La Laia va agafar aire i el va deixar anar profusament mentre es feia un lloc a l’ autobús aquell matí de mitjans d’ abril. Per fi s’ havia acabat el segon trimestre i era la primera vegada en molt de temps que feia el viatge cap a l’ escola sense repassar els apunts. Havia passat una Setmana Santa tranquil·la amb el pare, la Lorena i els nens, gaudint de la pau de saber que havia superat aquells mesos de feina constant amb força bones notes, malgrat els moments d’ estrès tan difícils que havia viscut. Però això ja formava part del passat...

Ara començava una nova etapa, els últims mesos abans de les vacances d’ estiu, i només de pensar-hi ja sentia que li donava forces per al que quedava de curs. La Laia va tancar els ulls i es va dedicar a escoltar música amb els auriculars mentre mirava per la finestra agafada a la barra, dreta, perquè a aquella hora era impossible trobar un seient buit a l’ autobús. Estava escoltant A dónde vamos i es va deixar endur per aquelles notes vives i alegres de la seva cançó preferida de Morat. Tot d’ una, la va envair la incertesa del que passaria, del que faria els propers dies, després d’ aquella pausa, fins que s’ hagués de tornar a cremar les celles com una boja per acabar l’ últim trimestre de l’ ESO, perquè efectivament... l’ any que ve començaria batxillerat, ni més ni menys. Aquells quatre anys havien passat volant, semblava que tot just era ahir quan deixava enrere la primària per començar la primera fase de secundària, i ara ja l’ estava acabant... Es notava les pessigolles d’ il·lusió que li acariciaven la panxa. Tenia el pressentiment que aquell seria un bon dia.

Un cop al carrer, molt a prop de l’ escola, va veure que la Frida era just un tros endavant. La va distingir per l’ estatura, és clar, i la va cridar perquè es girés. Quan la Frida la va reconèixer, la va esperar a la cantonada per acabar de fer el camí juntes.

—Com et sents, amb tanta llibertat? —va preguntar la Frida, amb un gran somriure.

—Digue-m’ ho tu —va contestar ella, amb un cop de colze.

—I tant, t’ ho diré encantada... Superbé! És com quan veus que algú s’ està a punt de tirar a l’ aigua des d’ un precipici i hi ha un munt de roques que sobresurten pertot arreu. I esperes que aquell sonat vagi a parar a l’ aigua amb l’ adrenalina que et surt per les orelles, i fins que no ho fa no respires... Doncs ara estic com quan entra a l’ aigua: respiro la mar de bé. Mira. —I la Frida va començar a inspirar i expirar mentre la Laia reia feliç.

—A en Leo li agraden gaire els penya-segats? —va preguntar la Laia, referint-se al nòvio de la Frida, amb qui ella tenia una relació més de companys d’ equip que de res més. A tots dos els encantava l’ esport, i es dedicaven a provar-los absolutament tots.

—Calla, calla. Ja m’ està dient que aquest estiu hem de fer salt de pont...

La Laia se la va quedar mirant amb els ulls molt oberts, espantada, i la Frida hi va treure importància explicant-li totes les proteccions que es posaven i que era molt segur.

De seguida van veure les altres noies a l’ entrada de l’ escola i s’ hi van afegir. Totes estaven relaxades i contentes després de les vacances, i encara podrien mantenir aquella sensació de calma i llibertat uns quants dies més, tot i que no serien gaires, abans que tornés la bogeria, la rematada final. I és que aquest moment de pausa que havia descrit la Frida era una meravella, sens dubte.

Era dimarts i la vida els somreia. A més, la primavera reclamava protagonisme amb força i el sol els brillava sobre el cap recordant-los que els colors i la calor eren les constants en l’ època de l’ any preferida de la Laia. Cap de les noies no duia abric; amb una jaqueta a sobre de l’ uniforme en tenien prou quan feia fresca. I els leotards gruixuts d’ hivern també havien donat pas a unes mitges molt més primes que estilitzaven les cames i milloraven l’ outfit de les noies, cosa que la Laia agraïa molt.

La Flora les va rebre a la classe amb un somriure. Ella, que era la viva imatge de la primavera, que amb tots aquells colors que li adornaven el vestit semblava una alumna més, els va desitjar el bon dia com si fos el millor regal.

—Bon dia, nois i noies! Benvinguts i benvingudes! Com us heu llevat, avui? Suposo que fantàsticament bé, oi?

—Dona, seria millor si continués sent Setmana Santa... —va dir la Frida, fent broma, mentre les noies seien al lloc de sempre.

—Apa, però si és meravellós tornar-nos a veure tots una altra vegada! —va exclamar la Flora, amb els braços oberts.

—Uns més que d’ altres —va deixar anar la Mariona, amb la mirada clavada en les noies, i la Sam li va donar la raó amb una riallada.

La Laia va fer una ganyota de disgust que va dissimular una mica amb el serrell pèl-roig mentre inclinava el cap per seure, però la Frida, que no en deixava passar cap, li va contestar l’ insult:

—Escolta, doncs si no t’ agrada, ja saps què diuen... no miris!

