta, ja que no estava tancada amb clau. Potser a l’habitant del castell no l’amoïnava la possibilitat de rebre visites. O potser es pensava que ningú no gosaria penetrar al seu estatge.

Era obvi que no havia tingut present la incorregible curiositat de les guineus.

«Potser és un ós», es va dir, examinant amb curiositat les marques d’urpes de les parets. Potser havia preferit hibernar en un castell, en lloc d’en una cova.

En aquell moment, un bram aterridor va fer trontollar els fonaments de l’edifici. Sens dubte, sonava com una amenaça, però la guineu no es va acovardir. No se li havia escapat que en aquell crit s’amagava també un plany desesperat.

Cada vegada més intrigat, el visitant va avançar escala amunt, en direcció a la font de l’udol. Al pis de dalt va descobrir amb certa sorpresa que, si bé la resta del castell mostrava una desoladora pàtina de brutícia i abandonament, en aquella part semblava que algú s’havia pres la molèstia de netejar una mica, o si més no, d’intentar-ho.

En treure el cap a l’interior del que semblava el dormitori principal, de sobte va notar una presència darrere seu.

Es va posar tens, a punt per saltar a un costat i evitar una possible urpada, però l’únic que va fer aquell ésser va ser baladrejar-li des de darrere:

—Qui ets, humà, i per què has entrat a casa meva sense permís?!

La guineu es va girar.

—Humà, has dit? —va repetir, un pèl ofès.

L’ésser va recular un pas i el va guaitar sorprès. El visitant també el va estudiar a ell, en un intent de catalogar-lo.

Era un ésser alt, cepat i notablement pelut, però no es tractava d’un ós. Tenia morro i un parell d’orelles rodones al capdamunt del cap, sí, però també li va veure unes banyes retorçades i uns ullals grossos que recordaven els d’un senglar. Les celles, profusament espesses, protegien uns ulls castanys que el repassaven amb una mirada humana.

—Oh, ja ho entenc —va murmurar la guineu, un xic decebuda—. Resulta que no ets exactament el que m’afigurava que eres.

El monstre va parpellejar, confós.

—Què dius? —va balbucejar.

Probablement, estava tan avesat que la gent sortís cames ajudeu-me de davant seu que, veient l’actitud de l’intrús, no sabia com reaccionar.

La guineu es va dreçar i li va allargar la mà amb naturalitat.

—Em plau saludar-te —li va dir—. Em dic Ren, i tu deus ser l’ésser que anomenen la Bèstia.

El monstre va contemplar la mà del visitant sense saber què fer-ne. Per fi, i després d’una llarga vacil·lació, va alçar una urpa i la hi va estrènyer amb cautela, com si tingués por de trencar-la-hi.

—La Bèstia… —va murmurar—. Sí, és cert, em diuen així.

Tenia un veu profunda, gutural, i pronunciava les paraules d’una manera curiosa, com si tingués la boca plena de còdols. Segurament era a causa dels ullals.

—Ah, fantàstic —va continuar dient en Ren, més animat—, perquè he vingut fins aquí precisament amb la intenció d’enraonar amb tu.

—Amb mi?

—Sí, això he dit. No ets pas dur d’orella, per casualitat…?

—Dur de…? No, no. —La Bèstia va inspirar fondo i es va reorganitzar les idees, intentant reconduir la conversa—. El que passa és que fa força temps que no em ve a visitar ningú.

En Ren va assentir comprensiu.

—És natural. És el que sol passar quan un es comporta de manera grollera amb els convidats —va opinar—. Grunys, brams, ullals…. aquestes coses.

—Com…? Insinues que jo…?

—Per no parlar del castell. —En Ren es va estremir visiblement—. Humitat, pols i teranyines pertot arreu. I aquest jardí devorat pels matolls i les males herbes… —Va fer espetegar la llengua amb disgust—. És una imatge ben lamentable per a algú de la teva posició.

Una vegada superat el desconcert inicial, la Bèstia començava a sentir-se molesta per la poca solta d’aquell interlocutor.

—Ja ho comprenc —va replicar enutjat—. Així que penses que si la gent evita el castell és per culpa de les males herbes.

—I de les teranyines i les teves maneres horribles —li va recordar la guineu—. Però sí, s’hauria de fer alguna cosa amb aquells matolls de l’entrada. N’hi ha que són urticants, ho sabies? Et suggereixo que els substitueixis per alguna planta més acolorida i elegant. Rosers, potser. Queden molt bé a qualsevol mena de jardí.

La Bèstia esbufegava fluixet, procurant contenir la ira.

—No tinc temps per dedicar-me a la jardineria —va escopir entre dents.

—Ui, al contrari, jo diria que tens tot el temps del món. Però comprenc que mantenir aquest castell tu, tot sol, et deu semblar una tasca ingent. Sí, sens dubte necessites ajuda. —Va moure el cap, pensatiu—. És el que passa quan algú amb intencions perverses i més poder màgic del que es mereix et transforma tots els servents en estàtues de pedra.

La Bèstia volia replicar, irritada, però es va aturar en sentir les darreres paraules de l’intrús, i hi va parar més atenció. A primera vista, tan sols semblava un jove pèl-roig amb la llengua massa llarga i un sentit inexistent del perill.

Però, és clar, al primer cop d’ull, l’amo del castell tampoc no semblava més que una bèstia horrible.

—Qui ets tu? —va preguntar per segona vegada.

Esperava que el visitant li engegués una rèplica insolent: «Ja t’he dit que em dic Ren; de debò que no ets dur d’orella?», però, en canvi, el que va fer va ser adreçar-li un llarg somriure i respondre:

—Bé, sembla que ja ens comencem a entendre.