—Calma, noies, va, que ja sé que la primavera us altera, però us he d’ explicar una cosa que us agradarà...

La intriga va captar l’ atenció de tots els alumnes, que van seure disposats a escoltar allò tan important que la Flora volia compartir amb ells. Quan es va fer silenci, la tutora va començar el discurs.

—Com ja sabeu, fa unes setmanes vam fer una votació per escollir la destinació del viatge que farem aquest any a final de curs.

El murmuri generalitzat no va trigar a arribar.

—Doncs bé, ja tenim el resultat de la votació i la destinació guanyadora és...

La Flora va simular un repic de tambors i la Laia gairebé el va poder sentir. Va mirar les noies amb els llavis premuts: totes estaven nervioses. Els llocs que havien proposat havien estat molt variats, i esperava de tot cor que sortís el que ella i les noies havien votat. Si us plau, si us plau... Marxarien de viatge al juliol, o sigui que volien anar a un lloc amb bones platges i locals per ballar i passar-s’ ho bé gaudint de l’ estiu i de les amigues, sense obligacions, sense pares... Elles soles i la sensació de ser lliures. Només de pensar-hi ja s’ ho podia imaginar amb tots els detalls. Li venia molt més de gust això que no pas anar a una ciutat a castigar les cames caminant i escoltant història a trenta graus de temperatura. Just quan pensava que l’ espera s’ estava fent insuportable, la Flora finalment va anunciar:

—Eivissa.

La Laia no va poder evitar fer un salt d’ alegria, i no va ser l’ única; la iniciativa la van seguir tots els que havien votat el mateix, que van ser molts. La Cèlia, la Frida, la Susanna i la Laia es van abraçar i van cridar entusiasmades, tant com els altres. La Mariona continuava asseguda; ella havia triat platja, però com que a Eivissa ja ho tenia tot molt vist, havia fet una proposta força impossible que els hauria costat un ull de la cara i potser l’ altre i tot... El Carib no era una destinació de viatge escolar, però a ella això tant li feia i havia lluitat amb dents i ungles per incloure-la entre les altres opcions. Per la cara que feia, no se li havia posat gens bé que no hagués estat la destinació guanyadora. Per això, la Laia no va poder evitar gaudir encara més d’ aquell moment de triomf. I és que mai no s’ acabaria aquella mena de guerra que s’ havia instaurat entre elles el primer any de l’ ESO, des que la Mariona els va voler fastiguejar el viatge a Berlín i va provocar que la Frida es fes un esquinç al turmell. Després d’ allò s’ havien produït uns quants conflictes més, i així continuaven... I això li va fer pensar... continuarien igual a batxillerat?

—Molt bé, nois i noies, ja veig que a la majoria us entusiasma la idea. Ara seieu, que us he de donar una altra bona notícia.

No va caldre dir res més perquè tothom tornés al seu lloc i obrís bé les orelles per continuar escoltant.

—El que estem organitzant ara és el viatge en si. L’ escola ha parlat amb diverses agències de viatges i ens han fet algunes ofertes interessants, però n’ hem escollit una d’ especialment bona. Aquest vespre us enviarem un correu a tots amb els números quadrats perquè sapigueu quant costarà el viatge. Ara, com ja sabeu, us heu d’ organitzar per recaptar diners i així donar un cop de mà a les vostres famílies per pagar-lo, perquè això és el més maco de tot plegat: que treballeu junts per veure que es compleixen els vostres desitjos, amb esforç i il·lusió. I, per incentivar-vos una mica més, la direcció de l’ escola i jo hem pensat que podem muntar una mena de concurs.

Una altra vegada es van sentir els murmuris que es produïen cada cop que s’ anunciava alguna cosa inesperada, alguna cosa que els feia posar a tots nerviosos.

—A veure, tranquils... Serà un concurs amb bones vibracions. La idea principal és que formeu grups i feu coses junts, tal com us he dit, per guanyar els diners necessaris. Però a més, el grup que recapti més diners podrà fer alguna activitat extra a la destinació en qüestió. L’ agència ens ha proposat una sessió d’ immersió lleugera en una zona increïblement bonica...

L’ exclamació va ser generalitzada. La Laia va mirar la Frida, la Cèlia i la Susanna... Totes feien un somriure somiador amb aquella possibilitat. Bussejar en aigües cristal·lines mirant peixos de colors... Sí, la Laia ho desitjava i les altres també. Es va notar unes papallones a la panxa que la van fer remoure inquieta, neguitosa; tenia tantes ganes de fer una cosa així... Els companys de classe es van posar a xerrar, cada vegada més emocionats, també desitjosos d’ endur-se el premi. Tothom volia viure aquella experiència, això era evident, però quin inconvenient hi havia? Doncs que només un grup de tots els que formaven les diferents classes de quart d’ ESO ho aconseguiria. De sobte, feia la sensació que tothom estava escalfant motors per, en qualsevol moment, sortir cremant roda i a tot drap per arribar els primers a la meta. I, en certa manera, era exactament això...