—Aleshores, em contestaràs la pregunta que t’he fet? Qui ets exactament, i per què busques la Bèstia que habita en aquest castell?

—Et respondré totes aquestes preguntes, estimat amic, però no aquí. Digues, en aquesta mansió per casualitat no hi ha un lloc més còmode on puguem conversar? Espero que no t’ofengui que t’ho comenti, però també és de mala educació fer esperar els convidats drets al passadís.

—Tens una idea un pèl distorsionada del que són les males maneres —va remugar la Bèstia —. Et recordo que no ets exactament un convidat, ja que has entrat aquí sense demanar permís.

—Oh, això he fet? Disculpa’m, doncs. És que no he trobat cap campaneta per trucar.

La Bèstia va replicar amb un gruny, però va guiar la guineu a través d’uns passadissos llòbrecs cap al cor de la presó en què s’havia convertit la seva llar.

—Això és molt… original —va comentar en Ren una estona més tard mentre guaitava atònit el cubell de llauna on la Bèstia li havia servit el te.

Però l’amfitrió només va arronsar les espatlles.

—Vaig deixar de fer servir la vaixella de porcellana en veure que en trencava unes quantes peces cada vegada que intentava parar taula —li va explicar, alçant aquelles urpes tan enormes a manera de justificació.

—Ja ho veig. Sí, certament és inoportú que tot el personal del castell s’hagi convertit en pedra en aquestes circumstàncies.

La Bèstia no va respondre.

S’havien assegut en sengles butaques a la vora d’una llar de foc on cremava un foc càlid i acollidor. La Bèstia l’havia convidat a sopar, però en Ren havia declinat la invitació, i l’amfitrió no hi havia insistit. Tanmateix, ara, davant d’aquell servei de te tan estrany, la guineu no podia evitar de sentir curiositat per la mena de sopar que podia arribar a preparar aquell ésser. Potser li hauria servit sopa dins d’un elm. O potser…

La veuassa de la Bèstia li va interrompre les reflexions:

—I ara m’explicaràs qui ets? O més ben dit… què ets…, en realitat?

En Ren va seguir la direcció de la seva mirada cap a la seva pròpia cua, que picava a terra mansament darrere seu. En algun moment s’havia relaxat prou per tornar a ensenyar-la. Va sospirar per dins. En fi, ja no pagava la pena intentar amagar-la de nou. Va deixar el cubell de te sobre la tauleta, va ajuntar els dits i va observar la Bèstia amb un llarg somriure.

—Molt bona pregunta, estimat amic —va assenyalar—, i la resposta és senzilla: sóc el contrari del que ets tu.

L’ésser va arrufar aquelles celles espesses.

—No estic d’humor per a endevinalles.

—T’entenc. M’explicaré: tu ets humà, encara que no ho semblis. Jo, en canvi, semblo humà però no ho sóc.

Encara no havia acabat de pronunciar aquestes paraules que ja s’havia transformat, sense fer gens de soroll ni cap efecte espectacular. La Bèstia va fer un bot i va parpellejar desconcertada mirant la guineu, que s’havia arrepapat còmodament a la butaca. Va donar una ullada al seu voltant, cercant el jove anomenat Ren, però no el va trobar.

—No sóc humà —va repetir l’animal—, però tampoc no sóc una guineu qualsevol. —La Bèstia el va tornar a mirar, assimilant a poc a poc que era ell, qui havia parlat—. Sens dubte has sentit històries sobre nosaltres, els Ancestrals. És veritat que darrerament no ens deixem veure tant com abans; suposo que fa tants mil·lennis que interferim en els afers dels humans que ja ens avorreixen una mica. Ho has d’entendre: quan ets gairebé immortal, cada vegada és més difícil trobar coses que et cridin l’atenció.

—Ho entenc —va respondre la Bèstia lentament, sense apartar els ulls d’en Ren—. Sí, conec els Ancestrals dels contes: animals que enraonen i que tenen poders més enllà de la nostra comprensió. Pressuposo que entre aquests poders hi ha el de transformar-vos en humans…

—Pressuposes bé.

—D’acord, doncs torna a fer-ho. Se’m fa estrany haver de conversar amb una guineu.

—Digué l’home bèstia —va apuntar en Ren, un xic molest, però va recuperar la forma humana, per bé que aquesta vegada no va prescindir de la cua de guineu.

El seu amfitrió va respirar fondo, sorprès, quan en Ren va operar la metamorfosi.

—Sembla molt senzill —va observar amb certa enveja.

—Per a mi, ho és. Malgrat tot, els Ancestrals ens estimem més mantenir la nostra forma original. Com a animals podem enraonar igualment amb els mortals, de manera que no és estrany que molts ens confonguin amb humans embruixats. Que també n’hi ha.

—Ah —va murmurar la Bèstia, que començava a intuir per on anava el raonament de la guineu—. Ja ho entenc.

—El cas és —va prosseguir en Ren— que els darrers temps s’ha detectat una quantitat por comuna d’animals parlants: granotes, óssos, gossos, cabirols, cignes i eriçons i tot. Gairebé cap d’ells no era un Ancestral. La majoria dels casos eren humans encantats, i el contraencanteri per a tots ells era similar: una prova d’amor per part d’algú que els apreciés de debò, que fos capaç de reconèixer-los com a humans i, fins i tot, d’estimar-los malgrat la transformació que havien patit.

La Bèstia es va estremir visiblement, però no va badar boca.

—Es tracta d’una màgia increïblement poderosa, i per això vaig sospitar que podia tenir un origen Ancestral. He anat rastrejant tots aquests

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X