—Bah, això és facilíssim, ja ho veuràs... —va deixar anar la Mariona adreçant-se a la Sam amb un aire intrigant, a un volum prou alt per fer-se sentir.

Tot i que no volia caure a la trampa, la Laia la tenia tan a prop (només un parell de taules més endavant) que no va tenir cap més remei que sentir el que deia i gairebé va reaccionar exactament com pretenia la Mariona: picant-la. Va estar a punt de cridar-li: «NO!», perquè estava tipa que sempre intentés espatllar-los els plans, que la seva única intenció fos amargar-los la vida. Però en comptes d’ això, va desviar la mirada furiosa cap a la Frida, la Cèlia i la Susanna per esbrinar si havien sentit el mateix que ella. La Mariona ja devia tenir un pla perfectament ordit per convertir-se en la guanyadora, i segur que tant li feia la classe d’ immersió lleugera; només volia fastiguejar. Si ni tan sols volia anar a Eivissa!

Per les seves reaccions, semblava que sí, que les noies també l’ havien sentit des del seu lloc. La Frida va brandar el cap donant a entendre que la Mariona ja podia dir missa: si les seves amigues es posaven les piles, no hi havia ningú que les superés. Tot i que no hi va haver cap intercanvi de paraules, el missatge va quedar clar. «Telepatia», en deien alguns; elles, «amor d’ amigues». La Susanna i la Cèlia van assentir alhora que la Laia; l’ havien entès perfectament.

—Que comenci la festa —va xiuxiuejar la Frida, amb un somriure trapella, i, per la mirada que els va llançar la Mariona, van saber que no només les vigilaria, sinó que no els ho posaria fàcil.

Ara només s’ havien de preparar per ser les millors, per donar-ho tot i així poder-se endur el premi.

—Un mercat —va proposar l’ Eva sota l’ olivera de sempre. Per fi havia arribat l’ hora d’ esmorzar i eren al pati buscant la millor manera de ser les que recaptessin més diners per guanyar (especialment, la Mariona) i gaudir d’ una sessió d’ immersió lleugera de franc.

—Això ja ho vam fer fa anys per al campament d’ estiu —els va recordar la Laia amb un somriure, mentre feia una queixalada a la magdalena.

Les noies van explicar aquella aventura a la Cèlia, perquè llavors encara no la coneixien. Va ser un mercat superdivertit, disfressades i desfent-se de totes les coses que no necessitaven. Es van pensar que plouria i fins i tot van fer la dansa de la pluja a la inversa, per evitar-ho. Sí, aquells van ser bons temps. I la Laia va pensar que seria una manera de reviure una altra vegada totes aquelles sensacions: la il·lusió per aconseguir una cosa especial, l’ adrenalina de la cursa... Començava a recordar totes aquelles emocions i li agradava.

—També vam passejar gossos —els va recordar la Frida.

Totes van fer una riallada i es van preguntar què se’ n devia haver fet de la senyora Bosco i els seus tres gossos, i d’ en Mateo, el senyor que els va fer la pèrgola amb tant d’ afecte i que va congeniar tan bé amb la senyora Bosco.

—Segur que continuen «en contacte» —va dir la Raquel, fent unes cometes en l’ aire, i totes van riure.

—Ostres, sí que heu fet coses, juntes —va comentar la Cèlia, amb un somriure, i totes li van donar la raó. Els quatre anys de l’ ESO havien donat per a molt, això era evident. El Club de les Vambes Vermelles havia crescut i les noies, també.

—I si venem galetes o magdalenes? —va proposar l’ Eva, de nou amb la veu tímida.

—És que a mi això de la cuina... —es va lamentar la Frida, i totes van reconèixer que cap d’ elles era una cuinera experta.

—Jo l’ última vegada que vaig agafar una paella vaig cremar una truita —va dir la Laia, donant per frustrada aquella iniciativa.

—Hem de pensar alguna cosa nova, una cosa genial —va proposar la Raquel, mentre es donava copets a la barbeta.

Van estar una estona en silenci mentre els caps de les noies no paraven de maquinar possibilitats. «Una cosa genial», es repetien, intentant respondre a les expectatives amb la millor idea, la que els donés la victòria i derrotés la Mariona. Perquè això era l’ únic que volien: guanyar la Mariona i fer la sessió d’ immersió lleugera.

—I un concert? —va preguntar de sobte la Susanna, amb cautela, mirant-les a totes per veure’n la reacció.

—Però si nosaltres... —La Laia volia dir que, excepte l’ Eva, cap d’ elles no tocava cap instrument, però la Susanna es va avançar.

—Vull dir que toqui el grup del meu germà, no nosaltres. Segur que s’ hi avindrà —va puntualitzar la Susanna.

—L’ última vegada que vam contractar un grup vam tenir problemes... —va dir la Frida, recordant-los el que totes tenien a la memòria: la festa de Nadal que van organitzar per recaptar diners per a causes solidàries, en la qual la Mariona els va robar el grup i la Susanna va patir el primer atac d’ ansietat.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X